El 30 de setembre del 1846, Carles Lluís de Borbó va publicar al diari 'El pensamiento de la nación' un manifest apel·lant a la lluita armada: “Ha arribar doncs, el moment, espanyols, que tan acuradament vaig voler evitar a costa de tants sacrificis de la vostra part i de la meva […]. La causa que represento és justa; cap obstacle ens ha de retreure per salvar-la: el resultat és cert, doncs explico que gelosos, actius i valents acudireu sol·lícits a la crida que us faig […]. Compliré tot el que us vaig prometre i ofereixo; i en el moment del triomf res no serà més grat ni em complaurà tant com considerar que no hi va haver vencedors ni vençuts. Us dono les gràcies pels vostres patiments, constància i seny. Admirador del vostre valor i de les vostres gestes, sabré recompensar-les al camp de batalla”. D’aquesta manera, començava oficialment la guerra dels Matiners. El diari 'El pensamiento de la nación' havia estat fundat pel sacerdot, teòleg i filòsof català Jaume Balmes, qui va mirar de resoldre l’encara latent problema dinàstic tot casant la reina Isabel amb el fill del Rei Carles V, anomenat Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín o Carles VI. Per ajudar-lo, el pretendent havia abdicat el 1845 i el seu fill havia passat a ser anomenat Carles VI. Però les controvèrsies socials i polítiques van impedir que el casori reeixís i Isabel II es va casar, finalment, amb el seu cosí germà, Francesc d’Assís de Borbó, l’octubre del 1846. Jaume Balmes afirmava: “Sempre la millora de la causa de Don Carles està en la raó directa de l’exageració d’idees i violències de mesures dels governs de Madrid” (Jaume Balmes, OC, XXIII, p.75).
Aquell mes de setembre del 1846, el capità general de camp carlí i antic eclesiàstic Benet Tristany s’havia alçat contra el govern a Solsona al capdavant de 300 homes. Aquesta acció s’havia avançat als plans del comandament carlista en l’exili. Potser per aquesta raó el conflicte, que tot just s’encetava, va rebre el nom de guerra dels Matiners, tot i que també n’hi ha que creuen que l’origen del nom té a veure amb l’estratègia de guerra, ja que situaven els seus homes de nit i a trenc d’alba iniciaven les accions. Tanmateix, els esdeveniments de Solsona van tenir poc ressò més enllà del Principat i el frustrat matrimoni entre la reina i l’anomenat Carles VI va fer palès que el malestar era més profund a Catalunya que a la resta de l’Estat. L'aixecament de Benet Tristany a Solsona fou un mes abans de l'enllaç de l'usurpadora Isabel II, tot i que altres historiadors situen l'inici de la guerra en l'assalt a Cervera de Tristany el 16 de febrer del 1847 i que havia de durar fins al 1849.
La guerra dels Matiners va estar motivada, sobretot, per uns impostos excessius i la polèmica restitució de les lleves. Eren temps de crisis agràries i financeres, fruit d’un seguit de males collites que havien fet pujar el preu del pa, i fruit també de la paralització d’un gran nombre d’indústries, fet que va incrementar l’atur obrer. A més, les disposicions del govern, assentat en el centralisme i dominat pels liberals moderats, agreujaven les condicions de vida de les classes populars. Un exemple d’això eren determinats impostos que afectaven el consum d’aliments i que esdevenien una càrrega en un context de crisi. I n’hi havia d’altres: la restitució de les lleves; la lliure circulació i venda d’articles estrangers, sobretot en el sector tèxtil, que representava un greu perjudici per a la indústria catalana, i el pas de les propietats de l’Església a mans de la burgesia, que va generar disputes entre els nous amos de terrenys rurals i els pagesos que reclamaven antics drets d’ús de la terra. Aquest conjunt de coses va abocar a la insurrecció aquella població amenaçada per la fam, i el seu descontentament va ser canalitzat d’entrada pel carlisme.
Els carlistes catalans no havien estat inclosos en el conveni de Bergara del 1839, ni els seus oficials havien pogut incorporar-se a l’exèrcit regular com sí que van poder fer els carlistes bascos i castellans, discriminacions que van dur-los a refugiar-se a les muntanyes, organitzar-se en partides i convertir-se en bandolers. L’oportunitat de combatre l’estat liberal i centralista dels moderats, que congriava odis a dojo, els va elevar a guerrillers, i aviat les seves files es van engrossir amb camperols, obrers aturats i altres carlins que en tornar de l’exili descobrien que tenien prohibit residir en els seus pobles.
Malgrat tantes raons, semblava que l'únic que els animava a lluitar era que Carles VI fos rei, circumstància que va afavorir que aleshores als carlistes se’ls anomenés 'montemolinistes' (pel títol de comte de Montemolín de Carles Lluís de Borbó i de Bragança).
La primera fase de la guerra va enfrontar l’exèrcit amb les partides carlines que van aparèixer al Berguedà, al Camp de Tarragona i en altres comarques del país. Mentre que les autoritats governamentals adoptaven mesures repressives, com la pena de mort per a qui posseís armes sense permís o amagués un insurrecte, els carlistes van mirar d’evitar molèsties a la població civil, actitud que va contrastar amb la mostrada en la guerra anterior. Les partides, com que eren poc nombroses, podien desplaçar-se amb rapidesa, i van penetrar a Martorell, Lleida, Terrassa i altres localitats, sempre amb la cura de no incomodar el veïnat. Els seus assalts els limitaven als ajuntaments, les esglésies i les diligències, i als militars i persones riques. Tristany va revelar-se com un dels caps montemolinistes més actius en entrar a Cervera el 16 de febrer del 1847 per proveir-se amb fons i municions, i en ocupar Guissona, Calaf i Vicfred.
El capità general de Catalunya, el gadità Manuel Pavía, va dirigir els seus esforços en un doble vessant: políticament, a apropar-se a la burgesia per intentar ser portaveu de les seves reivindicacions davant el govern i guanyar-se el seu ajut contra els matiners; i militarment, a augmentar la pressió sobre l’enemic, els efectius del qual no depassaven els 4.500 homes, sol·licitant més forces a Madrid quan ell ja disposava d’un exèrcit de 22.000 soldats. e
Benet Tristany va ser capturat a Llanera de Solsonès i afusellat pels mossos d’esquadra el 17 de maig del 1847 amb altres caps carlistes. Fou exposat el cadàver del brigadier Porredon 'Lo Ros d'Eroles', mort a cops de baioneta a Clariana de Cardener. Ambdós havien estat localitzats la nit del 15 de maig pels liberals gràcies a una delació Per asserenar l’ambient, Pavía va decretar una amnistia, però aquelles execucions havien radicalitzat els matiners, que van començar a enfrontar-se a l’Exèrcit. El clima bèl·lic es va estendre, i Pavía va dimitir l’1 de setembre com a protesta pels escassos reforços que rebia. El nou capità general, Manuel de la Concha, marquès del Duero, sí que va aconseguir elevar el nombre de les tropes fins a 42.000 efectius i va oferir una amnistia més àmplia. Tot i que una gran quantitat de gent s’acollí a tal oferta, els rengles dels matiners no baixaven dels 4.000 homes. Poca cosa més va poder fer el marquès. A l’octubre, el general Ramón María de Narváez se situava al capdavant del govern moderat, accentuava el tarannà dictatorial de l’estat liberal i substituïa De la Concha per Pavía, que es va comprometre a pacificar Catalunya.
Convençut que la solució del problema era més política que militar, Pavía va buscar el suport dels catalans amb mesures com l’atorgament d’un nou indult i l’obertura de la frontera francesa per facilitar el comerç. Va recórrer el Principat per informar d’aquestes i altres novetats en un moment en què l’activitat dels matiners va alentir-se, per la manca de diners que els impedia fer front a les despeses de la guerra. La combinació d’ambdós factors va afavorir que la major part de grups reduïts de carlins deixessin les armes i que el capità general, el 15 de gener del 1848, pogués comunicar a Narváez que Catalunya estava en pau.
El contingut ideològic inèdit de la guerra dels Matiners
Tanmateix, incidents a Susqueda, Igualada i Sanaüja van demostrar que l’acció dels guerrillers no havia cessat. Aviat aniria a l’alça. Al febrer va produir-se a França una revolució que va menar a la proclamació de la República. Arran d’aquest fet, una onada revolucionària va travessar Europa i, de retop, va dotar la guerra dels Matiners d’un contingut ideològic inèdit. Els liberals més progressistes, oposats a Narváez, havien derivat cap a posicions republicanes i havien trobat audiència en el proletariat urbà, castigat per l’atur. I per combatre l’enemic comú, progressistes i carlistes es van convertir en aliats malgrat les seves divergències. Partides de carlistes convivien o es barrejaven amb les organitzades pels progressistes i els republicans, i a l’ombra de tot plegat la guerra es va intensificar a l’abril, quan el capità general interí Josep Masgoret va entrar a Catalunya per encarregar-se de les operacions. A la darreria del 1847, Pavía anuncià la pacificació de Catalunya, tal com desitjava Narváez. Però si la guerra, en bona part per manca de mitjans, tot i que havia llanguit, hom no la podia pas considerar acabada, i per l'abril del 1848 reprengué quan Josep Masgoret entrà a Catalunya i es posà al capdavant de les forces montemolinistes (victòries carlines de Sant Jaume de Frontanyà i del Pont de Rabentí, i presa de Vidrà), mentre Ramon Cabrera entrava (23 de juny de 1848) per Oceja, Cerdanya, Catalunya Nord, fet que donà impuls a la lluita, i publicava una proclama de to moderat.
Animats per l’embranzida, els carlistes van intentar estendre la guerra fora de Catalunya, però van fracassar per manca de mitjans i de coordinació. Els brots de rebel·lió més importants van sorgir a Sevilla i Madrid, però n’hi va haver també a Santander, Palència, Zamora, Lleó, Àvila i Burgos. Aquests es van dissoldre al cap de poc d’aparèixer o van ser sufocats. Al Principat, en canvi, Cabrera va reunir una força de 8.000 homes i els carlins van vèncer les hosts governamentals a Sant Jaume de Frontanyà i al Pont de Rabentí. A Barcelona es formà un comitè revolucionari que dictaminà una sèrie de reformes, com l’abolició de les lleves, l’establiment del sufragi universal o l’obligatorietat i gratuïtat de l’ensenyament primari.
Després d'enviar Forcadell al Maestrat, Cabrera organitzà alguns escamots de cavalleria i cercà una victòria que equilibrés la seva inferioritat. Però la guerra no canvià de manera substancial: els audaços cops de mà dels carlins (atac a la vila de Gràcia i al Portal de l'Àngel, pel juliol del 1848) eren contrarestats per les victòries governamentals i pel fracàs de l'aixecament fora de Catalunya: derrota i afusellament de Joaquín Julián de Alzaa, promotor de l'aixecament a Guipúscoa (juny-juliol del 1848); fracàs de la temptativa a Navarra i a Burgos; ineficàcia de les partides del Maestrat i del Baix Aragó i als Montes de Toledo. La victòria de Borges sobre el brigadier Paredes a l'Esquirol i la de Cabrera a Avinyó sobre la columna del general Manzano (16 de novembre de 1848) i la incorporació a la lluita dels republicans del brigadier Victorià Ametller i Vilademunt,de Francesc Bellera i de Joan Barrera, particularment forts a l'Empordà, i de Baldrich i Escoda, que operaven a la rodalia de Barcelona i de Tarragona, no modificaren la relació de forces. Si bé el sometent aixecat pel govern (repartiment de 6.000 fusells) no donà gaire resultat, la política d'atreure i subornar alguns caps montemolinistes (mitjançant diners i el reconeixement dels graus militars) resultà eficaç: s'hi acolliren, entre altres, a Aragó, el Coix de Carinyena; a Catalunya, Miquel Vila (Caletrus), Bartomeu Poses, i fins i tot, des de França, Josep Pons (dit Pep de l'Oli). Això sembrà entre els carlistes la por a la traïció.
Pavía va ser destituït al setembre i el seu successor, Fernando Fernández de Córdoba, va trobar un escenari que es transformava. La crisi econòmica començava a remetre i els carlistes s’estaven dividint. El capità general va aprofitar les tibantors entre l’enemic i va anorrear el moviment republicà amb l’afusellament dels seus líders visibles alhora que persuadia els caps carlistes perquè abandonessin la contesa. Tot i això, el seu exèrcit va ser derrotat pel de Cabrera a Avinyó al novembre i la reacció de Narváez va ser, de nou, reemplaçar el seu lloctinent a Catalunya: torn per a De la Concha.Però els èxits puntuals dels carlistes no modificarien el desenllaç del conflicte. Les dissensions havien afeblit els insurrectes, alguns dels quals es van deixar subornar amb diners i càrrecs pel marquès del Duero i van canviar de bàndol. El baró d'Abella, Josep de Calassanç d'Abat i de Subirà, va intentar negociar la rendició dels germans Tristany, però en van informar Cabrera i li van preparar un ensurt el 23 de febrer de 1849; fou pres i afusellat després d'un consell de guerra. Pel gener, mentre Ametller era derrotat a la Vajol, Concha atacà el reducte principal de Cabrera (les Guilleries i la vall d'Hostoles). Aquest derrotà les columnes del general Hore (a les Planes) i del coronel Ruiz, però l'endemà fou batut i ferit a la batalla del Pasteral. La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l'altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d'armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà Ramon Cabrera, que hi fou ferit. Aquesta fou la darrera acció important de la guerra; la detenció del pretendent carlista pels duaners francesos quan intentava d'entrar a Catalunya el 4 d'abril desanimà els seus partidaris i el 26 d'abril Ramon Cabrera passà a França.
Tomàs Bertran i Soler, president oblidat de Catalunya
Tomàs Bertran i Soler (Barcelona, 1791- França, 23 d'abril de 1863)fou un polític i escriptor català. Afiliat a la francmaçoneria, fins al 1835 havia estat un dels caps del Partit Liberal amb Pascual Madoz i Ramon Xaudaró i Fàbregas. Soci fundador de la Societat Literària d'Amics de l'Home, el 1839 fou deportat a les Illes Canàries. Actuà després com a agent de la Societat Bíblica protestant, religió a què es convertí després d'un viatge a Londres. Fins al 1845 havia defensat el republicanisme, influït per Montesquieu i Jean-Jacques Rousseau. Des d'aleshores, però, es tornà monàrquic, i durant la guerra dels Matiners (1846-1847) intentarà unir progressistes i carlins al voltant d'un projecte d'estat que significava un règim d'autogovern per a Catalunya a través d'una Diputació General de Catalunya que ell va proclamar el 24 de novembre de 1848. Demanà ajut al britànic lord Palmerston i intentà entrevistar-se amb el pretendent carlí, però que abandonà el 4 d'abril de 1849 quan fou detingut per les autoritats isabelines. Segons publica el Diario de Barcelona del 4 de gener de 1870 el Tomàs Bertran mor a França el 23 d'abril de 1863 sense fer testament. La seva dona era Eulàlia Font i morí a Barcelona el 23 de juliol de 1851.
- Fr. Fulgencio o sea la vida de un seductor (1840)
- Un milagro y una mentira: vindicación de los mallorquines cristianos de estirpe hebrea (1858)
- Descripción geográfica, histórica, política y pintoresca de España y sus establecimientos de Ultramar (1845)
- Itinerario descriptivo de Cataluña (1847)
- Proclama de la Diputación General de Catalunya (1848)
Tomàs Bertran i Soler era un polític català i francmasó. Deportat a les Illes Canàries l’any 1839, era un defensor del republicanisme de Montesquieu, Rousseau i dels ideals de la Revolució Francesa. Durant la Guerra dels Matiners de 1847 va intentar que progressistes i carlins catalans s’unissin per defensar el projecte d’autogovern català de la Diputació General de Catalunya. En l’extracte seleccionat a continuació, Bertran parla de Manresa i en destaca quatre factors: els teixits de seda, els molins de pólvora, els jesuïtes i el regadiu.
Tomàs Bertran nasqué a Barcelona, d’una família benestant, però que perdé tot el que heretà per culpa de les seves activitats polítiques, com ell mateix explica en una de les seves obres l’any 1858. La pèrdua del patrimoni li comportà que la vocació literària es convertís en el seu modus vivendi. El regnat de Ferran VII (1808 i 1814-1833) es considera un dels períodes més repressius de la història d’Espanya, només equiparable al del general Franco, tant en termes generals com en l’obsessió malaltissa per la maçoneria. La francmaçoneria estava prohibida i perseguida des de l’edicte de l’Inquisidor General (1738), i vigent fins al 1834, fet que de ben segur comportava que un liberal compromès, alhora que francmaçó i protestant com Tomàs Bertran no ho tingués fàcil. Tot i les amnisties del govern espanyol dels anys 1832, 1833 i 1834, la maçoneria continuava prohibida i amb penes de privació d’ocupació i inhabilitació perpètua, o presó o desterrament de sis anys, fet que feia impossible organitzar la maçoneria a l’Estat espanyol, tot i que a partir de 1839 i 1845 la influència de la maçoneria portuguesa i francesa propicià que es poguessin constituir lògies, com el Grande Oriente Hespérico Reformado, d’origen francès, al qual Bertran s’incorporà a través de la lògia Virtud e Ilustración, de Barcelona, amb el nom simbòlic de “Virginio” i amb possessió del grau 33, el màxim grau dins el ritu escocès antic i acceptat. Josep Maria Ollé, fent referència al període entre 1846 i 1849, afirma que Bertran intentà reunir dins una sola entitat les societats maçòniques de l’antiga Corona d’Aragó.
Segons Manuel de León, molts dels protestants nascuts en la primera meitat del segle XIX van conèixer l’evangeli a l’exili de Londres i estaven formats en el liberalisme, tot i que sobre Bertran hi ha poques referències. El mateix autor, però, afirma que va ser a Gibraltar on Bertran es va adherir a l’Església Espanyola Reformada que llavors dirigia “el seu compatriota Francisco Paula Ruet”, ciutat on publicà la seva crítica catòlica, teològicament ben argumentada, a la immaculada concepció Las imposturas del Pontífice Rey y de su satánica Curia. Tanmateix, a partir de la Constitució de 1869 amb el reconeixement de la llibertat de culte, el protestantisme va fer una expansió i consolidació en molts àmbits geogràfics. Anteriorment, el protestantisme havia estat actiu a través de les lògies, entenent que aquesta era una aliança estratègica per assolir la modernitat laica i l’ordre democràtic.
La maçoneria ha estat una entitat més a col·laborar en la difusió de l’ideari ideològic, polític i, per tant, econòmic del liberalisme, a través de les gasetes, les enciclopèdies, els salons, els cafès, els clubs polítics, algunes Societats d’Amics del País, com explica Alberto Valín. Liberal i francmaçó, alhora que protestant liberal, era el perfil d’alguns liberals del segle XIX, i Tomàs Bertran formà part d’aquest grup.
La Diputació General de Catalunya fins al 1848
Seguint la cronologia d’Oriol Luján, durant el segle XIX tenim que la Diputació General de Catalunya fa diferents aparicions: a finals del 1812 substituí la Junta Superior del Principat, que era l’organisme autònom que governà Catalunya durant la Guerra del Francès. Amb el Trienni Liberal (1820-23) es restablí, com molts organismes creats a partir de “l’obra de Cadis”. Tant en aquest període, com en l’anterior, la Diputació reclamà el Palau de la Generalitat, ocupat per la Reial Audiència del Principat de Catalunya que era el màxim òrgan d’administració de justícia a Catalunya des del 1716 i fins a la seva abolició el 1833, quan l’Estat es configurà en províncies, fet que deixava sense cabuda la Diputació General entesa com en 1812 o 1820. Continuant el discurs de Luján, a partir de la divisió provincial del segle XIX quan s’esmenta la Diputació catalana es fa referència als diputats catalans constituïts en comissió, però res a veure amb la Diputació General entesa com a institució amb capacitat política.
La Guerra dels Matiners i la Diputació General de Tomás Bertran
Joan Fuster Sobrepere cita a Fernando Fernández de Córdova en la seva presa de possessió com a capità general de Catalunya, el 18 de setembre de 1848, quan advertí que “la dificultat de guanyar militarment la guerra, fins al punt d’afirmar que per a pacificar Catalunya seria necessari tot l’exèrcit espanyol, i es planteja com a prioritat l’aspecte polític de la guerra per davant del militar. Percep, tot i que no hi troba cap altra explicació que l’aversió al govern moderat, l’hostilitat de la població i també la connivència entre els combatents carlins i republicans, que havien intensificat la guerra al llarg de l’estiu, i decideix lluitar per altres mitjans”. Afirmació que vingué donada per la revolta dels Matiners (1846-1849), val a dir la Segona Guerra Carlina, amb l’escenari bèl·lic principal a Catalunya. Guerra dels Matiners que segons Josep Clara i Resplandís es va veure animada per la Revolució Francesa de 1848, amb la consegüent aparició de partides progressistes i republicanes que no dubtaren en col·laborar amb els carlins, alhora que “sorgeix el sorprenent i precursor programa catalanista de Tomàs Bertran que intentà crear un estat entorn de Catalunya i de l’antiga Corona d’Aragó amb una institució històrica: la Diputació General de Catalunya”. Bertran intentà que la Diputació General fos una realitat proposant al comte Montemolín, a través del seu agent, Manuel Cubells, que s’adherís a la Diputació General a canvi de lliurar el poder militar a Cabrera, per així unificar els esforços de la revolta amb els carlins, alhora que es volia assolir un govern per a Catalunya sota una constitució de fonaments democràtics.
La Diputació General de Tomàs Bertran ha suscitat discrepàncies interpretatives entre els historiadors: per a alguns va ser un fet més simbòlic que real; per altres un projecte que no qualla perquè els carlins estaven lluny, ideològicament i estratègicament, d’aquest plantejament nacionalista. Per a Josep Maria Ollé, Bertran “defensava unes propostes clarament provincialistes, autoproclamant-se president de la Generalitat”. Pere Anguera en un text seu fa notar que l’espanyolitat dels catalans s’inicia amb la Guerra del Francès “al sentir unidos por primera vez sus afectos y compartidos sus enemigos con el resto de la monarquía”, que queda contraposat per Tomàs Bertran en l’Itinerario descriptivo de Cataluña (1847), en tant que hi ha una visió contraposada entre la Corona d’Aragó i Castella, molt pròxim a una visió federal o confederal. Cal remarcar que Bertran a l’Itinerario insisteix que llibertat (“que es la pasión que domina al hombre industrioso y activo”) i independència són elements consubstancials a la personalitat catalana mentre que “Los españoles aclamando la libertad, compraron con su sangre frailes y cadenas”.
l’Itinerario descriptivo de Cataluña (1847) Pere Gabriel identifica tres etapes del Bertran polític: la primera, de 1835 a 1837, amb pronunciaments favorables a un règim republicà, expressat mitjançant els seus escrits en el periòdic El Regenerador; la segona, que culmina amb la constitució de la Diputació General de Catalunya l’any 1848; i la tercera, la dels anys cinquanta, la menys coneguda, amb una actitud equidistant entre conservadors i demòcrates purs.
El 1858 apareix editat a València Historia del heroico pueblo español, amb l’apèndix Cuchilladas a la capilla de Fray Gerundio, que és la resposta a la Historia general de España: desde los tiempos primitivos hasta la muerte de Fernando VII, de Modesto Lafuente. Aquestes Cuchilladas són per a Pere Gabriel la consideració que per a Bertran “la història era progressiva i que caminava cap a una societat lliure i tolerant”. Per la seva banda, Mariano Esteban de Vega considera que Tomàs Bertran era un agitador liberal que a les Cuchilladas definia la nació espanyola amb una pluralitat radical (“diferentes usos, diferentes intereses, distintos dialectos y diferentes fisonomías”), alhora que, com a defensor d’una democràcia laica, acusava Lafuente de ser un teòleg que sense cap mena de rubor explicava la història a partir de la divina providència, mentre que ell era mogut per la raó.
Opinió coincident de Mònica Fuentes Arboix, qui afegeix que la concepció de Bertran era la d’una Espanya organitzada com una federació de pobles lluny de la visió centralista que imposava la concepció de Castella. A més, continua afegint Mònica Fuentes sobre la divina providència, que la “religió va seguir lligada al mite fundacional d’Espanya, i que els historiadors i polítics del segle XIX la van mantenir en el discurs narratiu historicista per explicar la identitat i els trets culturals propis dels espanyols”.
Com a conclusió (modestament)
Després d’un període de defensa de la Constitució de 1812, en l’Itinerario descriptivo de Cataluña, de 1847, i, el 1858, en Cuchilladas a la capilla de Fray Gerundio, trobem un Tomàs Bertran que fa el seu discurs per oposició a la concepció d’una Espanya que es confon amb Castella, que el situa en un projecte d’Espanya plurinacional, molt proper al federalisme, i que inclou un autogovern per a Catalunya. Tomàs Bertran és un cas singular de la primera meitat del segle XIX: és un antecedent per entendre que el catalanisme polític que sorgirà a finals de XIX s’estava gestant de feia temps. També és un antecedent per entendre la incorporació de molts protestants a la militància maçònica que es produí durant el Sexenni Democràtic (1868-1874).
Reprenent fil argumental del pluralisme i del federalisme, cito literalment a Jordi Roca i Vernet: “La historiografia ha preferit aïllar aquells liberals del XIX que proposaren alternatives federals o federalitzants d’organització de la nació espanyola, com foren Antoni Puigblanc, Domingo Maria Vila, Genís Quintana, Ramon Salvató, Ramon Xaudaró, Tomàs Bertran i Soler o Juan Antonio de Llinás, convertint-los en l’anècdota sense voler connectar-los amb les realitats culturals dels diversos exiliats que hi havia a Anglaterra o França. Tampoc s’ha preocupat d’investigar els contactes entre espanyols i americans, majoritàriament mexicans, o els desplaçaments d’exiliats liberals espanyols i italians fins a la República Federal de Mèxic. Potser els historiadors ens hauríem de preguntar per què sempre tornem als vells paradigmes interpretatius sense gosar trencar els tòpics més recalcitrants del relat nacional construït per generacions d’historiadors”.
Quim Vendrell Moreno – Gran Lògia de Catalunya
La Diputació Catalana de Tomas Bertrán i Soler
per César Alcalá
La nova situació que viu Catalunya, amb el tripartit, ha despertat tota mena de comentaris. El nacionalisme català, que vol la secessió de Catalunya, ha obert una croada per aconseguir els seus propòsits. Aquests postulats no són nous. Al segle XIX Tomàs Bertan i Soler va voler fer el mateix que avui dia els seguidors de Carod-Rovira, és a dir, aconseguir la ruptura de Catalunya. Aconseguiria la independència de Catalunya. Perquè això fos possible, va voler consensuar una constitució que recolliria els fonaments democràtics de Catalunya, tal com havia passat durant l'Edat Mitjana.
Apunts biogràfics
Tomàs Bertrán i Soler va ser un personatge confús, ambigu i misteriós, encara que també es va poder dir que va ser un personatge intel·ligent, perspicaç, esperançat, emprenedor i que sempre va navegar a dues aigües. Va néixer a Barcelona l'any 1791. Es desconeix la data de la seva mort, encara que va haver de ser posterior a l'any 1859. Era de família burgesa. En un dels seus viatges a Londres es va convertir al protestantisme. Cap a l'any 1835 estava considerat com un dels dirigents del partit liberal, tenint com a companys més directes Pascual Mádoz i Ramón Xauradó. En aquells anys era propietari del setmanari El Regenerador. Hi publicaven articles un ampli sector de polítics liberals. A més era francmaçó. Com escriu Castillo Puche: Com que Bertrán Soler era molt entromès i incansable en els maneigs ocults de les societats secretes, es va rebre com a pastor a la dels llenyataires, i ja era el principal manipulant de l'associació, per la desimboltura amb què es va manejar i els hàbits que havia adquirit a les lògies maçòniques de França i Barcelona[1].
Resumint, Tomàs Bertrán i Soler era: protestant, anticatòlic, moralista liberal i francmaçó. El seu pensament polític es pot sintetitzar amb cinc paraules: llibertat, tolerància, igualtat, instrucció i justícia. El mateix ho va formular a Los angleses tals com són en escriure: La glòria només és deguda al que sàpiga presentar als espanyols un veritable just mitjà entre les doctrines retroactives d'alguns conservadors, les perilloses exigències dels demòcrates purs, i les teories dissolvents de els comunistes[2]. Així doncs, Bertrán i Soler va prendre idees polítiques de: Montesquieu[3]; amb referència a la teoria dels tres poders; Rousseau[4], amb referència a la idea del pacte social; Pufendorf[5], amb referència a la teoria del dret natural; i Constant[6], amb referència a les aplicacions pràctiques del liberalisme. Sobre el particular va escriure: Rousseau va ensenyar als homes els seus drets i els seus deures, i amb la publicació del Pacte Social va trasbalsar gastades monarquies, va alarmar els dèspotes i va causar un incendi les espurnes del qual van arribar als dos pols: ell va indicar la marxa; però jo, més agosarat i actiu, m'he proposat assenyalar els mitjans, presentant als hispanoamericans un model que es conformi en un tot a les seves actuals institucions (…) Pufendorf, Benjamí Constant i altres ens han donat idees exactíssimes, que aplicades a la constitució d'un poble, en poden consolidar la llibertat. Montesquieu, enmig dels seus errors, ens ha dit grans veritats; però jo, sense aspirar a merèixer el llorer que cenyeix el savi, m'he proposat seguir una marxa diferent[7].
Després de proposar que la república era la millor forma de govern, Bertrán i Soler va fer un canvi de 180 graus i va declarar que totes les repúbliques han fracassat, per faltar un poder superior moderador. Aquesta conclusió el va portar a convertir-se en monàrquic. La monarquia, segons ell, havia de ser electiva, moderada i vitalícia. La seva evolució política, doncs, va passar d'un activisme polític progressiu, francmaçònic, popular i republicà -aquest pensament el va desenvolupar i va defensar durant la primera guerra carlina- cap a una constitució moderada, censatària i monàrquica, defensada a partir de l'any 1845.
A aquesta evolució política cal afegir-hi la defensa que va fer de Catalunya amb relació a Espanya. N'és una prova la proclamació de la Diputació catalana, de la qual en parlarem amb posterioritat. Ara ens hem de centrar en diverses opinions difoses per Bertrán i Soler, les quals ens apropen a la seva personalitat. Pel que fa al català i al castellà opinava que: Espanya tenia una llengua pròpia, el mateix a la Iberia que a la Celtiberia, i totes dues les conservem a les faldes del Pirineu a saber: l'euskar dels celtíbers i el llemosí o català dels ibers (…) El castellà és producte de la corrupció de la llengua àrab i la romana amb la reunió d'altres veus novament traduïdes[8].
A El problema català escriu: Parla un català a les corts, i els castellans riuen. Escriu un català; no podent contestar perquè sabem més que ells, diuen que no entenen la puresa de la llengua castellana, com si fos possible trobar puresa en la corrupció. Què és la llengua castellana? Un llatí corromput amb l'aglomeracide veus àrabs. Què és el català i l'esquar (èuscar)? L'idioma nacional dels ibers i dels celtibers. El veritable idioma espanyol[9].
L'enfrontament entre Castella i Catalunya va ser explicat amb senzillesa per Bertrán. Segons ell, el problema radicava que Castella era monàrquica mentre que Catalunya era democràtica: no hi haurà mai simpatia entre dos pobles que en un tot es distingeixen, entre un poble naturalment monàrquic, i un altre poble per a qui només un sistema fundat sobre bases democràtiques. pot acontentar[10].
L'estructura històrica i política d'Espanya és clara: Espanya és un estat plurinacional, i com a tal només es pot comprendre si cada nacionalitat pot desenvolupar la seva pròpia personalitat política (…) El veritable tipus del primitiu poble espanyol, d'un poble independent i lliure, aquesta antiguitat immemorial està al nostre dialecte. En nosaltres tot és nacional: el tipus i la llengua, mentre que Castella ha de ser al poble muzàrab, a la fusió dels hebreus i dels legítims àrabs que en la invasió dels moros i després de la restauració van romandre a casa seva[ 11]. En conclusió: El primitiu poble espanyol (…) era regit sota un sistema democràtic pur, i era fort per mitjà de la federació[12].
Tot aquest pensament polític tenia un únic objectiu, proclamar la Diputació catalana. Bertrán i Soler no era montemolista ni tampoc isabelí, era monàrquic a seques. Decantar-se, directament, per un o altre bàndol, li hagués ocasionat més d'un mal de cap, ja que hauria hagut de reconèixer l'autoritat de Carles VI o d'Isabel II. Per això, en tractar els carlins, ho va fer indirectament, per mitjà d'intermediaris. Finalitzarem els apunts biogràfics amb l'opinió que tenia sobre els carlins. Va escriure: Qui ha combatut els carlins? El poble armat en massa, i si Carles, així com es va envoltar de frares, s'hagués fet liberal i hagués promès al poble la llibertat que ve de gust, en vida de Ferran VII, Carles hauria regnat a Navarra, València, Catalunya i Aragó[13] ].
Per tant Bertrán i Soler, en oferir-li al comte de Montemolín la col·laboració de la Diputació catalana no ho va fer per un convenciment carlí ni monàrquic. Sinó perquè, si lliurés el poder militar a Cabrera, el poble català el seguiria i s'aconseguiria la independència de Catalunya. Perquè això fos possible, es consensuaria una constitució que recolliria els fonaments democràtics de Catalunya, tal com havia passat durant l'Edat Mitjana.
La Diputació catalana
El projecte de Diputació catalana de Bertrán i Soler era complex ja que, en ell, desitjava reunir la pluralitat de forces polítiques catalanes en un únic programa polític, és a dir, no anhelava utilitzar el programa de cap partit polític, però sí que desitjava que tots se sentissin identificats amb ell. Per dur a terme aquest projecte, va publicar cinc objectius de concordança entre liberals, republicans i carlins. Els cinc objectius eren:
1. Catalunya va ser un estat medieval. Com va escriure a Proclama de la Diputació General de Catalunya, donat a conèixer el 24 de novembre de 1848: Lliures els nostres majors i conduïts al camp pels nostres comtes o per altres capdavanters que la seva autoritat representaven, van saber conservar amb heroic esforç els drets adquirits i augmentar el nombre dels seus furs comparant-los amb sang catalana.
2. Catalunya és una nació. A la mateixa Proclama escriu: Aquell caràcter nacional que, en època anterior, constituïa la nostra força, i ens va fer terribles en la pau i en la guerra per la força que exerciem a Europa ia Amèrica i en tots els estats que banya la Mediterrània.
3. El caràcter dels catalans és diferent del de la resta dels de l'estat espanyol: Industriosos, actius i laboriosos, la nostra laboriositat és un crim per al poble dominador.
4. És un fet l'opressió econòmica i política: se'ns oprimeix i se'ns insulta, al pas que figurem els primers a l'escala dels deures i som els que contribuïm més amb tributs pecuniaris i de sang al sosteniment de l'estat.
5. La immortalitat de la monarquia fa necessària una reforma: Consentireu, catalans, que continuï aquesta humil submissió sota el pesat jou d'una cort immoral i corrompuda, que no pot tenir altres drets que la usurpació i la rapinya, ni més glòries que la prostitució i l'engany?
Si bé, a la pràctica, la Diputació catalana significaria la unió de totes les bases polítiques catalanes, a la praxi no va passar així. Bertrán i Soler va establir una Diputació il·legal l'any 1848. No va ser mai reconeguda per cap partit polític i, tampoc, va ser ratificada per l'Estat central. Així mateix, ell mateix es va autoproclamar president d?aquesta Diputació, sense demanar el consens dels altres partits que desitjava subjugar sota l?epígraf catalanista. Des d'un primer moment, la Diputació de Bertrán i Soler estava destinada al fracàs. No només perquè era impossible unir liberals, republicans i carlins, sinó perquè era inviable perquè no tenia l'aprovació de l'Estat espanyol. Tot i així, no va defallir en el seu intent de donar-li estructura física i política.
Per a Bertrán i Soler hauria estat fàcil haver portat al seu terreny els liberals i els republicans. Estaven més propers al seu ideal polític. També reconeixien Isabel II com a reina d'Espanya. Fins aquí tot era perfecte. El problema era als carlins. Si bé Bertrán i Soler no era anticarlí, en el sentit estricte de la paraula, el que no desitjava és reconèixer l'autoritat del comte de Montemolín. Per què? Per a liberals i republicans era clar que el comte de Montemolín era pretenent a la corona d'Espanya, però no rei. Si Bertrán i Soler reconeixia implícitament Montemolín, significava que assumia els postulats carlins i, per derivada, liberals i republicans li haguessin donat l'esquena. Per això no es va tractar directament amb ells, per por de signar un compromís que impedís acostar els altres dos grups polítics.
Com que no volia reconèixer l'autoritat del comte de Montemolín, Bertrán i Soler, des de Marsella, es va posar en contacte amb Manuel de Cubells i, al seu torn, es va posar en contacte amb Romualdo Mon, secretari del comte de Montemolín.
La primera proclama de la Diputació General de Catalunya va ser donada a conèixer el 24 de novembre de 1848 i, entre altres coses, deia: Constituïts personalment en estrany sòl per poder amb més encert dirigir els nostres treballs en unió amb els benemèrits patriotes que, a la nostra representació, els dirigeixen, disseminats als punts més notables del territori català, procurarem acreditar amb els nostres esforços que no en va van confiar a la nostra lleialtat i decisió la sort de la nostra pàtria.
Desposseïts dels nostres més sagrats drets per causes que és inútil recordar, i confosos els vencedors amb els vençuts, vam veure desaparèixer insensiblement aquell esperit nacional que, en època anterior, constituïa la nostra força, i ens va fer temibles a la pau ia la guerra per la influència que exercim a Europa ia Amèrica i en tots els estats que banya la Mediterrània, per l'esplendor de les nostres glòries i per les nostres repetides gestes.
¿I no és summament deshonrós que un poble valent i desidiós, que alçat en massa n'hi hauria prou per canviar per d'una vegada les destinacions de l'Espanya, tolerés per més temps tan ominosa conjunta? Consentireu, catalans, que continuï aquesta humil submissió sota el pesat ioga d'una Cort immoral i corrompuda, que no pot tenir altres drets que la usurpació i la rapinya ni més glòries que la prostitució i l'escàndol? I serà possible que dividits en bàndols els nervuts descendents dels Berengueres i els Wilfredos consentisquen a la ruïna i al baló de l'antic Principat, vessant copiosa sang per sostenir errònies doctrines i potser per entronitzar nous tirans. No. No és possible. Som catalans: i des d'aquest moment, alçant l'estendard de Sant Jordi, tots ens mirarem com a germans.
Deixeu que pobles estranys, potser més avançats en la carrera de la civilització, s'eixamplin en aquesta terrible lluita de teories, la bondat de la qual no coneixem; i limitant-nos a sacsejar el jou de dominadors orgullosos i covards, unim-nos d'una vegada en defensa dels nostres perduts furs, sacsejant amb resolució i fermesa els ferros que arrosseguem. Donem als espanyols un exemple de com pot un poble bel·licós i decidit contra els esforços de l'opressor; i potser, amb el temps, el noble pendó, que abans servís d'ensenya a les hosts catalanes, serveixi de guia al morat estendard que en malegada època va quedar també destrossat als camps de Villamar per homes de bàndol diferent.
Catalans, la vostra Diputació General no abraça ni sosté pesants rancors, deguts a circumstàncies que tots hem d'oblidar, i provocats majoritàriament per la imperícia i malbaratament de pèssims governants. Des d'ara la Catalunya només té una ensenya i s'hi ha d'afiliar tots els capdavanters d'aquesta noble nació. Tots tindreu dret a la gratitud de la vostra malhadada pàtria: perquè tots contribuireu a salvar-la, arrencant-la amb el vostre esforç de les urpes del comú opressor. Oblideu-vos el passat; i només pensem en el restabliment dels nostres furs, enarborant el blanc pendó que en altres temps més feliços empunyant pels nostres comtes, es va fer respectar a l'univers, onejant també a les nostres flotes amb humiliació dels contraris[14].
Com hem dit abans, Bertrán i Soler, a través de Manuelde Cubells, es va posar en contacte amb Romualdo Mon. El primer contacte està datat el 26 de novembre del 1848, és a dir, dos dies després d'haver donat a conèixer la primera proclama de la Diputació catalana. En ella escriu: No s'ha de sorprendre V. en veure que per primera vegada em dirigeixo a V. per tractar de negocis summament reservats quan li vaig manifestar que la persona que estava relacionat amb V. escrivia per comissió expressa meva, trobant-me ja llavors al capdavant del Directori: però actualment han canviat les circumstàncies; i he cregut oportú dirigir-me a V. sense la intervenció d'un tercer, esperant servirà mediar per tornar a entaular i amb el mateix sigil l'anterior correspondència. Obligats a seguir el corrent em va caldre cedir davant d'una joventut bulliciosa i bona fe, seduïda per fal·laces teories i enganyada per aquella presumpció que és natural entre joves en temps de revoltes quan creuen tenir de part seva la força i la justícia. Si haguessin trobat de la meva part i de la d'altres companys assenyats, que mai no m'han abandonat, la més mínima oposició hauríem perdut la confiança que se'ns dispensa: i el mateix ens hauria passat en aquella època d'efervescència i entusiasme, no hauríem avançat amb proposicions que xoquessin amb les seves idees altament exagerades, per això mateix va ser necessari cedir, esperant que l'experiència faria el seu efecte i que per resultat de les mateixes circumstàncies i d'aquesta prudent inacció, se separarien de les nostres files alguns pocs que pel seu caràcter solen servir d'obstacle a totes les combinacions polítiques, quan es tracta de substituir l'imperi de la raó al furor dels partits.
Lliures de traves i convençuts de l'encert, podem des d'ara marxar al capdavant, servint-nos d'un llenguatge franc i lleial, que és el que correspon a aquesta mena de negocis; i havent de cessar l'incògnit s'ha determinat que en qualitat de president de la Diputació General de Catalunya em traslladi a aquesta a fi de poder dirigir amb més seguretat la nostra correspondència, evitant els riscos a què ens podria exposar la intercepció de correus, que és tan freqüent a Espanya i en especial al nostre país per la tirania que hi exerceixen els mandataris de Cristina. També cal esperar que els mateixos esdeveniments que entre nosaltres van causar un canvi tan notable hauran fet especial sanció al Senyor Comte i s'haurà penetrat de la necessitat de rebutjar els consells d'homes frenètics i sanguinaris, convinent que l'esperit del segle i el progrés de les llums fan necessàries certes concessions, sense les quals a cap príncep li seria possible regnar.
Cristina va enganyar els espanyols prometent-los el que no va complir mai; i si bé ha tingut la satisfacció de robar-nos i esquilmar-nos no podia gloriar-se de tenir entre nosaltres ni tan sols un amic. El rei Ferran, en època anterior, també va haver de cedir, ja que va veure que s'efectuava a Europa un camí notable i una revolució que per fi ha esclatat d'una manera espantós i potser podria concloure amb la dissolució de la societat. Han passat ja aquells segles en què els reis eren mirats com a déus i rebien dels homes les ovacions degudes a la divinitat; i cal confessar que també hi han contribuït la conducta d'alguns prínceps, que van tenir la desgràcia de xocar amb l'opinió; perquè les persones que els aconsellaven van cometre la infàmia d'ocultar-los les necessitats dels pobles i fer de manera que en certs casos veiessin deslleialtat i rebel·lió en actes els més generosos sacrificant benemèrits patriotes que només desitjaven conciliar els interessos dels pobles amb els drets del tron en obsequi del mateix i en benefici del país. Només recordo aquests antecedents per manifestar la necessitat de determinades concessions, sobretot en aquelles coses a què el poble s'hi va acostumar.
A aquest efecte comencem els nostres treballs constituint de la manera que millor ens va ser possible la Diputació General de Catalunya, la que tinc l'honor de presidir; i sent tots catalans els que militen a l'antic Principat amb diferents banderies, vam disposar que els uns i els altres donessin el crit de furs que més pot alagar els catalans. Això cal esperar que ens condueixi a un desenllaç feliç si no hi ha oposició de part del Senyor Comte a qui voldríem tenir l'honor de dirigir-nos per la seva mediació. Tenim dades positives per comprometre'ns que la Catalunya s'aixecarà en massa. En el mateix cas només podia resultar la necessitat d'una concessió feta anteriorment als bascos, que no hi tenien més drets que els catalans. Aleshores tindrem en territori espanyol un punt fix que serà centre d'ulteriors operacions, des d'allà amb la presència de la persona més interessada fer una guerra lleial i franca al gabinet tirànic dels homes de Cristina, mitjançant oferir al poble castellà un sistema anàleg al que han ofert els altres reis a tots els pobles civilitzats d'Europa, fundant en la representació nacional i en tots aquells principis que ofereixin més legalitat i més economies. Nosaltres tenim fets grans treballs que, quan es presenti l'ocasió, tindrem l'honor d'oferir al Senyor Comte, tan bon punt ens càpiga la felicitat de poder-lo saludar amb aquest grat títol; i no dubto un moment que si som atesos amb preferència a aquests altres homes que pertanyent a un altre segle només pensen en reaccions sagnants i en el restabliment de procediments inquisitorials tindrem una altra de gran cooperant a la reconciliació dels homes de bé d'ambdós partits. Amb això i deixant en la més completa nul·litat els corifeus de partits extrems que s'ha fet odiosos al poble per les exagerades exigències, aconseguirem formar una força compacta per oposar-nos amb glòria i profit a les falses teories que envaeixen l'Europa a l'ombra del socialisme, el sistema del qual és la reproducció d'altres doctrines anteriorment emeses pels il·luminats d'Alemanya i els deixebles de Saint-Simon.
El 24 de desembre de 1848 va escriure per segona vegada Cubells: vaig tenir l'honor de dirigir-me a V. en compliment del meu deure i em trobo amb el desaire d'haver perdut el temps sense poder presentar als meus remitents la més mínima contestació. Això em fa conèixer que probablement havia estat desestimades les proposicions de la Diputació per efímeres esperances degudes als esforços de la mateixa Diputació fa en obsequi del senyor comte intern espera la seva definitiva resolució; i seria molt sensible que per mala intel·ligència es frustressin els nostres projectes dirigits a aprofitar el moment més oportú per obtenir entre liberals i carlins la més sincera reconciliació. Enemics els uns i els altres del govern que actualment ens oprimeix era regular que el parit liberal mirés amb indiferència la lluita promoguda per les hosts del Senyor Comte; perquè tots els seus esforços es dirigeixen a enderrocar un colós que els uns i els altres detestem: però cal que V. entengui que de la indiferència a la convicció hi ha una distància immensa.
Les poblacions més riques i entusiastes de Catalunya que abans van fer la guerra als carlins actualment callen i obren les portes, perquè així ho va disposar la Junta que tinc l'honor de presidir; i callaran constantment perquè mai no els pot ser nociva la humiliació dels homes de Cristina: Callen per donar un públic testimoni de l'odi amb què aquests són mirats i perquè vegi l'Europa sencera el descontentament dels espanyols pel malbaratament i dissolució dels actuals governants : però els negocis canviaran d'aspecte si convençuda Isabel de la tortuosa marxa dels seus consellers adherir-se a un canvi de sistema que alleugerint els espanyols en les seves càrregues i tributs els assegurés prosperitat i pau. La tenacitat d'Isabel en aquest punt és l'únic suport en què es poden consolidar les hosts montemolistes. Si Isabel fes un pas endavant, en dos minuts canviaria l'escena i els consellers del Senyor Comte coneixerien el seu error.
De tota manera, es perd el temps i la primavera s'acosta. Aleshores, augmentant l'exèrcit de Catalunya amb totes les tropes disponibles Cabrera serà aniquilat: perquè aquests mateixos homes que actualment li obren les portes de les poblacions i en certa manera els donen suport, no tractaran de defensar-los: perquè no veuran per resultat dels seus triomfs puguin prometre la més mínima concessió. Llavors Cabrera i els seus, abandonats a les seves pròpies forces, donaran un públic testimoni de la seva impotència i veuran desaparèixer aquests mateixos homes en qui tant confien. Desenganyeu-vos V. S. D. Manuel: només la voluntat dels pobles és la que constitueix la força d'un partit: la simple tolerància pot fer-la prevaler per un determinat terme: més aviat com l'opinió es pronuncia, la derrota és positiva. Vostès han tingut l'ocasió de conèixer que la part il·lustrada i la majoria de la nació no és carlina en el sentit batec que es vol donar a aquesta paraula, i per això han de conèixer que la Diputació General de Catalunya havia escollit el millor mitjà que s'oferia per fixar els fonaments d'una reconciliació estable i racional, i evitar alhora la infal·lible derrota de Cabrera tan bon punt sigui transitable l'alta Catalunya per la fusió de les neus que actualment la tenen del tot interceptada.
Vostès han donat prova del sentiment més gran per la defecció de Pons, Poses, Montserrat i altres, i això els ha de manifestar que no són tan fundades les seves esperances, quan aquests homes que estaven a la mateixa sorra abandonen el camp i es passen a l'enemic; i si Cabrera mor de mort natural o violenta o per fi transigeix veient l'aproximació de la primavera i el silenci de les altres províncies, qui trobarà que sigui capaç de substituir-lo? Els millors caps es retiren: tot el cos de noblesa va transigir amb el govern de Cristina: cap home de pro s'allista a les seves files: i fins i tot aquells que més es van distingir en època anterior es mantenen amagats a l'ombra de pavellons estrangers, esperant que la causa de D. Carlos prevalgui per si sola i al feble esforç d'un poble de valents. Encara ha calgut que les partides de liberals es mancomunin amb laix dels montemolistes: però vostès han de conèixer que aquest consorci improvisat no pot produir molt bona prole: que aquesta mateixa unió feta tan de lleuger i entre homes d'armes prendre ha de ser necessàriament el germen d'una guerra civil més aferrissada que la present tan aviat com sucumbeixi l'esforç.
Com sempre hi ha hagut una prevenció contra el poble català, però si haguessin estat constantment els catalans els primers que han acudit a la lid en un sentit i l'altre, no seria admirar que el Senyor comte desestimés els nostres consells i ens deixés desairats, però en aquest cas ens quedaria la llibertat de recórrer a altres mitjans, i en aquest cas, un cop compromesos, no seria difícil retrocedir. Per part nostra sempre podrem dir que hem temptejat tots aquells mitjans de reconciliació que ens han semblat assequibles, salvant l'honor dels benemèrits catalans que ens van dispensar la seva confiança, i sense comprometre gens ni mica els seus interessos i la seva opinió; i no seria sensible que se'ns obligués a seguir un camí diferent que sensiblement ens conduiria a la realització d'aquestes mateixes desgràcies que ens havíem proposat evitar. Però primer que tot és la nostra pàtria; i quan els interessos d'aquesta reclamin sacrificis, sempre serem els primers que acudeixin a la lid, prescindint, si convé, de les nostres conviccions i sotmetent fins a la nostra opinió a vot de la majoria, perquè sabem per experiència que aquesta sempre conclou tenint raó.
Obligat a dirigir-me a la frontera per neutralitzar els esforços de certs homes que tots coneixem tindré el sentiment de sortir d'aquesta ciutat sense haver aconseguit de part del Senyor comte el més mínim resultat: però de tota manera compti V. amb el meu afecte i mai no deu V. dubtar de la sinceritat dels meus sentiments i dels dignes companys que tinc l'honor de presidir. Sempre se'ns trobarà disposats a una honrosa transacció, tret que els esdeveniments provocats potser per l'apatia dels montemolistes o per la seva excessiva confiança no es pogués en la impossibilitat de complir els nostres desitjos, havent de figurar com a revolucionaris després d'haver-nos proposat exercir el noble càrrec de pacificadors en obsequi a la pàtria i aquest mateix príncep que segons sembla desestima la nostra mediació creient-la insignificant i nociva[15].
El 27 de novembre del 1848, un dia després de posar-se en contacte amb Cubells, la Diputació catalana va donar a conèixer la seva primera comunicació. S'hi explicaven les primeres actuacions dutes a terme per aquesta institució: Tan aviat com vaig arribar a Perpinyà vaig procurar assabentar-me de l'estat de les coses, i vaig veure com es mentia a Barcelona. Tot l'exèrcit liberal es reduïa a un grapat d'homes que pocs dies després van entrar a Espanya a les ordres de Victoriano Ameller i Bellera, altres s'havien internat capitanejats per Parera, en una retirada van ser sorpresos i internats, i al cap de pocs dies presos el general Moreno de les Penyes, Escossura i Bellera que amb noms suposats estaven a la frontera. Per assabentar-me de l'estat de les coses d'una manera que no infonés sospites, vaig anar a dinar dos o tres dies en un bodegó on estaven amagats dos o tres matons de la colla de Terrades; i així vaig tenir la proporció de parlar amb aquesta improvisada notabilitat i de la seva boca vaig saber que els homes que estaven més en voga eren Escosura, Salamanca i Orense els qui s'havien constituït a la Junta anomenada de Baiona però que residien a Pau. Aquell mateix dia, ignorant que Escosura estigués a Perpinyà, li vaig escriure oferint-li els meus serveis i recordant-li la meva amistat amb el seu pare. L'endemà vaig saber que Escosura havia estat detingut i que estava incomunicat a la Ciutadella, i per esforços que vaig fer no pot aconseguir que el comissari central em permetés parlar amb aquest senyor.
Cinc dies després vaig rebre carta de Mendialdúa, amo de l'Eco del Comerç, datada a Pau, i en ella em deia que havia llegit la meva carta perquè l'altre, abans de marxar, els havia facultat per a això per si n'arribava alguna que exigís una resposta ràpida. Em deia que tant ell com el marquès d'Albaida (Orense) i altres desitjaven que els instruís detalladament del que els pogués interessar esperant i prometent-se aquesta finesa del meu bon zel i conegut patriotisme. Amb aquest motiu es va entaular una correspondència amb remesa d'impresos per tal que m'assabentés de l'estat de les coses. Vaig veure que no tenien cap principi, i així els ho vaig expressar, que no hi havia més objecte que comprometre víctimes per enderrocar el ministeri de Cristina i col·locar-se ells a les butaques que aquest abandonés. Com que vaig tenir ocasió de saber tots els detalls i el malbaratament que havia fet dels diners que Salamanca va portar de Londres, els vaig fer càrrecs i no agradant-los aquelles veritats va cessar la nostra correspondència i jo vaig dirigir la vista a una altra banda.
Hi va haver a Catalunya alguns esdeveniments favorables al d'i vaig veure que els montemolistes estaven encoratjats; però sempre constants els catalans a l'article dels furs. També vaig saber que la Junta de Baiona, van seguir els meus consells i coneixent per fi que per fer una revolució i procurar-se mitjans calia un sant, havia acudit també a Londres per mitjà de comissionats, sent un d'ells Salamanca, i units ambdós extrems vaig témer amb raó que potser seria rebutjades les meves proposicions. Mentre estava en aquesta perplexitat esperant la resposta es va presentar Soler amb la comissió de precipitar el meu viatge a Tolosa, atès que l'Infant havia format nous plans i tindria in ment algun projecte per neutralitzar els esforços d'aquella Junta, però com que no havia rebut la remesa vaig haver d'esperar. En aquest interval van acudir a Marsella Terrades i Bellera, amb la circumstància que aquest últim està completament unit a D. enrique, i en unió amb Cuello i un altre republicà de València van formar el seu club republicà. De pas es van presentar també els coronels Serrano i Gurrea, edecans d'Espartero, procedents de Gibraltar, que van passar en dret a Bordeus passant per Tolosa. Els uns i els altres hauran tingut ocasió de conèixer que res no es poden prometre de França: al contrari, constituïts els comissaris de la república en mers executors de la voluntat dels nostres cònsols, blancs i negres seríem positivament perseguits si ens permetéssim la més mínima publicitat.
La Junta de Baiona, espetegada per l'intent de Montjuïch i afusellament d'alguns castellans[16], va retirar espelmes, però sempre va aconseguir alguna cosa; doncs amb allò i el sacrifici d'alguns lleials va poder cobrir l'expedient i repartir-se els cinquanta mil duros que va portar de Londres el cèlebre Salamanca i havia avançat la casa de Sampson: a mi m'havien dit que no tenien una cambra, però jo sabia la història, els vaig reprendre per la seva mala fe i això va provocar la darrera carta que vaig rebre de Mendialdúa. També van fer amb Iriarte un altre intent a la frontera d'Aragó; però com que són tots castellans i no tenen en aquell país ni influència, ni simpaties, allò va fracassar, com era d'esperar, i els infeliços que van poder escapar han vingut a aquesta ciutat; i dirigits per Cuello, perdiosejant i trampejant s'han mantingut més d'un mes esperant el que mai no hagueren d'esperar: que entrarien a Espanya al capdavant d'un exèrcit francès, quan els francesos ni tan sols recorden Espanya i prou feina tenen els uns per sostenir els principis proclamats i els altres a provocar la restauració[17].
L'Estat Major carlí mai no va confiar en Bertrán i Soler. A més, opinaven que la pretensió de restituir els furs no era més que aigua de borratges. Doncs, la reivindicació de Bertrán era que, a través dels furs, es poguessin unir els carlins i els liberals. Per a Bertrán els furs havien estat la característica essencial de l'estat català durant l'edat mitjana. Si liberals i carlins volien restablir aquest dret que li era propi a Catalunya, era lògic que s'unissin doncs, malgrat altres postulats que els separaven, hi estaven d'acord.
Ara bé, Bertrán i Soler anava més lluny. Com escriu Joan Camps: Un cop aconseguida la independència, s'aplicarien els principis polítics de la representació nacional, els drets polítics liberals i el sistema econòmic adequat. En aquest punt, Bertrán juga amb una fina sagacitat l'escissió dels carlins. Si Montemolín vol la reconciliació amb els liberals ha de cedir en alguns punts del sistema representatiu i ell li ofereix i confia que serà atès “amb preferència a aquests altres homes que pertanyent a un altre segle només pensen en reaccions sagnants i en el restabliment de procediments inquisitorials”[18].
El 9 de desembre del 1848 Bertrán i Soler va escriure una carta a Lord Palmerston, cap del Foreign Office. El motiu de la carta, com escriu Giró, era moure l'interès d'Anglaterra a la seva pugna hegemònica amb França, perquè, després dels fracassos liberals, obligués indirectament tant els liberals com els carlins a unir els seus esforços en un front comú . Hi escriu: La Diputació General de Catalunya, constituïda revolucionàriament malgrat els obstacles que oposa l'opressió d'un govern immoral i despòtic, té l'honor de recórrer a V. E. amb l'única finalitat de manifestar-li els veritables sentiments del poble català, i que aquest està decidit a sacsejar el jou que l'oprimeix i recorrerà als mitjans que ofereix la reunió de molts contra els esforços d'un tirà. L'adjunta al·locució donarà a V. E. una veritable idea del dret que assisteix a un poble tan vilanament oprimit per la sola raó de ser entre els espanyols el més industriós i aplicat i no dubtem que l'Europa compadirà els catalans pels mals que pateix sota la conjunta d'uns homes que tenen per divisa l'opressió i la folgança.
Oprimits des de l'entronització de lus Borbons a Espanya se'ns ha desposseït de mica en mica de tots els nostres drets, reduint-nos per fi a la trista condició de l'esclau i no han d'admirar els nostres veïns si units carlins i liberals i posats en la possessió de vèncer els nostres dominadors, trenquem d'una vegada tan pesats grills donant el crit de llibertat que tan grat va ser des dels segles més remots als generosos catalans que sempre van precedir Castella en la carrera de la civilització i en els avenços del treball.
Aquesta Diputació espera que el govern anglès, quan no era del seu interès la protecció decidida d'un poble tan injustament ultratjat, almenys serà generós amb els oprimits, i lluny de manifestar-se hostil contribuirà tant com sigui possible per accelerar la desitjada reconciliació entre espanyols de ambdós bàndols per tal que carlins i liberals concorrin a la lluita mirant-se com a germans[19].
El 30 de desembre del 1848 Manuel de Cubells va contestar les dues cartes enviades, amb anterioritat, per Bertrán i Soler: Com m'ho figurava, va succeir. La meva primera en què anava adjunta la que V. es va atrevir a dirigir-me el 27 d'octubre es va aturar al camí, sense que ni d'allà, ni d'aquí, s'hagi pogut esgotar el punt de la detenció, ni la causa d'ella.
Avui rebo contestació; en ella se'm diu que S. M. es troba disposat a sentir i admetre tot el que li vulgui proposar, que tendeixi a millorar l'estat infeliç en què s'ha constituït la nació, a alliberar-la del pesat jou que l'oprimeix ia tornar-la a aquells temps en què el seu pavelló onejaria a gairebé totes les parts del globus, no estant en contradicció amb els principis que va manifestar en la seva última al·locució en què es va consignar la conducta que es proposava seguir. La meva delicadesa m'impedia dir a V. que manant només la carta que se'm dirigia a mi seria difícil que es contestés i així se'm diu, però ja queda oberta la porta per entrar en comunicació; per conseqüència, si V. vol fer alguna proposició a nom de la corporació que representa pot per descomptat dirigir-me-la i quedarà del meu càrrec la seva adreça i la transmissió de la contestació.
La franquesa que de V. ha degut, em dóna llibertat per fer a V. una observació que m'ha ofert la reflexió del que v. m'ha hagut de dir en les dues grates que em sembla que el seu sa judici i bon criteri no desconeixerà. Els furs o els privilegis estan en oposició amb les constitucions representatives; proclamar aquells és negar-ne el valor. La concessió, a més que feriria la nació sencera, fos mirada pels reformistes com una direcció a l'absolutisme, que no tolera l'emancipació de cap part del territori de l'estat, i la desigualtat del qual no pot ser aprovada per cap govern just, equitatiu i paternal. Els privilegis o furs no caben de cap manera amb formes representatives i en el cas de concedir-se correspondria a les Corts tractar-ne, ja que toca molt de prop de les altres províncies els interessos dels quals es perjudiquen conegudament. Sembla'm es persuadirà V. que no és el meu ànim ofendre, no contrariar-lo i sí només manifestar-li la meva opinió per tal que il·lustrats puguem arribar al punt de tot bon espanyol ha de venir de gust, com és la unió de tots i la prosperitat de la desgraciada nació a que pertanyem[20].
La carta de Cubells va provocar a Bertrán i Soler una reacció que es va veure reflectida en dues comunicacions dirigides al comte de Montemolín. La primera, datada l'1 de gener de 1849, deia: La Diputació General de Catalunya, assabentada de la comunicació feta en resposta a la carta amb data 27 de novembre darrer vaig tenir l'honor de dirigir el Sr. Manuel de Cubells, no pot deixar de manifestar el seu sentiment en representació dels naturals de l'antic Principat per la funesta perspectiva que presenten els esdeveniments polítics i la certesa dels molts mals que ens amenacen sigui quin sigui el resultat de l'actual guerra civil.
Catalunya, mirada d'alguns anys a aquesta part com a país conquerit, ha vist mal recompensats els serveis positius fets a favor del tron i fins i tot en els moments en què la nació s'ha cregut feliç per l'establiment del sistema representatiu, s'ha vist desposseïda de les seves pàtries institucions i abolida per sempre la Cambra de la Coroneta, que en virtut de solemnes tractats i de regies promeses s'havia establert a Madrid des de la reunió d'ambdues corones pel casament de Ferran d'Aragó amb Isabel reina de Castella . La política dels palatins va poder aconseguir que els nostres reis miressin com un acte de rebel·lia la constància dels catalans en la conservació dels seus drets: i ja de temps molt remots s'ha conspirat constantment per aconseguir la humiliació dels naturals de la Coronilla per dret de conquesta. No obstant això, la Corona d'Aragó i especialment la Catalunya, que ni remotament ha estat conquerida, tenen dret a la conservació d'uns furs que la constituïen sota un sistema democràtic a l'ombra d'un tron que els és deutor d'importants serveis que la història transmetrà als segles més remots.
Per això la primera proposició feta per mi en nom dels representants de Catalunya al Senyor Comte per mediació del Senyor D. Manuel de Cubells va ser el restabliment dels seus furs, que constantment li van ser mantinguts pel Senyor D. Fernando Setè, si bé a els darrers regnats van ser en gran part adulterats per la llei del més fort, que només pot prevaldre fins que una força superior pugui dictar una altra llei que constitueixi vencedors als vençuts. Se'ns podria contestar que la concessió dels nostres furs atacaria directament les llibertats de Castella: però a aquest direm que la Monarquia Espanyola es compon de tres estats enterament diferents els naturals dels quals de diferent casta i origen es distingeixen pels seus interessos, els seus costums i també per el seu idioma i fesomia; i l'experiència ha demostrat la impossibilitat d'establir una llei única que anivelli totes aquestes diferències amb què la naturalesa va assenyalar aquesta separació constant de castes i d'idees. Només un rei absolut podria governar amb igualtat enmig d'elements tan oposats: doncs no tenint més llei que la seva voluntat sabria fer la deguda distinció i afavorir unes províncies amb preferència a unes altres si així convingués als seus interessos o al bé de la monarquia; però l'absolutisme pertany a altres segles i la seva entronització és materialment impossible.
La Diputació, posada en el conflicte de redimir els seus conciutadans de la tirànica opressió que pateixen, és decidida constantment a provar tots els mitjans que assegurin l'èxit de l'empresa. Coneix que la seva missió és summament difícil, i comparant-se amb l'infeliç que per por d'ofegar-se s'agafaria a un ferro fet bras, se li posaria en la necessitat de recórrer als mateixos que actualment ens tiranitzen en el cas que les nostres sentides queixes no mereixin l'atenció del Senyor Comte.
Els estrangers i fins i tot els mateixos espanyols, naturals de Castella, ignoren completament tot el que té relació amb els nostres gloriosos fets, i amb prou feines han recorregut les primeres pàgines de la nostra història pel mateix no s'han pogut formar la menor idea de la nostra antiquíssima legislació. Governats per lleis bàrbares, tots els estats que al dia figuren en primer terme a la carrera de la civilització, els catalans i aragonesos dictaven la llei a l'univers i la seva constitució, que els feia en certa manera independents, va servir de base per constituir democràticament les repúbliques de Gènova, Luca, Pisa i Venècia, sent des dels segles més remots els nostres antecessors els primers legisladors de l'orbe i els més valents i aguerrits.
Amants dels seus furs combatien per la pàtria, perquè sabien que hi tenien assegurada la independència i la llibertat. Les seves antiquíssimes Corts van servir de model per reorganitzar els antics concilis que van introduir els gots a l'interior de la monarquia castellana; i sense titular-se republicans, eren regits democràticament sota la tutela dels reis amb el modest dictat de comtes, la veu dels quals significa governador.
La Diputació entén que començant de mica en mica és com el Senyor Comte, aprofitant-se del descontentament general, podria sens dubte entronitzar-se i aconseguir amb el temps la completa dominació de les dues monarquies. Assegurada en els seus drets almenys a Catalunya, que és un dels quatre grans estats que componen la Coronilla, tindria a l'antic Principat un punt de suport i podria procedir a la completa restauració d'una i altra monarquia. En cas contrari aquestes mateixes províncies que constantment li van servir de suport, obligades a combatre amb forces desiguals o renunciaran a una lluita que els pot ser perjudicial, o bé transigiran amb el govern opressor, que actualment no tiranitza, llevat que, creient-se amb forces per disputar la seva independència, s'emancipi d'una vegada i constitueixin per si mateix un estat independent i purament democràtic.
En el mateix cas, no deixarien de secundar els esforços dels catalans, la Navarra i les províncies bascongades; i també és de témer una sagnant revolució que degenerés en anarquia; sempre que els castellans despertant de la seva letargia, obrin el pendó dels demagogs, atenent l'abandó en què es troben aquelles províncies per la necessitat d'aglomerar nombroses hosts a l'antic Principat. Res d'això succeiria si reconeguda aquesta Diputació general o millor diré autoritzat el president per reorganitzar-la sota els auspicis del Senyor Comte pogués la mateixa persona d'acord amb el general Cabrera i encarregar-se de la direcció de les comunicacions i de les operacions administratives, quedant sempre intacte dret a l'autoritat militar per a la direcció de les operacions de l'exèrcit. En aquest cas, amalgamant ambdues banderes i admetent a la mateixa Diputació un número igual de vocaels montemolistes d'origen català i de sentiments nobles i generosos, podríem amb facilitat provocar un aixecament general mitjançant prometre al poble català la restauració dels seus drets per mitjà d'una nova constitució que tingués per base l'antiga i oferir-los la independència més completa dels poble de l'altra monarquia, restituint-los la seva nacionalitat sota l'ègida dels signes successors dels nostres comtes.
La Diputació s'avança, en obsequi al Senyor Comte, a proposar-ne la reorganització en els termes expressats i la concessió de tots els nostres furs conforme ho va fer en època anterior el Senyor D. Felipe segon, estant en la persuasió que positivament aquest primer pas haurà de conduir-lo a les grades del tron, si no s'estimen infundats els sobre esmentats motius. També es pren la llibertat de manifestar per mitjà del seu president que potser no és distant el dia que el govern d'Isabel, consultant millor els interessos del tron, pensi, conforme va fer amb els bascos, a donar al poble català la seva antiga constitució. Per la mateixa causa es promet aquesta diputació de la fidelitat dels consellers del Senyor comte que atesos els anteriors antecedents que fan possible la unitat de dret entre els naturals de tres diferents monarquies i considerant el conflicte en què es troben les hosts montemolistes i també les liberals, si abans de la primavera no es pronuncien les altres províncies inclinaran l'ànim del Senyor Comte a una convicció tan falaguera[21].
El 4 de gener del 1849 Bertrán i Soler va publicar una segona comunicació dirigida al comte de Montemolín. L'objectiu era que Montemolín donés una contestació i que, finalment, es decidís. Bertrán escriu: La Diputació, posada en l'afany de salvar a tot tràngol les forces reunides a l'antic Principat i territori de la Coronilla abans que quedin esvaïts els obstacles que oposen les neus a les operacions militars que tenen combinades els caps de les tropes d'Isabel, ha cregut oportú dirigir al Senyor Comte aquesta segona comunicació per reiterar-li anteriors oferiments i consignar d'una vegada la seva opinió en un negoci del qual depèn la sort dels espanyols i també la del príncep a qui tenim l'honor de dirigir-nos.
La diputació, sense pretendre per això incórrer en la nota de temerària, té un interès directe a manifestar, si convingués, a l'orbe sencer que mai no ha estat guiada per esperit de partit i menys de provincialisme, tal com alguns ho entenen, i només es ha ocupat a demostrar en la seva primera comunicació l'error dels palatins, sempre entestats a confondre la veu província amb la veu monarquia. En efecte, la corona d'Aragó és una altra de les tres monarquies de què es compon l'imperi espanyol, amb la circumstància de tenir els millors codis que Castella i una constitució completa, redactada i adoptada en aquells temps remots en què França, Anglaterra i altres pobles que en el dia ens disputen la preferència a la carrera de la civilització eren governats per lleis bàrbares i segons l'enveja dels reis. Per tant, la veu provincialisme és mal aplicada quan es tracta d'un estat lliure i independent que reclama l'antiga constitució.
Obligada aquesta Diputació a esvair els càrrecs que potser podrien fer-li homes poc versats en la lectura de la nostra història i de la nostra legislació, i d'altres també naturals i estrangers que no coneixen l'Espanya ni les seves necessitats en aquella desproporció que ofereix la diversitat de cartes, d'interessos i d'idioma i també de lleis amb què cada un dels tres estats ha estat constituït, es va determinar a proposar allò que creia més natural, més polític i més arreglat a justícia. Per a aquesta franca manifestació només l'ha mogut l'amor patri, el deure que es va imposar de defensar els interessos dels seus combatents i la necessitat de buscar un mitjà que referma definitivament la pau a la nostra malhada pàtria, lliurant-la del jou que l'oprimeix: però coneix que en aquella comunicació va ser poc explícita, i precisament va ometre allò que més convenia.
Per obtenir el bon èxit que es desitja en un negoci de tant interès cal consultar el dret i, ometent voltes, buscar aquella senda que presenti menys obstacles i la major probabilitat. Això és precisament el que ens va incitar a reclamar l'establiment de l'antiga constitució catalana, ja que, coneixent les inclinacions i els sistemes dels nostres compatriotes, hem cregut ser l'únic mitjà que actualment es presenta per salvar les hosts que estan combatent, i assegurar en endavant el canvi de dinastia que tots vingui de gust. Només tenint un punt de suport en territori espanyol ens podem prometre els resultats que desitgem, i per això es fa necessari acontentar el poble que ens ha d'ajudar per endavant. Si el Senyor Comte ho pensa d'una altra manera, la Diputació General de Catalunya, que odia la tirania dels cristins, se sotmetrà gustosa a allò que el Senyor Comte disposi, encara que sigui en prejudici de les seves conviccions, ja que en tot cas els futurs esdeveniments acreditaran la seva bona fe. Feta aquesta confessió, que és tot conforme als seus sentiments, la Diputació que tinc l'honor de presidir s'absté de presentar proposicions. Els individus que la componen saben que no van néixer per manar. La seva obligació és obeir.
Consumat un fet que els altres han estat aprovats i consentits, el canvi de dinastia ha de ser per conseqüència d'una revolució, o per efecte d'un pronunciament que facin els pobles cansats de patir; i no és culpa de la Diputació que represento si els consellers del seu august pare, oblidant la part pel tot no sabessin excollir els mitjans que el dret presenta per vèncer legalment els defensors dels drets d'Isabel. Feta la separació d'ambdues corones, pel que fa a Aragó, estaria en vigor la llei sàlica i seria difícil demostrar al catàleg dels nostres reis una sola dona. Quan els aragonesos no van voler convenir les disposicions desgavellades del seu últim rei van buscar al claustre un príncep que els governés i els donés un successor és per desitjar pau al tron d'Aragó. A aquesta inesperada entronització i al conseqüent casament d'un monjo degué la seva existència Petronila, i aquesta és l'única vegada que van consentir els aragonesos que figurés una dona sota regi dosser: més no van consentir que regnés no obstant la qualitat de filla única del rei D. Ramiro. Aquest es va retirar una altra vegada al claustre tan bon punt la princesa va tenir l'edat corresponent per contraure matrimoni; i els aragonesos la van casar amb el comte D. Berenguer, volent que aquest i no ella fos el legítim rei. Els aragonesos van atorgar la preferència a la Sra. Petronila sota la precisa condició d'enllaçar-se amb el comte de Barcelona; volent que aquest regnés de fet; i en aquelles capitulacions van estipular que si aquest matrimoni naixés un fill, aquest heretaria la corona d'Aragó, i en cas contrari, morint la Sra. Petronila si deixar successió, conservés la corona el comte el seu marit i després de la seva mort passés aquell tron al que legítimament li succeís al comtat de Barcelona.
Amb això es veurà que l'entronització de la Sra. Petronila va ser un acte de deferència i de respecte al príncep que la va procurar i que estava disposat a baixar el tron tan aviat com es presentés un altre príncep que fos digne de succeir-lo. De manera que la Corona d'Aragó va passar directament de mans de l'un a l'altre príncep i va quedar incorporada a la corona comtal, ja que totes dues havien de pertànyer directament al primer fill que tingués Berenguer. Des d'aquella època va seguir constantment la successió dels dos trons per línies directes i laterals, però sempre d'home a home com a comte de Catalunya; i devent la seva investidura als fills de Carlemany, necessàriament haurien de prevaldre les lleis dels francs, inclosa la llei sàlica en tots aquells estats que van estar sota la seva dominació.
El rei D. Alfonso va voler traspassar la corona a la seva filla Dª. Constança en perjudici del seu germà D. Fernando; però tan bon punt ho van entendre els catalans i els aragonesos van empunyar l'arma i ho van obligar a retrocedir. El mateix li va succeir al rei D. Jaume; i en una altra ocasió, atenent-se a la llei de les Partides, una dona hauria d'haver ocupat el tron d'Aragó i Catalunya quan va quedar extingida la dinastia llavors regnant, més els aragonesos i catalans no ho van consentir; i la seua opinió va provocar el nomenament de nou compromissaris catalans, aragonesos i valencians que van triar a Calp [sic], en força de la llei sàlica, a l'infant D. Fernando.
La Diputació repeteix i jo ho faig en nom i representació que els individus que la componen estan molt distants de pretendre dictar la llei al Senyor Comte i menys pretendre res de difícil execució. Només es limita a exposar els fets, indicar els mals que ens afligeixen i assenyalar el mitjà de curar-los. Si a més altes regions, homes de més talent i provisió ho estimen d'una altra manera, sense renunciar per això al dret de salvar la pàtria cedirem el pas a l'experiència i al saber; i si la necessitat no obligar-se a recórrer als peus dels nostres opressors, cediríem a altres l'ominós càrrec d'exercir tan baixa humiliació, i ocults a casa nostra o bé emigrant a país estrany, esperaríem tranquils la fi dels nostres dies, cabent-nos la satisfacció si hem complert el més sagrat dels deures, i morirem amb honor[22].
Com hem dit, als apunts biogràfics, Bertrán i Soler en oferir-li al comte de Montemolín la col·laboració de la Diputació catalana no ho va fer per un convenciment carlí ni monàrquic. Sinó perquè, si lliurés el poder militar a Cabrera, el poble català el seguiria i s'aconseguiria la independència de Catalunya. Perquè això fos possible, es consensuaria una constitució ció que recolliria els fonaments democràtics de Catalunya, tal com havia passat durant l'Edat Mitjana.
Bertrán i Soler va continuar publicant comunicacions, en un total de set. Hi resumeix les seves converses amb el Carlisme i amb els liberals. Aquestes comunicacions són interessants perquè, gràcies a elles, coneixem els passos fets per Bertrán i Soler i el posicionament de les institucions a les quals es va dirigir. Al gener de 1849 va donar a conèixer la quarta comunicació. No hi exposa els contactes mantinguts amb la Junta de Tolosa. Entre altres coses diu: Veient l'apatia de D. Manuel de Cubells i la manca de contestació de part del Senyor comte vaig conèixer que hi havia una oposició a les meves operacions, i trobant-me també en oposició amb els sempre nefastos Coll i Terrades vaig conèixer que era tot inútil la meva permanència en aquesta ciutat, i vaig determinar passar a Tolosa. També vaig observar que l'expresident i altres vocals i paniaguados de la Junta de Berga es trobaven en la impossibilitat de figurar a les ordres o als voltants de Cabrera perquè sabien de positiu que aquest els manaria afusellar-los. D'aquí va provenir l'oposició que va trobar aquell general i la deserció De Pons i d'altres quan es van convèncer que no el podrien enderrocar. En efecte, tots estaven complicats a l'assassinat del Comte d'Espanya i si Cabrera no hagués hagut d'entrar a França per resultats del conveni de Vergara, ja els hauria afusellat llavors i així ho va expressar als interessats quan a la frontera d'aquest regne els va posar en llibertat. Tampoc no va tenir el menor resultat la idea concebuda pel Sr. Carlos de crear una Junta Governativa.
Aleshores, havent estat rebutjat Victoriano Ameller prop de la frontera i conduït pels gendarmes a l'interior, va haver d'entrar Narcís amb uns quants, mentre Bellera s'internava cap al Priorat i Bonet es mantenia entre el Segre i Noguera. Els altres caps del bàndol liberal havien majoritàriament claudicat, admetent del Govern d'Isabel graus i diners. Només es mantenien uns quants, sent Baldrich el que presenta més força i millors mitjans per sostenir, havent-se posat acords amb Cabrera i altres.
A Tolosa em vaig relacionar amb el cavaller, Soler, advocat de València, i amb el coronel Pellicer, natural d'Aragó, i com vaig veure que simpatitzàvem els vaig comunicar la meva missió, i des de llavors, incorporant-los a la Diputació, hem pogut figurar en representació de la Coronilla, un català, una aragonès i un valencià.
