El periodista Enric Sopena, incondicional defensor del PSOE a totes les tertúlies en què participa, ha escrit el 23-9-2013, un article al Plural.com, on intencionadament vol ofendre el carlisme més genuí, sense diferenciar entre el carlisme i el tradicionalisme més cerril.
Sopena que és un periodista que ja pentina cabells blancs, encara que no sigui historiador -les guerres carlines van ser el segle XIX i no el XVIII com ell afirma en el seu article- va haver de conèixer, almenys, el carlisme que des de mitjans dels anys seixanta del segle XX va reiniciar l'oposició al franquisme sota el lideratge de Javier de Borbó-Parma i del seu fill Carles Hugo, que per les seves activitats antifranquistes van ser expulsats d'Espanya pel dictador el 1968. El Partit Carlista, però, va continuar la seva lluita contra la dictadura i contra la monarquia de Joan Carles, en la primera època de la qual, es va gestar des de les clavegueres del nou Estat monàrquic-franquista, el crim d'Estat del Montejurra 1976 contra els carlins i l'oposició democràtica. Sobre aquest carlisme, Sopena, com no ho pot amagar, ho minimitza dient que “un sector minoritari dels carlins es va passar a la defensa de les llibertats durant el tardà franquisme [però que] aquest carlisme va desaparèixer”. Doncs bé, ni una cosa ni l'altra. En primer lloc, no va ser un sector minoritari, ja que com diuen al seu llibre Crònica de l'antifranquisme, els periodistes que també pentinen cabells blancs, Fernando Júaregui i Pedro Vega, “el fet que els dos PC, el Partit Conunista i el Partit Carlista, siguin a la pràctica les dues forces numèricament més importants de l'època, no és probablement aliè a l'aproximació que es registra entre les dues formacions […] Tant carlins com comunistes veien molt clara la necessitat que altres partits entressin a formar part d'aquestes plataformes [d'oposició al franquisme]. Trigarien uns quants anys a aconseguir-ho.” I és que, com deien els comunistes durant les eleccions del 1977 per contrarestar la propaganda del PSOE que pregonava “150 anys d'honradesa”, els del PCE deien: “150 anys d'honradesa i 40 de vacances”. En aquest sentit convé recordar que, curiosament, quan el 1971 la UGT (corretja de transmissió del PSOE) va intentar reimplantar-se a Navarra, va ser el socialista Enrique Múgica qui va recórrer sense èxit a la Federació Obrera Socialista (FOS) una organització obrera que havia creat el Partit Carlista. Així ho documenta a la seva tesi l'historiador José Vicente Iriarte, publicada al seu llibre Movimiento obrero a Navarra (1967-1977). Organització i conflictivitat.
En segon lloc, aquest carlisme no ha desaparegut com ho demostra l'existència tant del Partit Carlista com de diverses plataformes carlines independents fidels a la dinastia proscrita encarnada per Carles Xavier de Borbó Parma, fill de Carles Hug i que no tenen res a veure amb la Comunió Tradicionalista del Sr. Miguel Ayuso, absolutament minoritària.
Com el periodista Sr. Sopena ha de saber, als crims de Montejurra-76, l'Estat es va valer d'antics tradicionalistes que es van agrupar al voltant del fill dissident de D. Xavier, Sixt Enrique, que es va atribuir, la representació del carlisme recreant-ne una reaccionària Comunió Tradicionalista de la qual actualment és dirigent el tal Miguel Ayuso a qui Sopena cataloga de “tinent coronel carlí de la boina vermella” amb evident ànim d'insultar el conjunt del carlisme.
Pel que fa a la participació carlina a la Guerra Civil al costat dels sublevats, és evident que si la República no hagués atacat o permès l'atac a la llibertat religiosa de l'Església Catòlica, segurament els carlins no s'haurien revoltat. I és que efectivament, com diu Sopena, els carlins “van contribuir a la victòria del Caudillo i els seus colpistes a la guerra civil” però va ser molt a pesar seu, ja que iniciada la guerra, el carlisme oficial i majoritari de D. Xavier i Fal Conde, es van oposar a la deriva totalitària i filofascista de Franco i Serrano Suñer, i al Decret d'Unificació en el partit únic d'inspiració falangista, raó per la qual, D. Xavier i Fal van ser expulsats d'Espanya i molts altres requetès carlins van ser represaliats pel règim i la falange. Per això s'ha dit que el carlisme va ser vençut al camp dels vencedors.
