“El mateix que entre els homes, l’Entesa entre els pobles
només es pot donar si aquests són
lliures.”
Carles Feliu de Travy (Barcelona, 1.923-2008)
El passat 12 de desembre de 2013 el President de la
Generalitat de Catalunya va
comunicar la seva decisió de convocar
una consulta, pel 9 de Novembre de 2014, sobre el futur polític col·lectiu de
Catalunya, després de l’acord transversal entre les forces partidàries del dret
a decidir presents a l’actual Parlament.
El Partit Carlí de Catalunya,
membre del Partido
Carlista per un
pacte lliure i voluntari d’autodeterminació, és
juntament amb els altres
partits carlins de les Espanyes l’organització política més antiga
d’Europa.
Sempre s’ha caracteritzat per
la seva defensa
dels drets dels pobles, de la
seva cultura i la seva llengua. Per tant no pot quedar sense expressar
el seu parer, com a Partit democràtic i progressista, i avui vol fer
arribar a la
nació catalana i a les altres nacions històriques i regions de les
Espanyes i de la Unió Europea el següent comunicat
|
1/ CONTINUÏTAT HISTÒRICA
Certament
hi ha un fil d’or que uneix el carlisme amb altres afirmacions de la
personalitat i la nació catalana.
Hom
ha assenyalat la presència de les mateixes famílies als successius aixecaments
a partir del de 1640, que amb el primer crit: Visca
el rei, muyra lo mal govern arbora
la causa de la Monarquia Composta
(Confederal) contra la imitació gàl·lica del Comte-Duc d’Olivares. I és
precisament a la manera pròpia d’aquell Àustria, Felip III (IV de Castella i
Lleó i VI de Navarra) comte de Barcelona,
que acaba el conflicte: Reconeixement ple dels furs i de les llibertats de
Catalunya.
És
en reconeixement d’aquesta actitud que la nació catalana prodiga les mostres
d‘adhesió al rei Carles II, i s’abraça a la causa austriacista contra el
francès Felip IV (V de Castella i de Lleó).
I és amb el primer Carles III, arxiduc, que s’articula l’eix europeu Barcelona-Viena.
Mentrestant han escrit les seves proeses en el llibre de la història Rafael
Casanova, Antoni de Villarroel i el general Josep Moragues entre molts d’altres.
L’Onze de setembre és el moment estel·lar de la història de Catalunya.
És
també el cas de la primera Guerra Carlina (1833-1839, fins el 1840 a
Catalunya). Moment en que va començar la reintegració
foral..
Un caire nou sembla mostrar la segona, la Guerra dels Matiners,
lliurada només a Catalunya. És el moment del manifest
liberal de La Garriga (1849) que titlla als carlins de comunistes. És el moment de la germandat d’armes amb progressistes
i republicans duradora més d’un segle i
mig.
I és durant
la Tercera guerra carlina
(1872-1876) que se sent el Manifest del rei carlí Carles VII de juliol de 1872: abolició dels
Decrets de Nova Planta, i restitució dels Furs de Catalunya i dels altres
regnes de la Corona aragonesa. I la restauració en la Reial Diputació de
Catalunya a Sant Joan de les Abadesses amb un President en funcions injustament
oblidat: Joan Mestre i Tudela.
Eren uns instants eterns, que tindrien una digna repetició i reiteració en les jures dels furs de Catalunya al
Monestir de Montserrat (1951) i poc després dels de Mallorca a l’església de
Sant Francesc de Ciutat de Mallorques per En Xavier de Borbó-Parma. I molt
abans a Euskal Herría, la dels Furs de
Biscaia amb el seu valor arquetípic sota l’Arbre de Gernika (1875) per Carles
VII.
Aquests
fets tingueren una digna continuació: la proclamació de la República Catalana dintre
la Federació Ibèrica per Francesc Macià i Llussà, que havia dipositat la seva espasa de militar
a l’altar de la tradició i ofert a la causa carlina durant l’aplec carlí de
Butsènit (1908). Després havia rebut el suport dels carlins arran de l’intent
d’alliberament de Prats de Molló (1926) contra la primera Dictadura, i havia intercanviat emissaris amb Jaume III,
uns contactes que li asseguraven en el seu nom que era sempre possible l’encaix
de Catalunya dins les Espanyes; i per Lluís Companys i Jover, assassinat per designi
del tirà
a Montjuïc. Un bel morir que
era la llavor d’una restauració: la de la Generalitat que ell presidí amb honor
fins a la mort i que se sobreposava amb el President Josep Tarradellas i Joan i
com un fragment de la legítima Constitució de Catalunya i Espanya al tros de paper de l’anomenada Constitució espanyola de 1978. El seu successor Jordi Pujol i Soley continuà en
circumstàncies difícils l’aportació catalana a la refundació d’Espanya. Ideal
del catalanisme clàssic.
Cal
nomenar el Projecte d’Estatut de Catalunya de 1930 elaborat pel Partit Carlí i
presentat com a model a la vella Societat de Nacions pel jurisconsult Francesc
de Paula Maspons i Anglesell, on en el títol primer es diu, «Reconeixem la personalitat nacional de
Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores. Els pobles que
constitueixen l’actual Espanya és federaran lliurement. Cal reconstituir de
bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de la personalitat per
a cada un d’ells. Aquesta proposta va ser inclosa com a
document bàsic en Elements per a l´estudi
de l´Estatut de Catalunya editat l’any 1931 per Unió Catalana d´Estudis Polítics i Econòmic-Socials.
És obligat fer constar la iniciativa i els
riscos personals que va assumir En Carles Hug de Borbó-Parma en l’impuls
per la renovació ideològica del carlisme, a partir de l’acte de Montejurra
de 1958, en companyia de les seves germanes, M.Teresa, Cecília i M.de les
Neus i de més de 50.000 partidaris presents a la muntanya.
|
El Partit Carlí de Catalunya va participar
a l’Assemblea de Catalunya (7.XI.71) abraçant amb el seu compromís els tres
punts programàtics com a pas previ a l’autodeterminació i al Consell de Forces
Polítiques també des de la seva fundació (23.XII.75).
El
novembre del 2004 el Partit Carlí de
Catalunya, d’acord amb les
indicacions del Parlament, va presentar unes propostes per la reforma de l’Estatut
de Catalunya. Per tal de procedir a la seva redacció el Partit va designar una
comissió de carlins catalans, que va comptar amb l’estreta i fraternal col·laboració de
valencians, mallorquins i aragonesos,
per respondre al qüestionari. Aquest treball va merèixer el vistiplau del
Parlament de Catalunya, tal i com consta a la seva web del Novembre de 2004. El
Partit Carlí de Catalunya va ser l’únic
d’extraparlamentari que hi va col·laborar. També es
va confeccionar un projecte d’Estatut de Catalunya conegut com Estatut de Sarrià, ja que va ser en
aquest barri barceloní on es varen efectuar les reunions.
L’any
2006 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès el centenari de la Solidaritat Catalana presidit
per En Carles Hug de Borbó-Parma, ocasió
en la que el Príncep i Professor ratificava el reconeixement de Catalunya com a
Nació efectuada temps abans pel rei carlí Jaume III.
Més recentment, El Partit Carlí de Catalunya va
acudir a la manifestació de Barcelona del Juliol de 2010 contra la sentència del
Tribunal Constitucional que
havia atemptat contra la integritat del Projecte d’Estatut de Catalunya.
El
Partit Carlí de Catalunya, que és una part inseparable de la nostra
historia durant els últims 180 anys, forma una comunitat humana
profundament democràtica i respectuosa amb tothom, i tracta d’obrir solcs
cap a una societat de participació i de responsabilitat en el marc d’una
confederació de persones i pobles lliures.
|
2/ CARLISME I
DRET A DECIDIR
Catalunya
es troba davant d’una cruïlla històrica a què s’ha vist abocada després de
quasi quatre decennis de post franquisme. La recerca d’un pacte de convivència
hispànic superador de l’absolutisme monàrquic, del centralisme liberal i
de l’opressió de la Dictadura va donar com a resultat l’anomenat Estat de les autonomies. Des de
Catalunya es veié això com la possibilitat de construir un marc comú a
partir de l’autogovern en aquelles esferes que ens fossin d’abast propi.
Trenta-cinc
anys de vigència de l’actual Constitució, l´intent fallit d’una reforma
estatutària i una ofensiva política, mediàtica, judicial i fiscal d’espoli i
recentralització menen el nostre país a un atzucac dins l’actual ordenament
de l´Estat espanyol. La
continuïtat en aquesta situació ens condueix a l’ofec i la decadència com a
poble i més quan la correlació de forces ens és desfavorable com a col·lectivitat, quan la majoria preestablerta es troba institucionalitzada al Congrés dels
Diputats i al Senat
Resta doncs per al poble de Catalunya,
esgotades les vies pactistes, el retorn a la seva sobirania històrica
originària, aquella amb què es confederà dins la Corona d’Aragó i s’integrà a
la monarquia hispànica després.
La
ruptura de l’acord lliure entre regnes i països peninsulars a partir del 1714
ha originat tot un seguit d’intents des de Catalunya per restaurar la
convivència en els seus termes primigenis. Des del segle XlX, el Carlisme ha
estat un dels protagonistes més actius en aquesta lluita concretada en la proclamació
i defensa dels Furs perduts primer i de la Confederació hispànica
contemporàniament.
En aquest moment històric, la impossibilitat de progressar
col·lectivament
i l’experiència d’un retrocés en els drets comuns assolits ens empeny al
trencament amb un status quo que es mostra impossible de reformar.
Pel dret que
ens correspon com a nació, encara més, pel mai no decaigut dret de resistència i d’insurrecció,
ha arribat el moment de decidir mitjançant una acció col·lectiva i democràtica
la constitució de Catalunya com a Estat. Aquest Estat a més, ha de
declarar-se independent per poder encetar la seva via dins Europa, en el
concert de pobles del món.
Cal tenir en
compte que l’única possibilitat que Catalunya pugui establir un pacte entre
iguals amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania.
L’ideal doncs d’una Confederació només pot bastir-se a partir de la nostra independència.
Aquesta n’és un component perdurable juntament amb l’anhel de concertar-se
amb les nacions germanes. Ambdues no caben a la camisa de força de la Constitució. I dibuixen el subjecte de
tot vertader pacte de Confederació, doncs són la garantia mancomunada de la
pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlins aspirem.
|
Malgrat que la Constitució post-franquista no concita altre sentiment que la nostra
reserva i els casos contemplats són molt diferents, no cal dir que és de
cabdal importància conèixer que a la Transitòria Quarta de la Constitució
Espanyola actual es permet i s’autoritza implícitament la celebració d’un
referèndum a Navarra respecte a la seva incorporació al Consell General Basc,
amb les previsibles conseqüències que això comportaria.
Davant la convocatòria de la
consulta pel Dret a Decidir els carlins catalans refermem el dret de Catalunya a triar de
manera lliure i
democràtica el seu futur davant les qüestions proposades.
Així podrem avançar de manera definitiva vers la resolució del
conflicte que des de fa tres segles ens tenalla.
|
3/ LA
CONFEDERACIÓ
La confederació demana -i és- un pacte lliure i voluntari
d’autodeterminació, entre nacions constituïdes en repúbliques o estats
sobirans.
És doncs un ordre de contracte, no un ordre
de poder, tot i que el pacte, com a tractat institucional pugui engendrar un
nou poder investit en un nou subjecte, hereu però dels subjectes originaris que
pacten. És per això que el projecte d’Estatut Carlista (1930) parlava d’Estat confederal, terme esmentat en
alguns autors. Car les repúbliques signatàries assoleixen, en fundar la
condeferació, un nou status. Dit d’una altra manera, els tots
que són obren com a parts d’un conjunt que els abraça.
És un ordre construït de baix a dalt, no de
dalt a baix, o, si es vol, un ordre horitzontal, no un ordre vertical. Reserva la figura de les constitucions per a les repúbliques signatàries. La constitució de
la confederació és el Pacte. Rebutja
un poder constituent del subjecte confederació, que no es pot posar, com
creuen els antics constitucionalistes,
en un poble espanyol separat
dels pobles d’Espanya, els únics cridats a celebrar i a reformar els pactes
confederals en llurs Corts legítimes.
Rebutja una pretesa -i costosa- representació supraordinada a les
repúbliques confederades i propugna, per a entendre en els afers comuns una
coordinació (sempre: horitzontalisme) mitjançant unes Corts confederals
(projecte de 1930) o una Conferència d’Ambaixadors (projecte carlí del 2004) i
la seva Diputació Permanent, subjectes a instruccions i els acords de les quals
es poden impugnar per la via del passi foral: Un dret reservat universal. I en lloc de multiplicar els oficis confederals,
per ex. tribunal constitucional o ministeris comuns, prefereix confiar la solució dels conflictes i les
matèries d’interès comú a comissions delegades de les parts.
La
confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya neix de la
necessitat de recuperar els drets històrics dels pobles, d’allò que foren els
Estats o Nacions confederats dins la monarquia de les Espanyes i d’aquells
drets que tenia cada poble quan es constituïa i que ningú no li podia
arrabassar, els quals es perderen arran de la guerra de Successió (1701-1713)
prolongada a Mallorca i Sardenya, i fins el 1714 a Catalunya. Amb la
Constitució de 1812, i a Euskal Herria arran de les Guerres Carlines.
Avui aquesta confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya es
manifesta i basa en els Furs, en les
Constitucions Catalanes lluny però en els detalls dels plantejaments del
passat, i ofereix al poble una
solució a partir de l’autodeterminació per tornar a ser sobirà, sota
el respecte d’un pacte entre iguals.
|
Defuig el
Carlisme en conseqüència el model d’Estat federal amb les seves línies de
dalt a baix, en la seva duplicació de cossos polítics, en el seu
verticalisme, que acusen l’esllavissament vers l’estat unitari mostrat per
l’experiència històrica.
|
4/ LA LLENGUA I
LA CULTURA CATALANES
Els dos projectes carlins d’Estatut consagren la llengua catalana
com única oficial, el del 2004
juntament amb l’aranès, i àdhuc en les relacions amb les autoritats
confederals. Se situen en la línia de les Bases de Manresa (1892), el gran monument
del catalanisme polític (Base 3a.), i són la manifestació del sentiment cap
a la nostra llengua i cultura sense cap menyspreu, ans al contrari, a les
de totes les Espanyes.
|
Avui
davant la castellanització, malaurada confusió d’Espanya amb una Castella
estesa, imposada per l'Estat i pel que fa a la llengua i la cultura catalanes
en tot el seu àmbit -Principat, Illes Balears, País Valencià i Franja de Ponent- ens trobem enfront d'una
situació de prohibicions absurdes i lleis adverses al nostre poble. Anomenarem
algunes de les mesures que els darrers mesos han vingut a empitjorar la
situació del català i de la nostra cultura: a la Franja de Ponent, pel govern
d'Aragó, el català desapareix de nom per convertir-se en una llengua anomenada
LAPAO que serà tolerada però no pas cooficial. A Catalunya la Llei Wert vol acabar amb la immersió
lingüística a les escoles, veritable eina de cohesió social. A les Illes Balears
el decret del trilingüisme vol fer
que el català deixi de ser la llengua de l'ensenyament. A València es tanquen
els repetidors de les televisions de la CCMA, íntegrament en català i de
Catalunya Ràdio, al mateix temps que s'ha posat fi a la RTVV, parcialment en la
nostra llengua. Un panorama, doncs, decebedor, que diu molt sobre la ideologia
centralista del govern d’ Espanya i que
palesa la desmanyotada imitació de l’opressió francesa i jacobina a les
terres fraternes del Rosselló i
d’Occitània.
