El regnat de Carles Hug (París, 8.4.1930-Barcelona, 18.8.2010), iniciat el 20 d'abril de 1975, va coincidir amb la mort de Franco, el novembre del mateix any. Va suposar un esforç enorme per establir les bases doctrinals de la clarificació. Els textos inicials foren 'Què és el carlisme' (1976) i 'La via carlista al socialisme autogestionari' (1977) del propi Carles Hug.
El carlisme a la transició
A partir de 1973 el Partit Carlista va integrar-se a l’oposició democràtica antifranquista a nivell obrer, veïnal, estudiantil i polític. Adherint-se a l’Assemblea de Catalunya el 1973, a la Mesa Democràtica (1974), la Junta Democràtica d’Espanya (15.9.1974) impulsada pel PCE -que abandonaria el 4.2.1975 per centralista- o a Convergència Democràtica (11.6.1975) del PSOE i Izquierda Democrática que acabaria integrant-ser amb la citada Junta el 1976 en la Coordinació Democràtica ‘Platajunta’. Poc després de la formació de la Junta Democràtica d'Espanya, Santiago Carrillo, secretari general del Partit Comunista d'Espanya, va establir certa relació a París amb la família Borbó-Parma, i a les seves Memòries es referiria a la nova versió del carlisme encarnada a Carles Hug com a propera a les conviccions comunistes i Carles Hug com a líder d'un partit de futur incert. El 20 d'abril del 1975, en abdicar el seu pare als drets a la Corona espanyola, Carles Hug va arribar al tron, a més d'ocupar la presidència del Partit Carlista. Amb ell José María de Zavala, Secretari General del Partit Carlista, autor de Què és el Carlisme? (1976) amb Carles Hug de Borbó - Parma:
"Mentre que la forma de govern en aquests moments per a alguns dels partits polítics de l'oposició no representa un problema bàsic, al si del Carlisme i del seu Partit necessita un aclariment i definició categòrica.
Partits que sempre es van definir com a republicans i feien del seu republicanisme principi, actualment han marginat de moment aquesta qüestió de la forma de govern per facilitar el seu reconeixement i legalitat en l'actuació dins d'un règim que ha restaurat la monarquia i la fa inqüestionable . Qüestionar, per tant, la forma de govern monàrquica implantada per Franco és delicte polític. Hi ha partits republicans que estan jugant a la monarquia en acceptar aquesta forma de govern com a vàlida per al seu desenvolupament i presència en un suposat joc democràtic que el règim vol atorgar. És indubtablement una tàctica, però també un reconeixement tàcit.
Però vegem què passa amb el Carlisme sobre això.
Com anteriorment hem analitzat el Carlisme va sorgir com a grup concret per un plet dinàstic que encobria un plet polític. Aquest plet dinàstic ha presidit tot el desenvolupament del Carlisme en la seva lluita per les llibertats nacionals i les llibertats politicoreligioses, perquè la dinastia carlina representava per a aquell gran sector majoritari del poble, el vehicle, la garantia, per assolir aquestes llibertats i així es va concloure el pacte. A més, la forma monàrquica era la forma d'Estat que podria garantir la continuïtat en l'equilibri entre les llibertats forals i la unitat política de l'Estat.
En l'actualitat el plet dinàstic ha quedat superat perquè restablerta la monarquia liberal-capitalista per acte personal i autoritari de Franco, la seva suposada legitimitat queda invalidada i no pot existir per tant plet monàrquic o dinàstic sinó un contenciós polític entre el poble o societat sencera una part i de l'altra l'oligarquia instal·lada. Aquest plet, per descomptat, no es resoldrà, davant d'una societat polititzada, per una simple qüestió de forma de govern. El problema és molt més profund. El Carlisme, per tant, no planteja actualment un plet dinàstic sense que això signifiqui abandonar les possibilitats que la forma monàrquica pugui ser garant d'una continuïtat del socialisme autogestionari.
El Carlisme, el poble carlí, és dinàstic i monàrquic perquè la seva dinàmica social i política s'ajusta a un fenomen successori i dinàstic. Però és més dinàstic que monàrquic.
El Partit Carlista no es defineix en aquesta matèria de manera absoluta perquè considera que ha de ser el poble en l'exercici de la seva sobirania qui ha de triar la forma de govern que presideixi l'estat socialista. La seva vinculació a la praxi del Carlisme no obstant és total. El gran problema del partit ha estat separar aquesta identificació absoluta del seu programa polític i la seva acció política de la legitimitat dinàstica. D'una banda, el fet de definir-se monàrquic hauria pogut, aplicat en el sentit clàssic de la paraula, aparentar portar una essència antidemocràtica, i, d'altra banda, defensar una opció dinàstica li impossibilita la seva capacitat tàctica de pacte, aliança i participació dins del camp democràtic que acceptés la voluntat popular per definir-ne la forma d'estat o govern. El Partit Carlista, per tant, no és monàrquic ni republicà perquè com a partit en lluita i pel seu programa d'opció socialista i autogestionari deixa la forma de govern a la dinàmica autogestionària del poble per determinar-la al seu dia.
El Carlisme és dinàstic-monàrquic i reconeix a Don Carlos Hugo de Borbó Parma com el seu representant i rei legítim. El Partit no es defineix com a monàrquic i Don Carlos és el seu líder i president, reconegut democràticament pels seus militants com a tal. Això és un fet determinant i de voluntat expressa del Partit i de Don Carlos mitjançant pacte.
La forma de govern que el Partit formula serà la que el poble lliurement decideixi com a culminació de l'Estat Socialista Federal. Aquest transvasament polític i ideològic del Carlisme a Partit oa la inversa conduirà cap a la definició en un moment donat de monarquia o república. Tot és un procés històric i dialèctic que el Carlisme en general, en la seva evolució, construirà segons la lluita del Poble cap a la plena llibertat i el ple autogovern. La continuïtat revolucionària, la garantia del procés democràtic dins del marc socialista, el poder popular, la independència i l'autonomia de les nacionalitats en la seva integració federal, l'arbitratge entre tendències i tensions que enriqueixin aquesta unitat federal, necessita un ens polític, també independent, però nascut de la voluntat popular dins un procés d'autogestió. Si aquest ens té caràcter monàrquic o republicà, hereditari o vitalici, serà en la mesura que el mateix poble decideixi. El Carlisme brinda el fenomen dinàstic més que monàrquic, del qual respon amb uexperiència positiva de segle i mig."
Diversos nuclis es van negar a acceptar el lideratge de Carles Hug com a cap del partit i Rei:
-Raimundo de Miguel, Juan Sáenz-Díez i José A. Márquez de Prado (cessat el 1965 com a cap
adjunt del Requetè) van encapçalar un grupuscle reanomenat Comunió Tradicionalista
(CT) que va abandonar el Partit el 10 de maig de 1975 reclamant que jurés el
lema de Déu, Pàtria, Furs, Rei. Es va reorganitzar el 17.9.1976 amb el nom de CT. “El carlisme és quelcom, senyor, que hem rebut amb
140 anys de història: s’accepta com és o es refusa. El que no pot pretendre’s
és trencar la conseqüència de la seva doctrina política, o degradar-la fent-la
perdre la seva autenticitat”. Van aconseguir el suport del cap de Sevilla,
Ángel Onrrubia i els fills de Fal, Domingo i Alfonso Carlos Fal Conde. Márquez
de Prado va apostar clarament per Sixte Enric com a pretenent de qui va ser
secretari personal. El va fer entrar a la Legió i va redactar les declaracions
del germà de Carles Hug contra la clarificació que van provocar, el 7.11.1975
la seva expulsió del partit. El 1978 va iniciar una campanya en defensa dels
furs navarresos i contra la constitució i va reprendre l’aplec del Quintillo.
- Un cas a part foren els
requetès. La majoria de la Germandat Nacional d’Antic Combatents dels Terços de
Requetès, liderats pel marquès de Marchelina, va restar fidel a Carles Hug i
foren il·legalitzats per Franco el 1971. Un altre grup no menor va integrar-se
ala Confederació Nacional d’Excombatents i el periòdic El Alcázar.
- la citada RENACE que va declarar il·lgal i
il·legítima la constitució de 1978 fent campanya contra la mateixa amb el lema
Déu-Pàtria-Furs-Rei i contra l’avortament i fundant la Unió Carlista presidida
per Josep Maria Cusell Mallol.
- el carloctavistes
-els seguidors de F. Elías de Tejada
-el sector de l’Unión Nacional Española creada el 1974 per profranquistes
tradicionalistes destacant José Luís Zamanillo i José María Valiente que havien
dirigit el Requetè i la CT, també s’hi va integrar la majoria del Frente Institucional
creat el 1974 per la Germandat del Maestrat de Ramon Forcadell. Van abandonar
el carlisme i van donar suport a Joan Carles Borbó i Borbó en tant que aquest,
al contrari de Carles Hug, va jurar els principis del Movimiento. A aquest grup
es va integrar l’ex ministre Gonzalo Fernández de la Mora qui passaria a
liderar la integració de l’UNE a Alianza Popular.
L'abdicació de Xavier de Borbó, en qui encara confiaven els sectors tradicionalistes del carlisme xaverista per restaurar la "puresa doctrinal", va provocar la seva separació definitiva. Sixte es va negar a guardar lleialtat al seu germà Carles Hug i va iniciar una sèrie de contactes amb els tradicionalistes espanyols oposats a la línia carlohuguista, a qui estava disposat a liderar com a abanderat de la Comunió Tradicionalista, escrivint al seu germà que es negava a reconèixer-lo com "rei dels carlistes". El novembre de 1975 fou expulsat del Partit. El 4 de març de 1977 Sixte Enric va aparèixer al costat del seu pare en una entrevista concedida a Alfredo Amestoy a L'Actualitat Espanyola, en què Xavier I, el pare de tots dos, reafirmava el pensament carlí tradicional, condemnant expressament «el marxisme i el separatisme» en un manifest. Després de publicar-se aquesta entrevista, Carles Hug va denunciar que Sixte havia segrestat el seu pare, cosa que va ser desmentida oficialment per la secretaria personal de Francesc Xavier, que va qualificar la denúncia com «una baixa maniobra política» degut que el cap de la Casa Carlista s'havia negat a recolzar «certes iniciatives el contingut marxista o socialista de les quals és contrari als ideals del carlisme». Segons la seva secretaria personal, aquesta denúncia va provocar que Xavier I hagués de ser hospitalitzat, molt afectat per l'escàndol generat. Aleshores Carles Hug va fer signar al seu pare un manifest en sentit contrari davant un notari parisenc, cosa que acabaria de dividir la família. La mare, Maria Magdalena de Borbó-Busset, va publicar llavors una nota de premsa assegurant que Sixte no hi havia segrestat el seu marit i que, en canvi, els seus fills Cecília i Carles Hug l'havien tret de l'hospital on estava ingressat, en contra de les indicacions dels metges, per portar-lo davant d'un notari desconegut i obligar-lo a fer una declaració a favor de Carles Hug i «contrària a l'autèntic Tradicionalisme». Xavier de Borbó-Parma va morir poc després d'aquests successos, cosa que va portar la seva dona Magdalena a repudiar i desheretar els seus fills Carles Hug, Maria Teresa, Cecília i Neus, arribant fins i tot a disposar que a la seva mort, esdevinguda el 1984, no poguessin assistir a la vetlla del seu cadàver al castell de Lignières
El citat sector de la CT va impulsar l’anomenada ‘Operació Reconquesta’ el 1976 amb la intenció de destruir el Partit Carlista expulsant-lo de Montejurra. Onrubia, de la CT sevillana explicava: “Què tenien què fer a Montejurra i el Via Crucis, els qui neguen a Déu i proclamen el desmembrament de la Pàtria, els àcrates, ateus, separatistes i servidors de la Internacional Comunista? Amb quina bandera, amb quin dret cridava a aquesta convocatòria l’anomenat “Partit Carlista”, renegat dels seus ideals, història i traïdor als seus morts?” A les entitats citades entitats es van unir pintades contra Carles Hug i el Partit i una ofensiva a premsa del citat Alcazar i El Pensamiento Navarro, que havia passat a mans dels integristes i van publicar diversos articles contra Carles Hug i a favor de Sixte cridant a “reconquerir” Montejurra.
El 9 de maig de 1976 Carles Hug havia entrat clandestinament (el 1976 va ser expulsat el maig i va tornar a entrar el desembre) i va participar als actes. L’acte del Partit Carlista fou atacat dues vegades. Davant del monestir d’Irache i durant l’ascens al Via Crucis per mercenaris (els italians Stefano Delle Chiae, Giuseppe Calzone i el francès Jean Pierre Cherid, després pistoler del GAL, l’espanyol Jose Marín García Verde) a sou de Sixte ( CT, de l’UNE, Fuerza Nueva, la Germandat de Requetès franquista, que van matar Ricardo García Pellejero i Aniano Jiménez Santos deixant diversos ferits. La policia va deixar fer sense intervenir. José A. Márquez de Prado, delegat de Sixte a l’interior, fou detingut com instigador dels assassinats però l’amnistia de 1977 deixà lliures tots els implicats. Sixte fou detingut i expulsat de l’estat i es va instal·lar a l’estat francès on va mantenir vincles amb l’extrema dreta local (La France Monarchiste en Légitimiste, Front National).
Els dissidents de la clarificació
L’acció dels dissidents va centrar-se en les publicacions. En especial Cap a una filosofia del carlisme (1963) de Frederick D. Wilhelmsem, El problema d’Occident i els cristians (1964 de la Delegació del Requetè, Crist-Rei. Llibertat. Carlisme (1975), Així pensem (1977) de José Arturo Márquez de Prado, Apunts i documents per a la Història del Tradicionalisme espanyol, 1936-1966 (1979) d’Alberto Ruiz de Galarreta prologat per Rafael Gambra qui afirmava: “Resultat amarg és que avui ens trobem davant d’un horitzó polític tant ombrívol com el que va precedir l’alçament de 1936, amb l’agreujant d’una manca generalitzada de reserves capaces d’oposar, com aleshores, un dic a la dissolució simultània de la fe i de la pàtria. Quants bastions van resistir 40 anys enrere-Església, família, carlisme, determinades zones del país- i han patit un procés de contaminació, disgregació i malestar interior que els a convertir, tot sovint, en focus de subversió.”
A nivell polític els dissidents van crear la
Comissió Promotora de la Unitat
(1983) que del 1 al 4 de maig de 1986 va culminar un procés de
convergència a l’Escorial.
Va néixer això la Comunió Tradicionalista Carlista (CTC) integrant a
Unió
Carlista (partit de RENACE), la Comunió Tradicionalista, la Comunió
Carlista
(carloctavistes) i la Comunió Católico-Monàrquica creada el 1977 per
Elías de
Tejada i la Unió Foral, sorgida del Partit Carlí de Catalunya. “El
concepte de monarquia va unit al de la seva legitimitat, però la vacant
actual en la Dinastia carlista no pot fer variar al tradicionalisme en
les
seves conviccions monàrquiques”. Per tant només reconeixien com a Rei a
Alfons
Carles, ni a Xavier I ni a cap dels seus dos fills. La CTC no ha fer cap
aportació ideològica limitant-se a renovar càrrecs interns reproduir els
mateixos plantejaments en els congressos al Vall dels Caiguts (1987),
Saragossa
(1989), el 4rt Cerro de los Ángeles (1992) on van escollir una nova
direcció liderada per Domingo
Fal Conde (amb Francisco Javier Lizarza, Javier Nagore, el navarrès
Miguel Ángel
Garisoain) que es mantindria fins 1997, Segovia (1995) amb la reelecció
de Domingo Fal, el 6è a Madrid (1997) amb
la nova presidència del carloctavista i de RENACE Carlos Ibáñez
Quintana. En el 7è congrés (1999) fou escollida l’asturiana María
Cuervo-Arango com a presidenta fent binomi amb Ibáñez com a secretari
general primer i després amb Javier Zazu Lafuente. Reelegits el 2002 (8è
congrés). Entre el Xè congrés (21-22.4.2007, Cerro de los Ángeles) i
2018 fou secretari general el navarrès Javier Garisoain. En el
XIII congrés (8-10.12.2018) sota el lema ‘Família, societat, hispanitat’
Javier
Garisoarin va renunciar com a secretari general succeït a l’asturiana
María
Cuervo-Arango a la presidència i essent escollit secretari Javier M.
Pérez Roldán (vinculat a Tardición Viva i advocat d'Hazte Oir).
El 19.3.2019 Telmo Aldaz y de la Quadra-Salcedo fou escollit president
amb
Javier M. Pérez Roldán com a secretari. Es tracta del marit de la filla
d'Alfonso Ussia i nebot del reporter i atleta Miguel de la
Quadra-Salcedo. El 26-27 de desembre de 2020 es va oficialitzar la seva
presidència en un congrés extraordinari amb Pérez Roldán com a
secretari.
De la CTC van marxar ben aviat :
- la Comunió Catòlico-Monàrquica que el 1986 es va transformar en Tradició Espanyola publicant el butlletí Lealtad (Unitat catòlica i nacional),
- Círculo
Carlista San Mateo, de Madrid (que va impulsar la publicació Tradición
Viva i es va vincular al Centro de Estudios General Zumalacárregui), va trencar amb la CTC el 1999
- el Círculo
Cultural Vázquez de Mella, de Gijón, pro lefebrià i defensant a Sixte, va trencar amb la CTC el 1999
- Hermandad Tradicionalista Carlos VII, ultra i vinculada a la Tripe A
- la Fundació Tomàs Caylà de Barcelona, amb la majoria de la CTC catalana i acusada de "separatista catalana" per part de la CTC espanyola. A Barcelona va actuar des de 1991 una Fundació Tomàs Caylà que publicava el trimestral ‘Desperta Ferro’ i que el 2012 va organitzar unes jornades a Vic (on hi van intervenir l’alcalde d’UDC Ramon Vila d’Abadal i Ramon Massó).
fou dissolta el 2013
- Comunión Carloctavista
creada el 2002 per dissidents carloctavistes que reclamaven com a
pretenent al català Carles (X) Pius Riera i d'Habsburg-Lorena (1963), net de Carles VIII. Aquest es va situar entre el Partit Carlista, de qui va adoptar el federalisme, i la CTC pel seu tradicionalisme. Casat el 1992 amb Mireia Mateu Martínez amb qui va tenir dues filles: Laura i Blanca Riera Mateu.
Un altre grup, la Comunió Catòlico-Monárquica
reivindica des de 1975 a Domingo I (Dominic von Habsburg, fill del
germà del Carles VIII dela carloctavistes (Carles IX), Antoni
d'Habsburg-Borbó. Inactiva des de 2020.
El Bloque Catalán/Matiners (1992-1996) fou una infiltració de l’extrema dreta espanyolista dins el carlista que fou detectada i expulsada i es era vinculada al grup terrorista anticatalà Milicia Catalana (1984-2001). De fet el seu líder fou Carlos Francisoud (candidat de PxC a Badalona el 2011) del grup terrorista ultra. Durant els anys noranta l’anomenat Bloc Català (BC) i els seus joves Matiners procedents del grup espanyolista ultra catòlic Milícia Catalana. Aquest grup armat va protagonitzar, entre 1985 i 1987, 17 atemptats contra locals independentistes, sexshops i locals gais. Juan Carlos Criado i Carlos Francisoud foren condemnats a presó per aquestes accions. Una vegada alliberats el 1989 van reprendre la lluita armada amb 5 accións més: enviant paquets bomba al governador civil i la clínica Dexeus per avortista després de tornar a ser detinguts. En global van passar 8 anys a la presó.En sortir de la presó, el 1995 van promoure el BC de curta durada i el 1996 el Moviment Patriòtic Català, el grup Batzegada i la revista ‘Esclat’. Van col·laborar puntualment amb la CTC. Fou aquest nucli el qui va atemptar a Sants contra un concert del basc Fermín Muguruza on van resultar ferits 4 ultradretans. El webmaster d’Esclat fou també detingut. El grup es va anomenar Timbalers del Bruc. Francisoud, màxim promotor de BC. El seu ideari era integrista espanyolista fet públic amb el datzibao Lealtad Catalana o la revista 'Montserrat'. Ben aviat van abandonar tota titulació carlista per crear el grup espanyolista Moviment Patriòtic Català (1996-2003) primer, tot publicant la revista Esclat. Els carlistes definiran el MPC com a "filonazi lepenista". Usa el nom de Batzegada o Batzec (2003 entrant dins l'òrbita de Plataforma per Catalunya (2002), després, tot col·laborant amb la CT i les Juventudes Tradicionalistas de España. Va compartir local amb el MSR nacional-revolucionari fins el 2003. L’MPC va deixar d’actuar el 2005 però es va reactivar com a Casal Tramuntana (desembre de 2011) amb membres de Democracia Nacional, PxC i MPC. La seva ideologia identitària es combina amb un ultra nacionalisme espanyol i el pensament de Casa Pound d’Itàlia abandonant l’esperit carlista que havia tingut el BC. El 2004 demanà el vot per la CTC i el Casal Tramuntana (2011-2015) després d’orientació filofeixista.
Al voltant de la CTC s’han
creat una sèrie de sectorials. Destaca l’Associació Juvenil Creu de
Borgonya i
els seus campaments (el de l'any 2000 va aplegar 200 nens), la Junta
Nacional de Seglars Espanyols per a la
Reconquesta de la Unitat Catòlica d’Espanya, Fundación Hernando de
Larramendi,
Amigos del Carlismo de Navarra, Fundación Francisco Elías de Tejada,
Fundación
Luis de Trelles, Servidores de Cristo Rey de Càdis, Hermandad
Tradicionalista
Carlos VII d’Argentina o la Universitat Carles I (2001). En l’àmbit
electoral la
CTC va donar suport a Fuerza Nueva, Alianza Nacional 18 de Julio fins
que es va presentar a les eleccions europees de 1994 aconseguint 5.226
Vots (0,3
%). El 2004 es va presentar al Senat obtenint 15.547 sufragis repetint
el 2008
amb 45.000 vots. El 2014 la CTC va formar part de la coalició Impulso
Social amb els ex de Fuerza Nueva (Alternativa Española) i el Partit
Família i Vida a les europees obtenint 17.774 vots.
A nivell de publicacions
la CTC catalana va publicar Arrels carlines, i a nivell estatal el
butlletí
Acción Carlista (1986) i Ahora-Información (1994) des de Barcelona o
Siempre p’alante
hereu d’El Pensamiento Navarro sota la direcció intel·lectual de Gambra i
Miguel Ayuso (ambdós han acabat essent els referents de Sixte com a
pretenent
en reactivar aquest la Comunió Tradicionalista distinta de la CTC). A
nivell d’accions
va fer un esforç de reprendre els aplecs (Montserrat, Quintillo,
Isisquiza, El
Cerro de los Ángeles) i dates tradicionals (dia dels màrtirs de la
tradició,
San Carles Borromeu, Immaculada Concepció) amb poc èxit. Quan el 2003
Carles Hug va passar el testimoni als seus fills a Arbona (País Basc)
Sixte va negar-los legitimitat i va afirmar que ell era el regent.
Un petit nucli, la Comunió Carlista, va mantenir viva la flama del carloctavisme. Segons aquestos Leopold I, el germà de gran Carles VIII, havia assumit la dinastia de 1953 a 1956, el seu germà menor, Carles IX, fins 1961. El seu fill com a Francesc Josep I entre 1961 i 1975 i des de 1975 Domènec I, nascut el 1937, segon fill de Carles IX. Per si no fos poc va aparèixer Carles X, net de Carles VIII, amb una Comunió Carloctavista que va situar ideològicament entre el federalisme del Partit Carlista i el tradicionalisme de la CTC. Carles Pius Habsburg de Borbó i Riera o Carles Pius Riera i Habsburg. Nascut el 16 de juliol de 1963 a Barcelona i casat el 1992 amb Mireia Mateu Martínez el nou pretenent era fill de Josep maria Riera i de Leyva i la comtesa d’Habsburg, Alexandra, neta de l’arxiduc d’Austria i de Blanca de Borbó, filla de Carles VII.
Encara el 2007 el Terç emetia la següent nota: " 2007 Nota de la Junta Directiva de la Germandat del Terç de Requetes de la Mare de Déu de Montserrat
(Germandat del Terç de Requetès de La nostra Senyora de Montserrat) en relació amb la nota publicada
en "Acció Carlista" Boletín Oficial de la Comunió Tradicionalista Carlista, nº91 (Agost-Setembre 2007).
Pel que fa a la nota de la Comunió Tradicionalista Carlista convidant a l'Aplec anual de Montserrat
que tindrà lloc el proper 16 de setembre, la Junta Directiva de la Germandat té el deure de
comunicar als seus afiliats, amics i públic en general la puntualització següent: La Germandat del
Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat està constituïda i aprovada pels episcopats
de Catalunya i Aragó seguint les directrius del dret canònic, per tant en els seus estatuts no es
contempla en cap cas convocatòries d'actes polítics i encara culturals als seus recintes, atès que
els mateixos estatuts contemplen exclusivament la custòdia de l'esperit fundacional del Terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat i l'ajuda material i expiritual mútua entre els seus membres, Sants sufragis pels nostres caiguts en combat (les restes del qual descansen en la Pau de Déu de la Cripta baix el Sant Mantell de la nostra Senyora de Montserrat) i pels nostres morts de la Germandat i la defensa de la Tradició Espanyola i Foral.
La Germandat també té com a objectius estatutaris la conservació i tutela de la Cripta Mausoleu a la muntanya de Montserrat, la capella del Calvari del poble de Colze i els Via crucís de COLZE i Vilalba dels Arcs així com els objectes i documents de la Germandat a la Casa Coll del mateix "Vilalba dels Arcs".
En aquesta obra de fidelitat rau la raó de l'existència de la nostra Germandat i els seus fins, i obre els seus braços a tots aquells que se sentin identificats amb aquests principis de pregaria i pregària pels nostres morts a la croada.
La Junta Directiva
Germandat del Terç de Requets de la Mare de Déu de Montserrat
Germandat del Terç de Requetès de La nostra senyora de Montserrat, Barcelona
Els plantejaments d'est sector els mostrava Rafael Gambra en un text de l'època:
Les reflexions que segueixen són molt personals, encara que no presumeixo que siguin originals. No represento ningú. I només valen en la mesura que els lectors les trobin convincents i facilitin el diàleg. Del vell i frondós arbre carlí van brotar diversos esqueixos, petits i enfrontats. Pel que fa a la unitat de l'Estat espanyol, la distinció carlina era clara: ni amb els separadors, ni amb els separatistes; això sí amb l'afirmació contundent que aquells eren responsables de l'existència d'aquests. Però avui opino, i tant de bo estigui equivocat, n'hi ha que es diuen carlins i coincideixen amb els separadors i, per l'altra banda, els que comparteixen postura amb els separatistes. I no em refereixo a aliança tàctiques, conjunturals, sinó a haver-se inficionat amb la ideologia nacionalista, centrípeta o centrífuga.
Exposaré les meves idees:
*A la Tradició Hispànica, es parla de les Espanyes, no d'Espanya.
*Una cosa són les nacions culturals i altres les polítiques. Una nació cultural és un conjunt derivat de la història, obert i en comunicació fluïda amb altres pobles. No és estàtica, sinó dinàmica i representa una heterogènia composició de diversos elements: culturals, lingüístics, geoeconòmics...
*La nació política neix amb la Revolució Francesa. No hi ha nació política que no hagi estat inventada per un nacionalisme. És tancada, marcada rígidament per unes fronteres. Pretén adoctrinar la seva població en unes característiques comunes que inventa o treu arbitràriament de la nació cultural predominant al seu territori. Els instruments d'aquest adoctrinament són l'ensenyament, el servei militar obligatori i els mitjans de comunicació actualment. Ofega l'espontaneïtat de les nacions culturals, per la imposició forçada de l'idioma oficial. I planta la diferenciació radical entre els ciutadans i els estrangers. I esgrimeixen arguments victimistes contra altres nacions enemigues: la pèrfida Albió, França, Espanya...
*Íntimament unit a la noció de nació política va el concepte de sobirania. La Sobirania que s'atribueix al conjunt de la nació és simplement el poder absolut dels antics monarques absoluts que només canvia de titular. En contra, la idea carlina de Fueros suposa barreres al poder central i vies per al desenvolupament de les llibertats, des de l'esglaó més proper a la persona individual fins al més allunyat. El plantejament foral és un sistema de Pàtries escalonades, sense que cap tingui preeminència sinó que totes s'enganxin al servei de la llibertat i la justícia. Pactisme que avui traduiríem en federalisme autogestionari.
*Els nacionalismes centrípets, quan conquisten el poder al seu territori, repeteixen el mateix procediment unificador del centralisme estatal.*Quins eren els crits populars a la 1ª guerra carlina? Visca Don Carlos!, Visquin els Furs!, A baix el cacic!. I amb ells -em vaig assabentar fa pocs anys-: Visca la religió, mori la nació!. En forma instintiva, com correspon al seu origen espontani, contraposaven l'obertura universal de la religió al tancament de la nació política.
El Partit Carlista, com a protagonista durant molts anys de la història d'Espanya i part essencial de la del Poble Basc, davant la cada vegada més gran confusió ideològica en què està immersa Euskal Herria i la utilització interessada i fraudulenta de la història i fins i tot del propi Carlisme per a justificació de les més dispars posicions
polítiques i la conseqüent manca de projectes polítics coherents, fa públic el següent comunicat:
LA HISTÒRIA
1.– Va ser el Carlisme el pioner -i durant molt de temps en solitari- en la lluita per la defensa de la llibertat i la personalitat dels Pobles que componen l'Estat Espanyol, davant del centralisme uniformista.
2.– La nostra lluita va tenir com a suport ideològic -al marge de la més o menys forta component dinàstica que ho
representava la reivindicació del que sota el terme de "Fors" significaven les facultats pròpies de regir-se i autogovernar-se les diferents Comunitats d'Espanya, així com els seus signes propis d'identitat.
3.- Aquesta iniciativa, des de la forta component basca del Carlisme, no es va dirigir contra cap poble d'Espanya -que
també eren víctima del mateix centralisme- ni contra la unitat de l'Estat Espanyol, (la nostra bandera precisament era l'espanyola i es contemplava tot l'Estat sota una mateixa forma de govern) i, per tant, mai no va suposar un intent separador i independentista d'uns pobles respecte de l'Estat. La defensa d'aquests mateixos ideals es va emportar tot Espanya.
4.– Resulten, doncs, incoherents i falten a la realitat històrica els qui s'autoproclamen successors i hereus
del Carlisme -com en determinats moments reivindiquen pensadors (PNB) peneuvistes o de (HB) Herri Batasuna- per justificar postures independentistes que no responen al patrimoni llegat pel nostre Partit, encara que, per altra banda, sí que és exacta l'apreciació dels qui, analitzant l'evolució del pensament polític basc, veuen el naixement del nacionalisme independentista com una rebel·lia i forma íntima de venjança política davant del que va ser una derrota militar i un no reconeixement dels drets i les llibertats reivindicades pel Carlisme; de la mateixa manera que també ETA va sorgir de la rancúnia i odi nascuts de la derrota al 36 del Nacionalisme Basc i la continuïtat en el no respecte a aquelles llibertats.
L'independentisme mai podrà ser justificat sobre la base del Carlisme i la història del poble basc, que, en tot cas, condueix al federalisme de l'Estat Espanyol, propugnat pels Carlistes i que va portar Carles VII a definir-se com “El Rei de les Repúbliques espanyoles ".
LA VIOLÈNCIA
Menys justificació encara existeix per als qui qualifiquen les accions violentes d'ETA com a continuació històrica de la practicada pels exèrcits Carlistes, i això:
EN PRIMER LLOC.– Perquè justificar la violència, per raó de l'existència de la mateixa en el passat, suposa traslladar la ment i la realitat social als temps en què aquella es va donar, i en aquest cas, la no superació humana i el seu enquistament mental.
EN SEGON LLOC.– Perquè pot ser que la majoria d'un poble -com el Carlisme va suposar a la zona basca- hagués optat per decisions d'aquest tipus, però mai no estarà legitimada per adoptar-les una minoria, quan se n'irroga una representació que no els ha estat atorgada i marginant institucions que lliurement i democràticament aquest mateix poble ha adoptat.
EN TERCER LLOC.– La violència practicada en nom d'un poble exigiria, a més de la seva representació majoritària, uns mínims condicionants ètics i un acusat respecte al propi poble, cosa que, per descomptat,
no existeix quan s'està enfonsant a aquest en la misèria i quan s'atempta contra persones capritxosament triades, fins i tot entre membres representatius del poble basc, i les accions de “guerra” consisteixen en assassinats, extorsions, segrestos i tortures vilment efectuades contra víctimes indefenses i amb tota sort
d'agreujants que degraden cada acció a la més baixa de les condicions.
EN QUART LLOC.– Menys justificació té la violència, perquè ja s'ha donat una democràcia que, encara que imperfecta -com tota alternativa política- ha permès l'inici de l'autogovern dels pobles i la seva acomodació a formes acordades pel vot majoritari i que no coincideix ni en forma de govern ni en representants amb els
que, clandestinament o públicament, sostenen la violència.
EN CINQUÈ LLOC.– No té justificació la violència, perquè qualsevol que fos la causa que n'hagués explicat el moviment, -que no justificat- i qualsevol que hagués estat el delicte encausat, es va donar una "amnistia total i sense res"ervas" que anul·lava aquestes causes. Màxim, quan els que opten per la violència ho fan contra gent que es regeix per normes de dret, en què no és possible aplicar la pena de mort. I més paradoxalment, quan van lluitar en la consecució d'aquest. objectiu activament i solidària juntament amb la majoria del poble espanyol, aquells que ara pels seus interessos defensen l'assassinat.
L'INDEPENDENTISME
Fl Partit Carlista, no obstant, la seva oposició als nacionalismes independentistes, no troba, al marge del
legítim dret a la crítica i diversitat política, cap fonament per als escàndols i denúncies formulades per persones de tall democràtic contra els qui legítimament es declaren independentistes. És evident que
tot espanyol i tot grup polític té un dret perfecte a declarar-se independentista a l'empara del principi de
llibertat de pensament i consciència que reconeix la Constitució, sense incórrer, per tant, en violació de la dita
Norma bàsica pel fet que aquesta estableixi la unitat de lEstat. Això és així, de la mateixa manera que pot
defensar-se la catolicitat de l'Estat, quan el text constitucional declara aquest laic; o la Repúhlica, malgrat
ser monàrquica la forma política de l'Estat establerta en aquest, o propugnar-se el marxisme-leninisme, quan la Constitució defensa l'economia social de mercat. La Constitució empara els que es declaren
independentistes i només exigeix el sotmetiment a les seves normes i utilitzar els mitjans previstos per a la seva normes
modificació. Tots els altres és pura demagògia partidista, atemptatòria contra la llibertat i perjudicial en grau
summe per a la normalització del País Basc, sobretot, si aquestes denúncies provenen de membres del Govern. S'ha de tenir molt en compte que donant als partits nacionalistes bascos (abertzales) uns components d'adhesió que responen més a estímuls sentimentals i externs que a ideologies concretes, definides i
determinades, en haver estat assumits per l'Estat part d'aquests estímuls, els seus signes d'identitat es difuminen i fins i tot sorgeixen dins d'ells les crisis lògiques derivades de les diferències que apareixen a l'hora d'aplicar polítiques concretes que prèviament no s'havien definit . En aquesta situació, la seva indefinició pretén
contrarestar-se amb la proclamació independentista, ja que, en la mesura que no sigui assumit amb normalitat pels no abertzales com un pensament legítim i admissible, continuarà servint d'aglutinant, la majoria de vegades demagògic, els qui temen aterrar en ideologies concretes. El Partit carlí estima, amb suficient
coneixement de causa, que el veritable sentiment independentista, serenament adquirit i racional en el seu plantejament, hi ha en molt comptades persones dels propis partits que el proclamen. La majoria respon a un visceralisme opositor, que puja o baixa en funció de determinades circumstàncies, oa maniobres utilitzades pels líders dels diversos corrents de partits amb crisis internes, que els permeten anar incorporant
adhesions a les seves postures sense que des del corrent enfrontat se'ls pugui titllar de traïdors, innovadors o heterodoxos. A més crisi d'un partit, més gran serà el verbalisme independentista.EL PRINCIPI D'AUTODETERMINACIÓ
El Partit Carlista també reconeix el dret d'autodeterminació dels pobles que componen l'Estat Espanyol; però evidentment subjecte el seu exercici a les lògiques normes que mantinguin aquest dret en vies operatives i d'equitat i no en demagògies verbalistes i anarquia. UNA D'AQUESTES NORMES és la seva limitació al
temps; de manera que -encara que hi hagi moments successius o periòdics per al seu exercici- no hi cap la viabilitat de
un Estat sota l'amenaça de contínues i inesperades consultes populars sobre la continuïtat o no en la incorporació a l'Estat. A SEGON LLOC, l'exercici d'aquest dret ha de partir d'una identitat clara com a poble. A TERCER LLOC, amb referència expressa al poble basc -amb història, peculiaritats i drets
propis- l'exercici del seu dret ha d'obtenir prèviament el "placet" o reconeixement de cadascuna de les
diferents subcomunitats que integren aquest poble. EN QUART LLOC, com a norma bàsica per a l'exercici de qualsevol dret, l'autodeterminació per exercitar-la ha de partir de la inexistència de tota pràctica de violència intimidatòria o coaccionant.
L'ESTAT FEDERAL I ELS FORS
En l'exercici del nostre dret a mantenir la ideologia pròpia, el Partit Carlista defensa -com a inherent al
dret dels pobles, com a fórmula coherent de perfeccionar el transitori Estat de les Autonomies i com
mitjà més operatiu- la consecució de l'ESTAT FEDERAL ESPANYOL, que suposarà l'expressió màxima de la voluntat unitària i alhora compaginada amb el respecte a les peculiaritats i al dret d'autogovern dels Pobles que l'integren. Un Estat federal, el que propugnem, que ha de portar el dret a l'autogovern a tothom
els nivells on s'organitza la societat: barris, localitats, comarques, províncies i regions o nacionalitats. És contrària a l'autèntic esperit foral la construcció de la societat sobre la base de pobles (federats) amb una organització pròpia centralista, absorbent, que no permeti exercitar les seves pròpies llibertats autonòmiques a les institucions inferiors. No és la substitució del nacionalisme espanyol per altres nacionalismes regionals allò que defensem, sinó una societat construïda de baix a dalt -del barri a l'Estat- que distribueixi el poder polític
reconeixent a cadascun dels nivells d'organització territorial les màximes competències racionalment exigibles, cosa que farà possible una participació eficaç dels ciutadans compromesos directament amb els
problemes socials que els afecten. No és el foralisme un fòssil que alguns romàntics o transnotxats volem ressuscitar, com pretenen presentar-lo a la societat basca els grups nacionalistes, ja que no intentem traslladar als nostres temps formes ni institucions caduques d'abans, sinó el respecte a les llibertats de totes
les comunitats a autogovernar-se i la formulació viva de la manera de fer-ho; és en definitiva, el principi més
progressista, humà i racional per organitzar territorialment la societat.
LA QÜESTIÓ DE NAVARRA
Aquest mateix esperit pot aconsellar la confederació de pobles dins de l'Estat, cedint-los lliurement a les noves institucions les competències o atribucions que considerin necessàries per fer més operatives o eficaces la defensa de valors culturals, econòmics o històrics comuns i suposar les diferències que, per la seva diferent dimensió i potencialitat, existeixen avui entre comunitats autònomes. És en aquest marc en què deuen
establir-se les relacions de Navarra amb la Comunitat Autònoma Basca; avançant de mica en mica cap a la confederació que permeti la integració de totes dues en una unitat superior, amb la garantia que tant Navarra com la resta dels Territoris històrics de la Comunitat Autònoma conservaran la seva pròpia personalitat i
identitat i les seves institucions polítiques peculiars, amb les competències no cedides a les institucions comunes, i
sense que això suposi qüestionar l'existència de l'Estat Espanyol, ni per sobre d'ell, aconseguir altres formes de
associació o unitat dels Estats europeus. No obstant això, aquesta unió confederada ni cap altra serà possible, sinó
per contra, es produirà un allunyament més gran d'ambdues comunitats, si se segueix manifestant el verbalisme
independentista i sobretot, si no cessa el terrorisme i la violència. Cal acabar amb les utopies dissolvents i
la marginació dels il·luminats que pretenen salvar el seu poble pel terrorisme assassí, per iniciar un camí
que condueixi a unes relacions fraternals ia un clima de cooperació que facin finalment possible la confederació. És urgent substituir el messianisme i la demagògia pel respecte i la racionalitat perquè desapareguin aparences d'imposició i temors ahsorcionistes. És necessària la descentralització de la
Comunitat Autònoma Basca - l'aplicació del vituperat foralisme- perquè puguem apreciar la validesa de la confederació i la ferma decisió de dur-la a terme. Paral·lelament, cal que des de fora del País Basc s'evitin tota mena d'anàlisis superficials, i activitats partidistes o de confrontació que busquen electoralismes fàcils que contribueixin a augmentar una tensió existent en grau summe i de difícil i lenta correcció. És per la via de la convergència dels partits, en actuar davant dels problemes essencials que afecten aquesta Societat i també en la generosa interpretació i aplicació de l'Estatut d'Autonomia, com s'anirà aconseguint gradualment la normalització d'una zona crispada des de fa més de 150 anys i que va propiciar l'aparició del nostre pensament polític, el Carlisme
Mella i les autonomies
El 25 d'abril de 1919 va pronunciar Vázquez de Mella un discurs al Cercle Tradicionalista de Bilbao (Obres Completes, tom 26, pàg. 292) el caràcter profètic del qual és ara quan podem comprovar i experimentar.
Espanya patia llavors un centralisme administratiu i un uniformisme polític de caràcter jacobí heretat de la Revolució Francesa que en paraules de Mella «va acabar amb les llibertats municipals, amb els gremis, les Corporacions, tota l'antiga organització, reunint el poder en un sol punt i creant l'absolutisme més tirànic, ja que aquest no existeix només quan l'exerceix un monarca, sinó quan l'imposa un grup que té a les mans les Cambres que ell mateix ha creat». Províncies iguals, municipis uniformes: tot depenent dels Governadors Civils representants del Ministre de la Governació. Només es van salvar, en petita part, d'aquesta uniformació general les províncies forals del Nord per efecte de les guerres carlines.
A aquest centralisme odiós s'ha volgut oposar un autonomisme regional que limita en molts casos amb el separatisme (l'avui anomenat «Estat de les Autonomies»), però sempre sobre la base de l'Estat liberal o democràtic. La tesi de Mella en aquell discurs va ser que aquest autonomisme sobre la base del règim individualista de partits polítics, lluny de crear una contenció a l'absolutisme centralista, no fa sinó multiplicar-lo i apropar-ne la perillositat a les víctimes definitives, que són els individus i les famílies .
L'autonomisme actual creu que el centralisme estatal es combat trencant o disminuint l'enllaç de les regions (o «autonomies) amb el poder central i transferint-les les competències que eren exclusives d'aquell. Però la qüestió essencial no rau en això. Si prèviament s'ha establert, amb el principi de la democràcia inorgànica, que el poder -tot el poder- procedeix de l'anomenada voluntat general o sufragi universal, el poder continuarà estant als partits polítics (o als polítics de professió) que són els qui organitzen i es beneficien del sufragi. I els partits –qualsevol sigui el seu signe– coincideixen sempre a ampliar el seu poder i influència eliminant o retallant les autonomies inferiors (municipis, corporacions, famílies) que puguin oposar un límit a la seva indefinida expansió. Per això a cada autonomia regional es crearà immediatament un nou centralisme anàleg però més perjudicial per la seva proximitat que aquell de què s'havia partit. Perquè la veritable «sobirania social» (en llenguatge de Mella), que s'ha d'oposar a l'absolutisme de la «sobirania política», estava feta en règim tradicional de costums i furs, hàbits d'autogovern i de llibertat, tant municipals com laborals, que els pobles defensaven com el seu patrimoni propi, intangible. («privilegis» en sentit despectiu per als liberals). Si tot això s'anul·la o es destrueix, el camí és obert per a l'expansió indefinida del centralisme uniformista, sigui regional o estatal.
Com va dir Mella en aquell discurs de Bilbao: «Si es pogués donar un descuidament de l'Estat actual en diverses autonomies, el problema centralista tornaria a donar-se a cadascuna. L'Autonomia separada en relació amb allò que existia, afirmaria i establiria una jerarquia social, el municipi autàrquic, les comarques lliures? Podeu assegurar que, per exemple, una Catalunya formant Estat a part no s'hauria descentralitzat més que amb relació a l'Estat que s'havia separat: dins del nou sorgiria una concentració de poder nova que aixafaria dins seu el principi autonomista. Es tractaria només d'una sembra de centralismes en tot anàlegs a aquell que es va partir».La confirmació palesa d'aquella profecia de Mella la tenim avui davant dels nostres ulls. Prenguem com a exemple el cas de Navarra, la regió que fins i tot la «transició democràtica» va conservar -a causa del seu règim foral- les restes més grans restes d'autonomia jurídica i administrativa. Fins a aquesta dècada dels setanta els Ajuntaments de Navarra posseïen, i exercien, la facultat d'escollir els funcionaris que a les seves respectives comunitats havien de ser destinats. Mestre, metge, farmacèutic, veterinari, secretari municipal, eren elegits lliurement pel municipi entre aquells sol·licitants que haguessin obtingut plaça en els previs concursos o oposicions provincials o nacionals. L'elecció es feia per informe o recomanació d'algun veí que conegués el funcionari o facultatiu i que es responsabilitzés lògicament del seu informe. La serietat d'aquests informes solia estar garantida pel temor del recomanant a veure's retret pels seus conveïns dia a dia i potser durant dècades.
Els avantatges d'aquest sistema de designació eren evidents, encara que no els agradés als professionals. El designat arribava al seu lloc amb una actitud de gratitud a l'informant a qui no havia de defraudar, de respecte i de gratitud també al municipi o comunitat que li havia atorgat la seva confiança. Quan, en canvi, el designat ve parachutado des de la capital, sense consulta ni coneixement de vegades de l'autoritat local, sol arribar al poble amb cert desdeny cap a aquest, que considera sovint inferior qualitativament o quantitativament els seus propis mereixements professionals.
Doncs bé: durant les dues darreres dècades, una a una, totes aquestes competències han estat sostretes als Ajuntaments els funcionaris dels quals vénen avui designats per Butlletí Oficial (fins i tot el carter local). Potser només els resta el d'algutzir municipal. Totes aquestes llibertats municipals, base d'un veritable autonomisme local s'han anat perdent en nom precisament de les llibertats democràtiques recuperades i de l'Estat de les Autonomies. Absorbides per la Diputació (Foral), avui «Govern de Navarra», aquesta nova centralització ha sorgit en benefici de qui? Sens dubte dels polítics professionals i dels partits el clientelisme dels quals s'accenteix a costa de la llibertat i l'autonomia dels pobles.
Rafael Gambra
El traspàs de Xavier I a Carles Hug i l'ensulsiada
Xavier I va finir el 7 de maig de 1977 en un moment crític
pel carlisme. La família reial es trobava fortament dividida. La Reina
Magdalena va acusar a Carles Hug i les seves tres germanes (Maria Teresa, Maria
de les Neus i Cecília) d’haver provocat la mort de Xavier I per la seva línia política. De fet
els va desheretar no deixant-los entrar al Castell familiar de Lignières a
partir de 1984. La finca va quedar en mans de Francesca i el seu germà Sixt
Enric que des d’aleshores hi van viure. El segon havia passat a liderar una
facció minoritària del carlisme que es va negar a acceptar la clarificació ideològica
i la va fer en sentit invers adoptant postures d’extrema dreta catòlica pro
franquista.
Als fets de 1976 cal afegir que el Partit Carlista va continuar il·legalitzat pel que no es va poder presentar a les eleccions de juny de 1977 quedant fora del joc parlamentari. No fou fins el desembre d’aquell any que va ser inscrit i Carles Hug va poder entrar a les Espanyes. El 7 de març de 1978, Joan Carles Borbó el va rebre per primera vegada en audiència al Palau de la Zarzuela i el 1979 se li va atorgar la nacionalitat espanyola. La primera participació electoral fou el 1.3.1979 obtenint 50.513 vots dels que el 38 % a Navarra on es va presentar Carles Hug que no va obtenir l’escó amb el 7,7 %, 8 a Guipúscoa i el 5% a Barcelona. A Navarra el Partit Carlista va obtenir representació institucional mercès a una desena de regidors que van revalidar els seus càrrecs fins el 1987. Aleshores va canviar tot. La decepció va estendre’s i, amb ella, les sortides del partit. José María de Zavala va dimitir el 12 de maig de 1979, Carlos Carnicero, Josep C. Clemente, José Ramón Rincón i Laura Pastor el 24 de juny, el 24 de novembre dimitia Carles Hug afirmant "determinats grups del partit a Navarra em fan la vida impossible". El mateix dia presentava un document on concretava una "tesi d'opció no monàrquica". Fou seguit de Maria Teresa de Borbó Parma, com a cap del partit que abandonaria definitivament el 28 d’abril de 1980. En opinió de l'exdirigent del Partit Carlista Carlos Carnicero, un dels principals mèrits de Carlos Hugo va ser haver desarticulat el carlisme tradicionalista durant la Transició. Segons Carnicero, la seva acció «va impedir que es consolidés a Espanya una ultradreta tradicionalista que hagués estat un factor afegit de desestabilització de la nostra jove democràcia». El Partit Carlista semblava destinat a morir. Però una vegada més va sobreviure.
El carlisme la dècada de 1980
La família Borbó Parma va crear el Centre Europeu d’Estudis Sociològics presidit per Josep C. Clemente. Carles Hug, divorciat de la Reina Irene el 1981, va marxar a viure als EUA on va donar classes universitàries fins el 1999 convicat per John K. Galbraith quan va instal·lar-se a Brusel·les.
El Partit Carlista va recompondre’s
després de la fugida de tots els seus quadres directrius. Va assumir la
secretaria general Mariano Zufía del partit basc (EKA) qui havia estat escollit diputat al parlament aut`onòmic de Navarra el 1979 amb 12.165 (4,79 %). Zufía va haver d’afrontar
el deute assumit pel partit. Es van mantenir les publicacions com Avancem! A Catalunya,
Autogestió al País Valencià, Boletín del EKA a Euskadi, IM a nivell federal. A
Catalunya, però. el secretari general del Partit Carlí de Catalunya, Josep
Badia, va passar-se el 1980 al PSC-PSOE. L'abril de 1980 el Partit va assumir la tesi accidentalista (no declarar-se ni republicà ni monàrquic sinó deixar-ho en mans de la decisió popular via referèndum) proposada per Evarist Olcina.
