Tot i el precedent de la guerra de la Regència d'Urgell encapçalada pel Baró d'Eroles del Pallars Jussà, la guerra "del rei cap per avall" significa el primer alçament nacional català des de 1714. Davant el centralisme liberal entre març i setembre de l'any 1827 es va aixecar un moviment social i polític, marcat ideològicament per:
- defensa de l'absolutisme i l'ordre tradicional i el restabliment de la Inquisició i l'aprovació de la llei sàlica que prohibia a les dones heretar la corona,
- oposició als liberals als qui s'havia sotmès Ferran VII i
- el refús a l'establiment de mesures fortament centralistes i el retorn dels furs o drets nacionals catalans
Per tant bevia de la tradició de resistència de 1714 i avançava la ideologia que quallaria en el carlisme català cinc anys més tard. De fet, part dels caps catalans dels malcontents serien a primera fila a la Primera Guerra Carlista. Entre març i abril de 1827, amb caràcter de ressorgiment nacional i de protesta contra els liberals, es revoltaren:
- Pere Planas entre Vic i Manresa,
- Joan Cavalleria, Josep Busoms (1) i Josep Galceran i Escrigàs (2) i els voluntaris del Lluçanès a Berga i Ripoll, derrotant els mossos d'esquadra,
- Joan Rafí Vidal (3), que va arribar a ocupar Reus i Valls,
- Salvador Llovet i Antoni Trillas a Tortosa, però la seva acció no va prosperar i, a l'abril, es van acollir a un indult reial.
Al juliol van aparèixer més partides i al setembre tenien controlada part del centre i nord de Catalunya, amb uns 30.000 homes armats i establint la capital entre Vic i Manresa, on el 29 d'agost van establir una autònoma Junta Superior del Govern del Principat, que va editar El Catalán Realista i que tenia com a lema «Visca el rei i mori el mal govern!». El 28 de setembre de 1827, Ferran VII va arribar a Tarragona prometent clemència i escoltar als rebels i es desactivà la revolta. A finals del 1827 uns 300 ultrareialistes van ser deportats a Ceuta i els principals caps insurrectes afusellats a Tarragona. La majoria dels seus líders van ser executats, entre ells Josep Bussoms, o van exiliar-se a França.
Josep Bussoms 'Jep dels Estanys' de Vallcebre, al Berguedà (1770-13.02.1828) ja havia creat una partida guerrillera contra els francesos a la guerra de 1808-1814. Altra vegada va aixecar una partida contra el règim centralista liberal (1820-1823) essent ascendit a coronel arran de la victòria dels Cent Mill Fills de Sant Lluís. A la Guerra dels Malcontents, arribant a ésser segon cap de l'autoanomenada Junta Superior Provisional de Govern del Principat de Catalunya. Amb la desfeta, Josep Bussoms va escapar inicialment a França, però en ser-ne foragitat per les autoritats franceses, va retornar al sud, essent detingut a Beget i Rocabruna el 3 de febrer de 1828, juntament amb tres acompanyants seus, el seu nebot Joan Bussoms, Josep Grandia i Vicenç Noguera, tots ells, també, de Vallcebre. Fou afusellat a Olot.
Josep Galceran i Escrigàs (Prats de Lluçanès, 1794 - 8 de setembre de 1836). Fill de Jeroni Galceran Lleopart i Antònia Escrigas era l'hereu després de la mort del seu germà gran, i es feu paraire, com el seu pare, i conegué la que seria la seva esposa, Serafina Terrés i Comas, filla d'una família benestant de paraires vinguts d'Olvan, casant-se a Prats el 22 de maig de 1819, naixent el seu primer fill, Jeroni Galceran i Terrés, el 21 de maig de 1820. A finals del Trienni Liberal va convertir-se en comandant d'una partida reialista durant la Guerra de la Regència d'Urgell obtenint del rei l'Escut de la Fidelitat i una petita pensió que l'ajudà a crear i mantenir un batalló de voluntaris. Desencantat amb el caire centralista del govern de Madrid va recolzar un absolutisme radical, i participa amb Joan Cavalleria de Ripoll i Josep Bussoms Jep dels Estanys del Berguedà l'1 d'abril de 1827, coincidint amb la Fira de les 40 hores en l'aixecament dels Malcontents a Ripoll, encapçalant una partida que va derrotar els Mossos d'Esquadra. Després de l'aixecament van néixer els seus altres quatre fills: Teresa, Joana, Josep Anton i Francesc, i morí la seva dona després del naixement del seu darrer fill el febrer de 1829, i a principis de la dècada de 1830 era el comandant quatre companyies de reialistes que havia format.
A Catalunya, el primer alçament armat a favor de Carles V es va produir a Prats de Lluçanès el 5 d’agost de 1833. Aquest alçament va ser protagonitzat per Josep Galceran Escrigàs, veí de Prats de Lluçanès, junt amb 50 homes més. Els revoltats van “segrestar” a una orquestra de Ripoll que es trobava a Prats, i van fer un passa carrers. Ben entrada la nit, les forces liberals del municipi van aconseguir foragitar a Josep Galceran, junt amb els seus homes, que van fugir direcció a Merlès. Un cop foragitats els revoltats carlistes, les forces liberals de Prats de Lluçanès van decidir fortificar el municipi. Malgrat que no es conserva, es va construir una muralla al voltant del centre del municipi. Hem de tenir present que la muralla construïda va ser molt senzilla, i va utilitzar moltes de les parets de les cases del municipi. Per a tancar els punts oberts, van construir un mur d’uns 50 o 60 centímetres d’amplada, per uns 4 metres d’alçada. La fortificació construïda va deixar desprotegits alguns dels veïns que van veure els seus carrers fora muralles. Prats va ser l’únic punt fortificat entre Vic, Berga, Manresa i Moià, i la fortificació va fer, d’aquest municipi, un objectiu militar des d’un primer moment. Durant les diferents guerres carlistes, Prats va ser atacada diverses vegades.
S'aixecà, doncs, a Prats de Lluçanès el 5 d'octubre de 1833 a principis de la Primera Guerra Carlina però la seva revolta va ser sufocada va fugir a França, sent indultat en 1834 però la seva família hagué de dormir cada nit dins de la vila emmurallada i posteriorment foren desterrats mig any a Igualada, i al seu retorn van preparar un nou aixecament carlista i foren obligats de nou a dormir en la vila emmurallada. Tot i que es diu que Josep va morir a la cadira d'en Galceran, de Prats de Lluçanès, mentre es mirava el moviment de les tropes a la Vall de Merlès, aquest va ser únicament ferit, doncs hi ha constància que va traspassar la frontera Francesa, acompanyat pels seus fills i altres cabdills carlistes.
Joan Rafí Vidal, en realitat Joan Rafí Sastre (Vilabella, Alt Camp, 1798 - Tarragona 1827) va ser un hisendat i militar català. Era conegut per Rafí Vidal, el renom de la casa pairal, cal Vidal de Vilabella.Es va casar el 1814 amb Josepa Segú i va tenir cinc fills. D'ideologia conservadora i profundament religiós, no va dubtar ni un moment a afegir-se a la insurrecció reialista contra els liberals durant el Trienni Liberal, lluitant sota les ordres del general Romagosa i del Baró d'Eroles a la Guerra de la Regència d'Urgell. Quan Francisco Espoz y Mina va conquerir la Seu d'Urgell va marxar a França retornant a Catalunya amb els Cent Mil Fills de Sant Lluís. Als inicis de la Dècada Ominosa, a partir de 1824 va viure a Vilabella i a Tarragona. L'any 1826 va ser nomenat coronel sotsinspector del govern militar de Tarragona i l'any següent se li encomanà la repressió dels Malcontents que actuaven per la zona del Camp de Tarragona. Fingint acatar les ordres rebudes, es presentà a Reus el dia 4 de setembre de 1827 amb una columna de 200 homes davant d'una reunió de l'ajuntament presidit per l'alcalde Antonio Chamochín reclamant vint-i-vuit mil rals per fer front a les despeses de la seva marxa contra els sublevats. Portava en aquest sentit una ordre del governador de Tarragona. L'alcalde i els regidors van citar per a l'endemà els veïns importants perquè fessin les aportacions necessàries. Rafí va seguir a Reus i ocupà llocs estratègics amb els seus homes. El dia 7, a les 9 del matí, Rafí es va presentar davant de l'alcalde i els regidors acompanyat de tots els caps i oficials dels voluntaris reialistes i es pronuncià a favor dels revoltats que deia combatre. Va exigir 200.000 rals que havien de ser donats abans de les 5 de la tarda o anunciava represàlies. A les 11 del matí, havent marxat Rafí de l'ajuntament, els regidors van mostrar un gran espant davant la concentració de forces que s'havia aplegat al Quarter la nit abans, i reuneixen diversos ciutadans per mirar de recollir els diners exigits. A les 2 de la tarda, uns oficials de Rafí amb quaranta o cinquanta homes armats es van presentar a l'ajuntament reclamant els diners, amb el rellotge a la mà, mentre rebien notícies de que algunes partides de soldats sublevats passaven per les cases de la vila i feien presoneres algunes persones. El 9 de setembre Rafí va fer formar a la plaça del quarter als batallons de reialistes exigint que es passessin a la facció. Una majoria s'hi va negar i Rafí amenaçà amb saquejar Reus. Però l'alcalde Chamochín, preveient la jugada, havia fet tancar els comerços i avisat a la gent perquè es quedés a les cases. Rafí va emportar-se alguns hostatges i va marxar de Reus, però deixà sentinelles a les parts de fora de les portes de la vila, que a la matinada van impedir la sortida dels pagesos i els comerciants a no ser a canvi d'un alt peatge. L'ajuntament va negociar i va aconseguir que no s'emportés els hostatges més enllà de Castellvell, però va haver d'acceptar una exigència de pagament de 100.000 duros per a alliberar la vila. Es van alliberar la majoria d'hostatges, i Rafí se'n va quedar uns deu o dotze. Mentrestant una sèrie de pobles del Camp s'havien revoltat a favor dels Malcontents, i Rafí, amb l'objectiu de coordinar el moviment, va prendre el títol de comandant general de l'exèrcit restaurador del corregiment de Tarragona i va instaurar una Junta Corregimental a Alforja el 13 de setembre, de la qual se'n reservà la presidència. L'arribada de Ferran VII a Tarragona va deixar els revoltats sense arguments, ja que deien lluitar a favor del rei. Rafí, uns dies abans havia ocupat el Coll de Balaguer per a evitar el pas del Batalló de San Fernando que precedia el rei, manat pel general Manso. Quan aquest va arribar, Rafí deposà les armes per no haver d'enfrontar-se amb ell, i s'entrevistà amb Ferran VII. El monarca li va prometre l'indult si es rendia. Rafí Vidal, encara que va presentar oposició i va lluitar amb les tropes del batalló del monarca a les que va derrotar, no es va enfrontar amb el Rei, a qui era lleial de totes maneres. Va acceptar els termes de rendició, i va ser portat pres a Tarragona, juntament amb altres caps revoltats on esperava l'indult. El Rei va pacificar tot Catalunya i va marxar en direcció a València el 28 d'octubre de 1827. Rafí i Albert Olives, tinent coronel retirat i regidor a Reus que s'havia pronunciat amb Rafí, van ser afusellats a traïció a Tarragona el dia 5 de novembre amb el càrrec de ser caps de la revolta. Després els van penjar a la plaça d'armes situada entre la porta de Lleida i la de Sant Francesc, on el seu cadàver va ser exposat al públic durant tot el dia amb un cartell al pit en què figurava escrit el motiu de la sentència.
Sobre ell s'ha publicat: 'Joan Rafí Vidal (un heroi de Vilabella), cap dels Malcontents' de
Aguadé i Sordé, Jaume
