En les recents eleccions municipals l'independentisme ha dominat el mapa català, especialment a l'interior, on no apareix gairebé cap ajuntament del PSC, Ciutadans, PP o En Comú Podem com a la Catalunya urbana i costanera, l'esperpent Tabarnia. L'independentisme nia en les zones geogràfiques que al segle XIX van ser carlistes i es van aixecar, almenys, en tres ocasions contra el poder establert dels liberals. Ja vaig apuntar en aquestes pàgines (Del carlisme al separatisme català, 2017.09.16, enllaç en castellà) que la coincidència no era un caprici de l'atzar, sinó el resultat de l'esdevenir històric. La tendència a enllaçar independentisme del XXI i carlisme de l'XIX s'ha aguditzat.
La ciutat de Berga va ser el centre del carlisme en la primera guerra, la qual amb crueltat es va perllongar de 1833 a 1840 amb episodis tan atroços com l'execució de Maria Griñó a Tortosa, per venjar la fama del seu fill, o l'assassinat del capità general de Catalunya, Carlos Espanya Couserans, llançat al riu Segre amb un pedrot lligat al coll, les mans i els peus lligats, i la cara desfigurada. Berga, en les últimes eleccions, ha resultat ser el lloc en el qual l'anti sistema CUP ha augmentat vots mentre els perdia a Barcelona, el cinturó metropolità, Girona i Tarragona. Els cuperos han passat de sis a vuit regidors, i són independentistes 16 de les 17 regidories del consistori. Amb una població de 16.000 habitants, un regidor del PSC és l'únic constitucionalista.
L'historiador Jordi Canal, que ha analitzat el carlisme des de totes les vessants possibles, destaca en la seva abundant bibliografia l ' "element insurrecte" del moviment que cada vegada es veu més com una actitud col·lectiva de reacció en lloc i temps concret que com a ideari polític en defensa de Déu, Pàtria, Rei i (si convé) Furs. Un altre historiador, Josep Sánchez Cervelló, aplica la mateixa consideració de "protesta vinculada al territori" al XIX a la zona del Baix Ebre. A Tortosa també hi ha hagut pujada independentista tot i que els neo convergents ha perdut força passant de vuit a set regidors dels 21 que formen la corporació municipal.
La segona guerra carlista, de 1846 a 1849, va ser assumpte dels catalans insurrectes. La guerra dels Matiners es va desenvolupar principalment a Catalunya encara que va haver brots de rebel·lió a tot Espanya. Ramon Cabrera va muntar la seva caserna a Amer (Girona) a quatre passes del bressol de Carles Puigdemont. Una altra casualitat, o causalitat, en la qual conflueixen el carlisme i l'independentisme. A Amer els 11 regidors de l'Ajuntament són independentistes (vuit de JxCat i tres d'ERC). En una població de 2.300 habitants, si hi ha algun ciutadà constitucionalista, no està representat en el govern local.
En l'última guerra carlista o civil del XIX, la de 1872 a 1876, que va arribar a tot Espanya encara que va tenir major incidència a Navarra, el País Basc i Catalunya, la zona d'Olot va aglutinar gran activitat bèl·lica, narrada per l'escriptor i soldat carlista Marià Vayreda (1853-1903). A Olot, 17 dels 21 regidors són independentistes, amb el PSC que té tres, el mateix nombre que el 2015 mentre que els neo convergents han passat de nou a 11.
Partida de Carles VII
L'element sediciós, l'actitud de protesta pel territori i fins i tot l'afinitat ideològica com la defensa del que és local i els referents històrics a Déu, Pàtria i Furs (el Rei s'ha devaluat en més de cent anys d'història) coincideixen en els dos moviments. La declaració d'independència d'octubre de 2017, el famós suflé i el que Artur Mas va cridar "la majoria indestructible" al 2014, han resultat tan miratge com el somni carlista de representar la voluntat divina. Ni convertint el partit constitucionalista CDC, de Jordi Pujol, al independentista JxSí, JxCat o PDeCat es manté el suflé buit.
L'empresonament i exili de polítics i civils del Procés alimenta la narrativa independentista a l'interior i l'exporta a l'exterior on el suflé s'ha desinflat. La recent elecció d'Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín com eurodiputats està porten-do el cas català a l'Eurocambra. La vaga de fam del passat desembre dels presos del Procés, que va resultar de mentida, va generar comparacions en els mitjans independentistes amb les vagues de Mahatma Gandhi o Bobby Sands. El primer, en una de sis dies, de les moltes que va fer, contra els anglesos va aconseguir que eliminessin de la llei electoral la discriminació entre indis britànics i no britànics. El nord-irlandès Bobby Sands va iniciar la seva vaga a la presó l'1 de març de 1981, va ser elegit diputat el 9 d'abril i va morir el 5 de maig. Després de la mort de deu vaguistes, les famílies dels altres van demanar el final del dejuni. El degoteig de morts va tenir gran ressò internacional.
El procés tornarà a l'actualitat internacional, encara que sigui per breu, quan es publiquin després de l'estiu les sentències del judici a polítics i civils pels delictes de rebel·lió i sedició, i malversació, desobediència i organització criminal. I després què? Haurà arribat l'hora de negociar per resoldre els problemes o continuarà la xerrameca antagònica que es perpetua per a la història?
Conxa Rodríguez, autora de Ramon Cabrera, a l'exili, Piano a quatre mans i Els exilis de Ramon Cabrera, de recent publicació. Versió en castellà.
Estat major de carlistes de Catalunya encapçalat per Francesc Savalls