"El Partit Carlista és accidentalista pel que fa al binomi monarquia/república. En tot cas, el Partit Carlista posa per sobre de qualsevol altra consideració el principi d'elecció democràtica directa (referèndum). El Partit Carlista considera que, sent important decidir-se sobre una forma institucional o una altra, encara és més important assegurar-se que la democràcia penetra a tot l'edifici institucional i que la prefectura de l'estat obeeix a aquest principi democràtic i, alhora, projecta en les seves relacions amb l'Estat i la Societat aquest mateix principi democràtic".
El carlisme la dècada de 1990
Sota la direcció de Juan Francisco Martín de
Aguilera el partit va mantenir implantació a Navarra participant a les eleccions autonòmiques de 1991 amb 1.353 vots i 843 el 1995. A part de l'EKA, que celebrava l'EKA Eguna, van subsistir el Partido Carlista de Aragón, el de Madrid, el Partit Carlí de Catalunya i el Partit Carlí del País Valencià. També unes Joventuts Carlistes. Va realitzar assemblees federals, jornades de comunicació presentà llibres amb Maria Teresa de Borbó Parma, que va continuar vinculada al partit i jornades d'estiu de les joventuts a Catalunya el 1997.
L’any 1994 l’aplec de Montejurra va ser dígit per José Ángel Pérez-Nievas, com a secretari general, qui va afirmar: “El Partit Carlista no fa qüestió de principi la Monarquia. És fonamental el socialisme, és fonamental l’autogestió, és fonamental la llibertat, és fonamental el federalisme. Ara, què ha de coronar aquest sistema? Ens és totalment indiferent. Aquell any el Partit Carlista va tornar-se a presentar a les eleccions europees obtenint 4.640 vots (un 0,2 %) principalment a Navarra i la província de Barcelona. Així Martín de Aguilera afirmava “El Partit Carlista en la seva situació actual és, més que un partit, el d’un partit, de manera que no comptem amb gairebé mitjans tant humans com econòmics per a desenvolupar la nostra activitat.”
El 1996 el 49è congrés
carlista o 9è del Partit Carlista (Iruñea) va reelegir Juan Francisco Martín
de Aguilera per tercera vegada refermant la línia socialista autogestionària i federalista i obrint el debat sobre monarquia/república. Es va posicionar a favor de l’autodeterminació i es van aprovar les línies generals de Salvador Gómez de Arteche al voltant de la confederació com a fórmula millor que la federació. Arteche era professor de dret i militant del Partit Carlí de Catalunya. El text aprovat, redactat per Arteche, afirmava “Hem de fugir del que es coneix per estat federal, per què aquest concepte implica destruir el ‘pase foral’, i passa forçosament per la imposició d’una constitució. La nostra postura té que advocar a favor de la confederació car aquesta darrera sí garanteix la personalitat plena i originària dels territoris (...) defensem la confederació per què aquesta reposa sobre el pacte, i per què pressuposa que totes aquelles competències que no cedeixin expressament els territoris, hauran de continuar en el seu poder. L’estructura liviana que representa la confederació és l’única que pot fer una Espanya més unida i en ordre”. El congrés va explicitar: “El Partit Carlista es ratifica en la seva professió de fe federalista, en la varietat de furs, i proposa la confederació, el que implica la personalitat plena dels països integrants.”
Aquell any l'aplec de Montejurra va aplegar 700 persones més que en edicions anteriors.L'aplec de 1998 es va celebrar sota el lema 'Pels drets dels pobles' tot presentant-se la Fundació d'Amics de la Història del Carlisme. El Partit va tenir un paper destacat en l'Acord de Lizarra essent l'únic partit estatal que va signar-lo emetent el 'Manifest per la pau' el setembre de 1996 reconeixent el dret d'autodeterminació d'Euskal Herria. La formació va fer un notable esforç per estructurar el seu pensament amb publicacions: 'Apunts sobre el federalisme' (PCPV, 1993), 'Apunts sobre el socialisme' (PCPV, 1995) i 'Apunts sobre l'autogestió' (1998) o l'aparició de la revista 'El Federal' (1999). El juny de 1998 va reclamar, sense èxit, el retorn del seu patrimoni confiscat.
Obituaris a la mort d'Aguilera
Juan Francisco Martín d'Aguilera, "el comte vermell del carlisme"
El penúltim dia del mes passat moria als 68 anys Juan Francisco Martín d'Aguilera i Arenales, desè comte de l'Oliva de Gaytán.
Originari de Tudela de Duero (Valladolid), va ser secretari general federal del Partit Carlista entre 1987 i 2000, impulsor de la Junta Democràtica durant la Transició i cofundador d'Esquerra Unida el 1986. En els cercles progressistes va ser conegut com el “comte vermell del carlisme ” per la seva tasca com a ferm impulsor de la democràcia i incansable advocat de nombroses causes humanitàries.
Martín de Aguilera va estudiar Dret a la Universitat Complutense de Madrid la democratització del qual treballo, participant en tots els moviments estudiantils dels anys seixanta. postrat en una cadira de rodes per una malaltia que va arrossegar durant la major part de la seva vida, va exercir com el gran advocat que era fins gairebé el final dels seus dies. Molts recordaran les seves actuacions – sempre gratuïtes – en defensa dels acusats davant de l'infame Tribuna d'Ordre Públic del franquisme.
El seu treball davant d'aquest instrument de repressió política de la dictadura li va valer la Creu de Sant Raimundo de Peñafort. També cal destacar la seva participació, com a acusador, en el procés pels successos de Montejurra. L'assassinat de dues persones per part de terroristes d'ultradreta durant la tradicional romeria carlina a la muntanya navarrès. Als seus escrits, Martín de Aguilera ha recordat aquests i altres episodis de la Transició.
Aquest gran somiador sempre va aspirar a treballar per una Espanya on regnés la justícia social i imperessin les llibertats i la democràcia. Primer durant la dictadura i després en democràcia, va lluitar per elles amb un estoïcisme i tenacitat admirables, imposant-se a unes dificultats físiques que per a la majoria haurien estat insalvables.
Tots els que el vam conèixer ens quedarem amb el record d'aquest home de gran caràcter, sentit agut de l'humor i intransigent davant de la injustícia. Era un enamorat de les dones belles, dels grans llibres i de la música clàssica, sobretot Mozart i l'òpera, que seguia amb passió i coneixement. Ens deixa els seus molts amics a l'alè de la seva principal virtut: la capacitat de somiar i contagiar els seus somnis.
Paquita Sauquillo i Mariano Benítez de Lugo. Advocats.
Seria impossible aquí enumerar les proves de condol rebudes de militants membres de la Reial Ordre i amics, farem una recopilació i es lliurarà a la família ia les organitzacions a què Juan Francisco pertanyia.
Deia Juan Francisco d'ell mateix, encara està escrit en aquell mar digital on tenia una bitàcola…
Avui 1r de maig recordo totes les manifestacions fallides a la glorieta d'Atocha durant el franquisme….
Comte de l'Oliva de Gaytan. Va escriure, Sóc Advocat. De l'Il·lustre Col·legi de Madrid.
Sóc originari de Valladolid, concretament de Tudela de Duero.
Tinc una filla (Adriana) llicenciada en ciències físiques.
Estimo les dones belles, el bon menjar, el bon vi (de la Ribera de Duero, per descomptat), la música clàssica, especialment Mozart i els bons llibres.
Estic fastiguejat, per un problema de columna estic en cadira de rodes.
Tinc molts i bons amics, amb els quals passo estones molt agradables. Pertanyo al Partit Carlista i he estat el seu Secretari General.
M'honoro de ser partidari del senyor Carlos Hugo de Borbó, a qui considero veritable i legítim Rei d'Espanya.
He viscut vuit anys a Guatemala, país que considero la meva segona pàtria.
Els meus ídols: Jesucrist, Joan XXIII, Churchill.
D. Enric d'Aguilera, marquès de Cerralbo.
El meu pare, D. Virgilio Martín d'Aguilera, comte de l'Oliva de Gaytan.
Lola González Ruiz, Pare Miguel Benzo, Carmen Gran, El Cid Campeador…
Li va faltar escriure, això ho podem posar els que l'hem envoltat, que era un gran somiador, potser el més gran.
Somiava que a Espanya regnaria la justícia social i molts somiàvem amb ell.
Va somiar enderrocar Franco i que a palau s'assegués Don Carlos, i molts somiem amb ell.
Somiava moltes coses i ens feia part dels seus somnis.
Somiava i somiava… i de vegades calia despertar-lo i dir-li… no Juan Francisco no podem portar una Filharmònica perquè interpreti el Rèquiem de Mozart complet durant el Funeral de Don Carlos… no es quedava convençut del tot, al final aconseguia que un cor acompanyés a el seu Rei i els seus fidels al seu funeral.
Joan Francesc ha estat moltes coses per a tots nosaltres a la seva vida, com la vida mateixa dies de llums i alguns d'ombra, com passa a tot fill de Déu.
Quedem amb el record de la seva principal virtut, la de poder somiar i contagiar aquest somni.
Excm. Sr. Don Juan Francisco Martín d'Aguilera.
Comte de l'Oliva de Gaytan
Gran d'Espanya
Vicecanceller de la Reial Ordre de la Legitimitat Proscripta
Ex – Secretari General Federal del Partit Carlista
Cofundador d'Esquerra Unida
Advocat de l'Il·lustre Col·legi de Madrid
Creu de Sant Raimon de Peñafort …
Amb Juan Francisco, d'aquesta vella fronda se n'ha anat la més forta branca del poema de Valle.
PARAULES DE S.A.R LA PRINCESA DONYA MARIA TERESA DE BORBÓ PARMA PRONUNCIADES AL FUNERAL PER DON JUAN FRANCISCO MARTÍN D'AGUILERA, EX SECRETARI GENERAL DEL PARTIT CARLISTA I VICE CANCILLER DE LA REIAL ORDRE DE LA LEGIT 2012.
Estimada Família, estimats amics, estimat Juan Francisco, et parlo en present perquè ets, per la nostra fe i per les teves característiques, molt present entre nosaltres.
De part de la meva família, el meu nebot Carlos Javier, els seus germans, les meves germanes i la gran família carlina, et dic el que no t'hem dit fins avui.
Ets tot un senyor, Juan Francisco, no pel teu títol, sinó pel teu malnom “El Conde”.
“El Comte” conegut de tots, en totes les batalles que s'han lliurat per la justícia i la llibertat sempre ha estat al capdavant. Tot un senyor per ser seguidor de Crist amb senzillesa i sinceritat, pel teu extraordinari coratge, dignitat i intel·ligència creativa. També per les teves insuportables exigències. Però aquestes exigències són la flor preciosa de la fidelitat, que t'obliga a mantenir-te pel camí i avançar.
Perquè sabies que teníem entre les mans una promesa de futur, d'un futur més just i més humà, més d'acord amb l'esperança del Carlisme, més d'acord amb la llarga esperança dels qui creuen en l'ésser humà.
Només et podem dir a tu, com a tots els que ens han precedit, Pepe Inchausti, Pepe Zavala, el Pare Juncosa, Tomàs Calle, Manolo Caso, el meu germà Carlos, i d'altres que no puc citar ara aquí, les vostres vides no pertanyen al passat sinó als temps venidors. No són per a nosaltres un record sinó una presència i una exigència.
Gràcies Juan Francisco.
Gràcies “Comte”.
M. Teresa BP
El carlisme la dècada de 2000
El 50è congrés del Partit Carlista (2000) va substituir Aguilera per l'advocat Evarist Olcina Jiménez (23.6.1938), d'Elx i autor de "Guía política del
carlismo" (1969) "El Carlismo y las autonomías regionales" (1974) "Carlisme i autonomia al País Valencià" (1998, Tres i Quatre) o "De carlismo y de carlistas" (2015) que recull els seus articles com a editor d'El federal entre 1999 i 2009. La seva secretaria federal seria combinada amb la del també advocat (degà del Col·legi d'Advocats de Navarra) José Ángel Pérez-Nievas (11.12.1930-16.9.2008), de Tutera, com a secretari de l'EKA des de 1991 fins 2002. Un dels seus èxits més important va ser el reconeixement el 2004 com a víctimes del terrorisme d'Aniano Jiménez i Ricardo García, morts en els successos de Montejurra del 1976. En l'àmbit de la mobilització social sempre va estar molt implicat en la lluita pel desmantellament del Polígon de Tir de les Bardenas. Durant aquesta època a Catalunya Hèctor Mir i Llorente va reactivar les Joventuts Carlistes organitzant dos aplecs a Santa Margarida de Bianya: el 1r dia del PCC el 2008, reivindicant la figura de Carles Feliu de Travy, i la seva màxima “El mateix que entre els homes, l’entesa entre els
pobles només es pot donar si aquests són lliures”. Jaume Campàs Fornols, Mir, i Julio Gómez Bahillo, secretari general del PCC van intervenir davant d'unes 25 persones. I un segon aplec el 2009 amb Xavier Carbonell, Maties Palau i els citats Bahillo i Mir.