Diu el Sr. Sopena que les “guerres carlines van ser brutalment sagnants. Volien els carlins o tradicionalistes liquidar els liberals, que en certa manera eren els progressistes d'aquella època.” És evident que amb aquesta afirmació tan presentista Sopena pretén carregar les tintes contra el carlisme vuitcentista. Tot i això, si s'estudia a fons el liberalisme i el carlisme del XIX es veurà que la història no és tan simple i que hi ha molts matisos que fan pensar que els plantejaments carlins eren molt més “democràtics” que el dels partidaris del liberalisme censitari. Com a exemple, citaré uns quants textos d'origen no carlí:
Miguel de Unamuno, a l'entorn del casticisme va escriure: “Quan s'estudiarà amb amor aquell desbordament popular que transcendia de tota manera? Quantes coses cabien als plecs d'aquell lema: Déu, Pàtria i Rei […] aquella empenta profundament laica, democràtica i popular; aquella protesta contra tot madrinat, tot intel·lectualisme i tot xarlamentarisme, contra tot aristocratisme i centralització unificadora.” També en el seu escrit “Sobre la tomba de Costa” va escriure: “El carlisme es pot dir que va néixer contra la desamortització, no només dels béns del clergat i els religiosos, sinó dels béns del comú” i afegia que “el col·lectivisme agrari de Costa, els seus desitjos de tornar a aquella propietat comunal que recorda el mir rus, això de la política d'espardenya, tot això és carlisme”
Sobre la idea d'autogovern i democràcia participativa l'ambaixador britànic a Madrid, George Villiers, del partit progressista, escrivia el 1835 al seu germà: “La majoria de la gent és honrada, però és carlina, odien el que s'anomena govern liberal, institucions liberals, i homes liberals. Però on tu i altres estrangers esteu més equivocats és en pensar que el poble espanyol està esclavitzat. No n'hi ha a Europaun altre poble tan lliure: les institucions municipals a Espanya són republicanes; a cap país hi ha tanta igualtat real. El poble es governa a si mateix a través d'uns quants costums antics, li importen poc les lleis i els decrets reials i fa més o menys el que li ve de gust […] Tot el que desitgen és que l'Intendent no els robi tant, i que l'alcalde no els molesti gaire […] És un engany suposar que el clergat regular és detestable. Això és veritat a les grans ciutats, però no ho és al camp. Els monjos són propietaris residents, els cavallers del camp d'Espanya. Ells alimenten, donen feina i consolen la gent; són a més, l'aristocràcia dels pobres”
Un altre britànic, que en aquest cas va lluitar contra els carlins durant la Primera Guerra, Alexander Sommerville, explicava així la defensa dels furs, una altra de les divises del carlisme històric: “…aquesta paraula en un sentit significa 'lleis', ia les províncies del nord aquestes sempre equivalen als 'drets del poble', o al dret d'heretar propietat, així com de fer les seves pròpies lleis, sent exempts d'impostos nacionals i de les lleis generals d'Espanya.”
I un investigador llibertari, també, per cert, anticonstitucionalista -afortunadament no tots estem adoctrinats amb el patriotisme constitucionalista democràtic-burgès, tant se val que sigui de dretes com d'esquerres-, Félix Rodrigo Mora, al seu llibre La democràcia i el triomf de l'Estat , escriu sobre alguna de les “brutalment sagnants” criatures del liberalisme com “La sagnant Milícia Nacional, aparell repressiu per excel·lència del primer liberalisme, constituït pels poderhavents i acabalats armats de cada localitat” que combatien al carlisme, fent referència també a un historiador -José Luis Comellas- que diu que “el coronel González, només en un dia va fer passar a ganivet tres-cents guerrillers que s'havien rendit” i que “el nombre d'assassinats, de presos, d'incendis, d'arrasaments, de saquejos i abusos comeses (pels liberals en el poder) entre novembre de 1822 i setembre de 1823 són pràcticament incalculables”
Josep Miralles
25 setembre 2013, dirigit a Enric Sopena, elplural.com
La identificació que fa aquest post entre carlistes i fatxerio és inexacta i injusta. Inexacta perquè ignora la història franquisme, del tardofranquisme i del postfranquisme. És fals que els carlins estiguessin alineats amb franquistes i falangistes fins al final de la dictadura. Tret d'uns quants tradicionalistes col·laboracionistes, el carlisme liderat pel príncep Xavier de Borbó Parma i el seu fill Carles Hug va estar davant del Règim.
Recordaràs, Sopena, que Carlos Hugo de Borbó, i posteriorment el seu pare i germanes, va ser expulsat d'Espanya el desembre del 1968 després de ser detingut per la Guàrdia Civil a Saragossa.
Aquesta identificació és injusta amb tots els demòcrates que van lluitar contra la dictadura franquista als anys 60 i 70. Dirigents comunistes, socialistes, llibertaris, demòcratacristians i obrers d'aquella època, començant per Santiago Carrillo i Marcelino Camacho i acabant per Ruiz-Giménez i el comandant Busquets (UMD), van deixar testimoni del compromís del Partit Carlista amb les llibertats i en la constitució de la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica.
És injusta amb la veritat històrica i amb els qui van patir, com a carlistes, la persecució de la dictadura. La minoria va ser la que, abanderada per Sixt de Borbó i altres membres de la ultradreta, i protegida pel llavors ministre Fraga Iribarne i la Guàrdia Civil, van atacar els autèntics carlins a la seva cita anual de Montejurra (Navarra), el maig de 1976, causant dos morts.
Lamento, Sopena, que en el teu comprensible afany per injuriar les restes feixistes incórregues en la lleugeresa tan inexacta com dolorosa d'identificar el carlisme que es va desenvolupar en la clandestinitat amb els seus perseguidors.
Fernando García-Romanillos. Periodista
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada