• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dijous, 29 de setembre del 2022

El regnat d'Alfons Carles I (1931-1936)

Alfons Carles de Borbó i d'Àustria-Este (Londres, 12.9.1849 - Viena, 29.12.1936) Alfons Carles I i el  Duc de Sant Jaume, era fill de Joan de Borbó i de Bragança i de l'arxiduquessa Maria Beatriu d'Àustria-Este, germà del pretendent Carles VII i net de l'infant Carles Maria Isidre de Borbó i de la infanta Maria Francesca de Portugal per via paterna i del duc Francesc IV de Mòdena i de la princesa Maria Beatriu de Savoia per línia materna. Era coronel de zuaus de l'exèrcit pontifici. Amb el seu germà va combatre a Catalunya a la 3ª guerra carlista obtenint victòries com les d'Alpens o Conca. A l'exili va viatjar per molts estats amb la seva esposa i es va destacar per les seves campanyes contra els duels i la maçoneria. Durant la I guerra mundial va donar suport a Àustria-Hongria que l'acollia. 


Retrat d'Alfons Carles I incrustat en l'August Manifest Regi, portant l'hàbit blanc les Ordres Militars ("Augusto Manifiesto", Arxiu Històric Nacional, Arxiu de la Família Borbó Parma, Publicacions d'Alfons Carles de Borbó, Caixa 106, expedient 3).


Accés al tron i unificació del carlisme

Quan el seu nebot Jaume III va morir (2.10.1931), el va succeir com a nou pretendent amb el nom d'Alfons Carles I. Alfons Carles I va reintegrar al carlisme als neocatòlics de Vázquez de Mella (mellistes) i als integristes reorganitzant el Partit Carlista de Jaume III com a Comunió Tradicionalista donant un gir respecte a Jaume III oposant-se a la república laica. Va declarar 5 punts inamovibles: la confessió catòlica, la constitució orgànica, la federació regional, la monarquia tradicional i la tradició política espanyola. El febrer de 1932 el Partit Integrista, liderat per Juan de Olazábal es dissolia integant-se a la nova CT.

El gener de 1932 el Rei va nomenar una Junta suprema encapçalada pel marquès de Villores. La formaven el comte de Rodezno, Joaquín Beunza, Juan María Roma, José Luís Oriol, Manuel Senante i José María Lamanié de Clariac. L'unió de diversos corrents contra la república va suposar un notable creixement amb l'obertura de 40 centres a Navarra durant el regnat d'Alfons Carles I. A la ciutat de València, només, hi havia actius sis centres carlistes. A Barcelona destacava el de Portaferrissa amb nombrosos actes culturals i socials, un potent cafè amb jocs i activitats.

A part de la implantació en centres l'organització es va diversificar. Principalment els grups de dones anomenades Margarides, les boines blanques, en referència a la primera reina carlista, destacant Maria Urraca Pastor. Només a Navarra tenien 5.000 afiliades. També el Socors Blanc com a grup de solidaritat, educació, beneficiència, propaganda i als grups de joves de l'Agrupació Escolar Tradicionalista i el Requetè. Aleshores hi havia uns 10.000 membres a Navarra de la formació paramilitar. Aquests joves van enfrontant-se amb els republicans morint 3 militants carlistes a Bilbo i Madrid. Hi va haver tiroteigs a les dues ciutats i evidentment a Pamplona.

Tota aquesta organització va quedar afeblida arran de l'intent de cop del general Sanjurjo el 10.08.1932 en el que alguns carlistes es van implicar a Andalusia i Madrid. Sanjurjo, de fet, era fill d'un militar de la tercera guerra carlista. El fracàs de l'intent va dur diversos carlistes a presó i es van dissoldre les estructures del Requetè. Un dels presos, el coronel Enrique Varela, es va passar al carlisme durant l'etapa de presidi essent nomenat cap del Requetè. Va ser ell qui va redactar les Ordenances del Requetè establint l'organització de la unitat base anomenada Requetè amb 250 membres i els Terços que sumaven uns 800, les insígnies, uniformes incloent-hi la boina roja. D'aquesta manera el 1933 l'organització ja estava totalment reconstruida. 

El Comte de Rodezno i el Nucli de la Lleialtat

L'etapa del marquès de Villores va acabar amb la seva malaltia i substitució pel Comte de Rodezno, Tomás Domínguez Arévalo, fill d'un ex diputat carlista amb  José Luís Oriol, José María Lamanié de Clariac, Víctor Pradera i Esteban Bilbao. El fet que el Comte de Rodezno fos partidari de l'entesa amb la línia il·legítima dels alfonsins va provocar un cert malestar. Aquest es va materialitzar al voltant del setmanari El Cruzado Español de Madrid, Oriamendi de Bilbao i El Guerrillero de València que va donar lloc al moviment El Nucli de la Lleialtat de Jesús de Cora y Lira a partir de 1931 i que serien expulsats de la CT el 1933. El 22 de juliol de 1934 a Zumárraga una part de la CT va advocar per Carles Pius d'Habsburg-Lorena i Borbó, fill de Blanca de Borbó (filla de carles VII). El maig de 1935 el Nucli va celebrar una reunió a Saragossa establint un partit com a Consell Nacional de la Comunió Carlista liderat per Lorenzo Saenz, Ignacio María de Plazola o Francisco Javier de Lizarza que va proclamar hereu a l'arxiduc Carles Pius d'Habsburg-Lorena i Borbó, qui va acceptar el 30 de juny de 1936 (aquest no va acceptar el títol en una declaració el 29.11.1936 quedant la situació en suspens) i trencant amb la CT.

El Nucli de la Lleialtat no només s'oposava a un apropament a la dinastia il·legítima. També criticava el pes que havien adquirit els integristes. Aquests van crear problemes també a Euskadi i Catalunya. En el primer cas el distanciament va anar creixent al voltant de l'estatut d'autonomia. Hi havia dos sectors dins la direcció. Beunza, Oriol Oreja defensaven l'autonomia mentre el Comte de Rodezno, i en especial Pradera i Olazábal s'hi oposaven. Per tot plegat la CT i l'EAJ van trencar definitivament el 1933. En el cas català el carlisme va passar de donar un suport entusiasta a l'Estatut d'autonomia de 1931 a criticar-lo obertament a mesura que les esquerres aprofitaven l'autogovern per imposar els seus criteris. A les eleccions de1932 la CT va trencar l'entesa amb la Lliga i es va presentar amb els alfonsins dins de Dreta de Catalunya sense cap èxit i en solitari a les estatals de 1933 fracassant també. Les relacions amb el partit catòlic Acción Nacional, precedent de la CEDA, la Renovación Española clarament alfonsina i l'oficina electoral TYRE (Tradicionalisme y Renovación Española) foren epidèrmiques malgrat les intencions del marquès de Rodezno ja que Alfons Carles I sempre va desconfiar de la resta de formacions. Malgrat això la CT es va presentar a les estatals de 1933 dins del bloc de dreta aconseguint l'elecció de 21 escons. El programa de mínims incloïa: amnistia, defensa dels sectors agraris i religiosos (aturant el laicisme) i ordre. Casimir Sangenís per Lleida i Joaquim Bau per Tarragona foren els diputats carlistes catalans.  "Entenc la necessitat d'unir-se a les dretes, tot i no ser aixpo molt bo per nosaltres i afavoreix només als alfonsins, però el nostre partit no podria haver sigut acusa d'una derrota de les dretes", va dir el monarca però més tard va desautoritzar l'apropament als alfonsins de Rodezno afirmant "No es poden servir a dues causes, la meva i la de Don Joan" i va donar un canvi de rumb a la direcció del moviment carlista.




La reactivació del carlisme amb Fal Conde

El canvi de rumb estava motivat per l'emergència d'un nou líder a Andalusia. El 1934 va nomenar secretari general de la Comunió Tradicionalista a Manuel Fal Conde (10.08.1894-20.05.1975) culminant així el meteòric ascens de l'advocat d'Higuera de la Sierra (Huelva). Iniciat en el partit Integrista el 1930 va realitzar una enorme tasca d'organització que en dos anys va portar la CT a ser un referent a la part oriental d'Andalusia centrada en els joves i el Requetè. El 1933 foren escollits 4 diputats andalussos carlistes en una fita mai vista i el novembre de 1933 era escollit cap de tota Andalusia. La celebració d'un aplec al Quintillo (15.04.1934) amb la participació de 650 requetès uniformats essent definit com el Zumalacárregui del sud. 

La nova direcció va establir 3 delegacions: premsa, jovent i propaganda. Pel que fa al primer punt, sota, Manuel González Quevedo, es va reforçar l'Editorial Tradicionalista (1933) publicant el Boletín de Orientación Tradicionalista a nivell intern, El Siglo Futuro a Madrid, El Pensamiento Navarro a Pamplona o El Correo Catalán de Barcelona. Els joves es van estructurar amb les AET, els Pelayos, sota la direcció del diputat Luis Arellano i el la Delegació de Requetès (1934) que es va confiar a José Luis Zamanillo. Aquest va tenir noves baixes arran de les revoltes de 1934 a Astúries i el País Basc on fou assassinat el diputat Marcelino Oreja essent segrestat per socialistes i executat el 5.10.1934. Joves i requtès es van unir en una tasca de propaganda, dirigida per Lamanié de Clairac, recolzada per un Tresor Tradicionalista per recaptar fons.  En aquest sentit es van reactivar els aplecs de Montserrat, Vila-real o Poblet entre d'altres. Així es va produir la publicació de L'Estat Nou (1935), Manuel de Joventuts Carlistes i el Catecisme Tradicionalista de Juan María Roma, ambdós de 1935. El Catecisme explicava "El dret a la dinastia carlista" en defensa de la "Monarquia Tradicional. El Rei, gratia Deo, és subjecte a lleis". "Entre totes les co·lectivitats que existeixen a Espanya sobresurt, constituent una consoladroa excepció, el partit tradicionalista que és la continuació de l'Espanya tradicional". Sobre Déu: "Creure ha de ser obra de l'enteniment i la voluntat per mitjà de la gràcia divina i res ha de ser tan voluntari com la religió, que si for forçada, seria nul·la". Per això defensava un estat confesional, la unitat catòlica però també el respecte a les minories no catòliques amb separació de poders Església-Estat. La pàtria era definida com la "herència dels pares, el tresor dels fills" i els Furs havien de ser restaurats en la forma d'una monarquia federal. "El regionalisme no engendra, com diuen els centralistes, el separatisme. Som regionalistes i autonomistes. Defensem els drets individuals a la vida, l'ensenyament, de reunió i d'associació.".

A nivell polític la CT va participar en l'anomenat Bloc Nacional liderat per l'alfonsí José Calvo Sotelo coalició de dreta creada el desembre de 1934 i del que la CT sortiria l'abril de 1936. De fet a les eleccions de 1936 la CT participaria a Catalunya amb la Lliga dins del Front Català d'Ordre mentre a Espanya ho feia aliada a la CEDA i Renovació Espanyola aconseguint 13 escons carlistes dels qui 3 foren anul·lats per les autoritats republicanes. Les eleccions de febrer de 1936 van estar marcades per la violència política on els carlistes van enfrontar-se amb els republicans d'esquerra als carrers. De fet el Requetè amb 30.000 membres (8.000 a Navarra) era la milícia politica més ben estructurada de les Espanyes. A Catalunya el 1935 es comptabilitzaven 60 cercles carlistes, 59 de margarides, 164 delegacions i 5 terços de requetès amb 3.600 voluntaris actius amb 15.000 requetès auxiliars.

Alfons Carles I va participar activament en els preparatius de la revolta militar que va començar a la Guerra Civil Espanyola, presidint una junta suprema militar que va proporcionar un gran nombre d'armes als revoltats però va ser Fal Conde qui va dur la tasca principal.

Fal Conde i Xavier I 

Problemes de successió

A causa de la seva edat i la falta de fills, el carlisme tenia altre cop un greu problema successori. Alguns carlistes van optar per la branca alfonsina rival, però la majoria pensaven que el germà de l'emperador austríac, Robert d'Àustria-Este, acceptaria el càrrec. D'altres van proposar que els fills de Blanca, filla de Carles VII, fossin els hereus. Finalment, el 23.1.1936, Alfons Carles va designar el seu nebot Francesc Xavier de Borbó i Parma com a regent mentre no se solucionés el conflicte successori. El 1952 fou aclamat com a Rei Xavier amb tots els drets. D'aquesta manera, la casa de Borbó-Parma ostenta actualment l'herència oficial dels carlistes. 

Alfons Carles va morir als 87 anys, el 29 de setembre de 1936 a Viena en un "accident" amb un camió militar que mai s'ha sabut si fou provocat expressament.  Està enterrat amb la seva dona a Àustria, a la capella del castell de Puchheim (prop de Salzburg).

 

* 'El carlismo catalán durante la 2ª república española (1931-1936) Análisis de una política estructural'. Premi Andreu Nin 2006, Publicacions Abadia de Montserrat, Barcelona 2008, de Robert Vallverdú.

Read more »