L'aplec de Montejurra de 2002 (Davant d'aquesta globalització, autogestió) va reunir 300 carlistes per escoltar a Olcina, Pérez-Nievas, Agirre i Mir. El de l'any següent es va celebrar sota el lema 'Obre el teu futur' amb Olcina, Nievas i Mir. L'any següent el Partit va participar a les eleccions estatals per primera vegada des de 1982 obtenint 1.957 vots (0,01 %) i 7.467 al Senat. A Navarra el PC va arribar al 0,18 %. A les autonòmiques de Navarra va obtenir 1.017 vots (0,34 %) el 2003 i 541 el 2007, essent les darreres en presentar-se. A les eleccions locals de 2003 el Partit es va presentar a Bilbo (66 vots), Tutera (84), Iruñea (208), Tolosa (153 fregant el 2 %). L'any 2003 es va presentar un efímer Moviment Social Carlista, coordinat per Carlos Vázquez, a Iruñea amb la intenció d'integrar al Partit Carlista, CTC, sota el lema 'Pàtria, federalisme, llibertat' sense èxit. Presentat el 3 de maig de 2003, amb Carlos Vázquez (ex membre del partit regionalista castellà Unión Regionalista de Castella i Lleó d’Ignacio Moratinos) al capdavant, pretenia unificar el Partit Carlista, CTC i el grupuscle Renovación Carlista amb el lema ‘Pàtria, federalisme, llibertat’ i un plantejament pro dinàstic. Sota la direcció d'Olcina es va crear la Biblioteca Popular del Carlisme. L’any 2003 el PC va obtenir alguns regidors a Navarra. A Pamplona EKA va celebrar un cicle de conferències sobre Montejurra 1976, els furs al segle XXI o la joventut col·laborant amb EAJ-PNV, EA, UPN o Aralar. A Madrid va celebrar un acte pel dia dels màrtirs, a Bocairent va commemorar la batalla de Camorra i a Oviedo Partíu Carlista va celebrar una missa. L’acte de Montejurra es va convocar sota el lema ‘Abre tu futuro’ amb Olcina, Nievas i Mir com a protagonistes. Paral·lelament a Montjuïc (Barcelona) es van desenvolupar unes jornades al voltant de la confederació que era la proposta prioritària del Partit Carlí de Catalunya.
El debat sobre confederació iniciat el 2003 a Barcelona es va estendre a l’onzè congrés a Tolosa (12-14 novembre, 2004) sota el lema ‘Conviure en llibertat’. La proposta ideològica establia: “una altra esquerra és possible: el socialisme d’autogestió global” i es posicionava el partit contra la constitució europea dels estats i no dels pobles.Aquell es van presentar llistes a les eleccions estatals (per primera vegada des de 1982) amb el lema “Exercita la teva llibertat, no et callis!” aconseguint 1.814 vots dels que 620 (0,18 %) a Navarra. Al senat es van aconseguir 7.467 sufragis. El 9 de maig de 2004 es va convocar l'aplec de Montejurra amb el lema 'Veu pels pobles' i el Partit explicava: "Montejurra gairebé desapareix els anys 80 i 90 quan l'assistència es va reduir a uns pocs centenars de persones, s'ha anat recuperant poc a poc durant aquests darrers anys i enguany ens hem reunir prop de mil carlistes". Hi van participar Mir, Pérez-Nievas, Olcinas i Gloria Moro del PC de Madrid. El novembre d'aquell any el 51è congrés del poble carlista o XIè congrés federal del PC (Tolosa, 12-14.11.2004) sota el lema 'Conviure en llibertat' va adoptar la proposat ideològica "una altra esquerra és possible: el socialisme d'autogestió global" oposant-se ala constitució europea dels estats i defensant la dels pobles. Olcina fou reelegit.
Fou un període d'afebliment com ho mostra el cas de la seu de Tolosa: l'emblemàtica seu del Partit Carlista a Tolosa fou el centre d'una disputa als tribunals. Els protagonistes d'aquesta contesa són dos: els integrants del Cercle Carlista de Tolosa, instal·lats a la flamant seu del carrer San Francisco des del 1977, i els 40 accionistes de la Societat Anònima Iparragirre, que es reivindiquen com a legítims amos d'un pis que asseguren que no va pertànyer mai a aquest partit. L'objecte de desig de les dues parts té més de 600 metres quadrats i està taxat -sembla que més a la baixa que a l'alça- en dos milions d'euros.
Les versions de les faccions enfrontades, que es veuran avui les cares en un judici que tindrà lloc al Jutjat de Primera Instància de Tolosa, no poden ser més dispars. A José Ángel Pérez-Nievas, secretari del Partit Carlista a Navarra i advocat defensor dels actuals ocupants del pis, aquesta disputa li sona a història coneguda, perquè les seves seus a Estella, Tudela i Sangüesa també han estat objecte d'aquest tipus de plets. Segons explica, l'origen del problema rau en la tendència que hi havia als anys previs a la Guerra Civil a posar les seus dels partits a nom d'una sèrie de persones de confiança, i no pas al d'un partit, "per evitar incautacions". Així, Pérez-Nievas assegura que l'edifici on hi ha el Cercle Carlista de Tolosa es va promoure amb els diners recollits per la venda de la seu anterior del partit i les contribucions que van fer els seus militants. La Societat Anònima Iparragirre era la propietària de tot l'immoble, que va començar a funcionar el 1935 com a seu carlista, amb una primera planta que funcionava com a centre de reunions i un cinema-teatre arran de carrer -posteriorment el Cinema Iparragirre-, on es celebraven mítings i es feien representacions. Iniciada la Guerra, la Falange Espanyola de les JONS va aconseguir l'immoble, al qual els qui es consideren els seus legítims amos no van poder tornar fins al 1977. Superada la dictadura, el Cercle Carlista es va instal·lar de nou a la primera planta de l'immoble fins avui, quan la Societat Iparragirre els exigeix que marxin d'un local que asseguren que no és seu. "El 1994 ja van intentar treure'ns d'aquí, però la seva demanda va ser desestimada", apunta Pérez-Nievas, que assegura que la bandera del partit que figura al balcó del local demostra "que els carlins mai no han estat aquí clandestinament ni tenen res a ocultar ".
"De les factures no se n'han acordat" "Nosaltres hem estat els que hem pagat les despeses i la contribució i els que aportem fa poc un milió per reparar la teulada i tres milions per arreglar la façana. Per això la Societat Iparraguirre no s'ha acordat de que aquest pis, com diuen, és seu", explica l'advocat, que dubta que aquesta entitat tingui en regla els papers sobre la propietat del pis. "Esperem que quedi provat que el local va pertànyer i segueix pertanyent al Partit Carlista", deia Pérez-Nievas, que ha vist com plets previs similars es resolien de manera molt diferent. "El problema de la nostra seu a Sangüesa es va resoldre al nostre favor sense necessitat de judici, la de Tudela ens la van treure perquè la jutgessa va argumentar que portava molts anys en desús ia Estella, on el nostre local estava a nom de deu persones, tres de elles van ser prou honrades per admetre que aquesta propietat no és seva en realitat, que és el que haurien de fer els suposats propietaris de la seu de Tolosa".
La versió de Pérez-Nievas, no obstant, no té res a veure amb la de l'advocat de la Societat Iparragirre, Juan Ramón Gutiérrez de Rozas, que assegura tenir "perfectament documentada la propietat" del recinte de la discòrdia i nega que no pertanyés mai al Partit Carlista.Segons explica, l'immoble va albergar als seus inicis un restaurant i un saló de balls i usos recreatius "sense vinculació a cap activitat política". A més, poc després de començar a funcionar va ser "llogat i no confiscat en el seu sentit estricte" per la Falange, fins que el 1977 el va desocupar. "Va ser llavors quan es van fer amb tota una planta aquests senyors, que asseguren ser els amos del local sense cap fonament". Respecte a les despeses que han assumit els seus actuals habitants, assegura que és "el mínim que han pogut fer després d'ocupar il·legalment el local durant 30 anys". Segons explica, bona part dels 40 accionistes de la Societat Iparragirre són els propietaris originals dels títols, encara que altres són els seus hereus i, si més no, són persones que les han comprat posteriorment. Gutiérrez de Rozas espera que el judici d'avui es resolgui a favor dels seus clients -ell mateix és accionista- i lamenta que els carlins hagin perdut l'oportú tat de "negociar" la seva sortida. "Encara que els hem ofert una solució intermèdia, com pagar-los una indemnització o cedir-los una part del local, mai no hi han accedit, així que haurà de ser un jutge qui resolgui el cas. Però creiem que tenen totes les de perdre, com li va passar al PNB en el cas de l'edifici Ureta, que és al costat", exposa."
A les eleccions europees de 2004 el Partit Carlista es presentava amb el lema: Per la U.E. dels pobles i dels treballadors, independent i solidària. Vota Partit Carlista! Intentant continuar incidint des dels nostres principis federatius, socialistes i autogestionaris, a la salvaguarda, no només, dels drets i llibertats dels ciutadans de cadascuna de les Espanyes, sinó també, dels de tots els Pobles d'Europa, i molt especialment dels dels seus treballadors. I ho hem de fer contra tota mena d'imperialismes, externs i interns, encara que aquests darrers ara se'ns mostrin com a atractius mercats d'estabilitat monetària, regits per lobbies empresarials i/o grups de pressió multinacionals, que continuen centrant el seu objectiu en la globalització del benefici i l'explotació del món com una granja intensiva, en què l'organització política se sotmeti, de principi i voluntàriament a les seves directrius econòmiques, fent que siguin els mateixos Estats i el seu sistema bipartidista, ja colonitzats per aquests interessos privats, els que mobilitzin els seus ciutadans, perquè –democràticament- així ho acceptin, passant a un segon terme els valors democràtics i els Drets Humans.
Al Partit Carlista volem la U. E. federativa i confederal, que ha de néixer des de la voluntat sobirana dels diversos Pobles d'Europa, donant lloc a un nou espai plural de llibertats i solidaritat, treball, progrés, col·laboració, on l'ordre de valors estigui presidit per la Carta dels Drets Humans en tota la seva amplitud, per la democràcia, per la justícia, per la igualtat d'oportunitats, per la plena ocupació i la cohesió social, per un sistema social on l'alimentació, l'educació, la cultura, habitatge, atenció sanitària i geriàtrica, així com les prestacions socials i jubilacions siguin de qualitat, dignes i universals, sense que això hagi de suposar com fins ara, un esforç sobrehumà que hipotequi la nostra independència o capacitat de pensament, actuació i /o participació sindical i política durant la major part de la nostra vida. Per això és que diem -Europa sí, però no així-, i sol·licitem el vot per utilitzar-lo, una altra vegada, contra -la Unitat Constitucional-, aquesta vegada europea, que novament avui pretenen imposar-nos i que “democràticament” els aparells del sistema , mitjançant els seus partits i sindicats majoritaris.
No volem que la Unió resulti el col·lector d'un embornal que reculli els molts problemes pendents que els Estats arrosseguen secularment, especialment en assumptes de la sobirania dels seus Pobles, ni tampoc una nova, incontestable i llunyana font de lleis, impostos indirectes i obligacions, que continuï permetent, finançant i recolzant, projectes i empreses militars, mentre una part molt important de la joventut mundial segueix patint gana i malnutrició, explotació laboral i sexual, per manca d'accés als recursos imprescindibles. Sense parlar dels milions que moren per la Sida o altres epidèmies que poden ser tractades o previngudes.
Atès que els Estats i les seves Constitucions, els seus exèrcits i policies, es mantenen, no ha de cabre una nova Constitució addicional, ni uns nous exèrcits i policies europeus, menys encara quan aquests últims pretenen imposar el materialisme del seu mercat i la seva competitivitat com a valors suprems davant els qui s'han de doblegar tots els altres, i entre ells l'humà.
La nostra opció, d'entrada, està per la Unió i la confederació, per a aquells Pobles que democràticament i voluntàriament decideixin formar-ne part. Una relació federativa que des del respecte i l'acord pugui avançar mitjançant evolutius tractats, en la col·laboració, el progrés i la solidaritat, tan àmpliament com les parts, totes i cadascuna, ho vagin trobant necessari, i que sense cap limitació els puguin anar adequant, previsiblement, cap a nexes i fórmules de més fortalesa i unitat, si així ho decidissin els seus components.
