• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dilluns, 25 de juny de 2018

Un curtmetratge divulgarà la importància que va tenir el Berguedà per als carlistes

L'existència d'espelmes ha caigut en picat a Berga per culpa de Josep Maria Rossinyol, Russi, qui fa un parell d'anys va ser el director del curtmetratge Les orenetes de Queralt. El seu nou projecte cinematogràfic és una peça de 20 minuts que ficciona la caiguda en desgràcia de Charles d'Espagnac, el comte d'Espanya, màxima autoritat carlista a Berga, l'any 1839. I per obtenir la màxima versemblança possible, «rodem sense focus, amb llum natural i només amb espelmes». Com Stanley Kubrick a Barry Lyndon, apunta.

L'enregistrament de les escenes d'aquest curt sobre la primera guerra Carlista –que produeixen l'Ajuntament i el Centre d'Estudis d'Avià– es va iniciar dijous passat i es perllongarà fins a final de mes en localitzacions d'Avià –el comte va ser capturat a la rectoria– i Sant Boi de Lluçanès –en una casa on va viure Espagnac. L'estrena està prevista per a la tardor.





«A Avià ja fa cinc anys que se celebra un simposi sobre la història del carlisme, organitzat pel Centre d'Estudis», explica Rossinyol: «Les ponències són molt erudites i hem volgut que aquesta edició sigui més divulgativa». A més de la presentació de llibres que tindrà lloc el 19 de maig, es va creure oportú fer una pel·lícula, que té un pressupost de 6.000 euros.
«El film explica la història de la conspiració que va acabar amb la mort del comte d'Espanya», indica Rossinyol, que treballa amb Carles Seuba (ajudant de direcció), Pep Vendrell (càmera i director de fotografia), Bernat Gilabert (tècnic de so) i Guillem Escriche (guió): «Molta gent no sap que Berga va ser la capital carlina de Catalunya durant dos anys, del 1837 al 1839, mentre la dels liberals era Barcelona».
La pel·lícula vol donar a conèixer la importància de la ciutat i la comarca en la història carlina del país. «Molts berguedans desconeix que el barri del Tossalet de les Forques té tal nom perquè allà el comte hi feia penjar els condemnats per donar exemple», diu.
El rodatge implica un centenar de persones –que treballen de forma altruista, inclòs el mateix director– i disposa de dos actors professionals com a protagonistes: Jordi Gràcia –a qui s'ha vist en sèries com Ventdelplà, Física o química, Hospital Central i El cor de la ciutat– en el paper del capellà Torrabadella, i Carles Garcia Llidó ( La Riera, El secreto de Puente Viejo) com a Labandero, intendent de l'exèrcit carlí.
Per completar l'oferta divulgativa, els historiadors i experts en el carlisme Joan-Xavier Quintana i Laura Corrales estan escrivint un llibre que publicarà el Centre d'Estudis d'Avià i es vol posar a l'abast dels centres de secundària.

Regió 7

Read more »

dilluns, 28 de maig de 2018

Ja disponible 'Madrid Carlista'

El número de maig de 2018 de 'Madrid Carlista' se centra en la lluita en defensa de les pensions dignes. Podeu consultar aquí la publicació del Partit Carlista.

Read more »

divendres, 25 de maig de 2018

El Partit Carlista denuncia l'assetjament de la guàrdia civil

El Partit Carlista ha presentat una queixa a la delegació del govern espanyol a Navarra per l'assetjament que va patir el passat 6 de maig. Unitats de la guàrdia civil van presentar-se en actitud provocadora a l'aplec de Montejurra exigint la identificació d'alguns dels assistents en un acte impropi d'una força policial democràtica.

Document de protesta de la Secretaria Federal del Partit Carlista. 


