El 31 de maig de 1952 a Barcelona, coincidint amb el Congrés Eucarístic Internacional, Xavier de Borbó Parma anunciava davant el Consell Nacional de la Comunió Tradicionalista "he resolt assumir la reialesa de les Corones d'Espanya en successió del darrer Rei". Deixava, per tant, de ser Regent i passava a ser Rei de les Espanyes. L'anunci va provocar un gran enuig a les autoritats franquistes que van expulsar a Xavier I i tota la seva família.
L'anunci no va tenir gaire traducció pràctica. Malgrat això l'Aplec de Montejurra de 1954 va mostrar una nova vitalitat. S'hi va inaugurar el Via Crucis i hi van assistir 12.000 persones entre elles 67 Terços de Requetès. Aquell any Franco es va reunir amb Joan de Borbó. Això va provocar el desànim entre la base militant. Fal, per exemple, explicava: "es nota en el carlisme el efecte del cansament. Certament que no han pogut els nostres adversaris fer-nos desaparèixer. A cap país del món, sota els totalitarismes, han perdurat els partits d'oposició ni tant sols cinc anys. A Espanya, per assistència de Déu a aquesta noblíssima causa, encara existim després de 19 anys en que ens manquen els mitjans precisament vitals: la premsa, actes de propaganda, cercles, la llibertat de constitució de les Juntes. Cal unir a tot això dos factors de molt pes: el primer el desengany que hem patit a la guerra, el segon, la crisi en la successió reial". La resposta carlista a l'entrevista aclaria: "Mai acceptarem una nova usurpació de la Corona per la branca dinàstica que durant un segle va precedir a la ruïna política, i moral, del nostre poble".
La primera gran decisió de Xavier I va ser cessar a Fal, malalt i el qui havia estat el seu gran suport en la posició antifranquista, el 11 d'agost de 1955.
Manises, País Valencià. 1951. D'esquerra a dreta; Miguel Martínez, Miquel Montaner Nadal, Sara Peris, Vicent Valero, Xavier de Borbó Parma i na Francesca de Borbó.
A partir d'aleshores cal dividir el regnat de Xavier I en dues etapes. La primera cercant alguna entesa amb el franquisme o, com a mínim, de reduir el xoc directe (1955-1965) i la segona de retorn a la posició anterior i clar antifranquisme (1966-1975). Xavier I va assumir personalment la direcció però amb una secretaria formada pel triumvirat de:
José Luis Zamanillo, del Requetè i més profeixista, Juan Sáenz Díez, integrista, i sobretot José María Valiente, ex de la CEDA i profranquista. Fou aquest darrer qui va dirigir la Comunió cercant una entesa possibilista amb el govern. L'any 1954 un document aclaria la posició política de la CT: "Els carlistes lleials som carlistes mentre hi hagi carlisme i carlisme hi haurà mentre hi hagi Rei carlista. Per què és el Rei el primer principi en l'ordre pràctia de tot el nostre sistema ideològic. El règim monàrquic pactat, representatiu i obert a tots els espanyols tal i com nosaltres el concebem i, tal i com pot instaurar-se sota la persona de Xavier de Borbó Parma, ha de ser aquell model que mostri com ha de canviar el principi d'autoritat amb una gran llibertat dels ciutadans, sense caure en els extrems d'un estatisme opressor o de demagògia inoperant" i parla de "El carlisme que va passar per moments de desànim al veure el pobre resultat de la Croada Nacional." Els textos de Valiente indiquen la seva línia política pel carlisme: "Costi el que corti. L'odi és destructiu, l'amor és creador (...) les oligarquies madrilenyes de liberalisme senyoril són el centralisme despectiu. No té raó l'individu aïllat, fort o audaç, quid evora els seus germans i és el llop de l'home. No té sentit l'estat totalitari que s'alça per protegir els febles i acaba pulveritzant-los i envilint-los (...) la llei és l'ordenació de la raó al bé comú. El liberalisme va entregar la llibertat als forts". Valiente va trencar amb l'antitotalitarisme de Fal, va apostar per la democràcia orgànica del règim i el regionalisme federalista apropant-se als conservadors britànics i usant el nom de Partit Carlista més sovint que el de Comunió.
El 1957 es va formar una junta de govern de la CT, amb la secretaria, el Requetè, 18 caps regionals o 2 consellers de Xavier I. El 1960 Valiente fou nomenat cap delegat de la CT. El 1962 es va incorporar l'AET. Els resultats de la nova via van donar alguns, pocs, fruits. La repressió contra el carlisme va redir-se. El 1959 es va permetre l'obertura del Cículo Cultural Vázquez de Mella, a Madrid primer i després a d'altres localitats. El 1962 es va crear la Germandat Nacional dels Antics Combatents dels Terços de Requetès dirigida pel citat Zamanillo qui acabaria abandonant la Comunió Tradicionalista el 1963 essent succeït duran dècades per Ignacio Romeo Osborne, marquès de Marchelina. Cal no confondre-la amb la Germandat del Maestrat del català Ramon Forcadell i Prats, d'Ulldecona, fundada el 1961 i activa fins 2012, que va adoptar una posició clarament franquista. Inicialment carlista va anar derivant cap a una organització purament monàrquica amb l'objectiu de restaurar la monarquia des del franquisme. Aconseguit el seu objectiu va abandonar tota veleitat carlista i es va transformar en una associació lleial als usurpadors. El 2012 es va transformar en Hermandad Nacional Monárquica de España, amb estatut consultiu a l'ONU. D'aquesta es van escindir, el 2017 els crítics de la Unión Monárquica Nacional de España iniciant-se un litigi legal.
Franco va considerar positivament el gir de la CT: "La branca que defensen els senyors Valiente i Zamanillo s'està portant molt bé amb el règim; però no s'entén que siguin partidaris i que facin propaganda en favor d'un príncep estranger que no té cap arrelament al país", afirmava el dictador el 1958. L'any anterior, el 20 de desembre de 1957, una part del carlisme va repetir la performance de visitar Estoril per passar-se als usurpadors de Joan de Borbó. Foren 46 i tots ells ja fora de la CT com el gendre del comte de Rodezno, que havia heretat el títol i alts càrrecs del règim titllats com a "franco-joanistes" per la resta del carlisme o "estorils". Pitjor va ser l'escissió del català Maurici de Sivatte, ferotge opositor al carlisme i crític amb la inacció de Xavier I.
Maurici de Sivatte
Maurici de Sivatte havia nascut a Arenys de Mar l'u d'agost de 1901. La seva família, provençal, s'havia instal·lat a Catalunya a principi del segle XIX però bàsicament procedia per part femenina de Calonge i Barcelona. El seu pare seria president del Cercle Tradicionalista de Barcelona, a més de membre de la Junta Provincial de Barcelona i de la Junta Regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, va participar en l'alçament d'octubre de 1900 a Badalona tot marxant a l'exili. En tornar fou fundador del Foment de Premsa Tradicionalista i va reactivar El Correo Catalán. En morir ben aviat la seva mare va ser educat per la seva àvia, Maria Mercè de Llopart i Xiqués. Tenien força propietats a l'actual Nou Barris destacant la Torre del Baró (comprada el 1873, la casa familiar va ser enderrocada posteriorment durant la construcció de l'autopista i la via del ferrocarril. Es trobava al lloc que ocupa actualment l'estació de tren de Barcelona Torre del Baró) on es va instal·lar Maurici en casar-se amb Assumpció Algueró, de Tarragona el 1924. Van tenir 13 fills. El 1922 el pare de Maurici va signar un manifest on reconeixia a Alfons com a monarca i va presentar-se com diputat per la Lliga Regionalista catalana a la Diputació de Barcelona. Maurici va combinar la militància carlista dins el jaumisme amb la nacionalista catalana a la Lliga.
Com a líder provincial del Tradicionalisme, Sivatte es va centrar en la formació del Requetè i en activitats de propaganda, actuant de vegades com a representant d'Alier en mítings carlistes. A nivell nacional, es va mostrar contrari a les aliances amb alfonsins que defensaven altres tradicionalistes com el comte de Rodezno i Víctor Pradera. Després del triomf del Front Popular el febrer de 1936, va actuar com a representant del carlisme català en les converses amb els dirigents locals de la UME (Unió Monàrquica Espanyola) i va traçar els primers plans d'insurrecció antirepublicana. Un d'ells va estar a punt de posar-se en marxa la primavera del 1936. Quan l'operació va ser avortada a l'últim minut, Sivatte formava part del comando català del Requetè. D'acord amb l'historiador César Alcalá, va ser Sivatte qui va proposar Tomàs Caylà com a substitut d'Alier, que havia presentat la seva renúncia com a cap regional a principis d'aquell any. El nou dirigent català va encomanar a Sivatte la tasca de recaptar fons per a l'acció militar prevista. Sivatte va prosseguir així mateix les negociacions amb la UME, quedant insatisfet amb el plantejament dels generals: aquests pretenien que el cop d'estat enderroqués el govern del Front Popular, mentre que la intenció de Sivatte i els tradicionalistes era enderrocar la República.
Sivatte es va implicar profundament en la preparació de la rebel·lió tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya, procurant una estreta col·laboració entre la UME i els requetès catalans pel que fa a les disposicions militars. Després de rebre de Pamplona la notícia de l'acord final aconseguit amb l'exèrcit, el 18 de juliol Sivatte i Caylà es van reunir per donar l'ordre d'alçament als seus efectius per al dia següent. Des d'aquell moment, uns 3.000 voluntaris de primera línia i 15.000 auxiliars van quedar sota el comandament del cap català del Requetè, Josep Maria Cunill Postius, terrassenc nomenat per Sivatte. Degut al fracàs de la insurrecció a Barcelona, després de dos dies de combats els requetès catalans es van dispersar; alguns van morir, altres van ser capturats i els que van poder es van amagar o van abandonar la regió. No és clar quin va ser el parador exacte de Sivatte, que es va amagar quan els republicans van recuperar el control total de Barcelona. A principis d'agost de 1936 va aconseguir embarcar cap a Marsella amb un passaport polonès fals. Des de França va passar a la zona sublevada i després de la presa de Guipúscoa pels nacionals, es va instal·lar a Sant Sebastià. A la capital guipuscoana va cofundar la Comissió Carlista per a Afers de Catalunya, un organisme creat principalment per ajudar els exiliats catalans, encara que també va participar en activitats d'espionatge. Posteriorment es va traslladar a Saragossa a mesura que els refugiats carlistes creuaven el front o arribaven a Aragó a través de França. Juntament amb Cunill, que havia aconseguit arribar a la zona rebel escapant per poc de la seva execució, va concebre la idea d'organitzar un batalló requetè compost íntegrament per catalans, que el desembre de 1936 naixeria amb el nom de Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. Quan el 1936 Tomàs Caylà va ser assassinat Sivatte va succeir-lo adoptant una línia antifranquista. Sivatte es va encarregar de la seva formació, col·laborant també en Fronts i Hospitals, una organització dirigida per tradicionalistes que atenia els ferits de guerra i els combatents del front, encara que difereixen els relats sobre el paper exacte de Sivatte.
La postura de Sivatte cap al franquisme va continuar sent hostil. Quan el 1952 va avançar el projecte de construir a Montserrat un mausoleu dedicat als requetès morts en campanya, Sivatte s'hi va oposar per formar part de la propaganda franquista. Per aquesta raó va ser detingut i multat juntament amb altres dels seus partidaris, mesures que van evitar la seva participació en posteriors aplecs de Montserrat, com el de 1954. Quan a mitjans dels 50 el carlisme va aparcar la seva estratègia d'oposició i va intentar buscar un acostament al franquisme, els sivattistes van respondre amb fortes crítiques. En una nota del 1955 preguntaven: S'ha resignat el senyor Xavier la seva Missió al general Franco? Sivatte. Aquell any els dos grups acordarien organitzar la concentració de Montserrat de manera conjunta. Els falangistes preferien sabotejar els aplecs sivattistes abans que els javieristes; després dels violents enfrontaments del 1954, Sivatte es va veure obligat fins i tot a tancar temporalment la seva oficina d'advocat. A mitjans de la dècada de 1940, abans del cessament de Sivatte com a cap català, l'aplec de Montserrat congregava 30.000 persones; a principis dels 50 solia reunir 4.000 participants, al començament dels 60 només assistien unes 500 persones; les forces de seguretat van estimar l'assistència al voltant del 200. El principal acte xavierista era el Via Crucis de Montejurra, que reunia uns 50.000 assistents; posteriorment la xifra va augmentar fins a 100.000.
L'abril de 1956 els sivattistes es van reunir a Perpinyà (Catalunya Nord) amb el ja Rei Xavier, que acceptaria signar un document rebutjant qualsevol compromís dinàstic amb els alfonsins i amb Franco; Sivatte, tement un nou pas enrere, es va negar. Va presentar a més la declaració a la Junta Suprema de les Regions, un organisme carlí acabat d'establir i rebel, entestat a evitar un gir projoanista i profranquista. La Junta pretenia mantenir el Rei Xavier en una caixa de vidre i separar-lo de la política diària. El nou cap delegat tradicionalista, José María Valiente, va reaccionar forçant la dissolució de la Junta, al que Sivatte va respondre amb la publicació del document de Perpinyà sota el títol de Manifest dels espanyols. Per aleshores ja s'havia convençut que la lleialtat al Rei Xavier era en un atzucac i que calia una solució alternativa.
Unió Carlista va ser un partit creat el 1978 per iniciativa de la Regència Nacional i Carlista d'Estella, la qual des de la seva fundació el 1958 s'havia caracteritzat per una permanent oposició al règim franquista i per una intransigència doctrinal. A banda del sector sivatista que no es va reintegrar el 1964 a la Comunió Tradicionalista del Rei Xavier de Borbó Parma, mantenint la Regència Nacional i Carlista d'Estella, va aconseguir agrupar els últims octavistes basco-navarresos. Un destacat militant d'Unió Carlista va ser el català Joan Casañas, que des de la mort el 1980 de Maurici de Sivatte, exercia com a portaveu de la Regència Nacional i Carlista d'Estella. El seu president era Alfonso Triviño de Villalain.
A l'anomenat Congrés d'Unitat Carlista de 1986, Unió Carlista es va fusionar amb la Comunió Tradicionalista i la Comunió Catòlico-Monárquica per constituir una nova organització política anomenada Comunió Tradicionalista Carlista (CTC).
La fi del possibilisme
El gener de 1965 al castell de Puccheim Xavier I va formalitzar la seva designació com a Rei. Aleshores ja hi havia una clara voluntat de fer un gir i abandonar el possibilisme iniciat el 1955. Franco s'havia entrevistat amb Carles Hug, el fill de Xavier I, el 9 de juny de 1962 però les diferències entre el carlisme i el franquisme eren insalvables. "Al Rei que ells preconitzen no el reconeix ningú, i els espanyols no permetran mai que els regni un rei francès" deia Franco el 1960. El 1964 afirmava el dictador "Carles Hug és hereu de Felip V i, per tant un Borbó de la branca francesa". I el 1966 afegia "ni Don Joan ni Don Hug, els dos queden descartats, doncs el primer aspira a una monarquia liberal i el segon no és espanyol diguin el que diguin els seus seguidors". Per tant el 22 de juliol de 1969 Franco va nomenar com el seu successor al fill de Joan, Joan Carles de Borbó i Borbó. El 25 de juliol de 1969 Xavier I, des de Puccheim, protestava pel nomenament de l'usurpador.
Molt abans Xavier I havia iniciat els canvis dins el carlisme. L'abril de 1965 fou dissolta la secretaria i cessats la majoria de dirigents inclòs el del Requetè. Es va crear una Junta de Govern amb 12 membres liderats per un secretari tècnic que passaria ser la figura dirigent del carlisme en la persona de José María de Zavala en el Congrés Nacional Carlista de 12-13.2.1966 enlloc del citat Valiente qui seria finalment cessat el 6 de gener de 1968 després dels resultats mediocres de la seva via possibilista.
En aquest punt era preminent la figura de José María Zabala y Castella (2.6.1924-13.11.1992), de Guadalajara. Als tretze anys es va escapar de casa seva per anar a combatre al front, incorporant-se al Terç de Requetès de Navarra. Finalitzada la guerra, va començar a treballar a una companyia d'assegurances. En les estones lliures va realitzar els estudis de Dret. Va ser cap provincial del Requeté i de la Comunió Tradicionalista de Madrid. El 1955, Carles Hug de Borbó Parma va entrar per primera vegada a Espanya, creant una secretaria política per assessorar-lo, sent Zavala un dels seus integrants. El primer acte que van organitzar va ser la presentació del príncep, el 5 de maig de 1957, a l'acte de Montejurra. El 1963 els carlistes bascos organitzaren un acte en defensa dels Furs. Va acabar amb el cant del Gernikako Arbola. EL 1864 Carles Hug s'entrevistava amb militants catalanistes i acabava un acte a Barcelona amb un 'Visca Catalunya'. El 4 d'abril del 1965, Xavier va designar Zavala secretari tècnic de la Junta de Govern del Carlisme i dos anys després, al setembre, secretari general del Partit Carlista. Durant els anys en què els membres de la família Borbó Parma van romandre a l'exili o a la clandestinitat, Zavala es va convertir en la imatge pública del Carlisme en oposició al franquisme. Amenaçat de mort per això, no va cedir a les pressions i va continuar la seva obra. Al juliol de 1971 Xavier li va confirmar al seu lloc i li va concedir l'Ordre de la Legitimitat Proscrita. El setembre de 1974, el Partit Carlista es va incorporar a la Junta Democràtica d'Espanya i posteriorment a la Plataforma de Convergència Democràtica ia la Platajunta, en les gestacions de la qual va participar Zavala molt activament. A les eleccions legislatives de 1979 va encapçalar la candidatura carlina per Múrcia. Els resultats dolents obtinguts en l'àmbit estatal van portar a la convocatòria d'un congrés extraordinari en què Zavala va dimitir. Un any després abandonaria la militància al partit, seguint els membres de la família Borbó Parma i altres alts dirigents del Carlisme. Apartat de la política activa, es va dedicar als seus estudis i tasques intel·lectuals. Si Carles Huge va ser l'home del canvi al carlisme, el motor ho va ser sens dubte José María de Zavala. Va ser autor de: PC. Partit Carlista, Barcelona, Avanç-Demà Editorials, 1976; Partit Carlista, Bilbao, Albia, 1977; El Carlisme: oposició al franquisme i la Junta Democràtica dEspanya, Madrid, Magalia, 2002.
Encara a l'aplec de Montejurra de 1967 afirmaven els secretaris de Carles Hug procedents de l'AET: "Les persones que van crear i van llançar a Espanya la figura del príncep Carles Hug de Borbó Parma discrepen de l'orientació ideològica i política marcada al carlisme, posada de manifest a l'acte de Montejurra (30 d'abril de 1967) pel senyor Xavier de Borbó Parma i el cap nacional, professor Valiente. Aquesta orientació comporta la no acceptació de la llibertat religiosa, una estreta identificació amb els elements antidemocràtics, incomprensió dels problemes de la Universitat espanyola i censures al pensament postconciliar. Per tot això, l'ala jove del carlisme, havent cessat fa mesos als càrrecs oficials, ha acordat fer pública la seva decisió d'abandonar definitivament el partit, i tota vinculació amb l'anomenada causa monàrquica." El manifest anava signat per Ramón Massó, darrer cap de la secretaria tècnica de Carlos Hugo; Víctor Perea, últim delegat nacional dels estudiants carlistes; José Antonio Parrilla, exsecretari particular de Carles Hug i excap de premsa de la Comunió Tradicionalista; Fernando Truyols, darrer secretari nacional dels estudiants carlins; Pedro Olazábal, exmembre de la secretaria tècnica i exdelegat d'assumptes econòmics; i Luis Olazábal, exmembre de la secretaria tècnica i exvicepresident dels estudiants carlistes de Madrid.
La Comunió es va començar a transformar en Partit el mateix 1968 encapçalat pel Rei i un Consell Reial de les que depenien la Junta Suprema i la Secretaria General amb Zavala amb delegacions regies descentralitzades (Corona d'Aragó, Castella, Euskal Herria, Sud). L'estructura incloïa cèl·lules provincials, comarcals i locals a més de sectorials (centres culturals, Requetè, AET, MOT, Margarides i la Germandat d'Ex Combatents) destacant el servei de premsa amb Evarist Olcina com a responsable o els "cursets de formació" de 3 jorns amb Carles Hug i Zavala. El fort creixement que va experimentar el carlisme en pocs anys va amoïnar el franquisme i el 20.12.1968 la família reial Borbó Parma era expulsada de l'estat arran d'un acte a Valvanera, La Rioja amb 200 ex oficials del Requetè. No va ser suficient, la família reial es va instal·lar a Vila Valcarlos a Arbona (Iparralde) i des d'allà va continuar reconstruint el Partit Carlista de forma incansable.
La darrera etapa de Xavier I
La darrera etapa de Xavier I va estar marcada per la fulgurant aparició del seu fill, Carles Hug, en especial des de 1957 i la seva revolució del moviment carlista. El príncep d'Astúries va aparèixer per primera vegada a l'aplec de Montejurra d'aquell any. Tenia aleshores 27 anys. Havia nascut a París el 8 d'abril de 1930 fill del Rei Xavier I i Magdalena de Bourbon-Bousset. Va cursar al Canadà estudis de Dret, que va completar després del seu retorn al continent europeu, on es va doctorar per la Universitat de la Sorbona (França) i en Ciències Econòmiques per la Universitat de Oxford (Regne Unit), sent el primer príncep espanyol a adquirir una formació completament universitària en la qual predominarien els coneixements filosòfics i humanistes sobre els purament militars del que posteriorment li serveix per iniciar-se al món laboral treballant al Deutsche Bank, cosa que li va permetre conèixer de primera mà la política econòmica que portaria a l'anomenat "Miracle Alemany".
Crítiques i repressió a la clarificació
El 17 de gener de 1956 al castell de Puccheim Xavier I va ratificar la declaració de 1952 acceptant "la successió legítima de la Monarquia espanyola i la pesada càrrega de la Corona en el desterrament". El mateix any el Rei va enviar el seu fil a les Espanyes per a reconstruir l'organització de la Comunió Tradicionalista i aprendre espanyol. Carles Hug s'instal·la llavors d'incògnit a Bilbao, a la casa del sindicalista carlí Pere Olaortua. Des del primer moment va establir contacte amb els joves de l'AET, organització universitària, que representava un nou corrent renovadora en el carlisme. Ja el 28.4.1956 l'AET declarava que "repudia qualsevol intent d'intervenció o col·laboració amb el règim actual". Arran d'aquest posicionament Xavier I va tornar a ser expulsat, altre vegada de l'estat i el mateix any va enviar Carles Hug a l'interior.
En l'acte de Montejurra de 1957 seria presentat oficialment al poble carlista com a Príncep d'Astúries provocant un fort impacte. La seva arribada va coincidir amb l'eclosió dels cercles universitaris promoguts per l'AET. En el seu primer discurs (en faria 4 entre 1957 i 1960) afirmava: "Fidel als meus avantpassats. Fidel al meu pare, el Rei, heu de saber que, amb l'ajuda de Déu, compliré amb els deures i sacrificis que m'imposa el títol de Príncep d'Astúries, que la Legitimitat ha fet recaure sobre mi". El 1958 va tornar a Montejurra, pronunciant un discurs, en el qual afirmarà que "No hi haurà democràcia sense la nostra Monarquia Tradicional. L'organització de la nostra societat no és actual; està basada en la riquesa. Els qui no tenen aquest tipus de riquesa troben tancat l'accés a tota classe de poder". Xavier I coincidia amb el Príncep d'Astúries: "Han passat els temps en que els Reis eren reis solament per ser fills dels seus pares. Avui els Reis tenen que guanyar amb el seu esforç, amb el seu treball, al servei de la societat, la reialesa que van heretar". I Carles Hug culminava: "Si manca aquesta realitat de servei, la legitimitat no té sentit". La Monarquia Tradicional la definirà com "Monarquia Federativa i Sindical", en el seu missatge de Montejurra 1959. En la Carta-Manifest de 8 de maig de 1960 Carles Hug deia: 'No es tracta d'instaurar l'Estat paternalista (...) és la darrera etapa de liberalisme. La Monarquia social garanteix la participació en la riquesa, poder i cultura, que s'orienti segons el que en justícia correspon a cadascú i no en funció dels monopolis dels grups de pressió." Per fer-ho apostava pels sindicats, les corporacions locals i afirmava que "Espanya només serà una democràcia quan sigui una monarquia federativa".
L'any 1962 va ser descobert treballant dos mesos a la mina d'Astúries El Sotón d'incògnit com a "Javier Ipiña" i el mateix 1962 Carles Hug en una avioneta va sobrevolar Montejurra durant els actes anuals en una gran operació de propaganda ideada pel seu equip amb José Ignacio de Olazábal (Ex combatents), Ángel Romera (Noblesa, Casa Reial), Pedro Echevarría (AET, Joves), José María Zabala y Castella (secretaria general), Celestino García Marcos (Sindicalista, afers socials), José Antonio Pasilla (Galícia, premsa, republicà) i sobre tot el català de l'AET Ramon Massó Tarruella, de Pallejà, (1927-14.11.2017) qui seria un dels principals publicistes del segle XX.
Massó estava cada cop més decebut per l'atmosfera de somnolència percebuda dels cercles del moviment, amb la generació més gran atrapada en els records dels dies de glòria llunyans. Els intents semiclandestins molt emotius de 1956 per dissuadir el reclamant carlista d'una possible unió dinàstica amb els alfonsins i per inspirar-lo cap a una política decisiva van resultar infructuosos. Els aetistes liderats per Massó, molestos amb el tímid Xavier, van decidir centrar-se en el seu fill gran Carles Hug, amb qui el grup va trobar punts en comú durant la seva breu estada a Madrid de camí a Portugal el 1955. Carles Hug, aleshores ciutadà francès que es va doctorar en economia a Oxford, es va llançar a la política espanyola en enllaç amb Massó i el seu equip. Després de mig any passat tranquil·lament a Bilbo per millorar el seu castellà i aprendre política espanyola (el seu principal tutor Massó acaba de començar a ensenyar al Col·legi Gaztelueta local), el príncep va debutar en públic durant l'aplec anual a Montejurra el maig de 1957. L'entrada, repetidament assajada, minuciosament planificada i preacordada amb la direcció carlista, va resultar ser una obra mestra de l'aparició pública. La presentació inesperada del príncep va generar un entusiasme esclatant de la multitud, emocionada per la joventut, l'optimisme i la fermesa reial de l'orador. Massó i el seu equip van assegurar que La Proclama de Montejurra es propagués als cercles carlistes d'arreu. L'any 1958 el discurs de Carles Hug –de nou elaborat amb cura pel príncep, Massó i l'equip– demanava un canvi profund, posava al capdavant les qüestions socials i contenia una referència positiva al franquisme. Durant els anys següents, l'assistència creixent a Montejurra el va transformar d'un Via Crucis local amb sabor carlista a la més gran concentració pública (excepte les reunions oficials, religioses i futbolístiques) de l'Espanya franquista.
L'aparició de Carles Hug i els hugcarlistes va coincidir amb el canvi global de l'estratègia carlista cap al franquisme; l'any 1955 l'intransigent Fal Conde va ser substituït com a líder del moviment per un òrgan de govern col·lectiu, que va iniciar una nova política de col·laboració. Tàcticament, Massó també va optar per una col·laboració limitada amb el franquisme (que li va costar el lideratge de l'AET el 1957), considerant que guanyar marge d'acció és vital per als seus objectius posteriors. Tanmateix, mentre el nou dirigent carlista José María Valiente esperava sincerament una mena d'associació prudent entre franquisme i carlisme, Massó pretenia desmuntar el règim des de dins. A més, mentre Valiente s'orientava cap a l'exèrcit i la burocràcia, els hugcarlistes s'acostaven al sector sindicalista de la Falange, promovent així mateix un nou ordre social i menyspreant el capitalisme cobdiciós. L'enfocament col·laboratiu semblava funcionar: a principis dels anys 60 els carlistes van rebre algunes concessions mediàtiques i organitzatives. Els hugcarlistes van ser els més beneficiats, obrint una sèrie de noves publicacions periòdiques convertides en les seves tribunes ideològiques (Azada y asta i Montejurra), galvanitzant la cadena de Círculos Culturales Vázquez de Mella i posant en marxa la seva pròpia organització obrera, Moviment Obre Tradicionalista, MOT, i canals de difusió de la seva visió política.
Quan Carles Hug es va traslladar a Madrid, va organitzar els joves col·laboradors, encapçalats per Massó, a la seva Secretaria Política. Ángel Romera, José María de Zavala, Celestino García Marcos, Pedro Echevarría.... La col·laboració dels vells i els joves líders semblava suau, encara que alguns dels primers van començar a sospitar que el segon tenia idees perilloses d'esquerres. Amb el suport de Xavier, els hugcarlistes van assumir més poders a mesura que la recentment constituïda Junta de Govern va diluir l'autoritat de Valiente. Massó va superar al principal oponent, José Luis Zamanillo, el va marginar el 1962-1963 i finalment va aconseguir que fos expulsat a principis de 1964. A partir d'aquest moment els carlistes de Carles Hug van explicar més obertament la seva visió del carlisme. El mateix any van publicar Esquema doctrinal (1964, AET, Madrid), redactat per l'anomenat 'Grup de Saragossa', una conferència que evitava el desafiament obert al franquisme i presentava una organització política corporativa monàrquica combinada amb principis anticapitalistes i democràtics:
'Què és la tradició? Un conjunt de solucions creades pels homes i acreditades per la història. Quan sorgeixen nous problemes és necessari inventar les nostres tradicions de car al futur. Per què la tradició, qua no pot suposar mai una coacció del passat, és un projecte de futur a partir d'una alçada històrica (...) és el procgrés hereditari, doncs si el progrés no és hereditari no és progrés social.
Què és la qüestió social? El gravíssim problema produït pel capitalisme al desarticular la societat. Es caracteritza per la lluita de classes iniciada per la burguesia contra els estaments populars.
Què és la monarquia? El sistema creat pel poble per a defensar-se contra els abusos dels poderosos, d'aquí que la principal missió del Rei és fer justícia. La forma de successió, al estar basada en la legitimitat familiar fa que el Rei li degui el seu poder a tot el poble, no a un grup poderós. En canvi en els sistemes col·lectius és sempre el grup més fort, el mé shàbil o el que designa el governant. El que succeeixi precisament el fill és la garantia del poble front als poderosos, i que si l'hereu és babau nogoverna, com ja ha ocorregut a la història, i el dret passa pel designi de la llei de successió fixada amb intervenció del poble.
El Rei governa? Clar, si només regnés seria una figura decorativa i del que es tracta és de que administri justícia. El Rei com a requisit ha de jurar els Furs i hi ha 6 supòsits per deposar-lo.
Sobre el capitalisme: sistema econòmic caracteritzat per la no acceptació de la moral, amb la configuració de la propietat com a dret sagrat, la consideració del treball com a mercaderia, la no intervenció de l'estat en el terreny econòmic. Les seves obres científiques són falses doncs aplicades condueixen, no a la lliure competència, sinó als trusts i monopolis.
Sobre el carlisme: moviment de pensament i acció que propugna per a Espanya un règim al servei de l'homo concret i capaç de realitzar històricament la justícia.
Sobre les guerres carlistes: alçament del poble en defensa de les seves llibertats i propietats front l'oligaquia centralista i cortesana.
Sobre els Furs: lleis que regulen els drets i llibertats de la persona. Barrera front els abusos de poder i caude pels qui desconeixen les llibertats.
Sobre els partits: Si per partits s'enten, com sovint es fa, una agrupació destinada a la conquesta del poder, sí; és possible una societat sense partits. Si són moviments d'opinió tendents a influir en punts concrets una societat els ha de tenir. Vázquez de Mella ja va aprlar dels partits circumstancials.
Sobre la propietat: és un mitjà i no un dret absolut determinat per 3 trets:
A. Absolut: (1) Els béns han d'estar al servei de les necessitats que han de cobrir. L'abús de dret no serà permés. (2) Alguns béns només podran pertànyer a certs titulars. Per exemple el sòl urbà als municipis que el cediran a particulars essent els únics qui el poden gaudir: el dret a edificar-hi.
B. Generalitat: (1) poden ser titulars totes les persones jurídiques i individuals. (2) calen límits quantitatius de la mateixa.
C. Garantia de llibertat: (1) ningú podrà ser expropiat sinó és per utilitat pública. (2) L'autonomia unida a la responsabilitat d'administrar.
Sobre la representació política: la participació del poble a les tasques de govern, el sufragi personal (enlloc de l'individualista) i les Corts.
Durant l'aplec de Montejurra de 1965 els carlistes van elogiar el socialisme i fins i tot el marxisme a nivells sense precedents. No està clar si Massó pretenia instaurar la dinastia carlista mitjançant una nova mobilització social o intentà promoure una transformació profunda utilitzant Carles Hug com a agent de canvi; de totes maneres, els dos fils es van entrellaçar. L'objectiu polític immediat de Massó era impedir la restauració alfonsina. Els joves carlistes van perseguir el nen joanista, boicotejant o burlant Juan Carlos; van humiliar públicament el príncep reial i la seva dona unes quantes vegades. Al mateix temps, Massó va dissenyar una campanya per promocionar Carles Huge arreu del país. L'operació va revelar una gran comprensió del paper dels mitjans de comunicació en la societat de consum, ja que aprofitava els fils tabloides comuns i seguia alimentant la premsa amb noves primícies (el príncep com a miner a Astúries, en un curs de paracaigudes, als Sanfermins) i aprofitant l'encant i la joventut de les quatre germanes del príncep (Francesca, Maria Teresa, Cecília i Maria de les Neus). No només Carles Hug va destacar, Maria Teresa va fer una gira en porsche per la península va assistir a la universitat, Cecília es va llençar en paracaigudes o va fer d'infermera a una leproseria, el príncep va ser present als Sanfermins navarresos. Els esforços van tenir força èxit, ja que als mitjans de comunicació fortament censurats, el Borbó-Parma va obtenir una mena de reconeixement positiu.
La millor notícia va arribar el 29.4.1964, quan Carles Hug es va casar a Roma amb la princesa Irene dels Països Baixos. En aquest punt, però, la màquina de propaganda del règim va rebre l'ordre fermament de fer marxa enrere. Franco es va sentir cada cop més ansiós perquè la popularitat de Carles Hug pogués arraconar-lo quan es tracta d'una decisió dinàstica ineludible. Xavier I va demanar la nacionalitat espanyola aquell any però mai no li van respondre. Malgrat l'àmplia cobertura televisiva d'Europa occidental, els mitjans espanyols van minimitzar l'esdeveniment del casament, que va marcar límits durs a l'estratègia de Massó i el va decebre amargament. El Montejurra de 1965 va estar marcat per l'aparició de José M. Valiente, d'Álvaro d'Ors (fill d'Eugeni d'Ors Xenius), el delegat del requetè i el del MOT. Aquest darrer, Manuel Pérez de Lema, va reclamar la democràcia denunciant que: "Del sacrifici d'aquells Voluntaris s'hagi beneficiat una minoria plutòcrata". José Bidegain, un altre dels oradors, va afirmar: "Són demòcrates els homes capaços de sacrificar temps i treball al bé comú.