5/ EL PARTIT
CARLÍ CONTRA EL NEOLIBERALISME
Les
classes populars carlines, bandejades de la lluita política per la restricció
del dret de sufragi –sufragi censitari-, hagueren de combatre el liberalisme als camps de batalla i amb les
armes a la mà. Era una forma moderna de la lluita de la Ciutat dels pobres contra la Ciutat
dels rics encesa dintre la Ciutat.
Però el carlisme científic ens ha deixat proclamacions més duradores que les armes:
la concepció de la societat i de l’estat o comunitat política com a treball social integral. I encara abans
de fer callar les armes i per la inspiració de Carles VII (1869) l’universal principi de cooperació. Conduïen a la
proclamació d’una classe única, la del treball. Si
el treball és diàleg amb la Natura i amb el medi, la societat que vol el
carlisme és ecològica, molt al contrari
del liberalisme que des de les Corts de Cadis introduïa l’arbitri en
l’explotació forestal i suprimia les lleis i ordenances i la Conservadoria
General de Boscos (1813).
Com
a negació radical d’aquells principis, i situant-nos davant els darrers
esdeveniments extrems, en l'àmbit social, les distàncies entre les rendes del
capital i les rendes del treball s'eixamplen cada cop més des que va començar
la crisi econòmica, ja sigui per via de la moderació
salarial o bé pel predomini de la financerització respecte a les inversions
en economia real. Aquesta diferència entre classes socials es veu reforçada per
una menor inversió en l'anomenat Estat
del benestar -les retallades-, de manera que els serveis públics han de
funcionar més amb menys, i amb les polítiques laborals regressives dels últims
governs. El sector públic -sanitat,
educació, transports, polítiques socials, i d’altres- està patint una nova
desamortització. La manera de reduir el dèficit de l'Estat i de la Generalitat implica
deixar de prestar serveis als ciutadans, quan una altra manera i més socialment
sostenible fóra la progressivitat fiscal, que és una vella exigència del
carlisme, la desaparició de l'economia submergida i la fi dels paradisos
fiscals. Mala peça tenim al teler les classes populars catalanes si no s'atura
aquest devessall de polítiques regressives.
L’anàlisi del Partit Carlí de Catalunya arrenca
d’una realitat social evident: l’enorme esquerda que separa la societat
artificial nascuda de
l’exclusivitat dels polítics i
tots aquells promotors de rancúnies i revenges, que només serveixen
els seus interessos i els de llurs preceptors oligàrquics, i la societat
real de la majoria dels ciutadans que reben les conseqüències de les
accions de tots ells.
|
Tot i que el Carlisme en armes va ser l’hereu de la universalitat de
funcions llegades per les Corts
tradicionals i llurs Diputacions (la Diputació
del General), que eren societat,
societat representada, a davant dels
atacs del Mercat a un Estat decadent i moridor, trenca una
llança per les estructures d’estat i
en primer lloc per quelcom que els donà
vida quan va néixer l’estat: la planta de funcionaris. En
prendre’n la defensa, continua la lluita contra aquell primer liberalisme, amb
el seu programa d’estat mínim dins la societat mínima, que la volia substituir pel repartiment rera els triomfs electorals, les despulles per al vencedor (“The spoils to the victor”).
I desafia a aquell neoliberalisme sense barreres morals que les
tira abaix amb les “portes giratòries”,
condemnades ja en 1897 a l’Acta de Loredan confirmada pel rei Carlí Carles VII.
En la nostra proposta d’Estat, els militants
del Partit Carlí de Catalunya plantegem la reforma de
l’Administració Pública de Catalunya i en quan els sigui aplicable de les
repúbliques germanívoles, i proposem:
·
Desenvolupar un procés d’austeritat de la despesa pública,
llevat de les inversions rendibles i generadores de col·locació no funcionarial.
·
Evitar
la duplicitat i àdhuc multiplicació dels oficis i de les oficines al servei de
les assemblees: dels barris, municipals, comarcals, de les vegueries,
republicanes en sentit estricte i confederals.
·
Estendre la
carrera administrativa professional fins al càrrec de Director General, acabant
amb l’actual nepotisme: permanent pràctica de provisió de llocs de treball i
nomenament de tot tipus de càrrecs administratius per l’únic mèrit de disposar
del carnet del partit que governa. Fi de la pràctica dels assessors
i dels parents col·locats.
·
Controlar
els funcionaris mitjançant la purga de
taula o sindicatura de les repúbliques
municipals italianes més coneguda pel nom castellà de juicio de residencia.
· Aplicar efectivament el règim de les incompatibilitats a
les esferes: administrativa, legislativa i judicial.
· Controlar de forma adequada la gestió i els pressupostos
de les empreses públiques. Amb respecte al principi de cooperació.
· Que una Comissió econòmica-social de
les Corts o de llurs Diputacions,
representació real del treball social integral, tingui una funció real en la societat, servint al diàleg
obert, públic i institucionalitzat entre les organitzacions d’empresaris, de
treballadors i l’Administració Pública, de forma que es garanteixi el control
de treballadors i empresaris sobre les estratègies i sobre les reformes
estructurals necessàries per tal d’assolir un nivell de producció competitiu i
eficient, i que serveixi per proposar mesures de prevenció i superació de les
crisis econòmiques amb el menor cost social.
6/ CONSTRUIR LA SOCIETAT DE L’AUTOGESTIÓ
Un nom nou per als vells
principis: treball social integral i cooperació universal, que avui i sempre reclama el seu imperi i de
manera particular al sector de l’estalvi, del crèdit i la banca.
Una societat autogestionada no és tan sols una
utopia o un projecte de futur. La coherència entre el que es proposa i
l’actuació diària exigeix que sigui també una forma d’acció que es tradueixi en
una mentalitat de participació, de solidaritat i de servei.
La lluita per l’autogestió comporta uns
valors de llibertat, igualtat, participació, pluralisme i solidaritat bàsics
per a la nova societat que propugnem.
El Partit
Carlí de Catalunya vol proposar un canvi en les actituds de les
persones envers elles mateixes i envers el seu entorn. Canvi que ha de
comportar el rebuig de l’individualisme liberal i de les actuals societats
competitives, consumistes i insolidàries. Per molt que es prediqui i s’imposi
la globalització, s’ha de buscar la localització o municipalització a fi de
facilitar que les dones i els homes ens puguem autogestionar millor. Per això
cal primer descentralitzar i després deconstruir.
És
justament en el municipi on ha de regnar sobiranament el
principi de la preferència per la propietat collectiva sobre la propietat privada
individual, la que el Carlisme va
anunciar una altra vegada en una agosarada proclamació: Devolució dels béns
comunals, durant la Guerra Civil de 1936-1939. I és als municipis petits i a
les “entitats locals menors”, que amb els eufemismes de racionalització i de sostenibilitat
vol el Govern actual saquejar la resta d’aquells béns, els qui han impedit
fins ara la completa desertització del medi rural, iniciada per les Lleis
desamortitzadores. Com en ocasió d’aquelles ens preguntem: A qui aprofita el gran robatori?.
En la concepció del Partit Carlí de Catalunya, el principi de subsidiaritat, que
assenyala vies al principi de solidaritat, ens ensenya
que la garantia de la llibertat està en el pluralisme. Els límits del poder
únicament poden estar en la sobirania de les institucions autònomes que
constitueixen orgànicament la societat: sobirania social que passa davant de
la sobirania política. Quan els organismes autònoms manquen, la
Societat és un conglomerat amorf regit per una burocràcia impersonal i
centralista, anul·ladora de tota iniciativa, sigui aquesta pública o
privada. Així, la limitació del poder de l’Estat no pot provenir, ni ha provingut mai, de fronteres
artificials com les lleis constitucionals, fronteres de paper, sempre
utilitzades com armes pel caprici del més fort (Montejurra, Carles Hug,
1958).
|
Com a meta
d’aquesta societat propugnem el socialisme
d’autogestió global basat en uns principis que queden vertebrats en la Democràcia
Econòmica, que permeti la gestió social de l’activitat econòmica en
un doble aspecte: intern de l’empresa, mitjançant la participació dels
treballadors en la seva direcció; extern a l’àmbit empresarial, mitjançant la
participació, d’una forma institucionalitzada, en la planificació econòmica de
les organitzacions sindicals i empresarials, de les comunitats territorials i d´altres
sectors afectats.
7/ ESPECIFICITAT
DE LA POSICIÓ CARLINA
Aquest epígraf distingeix l’ideari carlí
dels trets compartits per altres formacions polítiques fins i tot de les
banderes ideològiques del carlisme que li foren arrabassades i que
considera positivament com a compliment d’una
tasca pedagògica política.
L’ideari carlí ha
passat per una desmitificació del llenguatge i de les entitats abstractes
que ens ofeguen: la Nació, la voluntat general, el poder
constituent de la Revolució francesa, l’estat del pensament
germànic. Avui parlaríem de des-estructuració o de-construcció, a
l’espera d’una nova construcció, d’aquestes estructures forjades per un
pensament que ens és aliè i ens esclavitza.
|
Considerem aquests trets específics en tres
sectors: relacions entre persones individuals, relacions entre societat i estat
i relacions especials entre els estats.
Pel que fa a les relacions entre les
persones i amb el medi, i atès que el nucli de la personalitat és irrepresentable,
són els interessos -les relacions
inter-personals i l’entorn- els veritables
representats del que es parla tot seguit. L’interès, però, té en l’ideari carlí un major amplada: Haurem de començar per abandonar criteris
d’interés material per anar incidint més en tot allò afectiu i immaterial com
l’amor, l’espiritualitat i la
fraternitat.
Pel
que fa a les relacions entre societat i estat o comunitat política el
Carlisme ha elaborat una doctrina de la representació política que n’és de la
societat davant la societat constituida
en estat. Amb el primer socialisme, amb la “Commune”
de París, amb la Internacional i amb l’Escolàstica
socialista i avui solitari a la palestra, ha recollit de les clàssiques institucions
de representació real, el
treball representat pel treball, dels cossos socials i polítics anteriors a
la revolució liberal burgesa de 1789:
· El mandat imperatiu
del cos elector al diputat singular, expressat en un quadern d’Instruccions. En cas de desobediència, entrega a la
justícia. Manifest de Magúncia de 1860 pel rei carlí Carles VI i acta de
Loredan de 1897. I segons els dos projectes d’Estatut de Catalunya (1.930 i
2004).
· Consulta ad referèndum,
personalitzada, de l’elegit al cos elector en qüestions no previstes al
quadern.
·
Formació en el si dels cossos
electors de comissions de vigilància sobre l’elegit. Com a l’antiga Vintiquatrena de la Cort.
· Dietes àdhuc generoses a càrrec del cos elector. Permís
laboral. Contra la compravenda anticipada del diputat a l’aparell Estat o a qualsevol altre aparell.
· Rendició de comptes.
· Revocació lliure del mandat.
· Consentiment dels impostos. (No taxation without
representation). Consentiment pels
qui paguen (els impostos), no pels qui els mengen (Manifest de Magúncia de
1860).
· Indissolubilitat de les Corts mentre no hagin estat acabats els treballs en
curs.
· Sufragi universal, proposat secularment pel Carlisme que
hi comprenia el sufragi femení.
Pel
que fa a les relacions entre estats:
· Pluralisme: D’unes parts del pacte que són en si mateixes
sengles tots amb un tot o alguns tots que apareixen com a parts d’aquell pacte.
En la dimensió horitzontal i ateses la
tensió vital i la dimensió temporal de les associacions, més aviat suma de
dualismes. Suma de tensions.
· Cada
dualisme explica una associació, així la del Pla Ibarretxe. I postula determinar l’altra part, que pot ésser un
altre tot. I està la suma de dualismes, la suma de tensions, darrere tota confederació, que és una construcció racional generalitzadora
dels dualismes.
· I l’associació i la confederació, que ho són de subjectes que aporten cadascú la pròpia perspectiva
sobre el conjunt, reclamen una perspectiva més alta i un subjecte durador i
responsable d’aquesta perspectiva que ha
començat per identificar i posar rostre a cada una de les parts del pacte i que
n’esdevé el guardià.
·
Hem
parlat més amunt (punt 3) del pacte o tractat institucionalitzat. Aquell
guardià n’és una part i molt principal. Una vella doctrina el posava al mig i
com a centre de la vida del Dret: la presència
del rei, per ficció del Dret, en tots i en cadascun dels tribunals. Resta avui
la condició ubiqüitària de l’administració de justícia, que pel liberalisme
reia en la llei: Jutge, boca que
pronuncia les paraules de la llei. Condició que avui es fa palesa en la
indistinta numeració de sales (Cada sala és, no una part, sinó tot el
tribunal). I a la que no s’oposava la reserva que feien els dos projectes carlins d’Estatut: Que cap
plet incoat a Catalunya no pogués fallar-se fora d’ella. És qualitat que continua
distingint-la d’altres funcions públiques: legislativa, executiva i de govern.
8/ EUROPA
El procés de creació d’Europa corona
velles aspiracions del carlisme. Des de l’any 1958 quan es va proclamar a
Montejurra: “Europa serà federativa
com a conseqüència de la nostra federació interior”, els carlins no som
partidaris de la mentalitat pragmàtica-econòmica de l’europeisme. Per
nosaltres Europa és l’únic projecte de les nostres creences.
No estem agafats pel petit
nacionalisme dels que pensen, senten i diuen primer nosaltres, després Europa. No ho acceptem perquè Europa
som nosaltres: els alemanys, els
francesos, els neerlandesos, els italians, els austriacs i altres, que són
els nostres compatriotes. Creiem que el anti-europeisme és l’últim refugi
dels partidaris de l’absolutisme dels vells Estats-Nació.
Les propostes erròneas que
alguns països i organismes formulen no poden ser justificació per
distorsionar el projecte europeu.
|
Aquest comunicat es
fonamenta en una secular doctrina política, i més contemporàniament en les
resolucions dels congressos del Partido Carlista fets a Tolosa (Novembre de
2004), Berriozar (Novembre de 2008) i Lizarra (Novembre de 2012) i en l’anàlisi
i aportacions de la comissió encarregada de la seva redacció formada per catorze militants de l’Agrupació
Territorial de les Comarques Centrals
del Partit Carlí de Catalunya i també amb la col·laboració d’onze
carlins d’arreu les Espanyes.
Barcelona, a vint-i-dos
de març de 2014
AGRUPACIÓ TERRITORIAL
DE LES COMARQUES CENTRALS
DEL PARTIT CARLÍ DE CATALUNYA (ATCC)
