• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dimarts, 21 de juny del 2022

La guerra de la Regència d'Urgell (1822-1823)

L'any 1820 els liberals espanyols van dur a terme un cop d'estat restablint la Constitució de 1812. Els partidaris reialistes es van començar a organitzar per oposar-s'hi. El 7 de juliol fracassava a Madrid un intent de la Guàrdia de corps i el setembre i novembre diferents aldarulls es produïren a Madrid entre partidaris i detractors del rei, i es revolta a Àlaba el comandant Juan Bautista Guergué i el capellà de Foronda.El gener de 1821 s'aixeca a La Manxa el tinent coronel Manuel Hernández, i el 29 de gener es descobrí la conspiració del capellà d'honor del Rei, Matías Vinuesa. El primer alçament organitzat per la Junta de Navarra es produí l'11 de desembre de 1821, sent aviat derrotat i els seus caps s'exiliaren a Tolosa. L'abril de 1822 s'alçaren les partides del capellà Merino a Castella la Vella. Aizquibel operava a Àlaba, Morales a Àvila, Jaime el Barbudo a Múrcia, Manuel Adame de la Pedrada a la Manxa, i Pedro Zaldívar a Andalusia.

Al nostre país va encapçalar l'oposició monàrquica el Baró d'Eroles (1784-1825), nat a Talarn, al Pallars Jussà qui fou nomenat Generalíssim dels Exèrcits Reialistes a Catalunya i estengué la revolta, prenent les ciutats de Balaguer, Puigcerdà, Castellfollit de la Roca i Mequinensa mentre Benet Tristany ocupava Solsona el 17 de maig de 1822. Després de reorganitzar-se, la Junta reialista nomenava comandant en cap de la Divisió Real de Navarra al mariscal de camp Vicente Genaro de Quesada, qui el 6 de juny de 1822 creua els Pirineus i envaeix Navarra, mentre el 21 de juny d'Antonio Marañón, el Trapense, al comandament de la seva partida, assalta i prenia la Seu d'Urgell, on s'instal·lava la Regència d'Urgell, presidida per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida. L'1 juliol de 1822, es produí la Revolta de la Guàrdia Reial, sent derrotades les tropes per Francisco Ballesteros el 7 de juliol, i per contrarestar el domini reialista de l'interior de Catalunya, el Govern de Madrid nomena Francisco Espoz e Ilundain com a general dels exèrcits constitucionalistes, que ràpidament reconquestava les places perdudes. El 27 d'octubre les tropes reialistes navarreses eren derrotades a la batalla de Nazar i Quesada és destituït per la Regència, que nomenava com a substitut al tinent general Carlos O'Donnell i Anethan, amb la caiguda el novembre de Balaguer, Tremp, la Pobla de Segur i Puigcerdà la Regència abandonà la Seu d'Urgell i es refugià a França, i el general José María de Torrijos y Uriarte, al comandament de les tropes constitucionalistes, derrota a les tropes navarreses prenent el fort d'Irati el 12 de gener i finalment Francisco Espoz la Seu d'Urgell el 3 de febrer de 1823, però l'11 de febrer, els reialistes navarresos al comandament de Santos Ladron de Cegama ocupen Osca i al març assetgaren Pamplona.

Després de les derrotes a Catalunya i Navarra, els reialistes respongueren amb l'avanç de Georges Bessières en direcció a Madrid. Les forces aragoneses, després dels seus intents infructuosos de prendre Saragossa i Calataiud, es dirigiren al sud i derroten a les tropes constitucionalistes al comandament de O'Daly i Juan Martín Díez El Empecinado a la batalla de Briuhega el 24 de gener, apoderant-se de Guadalajara i amenaçant directament a Madrid. Pocs dies després, el contraatac de les tropes constitucionalistes desallotja els revoltats de Guadalajara, que han de replegar-se cap al Tajo, perseguits per El Empecinado.

L'abril les tropes franceses, en virtut del congrés de Verona entrearn a Espanya en cinc cossos, el primer, de Nicolas Charles Oudinot per la frontera de Biscaia, on s'hi uní Quesada, anant a Bilbao, Segovia i Madrid. El segon cos, de Gabriel Jean Joseph Molitor per Aragó, on s'hi va unir Santos Ladron de Cegama, el tercer cos, de Louis Aloysius de Hohenlohe per Navarra, on s'hi uní Charles d'Espagnac, el comte d'Espanya, participant en el setge de Pamplona, mentre una divisió sotmeté Cantabria i Astúries, el quart cos de Bon-Adrien Jeannot de Moncey entra per Catalunya, on s'hi uní el baró d'Eroles, i Étienne Tardif de Pommeroux de Bordesoulle comandava el cos de reserva.

Les tropes franceses van avançar ràpidament pel territori, topant amb escassa resistència organitzada per part dels liberals, amb l'única excepció de la que ofereix Ballesteros al general Gabriel Molitor a la batalla de Campillo de Arenas. La guerra finalitza alliberant al monarca, que havia estat retingut pels constitucionalistes a Cadis després de la Batalla de Trocadero. Pamplona va caure en mans absolutistes en novembre de 1823. 


 

El baró d'Eroles

La baronia d'Eroles era una de les més antigues de Catalunya. El castell d'Eroles és citat per primer cop en un document del 893, en què se'l cita per a indicar on és la vinya la venda de la qual és l'objectiu del document. La baronia prengué el nom d'aquest castell a partir de 1061 quan Dou i el seu germà Oliver d'Eroles posaren el castell i el lloc sota protecció del comte Ramon VI de Pallars Jussà. El 1404 la jurisdicció d'aquest castell fou incorporada a la Corona, juntament amb Montllobar i Sant Adrià, i la baronia passà, després del 1500, als Queralt, als Vilanova, als Borrell, als Ibáñez-Cuevas i als Oriola-Cortada.

La baronia d'Eroles fou confirmada com a títol del regne el 1761 a favor de Maria de Borrell i de Copons, que fou àvia del baró Joaquim d'Ibáñez-Cuevas i de Valonga, destacat militar i polític absolutista que emprava el lema de ”`perseguits, però no vençuts”. Nasqué a Talarn el 1784, i va morir a Daimiel (Ciudad Real) el 1825 a 41 anys. El 1808 deixà els estudis de dret per allistar-se al cos de voluntaris de Talarn, amb el qual entrà a Girona per reforçar les tropes durant el segon setge de la ciutat. Després de la rendició fou portat presoner a França, però aviat se n'escapà, i fou nomenat comandant del cos de l'exèrcit de l'Empordà. El 1811 dirigí la desgraciada fortificació de Montserrat, que acabà amb l'incendi i el saqueig del monestir per Suchet; poc temps després fou ascendit a general. El 24 de gener de 1812, manant el Primer Exèrcit, fou derrotat al combat d'Altafulla pels generals Maurice Mathieu i Lamarque. Fou nomenat capità general el 1813. El 1821, durant el Trienni Constitucional, el seu conegut absolutisme feu que encapçalés la llista de persones non gratae a Barcelona el mateix 1821. Deportat a Mallorca, n'escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions a Talarn, on l'any següent es convertí en cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d'Urgell, passà a formar part de la Regència d'Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus. Fou nomenat comandant suprem de les forces reialistes, les quals intentà d'organitzar i de disciplinar. Actuà separat i poc d'acord amb els altres regents, fins al punt d'emetre un manifest a part, conegut com el "Manifest del baró d'Eroles", en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectés els furs i els costums del país. Derrotat repetidament per Francisco Espoz y Mina, nou capità general de Catalunya, no pogué barrar-li el pas cap a La Seu i la Regència hagué de passar a França, on es dissolgué.

Únic membre de la Regència ben vist pel govern francès, tornà a Catalunya com a cap de l'avantguarda espanyola dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, fou nomenat membre de la regència formada a Madrid pel duc d'Angulema, però no es mogué de Catalunya, d'on fou nomenat novament capità general (1823-1824). La seva actuació de reorganització no fou ben vista pels sectors més extremistes i aviat fou cridat a Madrid per col·laborar en la reestructuració de l'exèrcit; de fet era una manera d'allunyar-lo del país. Emmalaltí i va morir lluny de la seva estimada Catalunya..

L'actualitat

Així doncs, el senyoriu continuà a mans dels barons d'Eroles fins a l'abolició de les senyories, al segle xix. Només hi hagué un breu lapse de temps, a finals del segle xvii i principis del xviii quan va ser pres el terme d'Alsamora com a penyora per la notable família dels Subirà, per manca de pagament d'un dot pels Eroles.

A principis del segle xxi el títol de baró d'Eroles és en mans d'Alfons d'Oriola-Cortada i de Salvadores, comte de la Vall de Merlès.

 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada