Comunicat de l'ATCC del Partit Carlí de Catalunya

 “El mateix que entre els homes, l’Entesa entre els pobles

                           només es pot donar si aquests són lliures.”             

                                            Carles Feliu de Travy (Barcelona, 1.923-2008)                        

El passat  12 de desembre de 2013 el President de la Generalitat  de Catalunya va comunicar  la seva decisió de convocar una consulta, pel 9 de Novembre de 2014, sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, després de l’acord transversal entre les forces partidàries del dret a decidir presents a l’actual Parlament.

   

El Partit Carlí de  Catalunya, membre  del  Partido  Carlista  per   un  pacte lliure  i voluntari  d’autodeterminació,  és  juntament  amb els altres partits carlins de les Espanyes l’organització política més antiga d’Europa.  Sempre  s’ha  caracteritzat  per  la   seva  defensa   dels   drets  dels pobles, de  la  seva cultura i la seva llengua. Per tant no  pot quedar sense  expressar  el  seu  parer, com a  Partit democràtic i  progressista, i avui vol   fer  arribar  a  la  nació catalana i a les altres nacions històriques i regions de les Espanyes i de la Unió Europea el següent comunicat

1/    CONTINUÏTAT HISTÒRICA 

            Certament hi ha un fil d’or que uneix el carlisme amb altres afirmacions de la personalitat i la nació catalana.

            Hom ha assenyalat la presència de les mateixes famílies als successius aixecaments a partir  del de 1640, que amb  el primer crit:  Visca el rei, muyra lo mal govern  arbora la causa de la  Monarquia Composta (Confederal) contra la imitació gàl·lica del Comte-Duc d’Olivares. I és precisament a la manera pròpia d’aquell Àustria, Felip III (IV de Castella i Lleó i VI de Navarra)  comte de Barcelona, que acaba el conflicte: Reconeixement ple dels furs i de les llibertats de Catalunya.

           És en reconeixement d’aquesta actitud que la nació catalana prodiga les mostres d‘adhesió al rei Carles II, i s’abraça a la causa austriacista contra el francès Felip IV (V de Castella i de Lleó).  I és amb el primer Carles III, arxiduc,  que s’articula l’eix europeu Barcelona-Viena. Mentrestant han escrit les seves proeses en el llibre de la història Rafael Casanova, Antoni de Villarroel i el general Josep Moragues entre molts d’altres. L’Onze de setembre és el moment estel·lar de la història de Catalunya.

           És també el cas de la primera Guerra Carlina (1833-1839, fins el 1840 a Catalunya). Moment en que va començar la reintegració foral..

           Un  caire nou sembla mostrar  la segona, la Guerra dels Matiners,  lliurada només  a Catalunya. És el moment del manifest liberal de La Garriga (1849) que titlla als carlins de comunistes. És el moment de la germandat d’armes amb progressistes i republicans duradora més d’un segle i  mig.

             I és durant  la Tercera guerra carlina  (1872-1876) que se sent el Manifest del rei carlí  Carles VII de juliol de 1872: abolició dels Decrets de Nova Planta, i restitució dels Furs de Catalunya i dels altres regnes de la Corona aragonesa. I la restauració en la Reial Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses amb un President en funcions injustament oblidat: Joan Mestre i Tudela. 

            Eren uns instants eterns, que tindrien una digna repetició i reiteració en les jures dels furs de Catalunya al Monestir de Montserrat (1951) i poc després dels de Mallorca a l’església de Sant Francesc de Ciutat de Mallorques per En Xavier de Borbó-Parma. I molt abans a Euskal Herría, la dels Furs  de Biscaia amb el seu valor arquetípic sota l’Arbre de Gernika (1875) per Carles VII.

            Aquests fets tingueren  una  digna continuació:  la proclamació de la República Catalana dintre la Federació Ibèrica per Francesc Macià i Llussà, que havia dipositat la seva espasa de militar a l’altar de la tradició i ofert a la causa carlina durant l’aplec carlí de Butsènit (1908). Després havia rebut el suport dels carlins arran de l’intent d’alliberament de Prats de Molló (1926) contra la primera Dictadura, i havia intercanviat emissaris amb Jaume III, uns contactes que li asseguraven en el seu nom que era sempre possible l’encaix de Catalunya dins les Espanyes; i per Lluís Companys i Jover, assassinat per designi del  tirà  a Montjuïc. Un bel morir que era la llavor d’una restauració: la de la Generalitat que ell presidí amb honor fins a la mort i que se sobreposava amb el President Josep Tarradellas i Joan i com un fragment de la legítima Constitució de Catalunya i Espanya al tros de paper de l’anomenada Constitució espanyola de 1978. El seu successor Jordi Pujol i Soley continuà en circumstàncies difícils l’aportació catalana a la refundació d’Espanya. Ideal del catalanisme clàssic.

            Cal nomenar el Projecte d’Estatut de Catalunya de 1930 elaborat pel Partit Carlí i presentat com a model a la vella Societat de Nacions pel jurisconsult Francesc de Paula Maspons i Anglesell, on en el títol primer es diu, «Reconeixem la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores. Els pobles que constitueixen l’actual Espanya és federaran lliurement. Cal reconstituir de bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de la personalitat per a cada un d’ells. Aquesta proposta va ser inclosa com a document bàsic en Elements per a l´estudi de l´Estatut de Catalunya editat l’any 1931 per Unió Catalana d´Estudis Polítics i Econòmic-Socials.

És obligat fer constar la iniciativa i els riscos personals que va assumir En Carles Hug de Borbó-Parma en l’impuls per la renovació ideològica del carlisme, a partir de l’acte de Montejurra de 1958, en companyia de les seves germanes, M.Teresa, Cecília i M.de les Neus i de més de 50.000 partidaris presents a la muntanya.

El Partit Carlí de Catalunya va participar a l’Assemblea de Catalunya (7.XI.71) abraçant amb el seu compromís els tres punts programàtics com a pas previ a l’autodeterminació i al Consell de Forces Polítiques també des de la seva fundació (23.XII.75).

            El novembre del 2004 el Partit Carlí de Catalunya, d’acord amb les indicacions del Parlament, va presentar unes propostes per la reforma de l’Estatut de Catalunya. Per tal de procedir a la seva redacció el Partit va designar una comissió de carlins catalans, que va comptar amb l’estreta i fraternal col·laboració de valencians,  mallorquins i aragonesos, per respondre al qüestionari. Aquest treball va merèixer el vistiplau del Parlament de Catalunya, tal i com consta a la seva web del Novembre de 2004. El Partit Carlí de Catalunya va ser l’únic d’extraparlamentari que hi va  col·laborar. També es va confeccionar un projecte d’Estatut de Catalunya conegut com Estatut de Sarrià, ja que va ser en aquest barri barceloní on es varen efectuar les reunions.

            L’any 2006 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès el centenari de la Solidaritat Catalana presidit per  En Carles Hug de Borbó-Parma, ocasió en la que el Príncep i Professor ratificava el reconeixement de Catalunya com a Nació efectuada temps abans pel rei carlí Jaume III.

            Més recentment, El Partit Carlí de Catalunya va acudir a la manifestació de Barcelona  del Juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional que havia atemptat contra la integritat del Projecte d’Estatut de Catalunya.

El Partit Carlí de Catalunya, que és una part inseparable de la nostra historia durant els últims 180 anys, forma una comunitat humana profundament democràtica i respectuosa amb tothom, i tracta d’obrir solcs cap a una societat de participació i de responsabilitat en el marc d’una confederació de persones i pobles lliures.

 

2/    CARLISME I DRET A DECIDIR

            Catalunya es troba davant d’una cruïlla històrica a què s’ha vist abocada després de quasi quatre decennis de post franquisme. La recerca d’un pacte de convivència hispànic superador de l’absolutisme monàrquic, del centralisme liberal i de l’opressió de la Dictadura va donar com a resultat l’anomenat Estat de les autonomies. Des de Catalunya es veié això com la possibilitat de construir un marc comú a partir de l’autogovern en aquelles esferes que ens fossin d’abast propi.

            Trenta-cinc anys de vigència de l’actual Constitució, l´intent fallit d’una reforma estatutària i una ofensiva política, mediàtica, judicial i fiscal d’espoli i recentralització menen el nostre país a un atzucac dins l’actual ordenament de l´Estat espanyol. La continuïtat en aquesta situació ens condueix a l’ofec i la decadència com a poble i més quan la correlació de forces ens és desfavorable com a col·lectivitat, quan la majoria preestablerta  es troba institucionalitzada al Congrés dels Diputats i al Senat

            Resta doncs per al poble de Catalunya, esgotades les vies pactistes, el retorn a la seva sobirania històrica originària, aquella amb què es confederà dins la Corona d’Aragó i s’integrà a la monarquia hispànica després.

