• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dilluns, 23 de novembre de 2020

El poble carlista, la realitat plural del carlisme

El terme Poble deriva del llatí populus i pot remetre, en un sentit de societat, a un conjunt d'habitants d'una nació (o una part d'ella, d'una regió o un país). Com accepció de ruralitat considera una entitat de població de menor grandària que una vila o ciutat, dedicada principalment a tasques agrícoles. Nosaltres, ho entenem en el sentit de poble pla, de classes populars, que en cada època ha estat conegut per diversos noms. El comú era el poble pla. I el Carlisme sempre ha parlat del comú, sempre s'ha oposat el concepte de Poble al de masses, conjunt d'individus, etc.
Sens dubte, alguns s'esquincen les vestidures quan ens definim com a poble carlista, per a aquests resulta complex i polèmic que ens definim així. Però, és evident que el poble carlista té unes característiques que l'identifiquen i el diferencien de la resta d'habitants de l'Estat en què es troba englobat. Aquesta consciència de pertinença al Poble Carlista, desitjós de preservar la pau i la seguretat, afavoreix la protecció dels drets humans dels seus membres davant els atacs soferts per l'aparell de l'Estat o dels que, al llarg dels últims tres segles, es han declarat els seus enemics, decretant la seva persecució o la seva discriminació extrema i sistemàtica, sense que sembli existir una solució factible perquè desaparegui aquesta actitud repressiva.
Davant aquest terme polèmic i que no ofereix un únic significat, és comú en la doctrina internacionalista i en el criteri de determinats organismes de Nacions Unides elaborar les seves definicions mitjançant la conjunció d'un element objectiu i un altre subjectiu.
L'element objectiu d'aquesta definició el constitueix el conjunt de característiques que com a grup reuneix, en la seva totalitat o en part, i que estableixen un vincle entre els seus membres, que és molt superior a la simple associació d'individus dins d'un estat. Entre altres característiques objectives, el poble carlista presenta l'existència d'una tradició històrica comuna, d'identitat, d'homogeneïtat cultural, de respecte a les variants lingüístiques de cadascun dels pobles de les Espanya, afinitat religiosa i ideològica, connexió geogràfica o territorial, vida econòmica comuna i importància quantitativa.
L'element subjectiu guarda correspondència amb la consciència de ser un poble i, també, amb la voluntat que l'identifiqui com a tal. A aquests efectes, el poble carlista està dotat d'institucions i altres mitjans per expressar les seves característiques comunes i el seu desig de mantenir la seva manifesta identitat.
El Poble Carlista és una realitat incontestable en el conjunt del Carlisme. Unes persones amb consciència de ser un Poble, que té una personalitat molt acusada i una visió particular de la vida quotidiana i que, sobretot, no està per mimetismes amb altres fenòmens polítics, siguin aquests del tipus que siguin. El Poble Carlista no entén les bandades en política, i quan en carlista no li queda una cosa clara es retira a casa perquè ningú li pugui utilitzar, i torna a la palestra quan la llibertat dels seus Pobles, la Pàtria i el Rei li necessiten , quan s'exerceix un lideratge de manera nítida, diàfana, i de caràcter unitari i no disgregador. Un dels trets més acusats d'aquest poble, honrat i combatiu, és la fidelitat a unes idees, a una forma de fer, a un partit encara que mai aquest hagi palpat poder. 
La seva concepció foral de la vida li permet estar obert a la defensa de tot dret de les persones, societats intermèdies i pobles de les Espanyes. El seu sentit foral li impel · leix a posar l'accent en les llibertats municipals, perquè són les lleis, la legislació, la gestió que percep més el ciutadà, fart ja de pagar impostos a la província, a la Comunitat Autònoma, a l'Estat, i ara a Europa . 
Percebre que el teu carrer està asfaltat, que la claveguera funciona correctament, etc. indueix a participar en la vida pública. Això era el foralisme, el poder legislar el més pròxim. 
Basant-se en aquesta idea, el Poble Carlista va defensar sempre solucions comunitàries als problemes: béns comunals, acció Cooperativista agrària, industrial, la defensa de coses concretes. El Poble Carlista està fart d'abstraccions que són pròpies de l'univers liberal, i vol llibertats concretes amb els seus drets i obligacions i que siguin traslladables al dia a dia i no estiguin reservades per a la seva discussió a les sales de justícia. Qui es pretengui carlista i oblidi en les seves línies programàtiques i d'acció que existeix aquest sentiment de ser poble carlista, no té res a fer.
Els intel·lectuals liberals, els polítics professionals al servei permanent del sistema, en la seva obsessió pel poder podran elucubrar tant que desitgin, i viure així del conte unes temporades més a costa de denigrar el carlisme, però mai entendran a un Poble com el carlista, que sempre ha estat antidictatorial, que va ser antifranquista quan va haver de ser-ho, que s'ha mostrat històricament antiuniformista, i que, també, ha estat capaç de aixecar-se contra tota tirania i mandarinat quantes vegades ha calgut. Per això-com ens indicava Ramón Hernández-la permanència del fenomen carlista els resulta inconcebible després de gairebé dos segles sense haver pres el mínim poder.

