Ferran
Lucas Zaragoza (Barcelona, 1940) era a la tradicional romeria carlina
de Montejurra (Navarra) el 9 de maig de 1976. Aquell dia els partidaris
del carlisme democràtic de Carles Hug de Borbó van rebre ràfegues de
metralladora i trets de pistola del bàndol de Sixte de Borbó. Lucas
Zaragoza va rebre un fort cop al cap i va ser traslladat en ambulància
poc abans que matessin dos dels seus companys: Ricardo García Pellejero i
Aniano Jiménez Santos.
-Jo sóc carlí des dels 15 anys. Sempre havia tingut
simpatia... potser perquè a la meva família hi va haver un carlí que va
fer la guerra contra Alfons XII... Un dia, per casualitat, en un taller
on vaig entrar a treballar, hi havia un noi que era carlí...
-Un taller de Barcelona?
-Sí, Can Serra, al passeig de Sant Joan. Aquell era
requetè i em va portar al centre que tenien a la plaça d'Ortigosa. I,
sí, en aquella època hi havia els requetès amb uniforme i tota la
parafernàlia d'aquell temps. La qüestió és que m'hi vaig quedar. Amb
aquell grup cada any anàvem a Montejurra i a l'aplec que fèiem a
Montserrat.
-En aquells moments, els carlistes ja s'havien
dividit entre els partidaris de Franco, els tradicionalistes, i els
partidaris de Carles Hug, partidari de l'obertura i el socialisme.
-Sí, allà a Ortigosa tots eren partidaris
del Carles Hug. Però llavors la cosa del carlisme encara era més
complicada, perquè a Barcelona n'hi havia tres centres: aquell
d'Ortigosa; un al carrer de Jonqueras; i un altre, molt a prop d'aquest,
darrere del Palau de la Música. El centre d'Ortigosa va acabar tancant,
segurament perquè la direcció del Partit Carlí els va demanar que no
calia tant d'uniforme i tanta parafernàlia, que la guerra ja s'havia
acabat. Llavors jo vaig conèixer una gent del centre de Jonqueras i me
n'hi vaig anar. Em van acceptar molt bé.
-Eren partidaris d'en Carles Hug, també?
-Al començament, no. Eren carloctavistes: l'aparell
polític del Govern espanyol havia rescatar un antic pretendent, que
vivia a Barcelona i que va agafar el nom de Carles VIII. Però va morir
aviat (està enterrat a Poblet) i tot el grup va passar a ser partidari
de Carles Hug. I el tercer grup era un de liderat per un tal Mauricio de
Sivatte, que es deia Regencia Carlista de Estella, un nom que es van
treure de la màniga.
-Llavors anava al carrer de Jonqueras i, amb ells, a Montejurra?
-Sí, sí, amb ells vaig anar-hi molts anys a Montejurra. I
també al bateig del primer fill del Carles Hug, a França. Vam anar cinc o
sis en cotxe. I cada any a Montserrat, etc.
-Com va anar a Montejurra aquell 1976?
-Aquella vegada, no sé per què, vaig anar jo pel meu
compte. Normalment sempre anàvem amb autocars que sortien de Barcelona. I
llavors dormíem o a cases particulars o al mateix monestir d'Iratxe.
Però aquell any vam anar en cotxe, quatre o cinc persones, un dels quals
Manuel Zabala. Aquella nit del 1976 també vam dormir al monestir.
-Quin era el "programa de Montejurra", normalment?
-Allà hi havia un sopar a Iratxe, a l'hotel. I a l'endemà,
t'aixecaves, feies l'esmorzar, anaves a missa i després a la Campa
-allà on es muntava tot el tinglado. Però jo, aquell dia ja no hi vaig poder arribar.
-Li llegiré què explicava La Vanguardia
sobre Montejurra dos dies després dels fets. El fragment on surt vostè:
"En medio de cierta confusión se produjeron refriegas parciales entre
unos y otros grupos, de resultas de las cuales se produjo un herido
grave y una docena de contusionados de uno y otro bando. El herido
resultó ser don Fernando Lucas Zaragoza, de 36 años, barcelonés, que
había acudido a Montejurra para tomar parte en el acto convocado por el
partido carlista. El hundimiento craneal que presentaba, según los
primeros reconocimientos médicos practicados por un equipo de urgencia
de la Cruz Roja, parecía producido por una bala de goma...».
-... o una pedrada...
-"... una bala de goma semejante a las utilizadas
por las Fuerzas de Orden Público, pese a que éstas no intervinieron en
los altercados". Pot ser?
-Bé... Aquí va passar el següent. Jo estava dintre del
monestir d'Iratxe. Des de dintre vam començar a sentir el soroll dels
tambors i vam sortir a veure què passava. En arribar a l'esplanada vam
veure tot de gent que pujava amb tambors i braçalets de Don Sixto.
Llavors va passar l'home de la gavardina, amb una pistola a la ma tirant
trets.
-L'home de la gavardina va ser identificat després
com a Luis Marín García-Verde i detingut per l'assassinat a trets
d'Aniano Jiménez.
-Sí, i havia estat oficial de l'exèrcit. El cas és que jo
tenia la Guàrdia Civil al meu costat i els vaig dir -en castellà, és
clar-: "Oiga, pero ¿que no ven ustedes lo que está pasando? ¿Que no ven
aquel hombre con una pistola disparando a diestro y siniestro". Acabar
de dir això i ja em recollien de terra.
-Ja no se'n recorda, de res?
-De res més. Em vaig despertar quan ja
m'entraven dins d'un cotxe. "Fernando -em deien- no t'amoïnis que et
portem de seguida a l'hospital. Però no sabia res de res del que havia
passat. [M'ensenya la foto de portada de Cuadernos para el Diálogo
on surt ell ensangonat.] Jo aquí estic grogui. Després ja em recordo
entrant el cotxe i cap a Pamplona. Allà em van atendre de seguida i
ràpidament em van operar. No em van fer esperar ni cinc minuts. Després
vaig quedar paralitzat de tot el cantó dret.
-Quant de temps?
-Deu o dotze dies que vaig passar a
l'hospital de Pamplona. Després d'aquells deu o dotze dies vaig començar
a reaccionar i vaig demanar que em portessin a Barcelona. Em van portar
en ambulància fins a l'hospital de la Vall d'Hebron. I allà vaig estar,
com a mínim, un mes. Després em feien anar cada dos o tres dies a fer
una recuperació per tal de recobrar la musculació. No podia caminar bé.
-Clar, tant de temps paralitzat...
-És clar. I al cap d'un any em van fer una altra operació.
Perquè, a la primera, m'havien deixat l'os que el van haver de treure,
perquè estava estellat i llavors quedava una part més desprotegida on la
pell s'enfonsava. A la segona operació em van posar una placa de no sé
quin material i així queda dissimulat.
-No se li veu res.
-Però una mica més i hauria quedat mort. Si el colp és una mica més fort, o em quedo idiota o paralític o m'hauria mort.
-El cop no li va provocar cap trastorn neurològic?
-No, ni pèrdua de memòria ni res de res.
Va venir la família i vaig conèixer tothom. Fins i tot va venir la dona
d'en Carles Hug a l'hospital a veure'm... I també la vaig reconèixer,
és clar. L'únic que vaig perdre va ser la mobilitat de la part dreta
durant deu dies. Després em vaig anar assabentant del que havia passat a
Montejurra. Em van demanar permís per si podien treure la meva foto a
la portada de Cuadernos para el Diálogo.
-Aquesta portada on surt ple de sang. Després d'aquesta escena de la foto, a Montejurra van arribar més trets.
-És clar. A dalt de Montejurra, s'hi esperaven quinze o
vint persones amb metralladores. I a dalt hi havia gent amb pistoles. I
la Guàrdia Civil sense fer res. Jo vaig veure tota la filera de guàrdies
civils. Almenys n'hi havia trenta o quaranta. I no van fer res.
-Això ho veu en sortir del monestir?
-Sí.
-Quants partidaris d'en Sixt hi havia?
-No ho sé. A tot estirar, vint-i-cinc o trenta. El que sí
que sé, perquè m'ho van dir després, és que hi havia italians,
portuguesos, francesos... La internacional feixista era allà.
-Segons moltes fonts hi havia en Jean Pierre
Cherid -que anys després moriria en una acció dels GAL contra ETA, quan
manipulava un explosiu-; l'Stefano delle Chiaie, relacionat a Itàlia amb
l'Operació Gladio, i Rodolfo Eduardo Almirón, de la Triple A argentina i
després cap de seguretat d'AP. Vostè va sentir algun accent francès,
italià o argentí?
-Jo, no. Sentia uns que deien "Sixto, Rey" i els nostres
"Carlos Hugo, libertad!". I en un quart d'hora ja estava l'home de la
gavardina disparant. És quan jo vaig demanar a la Guàrdia Civil que
intervinguessin.
-I en aquell moment va rebre un cop?
-Sí, una pedrada... O un cop de culata de la Guàrdia Civil. Vés a saber.
-No ha pogut parlar mai amb ningú que li digués d'on va venir el cop?
-No, mai.
-El fet és que estava al costat de la Guàrdia Civil.
-Sí, al costat mateix. Parlava amb ells.
-Quan vostè va veure disparar l'home de la gavardina ja va ferir l'Aniano Jiménez?
-No. Després que se m'emportessin van intentar pujar a
Montejurra i, des de dalt, van disparar les metralladores i van matar
Ricardo García Pellejero. Un quart d'hora després, el de la gavardina va
ferir Aniano Jiménez, que va morir dies més tard. El dia anterior
aquests de les metralladores ja es van instal·lar a dalt de Montejurra.
I, segons tinc entès, dos carlins van denunciar a la Guàrdia Civil que
hi havia aquella gent amagada amb metralladores. Segons deien, la
Guàrdia Civil no va deixar sortir aquests dos carlins que feien la
denúncia. Els van retenir a la comissaria. La Guàrdia Civil ja sabia què
passaria; i Sixt de Borbó també; i Fraga Iribarne. A més, ell més tard
se'n va fer responsable: "L'únic responsable dels successos de
Montejurra sóc jo", va dir Fraga.
-El 2003 l'Audiència Nacional va declarar Aniano Jiménez i Ricardo García Pellejero víctimes del terrorisme. S'ha fet justícia?
-No, la justícia hauria sigut que
haguessin tancat a la presó tots els que hi havia allà, el Sixt de
Borbó, el cap de la Guàrdia Civil d'aquell moment i el Fraga Iribarne. I
que els haguessin fet pagar les indemnitzacions a ells. Els diners que
han rebut els familiars de Jiménez i García Pellejero han sortit dels
diners de l'Estat. Havent-hi culpables com n'hi ha... Jo no he cobrat un
duro.
-Però vostè ho ha demanat?
-No. Quan em van aconsellar de demanar-ho tenia molts
problemes personals -es va morir el meu pare, vaig perdre la feina i em
vaig separar en un mes- i no en vaig fer cas. Però, vaja, tampoc em sap
tan greu perquè qui ha de pagar són els culpables, no l'Estat. Això
tampoc no em sembla bé.
-A més a més, l'home de la gavardina i els altres
dos detinguts es van beneficiar de l'amnistia del 1977. No van ser a la
presó ni vuit mesos.
-És una cosa estranya: com es pot amnistiar algú si primer
no se l'ha jutjat. Si no et faig culpable, com et puc amnistiar? Van
voler amnistiar tot el que havia passat. Com si Montejurra no hagués
existit mai.
LES FERIDES OBERTES DE MONTEJURRA
Els últims anys del franquisme, la tradicional romeria de Montejurra, amb via crucis inclòs, havia estat conquerida pels
carlins demòcrates i d'esquerres, seguidors de Carles Hug de Borbó
Parma, que havia canviat el tradicionalíssim "Déu, Pàtria i Rei" per
"Socialisme, Federalisme i Autogestió." Tota una revolució que els
carlins tradicionalistes -franquistes durant el franquisme i ara
seguidors de Sixt de Borbó Parma- no estaven disposats a ignorar en un
moment tan crucial de la Transició.
De partidaris de Sixt n'eren molt pocs però van trobar un
aliat secret en el precedent de l'actual CNI i el passat CESID: el
SECED, els serveis secrets instituïts per Carrero Blanco. Segons va
acabar reconeixent el general José Antonio Sáez de Santamaría -en aquell
moment al capdavant de la Guàrdia Civil-, el SECED va orquestrar
l'Operació Reconquesta per afeblir el carlisme d'esquerres. Es tractava
de convertir la divisió dels carlins en una bomba que acabara destruint
el carlisme d'esquerres -el perillós.
Els fets de maig de 1976 a Montejurra seria la mostra més reeixida
d'aquella Operació secreta, però se'ls en va anar de les mans. Fa
feredat constatar que la migrada però violentíssima representació de
carlins sixtins que van parar la trampa de Montejurra comptava amb
membres de la Triple A (Alianza Anticomunista Argentina), com Rodolfo
Eduardo Almirón; de l'Operació Gladio italiana, com Stefano delle
Chiaie; i del que posteriorment seria el GAL (Jean Pierre Cherid). Hom
va detenir José Luis Marín García-Verde, per una de les morts, i Arturo
Márquez de Prado i Francisco Carrera, per l'acció violenta. Tots trens
van sortir amb l'amnistia del 1977, vuit mesos després d'ingressar a la
presó.
Publicat a El Temps
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada