El poder adquisitiu dels treballadors que menys cobren ha caigut un 17% des de 2008

El poder adquisitiu dels treballadors de les Espanyes que menys cobren ha caigut un 17% des de 2008 segons dades de l'INE. Si comparem aquestes dades amb les d'Eurostat, l'oficina estadística comunitària, només les rescatades Irlanda i Grècia han rebaixat més els costos laborals unitaris que l'Estat espanyol, mentre que a la majoria de països europeus han continuat creixent, un 10% de mitjana a la zona €. Des de l'esclat de la crisi, el 2008, fins ara (amb les últimes dades disponibles, del 2013), a l'Estat aquests costos laborals han caigut un 6,6%. Únicament superen aquest ajustament els irlandesos i els grecs, amb un retrocés d'un 13,5% i d'un 8,5%, respectivament. Segons Eurostat, una hora de treball costa 21 euros i 10 cèntims, a l'Estat. La mitjana de la zona euro és un 25,7% superior: es paga 28,4 euros per hora treballada. L'hora espanyola és fins i tot més barata que la mitjana del conjunt de la UE, dels Vint-i-vuit, que és de 23,7 €.

Tot plegat confirma la tesi que no es tracta d'una crisi sinó d'un ofegament de les capes més pobres de la nostra societat. Exactament com va passar al segle XIX amb la liberalització de les economies. Aquest fou un dels factors determinants del naixement del carlisme. A les Espanyes són els sous més baixos els que han pagat la contenció salarial: el poder adquisitiu dels treballadors que menys cobren (els que ingressen un sou que és un 10% inferior a la taula salarial) s'ha esfondrat un 17%, en canvi, el dels més ben pagats s'ha retallat només un 2%.

L'executiu del liberal centralista Partit Popular assegura que aquesta moderació salarial és un “element addicional” que ajuda a rellançar l'economia i “permet salvar llocs de feina”. La solució a aquest desgavell és aplicar un socialisme autogestionari on no només es comparteixin les pèrdues sinó també els beneficis. On els salaris més alts estiguin limitats i no es marquin les directrius econòmiques des del Bundesbank.