A, un home decideix lluitar (i arriscar la seva vida) per defensar el seu fill. B,
un home decideix lluitar (i arriscar la seva vida) per defensar la
medecina alternativa. C, un home decideix lluitar (i arriscar la seva
vida) per defensar la seva pàtria.
Si vostè ha triat l'opció A, felicitats. És la resposta que el farà quedar com un pare admirable, un home sensat, un lluitador que defensa valors universals i indiscutibles com la família. Si, pel contrari, ha triat l'opció B, li recomano que deixi de llegir llibres d'autoajuda, abandoni la consulta de l'homeòpata on es troba ara mateix i es plantegi seriosament si vol acabar com un d'aquells grillats de la pel·lícula 12 Monos. Sigui com sigui, les dues respostes són incorrectes. La primera perquè mostra cert egoisme en la gent que l'ha triada. Donaria la vida pel “seu” fill. Lluitaria fins la mort no pel fet que el seu fill sigui un nen indefens i ple de bondat, sinó perquè és “seu”. "No m'atabalin amb els nens dels altres. Jo estimo el 'meu'".
Però per què l'opció C sembla feixista, absurda, ridícula i carca? Per què parlo amb gent que després de veure American Sniper (Clint Eastwood), diuen que “la pel·lícula està bé però és horrible perquè és molt fatxa”. Crec, honestament, que a base d'autoparodiar-nos com si fóssim un estat de debò, hem destruït el concepte de pàtria fins regalar-li a la dreta extrema. L'autoparòdia, l'autohumiliació i la burla sobre el nostre país són, segurament, l'única estructura d'estat que he assolit amb eficàcia. Fins i tot molt abans d'inventar-nos això de les estructures d'estat. I és genial. Només faltaria. En sóc un gran fan i ens fa molt europeus. Però aquest menyspreu per la pàtria no ha anat acompanyat de l'orgull de la pàtria que tenen els estats. El resultat és que oblidem les realitats que amaga el concepte "pàtria". L'hem buidat de significat fins convertir-lo en una bandera sense colors.
Pàtria era la democràcia grega (perfectible però formidable) que els atenencs defensaven contra la tirania dels perses. Pàtria eren les famílies catalanes que volien protegir els revoltats de 1640. O la llengua i les tradicions que van defensar els càntabres fins el 19 a.C. Pàtria és defensar la manera de viure dels fills dels altres. Defensar que puguin anar a l'escola i votar perquè la pàtria és també les normes de la teva societat.
És més, estem tan perduts que hem confós la pàtria i els governs. Thomas Paine, un dels pares fundadors dels Estats Units, deia que “l'obligació d'un patriota és protegir el seu país del seu govern”. Noam Chomsky definia Edward Snowden (responsable d'esbombar que el govern americà espia indiscriminadament els seus ciutadans) com “un autèntic patriota”. Pàtria és la nostra democràcia. Els nostres drets. La societat que li donem a la nostra família. Pàtria és defensar un lloc on no es decapita un periodista o un cooperant de Metges sense fronteres.
Oriol Jara, publicat a 'Nació Digital'
@OriolJara
Si vostè ha triat l'opció A, felicitats. És la resposta que el farà quedar com un pare admirable, un home sensat, un lluitador que defensa valors universals i indiscutibles com la família. Si, pel contrari, ha triat l'opció B, li recomano que deixi de llegir llibres d'autoajuda, abandoni la consulta de l'homeòpata on es troba ara mateix i es plantegi seriosament si vol acabar com un d'aquells grillats de la pel·lícula 12 Monos. Sigui com sigui, les dues respostes són incorrectes. La primera perquè mostra cert egoisme en la gent que l'ha triada. Donaria la vida pel “seu” fill. Lluitaria fins la mort no pel fet que el seu fill sigui un nen indefens i ple de bondat, sinó perquè és “seu”. "No m'atabalin amb els nens dels altres. Jo estimo el 'meu'".
Però per què l'opció C sembla feixista, absurda, ridícula i carca? Per què parlo amb gent que després de veure American Sniper (Clint Eastwood), diuen que “la pel·lícula està bé però és horrible perquè és molt fatxa”. Crec, honestament, que a base d'autoparodiar-nos com si fóssim un estat de debò, hem destruït el concepte de pàtria fins regalar-li a la dreta extrema. L'autoparòdia, l'autohumiliació i la burla sobre el nostre país són, segurament, l'única estructura d'estat que he assolit amb eficàcia. Fins i tot molt abans d'inventar-nos això de les estructures d'estat. I és genial. Només faltaria. En sóc un gran fan i ens fa molt europeus. Però aquest menyspreu per la pàtria no ha anat acompanyat de l'orgull de la pàtria que tenen els estats. El resultat és que oblidem les realitats que amaga el concepte "pàtria". L'hem buidat de significat fins convertir-lo en una bandera sense colors.
Pàtria era la democràcia grega (perfectible però formidable) que els atenencs defensaven contra la tirania dels perses. Pàtria eren les famílies catalanes que volien protegir els revoltats de 1640. O la llengua i les tradicions que van defensar els càntabres fins el 19 a.C. Pàtria és defensar la manera de viure dels fills dels altres. Defensar que puguin anar a l'escola i votar perquè la pàtria és també les normes de la teva societat.
És més, estem tan perduts que hem confós la pàtria i els governs. Thomas Paine, un dels pares fundadors dels Estats Units, deia que “l'obligació d'un patriota és protegir el seu país del seu govern”. Noam Chomsky definia Edward Snowden (responsable d'esbombar que el govern americà espia indiscriminadament els seus ciutadans) com “un autèntic patriota”. Pàtria és la nostra democràcia. Els nostres drets. La societat que li donem a la nostra família. Pàtria és defensar un lloc on no es decapita un periodista o un cooperant de Metges sense fronteres.
Oriol Jara, publicat a 'Nació Digital'
@OriolJara
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada