• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dilluns, 17 de juny de 2019

La premsa es fa ressò del comunicat de Carles Xavier I


El primer comunicat de Carles Xavier I va tenir un notable ressò a la premsa de les Espanyes. En el text es reivindica com a Rei legítim i afirma la seva voluntat: "compliré amb els deures i obligacions que m’imposa el ser avui l’abanderat dinàstic del Carlisme, que la legimitat d’origen i d’exercici, des dels temps de Carles V, ha fet recaure en mi”.

Així ho van recollir Europa Press, el diari 'Diario de Información', 'Vanitatis', 'Ecodiario' i el diari 'Ya'.
 

Read more »

divendres, 14 de juny de 2019

El secessionisme, en la geografia carlista


Som el que som i venim d'on venim, és a dir, del passat individual i col·lectiu, en altres paraules, de la nostra pròpia història; la d'Espanya i la de Catalunya, de vegades juntes, de vegades revoltes. Van entrar al segle XXI juntes, però, ara caminen revoltes. Des de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017 s'han succeït no un, sinó diversos plebiscits per determinar la força de cadascuna d'elles en el sistema democràtic. Al Parlament de Catalunya els tres partits independentistes (ERC, JxCat o neo convergents i CUP) van aconseguir el 47,5% dels vots. Aquesta és la seva força, que no és poca.

En les recents eleccions municipals l'independentisme ha dominat el mapa català, especialment a l'interior, on no apareix gairebé cap ajuntament del PSC, Ciutadans, PP o En Comú Podem
com a la Catalunya urbana i costanera, l'esperpent Tabarnia. L'independentisme nia en les zones geogràfiques que al segle XIX van ser carlistes i es van aixecar, almenys, en tres ocasions contra el poder establert dels liberals. Ja vaig apuntar en aquestes pàgines (Del carlisme al separatisme català, 2017.09.16, enllaç en castellà) que la coincidència no era un caprici de l'atzar, sinó el resultat de l'esdevenir històric. La tendència a enllaçar independentisme del XXI i carlisme de l'XIX s'ha aguditzat.

La ciutat de Berga va ser el centre del carlisme en la primera guerra, la qual amb crueltat es va perllongar de 1833 a 1840 amb episodis tan atroços com l'execució de Maria Griñó a Tortosa, per venjar la fama del seu fill, o l'assassinat del capità general de Catalunya, Carlos Espanya Couserans, llançat al riu Segre amb un pedrot lligat al coll, les mans i els peus lligats, i la cara desfigurada. Berga, en les últimes eleccions, ha resultat ser el lloc en el qual l'anti sistema CUP ha augmentat vots mentre els perdia a Barcelona, ​​el cinturó metropolità, Girona i Tarragona. Els cuperos han passat de sis a vuit regidors, i són independentistes 16 de les 17 regidories del consistori. Amb una població de 16.000 habitants, un regidor del PSC és l'únic constitucionalista.

L'historiador Jordi Canal, que ha analitzat el carlisme des de totes les vessants possibles, destaca en la seva abundant bibliografia l ' "element insurrecte" del moviment que cada vegada es veu més com una actitud col·lectiva de reacció en lloc i temps concret que com a ideari polític en defensa de Déu, Pàtria, Rei i (si convé) Furs. Un altre historiador, Josep Sánchez Cervelló, aplica la mateixa consideració de "protesta vinculada al territori" al XIX a la zona del Baix Ebre. A Tortosa també hi ha hagut pujada independentista tot i que els neo convergents ha perdut força passant de vuit a set regidors dels 21 que formen la corporació municipal.

La segona guerra carlista, de 1846 a 1849, va ser assumpte dels catalans insurrectes. La guerra dels Matiners es va desenvolupar principalment a Catalunya encara que va haver brots de rebel·lió a tot Espanya. Ramon Cabrera va muntar la seva caserna a Amer (Girona) a quatre passes del bressol de Carles Puigdemont. Una altra casualitat, o causalitat, en la qual conflueixen el carlisme i l'independentisme. A Amer els 11 regidors de l'Ajuntament són independentistes (vuit de JxCat i tres d'ERC). En una població de 2.300 habitants, si hi ha algun ciutadà constitucionalista, no està representat en el govern local.

En l'última guerra carlista o civil del XIX, la de 1872 a 1876, que va arribar a tot Espanya encara que va tenir major incidència a Navarra, el País Basc i Catalunya, la zona d'Olot va aglutinar gran activitat bèl·lica, narrada per l'escriptor i soldat carlista Marià Vayreda (1853-1903). A Olot, 17 dels 21 regidors són independentistes, amb el PSC que té tres, el mateix nombre que el 2015 mentre que els neo convergents han passat de nou a 11.


                                                            Partida de Carles VII

L'element sediciós, l'actitud de protesta pel territori i fins i tot l'afinitat ideològica com la defensa del que és local i els referents històrics a Déu, Pàtria i Furs (el Rei s'ha devaluat en més de cent anys d'història) coincideixen en els dos moviments. La declaració d'independència d'octubre de 2017, el famós suflé i el que Artur Mas va cridar "la majoria indestructible" al 2014, han resultat tan miratge com el somni carlista de representar la voluntat divina. Ni convertint el partit constitucionalista CDC, de Jordi Pujol, al independentista JxSí, JxCat o PDeCat es manté el suflé buit.

L'empresonament i exili de polítics i civils del Procés alimenta la narrativa independentista a l'interior i l'exporta a l'exterior on el suflé s'ha desinflat. La recent elecció d'Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín com eurodiputats està porten-do el cas català a l'Eurocambra. La vaga de fam del passat desembre dels presos del Procés, que va resultar de mentida, va generar comparacions en els mitjans independentistes amb les vagues de Mahatma Gandhi o Bobby Sands. El primer, en una de sis dies, de les moltes que va fer, contra els anglesos va aconseguir que eliminessin de la llei electoral la discriminació entre indis britànics i no britànics. El nord-irlandès Bobby Sands va iniciar la seva vaga a la presó l'1 de març de 1981, va ser elegit diputat el 9 d'abril i va morir el 5 de maig. Després de la mort de deu vaguistes, les famílies dels altres van demanar el final del dejuni. El degoteig de morts va tenir gran ressò internacional.

El procés tornarà a l'actualitat internacional, encara que sigui per breu, quan es publiquin després de l'estiu les sentències del judici a polítics i civils pels delictes de rebel·lió i sedició, i malversació, desobediència i organització criminal. I després què? Haurà arribat l'hora de negociar per resoldre els problemes o continuarà la xerrameca antagònica que es perpetua per a la història?
Conxa Rodríguez, autora de Ramon Cabrera, a l'exili, Piano a quatre mans i Els exilis de Ramon Cabrera, de recent publicació. Versió en castellà. 
 Estat major de carlistes de Catalunya encapçalat per Francesc Savalls

Read more »

dijous, 13 de juny de 2019

"Seriosos dubtes de constitucionalitat" a l'aforament de Joan Carles de Borbó

Segons ha recollit el diari 'Publico' l'aforament no s'ajusta a la constitucionalitat, és retroactiu, vulnerant drets fonamentals, i retorna a Joan Carles el paper de "irresponsable" (sic) del que ha gaudit les darreres dècades. Eduardo Virgala, catedràtic de Dret Constitucional a la Universitat del País Basc afirma que l'aforament té "Seriosos dubtes de constitucionalitat (...) sembla molt difícil salvar la constitucionalitat d'aquesta futura disposició". L'article 24.2 de la constitució estableix com a dret fonamental que "el jutge predeterminat per la llei, és a dir, que quan s'inicia el procés ha d'estar ja establert el tribunal que correspon a aquest litigi". L'esmena del PP manipula aquest dret traslladant-ho tot al Tribunal Suprem. D'altra banda l'article 9.3 del text constitucional prohibeix que les normes siguin retroactives quan restringeixen drets fonamentals, com és aquest cas. Virgala és contundent: "les persones afectades no ocupen cap càrrec públic pel que no hi ha argument legal per a que que se les discrimini positivament establint un fur jurisdiccional propi"
En la mateixa línia s'expressa Luis Aguiar, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Carles III. Aguiar també es refereix al 24.2. i al 9.3. En el segon cas vulnerant un dret fonamental, el de jutge natural. I el segon per fer retroactiva una norma que vulnera un dret fonamental. Aguiar assenyala que des del 19 de juny de 2014, quan va abdicar, Borbó ha deixat de ser "irresponsable" jurídicament.
En el mateix sentit s'expressa Verónica del Carpio, professora de Dret a l'UNED: "s'està inventant una única instància civil per a procediments ja iniciats i s'està privant a una part del dret a recórrer". L única instància civil seria el Tribunal Suprem.

Read more »

dijous, 6 de juny de 2019

"A la ultraderecha no se la combate con adjetivos horrorosos, sino con la cultura popular"


“La historia del franquismo es una historia mítica, y el mito es peligroso porque impide el principio de realidad; y la gente no ve la realidad”
“La lucha democrática en el Tardofranquismo” fue el título de la conferencia que ayer, en la sede de la Sociedad Cultural Gijonesa, pronunció María Teresa de Borbón-Parma y Bourbon- Busset, doctora en Sociología, disciplina de la que fue profesora en la Universidad Complutense de Madrid. Su hermano Carlos Hugo de Borbón-Parma fue desde 1975 hasta su fallecimiento, en agosto de 2010, el pretendiente carlista al trono de España con el nombre de Carlos Hugo I.
–¿El “asunto” de Cataluña se puede considerar la quinta “guerra” carlista?
–No, pero tiene que ver, eso sí. El carlismo siempre ha defendido la autonomía popular en cuanto representa la nación en su profundidad, con sus mitos, sus esperanzas y su historia. El Estado es una superestructura necesaria, pero no tiene que negar la nación, y es lo que ha ocurrido en Cataluña. Pero guerra carlista, no. La gente no ve la historia de nuestro partido, que es muy interesante. El inicio es la negación de los fueros, y qué son los fueros: pues son los derechos de los pueblos de España y el fuero es la identidad de un pueblo. Por tanto, es su primera libertad. El carlismo ha considerado que tenía que cuajar en política en un federalismo, en un pacto de los pueblos con el rey o con quien estuviese al frente del Estado. Y lo creyó tanto que libró tres guerras en el siglo XIX. A nosotros se nos ha tildado de inmovilistas, en cuanto que un pueblo que lucha tiene un instinto ideológico muy fuerte y solamente se rinde a novedades cuando quienes le representan son dignos de confianza, hombres y hechos, pero no fue así. Hay unos políticos muy poco dignos de confianza, hay unos hechos absolutamente escandalosos, como la confiscación de las tierras comunales, que permitían vivir a las comunidades campesinas, como el robo de los votos populares, la negación de los fueros… Algo que la base carlista no podía aceptar.
–¿Fueros son privilegios territoriales?
–No, en absoluto, aunque la derecha así lo quiera tildar. Fueros son el derecho de un pueblo a su propia identidad.
–Da la sensación de que en España llevamos doscientos años, desde la Constitución de 1812, sin solucionar un problema que otros países solventaron hace mucho tiempo: el paso del Antiguo Régimen al Estado liberal y parlamentario, de ahí las tres guerras carlistas de las que habla, a la que añado la cuarta: la Guerra Civil…
–Tiene usted razón, los países de Europa han logrado ese paso, Francia con una revolución muy violenta. En España, efectivamente, después de un régimen autocrático como fue el de Franco es lo que querían muchos partidos, pero, ¿por qué no se logró? Lo que dijimos nosotros fue que antes del consenso democrático se hubiera debido pedir a todos los partidos que habían luchado contra el franquismo qué régimen político querían: monarquía o república, qué régimen territorial: Estado unitario, federal o confederal, y qué régimen económico. Esto le hubiera dado mucha más solidez al consenso, pero no se hizo, quizá no era posible, pero así es que esta España democrática tiene lastres antiguos que se están viendo ahora con la cuestión catalana. Los problemas de España son territoriales, religiosos y políticos que se han podido resolver medianamente; en el político hemos pasado a un Estado tipo europeo, pero no hemos resuelto el problema territorial y a penas el religioso.
–Y en el laberinto español surge ahora con fuerza la extrema derecha. Es decir, ¿el problema catalán lo está contaminando todo?
–Estoy de acuerdo y eso es lo que acabo de decir, la problemática no está resuelta y mientras no lo esté habrá surgimiento muy fuerte de un partido o de otro en los extremos. La historia del franquismo es una historia mítica y el mito es peligroso, impide el principio de realidad, la gente no ve la realidad, por eso da saltos muy peligrosos de un lado a otro.
–¿La decisión del Gobierno del PSOE de sacar los restos de Franco del Valle de los Caídos ha despertado un fortísimo franquismo sociológico?
–En efecto, pero lo de sacar los restos me parece una tontería. Los restos del franquismo hay que sacarlos políticamente, hay que sacarlo de la sociedad española a base de cultura y educación, pero sacar los restos de Franco es para deslumbrar a la opinión pública y para no hacer lo necesario.
–Vuelvo a la Sociología. ¿El auge de los populismos tanto de izquierda como de derecha tiene que ver con el fin del Estado de Bienestar que en Europa se estableció después de la Segunda Guerra Mundial como contención a la Unión Soviética?
–Creo que tiene razón, pero hay otras. Los pueblos de Europa están buscando otra salida, la democracia supone un avance continuo y no es así, ha retrocedido social y políticamente. Entonces, la reacción es achacar a alguien la culpa, y la culpa es Europa. Yo soy proeuropea, pero es cierto que Europa no obedece a los principios democráticos, hay una confusión, poca claridad y conexión con la base europea, lo que es un caldo de cultivo para la ultraderecha. Pero a la ultraderecha no hay que combatirla con adjetivos horrorosos, hay que combatirla con la cultura popular, que es lo que no se está haciendo, desde luego, en España.
–¿Qué relación hubo en la lucha contra el franquismo entre el Partido Carlista y el Partido Comunista?
–Hubo mucha relación por una razón: ambos eran partidos auténticamente populares. Había un enemigo común y también una meta común.
–En la Guerra Civil lucharon en bandos contrarios…
–Ambos lucharon por sus ideas. Lo que les diferenciaba era la religión. A lo largo de la historia el pueblo carlista ha considerado a la religión católica como un bien del pueblo y como tal lo han defendido, lo que explica su beligerancia, pero nunca hemos caído en el integrismo, ni la dinastía ni el pueblo carlista.
–¿Por qué el carlismo no obtuvo buenos resultados electorales en la Transición?
–No teníamos amarres en el extranjero ni financiación y tampoco fuimos legalizados a tiempo como lo fueron otros partidos.
–El carlismo también estaba dividido…
–El Partido Carlista estaba muy unido y los que nos atacaron no fueron carlistas…
–¿Habla de Montejurra?
–Claro, fueron guerrilleros de la ultraderecha, bandidos muchos de ellos extranjeros.

Entrevista a
MARÍA TERESA DE BORBÓN-PARMA Y BOURBON-BUSSET | Doctora en Sociología, publicada en 'La Nueva España' (2019/03/21) en Gijón
J. M. Ceinos

Read more »