A mitjans dels anys 60 Massó es va adonar que la seva estratègia havia fracassat; a més, es va adonar que la fraseologia d'esquerres (amb els eslògans més destacats del socialisme i l'autogestió) havia dividit i afeblit el carlisme. L'any 1965 va afluixar els seus vincles amb Carles Hug traslladant-se de Madrid a Pamplona, on va començar la docència a la universitat Opus Dei. Com que l'oposició contra la seva influència es va muntar des del camp tradicionalista ortodox de Valiente i del grup militant d'esquerres de José de Zavala, el 1966 Massó va cessar com a cap de la Secretaria Política; l'any 1967 ell i alguns dels seus col·laboradors van presentar les seves dimissions i es van retirar de la política. Va romandre vagament relacionat amb el carlisme, per exemple poc abans de la mort participant en una conferència històrica carlista. Va ensenyar a l'IESE de Navarra, l'UAB, Universitat Abad Oliva, va ser autor de la Breu Història de Catalunya, va crear la marca "La Caixa", essent la principal referència de publicitat al sud d'Europa com acadèmic i expert en mitjans de comunicació.
La clarificació ideològica
El citat secretariat polític del príncep Carles Hug, encapçalat per Massó, Zavala i els membres de l'AET, va anar més enllà de l'estètica adaptant el carlisme a la nova època. Al voltant del príncep es va formar un equip despectivament anomenat "camarilla" pel seus detractors amb Josep Carles Clemente, Carlos Carnicero, el jesuïta Arturo Juncosa i José María Zavala. La revista Azada y asta (1957-1963), creada el a Santander, era l'abanderada de les noves idees que es van concretar en el text Esquema Doctrinal (1964) on la monarquia apareix com "el sistema polític creat pel poble per a defensar-se dels abusos dels poderosos". A nivell organitzatiu es va fundar el 1.3.1963 a Múrcia el Moviment Obrer Tradicionalista (MOT) que ben aviat es va estendre arreu de l'estat amb Manuel Pérez de Lema. El 1964 es va reintegrar la major part dels escindits a RENACE liderats pel català Carles Feliu de Travy. Aquell any ja era evident la divisió entre l'ala dreta de la direcció o l'esquerra de l'AET i el MOT. També aquell any es va crear el butlletí IM: "Sense l'IM no podria entendre's l'evolució ideològica i política del Partit Carlista dels anys seixanta i després" afirmava el seu redactor, el català Josep C. Clemente. El 1965 l'aplec de Montejurra es va celebrar sota el lema 'Monarquia, Pau, Poble, Democràcia'. En declaracions al New York Times Carles Hug descrivia el moviment carlista com "monàrquic, representatiu i socialista". L'1 de juliol de 1968 Carles Hug va participar en el I Curset de la Joventut Carlista a Pamplona. Aquell any 100.000 carlistes es van aplegar a Montejurra en l'aplec més multitudinari de la història. La simpatia per la Casa Reial era creixent amb fets com l'estada de Cecília ajudant als camps de refugiats de Biafra on va emmalaltir el 1968. El 1968 l'AET aragonesa donaria un pas més amb el text 'Esquema doctrinal. Carlisme 68' de Pedro José Zabala i el Grup de Saragossa apostava per posicions d'esquerra doctrinal. Tot plegat des d'una perspectiva popular oposada al totalitarisme autoritari. Es tracta d'una revisió del text de 1964: "La doctrina carlista no és una teoria rígida sinó un feix de creences adaptables a cada moment històric, doncs només té dos principis fixes: legitimitat i tradició. Subordinació de la política a l'ètica i protagonisme històric del poble". A partir d'aquí desgrana diversos conceptes:
Per sobirania entenia "poder il·limitat i absolut", per subsidiarietat "el principi cristià oposat a la sobirania, la distribució de competències: el que pot fer l'individu per si mateix que no ho faci la societat i el mateix entre la comunitat inferior/superior", "l'obligació de l'estat d'intervenir pel Bé comú". Per Estat de dret el "dominat per la burgesia, nega la subordinació a la Llei de Déu, té una constitució racional tancada, assimila Estat a dret, la llei és l'única font de dret, la propietat té un caràcter absolut (absolutisme de la propietat). A aquest es contraposa l'Estat de justícia on "el poder emana del poble, no d'una classe, prima la llei de Déu, el poder judicial és independent i la constitució és històrica i oberta". Sobre la socialització i la planificació creu que aporten "igualtat d'oportunitats: educació i subsidiarietat". Carlisme 68 reconeix que "la monarquia no estat sempre fidel a l'essència, però molts règims oligàrquics es disfressen amb el nom de democràcia i en canvi una monarquia estable és i ha de ser democràtica". El document analitza també la història del carlisme: "Al carlisme van pertànyer integristes que es van separar -a l'època de Carles VII- al no aconseguir imposar els seus criteris a la tradició hispana. A la II República alguns es van reintegrar, però acatant els principis del carlisme (...) els tres error de l'integrisme són: concomitància amb els errors del tradicionalisme francès, minimitzant la raó i el dret natural, maniqueisme, falsejar la història espanyola. Finalment Carlisme 68 destacava el pes dels "cossos intermitjos": ens territorials: municipi, comarca i regió amb plena autonomia i un pacte constitucional amb l'estat, les associacions professionals i les institucions funcionals.
El xoc amb Franco era qüestió de temps i el 15 de desembre de 1968 es va organitzar un acte al Monestir de Valvanera on el Rei Xavier va reconèixer va ser reconeguda formalment la personalitat regional de La Rioja, que dins de l'organització política de la Comunió Tradicionalista va passar a ser integrada dins el «País Basc-Navarrès». Carles Hug aclaria: «El meu pare [Don Xavier] no ha creat
la regió de la Rioja; l'ha reconegut. Els reis carlins no fabriquen realitats ni llibertats: les reconeixen». El seu fill, tanmateix, va fer un discurs criticant el franquisme i la seva política successòria. Tenia aleshores 38 anys. "És principi fonamental de l'ideari carlista el reconeixement i respecte per la personalitat de les regions històriques, creacions vives i naturals de la nació espanyola que, malgrat les imposicions centralistes dels dos darrers segles, han mantingut la seva vigència en el poble (...) No hi ha justícia sinó s'escolta a la gent, no hi hauria justícia si es decideix sense escoltar (...) A una monarquia li calen homes que li donin suport, uns homes que com els carlistes, se sentin capaços de canviar el món i les sevs estructures injustes". La resposta del règim va ser expulsar primer al Príncep el 20 de desembre i poc després a Xavier I i les seves filles Maria Teresa (la "Princesa Roja") i Maria de les Neus (el març de 1971 seria expulsada Cecília) malgrat les protestes populars amb 12 policies ferits i les de 4 procuradors d'orientació carlista. La família havia anat a Madrid per passar el Nadal però va ser deportada. El 22 de juliol de 1969 Franco anunciava que Juan Carlos seria el seu hereu i el 25 de juliol Xavier I es posicionava clarament contra la decisió i el règim. La junta de govern de la CT, en roda de premsa del 11.3.1969 va afirmar per veu de la Princesa Cecília: "El carlisme va vèncer militarment el 18 de juliol. Avui dia ens considerem en el camp dels vençuts. El carlisme, per tant, avui és a l'oposició". Aleshores la Comunió tenia 40.000 afiliats dels que 15 eren pendents de judici al TOP i 5 més pendents de judici militar a Burgos per sabotejar el discurs de cap d'any de Franco el 30.12.1970.
Enlloc de rendir-se la família reial va continuar vinculada al moviment. Carles Hug (el "Príncep Roig") va impulsar aleshores des de Villa Valcarlos, a Arbona (Iparralde) la "clarificació ideològica" del carlisme, que va desembocar en la formulació d'un carlisme socialista autogestionari i no es va fer de dalt a baix sinó de baix a dalt en la forma d'assemblees de base del moviment carlista de nivell local, provincial o regional culminant en els tres Congressos del Poble Carlista celebrats a Arbona per adaptar la doctrina tradicionalista del carlisme pel socialisme autogestionari, inspirats en el model implantat a Iugoslàvia pel president Tito.
El I Congrés del Poble Carlista celebrat el 6 de desembre de 1970 va aplegar 275 compromisaris escollits per assemblees populars que van fixar la doctrina mitjançant la Declaració d'Arbona: revolució social, la llibertat és un tribut de l'home i el seu dret més sagrat. En ell Xavier I va impulsar quotes per finançar el Partit. També es van reactivar aplecs com el de Montserrat o el Quintillo i es va implantar el Dia de Lluita Carlista (2 d'octubre) en record del primer alçament de 1833. El document seria recollit a 'Aquest és el carlisme', declaració de Xavier I al I Congrés publicat a Donostia (1972): "Una determinada classe, composada per grups oligàrquics, econòmics i ideològics, s'ha erigit en propietària i administradora dels valors del cristianisme (...) El carlisme no pot ser aliè a aquesta evolució car precisament la seva principal característica ha estat evolucionar (...) la permanència del carlisme no podria explicar-se sense aquesta constant evolució. Aquesta ha estat la nostra principal tasca, en els darrers 10 anys; evolucionar i posar-se al dia. Tasca difícil,c ar mentre en uns produia escàndols creure que anàvem a un progressisme de tipus liberal, en d'altres, els joves apareixia la impaciència per què aquesta evolució era lenta." Criticava també la línia integrista: "Haurien condemnat Carles VII o Jaume III en els seus temps (...) per principis erigits en dogmes (...) immobilisme seria la mort i això és el que esperen molts dels qui es titulen guardians de la puresa i el dogma." Sobre la revolució social la definia com "oposada tant a la revolució individualista com a la col·lectivista comunista (...9 promoció del poble a la política, a les ciències, la cultura, amb una àmplia llibertat i sentit democràtic de la propietat d'aquests béns. Integració de tots en els drets i la igualtat en matèria de decisió política." El text defensava els "furs de les regions territorials en base a les 3 grans llibertats: (1) ple reconeixement i respecte a la personalitat dels diversos pobles que formen la nació espanyola. Federació dels pobles en una unitat de Repúbliques Socials presidides per la Corona. Els Reis de la meva Dinastia no concedien furs o llibertat, els reconeixien (...) es comprometia el Rei, com a poder polític, a ser el defensor dels furs contra qualsevol, i en primer lloc contra la mateixa administració central. (2) Món del treball: lliure representació i llibertat sindical (3) la llibertat política representada pels partits.
