En una entrevista concedida a
Vanitatis, Carles-Xavier de Borbó-Parma, Rei al tron de les Espanyes, comparteix la seva visió de la monarquia contemporània, les seves connexions amb el Gotha europeu i el seu compromís amb la preservació del patrimoni històric del carlisme. El Rei ha assistit, a Roma, a la missa d'inici del pontificat de Lleó XIV al Vaticà.
Pregunta: Què us ha portat a emprendre aquesta tasca de reunir a la Universitat Catòlica Radboud de Nimega fons documentals del carlisme fins ara dispersos a diferents països d'Europa?
Resposta: El meu compromís és amb les Espanyes i amb la meva família. Des que el meu avi Javier va assumir els drets de la legitimitat espanyola el 1936, som els custodis d'un patrimoni material i immaterial de gairebé 200 anys, que hem de preservar i posar a disposició dels estudiosos i del poble espanyol en general. Vaig decidir que el Centre de Documentació Catòlica de la Universitat Radboud custodiés, en dipòsit aquesta part del patrimoni familiar i històric del carlisme, perquè ens oferia garanties per a la seva correcta conservació i catalogació i perquè, a més, com que resideixo de forma habitual a Holanda la seva ubicació em permet seguir els treballs amb facilitat.
P: Col·labora en aquest projecte alguna universitat o institució espanyola?
R: Sí, concretament una de les institucions universitàries més importants d'Espanya, com és el CEU. En particular, el catedràtic Alfonso Bullón de Mendoza, que és el vicepresident tècnic del comitè científic a càrrec de la classificació de l'arxiu. La seva col·laboració és important, atesa la seva solvència en els estudis d'història del carlisme. La idea és vincular tots els arxius que contenen documentació i material relacionat amb el carlisme i amb les diferents dinasties que n'han encarnat els valors. Gràcies a les noves tecnologies, la distància ja no és un impediment per vincular fitxers separats geogràficament, i aconseguir unir digitalment els fons existents a diversos punts d'Espanya i l'estranger és un projecte que, tot i que ambiciós, és factible i sens dubte beneficiós.
P: Quines altres emprenedories culturals doneu suport o fomenteu?
R: Dins les meves ocupacions, la part cultural és una de les més representatives. En aquest sentit, ia part de l'Arxiu Borbònic, fomento activitats culturals a Parma, Piacenza i Viareggio, en les quals es rescata la tradició i el passat d'aquestes terres, així com el paper tan important i generador de benestar en aquests territoris que van dur a terme els meus avantpassats, els diferents Ducs de Parma, que sempre anteposaven el seu títol d'infants d'Espanya annexos.
P: Com és la vostra relació amb Espanya i la vostra gent? Ens diuen que la duquessa Ana María, la seva dona, s'entén particularment bé amb els espanyols que us acompanyen a les trobades a Parma.
R: Magnífica!, no podria ser altrament. Al capdavall som tots espanyols. Totalment cert, Ana María se sent molt unida a Espanya i empatitza molt amb els nostres amics espanyols, ja que pensa que són un exemple de lleialtat des de fa moltíssimes generacions. Als diferents actes en què la meva dona participa ja sigui a Espanya oa la resta d'Europa, com l'últim que es va celebrar a Trieste, hi van molts espanyols que poden ser néts d'amics i/o col·laboradors del meu pare, del meu avi i dels seus antecessors al carlisme. Són lleialtats i llaços intergeneracionals que ni la distància ni el temps han aconseguit trencar.
P: Quina visió teniu de l'Espanya actual? Quins són els reptes principals? Coneixeu el rei don Felip?
R: Em mantinc molt informat de l'actualitat espanyola, els reptes i les oportunitats. Espanya em sorprèn positivament perquè, malgrat moltes adversitats, sempre aconseguim tirar endavant. A molts fòrums europeus i internacionals sempre destaco del nostre país el gran potencial que té quant a innovació i la seva capacitat de treball i afrontar els obstacles com a oportunitats per continuar avançant… Em sento molt orgullós de les Espanyes i dels espanyols.
És clar que conec el senyor Felip. Tots dos som part de la família Borbó. Coincideixo amb ell en algunes ocasions puntuals, com actes familiars, casaments…
P: Com és la vostra relació amb els vostres cosins els reis Guillem Alexandre i Màxima, que són tan propers a la casa reial d'Espanya?
R: La meva relació amb els reis és molt estreta. Som cosins d'una mateixa generació, cosa que ens fa sentir units per una infància compartida i per un present molt càlid. La veritat és que tant Guillem com Màxima estan sempre molt atents a tots nosaltres ia la resta de la família.
P: Què ens podeu dir de la princesa hereva Amàlia, tan estimada al nostre país?
R: Doncs que és igualment estimada i apreciada als Països Baixos. Té una gran formació i unes qualitats humanes espectaculars. A més, manté un vincle molt estret amb Espanya on ha establert amistats molt bones i sòlides.
P: Com és la vostra relació amb Parma, epicentre de la cort dels vostres avantpassats?
R: Càlida, freqüent i generosa. Són els tres adjectius que, de manera recíproca, marquen la meva relació amb aquestes terres i la seva gent. Des que el meu pare, Don Carlos Hugo, va reprendre les ordres familiars, tant a Parma com a Piacenza i altres ciutats es palpa un renéixer de la identitat “borbònica” d'aquestes cultures i un afecte sincer i assossegat a una dinastia, espanyola, però abocada al benestar d'aquests territoris.