             La ruptura de l’acord lliure entre regnes i països peninsulars a partir del 1714 ha originat tot un seguit d’intents des de Catalunya per restaurar la convivència en els seus termes primigenis. Des del segle XlX, el Carlisme ha estat un dels protagonistes més actius en aquesta lluita concretada en la proclamació i defensa dels Furs perduts primer i de la Confederació hispànica contemporàniament.

            En aquest moment històric, la impossibilitat de progressar col·lectivament i l’experiència d’un retrocés en els drets comuns assolits ens empeny al trencament amb un status quo que es mostra impossible de reformar.

Pel dret que ens correspon com a nació, encara més, pel mai no decaigut dret de resistència i d’insurrecció, ha arribat el moment de decidir mitjançant una acció col·lectiva i democràtica la constitució de Catalunya com a Estat. Aquest Estat a més, ha de declarar-se independent per poder encetar la seva via dins Europa, en el concert de pobles del món. Cal tenir en compte que l’única possibilitat que Catalunya pugui establir un pacte entre iguals amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania. L’ideal doncs d’una Confederació només pot bastir-se a partir de la nostra independència. Aquesta n’és un component perdurable juntament amb l’anhel de concertar-se amb les nacions germanes. Ambdues no caben a la camisa de força de la Constitució. I dibuixen el subjecte de tot vertader pacte de Confederació, doncs són la garantia mancomunada de la pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlins aspirem.

 

            Malgrat que la Constitució post-franquista  no concita altre sentiment que la nostra reserva i els casos contemplats són molt diferents, no cal dir que és de cabdal importància conèixer que a la Transitòria Quarta de la Constitució Espanyola actual es permet i s’autoritza implícitament la celebració d’un referèndum a Navarra respecte a la seva incorporació al Consell General Basc, amb les previsibles conseqüències que això comportaria.

Davant la convocatòria de la consulta pel Dret a Decidir els carlins  catalans refermem  el dret de Catalunya a triar  de  manera lliure i  democràtica   el  seu futur davant les qüestions proposades. Així podrem avançar de manera definitiva vers la resolució  del  conflicte que des de fa tres segles ens tenalla.

3/   LA CONFEDERACIÓ

            La confederació demana -i és- un pacte lliure i voluntari d’autodeterminació, entre nacions constituïdes en repúbliques o estats sobirans.

            És doncs un ordre de contracte, no un ordre de poder, tot i que  el pacte, com a tractat institucional pugui engendrar un nou poder investit en un nou subjecte, hereu però dels subjectes originaris que pacten. És per això que el projecte d’Estatut Carlista (1930) parlava d’Estat confederal, terme esmentat en alguns autors. Car les repúbliques signatàries assoleixen, en fundar la condeferació, un nou  status. Dit d’una altra manera, els tots que són obren com a parts d’un conjunt que els abraça.

            És un ordre construït de baix a dalt, no de dalt a baix, o, si es vol, un ordre horitzontal, no un ordre vertical.  Reserva la figura de les constitucions per a les repúbliques signatàries. La constitució de la confederació és el Pacte. Rebutja un poder constituent del subjecte confederació, que no es pot posar, com creuen els antics constitucionalistes,  en un poble espanyol separat dels pobles d’Espanya, els únics cridats a celebrar i a reformar els pactes confederals en llurs Corts legítimes.  Rebutja una pretesa -i costosa- representació supraordinada a les repúbliques confederades i propugna, per a entendre en els afers comuns una coordinació (sempre: horitzontalisme) mitjançant unes Corts confederals (projecte de 1930) o una Conferència d’Ambaixadors (projecte carlí del 2004) i la seva Diputació Permanent, subjectes a instruccions i els acords de les quals es poden impugnar  per la via del passi foral: Un dret reservat universal. I en lloc de multiplicar els oficis confederals, per ex. tribunal constitucional o ministeris comuns, prefereix  confiar la solució dels conflictes i les matèries d’interès comú a comissions delegades de les parts.

