• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dilluns, 17 de juny de 2019

La premsa es fa ressò del comunicat de Carles Xavier I


El primer comunicat de Carles Xavier I va tenir un notable ressò a la premsa de les Espanyes. En el text es reivindica com a Rei legítim i afirma la seva voluntat: "compliré amb els deures i obligacions que m’imposa el ser avui l’abanderat dinàstic del Carlisme, que la legimitat d’origen i d’exercici, des dels temps de Carles V, ha fet recaure en mi”.

Així ho van recollir Europa Press, el diari 'Diario de Información', 'Vanitatis', 'Ecodiario' i el diari 'Ya'.
 

Read more »

divendres, 14 de juny de 2019

El secessionisme, en la geografia carlista


Som el que som i venim d'on venim, és a dir, del passat individual i col·lectiu, en altres paraules, de la nostra pròpia història; la d'Espanya i la de Catalunya, de vegades juntes, de vegades revoltes. Van entrar al segle XXI juntes, però, ara caminen revoltes. Des de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017 s'han succeït no un, sinó diversos plebiscits per determinar la força de cadascuna d'elles en el sistema democràtic. Al Parlament de Catalunya els tres partits independentistes (ERC, JxCat o neo convergents i CUP) van aconseguir el 47,5% dels vots. Aquesta és la seva força, que no és poca.

En les recents eleccions municipals l'independentisme ha dominat el mapa català, especialment a l'interior, on no apareix gairebé cap ajuntament del PSC, Ciutadans, PP o En Comú Podem
com a la Catalunya urbana i costanera, l'esperpent Tabarnia. L'independentisme nia en les zones geogràfiques que al segle XIX van ser carlistes i es van aixecar, almenys, en tres ocasions contra el poder establert dels liberals. Ja vaig apuntar en aquestes pàgines (Del carlisme al separatisme català, 2017.09.16, enllaç en castellà) que la coincidència no era un caprici de l'atzar, sinó el resultat de l'esdevenir històric. La tendència a enllaçar independentisme del XXI i carlisme de l'XIX s'ha aguditzat.

La ciutat de Berga va ser el centre del carlisme en la primera guerra, la qual amb crueltat es va perllongar de 1833 a 1840 amb episodis tan atroços com l'execució de Maria Griñó a Tortosa, per venjar la fama del seu fill, o l'assassinat del capità general de Catalunya, Carlos Espanya Couserans, llançat al riu Segre amb un pedrot lligat al coll, les mans i els peus lligats, i la cara desfigurada. Berga, en les últimes eleccions, ha resultat ser el lloc en el qual l'anti sistema CUP ha augmentat vots mentre els perdia a Barcelona, ​​el cinturó metropolità, Girona i Tarragona. Els cuperos han passat de sis a vuit regidors, i són independentistes 16 de les 17 regidories del consistori. Amb una població de 16.000 habitants, un regidor del PSC és l'únic constitucionalista.

L'historiador Jordi Canal, que ha analitzat el carlisme des de totes les vessants possibles, destaca en la seva abundant bibliografia l ' "element insurrecte" del moviment que cada vegada es veu més com una actitud col·lectiva de reacció en lloc i temps concret que com a ideari polític en defensa de Déu, Pàtria, Rei i (si convé) Furs. Un altre historiador, Josep Sánchez Cervelló, aplica la mateixa consideració de "protesta vinculada al territori" al XIX a la zona del Baix Ebre. A Tortosa també hi ha hagut pujada independentista tot i que els neo convergents ha perdut força passant de vuit a set regidors dels 21 que formen la corporació municipal.

La segona guerra carlista, de 1846 a 1849, va ser assumpte dels catalans insurrectes. La guerra dels Matiners es va desenvolupar principalment a Catalunya encara que va haver brots de rebel·lió a tot Espanya. Ramon Cabrera va muntar la seva caserna a Amer (Girona) a quatre passes del bressol de Carles Puigdemont. Una altra casualitat, o causalitat, en la qual conflueixen el carlisme i l'independentisme. A Amer els 11 regidors de l'Ajuntament són independentistes (vuit de JxCat i tres d'ERC). En una població de 2.300 habitants, si hi ha algun ciutadà constitucionalista, no està representat en el govern local.

En l'última guerra carlista o civil del XIX, la de 1872 a 1876, que va arribar a tot Espanya encara que va tenir major incidència a Navarra, el País Basc i Catalunya, la zona d'Olot va aglutinar gran activitat bèl·lica, narrada per l'escriptor i soldat carlista Marià Vayreda (1853-1903). A Olot, 17 dels 21 regidors són independentistes, amb el PSC que té tres, el mateix nombre que el 2015 mentre que els neo convergents han passat de nou a 11.


                                                            Partida de Carles VII

L'element sediciós, l'actitud de protesta pel territori i fins i tot l'afinitat ideològica com la defensa del que és local i els referents històrics a Déu, Pàtria i Furs (el Rei s'ha devaluat en més de cent anys d'història) coincideixen en els dos moviments. La declaració d'independència d'octubre de 2017, el famós suflé i el que Artur Mas va cridar "la majoria indestructible" al 2014, han resultat tan miratge com el somni carlista de representar la voluntat divina. Ni convertint el partit constitucionalista CDC, de Jordi Pujol, al independentista JxSí, JxCat o PDeCat es manté el suflé buit.

L'empresonament i exili de polítics i civils del Procés alimenta la narrativa independentista a l'interior i l'exporta a l'exterior on el suflé s'ha desinflat. La recent elecció d'Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín com eurodiputats està porten-do el cas català a l'Eurocambra. La vaga de fam del passat desembre dels presos del Procés, que va resultar de mentida, va generar comparacions en els mitjans independentistes amb les vagues de Mahatma Gandhi o Bobby Sands. El primer, en una de sis dies, de les moltes que va fer, contra els anglesos va aconseguir que eliminessin de la llei electoral la discriminació entre indis britànics i no britànics. El nord-irlandès Bobby Sands va iniciar la seva vaga a la presó l'1 de març de 1981, va ser elegit diputat el 9 d'abril i va morir el 5 de maig. Després de la mort de deu vaguistes, les famílies dels altres van demanar el final del dejuni. El degoteig de morts va tenir gran ressò internacional.

El procés tornarà a l'actualitat internacional, encara que sigui per breu, quan es publiquin després de l'estiu les sentències del judici a polítics i civils pels delictes de rebel·lió i sedició, i malversació, desobediència i organització criminal. I després què? Haurà arribat l'hora de negociar per resoldre els problemes o continuarà la xerrameca antagònica que es perpetua per a la història?
Conxa Rodríguez, autora de Ramon Cabrera, a l'exili, Piano a quatre mans i Els exilis de Ramon Cabrera, de recent publicació. Versió en castellà. 
 Estat major de carlistes de Catalunya encapçalat per Francesc Savalls

Read more »

dijous, 13 de juny de 2019

"Seriosos dubtes de constitucionalitat" a l'aforament de Joan Carles de Borbó

Segons ha recollit el diari 'Publico' l'aforament no s'ajusta a la constitucionalitat, és retroactiu, vulnerant drets fonamentals, i retorna a Joan Carles el paper de "irresponsable" (sic) del que ha gaudit les darreres dècades. Eduardo Virgala, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat del País Basc afirma que l'aforament té "Seriosos dubtes de constitucionalitat (...) sembla molt difícil salvar la constitucionalitat d'aquesta futura disposició". L'article 24.2 de la constitució estableix com a dret fonamental que "el jutge predeterminat per la llei, és a dir, que quan s'inicia el procés ha d'estar ja establert el tribunal que correspon a aquest litigi". L'esmena del PP manipula aquest dret traslladant-ho tot al Tribunal Suprem. D'altra banda l'article 9.3 del text constitucional prohibeix que les normes siguin retroactives quan restringeixen drets fonamentals, com és aquest cas. Virgala és contundent: "les persones afectades no ocupen cap càrrec públic pel que no hi ha argument legal per a que que se les discrimini positivament establint un fur jurisdiccional propi"
En la mateixa línia s'expressa Luis Aguiar, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Carles III. Aguiar també es refereix al 24.2. i al 9.3. En el segon cas vulnerant un dret fonamental, el de jutge natural. I el segon per fer retroactiva una norma que vulnera un dret fonamental. Aguiar assenyala que des del 19 de juny de 2014, quan va abdicar, Borbó ha deixat de ser "irresponsable" jurídicament.
En el mateix sentit s'expressa Verónica del Carpio, professora de Dret a l'UNED: "s'està inventant una única instància civil per a procediments ja iniciats i s'està privant a una part del dret a recórrer". L única instància civil seria el Tribunal Suprem.

Read more »

dijous, 6 de juny de 2019

"A la ultraderecha no se la combate con adjetivos horrorosos, sino con la cultura popular"


“La historia del franquismo es una historia mítica, y el mito es peligroso porque impide el principio de realidad; y la gente no ve la realidad”
“La lucha democrática en el Tardofranquismo” fue el título de la conferencia que ayer, en la sede de la Sociedad Cultural Gijonesa, pronunció María Teresa de Borbón-Parma y Bourbon- Busset, doctora en Sociología, disciplina de la que fue profesora en la Universidad Complutense de Madrid. Su hermano Carlos Hugo de Borbón-Parma fue desde 1975 hasta su fallecimiento, en agosto de 2010, el pretendiente carlista al trono de España con el nombre de Carlos Hugo I.
–¿El “asunto” de Cataluña se puede considerar la quinta “guerra” carlista?
–No, pero tiene que ver, eso sí. El carlismo siempre ha defendido la autonomía popular en cuanto representa la nación en su profundidad, con sus mitos, sus esperanzas y su historia. El Estado es una superestructura necesaria, pero no tiene que negar la nación, y es lo que ha ocurrido en Cataluña. Pero guerra carlista, no. La gente no ve la historia de nuestro partido, que es muy interesante. El inicio es la negación de los fueros, y qué son los fueros: pues son los derechos de los pueblos de España y el fuero es la identidad de un pueblo. Por tanto, es su primera libertad. El carlismo ha considerado que tenía que cuajar en política en un federalismo, en un pacto de los pueblos con el rey o con quien estuviese al frente del Estado. Y lo creyó tanto que libró tres guerras en el siglo XIX. A nosotros se nos ha tildado de inmovilistas, en cuanto que un pueblo que lucha tiene un instinto ideológico muy fuerte y solamente se rinde a novedades cuando quienes le representan son dignos de confianza, hombres y hechos, pero no fue así. Hay unos políticos muy poco dignos de confianza, hay unos hechos absolutamente escandalosos, como la confiscación de las tierras comunales, que permitían vivir a las comunidades campesinas, como el robo de los votos populares, la negación de los fueros… Algo que la base carlista no podía aceptar.
–¿Fueros son privilegios territoriales?
–No, en absoluto, aunque la derecha así lo quiera tildar. Fueros son el derecho de un pueblo a su propia identidad.
–Da la sensación de que en España llevamos doscientos años, desde la Constitución de 1812, sin solucionar un problema que otros países solventaron hace mucho tiempo: el paso del Antiguo Régimen al Estado liberal y parlamentario, de ahí las tres guerras carlistas de las que habla, a la que añado la cuarta: la Guerra Civil…
–Tiene usted razón, los países de Europa han logrado ese paso, Francia con una revolución muy violenta. En España, efectivamente, después de un régimen autocrático como fue el de Franco es lo que querían muchos partidos, pero, ¿por qué no se logró? Lo que dijimos nosotros fue que antes del consenso democrático se hubiera debido pedir a todos los partidos que habían luchado contra el franquismo qué régimen político querían: monarquía o república, qué régimen territorial: Estado unitario, federal o confederal, y qué régimen económico. Esto le hubiera dado mucha más solidez al consenso, pero no se hizo, quizá no era posible, pero así es que esta España democrática tiene lastres antiguos que se están viendo ahora con la cuestión catalana. Los problemas de España son territoriales, religiosos y políticos que se han podido resolver medianamente; en el político hemos pasado a un Estado tipo europeo, pero no hemos resuelto el problema territorial y a penas el religioso.
–Y en el laberinto español surge ahora con fuerza la extrema derecha. Es decir, ¿el problema catalán lo está contaminando todo?
–Estoy de acuerdo y eso es lo que acabo de decir, la problemática no está resuelta y mientras no lo esté habrá surgimiento muy fuerte de un partido o de otro en los extremos. La historia del franquismo es una historia mítica y el mito es peligroso, impide el principio de realidad, la gente no ve la realidad, por eso da saltos muy peligrosos de un lado a otro.
–¿La decisión del Gobierno del PSOE de sacar los restos de Franco del Valle de los Caídos ha despertado un fortísimo franquismo sociológico?
–En efecto, pero lo de sacar los restos me parece una tontería. Los restos del franquismo hay que sacarlos políticamente, hay que sacarlo de la sociedad española a base de cultura y educación, pero sacar los restos de Franco es para deslumbrar a la opinión pública y para no hacer lo necesario.
–Vuelvo a la Sociología. ¿El auge de los populismos tanto de izquierda como de derecha tiene que ver con el fin del Estado de Bienestar que en Europa se estableció después de la Segunda Guerra Mundial como contención a la Unión Soviética?
–Creo que tiene razón, pero hay otras. Los pueblos de Europa están buscando otra salida, la democracia supone un avance continuo y no es así, ha retrocedido social y políticamente. Entonces, la reacción es achacar a alguien la culpa, y la culpa es Europa. Yo soy proeuropea, pero es cierto que Europa no obedece a los principios democráticos, hay una confusión, poca claridad y conexión con la base europea, lo que es un caldo de cultivo para la ultraderecha. Pero a la ultraderecha no hay que combatirla con adjetivos horrorosos, hay que combatirla con la cultura popular, que es lo que no se está haciendo, desde luego, en España.
–¿Qué relación hubo en la lucha contra el franquismo entre el Partido Carlista y el Partido Comunista?
–Hubo mucha relación por una razón: ambos eran partidos auténticamente populares. Había un enemigo común y también una meta común.
–En la Guerra Civil lucharon en bandos contrarios…
–Ambos lucharon por sus ideas. Lo que les diferenciaba era la religión. A lo largo de la historia el pueblo carlista ha considerado a la religión católica como un bien del pueblo y como tal lo han defendido, lo que explica su beligerancia, pero nunca hemos caído en el integrismo, ni la dinastía ni el pueblo carlista.
–¿Por qué el carlismo no obtuvo buenos resultados electorales en la Transición?
–No teníamos amarres en el extranjero ni financiación y tampoco fuimos legalizados a tiempo como lo fueron otros partidos.
–El carlismo también estaba dividido…
–El Partido Carlista estaba muy unido y los que nos atacaron no fueron carlistas…
–¿Habla de Montejurra?
–Claro, fueron guerrilleros de la ultraderecha, bandidos muchos de ellos extranjeros.

Entrevista a
MARÍA TERESA DE BORBÓN-PARMA Y BOURBON-BUSSET | Doctora en Sociología, publicada en 'La Nueva España' (2019/03/21) en Gijón
J. M. Ceinos

Read more »

dijous, 30 de maig de 2019

Publicació de 'Madrid Carlista' (75)

El full informatiu del Partit Carlista de Madrid corresponent a l'abril-maig de 2019 ja és disponible. Inclou l'anàlisi electoral estatal i el discurs del secretari federal José María Aragón a l'aplec de Montejurra així com una crònica del llibre dedicat a les fotografies dels combatents de la guerra civil espanyola.

Enllaç

Read more »

dimecres, 29 de maig de 2019

Resultat de les forces monàrquiques a les eleccions europees

Dues forces declaradament monàrquiques s'han presentat el 26 de maig a les eleccions europees. A l'estat francès Une France royale au cœur de l'Europe impulsada per l'Alliance Royale presentava Robert de Prévoisin. Ha aconseguit 3.374 que representa un 0,01 %. El 2014 va obtenir un resultat similar amb 3.576 vots.

A Portugal el Partit Popular Monàrquic s'ha integrat a la coalició 'Basta!' amb el demòcrata cristià Partido Cidadania e Democracia Cristã, Democracia 21 i Chega, una escissió del Partit Social Demòcrata que lluita per la reducció del pes fiscal sobre les classes mitjanes. La coalició ha aconseguit 49.496 vots que signifiquen un 1,49 %. El PPM en solitari va aconseguir 17.732 vots (0,54 %) el 2014.

Read more »

diumenge, 26 de maig de 2019

Un centenar de persones al simposi d'Història del Carlisme

L’Ateneu d’Avià va aplegar, l'onze de maig un centenar de persones en la sisena edició del Simposi d’Història del Carlisme organitzat pel Centre d’Estudis d’Avià. Es van pronunciar una desena de conferències (a la fotografia). En acabat hi va haver un dinar. A la tarda es va projectar La destitució del Comte d’Espanya.


Read more »

dimecres, 8 de maig de 2019

El Rei assisteix a l'Aplec de Montejurra : "Ningú estorba, tots aportem"

 

Enguany el Via Crucis de Montejurra va comptar amb la presència del Rei Carles Xavier de Borbó-Parma i la Reina, Annemarie Gualthérie van Weezel. La parella real va participar en la marxa del Via Crucis i va fer un homenatge als dos militants carlistes, Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos, assassinats per ultres el 9 de maig de 1976 així com d'altres militants ferits. És la primera vegada, des de 1979, que el Rei assisteix als actes de Montejurra en un gest que indica, una vegada més, la reactivació del Pacte Dinastia-Poble.

Davant del Crist Negre Carles Xavier va afirmar "És per a mi un dia especial junt amb la meva dona Annemaria, és la primera vegada que som, físicament, a la nostra muntanya sagrada. (...) Montejurra representa tradició, compromís, pacte i futur. Hem fet un camí per recordar una llarga lluita per una Espanya millor, més democràtica, justa, solidària i federal. Camí d'amplis horitzons on el curtplaçisme no sigui el lloc comú i únic del debat democràtic. (...) Em comprometo que, en uns anys, quan el meu fill Carles Enric m'acompanyi a Montejurra per estar amb tots vosaltres
per a que senti i visqui i escolti a tots els carlistes. Carles Enric és el futur i per això ha d'estar prop de vosaltres. (...) Ningú estorba, tots aportem per a construir unes Espanyes lliures i sobiranes model, basat en el respecte a les llibertats de cada poble amb l'objectiu de crear, entre tots, aquesta federació de repúbliques socials somniades pel meu antecessor Don Jaume (...) Els carlistes som de generacions, som aquí per a recordar les generacions passades i veiem les generacions futures, per això ascendim a la muntanya per recordar tots aquells que han estat per la nostra causa. Però pensar enrere només ens dóna força si és per anar endavant. I és per això que sóc aquí enguany. El 1957 el meu pare va venir aquí per afirmar que estava al servei dels carlistes. Fa deu anys quan el meu pare va morir vaig dir el mateix però senta molt millor dir-ho aquí, en aquest lloc, específicament."

El Rei va demanar als carlistes tres coses:
- fer-nos escoltar a la societat amb un missatge de serenitat
- fer-nos presents en el món acadèmic davant l'intent de manipular la nostra història
- implicar-nos en l'àmbit social aplicant l'autogestió tant als barris com a les empreses



Segons l'Associació 16 d'Abril la parella reial : "Foren rebuts al costat del Monestir d'Iratxe pels carlistes allà reunits, fent una ofrena floral al monòlit que recorda els dos carlins assassinats al Montejurra de 1976. Posteriorment, es va iniciar l'ascensió a Montejurra, després d'hora i mitja de pujada, Don Carles Xavier es va dirigir al cim a tots els carlistes allà presents renovant públicament el seu compromís per un futur federal per a les Espanyes i amb el poble carlista. Acabada la seva intervenció es va celebrar l'eucaristia i, després d'un dinar popular, es van donar per finalitzat els actes."






















Read more »

dilluns, 6 de maig de 2019

Aplec de Montejurra 2019: el Partit Carlista anuncia la guia a les eleccions generals






El Partit Carlista veu en la Declaració Universal de Drets Humans la guia en què s'han de basar els ciutadans a l'hora de decidir el seu vot de cara a les eleccions del 26 de maig. D'aquesta manera, el secretari general, Jesús María Aragón, va recordar el 5 de maig a l'emblemàtic Montejurra que aquests drets "anteposen a les persones davant dels textos legals" i és que al llarg del seu discurs va fer diverses referències a la necessitat que " la persona humana estigui al centre de tota activitat social, econòmica i mediambiental ".

Aragón també va analitzar el resultat de les eleccions generals i va advertir als socialistes que si volen desenvolupar un govern d'esquerres, ho han de fer "excloent-hi de possibles pactes de govern als partits de dretes de la plaça de Colón". A més, ha assegurat que el resultat obtingut en les urnes "no és suficient per alliberar-nos de la dependència econòmica dels grans fons d'inversió, ni de la dependència energètica del petroli, ni de la política internacional de l'OTAN i dels EUA".

Aragón també va atacar en el seu discurs durament al liberalisme, moviment que, segons ell, "exalta l'individu i busca el màxim benefici amb el menor treball o inversió possible, explotant el Medi Ambient físic i animal i fins i tot a les persones". D'aquesta manera, va recordar que la llibertat per al liberalisme no és una cosa inherent a les persones, sinó una mercaderia. "Gaudiràs de tanta llibertat quanta puguis pagar-te", ha afirmat.

En el seu acte anual, el Partit Carlista va defensar la seva muntanya i allà Andoni Rabanal va llegir un comunicat en contra de la planta de llots de Montejurra. "Volem un Montejurra net i protegit, cridem a l'Administració i Govern perquè prenguin cartes i impedeixin que es pugui construir l'abocador". A l'acte, també hi va haver paraules de suport per a la plataforma Antipolígon de les Bardenas i la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca. A més, el partit es va recordar dels actes succeïts en Sanfermins el 1978. D'aquesta manera, Santiago Pacheco va llegir un text de Carles Saralegui demanant que els responsables del que ha passat paguin i destacant el treball del col·lectiu Sanfermines 78 Gogoan "que juntament amb l'Ajuntament actual i altres institucions ens fa conservar l'esperança d'obtenir la veritat, justícia i reparació ".

El secretari general del carlisme a Navarra, Lázaro Ibáñez, va recordar es van complir 50 anys des que membres d'aquest partit van cremar el retrat de Franco a la plaça dels Furs de Estella a la tarda, després de pujar a Montejurra. Aquest va recordar que després dels actes hi va haver diversos detinguts, ell mateix ho va patir en les seves carns. "Vam cremar el retrat al crit de Franco traïdor i assassí!. Tant de bo tots els que avui diuen que van lluitar contra Franco, ho haguessin fet ". Un altre dels presents, Juan Cerrillo va recordar algunes de les proclames que es van dir en els discursos prohibits aquell dia i que també el van portar a ell presó. "Es parlava sobretot de la llibertat i la dignitat de les persones".








Read more »

diumenge, 5 de maig de 2019

Beatificat a Tarragona de Marià Mullerat i Soldevila, batlle carlista d'Arbeca

El 23 de març fou beatificat a la Catedral de Tarragona el batlle carlista d'Arbeca Marià Mullerat i Soldevila. El dia següent es celebrà a l'Església parroquial de Sant Jaume Apòstol d'Arbeca l'acció de gràcies per la beatificació. Aquesta és la primera beatificació en la història del temple religiós tarragoní i va ser presidida pel cardenal Giovanni Angelo Becciu. El religiós va subratllar la misericòrdia i la fidelitat a Déu que va processar l’ara beat, que va ser assassinat per les milícies republicanes a Arbeca a començaments de la Guerra Civil el 1936. Al seu torn l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, va afirmar que la beatificació de Mullerat al final del seu pontificat “és un regal del Senyor” i va fer una crida perquè “tot es resolgui amb la pau i el diàleg i enarborant la bandera de la pau, el perdó i la reconciliació que ara esgrimeix el nou beat”. El cardenal Becciu va llegir la Carta Apostòlica en llatí i seguidament es va descobrir la imatge del nou beat, que va despertar els aplaudiments dels prop de 1.200 assistents entre fidels, familiars i autoritats eclesiàstiques i civils, congregats ahir a la Catedral.


Militant carlista de primera hora

Nascut a Santa Coloma de Queralt, el 24 de març de 1897. Va ser el sisè dels set fills supervivents del matrimoni constituït per Ramon Mullerat i Segura i Bonaventura Soldevila i Calvís. Va rebre el baptisme el 30 de març, i la confirmació el 17 de maig del mateix any 1897. Va freqüentar una escola al seu poble natal fins als tretze anys. Després el van enviar a Reus (Tarragona), on va ingressar al col·legi «Sant Pere Apòstol», pertanyent als religiosos Fills de la Sagrada Família, fundats per Sant Josep Manyanet. En qualitat d’alumne intern va realitzar quatre anys d’estudis, de 1910 a 1914, i es va examinar amb òptims resultats a l’Institut de Segon Ensenyament de la mateixa ciutat. Orfe de mare als seus pocs anys, va ser un dels fundadors de la Joventut Tradicionalista de la seva vila natal. Sent estudiant de batxillerat ja col·laborava a "El Radical" de Reus i "El Correu Català", mostrant-infatigable propagandista. Va arribar a Barcelona per estudiar medicina, afilant immediatament a l'Agrupació Escolar Tradicionalista, prenent part activa en tots els seus actes públics.

El 1914 va començar a fer la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona. Es va distingir per la seva aplicació i per la professió i defensa de la fe. Des de 1919 va ser alumne intern pensionat de la facultat, amb l’obligació d’estar en contacte directe amb malalts ingressats. Va ser un dels estudiants més actius que recorria, especialment durant les vacances, diversos pobles i ciutats donant conferències sobre temes catòlics i sociopolítics de conformitat amb la doctrina de l’Església. Va obtenir la llicenciatura en medicina i cirurgia l’octubre de 1921.

Batlle d'Arbeca

Des de novembre de 1918 va entaular una correspondència epistolar amb la jove Dolors Sans i Bové amb vista a contraure matrimoni, que es va verificar a Arbeca, diòcesi de Tarragona i província de Lleida, el 14 de gener de 1922. En aquesta població de prop de 3.000 habitants van establir-hi la seva llar, i allà, i en diversos pobles veïns, va exercir com a metge. Del matrimoni van néixer cinc filles, encara que la primogènita va morir tot just nascuda el gener de 1923. Les quatre restants van rebre una formació profundament cristiana. Va pertànyer a l’associació dels Exercicis Espirituals Parroquials. Es va inscriure en l’Apostolat de l’Oració i va ser president del grup de la Perseverança de la fe. Animava els malalts greus a rebre els sagraments, assistia els pobres de franc i fins i tot els ajudava amb mitjans materials.

Des de 1923 fins al 1926 va dirigir un diari local en català, titulat «L’Escut» on incloïa textos de literatura catalana i notícies. Va ser escollit alcalde d’Arbeca el 29 de març de 1924, i va exercir el càrrec per dos triennis consecutius, fins al març de 1930. La seva elecció no va estar motivada per la pertinença a algun partit polític, ni va ser alcalde per fer política, sinó per servir el poble. Era respectat pels seus conciutadans, i va treballar en favor d’una convivència en pau entre els habitants de la vila, i va impulsar el progrés en els diferents àmbits, també en el religiós. Gaudia d’un gran prestigi a la província. El seu germà, militant de la Lliga Regionalista primer i de Lliga Catalana després, fou escollit batlle de Tarragona i diputat a corts republicanes.

En proclamar-se el 1931 la Segona República Espanyola es va manifestar molt conscient de la gravetat de la situació i del perill que corria la seva pròpia existència, per motiu de la fe que professava en l’àmbit personal i professional. Es va anar preparant pel que pressentia que li anava a ocórrer i, ja deslligada obertament la persecució, va arriscar la vida i es va mantenir generosament al costat dels seus malalts. Va ser tret violentament del seu domicili per republicans el matí del 13 d’agost de 1936.



Persecució republicana


Pel que fa referència al Servent de Déu, va veure des del primer moment que el perseguien per la seva significació catòlica. Va demanar llavors una vegada més a la seva esposa que perdonés els perseguidors, com ell els perdonava. L’odi a la fe que professava quedava en el seu cas ben patent en els gestos dels que van ocupar el seu estatge. Abans d’obligar-lo a sortir de la llar van llançar per un balcó objectes religiosos que li pertanyien. Amuntegats al mig del carrer els van calar foc. Però no es va aturar aquí la manifestació de la intencionalitat profunda que animava els seus opositors. L’animadversió cap als valors cristians que encarnava el servent de Déu els va empènyer a retornar moments després a casa, mentre ell romania detingut a la caserna de la Guàrdia civil. Davant la façana del domicili familiar continuaven cremant les imatges incendiades feia una mitja hora. Van comminar llavors la seva vídua i el seu sogre i, en general, els allí presents, al fet que, sota pena de mort, cremessin totes les imatges que quedaven encara per la casa.

Ni tan sols durant el temps de la seva presa va deixar de fer el bé el servent de Déu als qui el perseguien. Va curar un dels seus botxins d’una ferida que es va causar a si mateix en disparar-se-li l’arma homicida que portava a les mans. Va fer així mateix una recepta per al fill que tenia malalt un dels que l’assetjaven. A més, pujat ja al camió que el conduiria al lloc triat per a l’assassinat, va recordar els seus pacients. Va demanar un llapis i paper i va escriure-hi els noms dels que esperaven la seva visita professional. Després va pregar a algú del seu entorn que fes arribar aquella llista a un altre metge del poble, perquè ell mantingués sota la seva cura als qui ja mai no podria atendre.


Monument als Màrtirs d'Arbeca


Execució el 13 d0agost de 1936, els màrtirs d'Arbeca


El van pujar a un camió juntament amb altres cinc infortunats companys carlistes catalans: Llorenç Segarra Pau, Manuel Pont Gras, Joan Gras Navés, Josep Sans Balcells, Llorenç Vidal Ximenos. A ells van sumar dos carlistes més, Jaume Argilés Marés i Jaume Pau Verdés, portats de la població pròxima de Fugeda. Amb els altres detinguts, els noms dels quals circulaven amb anterioritat com a «gent d’ordre» que mereixia ser executada, va ser portat al lloc denominat «el Pla», a uns 3 quilòmetres de distància d’Arbeca, per la carretera que condueix a les Borges Blanques (Lleida). Si altres detinguts eren estimats dignes de mort per considerar-los persones «d’ordre», que s’assentaven la seva vida sobre fonaments ètics que no compartien els milicians republicans, en el servent de Déu, als valors ètics, s’hi afegien també els propis de la moral evangèlica. En el viatge cap al lloc de la condemna va exhortar a l’oració els seus companys detinguts i, en concret, al penediment.

Arribats al terreny conegut com «el Pla» els van fer baixar del vehicle que els transportava. S’esperaven allí reunides diverses desenes de persones que procedien de diversos llocs, disposades a participar en l’execució o almenys a presenciar-la de prop. Contra els presoners no s’havia format cap procés. Es creu que el servent de Déu va tornar a exhortar a la pregària els altres detinguts. Una persona que passava per aquell lloc va sentir que pronunciava aquestes paraules: «A les teves mans, Senyor, encomano el meu esperit». Abans de matar-ho el van assestar d’un cop a la cara amb una aixada. De l’impacte rebut li van saltar les dents. No hi va haver tan sols simulacre de judici. El camió va parar en el Quilòmetre 3 de la carretera d'Arbeca a Borges Blanques on els van baixar. Aquí mateix Marià Mullerat va ser assassinat juntament amb els seus companys. El grup d'assassins el formava unes setanta persones que s'alegraven amb els morts. Fins a tal punt van menysprear als executats que, estant encara moribunds, els van ruixar a tots amb gasolina per veure cremar els seus cossos.

Amb els impactes de les bales en els seus cossos i, quan almenys alguns, estaven encara amb vida, els van ruixar amb gasolina i els van calar foc. Es van sentir els seus laments de dolor des de lluny. Aquella mateixa tarda va partir de Lleida una crònica per al diari barceloní «La Rambla», en la qual s’oferia una versió dels fets completament allunyada de la realitat. Als, en realitat, detinguts i conduïts a la caixa d’un camió al lloc de l’execució, aquest relat els presentava com atacants feixistes situats a la vora de la carretera, als quals els milicians que circulaven per allà es van veure obligats a repel·lir, causant entre ells alguns morts, entre d’altres, el metge d’Arbeca, al qual s’esmentava expressament com a agressor.

Els cercles pròxims als morts, amb gran valentia i risc, van poder reunir algunes restes que van quedar escampades pel lloc de l’assassinat. Més tard, el 13 d’agost de 1940, van col·locar les cendres barrejades dels afusellats en un monument en forma de creu que van elevar al lloc del Pla. Allà reposen les cendres fins al dia d’avui. La fama de martiri del Servent de Déu va començar arran del coneixement de la seva mort i ha anat augmentant amb el pas del temps.

Memòria històrica ? Sí, però tota. La parcial és simple manipulació històrica.







Read more »