Els principis que el carlisme encarna, i que s'han resumit al lema Déu-Patria-Fueros-Rey, són l'essència de l'ésser espanyol
P: Com són les trobades allà amb ocasió de les cerimònies anuals de les ordres dinàstiques familiars?
R: Són trobades on s'uneixen actes religiosos, culturals i socials. Les ordres dinàstiques de la Casa de Parma estan concebudes per premiar l'excel·lència i el lliurament a la comunitat. Tot això basat en els nostres ferms principis catòlics, sense els quals no podríem mirar amb esperança el futur. Des de fa uns anys vaig prendre la decisió d'anar convidant els meus cosins i familiars de les diferents branques de la Casa de Parma, amb el desig de passar temps junts com a Família i oferir-los una oportunitat de trobar-se amb les arrels. L'any passat vam tenir el plaer de tenir amb nosaltres els meus cosins els Prínceps Charles Emmanuel i Constance. Cal tenir en compte que la Casa de Parma és força extensa, amb molts vincles amb les cases reials d'Itàlia, França, Luxemburg, Àustria, Dinamarca, etc.
P: Quin paper pot jugar la tradició carlista al nostre temps? Quant del valor d'aquesta tradició centenària transmeteu als vostres fills el príncep Carles Enric i les princeses Lluïsa i Cecília?
R: La tradició carlina en un món com el nostre juga i ha de tenir un paper rellevant i indispensable. Sempre ha estat així, però en un món desnortat com l'actual, que busca la seva identitat encara més… Els principis que el carlisme encarna, i que s'han resumit al lema Déu-Patria-Fueros-Rey, són l'essència de l'ésser espanyol. El carlisme és una tradició, arrelada a la cosmovisió catòlica ia les nostres llibertats històriques, que es va perfeccionant en el temps i respon als reptes de cada època i de cada generació. En el nostre temps, davant d'una societat líquida, posem sobre la taula, allà on molt pocs ho fan, propostes de comunitat, dignitat de la persona en tot el trajecte vital, transcendència, solidaritat, caritat en les relacions socials, etc.
I tot aquest patrimoni de principis, valors i tradicions el transmeto als meus fills de manera natural. Els hi faig presents al seu dia a dia. És més, cada any organitzem un viatge familiar per Espanya durant el qual passem uns dies visitant ciutats, pobles, esglésies, camp, etc. L´any passat vam poder gaudir d´unes vacances a Andalusia, compartint temps i moments amb molts amics a Sevilla, Còrdova, Utrera, Jerez, etc.
El paper de la reialesa és difícil en aquests temps, sobretot perquè hem perdut el sentit del simbolisme i de la transcendència
P: Ens han arribat notícies que la salut del vostre oncle, el príncep Sixt de Borbó-Parma, no és bona. Esteu al corrent d'això?
R: Sí. Quan ens van comunicar que l'Estat francès ho havia incapacitat judicialment i que estava internat en una residència de gent gran, a la família ens hem preocupat per assegurar-nos que les seves condicions de vida siguin òptimes. Jo mateix, com a Cap de la Família, he visitat el meu oncle Sixt amb el meu germà Jaume a la residència per interessar-nos per ell. Va ser una trobada molt emotiva.
P: Podem parlar llavors de reconciliació familiar com a cap de la casa de Parma, després de tants anys de desacord?
R: La reconciliació familiar ja es va produir, fa anys. Les meves estimades ties i el meu oncle Sixt se solien trobar periòdicament a l'habitatge parisenc de la meva estimada tia Cecília. El que sí que exigeixo, en la meva qualitat de Cap de la Casa de Parma, és que es respecti l'estat de salut del meu oncle, que se'l tracti amb dignitat i afecte i que s'eviti tot acostament per part de tercers per “aprofitar-se” de la seva vulnerabilitat. Aquest desig no és només meu, sinó també dels meus germans i cosins. És el de tota la casa de Parma unida, ja que les famílies sempre han d'estar unides, i més en moments de dificultats.
P: Sabem també que teniu un anhel de retrobament de totes les branques de la casa de Parma inclosos els prínceps de Luxemburg. Està això realment a la vostra agenda?
R: Així és. He recollit el testimoni del meu estimat avi Xavier. Ara, en aquesta generació, és la meva responsabilitat com a cap de casa de Parma facilitar i assegurar el retrobament de les nostres diferents branques. I sent sincer, crec que hem fet grans passos. I quin lloc millor que Parma per trobar-nos tots i, des de les nostres arrels, conèixer-nos millor i consolidar el futur!
P: Quin considereu que és el difícil paper de la reialesa de cara al futur?
R: El paper de la reialesa és difícil en aquests temps, sobretot perquè hem perdut el sentit del simbolisme i de la transcendència. La reialesa, al meu entendre, ha de ser aquest “poder arbitral” que equilibri les tensions i exerceixi de protector dels béns no negociables de la societat. En el cas espanyol, la nostra tradició catòlica i el nostre model territorial federatiu que s'aparten tant del centralisme com de l'independentisme.