            La confederació que  proposa el Partit Carlí de Catalunya neix de la necessitat de recuperar els drets històrics dels pobles, d’allò que foren els Estats o Nacions confederats dins la monarquia de les Espanyes i d’aquells drets que tenia cada poble quan es constituïa i que ningú no li podia arrabassar, els quals es perderen arran de la guerra de Successió (1701-1713) prolongada a Mallorca i Sardenya, i fins el 1714 a Catalunya. Amb la Constitució de 1812, i a Euskal Herria arran de les Guerres Carlines.

Avui aquesta confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya es manifesta i basa en els Furs, en  les Constitucions Catalanes lluny però en els detalls dels plantejaments del passat, i ofereix al poble una  solució a partir de l’autodeterminació per tornar a ser sobirà, sota el respecte d’un pacte entre iguals.

Defuig el Carlisme en conseqüència el model d’Estat federal amb les seves línies de dalt a baix, en la seva duplicació de cossos polítics, en el seu verticalisme, que acusen l’esllavissament vers l’estat unitari mostrat per l’experiència històrica.

4/   LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES

Els dos projectes carlins d’Estatut consagren la llengua catalana com  única oficial, el del 2004 juntament amb l’aranès, i àdhuc en les relacions amb les autoritats confederals. Se situen en la línia de les Bases de Manresa (1892), el gran monument del catalanisme polític (Base 3a.), i són la manifestació del sentiment cap a la nostra llengua i cultura sense cap menyspreu, ans al contrari, a les de totes les Espanyes.

            Avui davant la castellanització, malaurada confusió d’Espanya amb una Castella estesa, imposada per l'Estat i pel que fa a la llengua i la cultura catalanes en tot el seu àmbit -Principat, Illes Balears, País Valencià  i Franja de Ponent- ens trobem enfront d'una situació de prohibicions absurdes i lleis adverses al nostre poble. Anomenarem algunes de les mesures que els darrers mesos han vingut a empitjorar la situació del català i de la nostra cultura: a la Franja de Ponent, pel govern d'Aragó, el català desapareix de nom per convertir-se en una llengua anomenada LAPAO que serà tolerada però no pas cooficial. A Catalunya la Llei Wert vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles, veritable eina de cohesió social. A les Illes Balears el decret del trilingüisme vol fer que el català deixi de ser la llengua de l'ensenyament. A València es tanquen els repetidors de les televisions de la CCMA, íntegrament en català i de Catalunya Ràdio, al mateix temps que s'ha posat fi a la RTVV, parcialment en la nostra llengua. Un panorama, doncs, decebedor, que diu molt sobre la ideologia centralista del govern d’ Espanya i que palesa la desmanyotada imitació de l’opressió francesa i jacobina a les terres  fraternes del Rosselló i d’Occitània.

5/   EL PARTIT CARLÍ CONTRA EL NEOLIBERALISME

            Les classes populars carlines, bandejades de la lluita política per la restricció del dret de sufragi –sufragi censitari-, hagueren de combatre  el liberalisme als camps de batalla i amb les armes a la mà. Era una forma moderna de la lluita de la Ciutat dels pobres contra la Ciutat dels rics encesa dintre la Ciutat. Però el carlisme científic  ens ha deixat proclamacions més duradores que les armes: la concepció de la societat i de l’estat o comunitat política com a treball social integral. I encara abans de fer callar les armes i per la inspiració de Carles VII (1869) l’universal principi de cooperació. Conduïen a la proclamació d’una classe única, la del treball. Si el treball és diàleg amb la Natura i amb el medi, la societat que vol el carlisme és ecològica, molt al contrari del liberalisme que des de les Corts de Cadis introduïa l’arbitri en l’explotació forestal i suprimia les lleis i ordenances i la Conservadoria General de Boscos (1813).

            Com a negació radical d’aquells principis, i situant-nos davant els darrers esdeveniments extrems, en l'àmbit social, les distàncies entre les rendes del capital i les rendes del treball s'eixamplen cada cop més des que va començar la crisi econòmica, ja sigui per via de la moderació salarial o bé pel predomini de la financerització respecte a les inversions en economia real. Aquesta diferència entre classes socials es veu reforçada per una menor inversió en l'anomenat Estat del benestar -les retallades-, de manera que els serveis públics han de funcionar més amb menys, i amb les polítiques laborals regressives dels últims governs.  El sector públic -sanitat, educació, transports, polítiques socials, i d’altres- està patint una nova desamortització. La manera de reduir el dèficit de l'Estat i de la Generalitat implica deixar de prestar serveis als ciutadans, quan una altra manera i més socialment sostenible fóra la progressivitat fiscal, que és una vella exigència del carlisme, la desaparició de l'economia submergida i la fi dels paradisos fiscals. Mala peça tenim al teler les classes populars catalanes si no s'atura aquest devessall de polítiques regressives.

L’anàlisi del Partit Carlí de Catalunya arrenca d’una realitat social evident: l’enorme esquerda que separa la societat artificial nascuda de l’exclusivitat dels polítics i  tots aquells promotors de rancúnies i revenges, que només serveixen els seus interessos i els de llurs preceptors oligàrquics, i la societat real de la majoria dels ciutadans que reben les conseqüències de les accions de tots ells.

            Tot i que el Carlisme en armes va ser l’hereu de la universalitat de funcions  llegades per les Corts tradicionals i llurs Diputacions (la Diputació del General), que eren societat, societat representada,  a davant dels atacs del Mercat a un Estat decadent i moridor, trenca una llança per les estructures d’estat i en primer lloc per quelcom que els donà  vida  quan va néixer l’estat: la planta de funcionaris. En prendre’n la defensa, continua la lluita contra aquell primer liberalisme, amb el seu programa d’estat mínim dins la societat mínima,  que  la volia substituir pel repartiment  rera els triomfs electorals, les despulles per al vencedor (“The spoils to the victor”). I desafia a aquell  neoliberalisme sense barreres morals que les tira abaix amb les “portes giratòries”, condemnades ja en 1897 a l’Acta de Loredan confirmada pel rei Carlí Carles VII.

            En la nostra proposta d’Estat, els militants del Partit Carlí de Catalunya plantegem la reforma de l’Administració Pública de Catalunya i en quan els sigui aplicable de les repúbliques germanívoles, i proposem:

·       Desenvolupar  un procés d’austeritat de la despesa pública, llevat de les inversions rendibles i generadores de col·locació no funcionarial.

·       Evitar la duplicitat i àdhuc multiplicació dels oficis i de les oficines al servei de les assemblees: dels barris, municipals, comarcals, de les vegueries, republicanes en sentit estricte i  confederals.

·       Estendre la carrera administrativa professional fins al càrrec de Director General, acabant amb l’actual nepotisme: permanent pràctica de provisió de llocs de treball i nomenament de tot tipus de càrrecs administratius per l’únic mèrit de disposar del carnet del partit que governa. Fi de la pràctica dels assessors i dels parents col·locats.

·       Controlar els funcionaris mitjançant la purga de taula o sindicatura de les repúbliques municipals italianes més coneguda pel nom castellà de juicio de residencia.

·       Aplicar efectivament el règim de les incompatibilitats a les esferes: administrativa, legislativa i judicial.

·       Controlar de forma adequada la gestió i els pressupostos de les empreses públiques. Amb respecte al principi de cooperació.

·       Que una Comissió econòmica-social de les Corts o de llurs Diputacions,  representació real  del treball social integral, tingui una funció real en la societat, servint al diàleg obert, públic i institucionalitzat entre les organitzacions d’empresaris, de treballadors i l’Administració Pública, de forma que es garanteixi el control de treballadors i empresaris sobre les estratègies i sobre les reformes estructurals necessàries per tal d’assolir un nivell de producció competitiu i eficient, i que serveixi per proposar mesures de prevenció i superació de les crisis econòmiques amb el menor cost social. 

6/   CONSTRUIR LA SOCIETAT DE L’AUTOGESTIÓ

            Un nom nou per als vells principis: treball social integral i cooperació universal, que avui i sempre reclama el seu imperi i de manera particular al sector de l’estalvi, del crèdit i la banca.

            Una societat autogestionada no és tan sols una utopia o un projecte de futur. La coherència entre el que es proposa i l’actuació diària exigeix que sigui també una forma d’acció que es tradueixi en una mentalitat de participació, de solidaritat i de servei.

            La lluita per l’autogestió comporta uns valors de llibertat, igualtat, participació, pluralisme i solidaritat bàsics per a la nova societat que propugnem.

            El Partit Carlí de Catalunya vol proposar un canvi en les actituds de les persones envers elles mateixes i envers el seu entorn. Canvi que ha de comportar el rebuig de l’individualisme liberal i de les actuals societats competitives, consumistes i insolidàries. Per molt que es prediqui i s’imposi la globalització, s’ha de buscar la localització o municipalització a fi de facilitar que les dones i els homes ens puguem autogestionar millor. Per això cal primer descentralitzar i després deconstruir.

            És justament en el municipi on ha de regnar sobiranament el principi de la preferència per la propietat col­lectiva sobre la propietat privada individual, la que el Carlisme  va anunciar una altra vegada en una agosarada proclamació: Devolució dels béns comunals, durant la Guerra Civil de 1936-1939. I és als municipis petits i a les “entitats locals menors”, que amb els eufemismes de racionalització i de sostenibilitat  vol el Govern actual saquejar la resta d’aquells béns, els qui han impedit fins ara la completa desertització del medi rural, iniciada per les Lleis desamortitzadores. Com en ocasió d’aquelles ens preguntem: A qui aprofita el gran robatori?.

En la concepció del Partit Carlí de Catalunya, el principi de subsidiaritat, que assenyala vies al principi de solidaritat, ens ensenya que la garantia de la llibertat està en el pluralisme. Els límits del poder únicament poden estar en la sobirania de les institucions autònomes que constitueixen orgànicament la societat: sobirania social que passa davant de la sobirania política.   Quan els organismes autònoms manquen, la Societat és un conglomerat amorf regit per una burocràcia impersonal i centralista, anul·ladora de tota iniciativa, sigui aquesta pública o privada. Així, la limitació del poder de l’Estat no pot provenir, ni ha provingut mai, de fronteres artificials com les lleis constitucionals, fronteres de paper, sempre utilitzades com armes pel caprici del més fort (Montejurra, Carles Hug, 1958).

            Com a meta d’aquesta societat propugnem el socialisme d’autogestió global basat en uns principis que queden vertebrats en la Democràcia Econòmica, que permeti la gestió social de l’activitat econòmica en un doble aspecte: intern de l’empresa, mitjançant la participació dels treballadors en la seva direcció; extern a l’àmbit empresarial, mitjançant la participació, d’una forma institucionalitzada, en la planificació econòmica de les organitzacions sindicals i empresarials, de les comunitats territorials i d´altres sectors afectats.

7/   ESPECIFICITAT DE LA POSICIÓ CARLINA

            Aquest epígraf distingeix l’ideari carlí dels trets compartits per altres formacions polítiques fins i tot de les banderes ideològiques del carlisme que li foren arrabassades i que considera  positivament com a compliment d’una tasca pedagògica política.

L’ideari carlí ha passat per una desmitificació del llenguatge i de les entitats abstractes que ens ofeguen:  la Nació, la voluntat general, el poder constituent de la Revolució francesa, l’estat del pensament  germànic. Avui parlaríem de des-estructuració o de-construcció, a l’espera d’una nova construcció, d’aquestes estructures forjades per un pensament que ens és aliè i ens esclavitza.

             Considerem aquests trets específics en tres sectors: relacions entre persones individuals, relacions entre societat i estat i relacions especials entre els estats.

             Pel que fa a les relacions entre les persones i amb el medi, i atès que el nucli de la personalitat és irrepresentable, són els interessos -les relacions inter-personals i l’entorn-  els veritables representats del que es parla tot seguit. L’interès, però, té en l’ideari carlí un major amplada:  Haurem de començar per abandonar criteris d’interés material per anar incidint més en tot allò afectiu i immaterial com l’amor,  l’espiritualitat i la fraternitat.

            Pel que fa a les relacions entre societat i estat o comunitat política el Carlisme ha elaborat una doctrina de la representació política que n’és de la societat  davant la societat constituida en estat. Amb el primer socialisme, amb la “Commune” de París, amb la Internacional  i amb l’Escolàstica socialista i avui solitari a la palestra, ha recollit de les clàssiques institucions de representació  real, el treball representat pel treball, dels cossos socials i polítics anteriors a la revolució liberal burgesa de 1789:

·       El mandat imperatiu del cos elector al diputat singular, expressat en un quadern d’Instruccions. En cas de desobediència, entrega a la justícia. Manifest de Magúncia de 1860 pel rei carlí Carles VI i acta de Loredan de 1897. I segons els dos projectes d’Estatut de Catalunya (1.930 i 2004).

·       Consulta ad referèndum, personalitzada, de l’elegit al cos elector en qüestions no previstes al quadern.

·       Formació en el si dels cossos electors de comissions de vigilància sobre l’elegit. Com a l’antiga Vintiquatrena de la Cort.

·       Dietes àdhuc generoses a càrrec del cos elector. Permís laboral. Contra la compravenda anticipada del diputat a l’aparell Estat o a qualsevol altre aparell.

·       Rendició de comptes.

·       Revocació lliure del mandat.

·       Consentiment dels impostos. (No taxation without representation). Consentiment pels qui paguen (els impostos), no pels qui els mengen (Manifest de Magúncia de 1860).

·       Indissolubilitat de les Corts  mentre no hagin estat acabats els treballs en curs.

·       Sufragi universal, proposat secularment pel Carlisme que hi comprenia el sufragi femení.

           Pel que fa a les relacions entre estats:

·       Pluralisme: D’unes parts del pacte que són en si mateixes sengles tots amb un tot o alguns tots que apareixen com a parts d’aquell pacte. En la dimensió horitzontal i  ateses la tensió vital i la dimensió temporal de les associacions, més aviat suma de dualismes. Suma de tensions.

·       Cada dualisme explica una associació, així la del Pla Ibarretxe. I postula determinar l’altra part, que pot ésser un altre  tot. I està la suma de dualismes, la suma de tensions,  darrere tota confederació,  que és una construcció racional generalitzadora dels dualismes.

·       I l’associació i la confederació, que ho són de subjectes  que aporten cadascú la pròpia perspectiva sobre el conjunt, reclamen una perspectiva més alta i un subjecte durador i responsable d’aquesta perspectiva  que ha començat per identificar i posar rostre a cada una de les parts del pacte i que n’esdevé el guardià.

·       Hem parlat més amunt (punt 3) del pacte o tractat institucionalitzat. Aquell guardià n’és una part i molt principal. Una vella doctrina el posava al mig i com a centre de la vida del Dret: la presència del rei, per ficció del Dret, en tots i en cadascun dels tribunals. Resta avui la condició ubiqüitària de l’administració de justícia, que pel liberalisme reia en la llei: Jutge, boca que pronuncia les paraules de la llei. Condició que avui es fa palesa en la indistinta numeració de sales (Cada sala és, no una part, sinó tot el tribunal). I a la que no s’oposava la reserva que feien  els dos projectes carlins d’Estatut: Que cap plet incoat a Catalunya no pogués fallar-se fora d’ella. És qualitat que continua distingint-la d’altres funcions públiques: legislativa, executiva i de govern.

8/  EUROPA

El procés de creació d’Europa corona velles aspiracions del carlisme. Des de l’any 1958 quan es va proclamar a Montejurra: “Europa serà federativa com a conseqüència de la nostra federació interior”, els carlins no som partidaris de la mentalitat pragmàtica-econòmica de l’europeisme. Per nosaltres Europa és l’únic projecte de les nostres creences. No estem agafats pel petit nacionalisme dels que pensen, senten i diuen primer nosaltres, després Europa. No ho acceptem perquè Europa som nosaltres: els alemanys, els francesos, els neerlandesos, els italians, els austriacs i altres, que són els nostres compatriotes. Creiem que el anti-europeisme és l’últim refugi dels partidaris de l’absolutisme dels vells Estats-Nació. Les propostes erròneas que alguns països i organismes formulen no poden ser justificació per distorsionar el projecte europeu.

 

            Aquest comunicat es fonamenta en una secular doctrina política, i més contemporàniament en les resolucions dels congressos del Partido Carlista fets a Tolosa (Novembre de 2004), Berriozar (Novembre de 2008) i Lizarra (Novembre de 2012) i en l’anàlisi i aportacions de la comissió encarregada de la seva redacció  formada per catorze militants de l’Agrupació Territorial de les Comarques Centrals  del Partit Carlí de Catalunya i també amb la col·laboració d’onze carlins d’arreu les Espanyes.

Barcelona, a vint-i-dos de març de 2014

 

AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE LES COMARQUES CENTRALS

DEL PARTIT CARLÍ DE CATALUNYA (ATCC)