Pel que fa a D. Enrique han estat inútils els meus esforços. Educat a l'ombra d'un tron, només admet al costat frares d'obediència, homes que l'obeeixin a cegues, l'adulin i no el contradiguin. Creu poder-se dirigir per si mateix, per tant no em necessita. D'altra banda ha vist que jo tenia format un pla arreglat a les meves conviccions i com que aquest no és el seu no podem simpatitzar. Aquest príncep tindrà la sort del seu pare: Sempre el perseguien i mai no hi figurarà. Tanmateix, no renuncio a les esperances[23].
El 3 de març de 1849 va publicar la cinquena comunicació. Hi parla de les forces d'oposició al sud de França i la dificultat que les havia de coordinar. Entre altres coses diu: Em vaig enganyar completament pel que fa als homes que deien simpatitzar amb mi. L'experiència res no pugui per penetrar certs homes que menteixen amb especulació i funden el seu benestar a la intriga ia la hipocresia. També he tingut ocasió de notar la dificultat que ofereix en alguns la seva posició social per efecte de les circumstàncies; i cal confessar que la posició dels carlins és summament dolenta. Precisats a confessar que el dia no és possible la presència d'un rei absolut: adoptat com a principi que els governs monàrquics han de recolzar-se en el sistema representatiu; és evident que va desaparèixer la causa; i que de fet va desaparèixer amb ella el partit absolutista: doncs fent-se els carlins liberals, la lluita entre els uns i els altres es redueix a una qüestió de nom. Tot i això, és humiliant per a un partit la confessió del seu error, i tampoc podrien lluir en la carrera dels progressos determinades persones que abans es van proposar retrogradar. Ni tampoc tots els carlins es trobarien en el cas de sotmetre's voluntàriament a un canvi d'idees que fa desaparèixer totes les il·lusions i destrueix les esperances.
Per això mateix he arribat a conèixer que els homes que suposaven simpatitzar amb mi s'enganyaven i em van enganyar. Per tant, ni la proclama es va publicar, ni s'ha entaulat la polèmica convinguda. El cavall de batalla és una entrevista amb el general Cabrera instada pels Senyors de Moura i D'Isard i per tota l'aristocràcia francesa, combatuda d'una manera indirecta pels advocats Soler i Amat i potser també per Oriol, auditor de guerra de Cabrera perquè tenen por i els imposen els meus coneixements i la meva activitat; i per part meva la prudència m'aconsella que procedeixi amb precaució en un negoci que podria tenir-ho s més pèssims resultats.
Havent-me explicat amb energia i dignitat, prevalgut de la confiança que m'inspiren Moura i D’Isard, sembla que entre l'aristocràcia de Tolosa hi ha hagut una petita reacció; doncs els legitimistes consideren que sóc l'únic capaç de dur a terme el projecte i coneixen que els pot ser profitós la meva adquisició. Coneixen igualment que posats en la necessitat de llançar-nos als braços d'un altre partit es faria més difícil la seva posició, ja que (¿) la causa dels legitimistes de les altres nacions: però els nostres de l'un i de l'altre bàndol són desgraciadament els únics que no veuen i tenen la fatalitat d'entendre les coses al revés[24].
Les expectatives de Bertrán i Soler van quedar gens no només per la dificultat d'unir carlins i liberals, sinó perquè va ser empresonat el mateix dia que el comte de Montemolín i l'Infant Ferran eren detinguts a França. La Diputació catalana, és a dir, la idea d'una independència del territori català, va finalitzar el mateix dia que la guerra dels Matiners va quedar ferida de mort. Bertrán i Soler va ser detingut a Osseja, a prop de la frontera. Ha quedat demostrat que la seva detenció es va produir com a conseqüència de la traïció del senyor Enric de Borbó[25], duc de Sevilla i d'un argenter anomenat Soler i Soler, personatge subordinat al duc. Aquesta traïció la va demostrar en dues comunicacions -sisena i setena- que Bertrán i Soler va publicar després de la seva detenció. La sisena comunicació, 20 d'abril de 1849, deia: La perfídia ha arribat al seu súmmum; i si no hagués procedit amb summa prudència negant-me resoludament a donar els vostres noms, a aquestes hores tots seríeu presos i potser afusellats. Qui havia de creure que tingués tanta perfídia en un príncep espanyol? Posteriorment he sabut a Perpinyà la trama ordida per l'infant D. Enrique, servint-li d'instrument i de facto l'infame argenter Soler i Soler, que per la seva notable nul·litat no m'hauria pogut causar la més mínima desconfiança. Summament xerraire, fluix i lleuger, únicament amb mi va saber dissimular, perquè així li ho enviaria el seu amo i senyor; i he estat malauradament l'últim q. he conegut els infernals projectes dels dos tigres.
El fet és que el referit D. Enrique no ha estat mai liberal; i fingint-se en desgràcia servia directament i amb tota seguretat als homes de Cristina. He sabut per persones fidedignes que, tan aviat com vaig venir a França, l'infame Soler i Soler va rebre ordre de D. Enrique prevenint-li que em freqüentés i m'oferís la seva amistat; ja aleshores l'infant havia compromès els individus de la Junta de Baiona presentant tota la correspondència dels liberals de l'emigració al comandament de la reina; i el seu objecte va ser guanyar-me l'amistat per mitjans els més amistosos, suposar amb mi les mateixes simpaties i prestant-se al meu projecte per poder posseir els meus secrets, conèixer les nostres operacions i tenir-me sempre pura oposició amb la Junta de Baiona; i el pervers Soler i Soler facilitant-me algun curt recurs i donant-me les proves més grans d'amistat i adhesió, va preparar una catàstrofe que només la casualitat em va poder dictar, resultant evidentment la traïció de tots dos, en el moment en què esperaven agafar el fruit de les seves maquiavèl·liques intrigues .
Confiant en la paraula d'un príncep pèrfid i deslleial, em creia autoritzat per oferir la reconciliació de tots dos cosins, i no hauria parat fins a aconseguir q. el comte de Montemolín i els seus germans abandonessin les platges d'Anglaterra i es posessin al capdavant dels catalans, presentant una bandera liberal. Al mateix temps, amb l'aquiescència i semblar de D. Enric, vaig emprendre la meva marxa fins a Osseja, que és un poble de la frontera, i avisat a temps el general Cabrera hauríem tingut una entrevista a Talaxà, al poble de la qual probablement haurien concorregut el comte de Montemolín i els seus germans.
Separadament l'infame argenter Soler i Soler, que per mediació d'Enric estava en relacions amb el general Concha, ens havia d'acompanyar: però l'Infant va disposar que marxéssim per diferents camins perquè mai es digués que anàvem de conformitat: però va ser amb la maquiavèl·lica fi de prevenir el cònsol espanyol i treure passaport i recomanació perquè l'emissari de D. Enrique no fos detingut per la policia francesa als pobles de la frontera. Després he sabut q. D. enric va lliurar a Soler i Soler un ric punyal perquè presentant-se l'oportunitat m'assassinés; però el tal emissari va ser tan brut i imprudent que a tots els que van voler escoltar-lo li va repetir la seva detestable comissió: i si bé van venir a Osseja alguns amics per prevenir-me i evitar aquella catàstrofe, el comissari Bes s'havia avançat, i en un mateix dia , però en diferents punts, vam ser presos Montemolín i jo. També ho van anar amb el primer els seus dos germans, però no havent estat coneguts els van internar, considerant-los simples coronels; i al cap de pocs dies estaven una altra vegada a Londres[26].
La setena comunicació, 12 de maig de 1849, deia: Per fi he descobert completament la incògnita i la traïció de D. Enrique està palès. Aquest pèrfid, prevàlid de la seva alta posició que en certa manera el col·locava al capdavant del partit liberal, venent-nos i enemistant-nos mútuament pretenia neutralitzar els nostres esforços per tal que cap pogués triomfar. Titulant-se republicà aspirava a ser rei i afectant simpatitzar amb tots els que el buscaven, procurava sondejar els uns i els altres i com que amb cap s'havia pogut formar un partit, va fer com el gos de l'hortolà: ni bordava ni deixava bordar. Per seguir tan maquiavèl·lica especulació li convenia un malvat que pel desig de figurar es presentés al que li convingués, sense reparar als mitjans, sense honor i sense talent, ambiciós i de males entranyes que sense conèixer els compromisos ho servís alhora de confident i espia. Soler i Soler va ser per a D. enrique la millor adquisició. Aquest botarate, que ha donat a la mania de figurar i és que un ignorant va i xerraire, no coneix la vergonya i era el més a propòsit per ficar-se i embolicar, fingint-se liberal amb els liberals, republicà amb els demòcrates i amic de l'ordre amb els moderats i montemolistes, no podent d'altra banda infondre desconfiança per la seva coneguda nul·litat i donant-se certa importància amb la privança d'aquell príncep va saber detalls que altrament no sabés, i facilitant-li D. enric recursos pecuniaris va aconseguir per mitjà de llarguesa que se li obrissin portes que altrament hauria trobat tancades.
Familiaritzant-se amb mi i posant-me en relacions amb l'Infant em van fer concebre la idea d'una reconciliació entre tots els prínceps espanyols; i aquest pas ens hauria conduït a la pau i ens donés la llibertat. Havia aconseguit que Montemolín, Cabrera i els legitimistes espanyols i francesos de bona fe [sic] i van confessar que era impossible regnar sense el sistema representatiu i era evident que alçada la Catalunya en massa sota una mateixa bandera els espanyols d'una comunió política i una altra, la revolució hauria esclatat donant fi a la lluita actual. Les coses haurien canviat d'aspecte, i fets liberals Montemolín i els prínceps de casa seva, els inquisitorials i els frenètics absolutistes haurien hagut de renunciar a designis ulteriors. Sempre hi hauria hagut una oposició: però aquesta hauria estat més racional una vegada destruït el principi que anteriorment defensaven els carlins[27].
Són clares les paraules de Bertrán i Soler. Desitjava -per mitjà d'Enric de Borbó- la reconciliació de tots els prínceps de la Casa de Borbó i la seva adscripció a la política liberal, implantada a Espanya el 1833. Això era impensable. El comte de Montemolín mai no hauria acceptat una renúncia tan costosa doncs, no ens oblidem que molts es van aixecar en armes, a la primera guerra, per defensar uns principis contraris als postulats liberals. En segon lloc, considera irracionals els principis pels quals estaven lluitant els carlins. Irracionals des d´un punt de vista liberal. Per tant, es desprèn d'aquesta carta que la seva intenció, en aproximar-se al comte de Montemolín, era personal, és a dir, per dur a terme els seus propòsits sobre la creació d'una Diputació catalana. Tota la resta era una fal·làcia. Aquesta tàctica de Bertrán i Soler mai no va ser ben vista pel comte de Montemolín i pel seu Estat Major, tal com hem apuntat anteriorment.
La carta de Bertrán i Soler portava inserit un informe sobre la traïció d'Enric de Borbó que, per la seva importància, reproduïm íntegrament: Traïció de l'Infant D. Enric copiat del quadern d'esborranys que em va facilitar el Sr. Ramón Malla al qual i altres troben a Perpinyà el van sentir relatar al mateix Soler i Soler. Ell mateix va remetre còpia d'aquest esborrany a Sor. Orense i el referit Infant perquè sabés que aquests fets han tingut i tenen la major publicitat.
Iniciat el Sr. Enrique als secrets de la Junta mixta de Tolosa que havia de ser presidida per l'Infant el Sr. Juan i adherint traïdorament als projectes de Bertrán i Soler que consistien a moralitzar els carlins i fer que Cabrera comencés la reconciliació dels catalans proclamant les institucions i les llibertats d'Aragó, va enviar al seu garant Soler i Soler que aparentant negocis urgents marxés a Barcelona passant per Perpinyà per tal que el cònsol espanyol l'habilités de papers i altres que fossin necessaris, i a aquest fi li va donar D. enriqui una carta de recomanació per a aquest cònsol, que era D. Miguel de Tovar. En efecte, li va donar passaport, li va oferir diners, que l'altre no va admetre perquè ja li havia donat el Sr. Enric, i li va presentar una carta de recomanació dirigida al governador de Figueres, manifestant-se molt satisfet que el Sr. Enrique fes aquell pas que podria conduir-lo a una reconciliació amb la seva família.
El garant de D. Enrique va arribar a Figueres i d'allà va passar a Barcelona a la recerca del general Concha, que recorria el Principat. A Barcelona va visitar el general Lersundi, Mata i Alós i la Rocha, que, segons va expressar, l'havien rebut bé. La Rocha li va dir que el general en cap s'havia de trobar als voltants de Manresa i que d'aquí dos o tres dies podria dir-li de fix on el trobaria. En efecte, passats dos dies li va prevenir que el general era a Vique [Vic] i que necessàriament l'havia de trobar a aquesta ciutat o bé en el camí de tornada a Barcelona, i amb aquesta notícia va sortir Soler i Soler a trobar-lo camí de Vique i el va trobar a Aiguafreda. El cap d'estat major va advertir al referit confident que un campament no era el lloc més apropòsit per tractar negocis tan importants, que seria millor que passés a Granollers i efectivament allà va tenir lloc l'entrevista del general Concha amb l'emissari de D. Enrique.
Aquest li va lliurar un plec que contenia una targeta de l'Infant i deia: Que desmentia altament i protestava contra la calúmnia feta al partit progressista al qual tenia l'honor de pertànyer i que no s'havia fet cap coalició formal amb els carlins: i que no havia pensat en alçar-se amb els cosins per enderrocar el tron d'Isabel 2a i en prova de la veritat al donador d'aquell plec l'instruiria de coses molt importants. Concha li va contestar: “Què significa aquesta targeta, aquesta qualsevol la pot procurar i encara que fos de D. Enrique, a què vénen les seves protestes? Jo mateix he vist cartes del titulat general Ameller dirigides a l'assassí Cabrera anomenant-se mútuament generals i reconeixent-ne els respectius graus. Marsal va donar la mà a Ameller i li va oferir la seva espasa posant-se sota les seves ordres, i pretendrà D. enric, suposem, que no hi ha hagut coalició entre progressistes i carlins, batent-se junts contra l'exèrcit reial?”. En això Soler i Soler va manifestar que D. enric no havia pres part activa ni passiva en aquell negoci i en prova d'això li enviava a S. Ex. Per descobrir-li els projectes de reconciliació proposats per Bertrán i acceptats, i facilitar-li els mitjans de neutralitzar-los . Amb això va afegir es convenceria V. E. que el S. Infant no ha entrat ni entrarà en cap coalició. Si ha aparentat cedir ha estat per tal de conèixer i desbaratar els seus plans, ja que en un cas esgotat preferia reconciliar-se amb el seu germà.
“I què em dirà de la Junta salmantina?”, va replicar el general Concha: al que va contestar Soler i Soler que D. Enric no sabia res de Salamanca ni d'Ameller: doncs per res li havien cridat: que si bé era dit senyor progressista, marxava sol i aïllat amb tota la independència necessària. El general li va fer nous càrrecs manifestant-li que el govern sabia les relacions que havia tingut D. enric amb la Junta salmantina i també amb Ameller: però audaç el garant, compromès a salvar totes les aparences, va renegar com a S. Pedro, i va dir estar autoritzat pel seu amo i senyor per donar el més solemne mentiu als que suposin haver-hi hagut entre el príncep i els altres la més mínima relació, i va afegir que el príncep no els considerava progressistes.
La veritat és que D. Enrique ja al desembre últim s'havia posat en relacions amb la Cort per mesurament del seu germà polític, el qual va venir a Perpinyà i li va portar un regal de dos mil duros per a les despeses de part de la seva dona. Des de llavors l'Infant va entaular relacions amb el senyor Arnau, secretari de l'ambaixada, denunciant tot el que sabien de part dels progressistes i dels partidaris de D. Carlos, constituint una policia oculta amb màscara patriotera.
Posats d'acord el general petxina i l'espia, aquest el va assabentar de diversos detalls suposant haver-los de boca de Bertrán de qui es va titular parent: afegint que aquest era vicepresident de la Junta carlina de Tolosa, sent el seu president l'infant D. Juan. Que Enrique fingiria simpatitzar amb Bertrán i adherir-se a la reconciliació amb els cosins: que així els fos fàcil saber quan i per on van entrar aquests a la Península i no descuidar-la. Es va comprometre a donar el degut avís al general petxina ia l'ambaixador, afegint que ell per mediació de Bertrán i l'ombra de D. Enric s'introduiria al camp dels prínceps i quan s'oferís l'oportunitat acabaria amb tots servint-se del verí o del punyal.
Concha, satisfet amb l'oferta de Soler i Soler, li va oferir dos-cents cinquanta francs mensuals i aquest va tornar a Tolosa suposant mil mentides per amagar la seva traïció. Bertrán Soler, constant en el seu projecte, va avançar els treballs oferint als montemolistes l'amistat de D. Enrique, d'acord amb la promesa d'aquest últim, i finalment va venir el cas de celebrar una entrevista amb Cabrera, a la qual sens dubte hauria concorregut el comte de Montemolín, ia aquest efecte es van avançar a la frontera Cabrera i Marsal amb les seves tropes, el comte de Montemolín va desembarcar a Port-Vendres amb passaport sard i es va dirigir a S. Lorenzo de Cerdans, i Bertrán Soler, n un altre advocat valencià anomenat Soler de Ferreira, es va dirigir també a la frontera passant per Osseja; però amb un dia d'anticipació havia marxat Soler i Soler a Perpinyà per posar-se acords amb el cònsol, i reunint-los el coronel espanyol Perote, van combinar la manera d'agafar-los tots a la xarxa. D. Enric en acomiadar-se del seu garant li va regalar un ric punyal, però van sortir frustrats tots els seus plans: perquè la policia francesa es va avançar, i Montemolín i els que el van acompanyar van ser detinguts i conduïts a Perpinyà, ia Osseja aquell mateix dia van ser també detinguts i conduïts a aquesta ciutat Bertrán Soler i qui l'acompanyava, el qual havia estat membre de la Junta de València i assessor i auditor de guerra de Miralles, dependent de la facció de Royo.
Aquell mateix dia va ser derrotat Marsal i allà van seguir nous desastres i en conseqüència de les referides comunicacions; doncs elles estaven previngudes les tropes de la reina, devent el seu triomf a tan detestable traïció. Les partides liberals es van veure aïllades i faltant-los tan poderós suport es van disseminar també; i havent obtingut Montemolín i els seus passaport per a Londres: Bertrán, que ho té de passatger, ho va fer visar per a París, i Soler de Ferreira, que és emigrat, va ser internat a la Normandia. Tan aviat com van arribar presos Bertrán i el seu company, Soler i Soler es va interessar amb el cònsol perquè li posés lliurement en llibertat i suposant-li ignorant del que havia passat, conservaria la seva amistat i podria continuar en la seva perfídia seguint el fil d'una traïció tan iniqua.
Tot i això, en partir, temorós que a Perpinyà no els internessin i tement la seva presència a Tolosa, previ al cònsol que no permetés la seva permanència a aquesta ciutat, ni tampoc el seu retorn a aquella capital: per això li va visar el passaport per a París. Això ho sap el que subscriu i altres amics espanyols i francesos trobats o establerts a Perpinyà perquè el garant de D. Enric és tan fluix i va: que es figura haver fet una acció honorífica i la va referir a tots aquells que van tenir la paciència d'escoltar-lo[30] ].
Un error clar de Bertrán i Soler és pensar que el Carlisme va sorgir com a moviment per recuperar els furs perduts el 1714. O no es va parar a pensar com havien sorgit o els tenia poca consideració. Si no hagués afirmat, com hem pogut llegir en aquest document, que el seu projecte consistia a moralitzar els carlins i fer que Cabrera comencés la reconciliació dels catalans proclamant les institucions i les llibertats d'Aragó. Per a Bertrán i Soler moralitzar els carlins consistia a fer-los liberals. Un error. El Carlisme sempre s'ha distingit per la lluita contra el liberalisme i la maçoneria. Tampoc la fi principal del Carlisme, almenys a Catalunya, no ha estat la recuperació d'uns drets forals perduts després de la guerra de successió.
El duc de Sevilla es va limitar a contestar-li que sé apreciar degudament els sentiments encarregant-li que menyspreï les xafarderies dirigides contra l'amistat. Hi ha un tema interessant que apunta Joan Camps, que aclareix perquè el comte de Montemolín va ser capturat abans d'entrar a Catalunya. Escriu Camps: Soler i Soler, com a representant del duc de Sevilla, va contactar amb el capità general De la Concha a Granollers, i li va referir tot el que estava passant entre carlins i liberals, així com l'empresa de Bertrán, en una manifestació de la reconciliació d'Enric Maria de Borbó amb Isabel II. La xarxa va quedar travada amb el cònsol d'Espanya a Perpinyà, de qui depenien alguns militars de De la conquilla de servei al sud francès. Va ser en aquesta xarxa on van caure Bertrán i Montemolín el 4 d'abril. Per tant, la detenció del comte de Montemolín i l'Infant Ferran està intrínsecament lligat amb les activitats de Bertrán i Soler, les quals es van iniciar l'any 1848 i per la traïció d'un argenter al servei del duc de Sevilla.
Notes
[1]CASTELL PUCHE, José Luis: Memòries íntimes d'Aviraneta o manual d'un conspirador. (Madrid, 1952). Pàg. 196.
[2]BERTRAN i SOLER, Tomàs: Els anglesos tals com són; caràcter, lleis, usos i costums del poble anglès i totes les seves estravagàncies. (València, 1858). Pàgs. 8-9.
[3]Charles-Louis de Secondat, baró de la Brède i de Montesquieu (castell de la Brède, prop de Bordeus, 1689-París, 1755) Filòsof i escriptor francès. De família noble, va iniciar els seus estudis amb els oratorians de Juilly, prop de París, i posteriorment va estudiar lleis a Bordeus. Després de la mort del seu pare (1713), va ser elegit conseller del Parlament de Bordeus i el 1716 va heretar del seu oncle, el baró de Montesquieu, una presidència del Parlament i el títol de baró. Aquest mateix any va ingressar a l'Acadèmia de Ciències de Bordeus, on va llegir un Assaig sobre la política religiosa dels romans i diverses memòries i assaigs econòmics, científics i mèdics. El 1721 es va publicar a Amsterdam, anònima, la primera de les seves obres, Cartes perses, que van tenir gran ressonància. Va residir temporalment a París (1722-1724), va ser elegit membre de l'Acadèmia Francesa, poc després va recórrer Europa, inclosa la Gran Bretanya (1729-1731), i les seves notes de viatge, amb les cartes i altres quaderns, apareixeran pòstumament (Els meus pensaments , 1899-1900). De nou a França, va publicar les Consideracions sobre la causa de la grandesa i decadència dels romans (1734), esforçat intent de major rigor històric, l'escassa acollida del qual contrasta amb la que va obtenir el seu Esperit de les lleis (1748), publicada també com a les anteriors anònimament i que, malgrat la Defensa de l'esperit de les lleis (1750), seria condemnada per la Sorbona i inclosa per Roma a l'Índex (1752). En els darrers anys de la seva vida, es va dedicar a justificar les seves tesis ia polir-les; va preparar una nova edició de l'Esperit de les lleis (1757) i un assaig, el Gust, per a l'Enciclopèdia, amb què afirmava la seva solidaritat amb els nous corrents. A: Enciclopèdia Multimèdia Planeta D'Agostini. Editorial Planeta D'Agostini S.A. (Barcelona, 1997). ISBN: 84-396-6023-0.
[4]Jean-Jacques Rousseau, (Ginebra, 1712-Ermenonville, 1778) Escriptor i filòsof suís en llengua francesa. Nascut al si d'una família protestant, el 1741 va marxar a París, on va freqüentar alguns salons nobiliaris i va fer amistat amb Condillac i Diderot, que li va encarregar articles de música per a l'Enciclopèdia. Es va donar a conèixer amb el premi que l'Acadèmia de Dijon va concedir al seu Discurs sobre les ciències i l'art (1750), en què rebutjava l'optimisme enciclopedista. Després d'instal·lar-se a Montmorency, en una propietat de la seva amiga madame d'Épinay, es va lliurar a la redacció de les que havien de ser les seves tres obres principals: El contracte social, que va començar a redactar el 1754 i que no va ser publicada fins al 1762, la novel·la sentimental, de passió i de virtut, Júlia o La nova Eloïsa (1761), i la cèlebre novel·la pedagògica Emilio (1762). Aquesta obra va ser condemnada pel Parlament parisenc i l'autor degué fugir de França. Es va refugiar a Suïssa, i després d'una etapa atzarosa, es va dedicar primer a escriure les Confessions (1782-1789) i els Tres diàlegs (1789) per defensar-se de la hostilitat creixent dels enciclopedistes, i després, les Meditacions d'un passejant solitari (1782). Va morir sobtadament a casa del marquès de Girardin, el seu darrer protector. La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa el van convertir, fins a cert punt, en un inadaptat social, cosa que porta a comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l'estat concret de civilització i de les possibles possibilitats de la raó moderna. A molts camps va arribar més enllà que Voltaire i Montesquieu, i, desconfiant del progrés i de la raó, va anunciar la sensibilitat romàntica. A: Enciclopèdia Multimèdia Planeta D'Agostini. Editorial Planeta D'Agostini S.A. (Barcelona, 1997). ISBN: 84-396-6023-0.
[5]Samuel Pufendorf, baró von Pufendorf (Chemnitz, 1632-Berlín, 1694). Jurista i historiador alemany. Professor de dret natural a les universitats de Heidelberg (1661-1670), Lund (1670-1677) i Berlín i historiògraf de la cort sueca i de Brandenburg. Va desenvolupar el iusnaturalisme -doctrina interpretativa del dret basada en el dret natural-. Autor de Situació de l'Imperi Germànic (1667), Del dret natural i de gent (1672) i Tractat dels deures de l'home i del ciutadà. A: Enciclopèdia Multimèdia Planeta D'Agostini. Editorial Planeta D'Agostini S.A. (Barcelona, 1997). ISBN: 84-396-6023-0.
[6]Benjamí Constant de Rebecque, (Lausana, 1767-París, 1830). Escriptor i polític francès. Va ser chambelani a la cort de Brunswick (1787-1794). Va sostenir relacions amb Mme. de Staël durant 14 anys. A París, va ser un membre notable dels cercles liberals. Bonaparte el va nomenar membre del tribunat, però va haver d'exiliar-se el 1802. No va poder tornar a França abans del 1814. Va ser elegit diputat el 1819. Les seves obres més importants són els relats El quadern vermell, escrit el 1811, i Cecília, escrit després de 1810, i la seva obra mestra, la novel·la Adolfo (1816). A: Enciclopèdia Multimèdia Planeta D'Agostini. Editorial Planeta D'Agostini S.A. (Barcelona, 1997). ISBN: 84-396-6023-0.
[7]Monarquia Constitucional per Tomás Bertrán i Soler, document conservat a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 312-321.
[8]BERTRAN i SOLER, Tomàs: Ganivetades a la capella de Fra Gerundio. (València, 1858). Pàg. 41.
[9]El problema català per Tomàs Bertrán i Soler, document conservat a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 329-339.
[10]BERTRAN: Ibíd. Pàg. 163.
[11]BERTRAN: Ibíd. Pàg. 162.
[12]BERTRAN: Ibíd. Pàg. 9.
[13]El problema català per Tomás Bertrán i Soler, document conservat a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Hhistòria, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 329-339.
[14]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 242-245.
[15]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 265-269.
[16]D'aquest intent hem parlat al capítol dedicat a la guerra dels Matiners. Els afusellaments van tenir lloc durant el capitania de Fernández de Córdova.
[17]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 260-264.
[18]CAMPS : Ibíd. Pàg. 110.
[19]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 264-265.
[20]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 269-270.
[21]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 271-277.
[22]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 278-283.
[23]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 283-285.
[24]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 286-287.
[25]Do Enrique María de Borbó era fill de don Francisco de Paula i de Luisa Carlota, i va estar casat amb donya Elena de Castellví. Era germà del rei consort Francesc d'Assís de Borbó. Va morir en dol, d'un tret que li va disparar el seu cosí el duc de Montpensier, el 12 de març de 1870. El 1944 es va publicar: La descendència de S. A. R. l'infant Don Enrique de Borbó, Duc de Sevilla, i el seu dret al tractament de Alteses Reials, com a Prínceps, actuals representants de la segona branca de la família Reial espanyola. Els seus dos fills, Francesc Maria i Albert de Borbó i Castellví, van militar a l'exèrcit carlí durant la campanya de Carles VII, però l'adveniment d'Alfons XII es van retirar de la lluita.
[26]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 287-290.
[27]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 290-293.
[28]Francesc Lersundi i Ormaechea va néixer a València el 20 de gener de 1817 i va morir a Baiona el 18 de novembre de 1874. Va lluitar contra els carlins a la primera guerra i va ascendir a brigadier el 1846. El 1848 va combatre els montemolistes de Cabrera . Va ser ministre de la guerra i d'Estat, president del Congrés el 1853 i capità general de Cuba.
[29]Francesc Mata i Alós, comte de Torremata, tinent general, va néixer a Girona al novembre de 1807, i va ingressar al Col·legi d'Artilleria al juny de 1821. Al gener de 1825 va passar a la Guàrdia Reial d'Infanteria. Va ascendir a coronel el 1840, a brigadier el 1843, a mariscal de camp el 1847 ia tinent general el 1858. Del 1833 al 1840 va servir als exèrcits d'operacions contra els carlins.
[30]Carta conservada a l'Arxiu Narváez. Real Acadèmia de la Història, Madrid. Reproduïda a: Camps: Ibíd. Pàgs. 293-297.
La guerra dels Matiners per Martí Rom
El 30 de juliol de 1843, Espartero havia hagut de marxar d’Espanya. El 8 de novembre de 1843, les Corts havien declarar Isabel II major d’edat, amb 13 anys. Aquell Carles V, de la Primera Guerra Carlina, havia abdicat, el 18 de maig de 1845, en el seu fill que adoptaria el nom de Carles VI. Isabel II s’havia casat, el 10 d’octubre de 1846, amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbó, negligint el seu cosí germà, aquell Carles VI, i impossibilitant la fi de la discòrdia entre les dues branques dels Borbons. I, com a conseqüència d’això, entre d’altres coses, a finals de 1846 van començar a aparèixer algunes accions de partides carlines.
L’ambient s’anava enrarint. Per la frontera passaven petites partides que volien promoure una revolta general. A l’interior de Catalunya hi havia moviment, tot esperant el moment propici. Mentre, les autoritats continuaven els controls dels camins. A l’informe de la Guàrdia Civil del mes de gener s’hi diu: “En el día 4 (de gener de 1847) fue capturado… un paisano procedente de Francia que viajaba sin documento de seguridad, y con cuatro yeguas sin guía de las aduanas de la Frontera…”[1].
La Segona Guerra Carlina, o també dita dels “Matiners”, estava a punt de començar. També com he fet anteriorment, tot i que intentaré descriure els trets fonamentals d’aquesta guerra arreu de Catalunya, pretendré posar el focus en els fets succeïts al Camp de Tarragona i molt especialment a Mont-roig[2].
El 7 de gener de 1847 entren a Catalunya, des d’Andorra, les partides de Josep Borges dit “Borgetes”[3] i Bartomeu Porredon dit “Ros d’Eroles”.
Al “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 13 de gener de 1847[4], hi ha la relació de pobles amb escola primària i el sou dels seus mestres. El de Mont-roig té un sou de 4.500 rals, més 100 per al lloguer d’una casa, 240 de despeses ordinàries i 80 per a les extraordinàries. Diu que, anteriorment, el sou del mestre era de 3.000 i el del ajudant 1.500 rals. Colldejou havia d’aportar 649 rals, doncs anaven a l’escola a Mont-roig. Un reial decret establia que els municipis de més de 500 veïns[5] havien de tenir dues escoles, una de nens i una altra de nenes.
En el mateix “Boletín…” s’explica que “habían entrado en Francia por la parte de Espinabell (Ripollès) en la noche del 3 del corriente 25 facciosos armados procedentes de la banda de la provincia de Gerona y que se le habían presentado cuatro mozos armados del pueblo de Llers (Alt Empordà) que estaban agregados a la gavilla…”. En el “Boletín …”, del dia 18 de gener de 1847, hi trobem la mort d’aquell malfactor dit “Miguel Ferrús (a) Asconé” que havíem vist que va fugir ferit de Flix en un encontre en el què van matar el seu company Josep Millanés[6]. Ara s’explica que “le dieron muerte el día 13 del corriente en la partida llamada S. Juan, termino de Flix, dos vecinos de la misma encargados de su persecución por el celoso Alcalde de aquella villa… Entre cuyos arrojados crímenes se cuenta el perpetrado la noche del 17 de Julio del año último arrebatando de su hacienda a Ramón Radue y Cervelló vecino de Ascó, y trasladándolo al otro lado del caudaloso rio Ebro sobre un fajo de cañas…”.
En el “Boletín …”, del dia 29 de gener de 1847, s’hi publica la contribució dels pobles per “contribución de inmuebles, cultivo y ganadería”. A Mont-roig li toca pagar 8.605 rals[7].
En el “Boletín …”, del dia 3 de febrer de 1847, podem llegir que s’ha decidit “que el Portazgo llamado de la Serafina en la carretera general de Valencia a Barcelona se traslade al punto que se designa… en la inmediación de Cambrils…”. “Portazgo” són els drets que cal pagar per passar per un camí. En el “Boletín …”, del dia 21 de febrer de 1846, teníem que la “Dirección general de Caminos, Canales y Puertos” posava en arrendament, per dos anys, els “portazgos”: “Gayá”[8] per 44.000 rals, “Coll de Balaguer” per 13.000 i “Serafina” per 11.800.
El 5 de febrer desembarquen a Badalona un important carregament d’armes belgues i municions per als revoltats. Eren armes modernes i perfeccionades. Seria difícil que durant la guerra poguessin tenir aprovisionaments d’aquesta mena. Normalment, les partides carlines anirien mal armades i pitjor vestides. L’arma més freqüent era, encara, el mosquetó de guspira, que es carregava per la boca del canó. Tenia un metre de llarg i pesava uns set quilos. Carregar-lo era una tasca complexa que calia fins a vuit moviments. Un cop efectuat el tret, a poca distància de l’enemic, no hi havia temps per tornar-la a carregar i calia enfrontar-s’hi amb la baioneta. Era una arma poc precisa. Arribava fins uns 800 metres, però més enllà de 100 no era fàcil encertar. La solució era fer una descàrrega simultània per aconseguir una pluja de bales contra l’enemic. L’armament determinava el tipus d’accions militars. Els carlins procuraven no haver d’enfrontar-se directament a les tropes liberals i, en canvi, els afavoria la guerra de guerrilles, els paranys i les emboscades. L’exèrcit governamental estava més ben armat. Tenia fusells i mosquetons llisos de pistó que podien arribar a quasi uns mil metres. De totes maneres, encara part de la tropa disposava de les antigues armes de guspira i baioneta.
Tot canvia quan el 16 de febrer de 1847 les partides de Benet Tristany dit “Mossèn Benet”, Bartomeu Porredon dit “Ros d’Eroles”, Josep Borges dit “Borgetes”, Joan Forner dit “Griset de Cabra” i Ramon Vilella, assalten Cervera (la Segarra). Es pot considerar com l’inici de la Segona Guerra Carlina, també dita dels “Matiners”[9]. Fou un fort cop moral. Benet Tristany tenia un gran prestigi militar dins del carlisme. Aleshores ja tenia 52 anys. Si en la Primera Guerra Carlina van ser molts els religiosos que van integrar les partides carlines (també ho seria a la Tercera Guerra Carlina), en canvi en aquesta dels “Matiners”, gairebé sols podem trobar a Benet Tristany, Mossèn Benet.
Aquell assalt a Cervera el van fer tan sols uns 200 homes. Es van endur 90.000 rals del domicili del governador, armes, pólvora i tabac. Van proclamar: “Viva la Constitución y Carlos VI, Unión y olvido del pasado. Fuera los franceses y marchemos unidos todos los españoles”. Des de Londres, Carles VI, el comte de Montemolín, havia donat ordres que no volia la repressió dels contraris. Sembla que aquest fet bèl·lic, que s’avançà als plans del comandant carlí des de l’exili, fou el que va donar per denominar aquesta guerra com la dels “Matiners”. Després de Cervera, a la mateixa tarda, marxen cap a Guissona i cap a les muntanyes, on estaran inactius unes tres setmanes.
El capità general de Catalunya Manuel Bretón anirà a Cervera. Escriu: “Rendido a la violencia de un dolor reumático… que esperimenté en mi tránsito desde Barcelona a Solsona, y por lo crudo y riguroso de la estación, me hallaba en cama hacia quince días cuando en la noche del 18 se me dio conocimiento de la desgraciada ocurrencia de Cervera. Debilitado por la enfermedad, y sin fuerzas para sostenerme a caballo, hubiera dilatado por unos días más mi traslación a esta ciudad… me he hecho trasladar a hombros hasta esta ciudad, adonde llegué en la mañana del 21… El cabecilla Tristany, que ha tanto tiempo se oculta en las impenetrables madrigueras del escabroso país que le vio nacer, y donde la protección que encuentra en sus habitantes, le proporciona substraerse a cuantas pesquisas se han hecho para encontrarle; este gefe de bandidos y asesinos, que como el rayo no sale de entre las nubes que le ocultan sino para manifestarse con ruinas y estragos, quiso inaugurar su declaración de guerra con uno de aquellos golpes que parecen obra de la astucia…”[10]. Aquí Bretón reconeix que hi ha una Catalunya interior que dona majoritàriament suport als carlins.
Com a conseqüència de l’assalt a Cervera, el president de la Diputació de Tarragona Francisco Belza, va ordenar als pobles “redoblar su vigilancia al efecto de descubrir, detener y presentar… cuantas personas sospechosas se presenten en las poblaciones… y también que si se aprocsima algún grupo a los mismos, reúnan el somaten a toque de campañas… lo persigan y den parte sin demora a los puestos de la guardia civil, escuadras y rondas de seguridad y demás fuerza armada que está en movimiento para perseguirlos…”[11].
Pocs dies després, el 20 de febrer, una partida carlina entra a Flix (Ribera d’Ebre). Es detecten captadors carlins per les zones de Falset, Gandesa i Tortosa. “En el día 23 (de febrer) el Comandante de la línea de Valencia detuvo a un paisano en el Coll de Balaguer por haberle encontrado con una escopeta y municiones sin la debida licencia…”. Del informe de la Guàrdia Civil del mes de febrer[12].
“A Valls i durant el Carnaval, es va produir un enfrontament entre l’alcalde i alguns individus, amb garrotades, crits subversius, intervenció de les tropes i amb dues o tres detencions. D’aquesta esbatussada, considerem interessant reproduir una de les exclamacions que es van pronunciar, que textualment diu, al paradís a buscà armes…”[13]. La nit del 4 de març uns revoltats “gritando viva Carlos 6º y la Constitución de 1812, sorprendieron y saquearon la casa del Alcalde de Vilanova de Escornalbou…”[14]. Se’n van endur “cuatro cubiertos de plata con las iniciales J. M. y en más de cuarenta de latón plateados…”[15].
En la matinada del 7 de març, després d’una marxa d’unes 14 hores, la partida de Benet Tristany, junt amb les de Bartomeu Porredon dit “Ros d’Eroles” i Ramon Vilella, entren a Terrassa (Vallès Occidental). Una columna enviada des de Barcelona va caure en una emboscada al centre de la ciutat, produint-se alguns morts i ferits. Des de Terrassa, la partida de Benet Tristany va dirigir-se cap a Manresa i Súria (Bages), però sense entrar-hi doncs era perseguida per una columna governamental. Poc després, es van dividir les tres partides agafant diversos camins. Sabem que l’11 de març, la de Benet Tristany va entrar a Calaf.
Degut al mal estat de salut de Manuel Bretón, el 7 de març de 1847 Manuel Pavía es nomenat capità general de Catalunya. “Los carlistas en armas seguían aumentando y no era fácil transitar por Cataluña, como lo comprobó personalmente Pavía, que para llegar a Barcelona tuvo que hacer su viaje disfrazado, por temor de caer en manos de los montemolinistas…”[16]. Manuel Pavía disposava d’uns 25.000 homes. Eren molts enfront aquells 500 que eren la suma de les partides revoltades. Però no en tenia prou i va decidir incorporar les lleves de 1846 i 1847. També va posar guarnicions a llocs fixes fortificats i augmentà el nombre de columnes mòbils. Conseqüència: un increment del militarisme. També va promoure l’increment de confidents.
Durant els mesos de febrer i març de 1847, degut a la penúria general, hi havia força gent pels camins de Catalunya demanant caritat. Eren de totes les edats i sexes. S’agrupaven per famílies, per afinitats o per necessitat de no anar sols. No eren estrictament partides que guerrejaven, però sí que aturaven i demanaven o exigien alguns diners per viure, als carruatges que trobaven.
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 22 de març de 1847, hi ha una circular generada per la pregunta de varis alcaldes sobre què cal fer amb els “que sirvieron en las filas carlistas… que últimamente han llegado del estrangero… (sobre la) solicitud de los… pasaportes que necesiten para ausentarse de sus domicilios…”. Com dèiem anteriorment, penso que alguns mont-rogencs deurien haver marxat a l’estranger. Ara, ja sigui perquè han passat sis anys des del final de l’anterior guerra o perquè s’albirà una nova confrontació, alguns van tornar.
Durant el mes de març de 1847, hi ha algunes accions a Navès (Solsonès), Mediona (Alt Penedès) i la Bisbal del Penedès (Baix Penedès). En aquesta última fou la partida de Joan Forner dit “Griset de Cabra”. Per aquestes contrades també actuava una partida de 100 homes del frare Salvador de Santes Creus.
L’informe de la Guàrdia Civil del mes de març de 1847 explica: “En el día 26 un cabo y cinco guardias… practicaron un reconocimiento en la villa de Cornudella, detuvieron dos vecinos por indicios de haber formado parte de las gavillas de ladrones que entraron en Vilanova de Escornalbou y Margalef (Priorat), y con algunos cartuchos de pólvora que les encontraron los pusieron a disposición del Juzgado… en los restantes días del mes han prestado además de estos servicios el de rondas por la carretera, conducción de presos, reconocimiento en varios puntos…”[17]. Aquí tracta de “gavillas de ladrones” a aquells que hem vist que el 4 de març a Vilanova d’Escornalbou cridaven “viva Carlos 6º”.
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 26 de març, el capità general Manuel Pavía ordena: “Como uno de los medios de contener en lo posible la incorporación a las filas carlistas de los jóvenes que incautamente se dejan alucinar por las pérfidas sugestiones de los emisarios que bajo mentidas apariencias recorren los pueblos, he creído conveniente autorizar… para que tan luego llegue a su noticia la desaparición de sus casas de alguno de dichos mozos… proceder al arresto de sus respectivos padres y que sean conducidos presos a esa capital; en la que cuidará… se les asista con seis reales diarios a cada uno por cuenta del pueblo a que pertenezca que se exigirá del ayuntamiento del mismo, con objeto de atender a su subsistencia mientras estén presos, que será hasta la presentación de sus hijos…”.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 3 de maig, hi ha detallat una acció, el 29 d’abril, a Torroja (Priorat). Una partida “mató a uno e hirió a otro, prendió y se llevó a Marimón… para ecsigirle un crecido rescate, dirigiéndose hacia el Monsant; sin que hasta el día se haya podido averiguar su paradero…”. Diu que aquell era “el hacendado José Antonio Marimón”. En el “Boletín…”, del 5 de maig, hi ha una informació de l’alcalde de Torroja dient que aquest segrestat havia tornat al poble “estenuado y abatido… fugado de una caverna sita en el término de Farena (Alt Camp) …”.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 12 de maig de 1847, s’hi publiquen el nombre d’habitants de cada poble[18]. Mont-roig en té 2.480[19].
El jutjat de Balaguer cita a “Pedro Sorribes (a) lo Guercho de Ratera, gefe que se titulaba de los llamados matinés[20] en el día siete de abril último cuando invadieron esta ciudad, natural del pueblo de Pelagalls (del municipi de Plans de Sió, a la Segarra), contra quien estoy procediendo criminalmente por haberse apoderado de algunos fondos de la Hacienda nacional, y mandado abrir las puertas de Alfolí[21] de la sal para que la estrajeran y se la llevasen los vecinos pobres de la presente ciudad…”[22]. Era una d’aquelles accions on els carlins intentaven atreure la població als seus interessos.
El 9 d’abril de 1847, el capitost carlí Joan Forner dit “Griset de Cabra” fa una crida a favor de Carles VI. El 22 d’abril trobem la partida de Benet Tristany a Organyà (Alt Urgell) on van destruir el fortí i el 2 de maig a Montsonís (la Noguera).
“A mitjans d’abril van posar un pasquí a la plaça de Reus, format per un pal amb un pa en la seva punta i un punyal en la meitat de la vara, conjuntament amb la inscripció, sino bajas me levanto, com una referencia a l’elevat cost que tenia el pa en aquesta ciutat…”[23].
El 2 de maig, es produeix l’assalt a la casa del rector de Batea (Terra Alta) a càrrec de tres homes armats amb pistoles que se’n van endur 11.000 rals.
Tornem a trobar Mont-roig. “Diario de Barcelona”, del 4 de maig: “La escuadra de Riudoms procedió en la noche del 24, y enel pueblo de Monroig a la detención de JoséMestre, Francisco Bou y José González, naturales del mismo, por haberles ocupado al primero un sable y un cuchillo de monte con su vaina, al segundo una navaja de resorte de dos palmos y medio de larga, y al tercero una pistola cargada, cuyos presos y armas fueron conducidos al Sr. Comandante general de la provincia de Tarragona”. Deurien estar a punt d’incorporar-se a alguna partida carlina.
El 4 de maig, el capità general Manuel Pavía surt de Barcelona per a una campanya militar en la recerca de Benet Tristany. L’endemà estava a Igualada, el 7 de maig a Cervera i el 9 a Agramunt. El 14 de maig, des de Cardona, publica una circular on prohibeix que s’anomeni “matiners” als revoltats i ordena que siguin denominats “facciosos” o “latro-facciosos”[24]. Vulgui o no vulgui, els hi diran “matiners”. A continuació, anirà a Solsona.
El 15 de maig, Benet Tristany, que havia dispersat la majoria de la seva partida, feia nit en un mas a Llanera, terme de Torà (Segarra). Bartomeu Porredon, dit “Ros d’Eroles”, va anar a un altre mas del terme de Clariana de Cardener (Solsonès). Algú els va delatar a les autoritats. A la matinada del 16, tropes governamentals van assaltar aquest mas i van matar “Ros d’Eroles” a cops de baioneta i van fer tres presoners. D’altres tropes també van assaltar el mas on estava Tristany. Aquest, junt amb d’altres tres presoners, el van conduir a Solsona[25]. El matí del 17 de maig de 1847, en un consell de guerra, foren condemnats a mort Benet Tristany dit “Mossèn Benet” i aquells tres presoners. A un d’ells, que era molt jove, Jaume Noguera dit “el Nen de Solsona”, se li va commutar la pena. Els altres dos condemnats eren: Valeri Roca, gendre del “Ros d’Eroles” i Josep Rossell, capellà i encarregat de cobrar contribucions. Benet Tristany va dir que els seus nebots[26] es revenjarien. També van afusellar el cadàver de Bartomeu Porredon dit “Ros d’Eroles”. Tots els cadàvers van estar exposats durant hores en un lloc públic. Aquell mateix dia, Manuel Pavía concedia un indult a tots els membres de partides que no fossin comandaments. Cap al 23 de maig, Manuel Pavía s’instal·la a Manresa (Bages).
Mort Benet Tristany, el cap de totes les partides carlines, el succeeix com a màxim responsable Ignasi Brujó, que delega en Josep Borges dit “Borgetes”. En aquell moment els caps més rellevants que hi havia a Catalunya eren: Rafael Tristany Parera, Josep Puig dit “Boquica” de Castellar de n’Hug, Ramon Vilella de Sanaüja, Joan Castells dit “el Gravat d’Àger”. A Tarragona: Joan Forner dit “Griset de Cabra” i Josep Borges dit “Borgetes”. A l’Urgell: Pere Sorribes dit “el Guerxo de Ratera”. A Vic i Olot: Pere Grau dit “l’Estudiant del Grau”. A Barcelona i Mataró: Bartomeu Poses dit “l’Estudiant Poses”.
Hi ha petites partides a Igualada, Manresa i la Seu d’Urgell. Rafael Tristany, el nebot de Benet Tristany, amb Salvador Cendrós (que s’havia fugat de Tarragona) entren a Montblanc i s’enduen 35 voluntaris carlins. Cap a finals de maig, la partida de Salvador Cendrós estava per les rodalies de Reus. El 25 van entrar a Vilaplana i el 28 a Alcover. Joan Forner dit “Griset de Cabra” va bloquejar Falset. Aquestes partides s’ajuntaven o es separaven segons convingués. També continuen els actes de pillatge fets per gent propera als “matiners”. “El 23 de maig, en un mas del terme de la Mussara, els facciosos van maltractar els seus habitants, d’un tret van ferir una noia i se’n van emportar una altra… També hem localitzat… una petita banda de lladres que operava en el Priorat… les fonts indiquen que prosseguien les extorsions en les cases de pagès del Camp de Tarragona…”[27].
Cap a finals de maig, trobem a Joan Forner dit “Griset de Cabra” voltant pels pobles del Penedès. El 29 de maig, la partida de Miquel Vila dit “Caletrus”, d’uns 150 homes, entren a Vilanova i la Geltrú. Josep Borges amb 300 homes creua l’Ebre i ataca Fraga (Baix Cinca). Molts homes marxen dels pobles per engrossir les partides.
Manual Pavía, enfurismat perquè no s’havia oposat resistència a l’entrada dels “matiners” a Vilanova i la Geltrú (Garraf), va ordenar la detenció i el trasllat a Barcelona de la meitat de l’Ajuntament i multar els 10 primers contribuents de la població. Com que aquests no van voler pagar, també els va dur a Barcelona. Fins que no van pagar no els va deixar lliures.
El 30 de maig el capità general de Catalunya Manuel Pavía torna a Barcelona després d’una campanya militar per Catalunya. Aquest, va considerar que no era apropiat, en aquell moment, executar la lleva general que s’havia aprovat el 4 de maig de 1847. Era la que corresponia a 1846. Però, el 15 de juny de 1847, el cap polític de Tarragona, Francisco Belza, la va ordenar a la seva demarcació. Llavors, l’objectiu dels carlins fou aconseguir un aixecament a Tarragona contra les quintes.
A més, hi havia aldarulls degut a incidents laborals. Per exemple, a Valls (Alt Camp) “el dia 12 (de juny) van aparèixer uns pasquins contra dos fabricants, per voler rebaixar els salaris. El dia següent, van trobar-se pintades a les portes de les cases d’alguns industrials, on es podia veure un cap amb banyes… Al matí del dia 21 de juny, en una fàbrica de vapor, hi havia un rètol amb la inscripció. Me cago en Déu, volem cremar tots els talers macanichs…”[28].
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 21 de juny de 1847, s’hi publiquen les informacions sobre els electors de cada poble. Diu que Mont-roig té 546 “vecinos”, recordarem que dèiem que tenia 2.480 habitants[29]; aquells eren caps de família[30]. Els electors contribuents eren 108. Els elegibles 72. Ben pocs pels seus 2.480 habitants. Hi havia dos districtes electorals al poble. I, a més de l’alcalde, li tocaven 2 tinents d’alcalde i 9 regidors; es a dir, era un Ajuntament de 12 càrrecs.[31]
El 21 de juny “a las siete de la tarde… tres hombres armados sorprendieron en las inmediaciones de la masía de Bové a D. Joaquin Borrás[32] hacendado y comerciante de Reus, que regresaba a aquella ciudad desde una casa de campo que tiene en el término de Constantí y se lo llevaron… “[33]. Tropes, guàrdia civil i somatén van sortir en la seva recerca. El dia 23 va tornar a Reus. En aquests casos, mai es sabia si s’havia pagat el rescat. Sembla que l’alcalde de la Mussara no va col·laborar prou en la recerca d’aquell i li van imposar una multa de 2.000 rals. El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, de l’1 de novembre de 1847, uns quatre mesos després, publicava els noms dels que es creia que ho havien fet i se’ls reclamava que es presentessin al jutjat de Tarragona: “Manuel Anguera (a) Cervil de Prades, a Franciseo Aixalà (a) Basteret de Prades, a Juan Bautista Soler (a) Llop de Aleixar y a Miguel Caballé (a) Grabat de Ciurana…”. Afegia que aquell: “le dejaron en libertad mediante una gruesa suma de rescate…”. Es reconeix que hi va haver rescat.
Relacionat amb aquest fet, Jaume Aragonès (a) Currutaco, natural d’Alforja, es va presentar a l’alcalde del seu poble, per organitzar un grup per combatre el bandolerisme, que no tardà massa temps a convertir-se en una nova partida montemolinista…”[34]. És a dir, una partida que seguia les instruccions del comte de Montemoulín, Carles VI.
Les partides de Ramon Vilella, Joan Forner dit “Griset de Cabra”, Pere Sorribes dit el “Guerxo de Ratera”, Salvador Cendrós i d’altres es van unir per preparar una acció contra la columna governamental establerta a Valls (Alt Camp), comandada per Fulgencio Smith, i ocupar Valls. A continuació, marxarien cap a la ciutat de Tarragona. Eren uns 300 homes mal armats i poc avesats en la tàctica militar. El 23 de juny hi va haver una topada a la muntanya de Montagut, al terme de Querol (Alt Camp). El comandant de les tropes governamentals explicava: “dando las tropas de mi mando repetidas cargas a la bayoneta a vanguardia, retaguardia y flancos, pues por todos tenía enemigos, perdiendo en una de ellas mi caballo que quedó muerto en el campo… Después de 3 horas de un vivo fuego que he sostenido para desalojarle de la escabrosa cordillera… conseguí por medio de una carga general a la bayoneta, desalojarlos de todos los puntos que defendían dispersándose en pequeños grupos que he perseguido hasta las inmediaciones de Querol. La pérdida del enemigo es de 21 muertos…”[35]. Els “matiners” van haver de dispersar-se. Després, van anar recorrent diverses poblacions del Camp de Tarragona: Alforja, l’Espluga de Francolí, Cornudella, Poboleda… Creant l’alarma, sobretot, a Reus. A continuació, algunes partides es van endinsar cap al Penedès creant inquietud al capità general, Manual Pavía.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 25 de juny de 1847, en un suplement, s’explicava les millores fetes a la presó del partit de Falset: “Recibieron el último semestre del año prócsimo pasado una mejora tan considerable… Los calabozos húmedos, sucios y sin ventilación a que estaban reducidos, y donde se hacinaba el considerable número de presos que siempre había en ellos, se han convertido en habitaciones espaciosas y ventiladas que reúnen todas las circunstancias de comodidad y seguridad que requiere esta clase de establecimientos…”. A continuació hi ha les donacions que han fet els pobles del districte. En general, a més de diners, uns han aportat fusta, rajoles, calç i guix; d’altres, cavalleries per transportar materials. Algun paleta, fuster i ferrer hi van treballar gratis. Mont-roig va donar tan sols 114 rals.
Aquelles incursions de les partides del Camp de Tarragona van determinar que Manuel Pavía sortís de Barcelona, el 27 de juny, en una nova campanya militar. El 28 estava a Molins de Rei (Baix Llobregat), el 30 a Torrelles de Foix (Alt Penedès), l’1 de juliol al Pont d’Armentera (Alt Camp) i el 2 a Montblanc (Conca de Barberà). Aquí va recordar que les fortificacions de cada poble les havien de sufragar els Ajuntaments i l’Estat. En uns dos anys i escaig es varen fortificar més de 150 viles. A més, els soldats de la fortificació sovint havien d’allotjar-se a les cases dels veïns del poble. Ho havíem vist a l’obra de teatre, ambientada a la Primera Guerra Carlina, “La Verge de la Roca” de Pere Antoni Torres Jordi. Això duia tensions entre uns i altres, a deteriorar les relacions entre els veïns del poble i aquells soldats que, majoritàriament, parlaven castellà i difícilment entenien.
El 5 i 6 de juliol Manuel Pavía estava a Sarral (Conca de Barberà) i, des d’aquí, anà a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà), i el 8 i 9 a Cervera (la Segarra). El 10 de juliol, va destituir Francisco Belza com a cap polític de Tarragona, doncs pensava que havia estat el causant del desori d’aquelles setmanes amb aquella lleva que havia ordenat. El 12 i 13 de juliol el trobem a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès) i el 18 torna a Molins de Rei (Baix Llobregat). Mentre, algunes partides carlines rondaven per Alforja (Baix Camp), La Secuita (Tarragonès), Vilabella (Alt Camp) o Rodonyà (Alt Camp). El 7 de juliol, Joan Forner dit “Griset de Cabra”, entrava a La Riba (Alt Camp). La zona dreta de l’Ebre estava gairebé lliure de forces liberals. Hi ha partides carlines que recorrien tot aquell territori: Xerta, Horta de Sant Joan, Prat de Comte… El 5 de juliol, una partida d’uns 80 homes comandada per Pere Sorribes dit el “Guerxo de Ratera” i Salvador Cendrós van ocupar Vinebre (Ribera d’Ebre). Van destruir la làpida de la Constitució i es van endur diners i tabac. A continuació, van anar a la Torre de l’Espanyol (Ribera d’Ebre) on van haver d’enfrontar-se a una columna isabelina. El resultat fou que els “matiners” van haver de dispersar-se, deixant algun mort.
Són temps en què es barregen accions guerrilleres dels “matiners” amb les dels malfactors. “Els atacs del 2 de juliol a la carretera de Cervera a Igualada, el 6-7 de juliol a les rodalies de Castellolí i el de l’11 de juliol en el terme dels Monjos, són esdeveniments de caràcter bèl·lic, en canvi el lladroneig efectuat contra el correu, entorn del 17 de juliol i en el terme de Vimbodí, forma part del món del bandolerisme”[36].
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 9 de juliol de 1847, hi ha la informació sobre l’elecció dels diputats provincials. Mont-roig, del districte de Falset, té 15 electors[37]. Per ser diputat provincial calia tenir més de 25 anys i “una renta anual procedente de bienes propios que no baje de 8000 reales, o pagar 500 de contribuciones directas… Residir y llevar a lo menos dos años de vecindad en la provincia, o tener en ella propiedades por las cuales se paguen 1000 reales de contribuciones directas…”. Només ho podien ser les persones adinerades.
L’11 de juliol una partida carlina intercepta el correu entre València i Barcelona a les rodalies de Vilafranca del Penedès[38]. Per solucionar aquests casos, el capità general de Catalunya Manuel Pavía ordena que “todos los pueblos que… están próximos por derecha e izquierda a la carretera desde Amposta a Molins de Rey… tendrán establecidos oportunamente a la hora que pasan los correos… casas o parages convenientes desde donde pueda descubrirse el terreno, los vigilantes necesarios, a fin de que en el caso de descubrirse los latro-facciosos, avisen a los respectivos pueblos, los que en el momento tocarán a somaten…”.
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 19 de juliol, hi ha les aportacions que cada poble subministra a l’exèrcit. Ara hi tornem a trobar Mont-roig amb 344 racions de pa, per un valor de 404 rals; normalment no hi apareix. És el 12è poble de la relació de 24. Els tres primers són: Cambrils amb 2.788, Falset 2.532 i Amposta 2.521 rals, sumant les aportacions en pa, civada, palla i llenya.
L’1 d’agost, la partida del Joan Forner dit “Griset de Cabra”, d’uns 200 homes, va atacar el fortí de la Bisbal del Penedès (Baix Penedès), destruint-lo després d’un combat d’unes quatre hores. També per aquests dies, la partida de Jaume Aragonès dit “Currutaco” va entrar a Alforja (Baix Camp), segrestant l’alcalde, un regidor i l’administrador de correus. El 4 d’agost, Salvador Cendrós, amb uns 80 homes, entrava a Tivissa (Ribera d’Ebre). Pels voltants, hi havia la partida del tivissenc Josep Brú dit “Basquetes”. El 6 d’agost, van segrestar un ric propietari de la Selva del Camp (Baix Camp). Aquests fets feien que les persones acabalades es refugiessin a les ciutats, com Tarragona, Reus o Valls. El 17 d’agost, la partida de Jaume Aragonès dit “Currutaco” va tenir una topada a Vallmoll (Alt Camp), perdent dos homes. El mateix dia, la del Joan Forner dit “Griset de Cabra” entrava a Pont d’Armentera (Alt Camp). El 20 d’agost, Jaume Aragonès, dit “Currutaco”, entrava a Vila-seca (Tarragonès) i s’enduia diners i tabac. El jutjat de Tarragona reclamava que es presentessin “Jaime Aragonés (a) Currutaco de Alforja, Juan Badia (a) Telleret de Villaseca, y Pedro Salvador y Castro (a) Tautas de Villaseca, para que dentro dicho término se presenten en las cárceles de esta capital… (por) haberse llevado al estanquero de la misma…”[39].
El 21 d’agost, el capità general Pavía va multar l’Ajuntament de Botarell (Baix Camp) per permetre l’entrada de facciosos. Per aquestes dates “els carlins van entrar en les poblacions de… Montbrió i Riudoms…”[40]. També ho varen fer, entre d’altres, a varis pobles de l’Alt Camp: el 23 a La Riba, el 25 a Bràfim i el 29 a Vila-rodona. Al Priorat la partida de Salvador Cendrós tenia camp lliure. Entrava, quan li convenia, a Gratallops, Torroja o Els Guiamets. Aquesta partida va tenir, el 29 d’agost, un xoc amb forces governamentals a Tivissa (Ribera d’Ebre). Durant aquest període, les principals actuacions dels “matiners” es fan a la demarcació de Tarragona. A finals d’agost de 1847, les partides montemolinistes sumaven uns 1.000 homes. Però, en poc temps, s’elevarien fins a 3.000.
Ara trobem una informació relacionada amb Mont-roig. És del “Eco del Comercio”, del 22 d’agost: “He aquí la carta que de la villa de Cambrils en el campo de Tarragona… Cualquiera creería que lo del Principado se cura con agua bendita, y que realmente no hay más que cuatro docenas de foragidos que deben su salvación a la escabrosidad de los montes. También se persuadiría cualquiera, que verdaderamente se hallan acosados por columnas, sufriendo una viva persecución, y que no se les deja un momento de descanso etc. etc. Pero todo lo contrario sucede; las columnas aturdidas ya, nada pueden con los facciosos; estos se hacen dueños de todo el país, y si algún choque hay es porque la facción busca a la tropa, y no está a aquellos. Es menester que se desengañen los señores gobernantes, pues para cortar el vuelo a la facción no hay más recurso que armar pronto y muy pronto a la milicia nacional, y formar en seguida cuerpos francos… Por más tropas que vengan, nada alcanzarán… lo que se ha logrado es aumentar considerablemente el número de facciosos, pasándose muchos… a las facciones de Grisset[41], Cendrós y Vilella; efectuándolo al mismo tiempo centenares de jóvenes de unos y otros pueblos. Estos días la facción compuesta de unos 600 hombres atacó a la columna… entre Margalef y Cornudella, causándola seis muertos y porción de heridos, sin que la facción tuviera un solo herido; y se puede asegurar que a no haber corrido en su auxilio una de las columnas que operan en la provincia de Lérida, no queda un soldado para contarlo. Ayer durmió en Poboleda la facción de Cendrós en número de 200 hombres, efectuándolo en Cornudella la de Vilella de igual fuerza, y el Currutaco[42] con 100 hombres en Monroig. En obsequio de la verdad se ha de confesar que el comportamiento de la facción espresada en todas partes es el más ejemplar, a nadie incomodan, y en sus filas no admiten a criminal alguno; al contrario, al que roba valor de cuatro reales lo fusilan…”. Vèiem que Mont-roig, com a vila majoritàriament carlina, no la trobem assaltada o ocupada pels “matiners”. Però sí que allotja la partida del Jaume Aragonès, dit “Currutaco”, d’Alforja. Com també ho fan Poboleda i Cornudella.
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 25 d’agost de 1847, el sergent de carrabiners de Torredembarra informa que “tres individuos del Cuerpo que fueron hechos prisioneros en el Francás (platja al sud de Comarruga) el día 18… han sido fusilados por los facciosos… según le ha manifestado un bagajero que iba con ellos y presenció la escena… sin que pudiesen ablandarles las súplicas… se abrazaron y en esta disposición les hicieron fuego sin darles lugar más que para rezar el credo…”.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 6 de setembre, hi ha la quota per la “renovación del vestuario de las Escuadras de Cataluña”. A Mont-roig, li tocaven 614 rals[43]. El 12 de setembre de 1848 es produeix la substitució, com a capità general de Catalunya, de Manuel Pavía per Manuel Gutiérrez de la Concha, Marquès del Duero.
Durant setembre i octubre de 1847 augmenten les activitats de les partides. Estem en el punt culminant de l’activitat al Penedès, Camp de Tarragona, Conca de Barberà, el Priorat i les Terres de l’Ebre. Salvador Cendrós i Jaume Aragonès, dit “Currutaco”, recorren pobles de la dreta de l’Ebre intentant que s’aixequin, però són sorpresos per les tropes i han de creuar ràpidament el riu tornant als seus territoris més habituals. El 17 de setembre, entre Mont-ral i la Mussara (Baix Camp), hi ha una topada de la partida del Jaume Aragonès, dit “Currutaco”, on perdrà dos homes.
Antonio Pirala cita una comunicació del capitost Josep Borges dit “Borgetes” “en la que manifestaba que, noticioso de que divagaban varios individuos con el supuesto nombre de matinés[44], cometiendo tropelías en algunos puestos de la provincia que mandaba (Tarragona), prevenía a las justicias de los pueblos que prendieran a todo el que bajo el nombre de matiné exigiera, pidiera o robase cualquier cosa, por ínfima que fuese, y lo presentase al jefe de partida más inmediata…”[45].
El 24 de setembre de 1847 hi ha un intent de segrest a Mont-roig. Ho relata el “Eco del Comercio”, de l’1 d’octubre. La notícia està datada el dia 25. “Parece que los facciosos se han resuelto a robar descaradamente, pues hasta ahora lo hacían con todo el sigilo posible… En esta población se han presentado tres o cuatro veces, pero siempre de noche, y han estado poco tiempo, acordándose sin duda que la primera vez que vinieron, el comandante del destacamento del fuerte, el teniente don Salustiano Storch[46], al mando de 20 soldados solamente del regimiento de Zaragoza y por consiguiente sin poder sacar del fuerte más que 14, los atacó con el mayor arrojo obligándoles a tirar armas y otras prendas en su precipitada fuga; pero cuando nos demostró dicho caballero oficial el valor y el interés que toma por los vecinos de esta, fue en la velada de ayer, que habiéndole avisado que los facciosos robaban y trataban de llevarse a don Juan Rom, comerciante y hacendado de esta, sin atender a que la casa atacada está en el estremo más distante del fuerte, y que solamente el número de los facciosos vistos enfrente la misma era cuando menos mayor que el de la gente de que podía disponer, no dudó un momento en salir del fuerte, atacarles y perseguirles, salvando la vida y la fortuna de dicho Rom. Los liberales de esta villa, ya que de otro modo no nos permite nuestra posición premiar como se deben las bellas prendas del valiente militar que manda el destacamento de esta villa, deseamos que sean públicos estos hechos, mientras gestionamos… que no se le releve por ahora, y si es posible se aumente el número de soldados que tiene a su mando, lo que si se consiguiera no dudamos que este valiente oficial alejaría de esta villa y su alrededor las bandas de latro-facciosos que nos infestan…”. Sobre aquest mont-rogenc Joan Rom hi ha una citació en el llibre “Notícies històriques de Mont-roig del Camp” de Baptista Nogués dit “Melitino”, pàg. 197: “L’any 1840, Joan Rom i Bargalló fabricava aiguardent…”.
En aquell diari també s’hi diu: “la casa atacada está en el estremo más distante del fuerte…”. Recordarem que aquella església nova havia tornat a aturar la seva construcció el 1845. Dèiem: “Desde dita fecha ja no s’hi treballà mes… Y aixís quedà… Se li diu Fort, perquè en las guerres civils passades (les guerres carlines) ha servit de guayta, fortificació ó cuartel del partit lliberal…”[47]. Aquest “Fort” és el “fuerte” que cita aquella notícia. Aquella “casa atacada” deu correspondre a la que s’esmenta en el llibre “Guspires (de la història de Mont-roig)” s’hi diu: “cal esmentar la fabriqueta d’esperit, que existia en l’època de la meva infantesa (cap el 1910), que tenia el Pepito Rom Aguiló a la part del darrera de la seva casa (avinguda de Reus núm. 5)…”[48]. Estava fora muralla, més enllà del “Portal d’Avall” (del portal que ara hi ha a l’inici de l’actual carrer Major). Per cert, aquest portal no era tal com ara el coneixem. Diu Francesc Riba i Mestre a la seva “Història de Mont-roig”: “una de les obligacions que tenia el contractista, era de fer nou aquest portal, tal com està, i a sobre una habitació per als guàrdies del portal que va ser derruïda anys endarrera per tal que tingués més àmbits el carrer major, i deixaren només l’arc tal com està… Jo encara he vist una de les dues portes d’aquest portal, que era molt reforçada, i un ferro vulgarment dit un bernat…”[49]. Així doncs, tenim constància que hi havia una habitació per vigilar fora muralla, el que era el primer raval, les dites “cases noves” de l’ara carrer Riba i Mestre.
Quatre dies després d’aquell 24 de setembre, que intentaven segrestar Joan Rom, tornen els “matiners” a Mont-roig, potser com a revenja. “Diario de Barcelona” del 5 d’octubre: “El 28 a las seis y media de la mañana entraron en Montroig en número de 100 ocupando la calle del Arrabal donde no alcanza el fuego del fuerte. Inmediatamente el teniente comandante D. Salustiano Storch salió con un soldado tan solo, a practicar un reconocimiento, en la calle Mayor, continuación de la que ocupaban los enemigos… bastando esto para causar una alarma a los facciosos, que corriendo a escape echaron armas y se escondían algunos; luego supieron que no había sido nada, mas saliendo de la población rompieron el fuego contra el fuerte, el cual contestó causando la herida de un faccioso…”. Aquest “calle del Arrabal” deu ser l’actual Riba i Mestre.
En el “Eco del Comercio”, del 8 d’octubre, hi ha una carta enviada des de Mont-roig que amplia la informació anterior. “A las seis y media de la madrugada en número como de 100 ocuparon la calle llamada Arrabal, donde no alcanza el fuego del fuerte, mandaron un recado al comandante amenazando con pegar luego a la población en caso de disparárseles algún tiro… Inmediatamente el teniente comandante don Satustiano Storch salió con un soldado tan solo a practicar un reconocimiento en la calle Mayor… y los facciosos con dicha salida tuvieron tal alarma que corriendo a escape echaban armas y se escondían algunos, luego supieron que no había sido nada, ello no obstante le costó al cabecilla Maciá[50] que los mandaba… los soldados tiraron algunos tiros, pero ellos creyeron sin duda prudente la retirada atendido el genio del valiente que manda el destacamento… Según después se ha sabido el cabecilla Currutaco[51] se hallaba escondido en la inmediación…”. Més: “El 28 de setembre es va desfermar un combat pels carrers de Mont-roig, contra uns 100 carlins comandats per Josep Trepat (a) Maciá, que estaven recolzats pels homes de Currutaco, mentre l’1 d’octubre els insurgents van entrar a Montbrió, on van exigir diners a l’Ajuntament i van segrestar un propietari, que alliberaren després de pagar una quantitat…”[52].
En la relació de pobles que subministren a “las tropas del Ejército, Guardia civil y Escuadras de Cataluña” durant els mesos de juliol, agost i setembre de 1847, Mont-roig és el poble 19è d’una llista de 36. L’import total, entre racions de pa i palla, és de 337 rals. Els tres primers pobles són: Cornudella amb 5.684, Ulldemolins 2.111 i La Fatarella 2.092 rals. Cambrils, que gairebé sempre estava en els primers llocs, ara sols aporta per valor de 528 rals. En la relació dels mesos d’octubre i novembre, Mont-roig és el poble 13è d’una llista de 44. L’import total, entre racions de pa i civada, és de 351 rals. Els tres primers pobles són: Cornudella amb 9.112, La Bisbal de Falset 2.379 i Ulldemolins 2.672 rals. Ara, Cambrils aporta per valor de 440 rals. A més, en el subministrament a “destacamentos” (deu ser als de les fortificacions de cada poble) dels mesos de setembre i octubre, sols hi consten 4 pobles: Pont d’Armentera amb 312, Mont-roig 247, La Sènia 2.256 i Cornudella 24 rals[53]. Això indica que la guarnició de Mont-roig era rellevant.
El 2 d’octubre de 1847 comença la campanya militar del nou capità general Manuel Gutiérrez de la Concha. Primer va anar a Granollers, Vic i Olot. El dia 22 era a Barcelona i el 26 tornava a sortir cap a Manresa, Vic i Solsona. Pensava fer una gran batuda amb l’ajut de civils armats als pobles, però el 9 de novembre tornen a nomenar Manuel Pavía capità general de Catalunya.
A la zona d’Osona (Taradell, Tona i Collsuspina) hi havia les hostilitats de la partida de Marcel·lí Gonfaus, dit Marçal.
“Diario de Barcelona” del 12 d’octubre: “En Falset se presentó al comandante militar acogiéndose al indulto el faccioso José Bernet[54] natural de Monroig”. Per aquestes dates el general Manuel de Enna passa a ser el comandant militar de Tarragona. Al Camp de Tarragona continuaven les accions dels “matiners”. Per exemple, el 16 d’octubre Jaume Aragonès dit “Currutaco” va entrar a Riudecols (Baix Camp) i, a continuació, a l’Aleixar (Baix Camp). També tornen de França alguns antics caps carlins, rellevants a la Primera Guerra Carlina, com Antoni Carré dit “Favot”, d’Alcover, o Josep Ribas, de Castellvell. El primer està documentat en la batussa de Vilaverd (Conca de Barberà) el 24 d’octubre. El 27 d’octubre uns 20 homes van entrar al cafè Samà de Vilanova i la Geltrú (Garraf) amb la intenció de segrestar algun dels “americanos”[55] que regularment hi anaven a passar l’estona. Es va produir un tiroteig i van haver d’abandonar. El 2 de novembre uns 200 homes del Jaume Aragonès dit “Currutaco” i Salvador Cendrós van creuar l’Ebre per Benifallet (Baix Ebre). Van estar unes setmanes voltant pels pobles del marge dret demanant contribucions. A Horta de Sant Joan se’n van endur l’alcalde. Finalment, perseguits per columnes governamentals van retornar a l’altre banda del riu.
D’igual manera com va passar a la Primera Guerra Carlina (1833-1840), ara, durant uns mesos, gairebé no hi ha notícies al “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, de la guerra dels “Matiners”. Millor no publicar males notícies. Haurem d’arribar al “Boletín… ” del 8 de novembre de 1847, per trobar una anàlisi de la situació fet per José Aleu, “Gefe político de Tarragona”: “Se han destinado a esta provincia fuerzas del ejército mandadas por el brigadier Sanz para el exterminio de los rebeldes… su activa persecución ha obligado a pasar el Ebro a la partida de latro-facciosos más numerosa que había en la provincia mandada por Cendrós[56] y Currutaco[57]… los facciosos intentan exigir tributos a los pueblos y concluirían volviendo a abrir las cuevas en que metían en otra época los desgraciados cautivos… Después de un año de sublevación auxiliado por la falta de trabajo y por la carestía de granos… Desgraciado el pueblo que deje atropellar a sus vecinos por un insignificante número de facciosos pesará sobre él el rigor de los bandos militares. Es tiempo de que despierte todo buen español del letargo…”. Hi havia desànim. En els pobles de l’interior de la província hi havia molt suport als “matiners”.
Aquest mateix José Aleu, “Gefe político de Tarragona”, en el “Boletín… ” del 15 de novembre, ja veu signes de canvi o almenys és el que desitja: “la situación de esta provincia es muy distinta de la que era hace un mes; las fuerzas del Ejército han recibido en ella un aumento; el espíritu público se ha reanimado; las facciones andan dispersas… (es necesario) que desaparezca hasta el asomo de apatía entre los buenos españoles para que quede en pocos días esterminada la rebelión…”. Finalment, demana una “defensa popular al toque de esas campanas, convirtiendo en fuertes las ventanas, desde donde puedan las mugeres hasta arrojar piedras; iluminando el pueblo de noche en caso que aparezca el enemigo, organizando de día un somaten…”. És un crit de socors.
El 14 de novembre “fueron aprehendidos en el término de Fraga (Baix Cinca) el cabecilla Sendrós, el titulado comandante D. Jaime Aragonés, un hijo del primero que tiene el grado de teniente y cinco facciosos más…”[58]. Eren Salvador Cendrós i Jaume Aragonès, dit “Currutaco”.
El 17 de novembre, el capità general Pavía inicia una nova campanya militar. El 19 era a Manresa (Bages), el 23 a Solsona (Solsonès) i el 27 a la Seu d’Urgell (Alt Urgell). Aquí, va firmar un conveni amb les autoritats d’Andorra, on acceptaven que no permetessin actuar als carlins des del seu territori. Va tenir la col·laboració del bisbe de la Seu d’Urgell, Simó de Guardiola[59], que acabava de tornar de l’exili; havia hagut de marxar el 1835, en plena Primera Guerra Carlina. Com dèiem anteriorment, ara l’Església no recolzava, en general, la guerra.
El 25 de novembre foren detinguts, en una casa del terme de Cabra del Camp, aquell capitost Antoni Carré dit “Favot” i el seu assistent. “Ambos iban bien armados el cabecilla, con carabina y sable, y su asistente con puñal y carabina…”[60]. Segurament com a represàlia, uns dies després, fou cremada la casa d’un regidor d’aquest poble. Antoni Carré, dit “Favot”, fou afusellat a Valls el 9 de desembre.
Des de mitjans de novembre de 1847, al febrer de 1848, hi va haver un hivern molt fred, molt dur. També una gran epidèmia de grip. Tot això porta una disminució en les hostilitats. Semblava que la guerra s’estava acabant.
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 3 de desembre de 1847, publica la contribució de 1848 per a cada poble. A Mont-roig li toca pagar 56.394 rals[61].
El 7 de desembre, es produeix un fortíssim temporal de vent (“viento de tierra”, el mestral o també dit serè) que va produir greus perjudicis al port de Tarragona. “En parte de la provincia hay también que lamentar la destrucción de nuestro arbolado productivo y las ruinas de algunos edificios…”[62].
Encara es produeixen alguns fets episòdics. “El Heraldo” de Madrid, del 7 de desembre de 1847 escriu: “Sabedor el comandante de la columna de San Celoni que el cabecilla Granollers con unos 16 o 20 estaba en la casa de Besa, se dirigió allí para sorprenderle, lo que no pudo efectuar por haber marchado ya, logró alcanzarles y hacer prisioneros con sus armas al cabecilla Vilella… el cual fue herido gravemente por haberse resistido, otro capitán llamado Ramón Martí, y los facciosos Francisco Martí y Juan Homs…”.