La Monarquia era "social, democràtica, oberta a l'evolució que neixi del Pacte social entre la Corona i el Poble. Aquí la Monarquia és una sola concepió, un sol cos: Rei-Poble. El Poble està escollint constantment al seu representant en l'exercici democràtic de la seva llibertat. Refusem fòrmules d'imposició i de teocràcia que simulen una legitimitat. La legitimitat d'exercici s'adquiereix amb el pacte i el pacte es formula de mutu acord, sense coaccions ni imposicions. La legitimitat de la sang es té i es convalida amb l'exercici democràtic. Fou quan la Monarquia es va oposar al progrés dels pobles quan va perdre la raó de ser".
El II congrés, el 6 d'abril de 1971 on la Comunió Tradicionalista va decidir recuperar la denominació original de l'organització: Partit Carlista presidit pel príncep Carles Hug. La direcció va passar a una Junta de Govern del Carlisme amb la Junta Suprema més els caps regionals.Es van impulsar diferents partits: el Partit Carlista d'Euskadi, el de Catalunya, el del País Valencià, el de Galícia i el d'Andalusia. Conformaven un Consell Federal presidit per Carles Hug amb Zavala com a secretari general. Es va adoptar l'estructura de fronts de lluita: obrer, camperol, professional, estudiantil o de barris molt usat a l'època per ETA o el PSAN. El primer fou l'únic que va arrelar implicant-se en CCOO primer i en USO després. El quart ho va fer mitjançant l'AET. A nivell ideològic es va aprovar la desparició de la propietat provada, l'autogestió com a sistema de democràcia econòmica i la Monarquia Socialista con a forma de govern. Fou en aquesta assemblea que va prendre cos el socialisme autogestionari. El Montejurra de 2.5.1971 va presentar una intensa declaració política: derogació de l'article 18, la LCP, amnistia, reconèixer tots els partits, la llibertat de premsa, anul·lar la successió i reconeixement de l'autodeterminació per una Federació de Repúbliques Socials. Arran de la declaració Franco va clausurar els locals del Partit i va segrestar la revista Montejurra (14.5.1971) que en el seu número 60 defensava que el carlisme era compatible amb el socialisme i un ateu podia ser carlista. Pedro Calvo hernando escrivia aleshores a l'Aragón-Expres: "No sé si hi haurà uns homes menys ambiciosos de càrrecs o prebendes que aquests, doncs el camí que duen als allunya progressivament dels centres de poder i la seva amrginació és cada vegada més evident i notòria". El 1973 era segrestada la revista Esfuerzo Común (1960-1974) que va patir 4 segrestos i dues multes per la seva oposició al franquisme.
El III congrés el 4 juny de 1972 va adoptar la línia socialista autogestionària. A la revista Pacto dels GAC (juny 1972) s'afirmava "Ja està. El pas s'ha donat oficialment. El que abans era un crit juvenil o desfogament intel·lectual ha estat adoptat pel carlisme". L'autogestió fou la clau de volta del projecte polític clarificat: socioeconòmica (empresa, sindicat, planificació), ideològica i política (pluralisme de partits populars i de masses enlloc d'elits), territorial (foral, local, amb autonomies i federalisme). Un programa socialista autogestionari i federal. "El carlisme és un partit democràtic que pretèn que, amb la Revolució Social, el Poble accedeixi al poder polític rescatant la seva sobirania. Refusa la divisió de la societat en classes socials que han establert les oligarquies capitalistes, creant i imposant privilegis i produint desigualtats entre ells. La societat ha de ser una classe, la classe del treball. No reconeixem altres diferències per què tots tenim els mateixos drets i deures davant la societat. Som, per tant, un partit de classe. El carlisme ñes un partit de masses per què la seva constitució democràtica de participació del poble, en la seva dinàmica política fa, al contrari que el partit burgés o de quadres, que l'home es promocioni obrint-se el camp d'igualtats d'oportunitat. Els partits burgesoso de quadres massifiquen el poble creant castes dirigents i fent a l'home subjecte dels interessos de grup. El partit de masses fa partícipi i responsable a tots sense discriminació."
A la 'Declaració del Carlisme (7.5.1972) de Montejurra el Rei Xavier va redactar un missatge específicament sobre la llibertat sindical: "Que tots els espanyols, formant una única classe social, que és la classe del treball, participin democràticament en les decisions, configurin les estructures econòmiques del país. Aquesta llibertat farà desaparèixer la propietat privada del que ha d'estar al servei de la comunitat, aconseguint la propietat social dels mitjans de producció i l'autogestió de l'empresa. El sindicat ha de ser democràtic, independent, de gestió i participació". La Monarquia Socialista és citada per primer cop aleshores: "El carlisme avança i es presenta amb una vivència i dinàmica política fruit de la seva unitat (...) per una mística de servei dins d'un marc d'ordre intern amb una gran unitat. Aquesta unitat te una força: la fidelitat. Un instrument: el Pacte Poble-Dinastia. Una forma: la Monarquia Socialista.
En aquest marc es va celebrar el I Congrés de les Fuerzas Activas Revolucionarias Calistas (FARC), ala política dels GAC segons Javier Onrubia, que van defensar una "Federació de Repúbliques Socialistes Ibériques, incloent en el terme ibériques, a més dels pobles sotmesos a l'estat espanyol, els territoris peninsualrs sotmesos a l'estat portuguès i els territoris basc i català sotmesos a l'estat francès. Tal federació ha de formar-se en un procés d'integració voluntària dels diferents pobles, i ha d'entendre's com un primer pas cap a un món socialista (...) Es reconeix el principi d'autodeterminació dels pobles".
Propugnem la llibertat en tot. La Revolució Social ha de conduir a la democràcia econòmica on els mitjans de producció estiguin controlats per la societat (...9 que el sistema productiu sigui de servei i no de camp especulatiu del capital, que la empresa es desenvolupi com a conseqüència de l'autogestió de la societat".
En el procés de clarificació el carlisme va apostar pel diàleg amb altres creences, o cap, enlloc de la intransigència religiosa confessional; per la solidaritat amb els qui lluiten per la llibertat, la democràcia i la justícia enlloc de voler tenir la veritat absoluta i per la promoció de la base enlloc del culte a la personalitat.
Acabat el procés de congressos es van convocar les assemblees del Poble Carlista (15.3.1973). Prèviament havia estat expulsat Pedro Agramunt Matutano, darrer integrista tradicionalista (4.3.1973). El 13-15 d'abril la Princesa Maria Teresa va participar al Congrés de l'Unió Federal Europea en nom del Partit que afirmava amb força el seu arrelament. A Catalunya el PCC va demanar un Estatut d'autonomia en un acte a Montserrat (29.3.1973), una delegació carlista va figurar entre els detinguts de l'Assemblea de catalunya (28.10.1973) i Xavier I va reclamar obertament l'indult per Salvador Puig Antich (20.2.1974) qui tenia familiars carlistes catalans. A Euskal Herria l'EKA va participar a la vaga general del 15.6.1973 amb la detenció de diversos militants. El 21.3.1975 el PCC es va adherir al Congrés de Cultura catalana i el mateix any el Partit Carlista federal va demanar el Nòbel de la Pau per Lluís Maria Xirinacs. Com deia Maria Teresa el 13.2.11975: "Som el partit de les nacionalitats".
L'aplec de Montejurra de 1974, sota el lema 'Autogestió', presentava la tasca feta: "la revolució social que proposa el Partit Carlista per substituir l'estat feixista per l'estat socialista democràtic. Aquesta és la nostra fita ideal i possible amb la monarquia socialista, com a suport i garantia de la continuïtat del sistema socialista i de la permanència del poble en el poder". Maria Teresa va presidir el Montejurra de 1969, Cecília el de 1970 (i 1972), Maria de les Neus el de 1971 (i el de 1974), la Reina Irene el de 1973 i el de 1975 (amb Maria de les Neus). El febrer de 1972 Xavier I, com el seu predecessor el Rei Alfons Carles, va ser víctima d'un estrany accident amb un vehicle pel carrer. Va quedar greument ferit a París i va cedir a Carles Hug la direcció del moviment. El maig de 1973 anunciava "tot i que em trobo gairebé restablert desitjo confirmar aquesta delegació car els teus encerts en ella han estat molt grans. Desitjo que segueixis concretant constantment la nostra ideologia transformant aquest objectiu ideal en una fita possible". L'any 1974 Carles Hug va dur a terme una gira per Xina, convidat per Mao, per estudiar l'aplicació del maoisme. El 20 d'abril de l'any 1975 Xavier I va abdicar en Carles Hug proclamat Rei. El de 1974 fou el seu darrer missatge de Montejurra:
Un cop més des del desterrament em dirigeixo a vosaltres estimats carliste i a tots els que us heu reunit avui a Montejurra.
Els anys passen i en el transcurs podem observar el que hem avançat en la nostra lluita davant del règim dictatorial. Aviat recollirem els fruits.
Ens omple d'esperança veure com altres pobles, que igual que nosaltres estaven oprimits, s'esforcen per conquerir la llibertat i la identitat. En la meva llarga vida he vist esfondrar-se règims que semblaven duradors. Dies de canvis profunds s'acosten per a Espanya i per a tothom occidental.
No tot consisteix a posar fi al sistema, sinó també anar construint les bases del futur. Perquè la llibertat mai no ve regalada, sinó sempre conquerida a compte de grans sacrificis.
Per això el Carlisme en la seva lluita permanent davant de les estructures totalitàries i capitalistes busca assolir unes metes polítiques concretes. Aquestes fites que ens hem marcat són fruit de l‟anàlisi interna conscient i d‟una evolució ideològica d‟acord amb la dinàmica del món modern.
en el nostre afany superador perseguim assolir la construcció d'un Estat Socialista d'Autogestió que respon a un vell i profund anhel cristià del Carlisme: tornar al Poble la seva sobirania.
Busquem el fet que la permanència de la pau, es base en la llibertat i en la justícia i no en la repressió que priva el Poble de la seva personalitat, fórmula que fins ara practiquen els estats totalitaris.
Busquem una estructura de l'estat que permeti el desenvolupament de les llibertats, on els pobles i les persones puguin ser creadores i responsables del seu futur.
Per impedir que la Revolució Social desemboqui en una democràcia fictícia, presentem la nostra Monarquia Socialista com a suport i arbitratge neutral que asseguri la conjunció de tots els interessos del Poble espanyol dins de l'Estat Socialista d'Autogestió.
Per assolir aquestes fites, cal l'esforç de tothom. Al Carlisme, de l'esforç de tots els carlins per constituir-se en avantguarda de lluita reivindicativa i revolucionària del poble espanyol.
La nostra unitat ideològica fruit d'una gran polèmica, anàlisi i controvèrsia interna ens permet configurar una doctrina enriquida amb el pensament de tots i amb la pràctica política dels que estem més compromesos en la lluita diària. El confrontament constant del pensament i de l'activitat de tothom ens porta a aquesta unitat ideològica en l'acció del Carlisme, partint d'una militància i d'un compromís que porta aquesta triple unitat: unitat ideològica, unitat orgànica i unitat d'acció.
Per això, els qui fora de la dinàmica d'unió intenten interpretar, modificar i pertorbar aquesta Línia democràticament elaborada i aprovada pels militants del Partit Carlista, se situen fora del Carlisme. Els que intenten esgrimir antigues fórmules de compromís per condemnar el que avui fem i no accepten les que estem adquirint en aquests moments, traeixen aquelles i aquestes.
A la inversa, els que discuteixen a les Assemblees Populars i s'esforcen per modificar i perfeccionar la Línia Ideològica, s'acostumen a la tolerància, creen un hàbit democràtic i, sobretot, enriqueixen tant la nostra doctrina com la nostra acció política.
A tots els Carlistes faig una crida a la solidaritat i la lluita. A tots us recordo que el meu fill el Príncep Carles Hug té la meva plena confiança i en el tinc delegats els poders per governar el Carlisme juntament amb el Poble Carlista.
Als que renuncien a l'esforç de la lluita oa l'esforç de seguir una evolució, a l'esforç de ser jove per la voluntat, els recordo que la vida no té sentit sense lluita, sense voluntat de canviar-se a si mateix, per canviar el món a que vivim.
La justícia, la igualtat i la llibertat les estem aconseguint a través de la nostra lluita política i s'han d'assolir pel bé de la nostra Espanya Federal, pel bé i la pau de tots els pobles.
El Carlisme es presenta avui al món tal com sempre va ser, però evolucionat i adaptat a les noves lluites, per constituir-se a l'avantguarda de la lluita per les llibertats juntament amb aquells grups populars que també mantenen els mateixos anhels. No hem renegat de res ni renunciem a res, seguim amb les nostres mateixes banderes i la nostra mateixa fe.
A tots Endavant! És a les angoixes ia les alegries de la lluita diària on junts estem forjant el futur d'Espanya. Un futur de llibertat, justícia, igualtat i democràcia.
Al desterrament a cinc de maig de 1974.
FRANCESC XAVIER
Abdicació del Rei Don Javier en el seu fill Carles Hug (20 d'abril de 1975) - Manifest als Carlistes
La legitimitat històrica de la Monarquia Espanyola la va encarnar durant més d'un segle la Dinastia Carlista i per rigorosa aplicació de les lleis successòries va recaure en la meva persona a la mort del meu august oncle Don Alfonso Carlos, que reiteradament ho va declarar així en diversos documents des del any 1934.
Segons tinc consignat en el meu testament polític que vaig signar davant la meva Junta de Govern el 6 de Desembre de 1970 a la meva residència d'Arbonne, a la meva mort el meu fill i hereu el Príncep Carlos Hugo serà el meu únic successor legítim i després dels seus fills homes legítims .
Al mes de Febrer de 1972 en què vaig patir un greu accident vaig delegar poders en el meu fill Carlos Hugo perquè governés i dirigís el Carlisme. L'agost de 1974 vaig decidir ampliar-li aquests poders i donar-li el total govern del Carlisme i les seves decisions tindrien caràcter definitiu sense necessitat de cap ratificació per part meva. Des de llavors fins als moments actuals en què el meu fill Carlos Hugo ha governat el Carlisme, s'han aconseguit plenament les metes proposades en aquesta etapa tant en un ordre ideològic com polític i orgànic, en plena col·laboració amb el Poble i molt especialment amb els militants del Partit Carlista.
A dia d'avui, donada la meva avançada edat i reconeixent l'encert amb què el Príncep ha dirigit el carlisme, he decidit per pròpia voluntat, conscient de la meva responsabilitat i fent ús dels drets que al seu dia vaig recollir del meu oncle el Rei Don Alfonso Carlos, abdicar al meu fill el príncep Carlos Hugo els drets i deures de la successió per a ell i els seus hereus legítims.
Aquesta abdicació posa en mans del meu fill i hereu el Príncep Carles Hug tota responsabilitat com a Rei dels carlins, i de tots els espanyols si al seu dia els Pobles d'Espanya, lliures i democràticament, així ho decidissin.
Deixo consignat al meu fill Carlos Hugo al meu testament polític, ja citat, la diversitat d'obligacions i drets tant en un ordre ideològic com en l'ordre de govern.
A tots els carlins prego que des d'aquest moment vegin en el meu fill Carlos Hugo no només un nou Rei sinó el seu líder i company de lluita, envers ell formar un sòlid bloc davant les vicissituds que travessem i que el futur us depari.
Demano a déu que us de forces en la lluita que el Carlisme manté des de fa més d'un segle per assolir la llibertat del Poble.
Mentre Déu em concedeixi vida estarà juntament amb vosaltres el vostre vell Rei.
Francisco Javier
Donat a la meva residència de París a vuit d'abril de mil nou-cents setanta-cinc.
Paraules de Xavier a la Junta de Govern del Partit Carlista amb motiu de la seva abdicació.
Quan accepti la designació de Regent i posteriorment la de Rei i Abanderat del Carlisme ho vaig fer per respondre a un greu i ineludible deure cap al Carlisme i cap a Espanya. Va començar des d'aleshores entre el poble carlí i jo una activa convivència que queda reflectida en la lluita política constant que duem a terme.
Activa convivència al llarg de la qual hem pensat junts en els fonaments ideològics del nostre Partit, en les raons d'una guerra en la qual ens vam veure envoltats pels qui amb el seu monstruós egoisme eren responsables d'ella, i en la necessitat d'alliberar el poble de l'opressió a què veu sotmès pel sistema de dictadura actual. Per això decidim fer del nostre Partit una força popular perquè s'incorpori a la lluita que el Poble Espanyol manté davant d'uns poders oligàrquics que impedeixen l'exercici de la seva llibertat. Lluitar doncs contra la guerra, la injustícia i l'opressió ha estat la nostra meta. La reorganització del partit i la seva evolució ideològica han respost aquesta fita. Això ha estat possible gràcies a la feina, a la confiança, a l'immens afecte que ens ha unit sense fissures. Ha estat possible malgrat les innombrables maniobres realitzades pels uns i els altres per intentar confondre'ns. Tot i que m'han expulsat de la meva pàtria tres vegades aquesta convivència mai no s'ha trencat.
El Carlisme, tal com és avui, és l'obra de la meva vida, de la Dinastia i de tots els carlins compromesos.
El primer ha estat el meu fill Carlos Hugo que des de fa prop de vint anys ha col·laborat amb mi lliurant-se cada cop més i amb més maduresa a la tasca política. Ha realitzat sota la meva direcció una tasca de politització crítica i constructiva al si del nostre Partit. De mica en mica li he anat confiant més i més responsabilitat i n'heu estat testimonis vosaltres. L'adhesió del Poble Carlista que ell ha sabut guanyar amb el seu equilibri i fermesa en la progressió ideològica del Carlisme, així ho aconsellava. Com a conseqüència he anat dipositant cada cop més la direcció, el govern i la decisió política en mans del meu fill. Junts hem compartit les feines i la responsabilitat d'impulsar el Carlisme en aquesta línia.
Però avui ha arribat el moment que jo abdiqui en ell tots els meus drets així com totes les obligacions i responsabilitats. Aquesta és la meva voluntat. Vosaltres, la meva Junta de Govern, sou testimonis d'aquest acte de la meva voluntat expressa i de la meva afirmació rotunda de la confiança que tinc en el meu fill Carlos Hugo i de la meva identificació total i absoluta amb la línia política i ideològica que hem construït entre tots. Per això, des d'aquest moment el meu fill Carlos Hugo és el Rei.
Ser Rei en el Carlisme no és un privilegi. Implica una responsabilitat. És portar la direcció del procés evolutiu arbitrant entre les tendències que es manifesten en aquest desenvolupament polític. El Rei ha de ser garantia que amb el seu lideratge es duu a terme la revolució en què estem compromesos. Si no fos així la Monarquia que representem no tindria valor, seria una mera fórmula per encobrir interessos aliens als del Poble.
Aquest acte de transmissió de drets i d'abdicació el tenia decidit des de feia temps i pels motius que us he explicat i no per raons estranyes com alguns voldran pretendre que he decidit fer-ho ara.
He volgut comunicar en primer lloc aquesta decisió a la meva Junta de Govern per la confiança que tinc en vosaltres, perquè representeu el Poble Carlista i perquè sigueu testimonis d'excepció de la meva abdicació.
Us demano que la mateixa lleialtat i la mateixa confiança que heu tingut en mi la tingueu en el meu fill Carlos Hugo. Aquesta lleialtat i aquesta confiança ha de ser expressada amb un esforç més gran en la lluita perquè el moment present és difícil i perquè el nostre Partit ha de ser element decisiu en la conjuntura actual
He volgut que aquest acte encara que no exempt de rigor i transcendència, quedi revestit de la senzillesa més gran.
Jo no m'acomiado perquè segueixo sent un soldat en la lluita i estaré sempre, mentre Déu em doni vida, al costat del meu fill el Rei.
Paraules de Carles Huge a la Junta de Govern amb motiu de l'abdicació.
En primer lloc us vull dir que aquesta responsabilitat que avui em transmet oficialment el meu pare i que accepto amb orgull m'obliga, també oficialment, a expressar l'agraïment immens que li dec en fer-me dipositari de la Legitimitat i d'aquesta responsabilitat que és ocasió de servei.
En segon lloc, he d'expressar el respecte i l'afecte que sento pel meu pare. No vull deixar passar per alt aquest aspecte humà que m'obliga tant políticament. El meu pare ha patit molt a la seva llarga vida. Cadascun dels seus patiments els ha posat al servei del Poble perquè ho ha transformat en element positiu. La privació de llibertat, els camps de concentració, les expulsions, les calúmnies, les guerres, tot per assolir la llibertat i crear condicions de justícia i llibertat.
El meu pare ha sabut despertar una immensa confiança, un immens afecte al Poble Carlista. Espero i desitjo que es mantingui aquesta mateixa confiança i aquest mateix afecte envers la meva persona perquè em proposo seguir el seu exemple a tot.
Passant de la part emotiva a la realitat política recullo del meu pare aquesta fermesa amb què ha presidit l'evolució ideològica del Partit duta a terme entre el Poble i la Dinastia en una comunitat poc corrent. És el camí que seguim des de fa anys. A això respon la mobilització ideològica i pràctica del Carlisme, perquè cada cop sigui més responsable la base del Carlisme i mitjançant aquesta portar al Poble espanyol el nostre missatge polític.
La nova societat que volem construir necessita aquest suport del poble espanyol perquè és una societat basada sobre un concepte global de la llibertat que pretén fer-la tant a nivell individual com social; sobre un concepte global de la democràcia, perquè busca superar la simple elecció per assolir una democràcia de participació; global de la representació perquè pretén fer-la simultàniament en el camp ideològic, socioeconòmic i regional. Tot això per arribar a una societat alhora pluralista, federal i socialista.
Ostentar el títol de Rei a la nostra època sembla estrany perquè apareix com un concepte del passat. Ser Rei socialista també sembla estrany i contradictori. Però és l'estranyesa d'un futur en què estem entestats els carlins.
Es tracta d'anar creant una monarquia socialista com ja s'està creant, és a dir, un poder diferent segons una lògica diferent. Amb un contingut que respon al desig profund ia l'imperatiu dels homes i els pobles d'Espanya, dels homes i els pobles lliures del nostre temps.
Tenim a les mans una sort molt gran per la nostra tradició i la capacitat d'inventiva i per la nostra capacitat de fomentar i mantenir la solidaritat.
Aquesta sort ha de ser ben administrada. Jo recullo una responsabilitat que ha de ser compartida amb vosaltres els carlins. Els resultats dependran del lliurament que posem cadascun de nosaltres a la lluita.
Vila Valcarlos el 20 d'abril de 1975.
Evidentment la clarificació no fou exempta de crítiques. El citat Elías de Tejada i el CEGPG Zumalacárregui, el Círculo Nacional Vázquez de Mella, el Cercle Aparisi y Guijarro, van ser els primers. Valiente fou expulsat el 6.12.1970 "per actitud de desobediència i desviació envers la postura actual del carlisme" i per integrisme passant a ser procurador a corts franquistes. Valiente va iniciar el 14.2.1971 l'anomenada 'Operació Maestrat' per tal de desestabilitzar el carlisme hegemònic. La 'Declaració de principis o criteris tradicionalistes' (monarquia tradicional, catòlica, social i representativa) li va servir de document mentre ell mateix es proclamava Abanderat de la CT i la Hermandad del Maestrazgo passava a tenir àmbit estatal amb Forcadell al capdavant defensant una via tradicionalista no dinàstica. Suposats requetès uniformats del Maestrat van fer una marxa militar el 11.5.1971 assaltant Montserrat com a maniobra de desprestigi del carlisme.
Van crear-se diversos grupuscles crítics com l'Asociación de Cruzados Voluntarios (1969) de Saragossa vinculada al Círculo Nacional Vázquez de Mella i de vida breu, la reorganització de la Hermandad del Maestrazgo de Forcadell (1972), l'expulsió del grupuscle valencià de Pasqual Agramunt (1973) que mai van saber coordinar-se ni fer ombra al Partit Carlista. En global es calcula que un 75 % de carlistes van seguir a Xavier I, un 20 % a RENACE (la majoria es reintegrarien al Partit amb Travy) i un 5 % de carloctavistes.
En canvi Franco sí que va atacar a fons al Partit Carlista. El tancament de la revista Montejurra (1971 i definitiu el 1973) o l'aragonesa Esfuerzo Común (coneguda com a segrest comú per les vegades que fou segrestada pel règim). tancament de seus, prohibició d'actes, detencions massives de carlistes, judicis per simples pintades, en especial contra els Grups d'Acció Carlista (GAC).
Els GAC havien nascut el 1965 però no es van estructurar definitivament fins el 1968 arran de l'expulsió de la família reial. Van començar a funcionar com una organització política a partir d'una assemblea de joves carlistess celebrada a mitjan 1968 a Bidania (Guipúscoa) on va ser aprovada la iniciació d'accions armades contra el règim franquista. Els seus principals impulsors van ser Jon Querejeta, Josep Massana, Esteban Escobar i Fermín Elizari. Van mantenir relacions amb ETA. Es van organitzar de forma federal, desenvolupant-se especialment al País Basc, Navarra, Catalunya, València, Aragó i Andalusia. Van editar dos butlletins informatius: l'andalús Pacto (del qual van sortir 12 números entre abril de 1971 i novembre de 1972), i el castellà Secutor. De vegades van signar la seva propaganda de manera conjunta amb uns anomenats "Comitès Obrers Carlistes".La revista Montejurra (òrgan d'opinió del partit des de 1970) al seu n.º 51 (1 de març de 1970) informava sobre la ideologia dels GAC: «Propugnen un socialisme democràtic, una regionalització real i un Estat de dret que salvaguardi les llibertats de l'individu i la seva participació a les tasques públiques. Està emmarcada dins de la línia carlina i els seus components són majoritàriament joves obrers i universitaris». En un text propi anunciaven "Si la Monarquia no ha de ser autènticament social, representativa i foral no ens interessa. No consentirem que torni a ser amagatall d'un sistema capitalista, o d'aquells que volen seguir vivint gràcies als morts de la Croada".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada