El periodista i
historiador navarrès Manuel Martorell, autor de "Retorno a la lealtad"
ha investigat un moment poc conegut de la història del carlisme, els
anys 40 i 50, quan aquest moviment polític es va oposar al franquisme i
es va postular com a alternativa al règim
 |
| Manuel Martorell presentant el seu llibre |
Manuel Martorell Pérez
(Elizondo, 1953) és un periodista que col·labora, entre altres mitjans,
amb Diari de Navarra. Però també és un historiador que durant deu anys
ha investigat el carlisme en els anys 40 i 50. "Vaig començar a
treballar en una revista anomenada Montejurra que va iniciar el meu
pare. Però hi havia tanta informació que el que anava a ser una tesi de
periodisme va acabar sent d'història".
Enriquida per informes
policials i testimonis directes, la tesi va ser premiada per la Fundació
Luis Hernando de Larramendi, que ha publicat la primera part de la
investigació (fins a mitjans dels anys 50) sota el títol "Retorno a la
lealtad", El desafiament carlista al franquisme (Actes Editorial, 26
euros). Ahir es va presentar a Pamplona.
Llibres com el seu i Requetés, de Larraz i Serra-Sesúmaga semblen reivindicar el carlisme.
El carlisme és un tema
recurrent. És un moviment polític molt complex, de longevitat
impressionant, el partit polític més antic d'Europa. Però no es tracta
que el carlisme estigui de moda, sinó que una part de la seva història,
la de la Guerra Civil i el franquisme, no havia estat explicada. Només
coneixíem la història oficial, des del punt de vista franquista. Però un
gran sector del carlisme no va acceptar el decret d'unificació (el que
els va fusionar amb Falange el 1937) i després de la guerra es va
enfrontar a la dictadura. Aquest període dels anys 40 i 50 era una
llacuna històrica. Aquest treball intenta recuperar les actituds, els
sentiments, les posicions polítiques d'aquests carlins que no van
acceptar el règim franquista com una cosa que s'identifiqués amb la seva
forma de pensar.
Van ser majoria?
La immensa majoria. Els
cridaven javieristas o falcondistas, per Javier de Borbó-Parma o pel seu
delegat nacional, Manuel Fal Conde. De fet, els que es van integrar en
el règim quedar marginats en la reconstrucció del partit després de la
Guerra Civil.
Diu en el llibre que van ser perdedors en el bàndol de la victòria.
Els testimonis deixen
entreveure un sentiment d'amargor, de frustració. Fins i tot hi ha qui
renega d'haver participat en la guerra. Molts altres requetés
consideraven que havien complert amb el seu deure, però creien que el
resultat polític de la guerra no tenia a veure amb els seus principis.
Els qui van acceptar el decret i van ocupar càrrecs públics van quedar
al marge de la nova Comunió Tradicionalista Carlista.
No podia ser fàcil la unificació amb Falange.
Objectivament, no era
possible. La ideologia feixista és incompatible amb el pensament
tradicionalista. Pel feixisme el centre del poder és l'estat; per a un
sistema tradicionalista són els drets històrics, els furs que fan
que cada regió es governi segons tradicions antigues. Però a més no es
produeix aquesta unificació, sinó que alguns sectors del carlisme
accepten un decret d'una Junta Militar en una circumstància tan
extraordinària com una guerra. I ho fan violentant les normes de
funcionament del partit i sobretot d'esquena a la majoria dels militants
carlistes, que estaven en els fronts.
Quan va acabar la guerra, quina va ser la seva estratègia?
El carlisme va fer una
anàlisi del franquisme molt semblant al de l'oposició republicana: era
un règim aïllat, que en aliar-se amb Hitler i Mussolini s'havia posat al
davant del món. Acabada la Guerra Mundial, el carlisme creia que Franco
cauria com fruita madura. En aquest sentit, la Comunió Tradicionalista
es postulà com a alternativa perquè, a través d'un sistema monàrquic de
caràcter catòlic i representatiu, amb similituds a la monarquia anglesa,
Espanya es reconciliés amb l'Europa que va vèncer al feixisme.
No obstant això, Franco no cau.
No, i el carlisme entra
en una depressió política, queda paralitzat. Només la Guerra Freda
explica que un règim aïllat en 1946 i 1947 sigui recolzat pocs anys
després per les majors potències, pel Regne Unit i EUA. Aquesta
reconciliació amb les grans potències consolida Franco i l'estratègia
d'enfrontament del carlisme deixa de tenir sentit. Debatre quina
estratègia seguir i una de les línies és la dels partidaris de
acostar-se al règim, que ja no tenia la duresa d'anys enrere.
No obstant això, el
carlisme va pagar aquest enfrontament amb Franco. Cita historiadors que
diuen que ho va passar pitjor que a la República.
A la República, tot i
multes i persecució, sempre es va mantenir com a organització legal.
Però Franco va voler fer desaparèixer de la faç de la terra el carlisme
com a moviment polític. Va adaptar elements de caràcter simbòlic, com
l'himne, la bandera o la guàrdia personal però el sistema polític
franquista no tenia res a veure amb el carlisme.
Quines eines van usar els carlins en la seva oposició?
Obrien cercles carlins
amb tapadores legals, feien pamflets, organitzaven manifestacions. Van
arribar a tenir força activitat, encara que eren franctiradors. No
tenien existència legal, ni seus de partit ni coordinació. Funcionaven
de manera autònoma. Aquestes activitats unes vegades eren prohibides i
altres tolerades per circumstàncies especials, ja que el carlisme va
gaudir de la protecció d'alguns generals que havien guanyat les seves
batalles gràcies en part als requetés. Per això es van arxivar
situacions que haguessin acabat amb condemnes a mort, com l'enfrontament
a trets de 1945 a la Plaça del Castell.
Què va passar?
Ja el 21 d'octubre de
1939, quan es van traslladar les restes mortals del general Sanjurjo des
de Lisboa fins a Pamplona es va produir un moment de gran tensió. Quan
van sortir les autoritats al balcó de la Diputació, van començar a
reclamar la presència de Fal Conde, que va ser rebut amb crits de "Visca
El Rei". Un informe d'una dirigent de la Secció Femenina, Amor
Valladares, descriu una ciutat on no hi havia camises blaves, en la qual
tot eren boines vermelles i crits de "Visca el Rei". Fins i tot
assenyala que un tinent de regulars al qual se li va ocórrer cridar
"Viva Franco" va ser apallissat per diversos requetés. Acaba el seu
informe dient que "vulgui Déu que no lamentem el que ha passat avui".
Es va lamentar el 1945, entenc.
Des de 1939 fins al 3
desembre 1945 hi ha un enfrontament ascendent entre el carlisme i la
dictadura. Va ser una estratègia per fer caure Franco i substituir-lo
per una monarquia tradicional, que va tenir el seu punt culminant en una
manifestació a la Plaça del Castell, paral·lela a una altra que es va
celebrar a València en què també hi va haver incidents i trets a
l'aire.
A Pamplona el governador
civil va bloquejar les carreteres, va fer que els trens passessin de
llarg, distribuir policies secretes per tota Navarra i fins i tot es van
apagar els llums perquè no es pogués fer servir la megafonia.
En el míting va
aparèixer la Policia Armada, que va demanar a la gent que es dissolgués.
Va sonar un tret, la policia va carregar i els carlins van disparar. Hi
va haver quatre policies ferits de gravetat i quatre o cinc ferits pels
cops. La ciutat va quedar acordonada i es va detenir 200 persones. Es
diu que la gent fugia del Cercle Carlista, en la pròpia Plaça del
Castell, per les teulades. Allà es van trobar armes de tot tipus, fins i
tot cartutxos de dinamita. Es van obrir dos consells de guerra però al
final no va passar res.
Hagués estat un escàndol que el franquisme fes un consell de guerra als que l'havien ajudat a guanyar la guerra.
Font: Diario de Navarra
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada