Tradicionalisme i integrisme pseudo-carlista

Creiem necesari escriure un article clarificador davant la gran confusió existent sobre el Carlisme actual, ja que hi ha dos grups que discuteixen al PC el seu caràcter de continuador del moviment carlista; són el partit CTC (Comunió Tradicionalista Carlista) i el grupuscle addicte a Sixte de Borbó que usurpa el nom de "Comunió Tradicionalista".

Sense ficar-nos en debats ideològics vegem d'on procedim nosaltres i d'on vénen aquests "tradicionalistes".

Des del segle XIX el Carlisme sempre va comptar amb una estructura organitzativa permanent tot i les mil i una persecucions i la il·legalitat soferta durant els períodes dictatorials. 
Aquesta organització va anar canviant de nom al llarg de la història; primer va ser Partit Carlista; després de 1909, quan Jaume III succeeix al seu pare Carles VII al capdavant del Carlisme, pasa a anomenar-se Partit Jaimista; que al 1932, mort ja Jaume III, les dretes integristes i praderistes (mal anomenades mellistes) s'integren al Carlisme, i passen a anomenar-se Comunió Tradicionalista (CT). Aquesta organització (excepte un grup de cacics traïdors que en la dècada de 1950 acabarien reconeixent al senyor Joan de Borbó com a Rei) rebutja frontalment el 1937 el Decret d'Unificació del general Franco, i des d'aquest mateix moment passa a la il·legalitat (perdent totes les seves propietats que van ser expropiades pel partit únic franquista), i sent durament perseguit per la dictadura franquista. 

Aquesta organització (que entre 1936 i 1975 va estar liderada per Xavier de Borbó Parma) durant les dècades següents va mantenir en la clandestinitat les seves estructures i després d'una renovació ideològica que durà tota la dècada dels 1960, al Congrés de 1971 canvià el seu nom oficial, abandonant "Comunió Tradicionalista" i tornant a l'original de "Partit Carlista". I aquesta organització és l'actual Partit Carlista, continuador directe del Partit Carlista del segle XIX.

Durant la Transició el nom de "Comunió Tradicionalista" va ser disputat pels grups fundadors de l'actual CTC i grups ultradretans vinculats a la Zarzuela.

La CTC és un partit fundat el 1986 com a fusió de grups dretans esqueixats del PC, que van rebutjar frontalment una modernització ideològica i es van estancar en posicions ultraconservadores. A la CTC també van entrar gents procedents de l'extrema dreta. I la CTC és tan "carlista" que per a ells la Dinastia Legitima s'extingeix el 1936, després d'això (segons ells) el Carlisme es desintegra, i es torna a reconstituir el 1986. No reconeixen com a Rei a Xavier, sinó que diuen que va ser un pretendent més de les faccions en què es va dividir el Carlisme després de 1936 (si fossin honrats no dirien això, ja que amb l'excepció dels traïdors que es van passar a Franco i a Don Juan, Xavier I va ser reconegut com a Rei tant per la CT històrica com per la gran majoria dels components de les dues escissions que aquesta organització va tenir en la dècada de 1940).

I respecte al grup addicte a Sixte de Borbó, estigué format per expulsats de la CTC i per gent procedent de la més negra extrema dreta (per exemple el franquista MCE). Aquest grup que va aparèixer "misteriosament" el 2001 (i que rebutja el Concili Vaticà II i està vinculat al moviment religiós ultraintegrista de Lefevre, el qual està expulsat de l'Església Catòlica) ens recorda als grups pseudocarlistas que van organitzar i finançar els serveis secrets franquistes per confondre l'opinió pública i fer creure que el Carlisme estava amb Franco. 
De fet l'últim d'aquests grups també va estar liderat per Sixte de Borbó, i acompanyat de militants d'organitzacions com Fuerza Nueva i els Guerrillers de Cristo Rey, i de terroristes argentins i italians, va cometre una tràgicament famosa acció terrorista al Montejurra de 1976. Sobre la sinceritat "carlista" de Sixte de Borbó la millor prova la donen els historials dels tres personatges que el va designar com els seus representants en la dècada de 1970: José María d'Oriol, José Luis Zamanillo i Juan Sáenz-Díez.

José Maria de Oriol

José María de Oriol: Monàrquic liberal alfonsí que ingressa en el Carlisme amb l'arribada de la II República. El 1937 acceptà el Decret d'Unificació i es passà al Franquisme, sent expulsat del Carlisme per Xavier I. Durant la dictadura franquista va consolidar la seva fortuna personal i va reconèixer com a rei al senyor Juan de Borbó.

José Luis Zamanillo

José Luis Zamanillo: Integrista, militant del nocedalista Partit Catòlic Monàrquic, i que s'integra en el Carlisme durant la II República. No acceptà el Decret d'Unificació i va mantenir la seva militància en el Carlisme, però sense significar-se en la lluita antifranquista. A partir de 1955, juntament amb Valiente propicià un acostament del Carlisme al Govern (l'anomenada "política d'intervenció"), la qual cosa li va valer obtenir càrrecs en el règim franquista, i quan aquests càrrecs es van anar tornant contradictoris amb la seva militància carlista, va preferir els càrrecs, sent expulsat del Carlisme el 1962. Zamanillo va ser nomenat procurador a les Corts franquistes i el 1968 va reconèixer com a rei a D. Juan Carlos de Borbó.

Juan Sáenz-Díez

Juan Sáenz-Díez: Com a membre de l'equip de Valiente i Zamanillo va ser dirigent del Carlisme a finals de la dècada de 1950 i principis de la dècada de 1960. Es va separar del Carlisme a inicis de la dècada de 1970. Més tard va ser nomenat per Sixte com el seu delegat per reconstruir la "autèntica Comunió Tradicionalista", dins de la qual segons ell, cabien perfectament els monàrquics ultradretans de la Zarzuela, per ser aquesta, la "Monarquia del 18 de juliol" franquista i suposadament inspirada en el pensament tradicionalista.