Read more »

dimecres, 23 de maig de 2018

Un any més el carlisme s'aplega a Montejurra

El tradicional aplec carlista de Montejurra es va celebrar, enguany, els 5 i 6 de maig. A Puente la Reina-Gares el català Ton Aluja va llegir el missatge del Rei Carles Xavier als carlistes i es va homenatjar als militants històrics com Manuel Rego Nieto y Luis Doreste Manchado. El també català Arseni Pujals Sànchez va interpretar 'Dalla sua pace' de W.A. Mozart. Per l'Associació 16 d'abril va intervenir-hi Luis Gismero.

Diumenge es va celebrar el Via Crucis fins a la muntanya navarresa i un acte de record als dos carlistes socialistes assassinats per mercenaris d'extrema dreta, Ricardo García Pellejero i Aniano Jimenez Santos. El Partit Carlista, del que eren militants va intervenir amb Lázaro Ibáñez, de l'EKA (Partit Carlista d'Euskal Herria. Enguany el Partit va convocar sota el lema 'Federalisme per a conviure'. Va cloure els actes el secretari general del partit més antic d'Europa, Jesús Maria de Aragón. 












Read more »

dilluns, 7 de maig de 2018

Montejurra 2018: Comunicado de SAR Carlos Javier

Queridos carlistas:
Os habéis reunido una vez más en esta tierra navarra tan querida por todos nosotros. Agradezco sinceramente vuestra presencia y quiero transmitiros un mensaje, que deseo que comuniquéis a todos los españoles.
El panorama mundial, como sabéis, no es halagador. La guerra sigue presente en un mundo en crisis, en crisis moral, económica y política, sin olvidar tampoco la grave crisis ecológica que amenaza al conjunto del planeta,
Mientras, los Pueblos de las Españas, angustiados, tienen cada vez menos fe en sí mismos. Es como si su propia Historia se les escapara de las manos.
Frente a esta situación, el Carlismo, que hunde sus raíces en la Historia, tiene un proyecto que responde plenamente al presente, y, por tanto, al futuro.
En España tenemos graves problemas y sabéis que me he comprometido, como hizo mi Padre Carlos Hugo, para intentar contribuir a su resolución. Por eso quiero aprovechar esta ocasión para recuperar un texto suyo, porque su vigencia es completamente actual. Quiero insistir en conceptos que el Carlismo desde hace 185 años ha venido representando y adecuando a los tiempos. En ideas que tenemos que compartir urgentemente con todos nuestros compatriotas, porque el error de recaer en la mentalidad centralizadora es levantar muros que impedirán alcanzar la visión carlista de las Españas.
Este texto de mi Padre, de hace doce años, expresa una orientación posible y necesaria para la política española, recogiendo el sentimiento de muchos ciudadanos, no solamente de los carlistas:
Los derechos del poder político.
El  Estado no es la fuente jurídica del poder, tan solo el instrumento ejecutivo de la voluntad popular. Por lo tanto, la fuente del poder jurídico es el pueblo.
El pueblo es quien confiere a su propio gobierno la facultad de decidir actos de gobierno, normatizar sus organizaciones, concretar sus objetivos, etc… y no lo contrario, el monopolio del Estado.
El gobierno no puede ni debería pretender ser quien concede la libertad o libertades al pueblo. Al contrario, debe reconocer que su función es la de respetar y defender los derechos del pueblo, la libertad que el pueblo tiene por sí mismo.
El gobierno no es competente para conceder a los partidos políticos o a las comunidades históricas territoriales el derecho a su existencia. Estos derechos son anteriores al Estado y es preciso que sean defendidos por los gobiernos igual que las otras concreciones de derechos humanos y las asociaciones creadas por la promoción de la libertad, la justicia y el desarrollo de la persona.
Los derechos históricos.
Aquí radica uno de los núcleos de la cuestión. La mención de los derechos históricos de una comunidad territorial es una blasfemia para todos aquellos que comparten una visión unitarista del Estado.
Esta posición unitarista sería análoga a la que considerará que españoles, franceses o alemanes, existen como tales porque el gobierno europeo les otorga el derecho de disfrutar de estas nacionalidades.
El autogobierno de las comunidades territoriales, en sus diferentes formas; Autonomías, Federalismo, Confederalismo, ¿significa la fragmentación del estado?
Partidos políticos opuestos, ¿unen o dividen un país?
Sindicatos obreros y federaciones empresariales, ¿unen o dividen un país?
Análogamente, entes o realidades históricas, ¿unen o dividen un país?
Todas las realidades expuestas cohesionan un país. Sencillamente porque ayudan a resolver conflictos normales en una sociedad, mediante  el recurso al diálogo, no por la fuerza.
Países con progreso y estabilidad: USA, Alemania, Suiza, Austria…, utilizan los recursos o canales señalados para resolver los conflictos ideológicos, las confrontaciones económicas y sociales y los problemas o diferencias de criterio que puedan surgir de las diversidades históricas y territoriales de la manera más satisfactoria posible.
Nadie en USA, Alemania, Suiza o Austria creerá nunca que la federación de entidades territoriales e históricas pueda conducir a una futura explosión.
Más bien piensan que este sistema es un excelente instrumento de reconocimiento mutuo de diversidades, de concordia y de solidaridad.
Podríamos concluir con la siguiente consideración: El autogobierno de las comunidades territoriales, puede significar más democracia, más participación del ciudadano, más responsabilidad del pueblo y en consecuencia una generación de comunidades más responsables, capaces de construir una sociedad de pueblos y no tan solo un gobierno para un pueblo solo.
Por el contrario, el hecho de negar la existencia de estas realidades históricas, políticas y sociales, no permitiendo que afloren y se desarrollen, nos llevará al  intento de división del país, al no verse reflejado en el gobierno del mismo, sus anhelos, inquietudes y diversidades de toda índole.
El problema no es tan complicado como algunos pretenden. No es tan difícil  conseguir un consenso de responsabilidad a diferentes niveles; esta responsabilidad generará decisiones comunes, que no serán nunca la concesión de un Estado-Nación.
Por supuesto que evidentemente habrá Estados y Naciones, pero no serán ya nunca más confundidos como conceptos sinónimos.”
Hasta aquí, mi Padre.
Quiero añadir que en nuestra época han sido planteadas nuevas reivindicaciones populares de Justicia y Libertad que el Carlismo recoge y defiende de acuerdo con sus propias raíces cristianas y sociales.
Frente a la sociedad actual, que pisotea cada vez más los derechos de las personas y de los pueblos, hay que despertar nuevamente la conciencia colectiva.
Todos los carlistas tenemos que esforzarnos en la lucha por construir una sociedad muy diferente. Tenemos por delante una gran tarea. Confío en vosotros para afrontarla.
Por mi parte, os garantizo que tengo el máximo interés en que a partir del año que viene nuestra Dinastía esté presente físicamente en los actos de Montejurra, ya sea yo mismo, acompañado de mi esposa Ana María y de mi hijo Carlos Enrique, o mi hermano Jaime.
Para todos, un fuerte abrazo.
Europa, Mayo 2018
CARLOS JAVIER

Read more »

diumenge, 29 d’abril de 2018

Montejurra 2018: Federalisme per a Conviure

Programa d'actes:DISSABTE, dia 5 de maig:18'30: recepció al Cercle d'Estella / Lizarra a les delegacions carlistes de les Espanyes.19 hores: Consell Federal de Direcció.21'30 hores: sopar al restaurant Casanova.DIUMENGE, dia 6 de maig:10 h: inici del Via Crucis des de la 1a creu fins al cim on es farà un respons i es recordarà a tots els carlins difunts.A les 11 hi ha una missa pública al monestir d'Iratxe en la qual també es tindrà un record per a tots els difunts carlistes.A la sortida de la missa, com és habitual, es farà una parada al monòlit que recorda a Ricardo i a Aniano.13 Hores: Acte polític a la Campa de la Fuente de la Tejería en què intervindran Ton Aluja, company del Partit Carlí de Catalunya, el secretari de Navarra, José Lázaro Ibáñez, i el secretari general Federal, Jesús M. Aragón.14'30 hores: dinar popular a la seu del Partit a Estella / Lizarra (Plaça de la Coronació, Núm 4, davant de l'estació d'autobusos).Telèfons per apuntar-se a sopar de dissabte, així com al dinar del Diumenge: 609 18 28 25 (Maribel), i 661 00 13 00 (Dolors).

Castellà

Read more »

dilluns, 9 d’abril de 2018

Què ha passat amb la guardiola de les pensions?

Què ha passat amb la guardiola de les pensions?
No és absurd afirmar que no hi ha diners per a les pensions públiques i oferir desgravaments a les contribucions a les pensions privades?
La guardiola de les pensions s’ha buidat. I aprofitant l’ocasió, tornen una vegada més sobre el tema de la crisi de les pensions i, com no, sobre la recomanació que es facin pensions privades. Han observat que aquesta campanya s’intensifica sempre a cap d’any, quan les persones que tenen estalvis busquen com col·locar-los pagant el mínim d’impostos? I, clar, existeixen desgravaments fiscals per a les pensions privades. No és absurd afirmar que no hi ha diners per a les pensions públiques i oferir desgravaments a les contribucions a les pensions privades? Solament això ens havia de fer sospitar que alguna cosa estrany, per usar paraules suaus, s’oculta després del tema de les pensions.
S’està acabant la guardiola de les pensions. No era para això precisament pel que s’havia establert la guardiola? Perquè quan les cotitzacions no bastessin es poguessin pagar igualment les pensions? Per què llavors tanta alarma? Si de debò està tenint lloc una ‘recuperació’, haurien de recuperar-se les cotitzacions i la guardiola. Però clar, com la recuperació, suposant que sigui real, té lloc amb una gran precarietat laboral i salaris de misèria, no es recuperen les contribucions a la Seguretat Social. Aquí està, per tant, un primer element que cal plantejar: millorar els salaris i l’estabilitat laboral i no plorar com plañideras perquè els jubilats viuen massa anys. Encara que desaparegui la guardiola, les contribucions normals segueixen i, si els salaris fossin decents, de la mateixa forma que en molts altres anys amb les contribucions, podrien finançar-se les pensions.
Però totes les ocasions són bones per tornar una vegada més al tema de la insostenibilitat de les pensions: hi ha massa vells i viuen massa anys —no s’atreveixen a dir-ho així però és el que es trasluce del seu tractament del tema—, i no hi ha diners per mantenir-los. És un argument totalment fals en totes les seves facetes. Com es distribueix la riquesa d’un país per pagar les despeses col·lectives? Qui decideix quines despeses es financen i quins no? Qui decideix que és millor finançar l’Exèrcit, certes infraestructures, les ambaixades o el rescat bancari que mantenir als ancians?
Si tots aquests aspectes i molts uns altres es financen a través dels impostos, per què no les pensions? Si no arriba amb les cotitzacions, per què no es poden finançar les pensions amb impostos, com tots els altres despeses col·lectives d’una societat?
En un moment de la nostra història es va decidir que les pensions públiques es financessin solament amb les contribucions dels treballadors en actiu. El que fa que les pensions no siguin més que transferències entre treballadors. És una forma, però no l’única. De manera que la resta de la població, especialment aquells que obtenen beneficis de les empreses, no participa per res a mantenir a aquells que han produït la riquesa que ha fet que el país arribi on està ara.
Arguments falsos