Volem independència per a la Unió Europea
De manera que la comunitat dels seus Pobles i els seus ciutadans, amb pròpia capacitat de judici i acció, lluny de qualsevol centralisme i/o dirigisme imperial, interior, dels seus grans països i/o eixos, o exterior, dels EEUU, i/ o altres grans potències, puguin constituir-se en exemple i símbol dels valors ètics i humanistes que tradicionalment se li atribueixen a la cultura del nostre continent, promovent un món més plural, pacífic i democràtic, més respectuós amb les diferents opcions, pensaments i creences, fins i tot les minoritàries.
Volem la Unió Europea de la solidaritat
Entre els diferents ciutadans i Pobles que la formen, perquè tendeixi a repartir equitativament els treballs i els salaris, de manera que es puguin reduir les grans i injustes diferències que entre ells avui existeixen ; que aculli en igualtat de condicions que els nacionals a tots els immigrants resultin veritablement necessaris (necessaris per cobrir les ofertes de treball legals, i no els que, il·legals, utilitza la patronal per manar a l'atur i precaritzar els drets laborals dels nacionals); que treballi per un comerç més just amb tots els països, i especialment amb els del 3er món i en vies de desenvolupament; que promogui unes relacions internacionals pacífiques i una distribució més equitativa dels recursos, coneixements i tècniques disponibles, entre tots els Pobles del món, així com una explotació racional i ecològica dels mateixos, atenent a preservar la naturalesa i les necessitats de les generacions futures .
Volem una U.E. acollidora per a tots els qui pateixen persecució política i injusta limitació dels seus drets al món. I també per a tots aquells obligats per la precarietat i la necessitat arriben com a immigrants a la recerca d'un treball digne, que els permeti, en igualtat de condicions que els nacionals, servir legalment la comunitat i viure amb dignitat, destinant ajudes perquè puguin refer la seva vida familiar i per facilitar-ne la incorporació a la nostra societat.
Creiem que la Unió Europea pot aconseguir per mitjà del tractat i la confederació, i sense necessitat de cap Constitució, galvanitzar un conjunt de veus que li permeti liderar, arbitrar o moderar internacionalment, la gestió contra la violència i els conflictes armats i en favor de la resolució multilateral, justa, pacifica i dialogada dels mateixos.
Creiem que cal:
· Respectar el principi de subsidiarietat, pel qual allò que es pot gestionar pel de baix, no ha de ser gestionat pel de dalt.
· Promoure un únic sistema electoral per al Parlament Europeu a tot el territori comunitari, reconeixent les demarcacions que corresponen als diferents pobles i/oa les seves nacions.
· Facilitar i incentivar les relacions de les comunitats transfrontereres mentre no s'eliminen les fronteres estatals reconeixent les dels pobles, especialment quan es tracti, com és el cas de Navarra/Euskal Herria i Catalunya/Rosselló, de parts separades d'un mateix poble.
· Promoure la participació ciutadana, estimulant les fórmules de designació directa, incorporant al sistema educatiu l'assignatura de participació i autogestió política, per despertar, des de nens, l'interès en aquest tema.
· Plantejar i establir els mecanismes per sotmetre al control polític les activitats dels grups de pressió i els lobbies de multinacionals i industrials i empresaris.
· Garantir l'existència de mitjans de comunicació públics que puguin assegurar a tots l'accés a una informació veraç, i que aquests mitjans siguin accessibles a tota la pluralitat social, ja que a un mercat on a tot se li assigna un valor, i on tot pot ser comprat pels que controlen el capital; resulta imperatiu que la informació no sigui objecte també de compra i venda en aquest mercat.
· Utilitzar els mitjans polítics per a des de l'exemple, educar en l'austeritat, definint allò que resulta necessari i exigible per a tothom, i allò que constitueix malbaratament i luxe, que només serveix per esclavitzar les persones i mantenir la majoria privats de l'imprescindible .
· Que tota la producció atengui criteris d'utilitat pública, ja que la major part de la mateixa no compleix una altra que donar el màxim benefici al seu propietari. Sent alhora les societats del 3er. món deficitàries de molts articles que encara que necessaris i imprescindibles no ofereixen tanta rendibilitat o no poden ser pagats.
· Que els serveis públics, especialment els que tenen relació amb l'assistència sanitària i geriàtrica, amb l'educació i amb els béns de primera necessitat (entre ells les funeràries, Etc.), romanguin en mans públiques i no siguin privatitzats, ja que no creiem ètic que puguin servir per lucrar-se amb aquests, ni tampoc el que s'hagin de subjectar només a criteris econòmics, sinó especialment als humans i socials.
· Incentivar les petites empreses artesanals, i les cooperatives, perquè puguin sobreviure davant de les grans cadenes, atenent les demandes locals i regionals, comercialitzant els productes autoctons, assegurant la continuïtat dels oficis tradicionals.
· En futurs Tractats, i en l'actual Projecte de Constitució, fer el text assequible per al maneig i comprensió per part de qualsevol ciutadà, referint-se de forma clara i concisa als títols i definicions, i desenvolupant-ne en reglaments a part els detalls. No és de rebut l'actual projecte de Constitució amb més de 240 pàgines (261 amb el rol dels seus càrrecs actuals) ni tampoc la multiplicitat dels seus òrgans, composició i funcions, i encara menys les vies de fet no reglades, però previstes i efectives perquè les multinacionals, els empresaris i industrials i el BCE, puguin corregir tot el que decideixin o decidiran les institucions democràtiques.
El Montejurra de 2005 (8.5.2005) va realitzar-se sota el lema 'Furs, sobirania, autogestió' amb Olcina i Pérez-Nievas, Ana Garcia de les Joventuts i María Erdozain. En l'acte es va fer un homenatge a Germán Barandalla, de 77 anys, que feia 36 anys que duia la creu en el Via Crucis de la muntanya basco-navarresa. També es va presentar el llibre 'El carlisme front l'estat espanyol' de Josep Miralles. Va intervenint per primer cop el Partíu Carlista d’Asturies, a part d’Olcina i Pérez-Nievas. A Bilbao es va obrir un nou local i Pamplona va acollir unes jornades sota el lema ‘Socialisme federal d’autogestió global’ amb 10 ponències. El Partit va ser present també als actes comuners de Vilallar de 2005 i 2006 amb una proposta de conferència dels pobles de les Espanyes i propaganda sota el lema 'Comuners i carlistes, una mateixa lluita". El Montejurra de 6-7.5.2006 sota el lema 'A la solució pel diàleg hi van intervenir Olcibna, Pérez-Nievas i les Joventuts Carlistes. El novembre del mateix any el Partit va realitzar unes jornades sobre l'autogestió amb el lema 'Socialisme federal d'autogestió global' amb 10 ponències.
EL Montejurra de 2007 fou convocat bilingüe 'Arrazoiak soberan ditugu/Ens sobren els motius' (6.5.2007) i fou seguit per l'EKA Eguna a Berriozar, Nafarroa el juliol i l?EKA Eguna de Guipúscoa el novembre. A les eleccions locals el PC va obtenir 15 vots a ANdosilla, 83 a Tutera, 138 a Iruñea i 4 regidors dilns l'Agrupació Electoral Puentesina/Garestarren Bilguera a més del batlle de F. Vélez. Per la seva part el partit a Catalunya va celebrar a Caldes de Montbui (1.12.2007) l'acte 'la confederació carlista com a solució' al voltant dels furs amb Carles Feliu de Travy i Campàs sobra la idea d' actualitzar els furs (“la confederació són els furs actualitzats”). També es van activar breument el Partíu Carlista Llïonés en defensa de l'autonomia lleonesa i un acte sobre les guerres carlistes al Bierzo i el Partíu Carlista d'Astúries per l'oficialiat. L’any 2007 les tensions entre el PC de Catalunya i la direcció d’Olcina van arribar a un punt màxim. El PCC era dirigit llavors per Julio Gómez Bahillo amb un equip on destacaven el veterà Francesc Xavier Carbonell i Hèctor Mir al capdavant de les joventuts. Dies abans del congrés el PCC va celebrar un acte a l’ateneu barcelonès per a commemorar el centenari de Solidaritat Catalana on van participar 250 persones i va intervenir Carles Hug. En canvi Olcina es va negar a llegir el text enviat pel Rei a l’acte de Montejurra de 2007. Aquell aplec es va convocar amb el lema ‘Arrazoiak soberan ditugu / Ens sobren els motius’ el 6 de maig de 2007 en un clima prelectoral. Paral·lelament en el congrés del partit de Madrid només hi van assistir 37 militants. Un d’ells, Juan Francisco Martín de Aguilera, fou expulsat del partit agreujant la divisió. Fou en aquesta reunió on es va aprovar definitivament l’accidentalisme: sobre monarquia o república “acatarem el que el poble decideixi”. I es va apostar per una unió de repúbliques coordinades per la monarquia, línia que ja havia defensat Carles Hug.
El 14-16.11. 2008 el PC va celebrar el seu 12è congrés federal a Berriozar amb 75 militants que van escollir Olcina altra vegada i van establir tres comissions: comunicació, ideologia, federació-confederació. En el 12è congrés el Partit Carlí de Catalunya va estar absent i dels partits federats es van reconèixer només l’EKA i el Partit Carlí del País Valencià. El text aprovat afirmava: “El Partit Carlista treballa avui sobre la fórmula del pacte confederal que permeti una vinculació lliure entre les diferents nacions de les Espanyes”. El congrés es va fer sota el lema ‘El carlisme davant els reptes de futur’ i es van crear les comissions de mitjans de comunicació, ideologia i federació/confederació. L’activitat del partit es va limitar a un acte, el desembre, a San Miguel de Dueñas (Bierzo) sobre les guerres carlistes a càrrec del Partíu Carlista Llïonés, l’elecció de Jesús Aragón com a secretari de l’EKA l’octubre i la segona diada del PCC a la Vall de Bianya amb les intervencions de Mir, Maties Palau, Xavier Carbonell i Gómez Bahillo. L’any 2008 el partit va tornar-se a presentar a les eleccions estatals aconseguint passar de 1.814 vots a 2.080. Al Senat va obtenir 25.258. La CTC va obtenir 211 al congrés i 45.000 al Senat (el PC es presentava només a 16 províncies i la CTC a totes)
Finalment Olcina va dimitir com a secretari general donada la forta tensió interna del partit. El 13 de gener de 2009 es va fer públic l’anomenat ‘Manifest d’Eudo’ on el Col·lectiu Carlisme Sempre criticava obertament la deriva d’Olcina i donava suport a les tesis del partit a Catalunya. El congrés extraordinari es va celebrar el 28 de novembre de 2009 a Saragossa i va escollir al navarrès José María Aragón (1955) com a secretari general federal. L'octubre havia estat escollit Jesús Aragón Samanes com a secretari general de l'EKA navarrès. El PCC hi va prendre part. L’acte de Montejurra, el maig, es va fer sota el lema ‘A la crisis, solidaritat i autogestió’ i va venir precedit d’un acte a Bilbao, l’abril, sobre les guerres carlines a càrrec de l’EKA. Pel que fa al PCC va organitzar uns actes a Solsona (seu d’un arxiu carlista, el 28 de febrer) i Barcelona (els dies 30 de gener, 14 de febrer i 12 de març) sobre els ‘175 anys del carlisme’. El 2 d’octubre de 2009 es feia un homenatge a Travy a Barcelona. El 12 novembre de 2010 Queralt (Berguedà) va acollir un acte d’homenatge al Rei Carles Hug que havia finit el 18 d’agost a Barcelona i pel que es va celebrar un funeral organitzat per Xavier Carbonell. L’abril Gómez, Herrera i Maties Palau havien fet un acte similar a Tarragona. Gómez, Mir i Gloria Herrera Bravo van abandonar el 2010 per cansament i es va fer carrer del PCC una gestora formada per sis persones. Tres del sector tarragoní (conservador i monàrquic) i tres del barcelonès (republicà i autodeterminista). Victor Cervera dirigia els primers i Xavier Carbonell els segons.
L'any 2010 el partit va renovar la seva direcció. El 30.1.2010 el consell federal reunit a Saragossa va escollit una nova executiva liderada per Jesús María Aragón com a secretari federal enlloc d'Olcina. A l’acte de Montejurra (8-9-5-2010) sota el lema ‘I+D+I, Informa’t-Decideix-te-Implica’t’ van intervenir Javier Onrubia que presentava ‘Carlistas’, Ana García Montoya de les JJCC, Assumpta Cabré Mascorda i Aragón. El dia 30 Lamíndano acollia la festa de l’EKA de Guípuscoa i el juliol a Pamplona la de l’EKA de Navarra.
Dins del PC de Madrid, Arturo E. Estébanez i Luis Gisnero va establir una línia monàrquica, oposada al republicanisme d’Olcina. El primer va llençar el web ‘El Chouan Ibérico’ (2008-2022) per promoure aquesta línia. 'Legitimista digital' (2007-2020) de Manuel Fernández de Sevilla, membre del PCPV o també Carlistes Valencians (2015-2016), Por Don Carlos! (2008-2020).
La represa
El 12.4.1994 es van presentar en societat els fills del Rei Carles Hug: Carles Xavier, Jaume, Margarida i Maria Carolina a la reialesa europea. El 2 de setembre de 1996 va presidir un acte desenvolupat a la Basílica de Santa Maria de la Stecatta, de Parma, lloc on es troben enterrats els antics Ducs regnants de Parma. En aquell esdeveniment va restaurar les històriques Ordres dinàstiques de casa seva, i va transferir diversos títols vinculats al Ducat als seus quatre fills: Príncep de Piacenza, a Carles Xavier; Comtessa de Colorno, a Margarida; Comte de Bardi, a Jaume; i Marquesa de Sala, a Carolina.
El 1999 va reactivar el seu paper reial dins el carlisme refent l'antiga Ordre de la Legitimitat Proscrita, realitzant-se tres actes públics de reunió amb antics militants carlistes el 30 de maig de 1999 a Vila-real (País Valencià), el 5 de juny a Roa (Burgos), i l'endemà al Castell de Javier (Navarra). Igualment la va dotar d'uns estatuts, que mai no havia tingut fins aleshores, i va modificar la seva denominació passant a ser Reial Ordre de la Legitimitat Proscripta (ROLP). El juliol de l'any 2002 va entregar l'arxiu carlista a l'estat espanyol fet que va ser fortament critica per una part de la base del moviment. El setembre de 2002 ela Cavallers de la Legitimitat, un sector del Partit Carlista amb el tortosí Víctor Cervera, es reunien a Tarragona amb la família Borbó-Parma.
El 28 de setembre de 2003 en un acte celebrat al restaurant Euskalduna d'Arbona (Iparralde, estat françès), Carles Hug va passar el testimoni polític de la legitimitat carlista als seus fills "davant de la història" i va anunciar que reprenia la posició de cap del carlisme. Amb aquest motiu va conferir els tradicionals "títols netament carlistes" d'assenyalament de duc de Madrid i duc de Sant Jaume a Carles Xavier i Jaume, mentre que atorgava el de duquessa de Gernika a Carolina, i es reservava el de comte de Montemolín. En aquest acte, a més d'imposar tres noves medalles de la Legitimitat Proscripta. Alguns sectors del Partit Carlista li van donar suport mentre oficialment la formació no va expressar-se.
El Rei Carles Hug també va criticar el model territorial de l'Estat espanyol, ja que "les autonomies s'han construït a partir de l'Estat i no l'Estat a partir de les autonomies. Digueu-vos com se'l vulgui anomenar, cal construir una comunitat de comunitats com s'ha fet als països que ja tenen un sistema federal". Va reiterar en moltes oportunitats que no havia renunciat ni per a ell ni per als seus successors a cap dels drets que, segons els seus seguidors, legítimament li corresponien, però que la prioritat política eren les llibertats populars.
El 2004 va publicar el llibre Algunes reflexions sobre el socialisme del segle XXI a la Biblioteca Popular Carlista (pertanyent a l'entorn del Partit Carlista). El 2006 va prologar l'obra Drets històrics, Constitució i llibertats de l'històric dirigent carlista català Carles Feliu de Travy. El 2008 es va instal·lar a la costa del Garraf vinculant-se a ella i a Sitges on fins a la seva mort aniria sovint la Princesa Maria Teresa. Allà estudiaria les finances globals, les polítiques monetàries i el desenvolupament dels pobles amb aportacions com "El carlisme, per la seva concepció d'un estat plurinacional, molt propera per tant als plantejament de de la major part de partits autonòmics, pot aportar una visió política de la societat de futur, per a articular-la des de baix amb una democràcia més directa i amb l'aplicació del principi de subsidiarietat".
El març de 2010 va acudir a la inauguració del Museu d'Història del Carlisme a Estella (Navarra), mostrant el seu descontentament pel caràcter parcial i folklòric d'aquest museu, fent constar que: «Al Museu trobo a faltar la visió de l'aspecte ideològic del carlisme, quant a moviment de successió i moviment polític». Va morir als 80 anys a Barcelona envoltat de la seva família el 18 d'agost del 2010 a causa d'un càncer de pròstata. Està enterrat a la cripta de Basílica de Santa Maria de Steccata,32 a Parma; seu de la Sagrada Ordre Militar Constantiniana de Sant Jordi. Fou succeït al tron pel Rei Carles Xavier. Per la seva part el PCC va celebrar a Queralt (Berga) un homenatge a Carles Hug recentment traspassat a terres catalanes.
Testament polític CH
Els meus fills m'ho han demanat i a ells, als meus carlistes, als meus amics, als que em van acompanyar amb la seva fidelitat al llarg de tants anys, dedico aquest escrit en què em proposo fixar l'essencial del paper que ha exercit, exerceix i, estic segur, exercirà la nostra família a la història.
Si vam enarborar com a lema l'“Esperança”, no va ser per encoratjar una vana il·lusió. "Esperança" ha significat per als nostres avantpassats alhora una opció i un compromís.
L'opció era la de sostenir un humanisme cristià, fonament de valors que s'han perfilat cada cop més al llarg del temps, com la justícia, la solidaritat fraternal, la llibertat, el respecte als drets humans, als drets culturals dels pobles, el respecte a la vida que la paraula antiga de "fors" sobre-entén.
Però això si, tenint cura sempre, des de Sant Lluís fins a Carles VII i als meus avantpassats més propers, de separar clarament l'autoritat religiosa de la política, sense la qual cosa no es pot pretendre encoratjar un veritable humanisme cristià. Per no ser estèril, l'humanisme requereix que els valors siguin capaços de promoure canvis progressius socials, econòmics i polítics. Perquè hi ha una interrelació constant entre els valors que són el patrimoni més preciós de lhome i la Vida. Els valors impulsen la vida i aquesta, la vida dels homes, el pensar i opinar dels homes, alhora en la seva dinàmica ens obliga a tornar a formular constantment els valors que l'han impulsat. Només així se'n va cap endavant.
Per tant, i aquí intervé l'exigència i el compromís a què m'he referit abans, cal saber posar-se al capdavant d'aquests canvis i no frenar-los com ho han fet tantes vegades els prínceps i els responsables polítics per assegurar l'avenç de les societats i la pau que requereix.
Aquest és el paper de la nostra dinastia. Cadascun dels seus membres ha rebut gratuïtament en herència multisecular una certa autoritat històrica. On cessa la gratuïtat és el maneig d'aquesta herència: la sociologia política parla dels "guardians de la consciència històrica dels pobles" referint-se als que estan revestits d'un prestigi històric. Poden utilitzar-la pretenent interpretar sols i en sentit restrictiu aquesta coincidència històrica per afavorir el culte a la personalitat o, al contrari, fer-la servir per obrir les portes d'aquesta consciència històrica cap a altres horitzons i nous valors, permetent responsabilitzar els pobles amb les tasques socials i polítiques.
Els nostres avantpassats, fins i tot amb ensopegades i errors, van actuar així, primer dins del marc de nacions-estat com França, Espanya i Parma, on hem regnat fins fa poc; i quan va faltar aquest marc, com a espai d'una autoritat reconeguda, utilitzant aquest do de Déu l'home, el temps, el temps vital per continuar complint la responsabilitat en el llarg termini de la història.
Així, el meu pare, Don Javier, va promoure l'intent de pau separada a la primera guerra mundial entre Àustria i els aliats, França, Bèlgica i Anglaterra. Després va assumir el lideratge polític i dinàstic del Carlisme, designat com era pel rei, Alfons Carles, en una de les etapes més arriscades de la seva història: la guerra civil. Participo en la segona guerra mundial i en la resistència al nazisme a França, terra de la nostra nissaga capetiana, que li va valer estar tancat a l'atroç camp de concentració de Dachau. Després reprenc el comandament del carlisme per a la seva revalorització en nom d'una preparació de la postguerra.
El meu pare, Don Xavier, em va transmetre el testimoni. A l'etapa en què, sota la seva direcció, he estat al capdavant del carlisme, no només com el seu Príncep, sinó com el seu líder i cap polític, ha estat marcada per aquesta voluntat de compliments en el peculiar marc espanyol i en la peculiar etapa del franquisme.
A la nostra generació li ha tocat l'aclariment ideològic del Carlisme, l'expressió moderna de les seves aspiracions històriques, foristes i socialistes i participar amb altres forces progressistes a la transició democràtica. Al costat de les meves germanes Ma Teresa, Cecília i Ma de les Neus, juntament amb la meva dona Irene d'Holanda i tots els militants que em van secundar, va caldre convertir aquesta antiga força popular en partit modern i progressista, lluitant contra la dictadura franquista al llarg camí cap a la democràcia. Portar, el canvi increïble d'un règim elevat sobre les runes d'una guerra civil a una democràcia moderna, solidària i oberta al món que va allunyar els fantasmes de la guerra civil i va canviar completament Espanya, incorporant-la a Europa. Canvi que es va reputar de miraculós: així Déu opera els seus miracles a través dels homes quan els homes s'inspiren en una espiritualitat les arrels del qual cal cercar en les paraules de Crist. També als grans mestres de la humanitat que han sorgit al llarg de la història.
Després va tenir lloc la tornada al nostre antic Ducat de Parma amb l'ambició, des d'allà, des de les nostres tradicionals ordres familiars, de promoure homes i dones, una elit mundial que participin en una activa pedagogia política, econòmica, ecològica a través d'articles, llibres i conferències dirigides a la naixent societat mundial.
Sens dubte ens trobem en un moment difícil de la història del món. Els progressos en els camps de la tecnologia i de la ciència, en general en aquesta part de l'Orbe, no s'han revertit en el “llogaret global” sinó només en aquesta àrea privilegiada en què vivim. I fins i tot, pel que fa tant al poder econòmic com al polític, a favor de determinants agents de la nostra societat.
D'aquí el desordre, el caos que tant temien els grecs, és a dir, l'absència d'un ordre profund, d'un ordre basat en una opció humanista que reguli tota la maquinària complicada del món, tant de la societat humana com del planeta en general . El resultat és, per una banda, la violència com a expressió de la ira dels pobles, de determinats grups al si d'aquests pobles o de països sencers; ira sense rumb, però no sense raons, que es caracteritza com a terrorisme, vist com si fos una espècia espontània, quan en realitat és el fruit detestable d'una altra violència, la gran, la terrible injustícia que caracteritza el món actual, la gran i terrible inconsciència per part dels privilegiats que envolta, en general, aquesta injustícia.
Ara vull parlar del futur, de la problemàtica mundial.
Ho he dit al principi. L'Esperança, lema antic de la nostra família, tant en el camí francès com espanyol o italian, ens exigeix realisme i voluntat d'acció.
Encara teníem una ambició més gran, la de fer participar més activament la societat tota en la decisió política, a través d'una gestió global responsable: gestió que abasti la societat des de totes les seves instàncies territorials com en altres àmbits com el professional, a tots els pobles d'Espanya, tots els pobles d'Europa, amb les seves tradicions pròpies. Queda dret el projecte; no és estèril. Queda dreta com una projecció cap a la societat global, una societat cohesionada però representativa. Cal tornar a construir una moral exigent al camp de la justícia, del respecte als drets humans i, el primer, a la creença religiosa de cada poble, exigent en el camp de la solidaritat i de la compassió. Una moral compartida pels creients de les grans religions del món i pels qui, sense pertànyer-hi, estan en línia amb els valors que prediquen en el marc d'un humanisme il·lustrat. Cal proposar un projecte polític factible de gestió comuna de la societat mundial, cosa que els pobles anhelen i que, de fet, representen com a intents interessants, encara que no prou representatius, les grans instàncies internacionals d'avui dia.
És l'única manera de salvar la vida col·lectiva dels grans perills que l'amenacen, el primer de dissoldre's en un penós i tumultuós sobreviure on cadascú vetlla pels seus propis interessos i encara ho proclamen amb orgull. El futur no és només una seqüència cronològica del passat. El futur és una creació nova; us ho confio.
Els meus fills, Carles Xavier, Jaume, Margarida i Carolina esteu tots, ja per la vostra pròpia opció de treball i voluntat, compromesos amb aquest projecte a la professió altruista que heu triat: ajudar a canviar el món, canviar el rumb fatalista de la societat actual . Al meu fill gran, Carlos Javier, que serà el nou Duc de Parma, transmeto solemnement els drets dinàstics que vaig rebre del meu pare, segur que complirà amb les obligacions que suposen. Després d'ell serà els seus fills legítims i, si faltessin aquests al seu germà Jaume.
Us puc arribar ara el testimoni. D'on estigui vetllaré per ell. Que Déu us guardi, els meus fills, la meva família tota, els meus col·laboradors, els meus estimats carlistes i amics i us permeti complir aquesta tasca.
Transcrit, de la revista Carlismo Hoxe - Novembre 2010
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada