Les Guerres Carlistes

s. XIX dC. El carlisme va esdevenir, a Catalunya, una important força política i popular. Davant les reformes liberals, una part de la societat agrària va prendre les armes en defensa d’uns interessos i d’una forma de vida. Les tres guerres que van assolar el país van accentuar una profunda fractura social, alimentada per odis i greuges, que va perdurar fins al segle XX.

Catalunya va presentar, al llarg de tot el segle XIX, una dualitat social i territorial entre l’interior del país i el litoral, entre el camp i les ciutats. El desenvolupament industrial, endegat al segle XVIII i reprès després de la guerra del Francès, es va concentrar a les ciutats, amb Barcelona al capdavant, i la major part del litoral, mentre que les comarques interiors encara eren eminentment agràries.

A la Catalunya industrial es van formar dos grups socials que demanaven reformes polítiques i econòmiques que trenquessin les estructures de l’antic règim. Unes reformes que només podien arribar amb el triomf de les idees, polítiques i econòmiques, del liberalisme.

D’una banda, la burgesia industrial i mercantil, interessada a ampliar mercats després de la pèrdua de les colònies americanes, defensava el lliure mercat i la desaparició dels privilegis estamentals, així com noves parcel·les de poder polític. D’altra banda, les classes populars urbanes, en ple procés de proletarització, reclamaven més llibertats polítiques i de representació en l’organització de l’estat.

Per contra, les comarques interiors, amb una gran massa pagesa, formada principalment per petits propietaris, van esdevenir el baluard de la concepció tradicional de la societat. Fonamentades en una economia autosuficient, quan no de subsistència, les transformacions econòmiques del liberalisme amenaçaven aquesta economia familiar. A més, les noves idees liberals eren una agressió directa contra els pilars fonamentals de la cosmovisió rural, entre els quals cal destacar l’església i la monarquia.

Aquestes divergències es van deixar sentir durant el regnat de Ferran VII amb els aixecaments reialistes del 1822 i del 1827, contraris a qualsevol reformisme polític i econòmic. En aquest cas, els moviments tenien una important arrel popular, sense una direcció gaire definida, ja que, malgrat que es feien en nom del rei i dels seus drets davant el liberalisme, no van comptar amb una figura política que aglutinés i vertebrés un ideari polític clar.

En pocs anys, però, la situació va canviar. L’ascens al tron d’Isabel II va forçar la reina regent a cercar el recolzament dels sectors liberals per evitar que el germà de Ferran VII, Carles, s’apoderés de la corona. Carles s’havia convertit, a mesura que el seu germà relaxava la repressió contra els liberals, en el representant dels partidaris de l’absolutisme.

Així, el 1833, mort Ferran VII, Carles no només comptava amb un nombrós grup de partidaris entre les elits de la societat espanyola i catalana, sinó que també disposava d’una força armada popular: els voluntaris reialistes.

L’octubre del 1833 començava la primera revolta contra els governs liberals d’Isabel II. Els principals escenaris d’aquest moviment van ser Catalunya, València, el País Basc i Navarra, zones on existia una massa pagesa integrada per petits propietaris que veien perillar la seva forma de vida.

A Catalunya, la guerra va començar com ho havien fet els aixecaments reialistes de la dècada anterior, amb la formació espontània de partides en diversos punts del país, principalment les comarques centrals i del sud.

Com en altres ocasions, la precària situació de la hisenda de l’estat va fer impossible dotar l’exèrcit regular dels mitjans necessaris per acabar amb aquests moviments en estat embrionari i sense cap coordinació. La manca de reacció va permetre el pretendent, Carles V, organitzar un veritable exèrcit per fer front a les forces del govern.

A Catalunya, després d’uns primers anys de guerra de guerrilles, amb partides que controlaven el camp i algunes petites poblacions, a partir del 1835 es va consolidar un veritable exèrcit carlí. L’artífex d’aquest canvi va ser Ramon Cabrera, cap de les operacions del Maestrat, que va coordinar les diferents partides existents al territori i va assolir alguns èxits militars.

Malgrat aquesta organització, els carlins catalans no van poder ocupar cap ciutat important durant gaire temps. Durant tota la guerra es va mantenir el control de bona part del territori, però els nuclis urbans, defensats per l’exèrcit i la milícia nacional, resistien els setges i atacs.

La guerra es va allargar fins a l’estiu del 1840, quan després de la pacificació del front del nord, amb la capitulació de Vergara, el gruix de les forces del govern es va traslladar a Catalunya.

Durant aquests set anys de conflicte civil, la fractura social del país es va eixamplar. D’una banda, pel posicionament progressiu de la societat a favor d’una causa o una altra, amb voluntaris que nodrien les milícies d’ambdós bàndols i que dividiren pobles i ciutats entre carlins i liberals; de l’altra, pel grau de violència que adquiria el conflicte. L’assassinat de presoners, el segrest de familiars dels voluntaris d’una i altra facció o la requisa de queviures per part dels dos exèrcits, que vivien sobre el terreny, van ser habituals al llarg de tot el conflicte. Actituds que van sembrar odis i greuges en moltes famílies catalanes. Uns odis que es van transmetre de generació en generació, fins al segle XX, i que van tornar a sortir a la llum durant la Guerra Civil (1936-1939).

Malgrat la derrota del 1840, els carlins catalans van tornar a les armes pocs anys després. El 1846 va començar l’anomenada guerra dels Matiners, que només es va desenvolupar a Catalunya, sense efectes als altres feus territorials del carlisme. La guerra, de les mateixes característiques que la del 1833-1840, és a dir, més una guerra de guerrilles que no pas de grans batalles, es va allargar fins al 1849.

Els carlins van tornar a dominar àmplies zones del territori català, sense aconseguir, però, el control de les principals ciutats, que es van mantenir fidels al govern. La pressió militar de l’exèrcit regular i les milícies voluntàries van provocar una nova derrota.

Durant les dècades següents, el carlisme es va reorganitzar com a força política i va participar en els processos electorals, amb una força considerable a tot Catalunya. No va ser fins després de la revolució del 1868 que la via insurreccional va recobrar força. En ple Sexenni Democràtic, el 1872, les partides carlines van tornar a la muntanya per enfrontar-se al govern. La tercera guerra carlina es va allargar fins al 1876, quan la restauració borbònica ja era una realitat i les esperances de dur al tron un pretendent carlí s’havien esvaït.

Font: Generalitat de Catalunya