El tema està replet d’arguments falsos. Com a mostra, un que hagués de fer sonrojar als economistes que, no obstant això, ho usen sense descans. Es refereix al tema que no hi haurà suficients treballadors per mantenir als pensionistes. En el cas de l’Estat espanyol, com s’ha decidit prèviament que les pensions públiques solament es financin amb les contribucions dels treballadors, els salaris són rellevants. Però aquesta és una opció política.
En realitat, per al finançament de les pensions, el nombre de treballadors no importa per res, la qual cosa explica és la riquesa que els treballadors produeixen. El que importa per avaluar la capacitat de finançar les pensions és la producció de riquesa i la seva distribució. I en l’Estat espanyol es produeix molta més riquesa que fa 40 anys i s’espera produir més en el futur. Per què no es considera això en lloc d’embullar amb el nombre de treballadors? No és el nombre de les persones que treballen, sinó el que aquestes produeixen i com es distribueix el que importa. Es pot creure que no ho saben els economistes, o a qui convé aquest error?
S’ha fet una gran difusió del comentari de l’OCDE que nostres pensions són massa altes. S’ha observat com viuen els pensionistes espanyols que, a més, amb freqüència mantenen als seus familiars més joves? La proporció de les pensions és més alta que en alguns altres països, però els salaris són molt més baixos, amb el que es cobra realment menys. Es poden tergiversar molt les coses amb les estadístiques quan convé. Sense oblidar que l’OCDE és una de les grans institucions internacionals amb polítiques econòmiques neoliberals.
Hi ha o no hi ha diners?
El tema de la insostenibilitat de les pensions torna cada cert temps. En part, perquè en les societats modernes s’ha assumit la idea que sostenir a la gent quan no produeix és un cost, encara que produís molt en la seva vida activa, però, sobretot, perquè el que els poders fàctics, econòmics i polítics persegueixen és que la gent que pot estalviar es faci pensions privades, que permeten sucosos beneficis al capital financer.
Però considerem el tema en la seva dimensió real: com és que en un país que no té diners per finançar les pensions públiques existeix aquests mateixos diners si les pensions són privades? Hi ha o no hi ha recursos reals per mantenir als ancians?
Les pensions privades són un estupend negoci per al capital financer. Però són un disbarat per als pensionistes. Per a aquests, és molt arriscat posar els diners en pensions privades que depenen de la Borsa, perden valor amb la inflació i són molt cares, doncs cobren comissions per gestionar-les. I en el social són enormement injustes, doncs solament els qui poden estalviar podran tenir-les. Què es farà amb els milions de persones que no poden estalviar?
L’alarma causada perquè s’acaba la guardiola té unes bases i unes raons fal·laces que es poden resoldre amb relativa facilitat si es vol realment solucionar el problema. Si no arriba amb les contribucions dels actius, que les pensions es financin com tots els altres despeses socials, amb impostos. Vivim en una societat relativament rica que, si distribueix ben el que produeix, pot permetre viure decentment a tota la seva població.
* Miren Etxezarreta és economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat a la revista El Salto.

Read more »

dissabte, 10 de febrer de 2018

Els monàrquics italians a les eleccions del 4 de març

El moviment polític Italia Reale es presenta en la coalició 'Blocco Nazionale per le Libertà'. Ho fa conjuntament amb Demo Cristiana. Entre les propostes de la coalició monàrquica hi ha:
- desgravacions fiscals en proporció el nombre de fills
- prestigiar les classes mitjanes, els professionals i artesans
- protegir el parlament dels grups de pressió (fet que s'aconseguiria amb una monarquia)
- reforma territorial per a potenciar les províncies
- Oposició a l'ius soli, com també defensa el Moviment 5 Stelle
- Servei militar de 3 mesos
- Condonació dels deutes tributaris menors

Read more »

dijous, 1 de febrer de 2018

La Vanguardia entrevista Carles Xavier: “Ser príncep m’ajuda a millorar el benestar comú”

“Ser príncep m’ajuda a millorar el benestar comú”

Vol ser rei?
Què li va respondre el meu pare quan li va preguntar això mateix aquí ara fa onze anys?
“No és prioritat”, em va dir Carles Hug, que en pau descansi.
I va afegir: “Sóc legatari d’uns drets històrics que no abandono.., però la prioritat són sempre les llibertats dels pobles”, oi?
Sí, això em va dir.
Doncs jo hi coincideixo, i aprofito la meva posició com a príncep per ajudar a millorar el bé comú, el benestar dels pobles.
No entrevisto un príncep cada dia...
Mort el meu pare, fa sis anys, avui sóc cap de la casa Borbó-Parma, i hereu dinàstic de la legitimitat carlina.
El cap d’una altra casa de la seva família és avui el rei d’ Espanya...
Felip VI, sí.
Com es porten vostès dos?
Molt bé. No plantejo cap plet. El seu pare va pilotar la transició democràtica, un anhel que el meu pare compartia. És respectaven.
Queden encara carlins per aquí?
A Espanya molta gent m’expressa sempreel seu afecte pel carlisme, per vincles fami­liars, és un moviment de fons popular. ésper això que he vingut ara a Barcelona!
Per a què?
Per presentar al poble carlí el meu fill nounat, Carles Enric: ell serà un dia el meu successor i hereu de la causa i els valors del carlisme.
Quins valors són els del carlisme?
Llibertats individuals i justícia social, confederalisme i democràcia. I democràcia no és només votar: és participar! El poder és del poble, emana des de baix i es delega a dalt: el contrari no és democràcia.
I allò de “ Déu, pàtria, rei”?
L’anticlericalisme liberal del segle XIX va beneficiar minories burgeses fent mal als més humils..., i el carlisme va reaccionar! Avui ens inspira el catolicisme del papa Francesc, compromès amb la sostenibilitat.
Pàtria.
Al·ludeix als furs, lleis del poble sobirà: el carlisme és foralista i confederalista.
El poble català és sobirà, doncs?
No vull interferir en la política espanyola.
Insisteixo a conèixer la visió carlina d’aquesta qüestió.
Amb el sistema foral i federal carlí, no es­taríem en aquest punt de confrontació.
Segur?
Espanya no és una, sinó plural. M’agrada parlar de “les nostres Espanyes”, cadascuna amb la seva identitat singular: un r ei carlí vol ser-ho de les Espanyes.
Però... per a què serveix un rei, avui?
És molt útil com a símbol identitari i serveix com a fusible últim d’una democràcia: pot alertar de la seva perversió.
Espanya és avui jacobina?
Napoleó Bonaparte va portar a Espanya l’Estat centralista. I el centralisme és sempre un error! El poder d’un carrer ha de ser dels seus veïns, i anar unint-nos tots –de baix a dalt– fins a gestionar Europa.
Franco va ser bonapartista, llavors?
Va centralitzar tot el poder: Franco va expulsar d’ Espanya el meu avi, X avier, perquè s’oposava al seu decret d’unificació de ­carlins i falangistes. I el 1969 va expulsar el meu pare, Carles Hug, just després d’haver nomenat com a successor seu Joan Carles a títol de rei.
El seu pare i el seu avi van ser antifranquistes?
És clar, i al general Franco li inquietava el carlisme, per ser un moviment popular. El meu pare, el 1976, em fa fer venir a conèixer Espanya, acompanyat per la meva institutriu basca.., i la Guàrdia Civil em va retenir.
Com és això?
Els franquistes encara manaven molt, van organitzar la matança contra el carlisme a Montejurra.. “És que el règim té por d’un nen de set anys?”, va publicar la premsa, i em van deixar anar. L’avi ja m’havia explicat com Franco va desitjar que Hitler el matés...
Sí?
Resistent a França, va ser enviat al camp ­nazi de Dachau, i Franco es va encongir d’espat­lles quan Hitler li va preguntar què n’havia de fer. Un dia li vaig preguntaral meu avi si Dachau no va destruir la sevafe en la humanitat... “Al contrari!”, em vadir ell.
Per què?
“Cada dia vaig presenciar actes d’heroisme, els presos s’ajudaven malgrat l’amenaça de ser executats: la meva fe en la humanitat va créixer!”. Jo he heretat la confiança de l’avi.
I a què es dedica vostè?
Fomento l’economia circular, sostenible. Es tracta de produir riquesa sense menyscabar el medi ambient i la justícia social. De Terra només n’hi ha una i és de tots, i és molt injust que una minoria abusiva s’enriqueixi en perjudici del benestar de la majoria.
Això sona carlí...
Hem estat molt inconscients, però avui sabem que podem minimitzar danys. No suportaria que un dia el meu fill em retragués: “Coneixíeu els perills, pare, i no hi vau fer res?”. Per això reuneixo sectors empre­sarials, socials, polítics, legislatius...: ja hem aconseguit acordar que tota l’energia d’Holanda sigui renovable l’any 2090.


Príncep

El príncep Carles Xavier és per als carlins l’hereu dinàstic d’una causa que va encendre tres guerres civils durant el nostre segle XIX i que també palpitava al sagnant epíleg del 1936. El príncep Carles Xavier és un europeista poliglot –parla castellà, francès, neerlandès, anglès, alemany i italià–, pioner en la defensa de l’economia sostenible a Europa i artífex de grans acords en aquest àmbit. Fidel als ideals dels seus avantpassats i als valors del carlisme popular (re­ligiós, monàrquic, fo­ralista, confederalistai social), hi ha qui m’apunta que les seves lúcides aportacions ­poden investir-lo coma ferm candidat a ocupar algun dia la presidència d’Europa.

Font

 

Read more »

dijous, 28 de desembre de 2017

Acte carlista a Berga


Divendres dia 29 a les 18h al Casal Cívic de Berga. Presentació del llibre: “Notaris Carlins a Catalunya (1833-1840)” de Joan-Xavier Quintana i Segalà.

Read more »

diumenge, 24 de desembre de 2017

Acte avui a Mataró: 10 minuts de silenci per escoltar el Nadal


Des de fa dissets anys i de forma ininterrompuda, una colla d’entitats de Mataró – la revista Valors, Justícia i Pau-Maresme, el Grup Tercer Món-Mataró, Acció Catòlica Obrera i la Fundació Carta de la Pau dirigida a l’ONU– organitzen cada 24 de desembre l’acte 10 minuts de silenci per escoltar el Nadal.

La senzillesa és l’èxit d’aquesta iniciativa, que té com a principal objectiu generar un petit temps de reflexió i silenci just abans de l’inici de les festes de Nadal perquè tothom pugui pensar de forma personal sobre aquest temps, els valors del qual poden oblidar-se a causa de l’estrès i el consum.

L’acte, que per contrast es realitza a la Plaça Santa Anna, una zona molt comercial i cèntrica de la ciutat, comença a les 7 de la tarda amb la lectura d’un manifest sobre la importància del silenci i després es fan els deu minuts de reflexió. Només la claror d’una espelma ajuda els participants a centrar els seus pensaments. Plaça de Santa Anna Plaça Santa Anna, Mataró

Read more »

dilluns, 18 de desembre de 2017

La posició de Carlistes de Catalunya davant les eleccions a Catalunya

El 21 de desembre no hi haurà unes eleccions normals.
La situació, sobretot des del fets del 20 de setembre, intolerables, és d'excepció.
La brutalitat de l'u d'octubre, injustificable, contra la nostra gent fou un punt d'inflexió.
La suspensió de l'autonomia, anant més enllà del que permet la pròpia constitució de 1978, un veritable cop d'estat.
El procés judicial, sense garanties jurídiques, l'empresonament i allunyament de polítics pacífics i democràtics, l'exili, que tantes vegades hem viscut els carlistes, un escenari repugnant i de degradació absoluta.
Això, va de garanties democràtiques. I els qui no som independentistes som els màxims responsables d'aturar els qui, amb l'excusa de lluitar contra els independentistes estan violant, sistemàticament, drets fonamentals. Els aturarem. I la manera de fer-ho és restituir el President Legítim de Catalunya, votant Junts per Catalunya, el Vice President, fent-ho per ERC o la força que els ha donat suport extern, la CUP. Per tot plegat subscrivim, mot a mot, la crida d'Albano Dante Fachin que fem plenament nostra:

Read more »