Publicat en el llibre La lluita silenciada del carlisme català, sota l'epígraf d'Una presència permanent. VI. - El Poble carlina, la realitat plural del carlisme (Biblioteca Popular Carlista, núm. 17, Edicions Arcs, Sevilla 2007)

Read more »

divendres, 24 de juliol de 2020

Josep Aragüés Parcerisa, un històric del Carlisme a Les Borges Blanques



El 3 de març de 1892 naixia a les Borges en Josep Aragüés Parcerisa, fuster, propietari, fabricant d’oli i polític borgenc. Aragüés és una de les personalitats més interessants de les Borges de la primera meitat del segle XX, fins a la seva mort el 8 d’octubre de 1962. Estudià al col·legi Sant Josep de Tàrrega i va destacar en música però la seva mare el considerà massa jove per continuar els estudis a Itàlia i decidí seguir els passos dels oficis familiars.
Lector del Correo Catalán, el diari catòlic i carlista per excel·lència, Aragüés s’interessà per la política on tenia antecedents familiars ja que el pare, Joan Aragüés Barrull, havia estat regidor i el seu oncle, Pere Aragüés Barrull, alcalde. Feu els seus primers passos exercint de regidor durant la dictadura de Primo de Rivera però seria durant la Segona República quan la cosa anà de debò. Fou cap de llista per a la Unió Ciutadana, la coalició conservadora i catòlica local, aconseguint 752 vots i 4 regidors, la segona força política després dels republicans. Davant de la repressió estatal després dels fets d’octubre de 1934 el Comandant Militar de les Borges, Antonio Ibáñez López, destituí l’alcalde legítim, Joan Navés Ricart, juntament amb tots els regidors de les esquerres, i es formà una junta gestora encapçalada per Aragüés, que es negà a presentar càrrecs contra els polítics expulsats. La seva alcaldia estigué limitada per un marcat caràcter interí i en destaca la inauguració de l’edifici de les Escoles, un canvi de 180º en la política religiosa tornant a les bones relacions amb l’església, l’urbanització de part de l’avinguda Santiago Rusiñol i les obres per acabar la carretera de Cervià. Perseguit per les forces revolucionàries durant la Guerra Civil, s’amagà a Barcelona fins a la fi del conflicte i retornà a les Borges amb la família el mateix 1939. Allí el nou règim el va intentar convèncer per a recuperar l’alcaldia però ell s’hi negà i es va limitar a exercir de regidor.
Durant el franquisme Aragüés va destacar per la seva implicació en el cooperativisme agrari, presidint dos cops la Cooperativa Sant Isidre, entre 1945 aprox. i 1952 i altre cop i breument el 1956. D’aquesta etapa en destaca la refundació de l’antic Sindicat de Sant Jaume en Cooperativa, separant-se del Sindicat del Pla d’Urgell i adaptant-lo a la nova legislació, i la construcció d’un nou edifici cooperatiu al mateix lloc on s’havia bastit l’anterior, molt malmès pels bombardeigs franquistes. A més durant els primers anys del nou règim fou president de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos local. Com veieu una de les figures més destacades del carlisme borgenc i tot un personatge digne d’estudi!

Font

Read more »

divendres, 27 de març de 2020

Mor per coronavirus SAR Maria Teresa de Borbó Parma, la 'Princesa Roja' carlista


SAR Maria Teresa de Borbó Parma va morir a París als 86 anys el 26 de març de 2020. Ha estat víctima del coronavirus. Havia nascut el 28 de juliol de 1933. Hereva d'una família que va fer història, la 'Princesa Roja' havia fet campanya pel socialisme d'autogestió i la monarquia. Va ser la ideòloga, amb el seu pare, el Rei Carles Hug, de la transformació social del carlisme. Llicenciada en Ciències Polítiques per La Sorbona, professora de sociologia per la Universitat Complutense i experta en l'islam. En una recent entrevista havia demanat la llibertat dels presos polítics catalans.  

Tenia en el seu arbre genealògic noms com Sant Lluís i Enric IV però va propugnar des dels anys 60 i 70 a l'autogestió socialista militant. "Fou la sensibilitat cristiana" va dir. Li deien "Princesa Roja".

1. Maria Teresa amb el Rei Carles Xavier, el seu nebot. 2. La Princesa al seu habitatge de París




Neboda i fillola de l'última emperadriu d'Europa, Zita d'Àustria. Uns mesos abans de la seva mort, Arafat la va rebre a casa seva com una activista pro-palestina. "Volia saber com algú d'un entorn tan tradicional com el del meu havia estat capaç d'evolucionar d'aquesta manera," es recorda. El president veneçolà, Hugo Chávez, es va fer la mateixa pregunta, la va convidar a casa seva una nit l'any 2000 i van parlar sobre el laïcisme, i dels germans Karamàzov, la novel·la final de Dostoievski.

Arafat, Chávez també Mitterrand, Malraux, Jean Guitton, Roger Garaudy i tots els que han estat amb ella almenys sabien això: Maria-Teresa, va néixer de pare francès Borbó Parma, Francesc -Xavier, que era "el rei carlista" de les Espanyes. És a dir que el seu pare no va regnar però va lluitar tota la seva vida perquè la seva dinastia arribés al tron. Complex de Carlisme, que arribarà a França amb alguns ressons confusos. L'important és: en temps de Franco, els carlins estaven dividits entre pro i anti. El pare de Maria Teresa, que va ser deportat a Dachau, va triar per lluitar contra la dictadura i va inculcar als seus dos fils i quatre filles un gust salvatge de la llibertat. El fill gran, Carles Hug, i tres filles (Maria-Teresa, Cecile i Marie des Neiges) van escoltar el missatge millor que altres.

Des de 1957, el seu germà Carles-Hug va començar denunciant pionerament "l'opressió del capitalisme financer." El 1972, amb la seva dona, Irene d'Holanda, va a visitar Tito a Iugoslàvia per aprendre els secrets de l'autogestió. Després, la parella continuà el viatge iniciàtic a la Xina, Cuba, Japó. Així, forjà una filosofia política única que combina el socialisme i el federalisme, la legítima defensa i la dinastia carlista. Maria-Teresa es convertí en un activista efervescent aquest carlisme, que somiava amb una monarquia socialista.

Res indicaria que la nena que va néixer a París, va créixer en un castell en Borbó amb les inflexibles Germanes dels Col.legi Sagrat Cor de Tours, es convertís en un passionaria. Res, excepte el respecte del seu pare, l'amor de germà gran, i la creença que ella tenia amb la seva família, un paper que jugar en el futur de les Espanyes (que va trepitjar per primera vegada a l'edat de 28 anys). Té la doble nacionalitat des de fa només vint anys. El seu socialisme és matisat. "Per a nosaltres, la idea socialista, no era la lluita de classes, sinó la recerca constant de consens." Tito era atractiu, sens dubte, però no el seu partit. Chávez? "Ell va cometre errors, però també un munt de coses positives." Cal dir que les famílies reials europees es van sorprendre per aquest alè d'esquerra dels Borbó Parma. Reacció per l'anàlisi intel·lectual a través de la psicologia evolutiva: " Quan una espècie s'extingeix, els individus que la componen tenen un ull fosc en què prenen iniciatives".

La utopia dels carlistes no va poder reeixir en el seu assaig en urnes espanyoles, Maria-Teresa ha fet els estudis que l'han portada a un doctorat en ciències hispàniques a la Sorbona, i un doctorat en sociologia a Madrid. Una de les seves investigacions de doctorat va ser "sobredeterminació religiosa en la política a Irlanda." També es va interessar molt per l'Islam. Ha viscut diversos anys a la clandestinitat a Espanya, va passar set anys a Bèlgica, visita sovint Madrid. És, al nostre entendre, l'únic altesa reial que sesubscriu a l'Alliberament. Ella viu sola, sempre ha viscut sola, mai s'ha casat, no té fills (així com les seves dues germanes i Marie Cecile des Neiges). "Per amor a la independència", va dir. Ni tan sols una història d'amor? li demanem a la seva germana Cecilia. "Ella té un requeriment molt alt, contesta. Si s'hagués presentat l'oportunitat, hauria entrat. Però res que no fos compatible amb les seves aspiracions i la pogués arribar distreure el seu culte a la independència ".

La descendent d'Enric IV (el seu avi favorit perquè "s'ha centrat en la pau religiosa") és una dona fora de la norma, fins al punt de confondre. Quan se li va preguntar que es definís en tres paraules, digué: "El compromís, la llibertat i l'amor per la música popular." Bé, però ¿no hi ha una contradicció entre el seu compromís amb títol 'Altesa i la seva filosofia política? ". El meu títol és un regal. I afegeix: "Jo sóc sobretot un demòcrata d'esquerra, però per una monarquia, amb una referència constant per ser útil" Tot està en ordre en el cap ben format Maria-Teresa de Borbó Parma, que continua venerant la memòria del seu germà Carles Hug, qui va morir al 2010. Ella va dir amb un dia als carlistes: "El dia que la marea de la història escombri el liberalisme decadent, tots ens n'adonarem que Carles Hug no està mort ".

Ens agradaria ser capaços de distingir entre Proust i la profunditat dels seus ulls castanys. Però només aconseguim detectar una mena d'ironia amistosa. Ens agradaria ser un expert en genètica molecular i mesurar el pes espectroscòpia de cromosomes en el seu temperament. Maria-Teresa tanca el tema: "Tenim un munt dels nostres avantpassats. Però el meu pare em deia: "Vostè hereta un nom i possiblement un estatut per empatia, no tiri mai de la vanitat". caldria ser un gran detectiu per descobrir qui està darrere d'aquesta princesa ..







MARIA TERESA DE BORBÓ-PARMA EN 5 DADES

28 juliol 1933 va néixer a París.

1973 Portaveu del Partit Carlista.

1981 Doctora en Ciències hispàniques.

2000 Es reuneix amb Hugo Chávez.

2.014 Publica "Les Bourbon Parme, uneix família engagée dans l'histoire"


Articles de Carlistes de Catalunya sobre Maria Teresa de Borbó Parma

Conferència de SAR Princesa Maria Teresa de Borbó-Parma a Catalunya 

Article a 'Libération' sobre Maria Teresa de Borbó-Parma

Homenatge a Maria Teresa de Borbó Parma

Reportatge fotogràfic del dinar de Montejurra 2016

Maria Teresa de Borbó Parma a l'homenatge a Montejurra

La Princesa Teresa presentà 'Une famille engagée dans l'histoire' a París

Discurso de D. Carlos Javier de Borbón Parma en el homenaje a María Teresa

Maria Teresa Borbó-Parma visita Morella, al País Valencià

Presentació de l'últim llibre de SAR Maria Teresa a Parma

Maria Teresa de Borbó-Parma: “No haurien de ser a la presó, espero que absolguin els presos”


Read more »

dilluns, 16 de març de 2020

Comunicat del Comte de París cridant al confinament de la població


Com tots els francesos, segueixo amb serietat l’evolució de la crisi epidèmica en marxa al nostre territori. Tota la meva família, en bon estat de salut, ara està reunida al Domaine royal de Dreux.

Hauríem de seguir al màxim les instruccions de contenció. Sense llibertat, França ja no mereix el seu nom, però no hi ha llibertat sense responsabilitat. Demostrem que les persones lliures poden, quan sigui necessari, prendre possessió dels seus propis interessos pel bé del país.

Saludo la fermesa del govern en la seva determinació de frenar la contaminació. D'altra banda, em pregunto, quan es van tancar les escoles i es van suprimir les misses dominicals, per què es van mantenir les eleccions. Els equips municipals en marxa són actors clau en la transmissió d'informació i en la gestió local de la crisi. No canviar-los al mig de la crisi pot afegir més dificultats a la nostra situació ja complicada?

Read more »