En aquest context, que semblava que era la fi de la confrontació, hi ha alguns “matiners” que abandonen les armes. Al “Diario de Barcelona”, del 7 de desembre de 1847 hi trobem: “Presentados. En Monroig: D. José Fontgibell, titulado capitán, D. José Fontgibell, su hijo id. Cadete…”. Sobre aquest Josep Fontgivell, pare o fill?, tornem a trobar informació rellevant onze anys després. Al “Diario de Barcelona”, del 18 de novembre de 1858: “En la mañana de ayer se vio en consejo de guerra la causa formada a los acusados Ramon Sedó (a) Patuf, José Gombau (a) Ruso y Miguel Arnal, ya ejecutados por el crimen perpetrado en el manso de San Ramon[63], y además José Fontjibell (a) Tabola, y José Blanch (a) Barceloní, por robo efectuado a Maria Rosa Oliva (a) la Beata, natural de Montroig. Pide el fiscal para los dos últimos la pena de veinte años de presidio”. Aquest Josep Fontjivell, dit “Tabola”, que ara estava encausat pel robatori a Maria Rosa Oliva dita “la Beata”, de Mont-roig, uns deu mesos després seria jutjat a Tarragona per un altre robatori. Al “Diario de Barcelona”, del 9 d’agost de 1859: “Hoy debía reunirse en dicha ciudad el Consejo de guerra ordinario para ver y fa1lar el proceso instruido contra José Fontjibell y Esteban Carnicer, acusados del robo verificado en la iglesia de Montroig, en la noche del 23 al 24, de marzo de 1857”. És l’església vella. Com també hem vist en d’altres casos, alguns dels components de les partides carlines, un cop acabava la guerra, queden probablement sense mitjans per sobreviure. S’han acostumat als fets d’armes i al pillatge inherent a les guerres i continuen fent-ho pel seu compte.
El 9 de desembre de 1847 es presentava al Congrés de Diputats un projecte de llei que determinava que els notaris havien de redactats tots els documents en castellà.
“Diario de
Barcelona”, del 14 de desembre: “Se han
acogido a indulto los rebeldes siguientes… EnMontroig: D. Juan Bautista Martí, titulado
teniente-coronel…”. Durant aquests darrers mesos en el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” no paraven de
publicar-se citacions de persones per algun crim o per algun robatori. Molt
possiblement, tot i que sovint no s’esmenta, eren conseqüència de la guerra. En d’altres casos, si es fa, com a
Rafael Tristany, un dels fills de Benet Tristany dit “Mossèn Benet”, el 16 de
novembre se’l reclama al jutjat “por haber preso y llevado preso entre filas el
ayuntamiento y comisionado de apremios del pueblo de Rabió[64]…”[65].
El 28 de desembre el tornen a reclamar per “robo de sesenta reales vellón de la cartería de la villa de Copons (Anoia)…”[66].
O també, el 30 d’octubre,
es reclama a “Miguel Vila (a) Caletrus vecino de esta villa de Igualada por… haber entrado una partida de facciosos en la
casa fábrica de José Oliver y Valles del término de San Quintín[67], quemado
las puertas y causado heridas a algunos de sus habitantes en la noche del trece
del último agosto…”[68].
[1] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 17 de febrer de 1847.
[2] Pels fets rellevants d’aquesta guerra, a més de molts diversos textos que seran citats, m’he basat principalment en dos llibres: “La Guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002) i “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007).
[3] Era fill d’Anton Borges Ventura, combatent a la “Guerra del Francès” (1808-1814), a la “Guerra reialista” (1821-1823), a la dels “Malcontents” (1827) i a la “Primera Guerra Carlina” (1833-1840).
[4] La informació dels “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” procedeixen de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona
[5] Havíem vist que es referia no a habitants, sinó a caps de família, a cases. Vèiem que Mont-roig en tenia 546 (“Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 14 de març de 1846). I també que tenia 2.262 habitants (“Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 16 de juliol de 1841).
[6] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 27 d’agost de 1846.
[7] Riudoms: 22.176, Cambrils: 18.150 i Montbrió: 7.098 rals.
[8] Aquest deuria ser pels vols de la riera de Gaià, a Altafulla.
[9] Pels fets rellevants d’aquesta guerra, a més de molts diversos textos que seran citats, m’he basat principalment en dos llibres: “La Guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002) i “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007).
[10] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” de l’1 de març de 1847.
[11] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 19 de febrer de 1847.
[12] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 26 de març de 1847.
[13] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 321.
[14] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 12 de març de 1847.
[15] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 7 d’abril de 1847.
[16] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XIX) de Melchor Ferrer, pàg. 99.
[17] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 21 d’abril de 1847.
[18] A “Evolució de la població de fet”, publicada pel IDESACT, s’hi diu que el 1857 eren 2.423 habitants.
[19] Riudoms: 3.016, Cambrils: 2.205 i Montbrió: 1.278.
[20] “Matiners”.
[21] Magatzem de sal.
[22] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 7 de juliol de 1847.
[23] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 279.
[24] El terme “latrofaccioso” que s’usava els segles XVIII i XIX procedia de la conjunció de les paraules “latrocinio”, que és l’acció pròpia d’un lladre i “facción”, que defineix un grup violent. Aleshores, “latrofaccioso” seria aquell que es dedica a robar en grup.
[25] La descripció detallada està al “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 19 i 20 de maig de 1847.
[26] Els nebots de Benet Tristany eren: Rafel Tristany Parera (1814-1899), Ramon Tristany Parera (1815-1880), Anton Tristany Parera (1818-1855), Joan Tristany Parera (1820-1882) i Miquel Tristany Parera (1826-1848).
[27] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 105.
[28] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 341.
[29] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 12 de maig de 1847.
[30] A “Evolució de la població de fet”, publicada pel IDESACT, s’hi diu que el 1857 eren 2.423 habitants.
[31] Riudoms: 1058 “vecinos” / 110 electors / 73 elegibles / 2 tinents d’alcalde / 9 regidors / total 12 / 2 districtes electorals, Cambrils: 508 / 104 / 69 / 2 / 9 / 12 / 2 i Montbrió: 270 / 81 / 54 / 1 / 6 / 8 / 1.
[32] Joaquim Borràs Compte era un important comerciant i polític liberal de Reus. Havia estat diputat a Corts el 1837.
[33] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 25 de juny de 1847.
[34] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 115.
[35] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 25 de juny de 1847.
[36] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 125.
[37] Cambrils: 25, Montbrió 25 i Riudoms 15, tots del districte de Reus.
[38] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 28 de juliol de 1847.
[39] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 13 de setembre de 1847.
[40] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 158.
[41] Joan Forner dit “Griset de Cabra”.
[42] Jaume Aragonès dit “Currutaco”.
[43] Riudoms: 1.234, Cambrils: 1.027 i Montbrió: 438 rals.
[44] “Matiners”.
[45] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII”, pàg. 433.
[46] Aquest oficial Salustiano Storch el tornem a trobar com a “jefe de día del Servicio de plaza del 8 de agosto de 1862” de Barcelona, llavors capità del regiment d’infanteria de “León”, al “Diario de Barcelona” del mateix dia.
[47] “Josep Savall Ferrando i una història de Mont-roig” de Glòria i Josep Maria Savall Solé, pàg. 86.
[48] “Guspires (de la història de Mont-roig)” (Edicions Marré / Associació de Veïns Muntanya Roja, 2010), pàg. 27.
[49] Pàg. 61.
[50] Josep Trepat dit Maciá.
[51] Jaume Aragonès dit “Currutaco”. Hem vist anteriorment com aquest s’havia allotjat a Mont-roig (el “Eco del Comercio” del 22 d’agost de 1847).
[52] “Matiners (febrer 1847-febrer 1848)” de Josep M. Ollé Romeu (2007), pàg. 172.
[53] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 7 de febrer de 1848.
[54] Possiblement sigui Josep Vernet.
[55] Emigrants que havien retornat de Cuba. Molts ho feien en una bona posició social i econòmica.
[56] Salvador Cendrós.
[57] Jaume Aragonès, dit “Currutaco”.
[58] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 22 de novembre de 1847.
[59] Membre de la Junta de Berga (1836), durant la Primera Guerra Carlina. Havia nascut a l’Aleixar, fou abat de Montserrat (1814-1817) i bisbe de la Seu d’Urgell (1827-1857). El 1835 fou expulsat d’Espanya i es va establir a Montpeller. Era íntim de Cabrera. Va tornar a la Seu d’Urgell el 1847.
[60] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 29 de novembre de 1847.
[61] Riudoms: 127.924, Cambrils: 96.353 i Montbrió: 41.518 rals.
[62] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 15 de desembre de 1847.
[63] S’està referint a l’assalt i homicidi d’aquest mas del terme de Constantí. Vegeu el meu text “El crim de Constantí de 1857” de Martí Rom. publicat al web de “Ressò mont-rogenc” el 13 d’octubre de 2015.
[64] Deu ser Rubió (Anoia).
[65] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 26 de novembre de 1847.
[66] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 7 de gener de 1848.
[67] Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès).
[68] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” de 26 de novembre de 1847.
La també dita “Guerra dels Matiners” s’havia iniciat a finals de 1846, però fou a inicis de 1847 quan esclatà majoritàriament. A finals d’any semblava que estava a les acaballes, però era un miratge.
El 6 de gener de 1848, el capità general Manuel Pavía anuncia que Catalunya està pràcticament pacificada tret d’alguna partida aïllada. Hi ha un nou indult general. Deia que les partides carlines “han sido dispersadas y estinguidas por la activa persecución de las tropas y cooperación del país… Deseando más que nadie evitar la efusión de sangre y que los que se sientan con arrepentimiento de sus pasados estravios y conserven alguna honradez, no se confundan por más tiempo con los Trabucaires, únicos malvados que perseverando en la carrera del crimen serán esterminados por los mismos habitantes de los pueblos… Quedan comprendidos en él, los 225 individuos que se han presentado a solicitarlo después del 15 de Diciembre próximo pasado en que terminó el que había concedido anteriormente…”[1]. Un cop semblava que la guerra s’acabava es remarcava que els que podessin quedar encara en actiu eren “trabucaires”, delinqüents, que res tenien a veure amb els afers polítics. Simplement, eren malfactors. No se’ls reconeixia com a combatents, com a l’inici de la confrontació el 1846.
La frontera entre el combatent carlí i el lladregot sovint era molt difusa. També cal entendre que, en moments difícils, quan no els era fàcil cobrar contribucions, havien de fer algun robatori. Ara tenim un cas a “la carretera de Cambrils”: l’assalt al cotxe correu. Per la seva situació més deshabitada, podem pensar que es va produir en el terme de Mont-roig: “En la noche del 6 al 7… fue sorprendido el coche correo por una partida de seis a ocho hombres armados con navajas y puñales, y fueron robados los pasageros aunque no se tocó a la correspondencia pública. En el corto espacio de diez y ocho días son tres los hechos de esta especie ejecutados en la misma comarca… Es preciso que en ningún punto residan personas de conducta equívoca o sospechosa, sin que se las vigile a todas horas y en especial de noche, y se sepa continuamente si salen del pueblo, a que punto van, con que sujetos conferencian y sobre todo cuales son los medios de subsistencia con que cuentan…”[2]. Cal remarcar que, en aquesta circular, el control de l’ordre públic també es reclama que ho facin els “mayores contribuyentes”. Des de les estructures de govern tenen clar que, a més de salvaguardar el tron d’Espanya, d’Isabel II, també cal fer-ho del sistema polític i social que el sustenta.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 17 de gener de 1848[3], Mont-roig hi consta formant part del “distrito civil de Reus”. Recordarem que, anteriorment, dèiem que formava part, tant judicialment com en les eleccions, del de Falset.
El jutge de Solsona reclama, el 20 de gener, “al cabecilla José Borges… sobre el asesinato de José Pedros y otros casos cometidos por dicho cabecilla y su gavilla en el pueblo de Villanueva de la Aguda[4], de este partido, al anochecer del día tres de los corrientes…”[5]. I el del Vendrell, el 28 de gener, a “Pablo Mañé (Pau Manyé), cabecilla de la facción… por incendio de una casa del pueblo de Bisbal”[6].
El 14 de febrer tropes governamentals maten, prop de Sarral, Josep Forner dit “Griset de Cabra”. Van exposar el seu cadàver acompanyat de la seva escopeta i cartera. Semblava que tan sols quedaven petites partides escampades per les muntanyes i que la guerra s’estava acabant però, tot d’una, el 21 de febrer els “matiners” sorprenen entrant a Igualada sense que les tropes que hi havia se n’adonessin. Hi va haver una gran confusió en els defensors. Eren uns 400 homes dirigits per Miquel Vila dit “Caletrus”, Josep Borges dit “Borgetes” i Joan Castell dit “Gravat d’Àger”.
Alhora succeeix un fet que alterarà la política internacional. És la Revolució de febrer de 1848 a la França del Rei Lluís Felip. Va començar amb la prohibició d’una reunió de tendència republicana el 22 de febrer ocasionant grans disturbis a París. A l’endemà, la Guàrdia nacional va donar suport als manifestants. L’exèrcit va disparar fent 52 morts. París es va omplir de barricades i incendis. El 24 de febrer, el rei Lluís Felip va abdicar en favor del seu net Felip d’Orleans. El 3 de març marxa a Anglaterra. Malgrat tot, es proclama la Segona República Francesa. Aquesta, fou la primera d’una sèrie de revolucions liberals d’Europa que acabarien amb els règims absolutistes. Amb la Segona República francesa s’estableix el sufragi universal masculí i es decreten mesures socials (jornada laboral de 10 hores). El pes del vot de la gent del camp, més moderat en les següents eleccions, va dur a una república conservadora. El 10 de desembre es tria, com a president de la República, Lluís Napoleó Bonaparte, nebot de Napoleó Bonaparte. Casualment, el 21 de febrer de 1848, tres dies abans que abdiqués el rei francès, a Londres, es va publicar el “Manifest comunista”. Aquest era un encàrrec que la Lliga dels Comunistes havia fet a Karl Marx i Friedrich Engels.
El perill de contagi a Espanya era gran. El 23 de març es suspenien Les Corts. Aquests fets van possibilitar una confluència entre carlins, republicans i liberals progressistes contra el govern liberal moderat, contra un govern reaccionari i corrupte. El dia 26, hi ha aldarulls a Madrid: “Lograron los revoltosos turbar el orden; que hasta hoy se había conservado inalterable. Algunos grupos poco numerosos, compuestos de gente perdida y vagos en su mayor parte, excitados por la bebida y el dinero que se les había repartido hicieron algunos disparos para alarmar la población… Un puñado de sediciosos que inútilmente trataron de levantar el grito de rebelión en la capital de la Monarquía hallando en la punta de las bayonetas de los valientes de nuestro ejército el castigo merecido de su audacia…”[7]. Entre el mes de març i maig esclaten moviments revolucionaris a Madrid, Barcelona i Sevilla. Amb aquestes revoltes, el capità general de Catalunya, Manuel Pavía, va anul·lar l’execució de les quintes de 1846 i 1847, que pretenia convocar a la vegada. No era el moment d’aldarulls. El febrer de 1848, Baldomero Espartero, el gran líder dels liberals progressistes i l’heroi de la Primera Guerra Carlina, va tornar a Espanya acabant el seu exili a Londres. Recordarem que va haver de marxar el 1843. Es retira a Logronyo. Reapareixerà uns deu anys després, en el dit “Bienni progressista” (1854-1856). Mentre, la premsa de l’època deia que Ramon Cabrera, des de finals de març, estava en algun lloc proper a la frontera espanyola. Potser a Osseja (Cerdanya francesa), a punt d’entrar a Catalunya per incorporar-se a la guerra.
A Mont-roig, hi havia un rector nou. Fou mossèn Francesc Montserrat, de Gratallops. Ho serà del 1848 al 1868.
“El 13 (de març de 1848), la guarnició de Reus estigué tot el dia sobre les armes per la presència als afores de la ciutat d’algunes partides nouvingudes de França i dirigides per un tal Sabaté[8] de Cornudella i els capitostos Ribas[9], pare i fill… El dia 15, es detectava a Valls el pas d’unes partides que reclutaven gent pels pobles del voltant…”[10].
El panorama havia tornat a canviar radicalment. El març de 1848, el capità general Manuel Pavía notificava l’existència de “proclames anarquistes”. Volia dir “proclames republicanes”, la qüestió era disfressar-ho, falsejar-ho. Els principals caps de la conjunció de forces anti-governamentals eren Pau Manyé, pels “matiners”, Gabriel Baldrich pels liberals progressistes i Francesc Bellera pels republicans. Cal dir, que les forces republicanes serien minoritàries.
“Diario de Barcelona”, del 18 de març: “La escuadra de Riudoms capturó en 27 de febrero y en el término de aquella villa, a Agustín Bondia[11], natural de Vilanova de Escornalbou, reclamado por el señor comandante militar del distrito de Monroig a cuya disposición fue puesto…”. En el “Diario de Barcelona”, del 20 de març de 1848, s’hi publicava l’informe del “Cuerpo de rondas militares y brigadas ausiliares de seguridad pública de Cataluña”, on s’explicava que el 16 de febrer una patrulla comandada per un caporal de Móra d’Ebre “prendió en el pueblo de las Borjas al latro faccioso más nombrado en aquel país por sus atrocidades Pedro Avelló (a) Llebrot, natural de Monroig, que presentó al señor comandante de Reus”.
Primer, aquí veiem que esmenten incorrectament “Avelló” per “Abelló”. Però aquesta notícia resulta estranya doncs havíem vist com aquest personatge moria durant els fets de la Primera Guerra Carlina. Ho deia el “Diario de Barcelona”, del 15 de desembre de 1837, quasi onze anys abans, relatant una batalla prop de La Bisbal de Falset del dia 8: “… el cabo 1º Joaquín Mendoza, que mató a su cuñado el capitán faccioso (a) Llebrot…”. Potser no va morir? Era un germà seu? Un misteri.
L’1 d’abril, el general carlí Josep Masgoret fa una proclama als catalans i el dia 7 entrava amb la seva partida a Catalunya. Ho feien armats i amb cavalls. La guerra estava assegurada. Amb els fets revolucionaris de França, les partides de “matiners” a Catalunya es van fer més nombroses d’efectius amb els carlins que venien del país veí. Com que, per una llei espanyola, no podien retornar als seus pobles d’origen, i sense ofici ni benefici, sols els quedava incorporar-se a una de les partides de “matiners”. També cada cop més, des de la zona fronterera francesa, s’enviaven armes i municions a Catalunya. El 8 d’abril Josep Masgoret va entrar a Torà (la Segarra) assassinant el caporal que comandava la defensa. El 23 de maig, va infligir una important derrota a les tropes governamentals a la Pobla de Lillet (Berguedà). Va morir el comandant i quatre soldats, i van fer 98 presoners.
Intentant aturar el rebrot de la guerra, el 18 d’abril es publica un indult. A l’estiu, els “matiners” són uns 5.000 homes escampats en unes 50 partides. Han aconseguit alguns cavalls i creen alguns grups de cavalleria.
El 7 de maig hi torna a haver revolta a Madrid: “En la madrugada de hoy varios grupos de paisanos dirigidos por unos oficiales separados recientemente de las filas lograron engañar y seducir a unos cuantos soldados del Regimiento de España, los cuales salieron del cuartel en desorden y se dirigieron a la plaza mayor… La guarnición que acudió… inmediatamente dispersaron en breves instantes a los insurreccionados. Los paisanos huyeron cobardemente desde los primeros momentos, y los pocos soldados, víctimas de una sorpresa y del oro extranjero volvieron presurosos a las filas del honor…”[12].
“Diario de Barcelona”, del 16 de maig de 1848: “Copiamos del correo de Madrid del 12. Los matinés que fueron enviados al servicio de Ultramar, en el bergantín español Figaro que salió de este puerto el 18 de abril último, se sublevaron en la tarde del 6 de este mes, hallándose en las aguas de Almuñecar y Motril, cuya noticia confirma en todas sus partes una carta que hemos visto y está suscrita por un sugeto que se encontraba en el mismo buque y que faltó poco para que fuese víctima de dicha sublevación, el cual añade que los sugetos fusilados se hallaban Pedro Avelló…”. Aquí tornem a trobar a aquell Pere Abelló dit Llebrot, que havíem donat per mort. Més endavant es detalla: “En el bergantín español el Figaro que salió de Barcelona el 18 de abril con destino a la Habana, conduciendo 132 reclutas, 9 artilleros y 8 pasageros, hubo una sublevación el 6 del actual, estando el buque sobre las aguas de Almuñecar y Motril a cinco leguas de la costa. Gran parte de los reclutas habían sido carlistas y habían pertenecido a los motines, por lo que iban castigados a Ultramar; estos fueron los que se sublevaron al grito de viva el rey. La sublevación fue momentáneamente vencida, muriendo tres amotinados en la refriega, tirándose uno al agua, y siendo fusilados minutos después seis que fueron sentenciados a esa pena por un consejo de guerra verbal… ElFigaro arribó a Málaga el 7 del corriente llevando presos… a los sublevados…”.
La xarxa de telegrafia òptica es va començar a construir el 1848. A més d’obtenir informacions de les partides carlines que fustigaven les tropes governamentals, calia un mitjà de comunicació eficaç per poder transmetre ràpidament informacions d’ordre general i militar. A Europa, ja funcionava la telegrafia elèctrica, però a Espanya es va decidir implantar la telegrafia òptica, es volia evitar que carlins o bandits poguessin tallar els cables i quedar sense comunicació. La telegrafia òptica era un giny bàsicament militar. Les construccions van ser dissenyades com a torres defensives fortificades on l’aparell telegràfic estava situat al terrat. La distància entre torres havia de ser d’unes 2 o 3 llegües, és a dir, entre uns 10 i 15 quilòmetres. Els telegrafistes tenien una vida prou dura, doncs generalment eren atacats per aquelles partides carlines. Acostumaven a ser militars llicenciats de la Primera Guerra Carlina (1833-1840). A cada torre hi havia dos operaris i un auxiliar, que feien guàrdies de sol a sol vigilant si les torres més properes transmetien algun missatge. Aquests eren enviats a la torre següent sense que els operaris sabessin el significat. Usaven un complex llenguatge encriptat partint d’un llibre de codis que només coneixia el comandant de la línia. El problema que hi havia era que el telègraf òptic no funcionava ni de nit ni amb pluja o boira.
A Pego (la Marina Alta, Alacant) s’havia aixecat una partida carlina. En un informe del 20 de maig s’hi diu: “la facción levantada… por los cabecillas Sendra e Ibars ya no existe… acosados los rebeldes por las tropas leales… se han dispersado completamente, abandonando las armas los miserables seducidos, que se retiraban a sus casas impetrando misericordia. Los cabecillas se han dirigido huyendo hacia la playa para sustraerse del castigo que les espera; pero difícilmente lo lograrán…”[13]. Torna a semblar que la guerra s’està acabant.
En el subministre a “las tropas estantes y transeúntes en los mismos”, del mes de maig, hi consta Mont-roig amb 20 llits, oli i llenya per un valor de 97,17 rals[14].
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 2 de juny de 1848, hi ha la “Lista de las fincas nacionales que existen para poner en venta en cada uno de los pueblos de esta provincia”. De Mont-roig n’hi consten 5 que compren: Josep Cabré Borràs, Ramon Miralles, Josefa Marcó Pallarés, Josep Sangenís i Ramon Martí, amb rendes anuals de 64, 24, 13, 41 i 71 rals, respectivament.
Una altra partida carlina que actuava a la zona del sud de Saragossa té una topada important amb l’exèrcit: “La facción carlista al mando del Cojo de Cariñena que en número de 30 a 32 hombres apareció en Fuentes de Ebro, fue batida y dispersada en las inmediaciones de Almunia[15]… de cuyas resultas murieron cinco, dos muy mal heridos, cuatro prisioneros… y once que se han presentado a indulto…”[16]. A finals de juny de 1848, hi ha l’intent dels carlins del nord de fer un cop de mà a Guipúscoa que possibilités l’aixecament de partides al País Basc i Navarra. Van perdre el factor sorpresa per algun confident i sols van poder reunir unes desenes d’homes. El seu cap, el general Joaquín Julián Alzáa, fou afusellat el 2 de juliol.
En el subministre a “las tropas estantes y transeúntes en los mismos”, del mes de juny, Mont-roig és l’11è poble dels 15. Aporta 14 llits, oli i llenya per un valor de 99 rals. Els tres primers pobles són: Cornudella amb 865, Gandesa 342 i La Sènia 291 rals[17].
A l’inici d’aquesta guerra, Ramon Cabrera vivia a Lió. No hi havia res que el mogués a participar-hi. No es veia, un altre cop, fent de guerriller. Deia que la gent estava farta de tanta guerra, que tan sols veia la possibilitat de crear partides a Catalunya si era amb el propòsit de, en un següent pas, fer una guerra general, entre dos exèrcits. També calia un aixecament a d’altres indrets. Malgrat tot, eren moltes les pressions que rebia per incorporar-se a la guerra de Catalunya. Finalment, tornarà del seu exili per encapçalar la guerra a Catalunya. Ho prepara detalladament. Creua la frontera el 23 de juny de 1848 per Osseja (Cerdanya francesa), més o menys per on havia marxat el 1840. Entra amb dues columnes. Una d’uns 200 homes, majoritàriament valencians i aragonesos, que estava comandada per Domingo Forcadell i que es dirigirà a aquelles terres. L’altre, d’uns 100 homes, amb exiliats catalans. “Era otro hombre Cabrera, y él mismo hacía su proceso en las… alocuciones… al decir que la época de los frailes, de la Inquisición y del despotismo pasó para España…”[18].
El 25 de juny Ramon Cabrera es troba a Sant Feliu de Codines (Vallès oriental). Aquí es reuneix amb caps de les diverses partides. Ara Cabrera comanda uns 1.000 homes. El 28 de juny és a Hostalric (la Selva). Li barren el pas tropes liberals i ha de dirigir-se cap a Vidrà (Osona). I després, amagar-se al Pirineu, a Ribes de Fresser (Ripollès). Esperava el moment de poder dirigir-se cap a l’Ebre. Pretenia crear una partida de cavalleria per aconseguir el domini del Maestrat i els Ports. El capità general de Catalunya, Manuel Pavía, se n’assabentà i ordenà, el 30 de juny, que tots el propietaris d’aquests animals els dipositessin als punts fortificats; se’ls donaria un rebut i els podrien recuperar quan fos possible. Si no es feia, s’imposaria una multa de 4.000 rals i l’empresonament del propietari.
Ramon Cabrera no va aconseguir passar al Maestrat, però Domingo Forcadell, sí. Amb força destresa va anar a l’Urgell, cap al sud, i passà l’Ebre. Recordarem que no hi havia ponts, que calia passar amb barques. Cabrera comença a ser conscient que el pla d’un aixecament conjunt a Catalunya, Aragó i al País Basc, amb el seu retorn, no seria factible. També era difícil una col·laboració amb els liberals progressistes, ara apartats del govern. Amb Cabrera, arriba un cert ordre a les partides dels “matiners”. Dona ordres de no molestar la població, no s’impediran els negocis i ja no hi hauran actes de bandidatge. Per aconseguir diners, bloquejaran les viles que no hagin pagat les contribucions. També imposa respectar els liberals progressistes. El juliol de 1848, el tortosí Ramon Cabrera, des de Mura, esperonava el patriotisme català amb la intenció de continuar la lluita. Deia: “Catalans: Fa ja alguns dies que em trobo entre vosaltres i dins de la meva estimada pàtria… Escolteu-me: jamai el més magnànim príncep pensà en fer fonedisses vostres fàbriques i indústria… Catalans! Prou sabeu que jo estic joiós d’haver nascut entre vosaltres: creieu-me, doncs, la meva paraula, que és la d’un compatriota identificat del tot amb vostres desitjos… ”.
Es van començar a formar algunes partides republicanes. Sobretot formades per joves de les ciutats industrials. L’1 de juliol, el que havia estat alcalde de Figueres (Alt Empordà), Abdó Terrades, fill d’un important negociant de gra, ara a l’exili a París, va fer un manifest republicà. Reclama unes Corts Constituents i la creació d’una República. Deia: “Propagad el odio a los reyes como la primera virtud cívica; caiga ante todo ese trono, sentina funesta de corrupción, de tiranía y de crímenes… Sépase desde hoy quienes son los republicanos, para que mañana el establecimiento de la democracia no se dé a manos traidoras…”. Acabava amb “salud y fraternidad”[19].
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 8 de juliol de 1848, publica les quantitats que han de satisfer els majors contribuents de cada poble. Les penúries econòmiques generals deurien fer que es triés aquesta mesura. A Mont-roig, diu que hi ha 13 grans contribuents, que paguen pel “subsidi i territorial” 5.854 rals i que caldrà que en bestreguin uns altres 5.000[20].
Al Camp de Tarragona, al juliol, molts joves que havien estat indultats tornaven a les partides dels “matiners”. Molts benestants dels pobles de l’interior de Catalunya fugien cap a les ciutats cercant refugi i, fonamentalment, per quedar allunyats de possibles segrestos i pagaments, deixant les seves propietats en mans dels jornalers. Però, llavors, aquells pobles quedaven en mans de les classes menys afavorides que, amb les penúries que es vivien, podien decantar-se per donar suport als carlins. En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 21 de juliol, el capità general de Catalunya, Manuel Pavía, va fer publicar: “se me hayan producido quejas de que algunos de los propietarios de varios pueblos… (se trasladan) a residir en las poblaciones grandes, dejando abandonados a los vecinos pobres o menos acomodados… (que) se ven privados del apoyo que la riqueza e influencia de aquellos debiera ofrecerles para oponerse a las tropelías y ecsaciones de los trabucaires… Los particulares que desde 1º de Junio próximo pasado hayan variado o en adelante varíen de domicilio, quedaran sujetos a todas las cargas concejiles, vecinales y estraordinarias o de guerra que les correspondan en los pueblos de su anterior residencia, y dejarán abiertas sus casas a cargo de personas comisionadas que durante su ausencia lo representen…”. El capità general continuava parlant de “trabucaires”. També, fugint d’aquest panorama, es va produir una major emigració a Amèrica, a Cuba.
En aquests primers mesos de 1848 augmenta considerablement el nombre de desertors de l’exèrcit (alguns són de la resta d’Espanya) i de fugitius de les presons. En els “Boletín…” n’estan plens a cada exemplar.
El 6 d’agost de 1848, el polític liberal progressista Gabriel Baldrich es va assabentar que tres germans seus, que vivien al Pla de Cabra, estaven presos. Això el va dur a posar-se en contacte amb d’altres liberals progressistes que hi havia a la frontera de França per encapçalar una partida antigovernamental. El dia 9 d’agost, es va revoltar amb uns 20 homes. Aviat en serien més de 50. Arribaria a comandar 360 homes amb 10 cavalls. Gabriel Baldrich Palau, dit “Bieló”, havia nascut al Pla de Cabra (Alt Camp), en el si d’una família benestant[21]. Ja havia participat a la Primera Guerra Carlina, acabant amb el càrrec de comandant. Fou l’alcalde del seu poble el 1842. Posteriorment, formaria part de la “Gloriosa revolució de setembre” de 1868, amb Joan Prim, i fou diputat de les Corts Constituents del 1869. Va morir el 1885. “El republicà (Gabriel) Baldrich, amb els seus voluntaris, recorria les ciutats de Reus, les Borges, l’Aleixar i Riudecols, per acabar lliurant un combat al Pla (de Santa Maria)…”[22].
Aprofitant l’escassa mobilitat de les forces governamentals, la partida de Josep Masgoret retorna al Camp de Tarragona. Això porta una certa desconfiança als caps progressistes i republicans: Gabriel Baldrich, Antoni Escoda (mestre de cases d’Alió, Alt Camp) i Roc Rodón dit “Roch de l’Hostal”, cunyat de Baldrich.
Tornem a trobar Mont-roig. Ara en una notícia de “El Observador”, del 20 de juliol de 1848. Està datada el 15 de juliol a Cornudella: “La guerra civil ya devasta esta comarca que hasta ahora había permanecido únicamente plagada de ladrones. El cabecilla Sabaté[23] y sus subalternos Arbonés[24] y Basquetas[25] con unos 100 hombres, estuvieron su romería por Ulldemolins, Albarca, Morera, Montroig, Vindecols[26], y ayer en las cercanías de esta. Cobran contribuciones y por ahora no hacen daño a las personas…”.
Ara trobem aquell rellevant cap mont-rogenc de la Primera Guerra Carlina: Manuel Simó, dit “Simonet”, en el diari “La Esperanza”, del 27 de juliol. També en una notícia del 22 de juliol de Cornudella. “En el día de ayer, a cosa de las cuatro de la tarde, fue alcanzada la partida de carlistas que mandan los gefes Simó de Montroig, Seiseta de Momblach y Aragonés de esta, con quince a veinte hombres, por la fuerza destacada en este punto. El punto del encuentro fue en el término de Ciurana, camino de Arbolí a una legua de esta villa… El resultado fue quedar herido un soldado y se cree lo habrán sido alguno o algunos de los carlistas. Lo formidable de la posición que estos ocupaban, ha sido la causa de no haberles de no haber podido seguir la pista, pues al llegar sobre la peña la tropa, habían desaparecido…”.
A l’agost, el president del govern Ramon Maria Narváez exigeix al capità general de Catalunya, Manuel Pavía, el fi de la guerra i elabora una sèrie de propostes: ajudar la indústria catalana, un pla general de carreteres que donés feina a les grans masses d’aturats i, també, l’ocupació total de Catalunya amb 25.000 veïns armats, una mena de sometent, pagats pel tresor públic. Manuel Pavía no estava d’acord en això últim. Deia que moltes de les armes farien cap a gent “turbulenta, exagerada en doctrina, audaz en empresas; y aquella hueste de 25.000 combatientes se convertirían en un ejército revolucionario…”[27]. Les nombroses tropes governamentals esdevenien un exèrcit d’ocupació. Estaven formades, principalment, per soldats castellans, andalusos, murcians o valencians. A més, en la seva activitat diària havien de recórrer terres que no coneixien, sovint amb dificultats muntanyoses, on hi vivia gent que parlava una altra llengua que ells no entenien i aquells gairebé tampoc la seva. Aquests, acostumaven a dubtar que els pagesos o pastors no els enganyessin quan els hi preguntaven per qualsevol indret o com anar-hi. En general, ajudaven els rebels i els avisaven dels moviments de l’exèrcit.
“En este tiempo los montemoulinistas estaban uniformados. La Infantería llevaba blusa azul oscuro o roja, según los cuerpos, y pantalón color azul turquí. Los jefes y oficiales llevaban guerrera o levita. La caballería iba elegantemente vestida, usando boina blanca o roja, mientras que la Infantería la llevaba azul o encarnada. Los jinetes usaban media bota de cuero. Como arma llevaban lanza con banderola y sable. El general Cabrera usaba el uniforme de diario de teniente general, y en lugar de boina acostumbraba a tocarse con kepi[28] francés…”[29].
A l’agost de 1848, es produeix el fet significatiu de la unió de partides de “matiners” i republicanes[30] per enfrontar-se als governamentals. “La vila d’Alcover fou atacada i ocupada per les tropes progressistes d’Escoda i Baldric i, les matineres de Pau Manyé. Aquestes mateixes forces s’enfronten prop de Valls amb una columna isabelina i realitzen nombroses operacions de poca envergadura a l’Alt i Baix Camp. També a Montblanc els montemolinistes, junt amb forces d’Escoda, lluiten contra el coronel Quesada…”[31].
El capità general Manuel Pavía havia fracassat. La seva política repressora duia a què cada cop més la població es posés en contra del govern liberal moderat. Havia empresonat o desplaçat del seu lloc habitual a pares o parents de voluntaris dels “matiners”, o havia deportat a Àfrica 1.700 persones acusades de col·laborar amb ells. A més, les partides de “matiners” i republicanes anaven augmentant. En aquell moment, les tropes isabelines eren uns 33.000 homes i els revoltats uns 5.000, repartits en unes quaranta partides.
El 5 de setembre “el cabecilla Borjes[32] con el tuerto de Ratera[33] y Molins, habiendo invadido la Sagarra con cerca de 200 infantes y 14 caballos había sufrido un descalabro al entrar en Fulleda (Les Garrigues) entre 7 y 8 de la mañana de aquel día… le había causado tres muertos… pareciendo ser uno de ellos oficial… al dirijirse todos completamente dispersos hacía Maldá (Urgell), les salió en aquella dirección al encuentro el Comandante general del distrito de Cervera (la Segarra), haciéndoles fuego por el flanco izquierdo, dejaron cinco trabucaires muertos, y siguiendo en persecución de dicho cabecilla que ya solamente contaba 100 hombres hacia Nalech (Urgell), la columna del círculo de Sta. Coloma seguía persiguiendo al tuerto de Ratera…”[34]. Un altre cop “trabucaires”. Pels mateixos dies, trobem una partida republicana. “El Teniente coronel D. Fulgencio Smith desde la Juncosa (les Garrigues) me noticia haber perseguido desde las Poblas (Aiguamúrcia, Alt Camp), a la facción del cabecilla Escoda[35] y Baldrich[36], poniéndola en precipitada fuga, hasta que logró ocultarse a la entrada de la noche en los bosques que dirigen a Torregasa (Sant Jaume dels Domenys, Alt Penedès)…”[37].
El president del govern Narváez va substituir, el 10 de setembre, a Manuel Pavía pel general Fernando Fernández de Córdoba. Manuel Pavía va deixar una empremta que defineix aquestes frases: “bien merece la fama de cruel que en Cataluña alcanzó… Retratan perfectamente a este general sus bandos cueles y destruidos de razón, el tenaz empeño en que no se verificara ningún canje, la repugnancia a entrar jamás en negociaciones pacíficas… El día del relevo de Pavía, fue un día de alegría para el Principado y para todos los que tuvieran sentimientos humanos…”[38].
La política del nou capità general, Fernando Fernández de Córdoba, seria oferir diners als caps de les partides o als seus homes. També es va intensificar el control de la costa perquè creia que era per on els revoltats rebien aprovisionament. Es va intensificar la dita “guerra bruta”: comprar amb diners públics a membres de les partides perquè desertessin o atemptessin contra la vida dels seus caps. També va incrementar l’ocupació permanent dels pobles mitjançant un reduït destacament d’uns vint soldats, que, generalment, es passaven la vida tancats en un fortí. Gairebé no sortien mai d’allí. Les partides antigovernamentals entraven i sortien dels pobles quan volien, sense ser molestats pel destacament. I es van incrementar les columnes mòbils de l’exèrcit; però no eren operatives, doncs, no estaven coordinades. Es van repartir 6.000 fusells entre els pobles per armar sometents. Com que era un gran perill, havien d’estar a les cases militars o forts i sols es lliurarien per fer les rondes nocturnes i en cas de defensar el poble d’un atac. Això va fer que partides de “matiners” o republicanes encara tinguessin més interès en assaltar poblacions per tal d’aconseguir armament.
En aquell moment “a la Catalunya sud lluitaven contra el govern les partides republicanes de Bellera, Baldrich, Escoda, (Francesc) Baliarda, Ferran de Montroig i Josepet de la Canonja, i les partides carlines de Masgoret, Sabaté[39], Ribas[40] de Castellvell, Marcó[41], Pau Manyé, Vilella, Pau de l’Arbolí i Coll de Cornudella…”[42]. Aquí trobem a “Ferran de Montroig”, cap d’una partida republicana. No he aconseguit esbrinar qui podia ser.
Era prou corrent que alguna partida assaltés el carruatge del correu de Barcelona a Madrid. I gairebé molt difícil que algun dia arribés a Girona el de Barcelona. Ara trobarem lluitant junts una partida republicana i una de “matiners”, la de Gabriel Baldrich i la de Josep Ferrer dit ”Marcó”. “A merced de una marcha forzada viniendo desde Villafranca y atravesando a media noche el barranco de la vall del Infern, he encontrado al amanecer a la facción Baldrich (i) Marcó alojada en los caseríos de Casanova Bonañ… en el término de Montagut (Alt Camp), procedido con cautela a cercar dos de ellas me ha facilitado el triunfo de dispersar dicha facción en número de 160 hombres, habiéndole causado algún muerto… con otros doce prisioneros, habiendo escapado el resto de la canalla…”[43].
Hi ha moviment a les comarques tarragonines. “E1 Comandante general del distrito de Valls… me participa haber perseguido algunos grupos de trabucaires que en tropel marchaban errantes… entre los prisioneros capturados… se hallaba el capitán republicano D. Pablo Galofré, que se había ausentado de Valls hacía pocos días…”[44]. Tornem-n’hi amb els “trabucaires”! Es produeix una conspiració republicana a moltes casernes de Catalunya que no tindrà èxit. Això provoca detencions i deportacions de militars.
Ara trobem el suïcidi d’un pres de Mont-roig. En el diari “El Observador”, del 16 de setembre de 1848, en una notícia de Reus del dia 10: “El día 8 entraron los trabucaires (Josep Brú dit “Basquetes”) en Falcet; salió la tropa del fuerte y les obligó a salir de la población. El día 4 se suicidó un preso, natural de Monroig qué estaba incomunicado, ahorcándose con su propia faja; y el día 7 se suicidó otro preso incomunicado, ahorcándose con una tira del felpudo en que dormía; le llamaban el Mort; era natural de Montbrió. No sabemos las cansas que motivarían tan desesperada determinación…”. Per aquells dies, les partides de Josep Borges i Pere Sorribes, dit el “Guerxo de Ratera”, amb uns 200 homes, voltaven entre Reus i Montblanc.
Durant el mes de setembre: “Citemos, además, el combate que las fuerzas reunidas de Sabaté[45], Ribas[46] y Simó, con republicanos de Escoda[47], libran contra Quesada en Ciurana…”[48]. En aquesta citació del llibre “Historia del Tradicionalismo español” hi tenim el mont-rogenc Manuel Simó dit “Simonet”. En una nota a peu de pàgina s’hi diu: “Manuel Simó. Conocido por Simonet de “Montroig”. Había servido a las órdenes de Cabrera en el ejército de Aragón y Valencia en la primera guerra. Al ser entregado al enemigo los voluntarios que mandaban Sabaté y Ribas en 1849, se fugó, llevándose una gran parte de aquellos voluntarios para continuar la guerra”. Aquesta darrera informació la trobarem detallada més endavant, exactament l’1 de gener de 1849.
El 14 de setembre, el governador militar prohibeix la navegació per l’Ebre, doncs pensava que servia per abastir els revoltats. Ja no es podia baixar el blat de l’Aragó. Com que molta gent d’aquest territori ajudava les partides de “matiners”, va obligar a tancar els masos i concentrar la població a Tortosa i Amposta. A Mequinensa, van tapiar totes les portes de les cases i van obligar a marxar els seus habitants. Moltes persones foren obligades a anar a treballar a les salines del delta. A més, hi va haver una mala collita d’oli. Tot això, va dur la fam a gran part de la població d’aquelles terres. “Diario de Barcelona” del 18 de setembre de 1848: “Reus, 15 de setiembre. Por fin acaba, de llevarse a efecto una desastrosa noticia para esta, cual es la de haberse retirado ayer la barca que había en Mora, llave del Bajo Aragón; con esto queda paralizado el comercio con todos los pueblos de la otra parte del Ebro y Bajo Aragón, sumida esta ciudad en la más horrorosa miseria, pues que paralizadas las fábricas solo quedaba este ramo de comercio, de suma importancia, por cuanto llegaban a docenas los arrieros de aquellos puntos a cargar de arroz, bacalao, etc; solo nos faltaba esta calamidad…”.
Teníem el mont-rogenc Manuel Simó, dit “Simonet”, a Siurana (Priorat). El dia 18 el trobem ben a prop d’allí. “El Heraldo”, del 26 de setembre, publica: “las partidas de Ribas[49] y Simonet fueron batidas el 18 en Sierra de Llena (entre Vilanova de Prades i Ulldemolins, Priorat) con pérdida de tres muertos y varias armas…”. Dos dies després, el 20 de setembre, està ben lluny, per terres del Berguedà. “Apenas llegado Fernández de Córdoba (era el capità general), tuvo la noticia de que en San Jaime de Frontayá[50] (Berguedà) había habido un combate el día 20 contra fuerzas de matiners mandadas por Sabaté[51] y Simó, y que en aquel mismo día, después de vencer la resistencia, los montemolinistas habían entrado en la Bisbal de Falset…”[52]. Eren el carlins, els partidaris de Carles VI, comte de Montemolín.
Al setembre, Victorià Ametller, militar i el polític cap dels progressistes catalans, va entrar des de França a l’Empordà comandant una partida republicana. El jutge de Valls publicarà un edicte cridant-lo a declarar per “una proclama pasquín impresa dirigida contra el Gobierno de S. M. a cuyo final se halla continuado por firma… la que fue hallada… en esta villa la mañana del diez y ocho de Setiembre…”[53].
En el “Diario de Barcelona”, del 25 de setembre, tenim un mont-rogenc formant part d’una partida republicana. És una notícia del 16 de setembre: “La escuadra de Arbós con una partida de tropa de la columna de Villafranca de Panadés sorprendió y capturó en la madrugada del 13 y en las casas de Bonany del término de Montagut[54] a doce republicanos trabucaires llamados; Ramon Llaurador, natural de Reus, titulado sargento primero; Antonio Mallofré, Pedro Masdeu, Hipólito Domitigo, los tres de la Selva del Campo; Miguel Jover, de Monroig del Campo; José Sans y Jaime Bonet de Alcober; Antonio Castells, de Villarodona; Juan Camps, de Batea; Lorenzo Traber y Pedro Lladró de Valls: habiéndoles ocupado cinco caballos, once fusiles ingleses recortados con igual número de cananas y algunas bayonetas, todo lo cual quedó con los capturados a disposición del señor comandante militar de aquel distrito…”.
Augmentaven els assalts als cotxes correu: “El día 23 (de setembre)… fue interceptado y robado el correo de Falset en el punto llamado Coll de Alforja por una partida de trabucaires, habiéndose llevado toda la correspondencia de oficio… El correo que salió de esta capital (Tarragona) el día 25 del actual para Barcelona fue interceptado y robado por una partida de trabucaires, la mañana del 26 del mismo a su tránsito por la cuesta de Ordal… El correo que salió de esta capital (Tarragona) el día 26 del actual para Valencia fue interceptado y robado por una partida de trabucaires en la Venta del Platé habiéndose llevado toda la correspondencia de oficio…”[55]. Aquest indret estava a mig camí entre El Perelló i el Coll de Balaguer. Eren camins deshabitats i perillosos[56]. Tres assalts en tres dies. Semblava una estratègia coordinada dels “trabucaires”.
Com acostuma a passar, a finals de setembre hi ha aiguats “El cielo está en revolución como la tierra; los meses de setiembre y octubre son los meses de tempestades, y todos los años suceden desgracias. En Monroig han caído en un día tres rayos; uno de ellos incendió la casa de un infeliz que después de haber pasado algunos años desgraciados, en este había tenido una cosecha abundante, pero el fuego consumió toda la paja y grano que tenía recojido, y a no ser por la actividad de los vecinos que atajó el fuego, con el fuerte viento que soplaba, hubiera quedado reducido a cenizas toda una calle. Otro rayo mató dos mulas que tiraban de un carro”[57].
Ara trobem una informació referida a Mont-roig: “El 2 (d’octubre) por la madrugada, penetraron los matiners en Montroig (Tarragona) con el fin de cobrar las contribuciones…”[58]. Ho tenim ampliat a “El Católico”, del 7 d’octubre de 1848: “Esta madrugada han entrado una partida de trabucaires en el pueblo de Monroig, habiéndose apoderado de las puertas al momento que el sereno las abría para que saliesen los ordinarios, como lo hacen todos los días, los que han continuado su camino por orden del gefe de la partida. Dicen que se han ido en casa del alcalde[59] para que pagasen la contribución y que han pegado fuego a las puertas de dicho pueblo…”. Deu ser aquell “Portal d’Avall” o de l’Església (a l’inici de l’actual carrer Major), que citàvem anteriorment.
Com anirem veient, Mont-roig llavors era un poble que es tancava a la nit. Hi havia quatre portals: el “Portal d’Avall” o de l’Església (a l’inici de l’actual carrer Major) que comunicava amb el començament de l’eixample (el Raval o les Cases Noves) i els camins de Reus i Pratdip, el “Portal de la Canal” (al final de l’actual carrer de l’Hospital) que duia al camí de Vilanova d’Escornalbou, el “Portal d’Amunt” (on ara s’eixampla el carrer d’Amunt, a continuació de cal Patol, ara núm. 25) que era la sortida cap al camí de la Mare de Déu de la Roca i cap a Colldejou, i el “Portal de la Beneita”, que es trobava a l’antic carrer de la Coma, entre les cases amb els números 37 i 39 de l’actual carrer del Bisbe Macià i a tocar de la Torre de la Coma[60], que també portaria cap a Colldejou.
Continuant amb la guerra carlina, les partides de Joan Sabaté, dit “Flantxo”, i Josep Brú, dit “Basquetes”, rodegen Falset i l’assetgen durant tretze dies. Finalment, el comandant militar de la vila surt per enfrontar-se amb els “matiners”. Té unes quantes pèrdues d’homes i s’ha de refugiar a El Molar (Priorat). El coronel Quesada hi anirà a socorre’l el 7 d’octubre. “El Católico”, del 16 d’octubre, treu una informació del 10 d’octubre que, després d’esmentar que els carlins havien entrar a Torredembarra, diu: “También han estado una partida en Montroig…”. Ho amplia “La España”, del 17 d’octubre: “La facción carlo-republicana que vagaba por las inmediaciones de Tarragona, invadió en la noche del 9 el pueblo de Torredembarra, obligando al destacamento a retirarse al castillo después de haber sostenido por algún tiempo un nutrido fuego. Lo mismo ha sucedido en Crexell y Montroig con otras partidas…”. En aquell diari “El Católico”, del 16 d’octubre, també hi trobem: “Los gefes carlistas Masgoret y Vilella mandaron fusilar el 8 en el Panadés a los cabecillas José Fuster y Francisco Sabater, subalternos suyos, por los escesos y tropelías que habían cometido en algunos pueblos…”.
El 13 d’octubre els caps Josep Masgoret i Josep Borges ataquen el Perelló i cremen algunes cases que es negaven a pagar la contribució. “L’octubre de 1848 Josep Borges atacà el fort del Perelló, causant 4 morts i 10 ferits a l’enemic, feu abandonar i inutilitzà les seves fortificacions, que havien estat incendiades parcialment durant un atac anterior…”[61]. Després, el 21 d’octubre, aniran a Cornudella. Aquí, la guarnició governamental es va tancar a l’església i a l’Ajuntament. Van passar la nit fent gresca i bullícia, també fent soroll disparant els seus trabucs. El 24 van ocupar Falset.
El 17 d’octubre, s’escapen de la presó de Falset varis carlins, dos són de Mont-roig: “Francisco Griñó (a) Gall, Francisco Bargalló (a) Vichat[62], Tomas Maciá e Ignacio Papaceit, vecinos e1 primero de Miravet, el segundo y tercero de Montroig y el último de Ginestá, fugados de estas cárceles… la causa criminal sobre robo en la casa molino de Antonio Juncosa del Pratdip y otros excesos…”[63]. Aquest Tomàs Macià el tornarem a trobar, vàries vegades en endavant, en alguns fets delinqüents del 1850.
Com havia passat a finals de setembre, ara, tan sols dues setmanes després, tornen a assaltar els correus dos dies seguits i en els mateixos indrets: “El correo que salió, de esta capital (Tarragona) el día 3 (d’octubre)… para Barcelona fue interceptado en la cuesta de Ordal… El correo que salió de esta capital el día 4… para Valencia fue interceptado y robada toda la correspondencia oficial en la venta del Platé, habiendo tenido parado el coche hasta las diez de la mañana del día siguiente…”[64]. Continuen havent-hi topades que sols aconsegueixen, pràcticament, la dispersió momentània de la partida carlina: “Logró batir y dispersar completamente en el pueblo de Juncosa (les Garrigues), considerado por las facciones, como un punto de descanso e inaccesible a las tropas leales, a la facción del cabecilla Ramonet[65] en número de 300 hombres… el referido cabecilla tenía allí establecido su cuartel general… El resultado… ha sido de alguna consideración, para los rebeldes, pues han tenido varios heridos y han caído además en poder de nuestras tropas algunos prisioneros…”[66].
Aquell ferotge cap carlí Pau Manyè el tornem a trobar en un citació del 15 d’octubre del jutge del Vendrell: “los cabecillas Pablo Mañé, José Torres y Juan N (a) Isidrot… (per la) causa criminal que contra ellos estoy sustanciando por haber mandado fusilar a Ramon Pié…”. El 28 de gener ho havia fet el del Vendrell per cremar una casa a La Bisbal del Penedès (Baix Penedès)[67]. Recordarem que aquest era un dels caps rellevants de la Primera Guerra Carlina. Entre d’altres ocupacions, feia de recaptador de la partida de Manel Ibáñez dit “Llarg de Copons”. Aquell que tenia “toscos modales y nada grata mirada” i que llançava al fons d’un pou a les persones que segrestava, mentre esperava el pagament del rescat. “A Pablo Mañé (Pau Manyé) no distinguían los antecedentes de la pasada guerra (la Primer Guerra Carlina), en la cual con su pequeña partida arrebataba a los propietarios que podía o se le antojaba, exigiéndoles considerables sumas por su libertad; era un verdadero secuestrador. Cuando se restableció la paz desapareció, sin que se supiera de él hasta que volvió a aparecer en campaña en 1847…”[68].
Al “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 20 d’octubre de 1848, hi trobem, dues setmanes després, un altre assalt al correu: “El correo que salió de la ciudad de Reus el día 18 del actual para Alforja, Falset y Mora de Ebro, ha sido interceptado y robado por una partida de trabucaires a su paso por el puente de Cornudella…”.
El capità general de Catalunya, Fernández de Córdoba, fa publicar, el 22 d’octubre, un ban que exposa: “Son altamente escandalosos y frecuentes los atentados que contra las vidas y haciendas de los pacíficos habitantes de este Principado se cometen por los cabecillas que mandan las partidas de facciosos y vagos que recorren el país. Los asesinatos cometidos en las personas indefensas de todo sexo y edad a quienes las autoridades legítimas mandan conducir partes y pliegos de uno a otro punto, los incendios repetidos de las propiedades y las prisiones que para el cobro de multas o rescates verifican dichos cabecillas, me obligan, como protector de todos los intereses del pueblo catalán a providencias que corten tan vandálica conducta…”. La situació que descriu es molt complicada i preocupant. Per la qual cosa, decideix que pagarà a qui “presentase vivo o muerto” algun dels caps carlins o els més significatius: “recibirá inmediatamente en premio de su servicio y dentro de las cuarenta y ocho horas dos mil libras catalanas con la seguridad de ser empleado dentro o fuera de Cataluña si así lo desease para sustraerse de la venganza que contra él pudiera intentarse. Igual premio o indulto ofrezco al que preste dicho servicio si perteneciese a las bandas de trabucaires o republicanas…”. Des de les autoritats, finalment, designen que uns són “partidas de facciosos y vagos” i els altres “bandas de trabucaires o republicanas”[69]. Sempre gent de malviure.
El 22 d’octubre, al vespre, unes partides de “matiners” (Pau Manyè) i republicanes (Gabriel Baldrich i Antoni Escoda), amb gran nombre d’efectius, van envair Alcover. S’explica que van entrar formats i tocant la corneta. Van comprar aliments i van cobrar contribucions a les persones principals del poble. Cap a les onze de la nit van marxar sense que ningú els molestés. El brigadier Quesada no donava a l’abast anant amunt i avall. No ho va poder impedir, doncs estava empaitant Ramon Cabrera pels volts de l’Albi (Les Garrigues).
Una setmana després del darrer assalt al correu, en tenim un altre: “El correo que salió de esta capital el día 23 del actual para Barcelona, fue interceptado y robado a su paso por la villa de Torredembarra llevándose toda la correspondencia de oficio y parte de particular…”[70]. Entre d’altres, amb aquests robatoris volien aconseguir la documentació oficial que s’enviaven entre els diferents comandaments militars per esbrinar possibles operacions. En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, hi tornem a trobar prou desertors de l’exèrcit. Alguns també de la resta d’Espanya[71].
“El Espectador”, del 2 de novembre de 1848, publica una sèrie d’informacions datades el 26 d’octubre: “Parece que Cabrera ha detenido su marcha… y no será estraño, según las noticias de Lérida que se han recibido, que se haya dirijido hacia Tremp. Escriben de las Borjas que ha habido una acción… en las inmediaciones de Albi (les Garrigues), pues el fuego se oía en aquella dirección y era muy nutrido…”. També hi afegeix: “De orden del comandaste general han sido abandonados los pueblos de Montroig y Alcover. Parece se han retirado también algunos otros destacamentos que de nada servían…”. Segurament per allò que dèiem que les guarnicions vivien tancades als seus fortins i gairebé no podien sortir mai. A finals d’octubre, Josep Masgoret es dirigeix cap a l’Ebre en una maniobra de distracció, doncs les tropes isabelines pensaven que anava a ajudar a passar el riu a Cabrera, per anar al Maestrat.
Eren anys d’avenços tècnics. El 8 d’octubre de 1848 es va fer una prova del “ferro-carril” de Barcelona i Mataró. La màquina arrossegava deu vagons amb uns 400 viatgers. Els 28 quilòmetres els va fer en 58 minuts a l’anada i 48 de tornada. El temps que necessitava un carruatge era d’unes 5 hores. Els diaris de Madrid neguitejaven. Es va inaugurar el 28 octubre de 1848. Era el primer “ferro-carril” del territori peninsular. Fou finançat pel “cubà” mataroní Miquel Biada[72]. S’iniciava una etapa important de desenvolupament comercial i industrial. Es van crear companyies per construir diversos trams que unirien les grans ciutats. El següent “ferro-carril” es va inaugurar el 9 de febrer de 1851, unia Madrid amb el Palau Reial d’Aranjuez. Però aquest, el seu ús inicial era per a la cort espanyola. Una petita diferència.
Aquest any ve a Espanya, a Barcelona, Antonio Ferratges Mesa, aquell fill del mont-rogenc “americano” de Santiago de Cuba. Dirà l’alcalde de Mont-roig Gaietà Romeu Benaprés (1886- 1891) que “siendo bien niño aún fue trasladado a Barcelona por el deseo de sus padres de que recibiera sólida y completa educación…”. Va estudiar als Escolapis. Visitava sovint els seus familiars de Sitges i de Mont-roig[73].
Durant octubre i novembre creix l’activitat de les partides de “matiners” i republicanes, obtenint varis èxits importants. Això obligava el capità general a sortir sovint de campanya pel territori. Tot i que l’exèrcit governamental ja sumava 35.000 homes no semblava que podés dominar la situació. Continuen els assalts al correu: “El que salió de esta ciudad (Tarragona) del día 2 (de noviembre)… para la de Valencia a su paso por la venta del Platé, llevándose toda la correspondencia oficial. El que debió llegar el día 3 a esta ciudad procedente de aquella lo fue asimismo una vez a su paso por Amposta y otra en la venta del Platé; y habiendo continuado su marcha para Barcelona lo fue nuevamente en S. Feliu de Llobregat… El correo que salió de esta capital para la Corte en la madrugada del 5 del actual fue interceptado y robado a su paso por el pueblo de Espluga de Francolí llevándose toda la correspondencia de oficio y la particular…”[74]. Aquella “Venta del Platé” estava maleïda: ara dos dies seguits.
“La guarnición del fuerte de Falcet rechazó a los que en la noche del 2 (de novembre) le acometieron, otros entraron en Riudons, llevándose rehenes; atacaron y rindieron al destacamento de Cabra (Alt Camp)…”[75]. El 6 Josep Masgoret i Ramon Vilella entren a Vila-rodona (Alt Camp); era la Fira. A l’endemà, estaven a Santes Creus. Josep Masgoret va fer formar a tots els presoners que duia i els hi va oferir passar-se al seu bàndol, però ningú ho va acceptar. Aleshores els va deixar lliures tot lloant la seva fidelitat. El 12, era diumenge, entren a Montblanc (Conca de Barberà). Eren uns 500 homes. Els soldats que hi havia es van tancar al fortí. Van cobrar contribucions, agafar queviures i requisar algunes armes. Dues hores després d’haver marxat van arribar les tropes de Quesada. El 14 va ocupar Valls (Alt Camp).
Mentre, a l’altra banda del Camp de Tarragona, el dia 9 hi havia batussa al Perelló (Baix Ebre). El 12, en l’atac al Vendrell (Baix Penedès), mor el cap carlí Pau Manyé, aquell ferotge recaptador de Manuel Ibàñez dit “Llarg de Copons” a la Primera Guerra Carlina, el que llançava al fons d’un pou les persones que segrestava mentre esperava el pagament del rescat. El 15 hi ha combats de les partides de Joan Sabaté dit “Flantxo” i Ribas[76] a la Serra de la Llena i a Siurana (Priorat).
Al novembre de 1848, Ramon Cabrera escrivia una carta al diari catòlic francès “La Union”, on apostava per una confluència de les forces antigovernamentals: “Catalunya està cansada dels actes arbitraris del govern de Madrid, del seu odiós sistema de corrupció. És aquest jou vergonyós el que es vol treure de sobre. Pel que fa als meus voluntaris, quasi tots són fills de Catalunya; i ella n’està joiosa de llur conducta, i sobretot de llur fidelitat i valor… Però, el somni pesat del Govern de Madrid és la fusió carlo-progressista. La desgràcia ha aproximat sempre els compatriotes…”. Ja no era el Cabrera radicalment carlí de la Primera Guerra Carlina. Ara adoptava una posició més anticentralista i (potser) menys legitimista. La guerra imposava aliances difícils.
La partida dels germans Tristany s’apodera de les mines de sal de Cardona i de Súria. Els sacs que s’enduien posteriorment els venien i obtenien considerables recursos econòmics. El 16 de novembre es produeix una molt important victòria de les forces carlines. Les partides de Ramon Cabrera, Josep Borges, Rafel Tristany (nebot de Benet Tristany dit “Mossèn Benet”) i Marcel·lí Gonfaus, dit “Marçal”, anaven de Súria a Avinyó quan es van topar amb una columna liberal. Van fer molts presoners i aconseguiren 1.000 fusells. En la contesa va morir Miquel Tristany, dit “l’esgarrat” (era manc), germà petit de Rafel Tristany.
Cabrera publicava, un altre cop, al diari catòlic francès, “La Union”, una carta on es queixava del tracte que rebien les partides carlines dels diaris espanyols. Tant menysvalorant les seves victòries com engrandint les governamentals. També es lamentava que els anomenessin bandits o trabucaires, i que eren àvids de diners i de sang. Deia: “Mis 6.000 voluntarios no podían combatir y vencer frecuentemente a 50.000 hombres de tropa sin el concurso espontáneo y poderoso de Cataluña. Tan desigual lucha se hubiera concluido, si no tuviéramos las simpatías de sus nobles poblaciones…”[77]. En total, a final d’any les partides antigovernamentals (carlines i republicanes) sumaven a Catalunya uns 9.000 homes. Semblava que la guerra feia un tomb. A més, es respirava un ambient d’aixecament generalitzat.
El capità general Fernández de Córdoba, amb la seva decidida actuació de subornar caps carlins, va aconseguir alguns èxits, com el pas del cap carlí Miquel Vila, dit “Caletrus”, a les tropes isabelines mitjançant el pagament d’una important quantitat de diners i amb el càrrec de tinent-coronel. Més important fou la deserció d’un cap carismàtic com Josep Pons dit “Pep de l’Oli”. Aquest, estava enemistat amb Ramon Cabrera i va acceptar passar a les files governamentals amb el grau de brigadier. El 19 de novembre jurava fidelitat a la reina. Ramon Cabrera va manar afusellar el seu germà, el coronel Miquel Pons. Aquell príncep prussià, Félix de Lichnowsky, que havia fet la Primera Guerra Carlina al costat dels legitimistes, assegurava que Josep Pons, dit “Pep de l’Oli”, havia participat en la conxorxa que es va iniciar el 26 d’octubre de 1839, a la rectoria d’Avià (Berguedà) i que tenia per objectiu matar el Comte d’Espanya.
La guerra continuava. “El Observador”, del 27 de novembre, treu una notícia del 20 de novembre: “Ayer estuvieron en Falcet los carlistas en número de 250 al mando de (Josep Brú) Basquetas, (Manuel Simó) Simonet etc.; exigieron 100 onzas, y se llevaron a cuatro contribuyentes hasta que haya el pueblo satisfecho dicha cantidad…”. Tornem a trobar el mont-rogenc Manuel Simó, dit “Simonet”.
El 23 de novembre de 1848, cessa Fernando Fernández de Córdoba com a capità general de Catalunya. Ara ho seria Manuel Gutiérrez de la Concha. El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 27 de novembre, publicava una nova quota a pagar per la construcció de carreteres “por el artículo de carnes la cantidad que este año les corresponde por una mitad destinada al pago del arbitrio… y lo que les toca satisfacer por los meses de noviembre y diciembre del propio año…”. Per Mont-roig era: actual 2.600, arbitri d’aquest any 1.300 i a pagar pel novembre i desembre d’aquest any, 216 rals. Comparant-ho amb els pobles del voltant, a Mont-roig hi deuria haver una considerable ramaderia[78].
Ara ja es parla de “facciones carlo-republicanas”: “Reunidas en S. Juan de Cunills[79] el 30 de noviembre, las facciones carlo-republicanas al mando de Masgoret, cuyo total se supone de unos 700 hombres y 11 caballos, esperando la llegada de los Tristanys[80] que con 300 hombres se hallaban en Capelladas (Anoia), hicieron frente a la brigada del Coronel Bustos… y parte de la fuerza de carabineros en los bosques de Cambrich y Montorsi… siendo el resultado arrojarlos de varias posiciones y perseguirlos entrada la noche media hora… Se hicieron varios muertos y heridos al enemigo, contándose en este último el cabecilla Peret de las Cuadras, y se les cogieron el bagage con el botiquín, un trabuco, sables, bayonetas, siete lanzas y la manta del cabecilla Baldrich…”[81]. “La manta del cabecilla Baldrich”!
Durant aquest període, els membres de les partides que eren capturats, generalment els enviaven a Ultramar per incorporar-se a l’exèrcit espanyol. Per exemple, a finals de novembre de 1848 la premsa informava que el vaixell Castilla sortia de Barcelona cap a Cuba amb un centenar de presoners.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, de l’1 de desembre, hi havia la contribució territorial (conreus i ramaderia) que corresponia a cada poble pel 1849. La de Mont-roig era de 56.689 rals[82].
També va passar-se a les files governamentals Bartomeu Poses dit “l’estudiant Poses”, cap de 600 voluntaris. El 3 de desembre s’entrevistà amb el general isabelí Francesc de Mata i de Alós i van orquestrar com fer-ho. Van preparar una mena de teatre. A Collbató els va rodejar una columna governamental i Bartomeu Poses va dir que eren massa nombrosos per enfrontar-s’hi, que no tenien cap més solució que lliurar-se tots. Posteriorment, Bartomeu Poses fou nombrat brigadier. El conjunt d’aquestes desercions, les dels caps i els seus homes, va costar uns 55.000 rals.
També hi va haver algun intent de matar Ramon Cabrera, mitjançant algun infiltrat. Per exemple, Antonio Pirala relata el cas d’un capellà, “pasado o prisionero”, que tenia la intenció d’enverinar Cabrera. Com que aquest ja es malfiava, sols menjava el que li cuinava el seu cosí. Aquest, vigilava tots els aliments i hi havia sempre un sentinella a la porta de la cuina. Un dia, va entrar-hi aquell capellà i, esperant no ser vist, va tirar un polsim a l’olla. El van veure, però no van dir res. Aquell dia Ramon Cabrera va convidar a dinar al capellà i, per fer temps, va començar bevent i menjant pa. El capellà amb el plat davant seu no gosava començar. Llavors Cabrera li va dir que ell no menjaria fins que veiés que primer ho feia ell. No li queda més remei que menjar dues cullerades i, tot d’una, es va trobar malament. Cabrera el va amenaçar amb una pistola dient-li que, si li deia la veritat, intentarien salvar-lo. Va confessar. Hagués anat a Perpinyà on rebria una bona recompensa. Sembla que el capellà va morir[83].
Al desembre tenim diverses batusses. El dia 2, els caps Josep Brú, dit “Basquetes”, a Capçanes (Priorat). El 4 a la Riba. També Josep Masgoret contra el brigadier Quesada a l’Albiol (Baix Camp). El 5 Josep Brú, dit “Basquetes”, a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre). El mateix dia 5, els republicans Gabriel Baldrich i Antoni Escoda lluiten contra les tropes de Quesada també als voltants d’Albiol (Baix Camp). El 7, Josep Masgoret i Ramon Vilella a Vilaplana (Baix Camp). El 12 Josep Brú, dit “Basquetes”, entra a Móra la Nova (Ribera d’Ebre), i una altra partida entra a Valls (Alt Camp). El 20 i 21 hi ha lluita a Poboleda i Cabacés (Priorat), contra la partida de Ramon Arbonès, dit “Ramonet”. L’11 de desembre arriba a Tarragona el general Enna per ajudar el brigadier Quesada. Aquest, no parava d’anar d’aquí a allà i mai aconseguia cap victòria significativa.
En una notícia del “Diario de Barcelona”, del 16 de desembre de 1848, tornem a trobar aquell mont-rogenc Manuel Simó, dit “Simonet”. Correspon a una informació de Reus del dia 12: “Ayer 11 entró en esta el brigadier Quesada, conduciendo 24 prisioneros y 3 presentados de los facciosos de Simonet de Monroig, que alcanzó dicho gefe con su valiente columna en el pueblecito de Gallican cerca de Arbolí, el lunes 11 a las dos de la madrugada… Dias pasados ya dicho señor brigadier condujo 13 prisioneros de Baldrich y Sabaté[84], y les causó 9 muertos en el Albiol. Hoy se han presentado 6 facciosos y 3 más que se han venido con otra columna. Se esperan muchos más, y con la llegada del general Enna a Tarragona… confiamos en esta provincia estar pacificados dentro 15 días…”.
El 13 de desembre, “matiners” i progressistes-republicans van entrar a Valls (Alt Camp). Prèviament, aquests van aconseguir que la columna de Valls sortís empaitant-los fins a Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). Com que estaven molt lluny, les tropes liberals van haver de fer nit allí. Però els revoltats, en una marxa forçada, van retrocedir ràpidament fins a Valls, on van arribar de nit i van aconseguir que els obrissin la porta de Sant Francesc, a alguns d’aquells. Eren les partides progressistes-republicanes comandades per Gabriel Baldrich, Antoni Escoda i Gual dit “el Vermell” de la Riba (aquest era filador i republicà), més les partides de “matiners” de Josep Masgoret i Josep Ferrer dit ”Marcó”. Ho detalla el “Diario de Barcelona”, del 17 de desembre: “Son las once de la mañana y desde las siete que las calles de esta presentaban un verdadero campo de Batalla. Acaba de salir la facción que ha entrado esta misma mañana sin saber cómo, entre ellos van los cabecillas Masgoret, Vilella, Ribas[85]… Baldrich del Pla, Ximet de Valls, Roch del Hostal, Santa Cruz y otros que no recuerdo, han recorrido todas las calles menos las del Pati del Castell. El valiente capitán Garcés… con solo 30 hombres que tenía a su disposición, los arrojó de la calle del Castell, del Roser, del Aubeurador i del Bosch y de otras, tomando tan buenas posiciones que les obligó a salir precipitadamente de esta… Tenemos que lamentar las muertes de dos migueletes que sorprendieron y de un asistente que lo fusilaron los barbaros, después de hacerlo prisionero. Los facciosos tuvieron cinco heridos… El hacendado D. Francisco Morató, se salvó… dio la casualidad de encontrar una casa vacía en la que se metió y atranco la puerta y como le vieron entrar le dispararon tres tiros, pero afortunadamente no le tocaron…”.
En el subministrament a l’exèrcit del mes d’agost, hi tornem a trobar Mont-roig, en el 4t lloc d’una relació de 23 pobles. Compren 16 llits, pa, oli i llenya per un valor de 86 rals. Els tres primers pobles són: Cabacés amb 300, Cornudella 246 i Cambrils 151 rals[86].
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 18 de desembre de 1848, encara hi trobem les reclamacions de 12 persones d’Arnes (Terra Alta) corresponents a pèrdues de la passada guerra carlina (1833 a 1840). En aquest mateix “Boletín…” hi ha una arenga del capità general de Catalunya, Manuel Gutiérrez de la Concha, dirigida als “Catalanes”: “Algunos hombres sin opinión y sin principios guiados por sugestiones de los enemigos de nuestra prosperidad, han elegido vuestro hermoso suelo para teatro de sus culpables designios… Su única bandera es la destrucción; y en su delirio paralizan vuestros talleres, aniquilan vuestras fortunas, y os piden que les deis vuestros hijos para combatir y derrocar el Gobierno de la Reina… Los que entre nosotros se dicen republicanos, no han sido nunca liberales, no quieren la verdadera libertad compañera inseparable del orden; su sistema de Gobierno es bien diferente, se funda en el terror y en la desorganización social. A su vez los que siguen el pendón de D. Carlos dan un público testimonio de lo sólido de sus principios cuando para levantar el solio que imagina su fantasía, mendigan el ausilio de los que han declarado guerra a muerte a los tronos…”.
El 20 de desembre, els “matiners” esperaven l’arribada de Ramon Cabrera al Camp de Tarragona per anar al Priorat i, a continuació, cap al Maestrat. El 23, Josep Masgoret i Joan Sabaté, dit “Flantxo”, són a Albarca (Priorat). Després aniran a la Morera de Montsant (Priorat) on requisaran tot el que poden. “El correo que salió de esta capital para la Corte (Madrid) en la madrugada del 25 del actual, fue interceptado y robado a su paso por las Borjas por una partida de rebeldes llevándose toda la correspondencia de oficio y la particular…”[87].
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 27 de desembre, publica la quota “para la manutención de presos pobres”, del 1849. Mont-roig pagava 2.296 rals[88]. Sorprèn l’elevada xifra comparant-la amb la dels pobles del voltant. Es pagava segons el nombre de presoners que hi havia de cada poble? “Nos cabe registrar todavía, las acciones libradas el 29 (de desembre) en Montroig (Tarragona) y en Vilella Alta…”[89].
Ja des de finals de 1848, la compra de voluntats que duien a la deserció o la incorporació a les tropes isabelines, anava en augment. Eren molts anys de guerres, pràcticament des del 1827. Hi havia un cert esgotament. “El comandant Ribas, natural de Castellvell, tractà la seva rendició amb el governador de Tarragona a la vila de Les Borges, a mitjan desembre de 1848, i al final del mes feia entrada a Reus com a militar liberal al capdavant de vuit-cents soldats…”[90]. Josep Ribas, el seu fill Josep Ribas i Joan Sabaté, dit “Flantxo”, van passar-se a l’exèrcit isabelí amb les mateixes graduacions militars. A l’Alt Camp, els homes de les partides de “l’Estudiant de Vilabella” i del Pere Sorribes, dit “el Guerxo de Ratera”, van detenir els seus caps i els van lliurar a la columna de Valls. Tot això, va dur una crisi dins les forces carlines. Els caps començaven a desconfiar dels seus homes i aquests dels caps.
El cap republicà de les terres de Girona, Victorià Ametller, intentava salvar les forces que li quedaven, esperonant els seus homes perquè anessin a lluitar al Camp de Tarragona sota les ordres de Gabriel Baldrich i Antoni Escoda. No ho van fer, no volien estar lluny de casa.
En el llibre “Diccionario geográfico estadístico histórico
de España y sus posesiones de Ultramar” hi trobem, tot descrivint Cambrils, una referència al
conreu d’arròs a Mont-roig: “Se halla… en una
hondonada, que no disfruta de la libre influencia de los vientos; los que
reinan son del NO y SO y estos últimos son perjudiciales, porque atraen las
emanaciones pútridas de los pantanos, que cultivan de arroz en el término
limítrofe de Montroig; por cuya causa, y la baja localidad que ocupa la
población, no es un clima de los más sanos, y son endémicas las fiebres
intermitentes…”[91].
[1] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 8 de gener de 1848.
[2] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 10 de gener de 1848.
[3] La informació dels “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” procedeixen de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona.
[4] Vilanova de l’Aguda (Noguera).
[5] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 4 de febrer de 1848.
[6] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 4 de febrer de 1848.
[7] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 30 de març de 1848.
[8] Joan Sabaté dit “Flantxo”.
[9] Josep Ribas, de Castellvell.
[10] “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 247.
[11] Agustí Bondia Olivé era germanastre de Sabina Bondia Solé. Aquesta, casada amb Carles Rom Munté, era la mare de Pere Rom Bondia (el pare del meu avi Francesc Rom Serra).
[12] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 10 de maig de 1848.
[13] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 25 de maig de 1848.
[14] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 2 d’octubre de 1848.
[15] Almunia de Doña Godina (Saragossa).
[16] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 9 de juny de 1848.
[17] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 2 d’octubre de 1848.
[18] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII” d’Antonio Pirala, Volum 1, pàg. 498.
[19] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII” d’Antonio Pirala, Volum 1, pàg. 500.
[20] Cambrils: 59 / 47.920 / 47.000, Riudoms: 68 / 47.126 / 47.000 i Montbrió: 16 / 11.860 / 11.000.
[21] Estava emparentat amb la família Miró de Reus i els Veciana de Valls.
[22] “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 262.
[23] Joan Sabaté dit “Flantxo”.
[24] Ramon Arbonès dit “Ramonet”.
[25] Josep Brúdit “Basquetas”.
[26] Deu ser Riudecols.
[27] Del llibre “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 265.
[28] Aquesta era la gorra típica dels militars francesos. Era rodona i completament plana en la seva part superior.
[29] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XIX) de Melchor Ferrer, pàg. 187.
[30] Sota aquesta denominació s’aglutinaran els liberals progressistes i els propis republicans.
[31] “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 267.
[32] Josep Borges.
[33] Pere Sorribes dit el “Guerxo de Ratera”.
[34] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 8 de setembre de 1848.
[35] Antoni Escoda.
[36] Gabriel Baldrich.
[37] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 8 de setembre de 1848.
[38] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XIX) de Melchor Ferrer, pàg. 142.
[39] Joan Sabaté dit “Flantxo”.
[40] Josep Ribas.
[41] Josep Ferrer dit ”Marcó”.
[42] “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 271.
[43] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 15 de setembre de 1848.
[44] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 15 de setembre de 1848.
[45] Joan Sabaté dit “Flantxo”.
[46] Josep Ribas.
[47] Antoni Escoda.
[48] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XIX) de Melchor Ferrer, pàg. 141.
[49] Josep Ribas.
[50] Sant Jaume de Frontanyà.
[51] Joan Sabaté dit “Flantxo”.
[52] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XIX) de Melchor Ferrer, pàg. 143.
[53] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 23 d’octubre de 1848.
[54] La Garrotxa, a tocar de la frontera francesa.
[55] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 29 de setembre de 1848.
[56] Vegeu el text “Mont-roig: geografies, camins i viatgers” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 445.
[57] “El Clamor Público. Periódico Político, Literario e Industrial” del 30 de setembre de 1848.
[58] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XIX) de Melchor Ferrer, pàg. 145.
[59] En el període 1846-47 l’alcalde era Pere Llaberia. I sabem que l’any 1850 ho era Josep Jordi i Munté.
[60] Segons “Notícies històriques de Mont-roig del Camp”, Edicions Ganzell 2017, de Baptista Nogués i Grifoll, pàg. 64
[61] “Carlins amb armes en temps de pau. Altres efemèrides d’interès (1840-1842) de Ferran Sánchez Agustí (Pagès editors, 1996), pàg. 64.
[62] Un Francesc Bargalló dit “Vixac”, potser el seu pare, surt citat en el document que va formalitzar la junta per la construcció de l’església nova el 18 de gener de 1798 (Text “Els renoms existents a Mont-roig el 1800” de Josep Munté Vilà, a “Ressò mont-rogenc” núm. 46).
[63] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 4 d’octubre de 1848.
[64] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 6 d’octubre de 1848.
[65] Ramon Arbonès dit “Ramonet”.
[66] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 6 d’octubre de 1848.
[67] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 4 de febrer de 1848.
[68] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII” d’Antonio Pirala, Volum 1, pàg. 439.
[69] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 25 d’octubre de 1848.
[70] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 27 d’octubre de 1848.
[71] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” de l’1 de novembre de 1848.
[72] El primer d’Espanya es va construir a Cuba. Anava de L’Havana a Bejucal (27 km), fou el setè del món. S’inaugurà el 19 de novembre de 1837, onomàstica de la reina Isabel II. Cuba era aleshores la primera productora mundial de sucre, i el “ferro-carril” permetia traslladar-lo ràpidament fins als ports per embarcar-ho cap Europa.
[73] Vegeu el text “El marquès de Mont-roig: a la recerca d’una ombra” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 55.
[74] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 8 de novembre de 1848.
[75] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII” d’Antonio Pirala, Volum 1, pàg. 530.
[76] Josep Ribas.
[77] Del llibre “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 278.
[78] Riudoms: 2.500 / 1.250 / 208, Cambrils: 1.280 / 640 / 106 i Montbrió 1.085 / 542 / 90.
[79] Sant Joan de Mediona? (Alt Penedès).
[80] Els germans Tristany.
[81] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 3 de desembre de 1848.
[82] Riudoms: 128.695, Cambrils: 96.372 i Montbrió 41.756 rals.
[83] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII”, pàg. 551
[84] Joan Sabaté dit “Flantxo”
[85] Josep Ribas.
[86] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 13 de desembre de 1848.
[87] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 29 de desembre de 1848.
[88] Riudoms: 2.393, Cambrils 1.980 i Montbrió 760 rals.
[89] “Historia del Tradicionalismo español” (volum XIX) de Melchor Ferrer, pàg. 159.
[90] “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 286.
[91] “Diccionario geográfico estadístico histórico de España y sus posesiones de Ultramar” (1848) de Pascual Madoz, pàg. 337.
Tot és va complicar. Havíem vist com, per un costat, al febrer de 1848 es va enderrocar la monarquia borbònica francesa i es proclamava la Segona República Francesa. Casualment, el 21 de febrer de 1848, s’havia publicat el “Manifest comunista”. Per altra banda, Ramon Cabrera, l’heroi carlí del Maestrat de la Primera Guerra Carlina, el 23 de juny de 1848, entrava a Catalunya per incorporar-se a la guerra. Per si no n’hi havia prou, el 6 d’agost de 1848, el polític liberal progressista tarragoní Gabriel Baldrich iniciava la revolta (també) contra la monarquia d’Isabel II i aviat hi hauria un bon feix de partides dites republicanes. Sovint les partides carlines i republicanes s’ajuntaven per lluitar contra l’enemic comú, i havíem retrobat aquell rellevant cap de la Primera Guerra Carlina (i mont-rogenc), Manuel Simó, dit Simonet.
Es venia definint amb força un corrent del carlisme, proper a Carles VI: el comte de Montemolín, que veia amb temor la creixent força de les idees socialistes i republicanes, els canvis que aquests aspiraven fer en temes de religió i propietat privada. Aleshores, un grup rellevant de propietaris rurals es van reunir, el 25 de gener de 1849, a La Garriga (Vallès oriental) i van publicar un manifest (“Montañeses”) expressant aquells temors: “Lo que no pretende restablecer Montemoulín es el absolutismo y sí en cambio un gobierno constitucional… Tampoco es monarquía constitucional, como la que tenemos, ni a Don Carlos lo que se pretende, no, montañeses; es el fatal comunismo en toda su extensión y horror; es este sistema desorganizador del mismo; es, en fin, el terrible combate del que no tiene contra el que tiene; en una palabra, la destrucción de la religión… los padres no tendrán dominio sobre sus hijos; ni estos sujeción respecto a sus padres… los templos y sus ministros serán abolidos… tal es el comunismo…”.
A inicis de maig de 1849 es fa el primer trasllat de tropes en tren des de Barcelona a Mataró. Els soldats estaven contents, doncs s’havien estalviat la caminada. Mentre avançava la guerra, la burgesia industrial catalana continuava la seva expansió. Es creaven fàbriques de cotó: la Fabril Igualadina, la España Industrial (1847), la Güell, Ramis i Cia (1848), la dels germans Balló (1849)… també les primeres societats anònimes, com les de subministrament de gas per l’enllumenat dels carrers de les principals ciutats catalanes. La “Gas reusense” es crearia uns anys després, el 1854. També cal citar que el primer Teatre del Liceu fou inaugurat el 1847.
Entre desembre de 1848 i gener de 1849 hi ha a diversos punts d’Espanya, principalment, a Galicia, Castella i Navarra intents d’aixecaments que no prosperen. La guerra es tornava a reduir a Catalunya. I hi ha més desercions al bàndol dels “matiners”. Ho llegim a “La España”, del 10 de gener de 1849, en una informació del dia 3 de Cornudella: “Hace más de dos meses que se susurraba entre algunas fuentes la idea de concluir la guerra civil por medio de lo que llaman una segunda edición del convenio de Vergara, y la presentación del brigadier don José Pons, a quien estamos acostumbrados a llamar Pep del Oli, seguida de la de Posas[1], Monserrat[2] con su gente solo ha sido el preludio de otros actos análogos. El primero del actual, el coronel o brigadier… don Juan Sabaté, después de un simulacro de media hora, se presentó con ciento y tantos al señor general Enna, en el pueblo de la Vilella (Priorat). A este efecto, el comandante general llegó a Cornudella (Priorat) el 31 de diciembre con dos columnas, y por la noche se dirigió a aquel punto convenido después para la presentación, que primero debía de ser en Cabacés (Priorat). A las siete de la madrugada estaba circunvalada la población y se rompió el fuego, al toque de diana, retirándose los carlistas a la iglesia, y tremolando su gefe un pañuelo blanco desde la torre, se accedió a trato y se abrazaron los enemigos, escepto un tal Pablo de Arboli y otro Ossó de Poboleda, que con unos pocos se escaparon. El general con la tropa y nuevos isabelistas se dirigieron a Falcet (Priorat)… y ayer entraron en Reus…. Ahora quedan algunos que divagan por estos alrededores, y todas las noches entran en la villa tiroteando a la tropa del fuerte y gritando por las calles. Ramonet[3] con un centenar escaso nos queda también por aquí; Lluis, Tomé y Basquetas[4] con unos doscientos, Borras con cincuenta y el republicano Baldrich[5] con veinte o treinta secuaces…”.
La informació continua al “Diario de Barcelona” del 6 de gener: “(Reus, dia 2) en este instante que son las cinco de la tarde entran 150 carlistas con sus gefes Ribas[6] padre e hijo, y Sábaté de Cornudella que anteayer hicieron prisioneros cuatro columnas en la Vilella baja, a pesar de que aseguran que se presentaron imitando a Posas y a Monserrat… Hace ya quince días que se afirmaba por algunos gefes de columna que el general que operaba estaba tratando un convenio entre los cabecillas arriba mencionados y algún otro, y que por este motivo no se había empezado la activa persecución que tanto era menester; anteayer por la mañana se hallaban dichos cabecillas y a más Simonet[7] de Montroig y algún otro en la Vilella baja, cuando de repente se vieron rodeados por cuatro columnas; Ribas y Sabaté dijeron a los suyos que no había medio de escapar… rindiéndose con todos los honores de la guerra, y la revalidación de todos los grados y empleos, pero parece que en esta efusión no entraban todos los gefes; pues a poco rato se escapó el comandante Simonet de Montroig con su partida que serían unos 50 hombres; los demás marcharon al frente de la columna en Falset… esta noche pasada se han escapado algunos… Los cabecillas Ribas y Sabaté van montados en dos caballos que robaron a dos sugetos de esta ciudad… En este instante se están alojando los matinés[8] presentados, van todos armados con armas de toda especie y de todas dimensiones; la mayor parte son muchachos… Los cabecillas Ribas padre e hijo y Sabaté van vestidos de paisano, con sables solamente…”. Ara hem trobat el mont-rogenc Manuel Simó, dit “Simonet”, que no va acceptar aquella pantomima i es va escapar amb uns 50 homes. D’altres, ho faran aquella nit, i les següents, a Falset. “El Clamor público “, del 9 de gener, diu: “ayer noche se fugaron un gran número de Falcet, gritando traición y venganza…”. Acaba la crónica: “Esta noche se están tomando las mayores precauciones; pues no hay la menor duda que se marcharán otra vez a la facción, como lo han hecho todos los de Posas[9].
El 8 de gener Josep Masgoret deixa el Camp de Tarragona i es dirigeix a la frontera. La creuarà el dia 20. Tot eren conjectures, que si s’havia entrevistat amb Ramon Cabrera i duia un encàrrec seu, o que era simplement un desertor i s’enduia molts diners. En qualsevol cas, era un indici rellevant que la guerra al Camp de Tarragona s’acabava. El dia 10 de gener, els republicans d’Antoni Escoda entraven a Sitges (Garraf) i el 14, els republicans de Ferrater i els carlins de Mill, ocupaven Sabadell (Vallès Occidental).
El “Diario constitucional” de Palma de Mallorca, de l’11 de gener, en una notícia del dia 1, diu: “corre la voz de que Baldrich ha hecho fusilar a un tal Maciá de Montroig, cabecilla de su partida…”. Possiblement sigui aquell Josep Trepat dit “Maciá” que el 28 de setembre de 1847, juntament amb Jaume Aragonès dit “Currutaco”, va entrar a Mont-roig amb uns 100 carlins. Tornem a trobar el mont-rogenc Manuel Simó dit “Simonet” a “La Patria”, del 15 de gener: “Puedo sin embargo anunciarles hoy, que de los cuarenta que se fueron con dicho Simó, se han presentado particularmente a indulto en esta unos veinte y cinco individuos, de modo que dicho jefe llevará solo unos quince hombres, con los cuales no es probable se deje ver por ahora… El miércoles se presentaron cinco, el jueves seis y el viernes y ayer sábado veinte y ocho, total treinta y nueve, la mayor parte con sus armas, perteneciente unos veinte y cinco a la partida de Simó, arriba dichos, y los restantes dispersos de la de Ribas, que habían ido a sus casas a pasar las fiestas. El campo de Tarragona puede ya, por lo tanto, considerarse como libre de esta canalla…”.
Però encara hi ha revoltats que continuen amb la lluita. El 13 de gener de 1849, Rafel Tristany va assaltar el castell de Cardona (Bages). Les partides de “matiners” continuaven vives. El dia 22, el carlí Ramon Vilella i el republicà Gabriel Baldrich, van entrar a l’Arboç (Alt Penedès), amb quatre-cents homes i quaranta a cavall i es van emportar l’alcalde per no haver pagat la contribució. Ramon Cabrera s’havia gairebé reclòs, amb uns 500 homes, a la zona muntanyosa entre Vidrà (Osona) i Amer (la Selva). Ho controlava tot, donava ordres concretes de les actuacions de les partides, si convenia feia marxes de “7, 8 o 9 leguas[10] diarias”[11].
El capità general Manuel Gutiérrez de la Concha va sortir de Vic (Osona) amb una potent columna. Durant aquesta Segona Guerra Carlina, es van produir nombrosos enfrontaments, però sols hi va haver una gran batalla, la dels dies 26 i 27 de gener al Pasteral, entre Amer i La Cellera de Ter (La Selva). Fou molt cruenta. Els combats van concentrar-se principalment al voltant d’un pont que els carlins havien reconstruït sobre el Ter, prop del Pasteral. Els “matiners”, amb Ramon Cabrera a primera fila, gairebé derroten les tropes isabelines però, a l’arribar la nit, cadascun dels contendents es va retirar. A l’endemà, una columna d’uns 1.700 soldats va arribar per rodejar els carlins. Ramon Cabrera, va caure ferit en una cuixa. Un petit grup dels seus fidels va aconseguir treure’l d’aquell setge i, creuant les files enemigues, endur-se’l fins a França. Un oficial carlí es va disfressar de Cabrera i anava pels pobles per donar pistes falses de la ubicació del “Tigre del Maestrat”. Per fer veure que encara estava a Catalunya.
Hi ha una notícia del 30 de gener, des de Girona, que deia que Ramon Cabrera havia deixat uns 200 homes al republicà Francesc Baliarda. També que Ramon Vilella i Josep Borges, amb 800 homes, anaven de Rocafort a Querat, Vimbodí i l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Aquests s’afegien a les forces dels republicans Gabriel Baldrich i Antoni Escoda. “Els primers dies del mes (febrer de 1849), el brigadier Borges, amb el coronel Vilella i el republicà Baldrich, amb nou-cents homes i vuitanta cavalls, recorren el Camp de Tarragona. Des de Vinaixa, passant per Vimbodí, es dirigiren al Priorat i entraren als pobles de Porrera, Poboleda, Torroja i Gratallops, on reclutaren voluntaris i recolliren els guerrillers dispersos de les forces de Sabaté i Ribas que, abandonats pels seus caps, es dedicaven al pillatge per poder subsistir…”[12].
Malgrat tot, corrien veus demanant la fi de la guerra. Molts carlins moderats pensaven que amb els canvis que s’estaven produint a Europa, acceptar la monarquia d’Isabel II, de caire moderat, podia ser una bona solució. Deixant a banda la “Guerra del Francès” (1808-1814), en els gairebé 50 anys des del 1820 fins al 1849, gairebé sols hi va haver guerres. Primer la “Guerra Reialista” (1821-1823), després els quatre anys de la dels “Malcontents” (1827), sis anys més i, a continuació, els set anys de la “Primera Guerra Carlina” (1833-1840), i sis anys més (d’aldarulls i turbulències polítiques i militars) i la “Segona Guerra Carlina” o dels “Matiners” (1846-1849).
L’11 de febrer, Ramon Cabrera anunciava que tornava a Catalunya. També estava previst que entrés, per l’Empordà, una nova partida republicana comandada per Victorià Ametller. Aquest cop també va fracassar. Ametller va haver de fugir ràpidament a França. El 15 de febrer, la partida de Marcel·lí Gonfaus, dit “Marçal”, baixant de terres gironines, va sorprendre unes companyies de quintos que estaven fent pràctiques. Els va rodejar aconseguint que molts passessin a les seves files. A més, va aconseguir 355 fusells. Aquestes setmanes, trobem aquell desertor carlí, Josep Pons, dit “Pep de l’Oli”, al cap d’una columna isabelina perseguint Ramon Cabrera. Per aquests dies, les partides de Rafel Tristany i Josep Borges es desplacen cap a la plana i el nord de Lleida.
A partir de la fi del mes de febrer de 1849, hi va haver una forta davallada de les accions dels revoltats. A més, cada cop hi ha més presentacions de rebels a les autoritats. Les partides aniran minvant i tindran menys efectius. Ara apareixeran grupets de trabucaires que faran robatoris o algun altre fet delictiu.
El 6 de març, les partides dels progressistes i republicans Gabriel Baldrich, Antoni Escoda, Francesc Bellera i Francesc Baliarda van unir les seves forces. El dia 10, soldats isabelins van sorprendre la partida republicana d’en Josepet de la Canonja. El 9 de març, la partida dels republicans Gabriel Baldrich i Antoni Escoda es trobava a Albinyana, prop del Vendrell (Baix Penedès). Ara uns 200 membres de les partides de Josep Borges lluitaven comandats per un frare dit “Santa Creu”[13]. També el dia 9, una dotzena de “matiners” va arribar a Colldejou (Baix Camp) i van anar a casa de l’alcalde. Aquest, era al llit. Li van encendre el matalàs i se’l van endur, tot i estar malferit per les cremades. El van trobar mort a una certa distància del poble.
El 12 de març, es van reunir al santuari del Miracle (Solsonès), els germans Tristany, Ramon Cabrera i Josep Borges per tal de trobar una solució que aturés les desercions. Sovint, els desertors marxaven a organitzar petits grups que anaven per les viles exigint contribucions que eren per al seu propi manteniment. Per aquest dies, Rafael Tristany va rebre un tret d’un dels seus homes. Hi havia dos presumptes culpables; davant del dubte, els va fer afusellar ambdós.
Al final de març, el capità general Manuel Gutiérrez de la Concha disposava d’un exèrcit d’uns 50.000 homes. Aquestes forces feien continus moviments pel territori. A més, un nou ban imposava penes més dures als revoltats: es limitaven els indults, s’enviarien a Ultramar tots els presoners i s’afusellaria els indultats reincidents.
L’1 d’abril, el republicà Gabriel Baldrich i el carlí anomenat el Frare de Santa Creu, van entrar a Cubelles, amb uns 300 homes. També a l’abril, les partides dels republicans Gabriel Baldrich, Antoni Escoda i Francesc Baliarda, uns 200 homes, estaven pels volts de Vilanova d’Escornalbou (Baix Camp) i van ser dispersats per tropes isabelines.
El 4 d’abril de 1849, el comte de Montemolín, Carles VI, fou detingut pels francesos, prop de la frontera, per una d’aquelles patrulles que reprimien el contraban. Es trobava a Sant Llorenç de Cerdans (a tocar de Prats de Molló), a punt d’entrar a Catalunya. Va ser conduit a la ciutadella de Perpinyà. El govern espanyol va demanar al francès que li fos imposat el confinament, tal i com estava abans de la seva fugida de França. Però aquest país havia canvia molt després de la revolta de febrer de 1848. Ja no governava Lluís Felip, ara hi havia una República amb Lluís Napoleó Bonaparte. Casualment, aquest també havia estat empresonat per Lluís Felip i havia aconseguit escapar-se i fugir a Londres, on havia confraternitzat amb Carles VI. Finalment, fou posat en llibertat i va tornar a Londres.
La nit del 13 d’abril, tropes isabelines van caure en un parany preparat per la falsa deserció de Rafel Tristany. Havien quedat amb les forces governamentals al santuari de Pinós, prop de Solsona. Les partides de Cabrera, Josep Borges i del propi Tristany -uns 1.000 homes-, esperaven emboscats aquelles tropes. Però aquests, van malfiar i hi van anar per un altre camí que no era el convingut. Tot va acabar amb un enfrontament. Van morir una dotzena de morts per bàndol. Durant els següents dies, es van produir diversos enfrontaments a Coll de Nargó (Alt Urgell) i Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).
En el “Diario de Barcelona”, del 19 d’abril de 1849, hi ha una notícia curiosa de Tarragona: “Dicen que el cabecilla Sendrós[14] que recorre otra vez con su facción aquella provincia, fue otro de los embarcados para Ultramar el año pasado, y que es sabido que se apoderó con sus compañeros del buque que los conducía y que desembarcaron en Portugal…”. La guerra s’estava acabant. Des del cessament de Fernando Fernández de Córdoba, com a capità general de Catalunya, s’havien concedit 1.800 indults i s’havien enviat a Ultramar uns 600 revoltats. Finalment, el 23 d’abril, Cabrera i alguns oficials entraven a França per Er (Cerdanya francesa). Foren conduits a Toló (prop de Marsella).
El 5 de maig, unes quantes partides de “matiners” i republicans es van concentrar prop de Calaf (Anoia) i van comunicar als seus homes que es feia difícil continuar la lluita. Podien marxar a França amb ells o tornar a les seves cases. Eren les del Pere Sorribes dit “Guerxo de la Ratera”, Piles, Serradell i Gabriel Baldrich. Per aquests mateixos dies, això també passà amb d’altres partides escampades per Catalunya. El dia 9 de maig, Salvador Cendrós va passar la frontera amb uns 150 homes. Fins llavors ja eren més de mil els que havien marxat a França. Sabem que també ho van fer Josep Borges dit “Borgetes”, Francesc Savalls, Domingo Forcadell, Josep Estartús, Gabriel Baldrich, Joan Castells dit “el Gravat d’Àger”, Josep Puig dit “Boquica”… Pràcticament sols quedava la partida de Rafel Tristany. El 15 de maig, era a casa seva d’Ardèvol (Pinós, el Solsonès) amb uns 20 homes. Es volia acomiadar dels seus familiars i masovers. Van oir missa tots plegats i, després, amb un home de confiança va anar a un indret de la seva propietat a desenterrar diners i joies que li permetrien viure a l’exili. Passaria a França, amb uns 150 homes, dos dies després, el 17 de maig de 1849. Feia exactament dos anys que havien afusellat el seu oncle Benet Tristany, dit “Mossèn Benet”. Un Tristany havia iniciat, pràcticament, la dita Guerra dels Matiners, la Segona Guerra Carlina, aquell 16 de febrer de 1847 amb l’assalt a Cervera i un altre, el seu nebot, era l’últim que pràcticament deixava les armes.
Després de tres anys de lluita no s’havia aconseguit l’aixecament d’altres zones d’Espanya. La guerra havia acabat, no per les victòries de les tropes isabelines, sinó pel cansament, els diners i la intriga. Diu Antonio Pirala: “La guerra civil había concluido; pero la causa carlista no había muerto”[15].
El 19 de maig de 1849, el capità general de Catalunya Manuel Gutiérrez de la Concha signava una proclama victoriosa: “Las armas nacionales han conquistado en vuestro suelo el laurel más hermoso que puede producir la guerra, el del establecimiento de la paz… Patriotismo, sumisión a las leyes, decidida confianza en S.M. y en sus consejeros responsables, desprecio constante a muchos de los principios de que es actualmente Europa piedra de toque que revela su falsía… Seamos en adelante no más que españoles; desaparezcan el espíritu de bandería, y aun los nombres con que son conocidas las antiguas provincias de España, consérvense en buena hora para indicar su respectiva situación, o como un recuerdo histórico de sus glorias, pero nunca para significar diversidad de miras en concurrir al enaltecimiento de la madre patria…”. Com sempre.
El 8 de juny, el govern liberal moderat va declarar una àmplia amnistia. Però, la repressió fou dura: presó, deportació a d’altres ciutats o enviats a l’exèrcit d’Ultramar, aquells que estaven en edat militar. També s’ordenava als alcaldes dels pobles que vigilessin aquells que retornaven a les seves cases. “En la provincia de Tarragona no se ha conservado la relación de pueblos con familias que hubiesen sufrido deportación, pero conocemos las ciudades y villas donde fijaron su residencia al abandonar sus casas. Fueron las de Falset, Reus, Tortosa, Valls, Vendrell, Gandesa, Montblanc, Vilaseca, Cambrils, la Selva del Campo, Tivissa y Alcover. Debieron ser muchos los deportados porque los alcaldes de las ciudades receptoras se quejaron al gobernador militar por el gran número de personas que les llegaban y creaban muchas dificultades, tanto para su alojamiento como para su subsistencia y convivencia. La saturación de algunas ciudades obligó a los comandantes militares a ampliar el número de villas a donde podían trasladarse estas familias. Fueron las de Santa Coloma de Queralt, Constantí, Espluga de Francolí, Mora de Ebro y Cornudella…”[16]. Fixeu-vos que Mont-roig, com a poble eminentment carlí, no va rebre cap deportat. Segurament alguns mont-rogencs ho foren en algun d’aquests pobles.
En el “Diario de Barcelona” del 21 de juliol de 1849, hi ha una notícia on es cita algú de Mont-roig: “La escuadra de esta capital, descubrió y capturó en la noche del 14 al 15 y en la misma, a una partida de jóvenes rateros de 10 a 19 años, que llevaban perpetrados ya varios robos, por lo que fueron puestos a disposición del Excmo. Sr. capitán general… cuyos nombres son los siguientes: … José Recasens (a) Moca, natural de Tarragona… Joaquín Pellicé (a) Tochu, natural de Alcové… Miguel Macip, natural de Reus… Manuel Sans (a) Febras, natural de Guimerá. La misma escuadra capturó en la citada noche y en la playa inmediata a la puerta de Mar de esta ciudad, a los sugetos que a continuación, se espresan, por ir indocumentados y no tener domicilio ni modo de vivir conocido, habiéndoles puesto a disposición del Excmo. Sr. Capitán general: … Agustín Careasó, natural de la Espluga de Francolí… José Nolla, de Monroig…”.
En aquesta guerra s’havia vist la gran importància de les comunicacions entre els centres de comandaments militars per conèixer les posicions i els moviments de les partides carlines i republicanes que, a més, no paraven de moure’s. Això va determinar la creació d’una xarxa de telègraf òptic. Les línies que comunicaven Barcelona amb les ciutats catalanes més importants ja estaven operatives. Per exemple, la línia de Barcelona a Lleida es va acabar el febrer de 1849 i, des de Vic, se’n feia una altra cap a Manresa i una cap a la Jonquera. També es va començar la línia costanera que havia d’anar de la frontera fins a València. Sembla que, en una primera fase, sols va estar operativa la de La Jonquera fins la ciutat de Tarragona (la dita Torre de Pilats). A “La España”, del 8 de setembre de 1849, hi trobem informació sobre la construcció d’aquesta línia a la província de Girona: “La línea telegráfica de Barcelona a la Junquera en la parte que atraviesa esta provincia debe de estar muy en breve concluida. Las torres de la Junquera, Monroig, Figueras, Puntos y San Miguel, están terminadas y las demás o se están construyendo o se hacen los preparativos para empezar su construcción…”. Curiosament, la segona torre es trobava a la muntanya de Mont-roig, en el terme de Darnius (Alt Empordà).
Entrem a la tardor i tornem a trobar aiguats abundants. En el llibre “Memoria sobre las causes meteorológico-físicas que producen las constantes sequias de Murcia y Almería, señalando los medios de atenuar sus efectos”[17] s’hi diu que, a inicis de la tardor, hi va haver tempestes generals a Espanya. Entre d’altres esmenta que “cayó un fuerte y horroroso pedrisco en Tarragona, causando la destrucción de las cosechas por una zona de doce leguas de largo y una de ancho, estendiéndose desde Montroig hasta Vendrell…”. Tenim més informació: “Estos últimos días ha caído un fuerte pedrisco que cogiendo una zona de 12 leguas de longitud, ha destruido las cosechas de vino, aceite y parte de avichuelas de todo el territorio por donde ha pasado. Principió el temporal sobre el pueblo de Montroig… y fue a terminar en el Vendrell… Nada más faltaba a estos pueblos, que no pueden sobrellevar la escesiva carga de las contribuciones; en particular cuando el señor intendente no está dotado de una sensibilidad escesiva, sigue impávido en la carrera de los apremios y de las ejecuciones, sin curarse de las calamidades que no alcanzan a su hacienda…”[18].
Ara comencem a trobar informacions de mont-rogencs posats a disposició de jutjats. Moltes deuen ser per la participació en la anterior guerra. D’altres, fruit de fets delictius de persones que no podien tornar a casa seva i vivien del pillatge. Com a la “Gaceta Madrid”[19], del 26 de novembre: “La escuadra de Riudoms capturó en la misma noche (dia 7) y en el pueblo de Monroig a Bartolomé Folch, natural del mismo, y fue conducido al Sr. Juez del partido de Falcet, que lo tenía reclamado…”. “Gaceta Madrid”, del 18 de desembre de 1849: “La escuadra de Riudoms capturó en el día 17 y en el pueblo de Monroig a Pedro Ble, natural y vecino del mismo, por tenerlo reclamado el Sr. Juez de aquel partido, a cuya disposición fue puesto…”. “Diario de Barcelona”, del 23 de gener de 1850: “La escuadra de Riudoms atacó el 19, en Coll del Gat… Argentera, a otra partida de ladrones, con la cual sostuvo un vivo fuego por espacio de un breve rato, de cuyas resultas quedó muerto uno de la cuadrilla, llamado Francisco Bargalló, natural de Monroig, ocupándosele un fusil inglés recortado, un cuchillo en forma de puñal y nueve cartuchos. Dicen que era un sugeto de pésimos antecedentes y acusado de autor de muchos crímenes…”. Aquesta darrera frase deu amagar un “matiner” de soca-rel. A aquest Francesc Bargalló, dit “Vixac”, l’hem trobat anteriorment reclamat per la justícia quan es va escapar de la presó de Falset (17 d’octubre de 1848).
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”[20], de l’1 de març de 1850 hi trobem una citació del jutge d’Igualada, del 17 de febrer de 1850, on es reclama a “Jaime Oller (a) Porreret, natural de Capellades, y a los cabecillas José Masgoret[21], natural de Miramar, sufragánea de Prenafeta, Luis Cirera, natural de Capellades, y Juan Serracanta (a) Serracantis, natural de esta villa de Igualada, por iniciados en la causa criminal que… estoy instruyendo sobre heridas y sucesiva muerte de José Esteve, vecino que fue de Capellades (Anoia)…”.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 6 de març de 1850, hi ha una citació del jutge d’Igualada, del 20 de febrer, on es reclama a “Francisco Mestre (a) Fumat vecino de Montroig, para que… se presente… a responder a los cargos que le resultan… de la causa criminal contra él formada por disparo de un tiro de arma de fuego a Tomas Masià (a) Masgal[22] de dicha villa de Montroig…”. En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 12 d’abril de 1850, hi trobem una citació del jutge del Vendrell, del 6 d’abril, on es reclama a “José Borges, cabecilla que fue la última lucha de una partida de Matines… sobre fusilamiento de Pedro Lluberol y Juan Torrents pasapliegos de la Llacuna, en el pueblo de Selma (Aiguamúrcia, Alt Camp)…”.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 22 d’abril de 1850, hi ha la convocatòria de la “plaza de secretario del ayuntamiento de Montroig dotada con la asignación de 3600 reales vellón anuales…”. En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 29 d’abril de 1850, hi tenim la denegació de la reclamació de declaració d’exempt a Miquel Bargalló, de la quinta de Mont-roig, i declara útil Miquel Cabré.
“Diario de Barcelona”, del 21 de maig de 1850: “La escuadra de Riudoms capturó en la noche del 2 y en el pueblo de Monroig a Miguel Maciá (a) Margal, natural y vecino del mismo, reclamado por el Sr. Juez del partido de Falcet, a cuya disposición fue puesto. La escuadra de esta capital aprehendió en la noche del 3 y en el barrio de Gracia a Tomás Maciá (a) Tomás Margal, natural de Monroig, reclamado también por dicho Sr. Juez de Falcet, al cual fue conducido…”. És curiós que aquesta notícia informa, alhora, de les detencions d’aquells (probablement germans); l’una a Mont-roig i l’altra a Barcelona. Al Tomàs Macià ja l’havíem trobat tres mesos abans quan un altre mont-rogenc, Francesc Mestre dit “Fumat”, li havia disparat un tret[23]. Més enrere, un any i mig abans, aquest Tomàs Macià, que suposadament era un carlí, s’havia escapat de la presó de Falset on estaven per “la causa criminal sobre robo en la casa molino de Antonio Juncosa del Pratdip y otros excesos…”[24]. Aviat el tornarem a trobar en una altra notícia, per res de bo, del “Diario de Barcelona” de l’11 de juny de 1851.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 24 de maig de 1850, hi tenim els habitants dels pobles de la província de Tarragona. Mont-roig en té 2.563[25]; curiosament, diu que 2 són “inscritos en las listas especiales de hombres de mar”[26]. Aquests, possiblement, eren de Miramar.
A la quinta del 1850 hi ha 12 mont-rogencs[27]: Josep Sabaté, Josep Maria Fortuny (“exento”), Francesc Borràs Prous, Antoni Miralles, Joan Baptista Ferrer (“preso, debe servir cuando se halle en libertad”), Josep Martí Martí (“inútil”), Rafael Rovira (“inútil”), Juan Baptista Bargalló (“prófugo”), Ramon Munté (“prófugo”), Joan Marcó (“inútil”), Francesc Aguiló (“prófugo”) i Josep Tost (“corto de talla”). Dels 12, només n’hi van anar 3. El que estava pres i els 3 pròfugs deurien ser conseqüència de la guerra que havia acabat tan sols uns mesos abans.
L’abril de 1849, Ramon Cabrera continuava confinat a Marsella. Aviat podrà marxar a Anglaterra on es casaria el 27 de maig de 1850 amb Marianne Catherine Richards, una rica hereva d’una important família anglesa. Viuran a Wentworth, prop de Londres. Acabada la Segona Guerra Carlina, Carles VI, comte de Montemolín, va demanar la mà de la germana del rei Ferran de Nàpols, Carolina de Borbó dos Sicilias. Això, el govern espanyol, ho va considerar una ofensa. El Duc de Rivas, ambaixador espanyol a la cort de Nàpols, protestà amb fermesa però el matrimoni fou beneit per Rússia i Àustria. Es casarien el 10 de juliol de 1850.
El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 15 de juliol de 1850, en una notícia sobre l’amillarament (padró de béns, generalment immobles, d’aquells municipis en què l’Administració pública encara no ha fet el cadastre) de Mont-roig, hi consta com a secretari Josep Maria Roig.
El governador interí de Tarragona publica un llarg article, el 16 de juliol, que comença dient: “Después del fallecimiento del Rey Fernando VII era inevitable la lucha, en que debía entrar la sociedad antigua con la nueva so pretesto de la guerra de sucesión…”. Després, repassa les dues guerres carlines i la situació internacional: “los grandes sucesos europeos sobrevenidos después de la última revolución de Francia…”. I informa de “las dos pequeñas partidas de latro-facciosos que según noticias han penetrado por la frontera, una con dirección a la provincia de Gerona y otra hacia la parte de Solsona, así como a la reunión de algunos republicanos en los bosques de Courtonge y de S. Lorenzo de Cerdans (Sant Llorenç de Cerdans, del Vallespir, a tocar de Prats de Molló). Dichas facciones desaparecerán como los fuegos fatuos de un cementerio…”. Podia ser l’inici d’una nova tongada d’accions carlines en un context on “no deja de haber en todos los pueblos unos pocos hombres desesperados, quienes faltos de valor paro esponerse a la rebelión militante… intentan acrecentarla, propagando noticias exajeradas y tergiversando hechos…”[28].
El capità general de Catalunya Manuel Gutiérrez de la Concha fa publicar que “justificado que en la noche del 16 el bandido (Francesc)Baliarda pasó con su gavilla por medio del pueblo de Horta, sin que el alcalde ni el ayuntamiento hicieran la menor demostración ni dictasen la más lijera disposición…”, ordena que l’alcalde i un dels regidors (escollit a sorts) siguin desterrats tres anys a les Illes Balears[29]. Era una partida republicana.
Hi ha alguns esdeveniments que podrien ser conseqüència de membres aïllats d’alguna partida carlina que recorria el territori. El “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 24 de juliol de 1850, esmenta “la aparición en el día 9 (de juliol)… de tres malhechores en el término de Villalba, quienes sorprendieron al vecino de Fatarella (Terra Alta) llamado José Cugat y Pascual, y le pidieron 200 onzas de oro. Luego de conocido dicho desacato salió el somaten de ambos pueblos y desaparecieron los ladrones dejando libre el preso…”. Un altre cas: “A las 9 y media de la noche del día 13 se presentaron tres hombres desconocidos pero sospechosos en las casas de Selma (Aiguamúrcia, Alt Camp), se levantaron en somaten contra ellos los esforzados vecinos de aquel lugar, y los persiguieron…”. Afegeix: “las correrías de (Francesc) Baliarda no han tenido ninguna influencia en esta leal provincia (Tarragona)…”.
A l’informe de la Guàrdia Civil del mes de juliol hi trobem: “Día 18. La de Montblanch capturó en el pueblo de Blancafort (Conca de Barberà) al paisano, José Sanjuan (a) Pona por blasfemo del Gobierno de S. M. y de los Sres. del ayuntamiento de aquel pueblo… Dia 22. La de Amposta… aprendiendo a Juan Arbós, Joaquín Guardia y Miguel Gras vecinos de S. Carlos de la Rápita por haberlos hallado en el barranco denominado de D. Nicolás con ocho sacos de sal, la que fue entregada a la aduana de la Rápita, y los paisanos lo fueron al alcalde de Amposta…”[30]. La sal era un bé molt preuat; aquells en feien contraban. Els informes dels mesos anteriors estan plens de detencions arreu per viatjar i “no llevar pasaporte”, per portar-lo caducat o falsificat… També d’algun desertor de l’exèrcit.
“En la noche del 27 (de juliol) fueron aprehendidos en el hostal de Coll de Dabi[31], Raimundo Bosch, natural de la provincia de Gerona, Jaime Ríos, de la de Barcelona, Miguel Llobet, de la de Tarragona, el primero titulado teniente, y los otros dos individuos de la gavilla del bandido (Francesc) Baliarda… han sido fusilados a las 5 de la mañana del 29, en el mismo punto donde fueron aprehendidos…”[32]. Eren d’una partida republicana. A més, s’explica que també han estat afusellats un soldat desertor d’idees republicanes que va intentar revoltar la guarnició de Molins de Rei, i un membre d’una partida que estava amagat en una casa de Martorell. Acabava dient: “Sensible es el derramamiento de sangre española; pero… los criminales aprehendidos y fusilados… son un justo tributo a la seguridad individual a la conservación de la propiedad…”.
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 16 d’agost de 1850 hi trobem una altra mina de Mont-roig, de coure i dita “Fuerte”, a la partida de les Arrabassades i de “Pablo Cantons y companyia” de Reus.
El 28 d’agost de 1850, el cap republicà Francesc Baliarda, que vivia a casa seva a Sant Andreu (Barcelona), el van anar a buscar els mossos d’esquadra. Baliarda, amb el seu germà i cunyat, van oposar resistència armada durant tota la nit. “Habiendo llegado a mi noticia que algunos propietarios habían recibido un escrito del bandido Baliarda pidiéndoles dinero… sospeché si no obstante las noticias… de que este bandido había repasado la frontera con el resto de su fuerza, pudiera haber quedado oculto en alguna de sus guaridas, especialmente en S. Andrés de Palomar (en l’actualitat barri de Barcelona), pueblo de su naturaleza… sorprendida anoche la casa de la madre de Baliarda, se encontró a este y su hermano dentro, donde se hicieron fuertes, pero donde también los valientes mozos de las Escuadras penetraron, y dieron muerte al referido bandido… si bien a costa de la pérdida sensible por nuestra parte de un mozo, y de otro herido de gravedad… El hermano consiguió fugarse, aunque herido, y era perseguido por el somaten y las tropas…”[33].
En el “Boletín oficial de la provincia de Tarragona”, del 30 d’agost de 1850, en la relació de captures a fer, n’hi ha dues de curioses: John Williams i William Brown “desertores de la fragata americana Constitución, Capitan Conover…”. Diu que són de la Gran Bretanya. A l’informe de la Guàrdia Civil del mes d’agost hi tenim: “Día 9. La de Valls detuvo a Juan Vidal por encontrarlo jugando a las chapas[34] y fue entregado al Alcalde de Vilarrodona, juntamente con 6 rs. 2 4 mrs. que fueron hallados en dicho juego… Día 25. La de Vimbodí detuvo a José Pujol vecino de Ginestá, Bautista Figueras de Porrera, Juan Mas de Cornudella y Juan Hernandez de Tarragona, por encontrarlos en el café jugando a juegos prohibidos… Día 26. La de Tortosa prendió a D. Francisco Flórez ex-teniente de caballería carlista por haber tenido noticia que se quería marchar de dicha ciudad…”[35].
Quedaven encara alguns membres de partides aïllats a les muntanyes. “El cabecilla Sistellé del pueblo de Abia[36] que en la guerra última capitaneó una partida, y que en el mes próximo pasado estaba al frente de los cuatro bandidos que el día 15 (de setembre) fueron muertos en las inmediaciones de Solsona había permanecido escondido… con 4 foragidos, más se dejó ver en la sierra de Capolat partido de Berga… Al somaten de Capolat les cupo la suerte de dar con los bandidos en lo más áspero de la sierra. Roto el fuego por una y otra parte… Quedaron muertos en el campo el cabecilla Sistellé y los criminales que acaudillaba, a quienes además de sus armas de fuego se les encontró tres puñales…[37]”
A les següents hi trobarem varis mont-rogencs. “A las 9 de la mañana del 20 (de setembre) … aparecieron en el término de Alforja camino de Cornudella tres hombres sospechosos, los dos armados con carabinas y cananas, y el otro con un garrote sin manta, robando a dos vecinos que se dirigían al mercado de dicha villa…. Se levantó el somaten acompañado de la fuerza del ejército… pero se dispersaron los ladrones…”[38]. “Diario de Barcelona”, del 22 de setembre de 1850: “La escuadra de Riudoms, capturó en el día 5 a Francisco Solé y Pabot, natural y vecino de Monroig, reclamado por el señor comandante general de la provincia de Tarragona, a disposición del cual fue puesto…”. A l’informe de la Guàrdia Civil del mes de setembre hi tenim: “Día 6.. La de Hospitalet detuvo y presentó al Alcalde de Montroig a Francisco Puñet por encontrarle con una escopeta, sin licencia…”[39]. Ens diu que aquest era l’alcalde de Mont-roig. Sabem que el 1848 ho era Josep Jordi Munté[40]. També que el 1850 ho era (també) el mateix. El primer tinent d’alcalde era Joan Bargalló Toda, segon tinent d’alcalde Miquel Fontcuberta Vall[41], regidors Miquel Olivé Martí, Josep Aragonès Dalmau, Isidre Guasch Vilalta, Josep Vilà Gil, Josep Maria Martí Vall[42], Salvador Aragonès Bargalló, Joan Aleu Català, síndic procurador Miquel Salvadó Maseras[43]. A l’informe de la Guàrdia Civil del mes de novembre hi tenim: “Día 30. La de Cambrils detuvo… a Juan Aragonés[44] vecino de Montroig por viajar sin documentos…”[45].
“Diario de Barcelona”, del 10 d’abril de 1851: “Escriben de Cornudella (Priorat) con fecha del 6, que divagan por aquella comarca algunos malhechores que al parecer son de Porrera, a los cuales se ha reunido un famoso tuno de Montroig, y hace ya días que en varias partes estaban esperando una ocasión para hacer de las suyas…”. Qui deuria ser aquell “famoso tuno de Montroig”? A “La España”, del 13 de d’abril de 1851, hi anota alguna informació més sobre aquest personatge, datada a Cornudella el dia 6: “Es preciso que las autoridades, hagan cumplir su deber a los alcaldes en el grave cargo de impedir el abuso que se hace de escopetas y no dar lugar esos enjambres de ociosos que sin más ni más van cazando con licencia y sin ella en la época de la veda…”. En aquell mateix “Diario de Barcelona” del 10 d’abril, hi trobem una informació curiosa: “Tenemos datos seguros… el 25 de marzo último, cuatro hombres bien conocidos estuvieron en la antigua finca, propia de Scaladei, llamada Bon-repós, y en medio del día deshicieron un paredón, en cuyas entrañas se supone estaban enterradas algunas efigies de Carlos III, en oro de buena ley. A lo menos estos no han dado tanto pábulo al ridículo como los bobos que el año pasado estuvieron buscando en las ruinas de dicha Cartuja la friolera de un millón de duros…”.
Més mont-rogencs. “Diario de Barcelona”, del 7 de maig de 1851: “La escuadra de Riudoms capturó en el pueblo de Monroig a José y Juan Mendoza, naturales del mismo, reclamados por el señor juez del partido de Falcet, al cual fueron conducidos…”. Aquest Joan Mendoza ja l’havíem trobat en una notícia del “Diario de Barcelona” del 27 de març de 1829: “… contra Tomas Vila (a) Pistol, Juan Mendoza (a) Chiu[46], presos en las Reales carceles de esta ciudad, y Pedro Abelló… ausente vecino de la espresada villa de Monroig…”. També havíem vist, al “Diario de Barcelona” del 15 de desembre de 1837, que en un fet d’armes de la Primera Guerra Carlina s’havia distingit “… el cabo 1º Joaquín Mendoza, que mató a su cuñado el capitán faccioso (a) Llebrot…”. Aquest, era el cap carlí Pere Abelló, dit “Llebrot”, de Mont-roig. Ferran Jové, al seu “Estudi onomàstic de la vila i terme de Mont-roig del Camp” ens comenta[47]: “D. Pere Abelló capità… y Dª Magdalena Mendosa conjugues vehins del poble de Montroig emigrats a Farena”[48]. Hi afegeix que el pare d’aquesta era Joseph Mendosa, dit Xim, de Cornudella, i la seva esposa era Maria Pujol. Així tenim que, Josep i Joan Mendoza de la notícia del “Diario de Barcelona”, del 7 de de maig de 1851, són germans del Joaquim que mata Pere Abelló, dit “Llebrot”.
“Diario de Barcelona”, de l’11 de juny de 1851: “La escuadra de esta capital capturó en la noche del 16 a Tomás María Maciá (a) Margall natural de Monroig por ser de muy malos antecedentes y tenerlo reclamado el señor General comandante general de la provincia de Tarragona a donde fue conducido…”. Recordarem que, aquest, ja l’havíem trobat en varis fets llòbrecs: en el darrer, detingut i reclamat pel Jutjat de Falset, el 2 de maig de 1850.
Al “Diario de Barcelona”, del 23 de setembre de 1851, hi ha la crònica de la Festa Major de Mont-roig (7 a 9 de setembre)[49], s’hi deia: “en honor a San Miguel y de las santas Reliquias[50], festejáronse dichos patronos con las danzas de Valencianos, Moros y Cristianos y Rosaura, los cuales recorriendo las calles de la citada villa…”[51].
He fet una recopilació dels mont-rogencs membres de partides carlines que he anat trobant. Hi ha varis que són caps de partida o que deurien tenir algun càrrec rellevant: Manuel Simó, dit “Simonet” (aquest ja actuava a la Primera Guerra Carlina), Joan Baptista Martí i Josep Fontgibell. També surt citat, estranyament, Pere Abelló dit “Llebrot”[52]. D’altres: Francesc Bou, Francesc Bargalló dit “Vixac”, Josep Fontgibell (fill d’aquell anterior del mateix nom), Josep González, Tomàs Macià, dit “Margall”[53], JosepMestre, Josep Trepat, dit “Maciá”, i Josep Vernet. A més d’aquests noms, que he trobat, també deurien haver-hi més mont-rogencs, principalment si pensem que hi havia una partida comandada per aquell mont-rogenc Manuel Simó, dit “Simonet”. En els fets previs a aquesta guerra, però, que hem de considerar com a part dels seus antecedents, hem trobat a: Josep Fortuny, dit “Gerreta”, Joan Boronat, dit “Fransa” i “N. Bonet” (cunyat de Pere Abelló, dit “Llebrot”). En fets posteriors a la guerra, segurament en aquells actes de bandidatge de membres dispersos de les partides carlines o reclamats per la justícia per aquests fets succeïts en la guerra, hi trobem: Pere Ble, Bartomeu Folch, Josep Mendoza, Joan Mendoza (germans i cunyats d’aquell cap carlí Pere Abelló dit “Llebrot”), Francesc Solé Pabot i un citat com “un famoso tuno de Montroig”. No vull deixar sense esmentar dos mont-rogencs que lluitaven en les partides liberal-republicanes: Miquel Jover i, principalment, “Ferran de Montroig”. Aquest darrer surt citat com a rellevant cap de partida.
Relacionades les guerres carlines, he estimat que potser sigui d’aquesta Segona Guerra Carlina, un relat popular de la Selva del Camp, reproduït per l’eminent etnògraf Ramon Violant i Simorra, que explica que uns voluntaris liberals, que els carlins de la vila havien foragitat, s’estaven prop de l’ermita de Paret Delgada. “Un d’ells es dirigí reptador a la Creu Blanca, i, fent burles sarcàstiques del Crucificat, li feu saltar les cames a bocins d’una escopetada. Passaren anys, i aquest valent minyó… va amullerar-se amb una pubilla dels contorns de la Sel[JMMR1] va… Al cap d’un temps esperaren el primer plançó de la seva nissaga… la muller fa infantar un nin ple de salut, (però) al pobre infantó li mancaven les cames…”[54]. Aquella Creu seria coneguda com la dels Peus Tallats. Ramon Violant i Simorra també esmenta que als voluntaris liberals se’ls anomenaven “cipaios”[55]. Aquest relat té una certa coincidència amb aquell fet de la Guerra del Francès en què, al soldat napoleònic que va calar foc a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca (el 13 de juny de 1811), passat el temps, se li va assecar el braç. Aquest tipus de fets proliferaven en la tradició oral de les nostres terres. Tornant a la denominació de “cipaios”, recordo haver sentit comentar a la meva àvia Dolors Ferratjes Tost, com els vells del poble (estem parlant de finals del segle XIX), anomenaven així els soldats liberals.
També en aquest cas, a la Segona Guerra Carlina, hi ha una digressió cultural relacionada amb Mont-roig que voldria comentar. A la Primera Guerra Carlina havíem vist com aquella obra de teatre “La Verge de la Roca”, de Pere Antoni Torres i Jordi, s’articulava al voltants d’uns episodis que succeeixen quan uns militars s’allotgen en una casa de Mont-roig el 1833 i que es desencadenaven per un fet llunyà durant la Guerra del Francès (1811). Ara, a “Las carbassas de Monroig”, de Pitarra, serà sobre uns esdeveniments de la Segona Guerra Carlina.
Aquesta obra es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, el 12 d’octubre de 1865. És un dels “Singlots poétichs ab ninots” de Frederic Soler Hubert, dit Pitarra (1839-1895), un dels autors teatrals més rellevants del teatre català del segle XIX. Pitarra aviat va quedar orfe de pare i mare i va anar a viure a casa de l’oncle matern, Carles Hubert, un rellotger amb botiga al carrer d’Escudellers núm. 80 a tocar, casualment, del carrer de la Carbassa (ara: d’en Carabassa). Va aprendre l’ofici de rellotger i quan tenia vint anys, al morir el seu oncle, va heretar el negoci. Jo deia al llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat”: “M’ha arribat que Pitarra podia tenir ascendents al nostre poble. Deuria ser per part de pare. Sembla que podia estar relacionat amb a cal Joan Marc; Joan Aleu Reynal comentava que Frederic Soler havia regalat un rellotge al seu pare. En qualsevol cas, va fer una obra de teatre ambientada a Mont-roig...”[56].
L’acció de “Las carbassas de Monroig” es centra en la Mundeta, filla de l’Anton. Aquesta, és orfe de mare i s’ha criat a la ciutat amb els amos de la finca on el pare feia de masover. Anton: “¡Cuidado á despreciá ‘l poble!… Com qu’ara has vist Barcelona, tot ‘t semblará poch noble…”). Ara ha tornat al poble on retroba al Joseph i al Manel, dos companys de jocs infantils. Però no en vol saber res de cap dels dos; del primer diu que és “tonto” i del segon que volia ser capellà. A casa, ara s’hi allotja un militar. El pare no li agrada que la seva filla sospiri per aquell. “¿Que ‘t creus que no m’ afiguro que fas broma ab l’ allotjat?… Com que a taula, ‘l maquetrefa, tot es: Salero y mi vida… No sé lo que ‘t va tirá, pero qui tira pedretas, diuhen que tira amoretas…”. El “malitar” és Don Enrique, que té per sergent a Pachorra. Aquí trobem com els militars sovint s’allotjaven a les cases dels veïns del poble. Fins i tot, a vegades, ocupaven alguna casa; ho trobarem a la Tercera Guerra carlina (1872-1876) quan Maria Jordi, de “cal Jordi” reclamarà que li paguin pel temps que hi va haver soldats[57].
A l’escena VII del primer acte, el Joseph li comenta al militar: “Avuy fa vuyt días / que va entrá en caixa un minyó. /… ‘L noy de can Menció, / que es del terceru de Guías…”. i li demana que miri de excloure’l perquè es casat i té dos fills. El militar, Enrique, contesta (en castellà): “No es motivo suficiente. / … Eso era antiguamente / Mas muchos para zafarse / se casaban, y ahora ya / casado o soltero va…”. La conversa continua. Joseph: “¡Y doncs com ha d’arreglarse!”. Enrique: “La Reina manda, y…”. Joseph: “¡Gran feyna!…”. Enrique: “Entonces sálvele usté, / en pagando seis mil reales…”. Joseph: “¡Vaya una lley mes igual! / Lo rich sense cap perill / te’ls dineros ben seguros, / y així ‘l rich pert trescents duros, / y ‘l pobre ha de perdre un fill…”. Ara tenim aquella qüestió, que hem vist anteriorment, d’eludir el servei militar mitjançant el pagament d’uns diners. Eren aquells “soldats de quota”.
A l’acte segon, es planteja el conflicte quan els militars se’n han d’anar del poble. Comença amb (Don Enrique): “No olvides que hoy es la marcha”. Pachorra: “De esto hablar quería luego. / ¿Y esta muchacha? ¿y su fuego?”. Enrique: “Se convertirá en escarcha”. Pachorra: “… y así herir sin compasión / ni lo hace un sordao raso…”. Una mica després, Enrique: “Por lo mismo es que mi fuego / esta vez fue más voraz, / pero yo amo al compás / del bélico himno de Riego. / En mi amor no hay ceguedad; / es más libre que Espatero; tantas veo, tantas quiero, y viva la libertad…”. Pachorra li esmenta que la Mundeta té un noi que l’estima: “Y ella le desprecia, / con la esperanza necia / de que usted por ella muere…”. Enrique: “¡Nada! ¡nada! que no he dicho, / que me ame y que piense en mí, / y que sufra mucho… Verás cómo esto conviene. / Ahora vamos a Tortosa; / sabes que allá quedó Rosa…”. Aquell fatxenda del Don Enrique fa esment a l’Himne de Riego. Recordarem que Rafael de Riego havia fet un “pronunciamiento” l’1 de gener de 1820, reclamant la restitució de la Constitució de Cadis i que això va dur al “Trienni Liberal” (1820-1823). Tan sols un fatxenda, que era militar a l’exèrcit d’Isabel II, citaria aquell. També ho fa amb Baldomero Espartero, el liberal progressista i heroi de la Primera Guerra Carlina, que va usurpar la Regència a Maria Cristina, la mare d’Isabel II.
A l’escena V, hi ha una anotació interessant que ens du al paisatge del Mont-roig que coneixem, que estimo amb delit. El Joseph li diu a la Mundeta: “Buscavam sempre fent bulla, etzabaras pels camins; jo arrancaba ‘l baylarins, y tú ‘ls venías a agulla…”[58].
A l’escena VIII, hi trobem un dels famosos fragments. Entra el pare (l’Anton) i li pregunta pels dos nois, els dos pretendents del poble, a la Mundeta. Aquesta, contesta que han marxat “Contents y enganyats”. Llavors el pare diu: “Ja ‘t dich jo que `s pot ben dí / que per carbasses Monroig. / Las del hort ja fan molt goig; / la Pepa ‘n va da a n’ Martí. / tu aquestes dos que ‘ls atrassas, / y jo ara a cal Arenas / n’hi comprat dues dotzenes: / juntes vint y set carbasses”.
Cap al final, a l’escena XIII, arriba el moment de l’acomiadament del militar. Don Enrique: “Adiós, patrón (Dantli la má)…”. Anton: “¡Vaja, doncs, buen viento!”. Enrique: “Salgo de este alojamiento / con verdadero pesar…”. Anton: “¡Así se rompiese usted / fins hasta la nuez del cuello!…”. Enrique: “¿Cuánto es?”. Anton: “Un napoleón[59]… ¿Li estabello una cadira / per la esquena?”. I el sergent Pachorra (canta): “Amorcillos de soldado / son amorcillos que vuelan, / porque en tocando a la marcha / quédate con Dios, morena”. L’obra acaba (escena XIV) amb un mosso que porta unes grans carabasses: “Vínch de part de’n Pau Arenas, que aquí teniu las carbassas”. Després entra un escolanet duent un sant: “De part del senyó rectó, que vesteixis aquets sants”. I acaba el pare, l’Anton, (moralitzant) mirant al públic: “Recordeu bé la llissó”.
Vuit anys després de l’estrena de “Las carbassas de
Monroig”, també s’estrenaria l’obra “La Verge de la Roca” de Pere Antoni Torres
i Jordi.
[1] Bartomeu Poses.
[2] Joan Cavalleria dit “Montserrat”.
[3] Ramon Arbonès dit “Ramonet”.
[4] Josep Brúdit “Basquetas”.
[5] Gabriel Baldrich.
[6] Josep Ribas.
[7] Manuel Simó, dit “Simonet”.
[8] Recordarem que se’ls anomenava “matiners”.
[9] Bartomeu Poses.
[10] Una “legua de posta” eren quatre quilòmetres.
[11] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII” d’Antonio Pirala, Volum 1, pàg. 552.
[12] “La Guerra dels matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular” de Robert Vallverdú (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002), pàg. 294.
[13] Es aquell frare Salvador de Santes Creus.
[14] Salvador Cendrós.
[15] “Segunda parte de la guerra civil: Anales desde 1843 hasta el fallecimiento de Don Alfonso XII”, pàg. 570.
[16] Del text “La Guerra dels Matiners en Cataluña. Crisis económica y revuelta social” de Robert Vallverdú Martí.
[17] “Memoria sobre las causes meteorológico-físicas que producen las constantes sequias de Murcia y Almería, señalando los medios de atenuar sus efectos” de Manuel Rico Sinobias (Madrid, 1851).
[18] “El Clamor Público. Periódico Político, Literario e Industrial” del 12 de setembre de 1849.
[19] Era el “Boletín Oficial del Estado” (B.O.E.) de l’època.
[20] La informació dels “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” procedeixen de l’Arxiu històric de la Diputació de Tarragona.
[21] Aquest, fou un important cap d’una partida carlina.
[22] Deu ser “Margal”.
[23] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 6 de març de 1850.
[24] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 4 d’octubre de 1848.
[25] A “Evolució de la població de fet”, publicada pel IDESACT s’hi diu que el 1857 eren 2.423 habitants.
[26] Riudoms: 2.993, Cambrils: 1.940 (dels quals 154 són “hombres de mar”) i Montbrió: 1.313.
[27] Aquesta informació procedeix de l’Arxiu Històric de la Diputació de Tarragona.
[28] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 17 de juliol de 1850.
[29] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 20 de juliol de 1850.
[30] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 14 d’agost de 1850.
[31] Coll de Daví (Pont de Vilomara, Bages).
[32] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 2 d’agost de 1850.
[33] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 30 d’agost de 1850.
[34] Hi havia dos jocs de xapes. En un es dibuixava un cercle a terra i a dins s’hi col·locava una xapa de cada participant. Des d’una línia exterior, a uns metres, cada jugador tirava una altra xapa amb la intenció de fer fora del cercle una xapa d’un altre participant. Si ho aconsegueix es queda aquella xapa i torna a tirar. L’altre l’he trobat en el web “Reciclajoc tradicional”, és fer una cursa de xapes on hi participen 2 jugadors que prèviament han dibuixat a terra un circuit on està marcat la línia de sortida i on els jugadors han posat cadascú la seva xapa. Diu: “1 – Es determina un ordre de participació. 2 – El joc consisteix en completar el trajecte abans que la resta de participants. 3 – Per colpejar la xapa s’ha de fer impulsant-la amb el dit índex. 4 – Un participant pot anar tirant mentre no se surti del trajecte. En el moment que això passa perd el torn i espera allà on s’ha quedat a què li torni a tocar. 5 – Quan un participant xoca amb una altra xapa, ha de retornar a la línia de sortida. 6 – Guanya qui recórrer l’itinerari més ràpid”. En aquella notícia s’hi diu que la Guàrdia Civil havia detingut a una persona per “encontrarlo jugando a las chapas…”. S’hi deuria jugar bastants diners, i aquell detingut deuria ser el promotor del joc.
[35] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 9 de setembre de 1850
[36] Avià (Bergadà).
[37] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 18 de setembre de 1850.
[38] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 30 de setembre de 1850.
[39] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” de l’11 d’octubre de 1850.
[40] El 1829 era administrador de la Junta de construcció de l’església nova.
[41] Com veurem més endavant, aquest era un dels principals contribuents de la província. Era gendre de Francesc Riba i Mestre (fou alcalde de Mont-roig), el del llibre “Història de Mont-roig” i propietari del “Mas del Tita”. Vegeu el text “Mas del Tita” publicat al web de “Ressò mont-rogenc” el 5 de febrer de 2020.
[42] Aquest, era l’avi del meu avi patern Miquel Martí Aragonès, de “cal Panadero”. El fill de Josep Maria Martí Vall seria Joaquim Martí Prous (aquest seria alcalde de Mont-roig del 1899 al 1901).
[43] “Notícies històriques de Mont-roig del Camp” de Baptista Nogués, pàg. 59.
[44] Possiblement, Joan Aragonès Barrera, del carrer de la Pica núm. 39 (cens electoral de 1868).
[45] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 18 de desembre de 1850.
[46] Com hem vist, aquest renom de “Chiu” deu ser “Xim” : “… el pare d’aquesta era Joseph Mendosa, dit Xim…”.
[47] Pàg. 330.
[48] Llibre d’Òbits i de Matrimonis de Farena, any 1812; 12-11-1836. Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona.
[49] S’esmenta que la Festa Major es farà dels dies 7 al 9 de setembre, quan a l’actualitat és per Sant Miquel, el 29 de setembre. En el Text “La Festa Major en diaris antics (i un grapat de cireres)” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 412, hi trobarem l’explicació: “En el llibre “L’ermita de la Mare de Déu de la Roca, història d’un símbol (A partir d’un relat de Josep Savall Ferrando)” de Glòria i Josep Maria Savall Solé (Centre d’Estudis Mont-rogencs, Onada Edicions, 2014), pàg. 76, referint-se a 1816, s’hi diu: Reunides les autoritats municipal i eclesiàstica, acordaren traslladar processionalment la venerada imatge (de la Mare de Déu de la Roca) al Santuari, fixant la data 8 de setembre en què se celebrava la diada de Sant Miquel, encara que el dia d’aquest Sant sigui el 29. Era pel motiu que el dia 29 cada any s’atopaven en la recol·lecció de la verema… En una nota a peu de pàgina afegeix: He sentit contar jo als vells de Mont-roig, la diada de la Festa major o sigui, de Sant Miquel, va ser canviada alguna vegada al dia 8, perquè es trobaven en el veremar la majoria dels anys”.
[50] Baptista Nogués comenta: “Des de l’any 1804 es feia la festa de les Santes Relíquies, al segon dia de la Festa Major de Sant Miquel…” (“Notícies històriques de Mont-roig del Camp”. “Quaderns de la Pixerota”, 2017, pàg. 99). Eduard Boada amplia aquesta informació, fent referencia a Francesc Riba i Mestre, al llibre “Mont-roig del Camp. Goigs i ermites” (Cossetània Edicions, 202), pàg. 107.
[51] Vegeu el text “Ball de coques, d’altres balls i castells (en diaris antics)” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 417.
[52] Tot i que dèiem que aquest havia mort en una batalla, prop de La Bisbal de Falset del 8 de desembre de 1837, a la Primera Guerra Carlina (segons el “Diario de Barcelona” del 15 de desembre de 1837).
[53] Aquest també l’hem trobat relacionat amb fets delinqüents posterior a la pròpia guerra.
[54] “Etnografia de Reus i la seva comarca (El Camp, La Conca de Barberà, El Priorat)” de Ramon Violant i Simorra. Publicat originàriament el 1955 i novament el 1990 per Editorial Alta Fulla, pàg. 790.
[55] Originàriament els “cipaios” eren membres d’un cos de cavalleria de l’Imperi Otomà, generalment procedien del Magrib. Més tard, fou assignat als soldats nadius de l’Índia que estaven incorporats a l’exèrcit britànic. I finalment, per extensió, i amb una connotació negativa, als soldats a sou d’algun exèrcit.
[56] Vegeu el text “Pitarra i Las carbassas de Monroig” del llibre “Mont-roig: esberles d’un mosaic esbocinat” de Martí Rom (Arola Editors, 2019), pàg. 535.
[57] “Boletín oficial de la provincia de Tarragona” del 19 d’octubre de 1877.
[58] Està referint-se al “pal de ballarí”, de les atzavares. Vegeu el llibre “Joan Miró i Mont-roig: pal de ballarí (1911-1929)” de Martí Rom (Arola Editors, 2012), pàg. 162.
[59] Moneda de l’època que equivalia a uns 18 rals.
Herois carlistes de la guerra dels Matiners o 2ª guerra carlista
El general carlí Castells li va encomanar l'organització dels carlistes del districte de Vic i amb l'ajuda de molts propietaris de la Plana de Vic va aconseguir compondre un Batalló de més de 11.000 homes. Va organitzar així mateix el carlisme a Berga, i en esclatar la Tercera Guerra Carlista es va llançar a la campanya a l'abril de 1872, entrant en diverses poblacions i aconseguint atraure molts antics liberals.
A Sant Pere de Torelló va tenir una escaramussa amb forces de la Guàrdia Civil. Els voluntaris carlistes, ben joves es van espantar una mica en començar el tiroteig i veure dos o tres ferits, però la serenitat de Galcerán els va fer mantenir el valor. Amb el General Castells va fer front a una columna liberal a les muntanyes de Vallcebre, que va obligar els liberals a dispersar-se. Aquella victòria va proporcionar alguns dies de descans als carlistes i els va permetre augmentar els efectius. Més tard Jeroni Galceran va atacar Terrassa i va entrar al recinte de la ciutat. Pocs dies després va ser ferit en una cama en el combat de Sallent. El 1873 va ser nomenat comandant general carlí de la Província de Barcelona després de ser destituït el General Castells.
Curat de la ferida va tornar a la lluita, i en menys d'un mes va triplicar el contingent de les forces carlines. Durant l'atac a Ripoll va estar encarregat de rebutjar la columna enemiga que hi havia a Vic, per evitar que acudís en auxili dels defensors de Ripoll. El Coronel Galceran tenia uns mil homes a Sant Hipòlit de Voltregà. Quan va sortir de Vic la columna republicana, el coronel carlí Martí Miret va trencar el foc amb les seves forces, retirant-se amb ordre fins a trobar als voltants del castell d'Orís el Coronel Galceran, que va entrar també en acció, i sense comptar les forces contràries es va precipitar sobre elles, caient llavors ferit de tanta gravetat que va morir a Conanglell l'endemà a l'anomenat Foc de la Gleva, que va tenir lloc el 23 de març de 1873.
Després de la seva mort, el general carlista Ruiz de Larramendi, va lliurar a la vídua de Jerónimo Galcerán un autògraf de Don Alfonso de Borbó i Àustria-Est, llavors General en Cap dels carlistes de Catalunya, juntament amb el decret ascendint Brigadier al seu marit , que tan estimat i popular s'havia fet a tot Catalunya. El juny de 1912 els carlins catalans van celebrar un multitudinari aplec a Conanglell, a prop de Torelló, amb l'assistència de prop de 15.000 persones, i van inaugurar un monument al lloc on va caure mortalment ferit Galceran, que va ser costejat per subscripció entre els carlins. Durant la Guerra Civil Espanyola el monument va ser destruït. El 2003 va ser erigit un nou monument al lloc de l'anterior, però a la dècada de 2010 li va caure un llamp i actualment es troba en ruïnes.
Un germà de Jeronimo Galceran, el Reverend Josep Galceran, rector de Vinyoles d'Orís, també es va distingir a la darrera guerra carlina. Va participar en algunes partides d'armes, per la qual cosa va ser empresonat i processat. Va aconseguir escapar de presó i se'n va anar al camp carlí, prenent part en diverses accions. A l'acció de Navarcles va caure greument ferit. Va ser ascendit a tinent coronel. No va fer servir cap altre distintiu militar que l'espasa al cinyell, la boina i un Crist penjat al coll. A l'acabar la guerra va tornar a ocupar la seva parròquia. Posteriorment va guanyar el Curat de la Parròquia de La nostra Senyora de la Pietat de Vic i va morir en aquesta ciutat.
Marcel·lí Gonfaus i Casadesús 'Marçal' (Prats de Lluçanès, 14 de juny de 1814 - Girona, 8 de novembre de 1855) als vint anys ingressà en l'exèrcit carlista í i participà en la Primera Guerra, emigrant a França el 1840, després del Conveni de Bergara. El 1847, durant la Segona Guerra tornà a prendre les armes, ascendint a coronel i distingint-se en les accions d'Aiguaviva, presa de Banyoles, Pasteral, vencent al general de la Concha a Fornells. Manava una divisió de llancers lluçanesa, els quals es distingien per la seva valentia i audàcia, arribant sovint a doblegar les forces liberals centralistes. En una acció sostinguda per apoderar-se d'unes cases als afores d'Amer, el llavors comandant i després general isabelí Oràa s'hi feu fort amb un grup de soldats, els quals després de resistir tres dies i esgotades les municions, trobant-se ferits la majoria, menysprearen encara les intimidacions de capitulació que els hi feien els carlins menats per Gonfaus. Aquests assaltaren llavors les cases, i s'apoderaren del comandant Oràa, al qual anaven afusellar, quan Gonfaus li estrenyé la mà i el deixà lliure, en premi a l'heroisme demostrat.
Continuà Gonfaus les operacions cobrint-se de glòria per les seves gestes, fins a veure's assetjat per les columnes dels generals Echagüe, Rios, Santiago, Ruiz, Lafont i Hore, en combinació amb la del general de la Concha. Malgrat la pressió de les forces contràries, encara va fer presonera la guarnició de Granollers, i guanyà les accions de Mieres i Rupit. Al final, el general Hore el derrotà i el feu presoner, sent conduït a Girona, on un consell de guerra el condemnà a ésser afusellat. El 10 d'abril de 1849 ja es trobava amb els ulls embenats davant l'escamot que l'anava a afusellar, quan arribà el general Oràa amb l'indult que havia sol·licitat de la reina, en record de la gràcia que havia rebut de Gonfaus a Amer. Fou conduït a Barcelona, on el general de la Concha l'omplí d'atencions. En virtut d'una amnistia, emigrà a França. Però el 1855 entrà de bell nou a Espanya, sostenint gairebé sol l'alçament de 1855; però ferit i fet presoner a Orriols (Bàscara), fou afusellat a Girona. Carles VII va concedir a la vídua el títol de Comtessa de Marçal.
Josep Estartús i Aiguabella (Sant Privat
d'en Bas, 1811 - Sant Privat d'en Bas, Garrotxa 28.12.1887) va ser un
capitost carlista. D'origen humil, de jove ingressà al Seminari de
Girona, a les darreries del 1833, d'on en sortí per fer-se voluntari
carlista. Participà en les tres guerres carlines i en els aixecaments de
1855 i 1869. Destacà en nombrosos fets d'armes, com al setge d'Olot, el
1835, durant la Primera Guerra Carlina, que li valgué la graduació de
comandant, abans d'acabar la campanya amb el grau de coronel.
Patí l'exili, però retornà per lluitar a la Guerra dels Matiners l'1 d'abril de 1848, com a comandant general de les forces carlines de Catalunya, amb caràcter interí, a l'espera de Cabrera, integrant-se en el seu quarter general, en qualitat de segon cap. Participà en la restauració de la Generalitat de Catalunya -la Diputació de Catalunya-, primera institució d'autogovern des del 1714 per a solucionar els problemes administratius, econòmics, civils i militars, i se li reconegué la seva tasca de planificador. A principi de 1849 veient la impossibilitat de guanyar la guerra, s'exilià a França.
Una nit de Nadal la noia no tornava a casa i el pare va creure que el bandoler se l’havia en-
dut. Molt enfadat i des-esperat els va anar a cercar. Quan va passar per
davant de la taverna del poble, va veure que el Griset bevia a la
barra. Encegat d’odi, se n’hi va anar de dret amb la intenció de
matar-lo. Però el bandoler, ràpid com un llamp, es va treure la navalla
de la faixa i el va matar. Des de llavors la noia ja no va voler saber
mai més res del bandoler. Després d’aquella mort, el Griset va haver de fugir del poble. Ple
d’odi per haver-ho perdut tot, amb la seva tropa va començar a
assassinar gent. Després de cada mort, deixava marques de sang de les
víctimes en un travesser de fusta que hi havia a la porta de la casa de
la vila de Cabra. Així era com aterria els cabrencs per haver-lo
desterrat. Un dia, en un mas no es va estar de
cremar vius dos hòmens lligats en unes cadires. I els companys del
bandoler, amb aquell assassinat tan bèstia, ja en van tenir prou i el
van trair. I el 1848, a Valldossera, mentre intentava fugir saltant per
un barranc, el Griset de Cabra fou abatut a trets per mossos d’esquadra.
En
Joan Forner, àlies el Griset de Cabra, natural de Cabra del Camp, era
molt conegut i temut a la Conca de Barberà i a l’Alt Camp, on tenia els
seus amagatalls i feia les seves malifetes. Va ser guerriller d’una
partida carlina, i col·laborava amb el Llarg de Copons. Hi ha una frase
que diu: "El Griset, el Mora i el Llarg de Copons van sortir de Cabra
sense pantalons", que fa referència aldia que aquests guerrillers van
ser foragitats violentament de Cabra. En Joan Forner era molt llest,
valent i decidit. Estava enamorat d’una noia de cal Canela de Cabra,
però els seus pares no el volien per gendre. Una nit de Nadal, el Griset
i la noia es van trobar i van anar a la seva. El pare va tenir por que
la noia hagués marxat amb el Griset, i els va anar a buscar. Va trobar
el Griset a la taverna de ca la Ramona, i va intentar matar-lo, però el
Griset, enfadat, el va matar a ell. El rebombori al poble va ser gran.
La mare del Griset va anar a demanar ajuda als veïns de cal Gregori, que
eren molt amics, i allí la dona de la casa els va dir:
–Ai,
filleta, no me’n parlis, que el nostre ahir va tirar un tiro al rei. No
podem fer-hi res, que ja tenim prou feina amb el nostre(fent referència a
Joan Oliva de Cabra, que havia intentat assassinar el rei Alfons XII a
Madrid).
A partir d’aquesta mort, el Griset va tirar pel dret, tenia tot un equip, i es movia molt, el veien a Fontscaldetes, a Selmella, a Forès, etc. (Explicat per Joan Adserà, de Cabra del Camp, març de 2011.) A Cabra també s’explica que a la façana de l’Ajuntament hi havia una fusta, on el Griset deixava marques fetes amb la sang de les seves víctimes, cosa que tenia molt espantada la canalla del poble, als quals, per atemorir-los més, se’ls parlava dels espantosos crims del Griset. (Explicat per Joan Grimau, de Cabra del Camp, abril de 2006.) El Griset va ser mort a mitjan segle XIX, a Valldossera, traït perun de la seva colla. Dos companys seus, l’Antoni Aguilera, dit el Fregaire, i Pere Alegre, dit el Gallina, també van ser capturats. Es van presentar a l’indult, però van ser acusats de molts robatoris, entre els quals destacava el de cal Ros de Subirats, en què van cremar els germans Escuder en una cadira sense cul, de manera que també vanser executats. (Llenas, 2001, p. 74, que recolliren els autors J. Vicens Vives.
El nostre home va començar la guerra a les ordres de Benet Tristany, capellà fill d’Ardèvol. Tristany va ser traït i afusellat el 17 de maig del 1847 al firal de Solsona, d’esquena, amb els seus companys de revolta: mossèn Josep Rossell d’Àger i Valeri Roca de l’Aranyó. Fou aleshores que Sorribes va reunir i comandar una partida de 120 homes amb el grau de brigadier. Conten que, a recer del campanar d’una església, observant l’enemic per una espitllera, li van disparar amb tant mala fortuna que li van malmetre un ull. El glòbul li va quedar mig penjant i ell mateix, d’una estrebada se’l va acabar d’arrancar. Així es va guanyar el sobrenom del guerxo de Ratera, amb què se’l va conèixer de per vida.
El Guerxo era una home peculiar, autoritari, fet a la seva que no tolerava cap indisciplina i menava els seus homes amb mà de ferro. Era molt respectat, perquè fou un gran estratega i, sobretot, perquè era molt valent i en els combats anava a primera fila: res de quedar-se a la rereguarda. Conten que anava armat només amb una espardenya en una mà i una garrot a l’altra. Amb la sola del calçat aturava els cops que li dirigien mentre que amb l’estaca, amb l’extrem guarnit de puntes de ferrar mules, en ventava a tort i a dret malmetent caps enemics a desdir.
Malgrat la derrota, el Guerxo de Ratera va recuperar garrot i espardenya i es va unir a la tercera carlinada del 1872 “en defensa dels ideals carlins i dels furs de Catalunya”. Temut pels lliberals, el Gobierno li oferí l’indult i el càrrec de general (aleshores remunerat amb 6 pessetes) si abandonava la lluita, però ell no en va voler ni sentir a parlar i va continuar guerrejant.
Un home com ell havia d’acabar violentament, com així va ser. L’únic que sabem del cert és que el van enterrar a Senan, com ja hem dit, però de la seva mort se’n conten dues versions. Una que diu que va ser abatut, juntament amb els seus camarades en Ramon Morera, de l’Espluga Calba, i en Francisco Rossell, de l’Espluga de Francolí, en un enfrontament amb el Regiment liberal de Burgos. L’altra, que va ser traït i mort pels seus propis homes, cansats del seu autoritarisme i farts de guerra. Sigui com sigui, el Guerxo de Ratera va morir fidel als seus ideals, rebel a l’autoritat establerta, insubornable i defensant la seva terra; un home del poble.
Si en lloc de fer el Camacu tenim els ulls i les oïdes obertes, viatjar esdevé, sense cap esforç especial, una font de coneixement directe i la constatació de les arrels profundes que els homes i les dones d’aquesta nació catalana han enfonsat a la terra. Ideologies a part, el valor i la fermesa del Guerxo de Ratera haurien de ser-nos exemple.
Josep Pons i Viladas (Agramunt, 1803 - Villardefrades, Valladolid, 1860), conegut amb el nom Pep (o Bep) de l'Oli fou un oficial carlí durant la Primera Guerra Carlina i liberal durant la Segona.
Els seus probables orígens familiars relacionats amb el comerç de l'oli romanen força desconeguts, però una bonica cançó popular els relacionaria amb la seva mare:
« La xica de l'Oli
ha parit un noi,
en les calces roges
i el fusell al coll »
— Cançó popular
El 1822 agafà les armes per unir-se a la partida reialista del guerriller Francesc Badals (a)Ramonillo fins a assolir el grau de capità. El 1827 va participar en la revolta dels Malcontents, però fou empresonat i segons alguna font patí un simulacre d'afusellament ordenat pel comte d'Espanya, de qui juraria venjar-se. L'1 de febrer de 1832 va ser separat del servei d'armes amb llicència il·limitada. El 1833 s'adherí a la causa carlina i assolí el grau de brigadier. Sembla que participà en sagnants matances de presoners capturats (maig del 1835 a Camarasa i maig del 1838 a Vilanova de Meià). El juny de 1837 s'uní a l'Expedició Reial en el seu pas del Cinca. Posteriorment, fou comandant de la fortalesa de Berga. Destituït el 1838 pel comte d'Espanya, intervingué en el complot que acabà amb el seu assassinat el 1839. El 1840 passà a França amb Cabrera i les restes de l'exèrcit carlí. Allí restà fins al 1848, que tornà. Durant la guerra dels Matiners reprengué les armes, però subornat[1] el 19 d'octubre de 1848 per 36.765 rals i el reconeixement del seu grau de brigadier pel capità general de Catalunya Fernando Fernández de Córdova Valcárcel, es passà al bàndol isabelí i atacà Cabrera a Sant Llorenç de Morunys i l'hi encerclà els dies 1 i 2 de març de 1849, però no pogué evitar que aquest en fugís. Més tard, fou recompensat amb el càrrec de governador militar de Madrid (1854), però restà molt poc en el càrrec. Bandejat pels diferents corrents polítics que governaren Espanya, caigué en desgràcia i seguí un continu canvi de destinacions militars fins a morir a Villardefrades (Valladolid).
Miquel Vila 'Caletrus'
Era conegut amb el sobrenom de Caletrus, d'Igualada. Es destacà durant la segona guerra Carlista i arribà a ésser un dels principals capitosts. Però, subornat pel govern isabelí, es passà al bàndol liberal, en canvi de conservar el seu grau de comandant (1849). El 29 de maig, la partida de Miquel Vila dit “Caletrus”, d'uns 150 homes, entrà a Vilanova i la Geltrú.
