• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dimarts, 13 d’abril de 2021

Maria Teresa de Borbó-Parma, un any després


El passat dia 26 de març es va complir el primer aniversari de la mort a París, víctima d'el covid-19, d'una dona exemplar: la princesa Maria Teresa de Borbó-Parma. Maria Teresa és una genuïna representant d'aquesta generació d'homes i dones que es van enfrontar a la dictadura franquista sense demanar res a canvi, i sense haver vist mai reconeguda, pública i oficialment, la seva lluita i els seus sacrificis.
Ella i la seva família (don Xavier, el seu pare, i el seu germà Carles Hug, la seva esposa Irene, i les seves germanes Cecília i Neus), des de la clandestinitat o a l'exili, van aportar el seu granet de sorra per acabar amb el règim del general Franco i construir una societat radicalment diferent de la que havíem viscut fins ara. Uns altres que van prosperar a l'ombra del dictador van passar, de la nit al dia, a erigir-se en dispensadors del carnet de demòcrates, encara que en molts casos havien gaudit de substancials privilegis polítics i econòmics en el franquisme i ho continuen fent en els nostres dies. Mai va pidolar un càrrec públic o un lloc en un consell d'administració, sinó que va seguir lluitant per allò en el que sempre havia cregut i havia donat sentit a la seva vida: el Carlisme.


Respectuosa amb l'opinió dels altres, mai van silenciar la seva veu ni Franco, ni les modes conjunturals, ni els compromisos polítics dels que consideren que per arribar a el govern s'ha de pagar qualsevol preu. Recordo aquella ocasió en què María Teresa li va dir públicament a l'expresident de Govern, Adolfo Suárez, que tenia una enorme taca antidemocràtica en el seu currículum: la seva negativa a legalitzar a el Partit Carlista i a d'altres organitzacions de l'esquerra revolucionària, per la qual cosa no van poder concórrer a les primeres eleccions democràtiques. Suárez va guardar silenci i no va respondre res.

Dona de fe, cristiana conseqüent, sempre va apostar pel diàleg com a forma de resoldre els problemes, escoltant a les parts enfrontades i els seus arguments. Darrerament estava molt amoinada per trobar una solució, estable i duradora, per a les reivindicacions de el poble català per definir una nova configuració territorial. Solia passar algunes temporades a Catalunya, i li agradava parlar amb sectors polítics molt diferents per poder tenir d'aquesta manera una visió de conjunt el més àmplia possible. Era partidària entusiasta d'acabar amb els murs i tendir ponts, seguint els ensenyaments del Papa Francesc, a qui admirava i celebrava amb enorme alegria la seva elecció. Li agradava d'ell la claredat i rotunditat dels seus escrits i intervencions públiques, que vessaven radicalitat i humilitat evangèliques, molt allunyades de pomposes, buides i artificials postures tan contràries del genuí pastor amb olor de ovella.

Crítica del neoliberalisme, va lluitar per un socialisme sorgit de la base, democràtic, humanista, autogestionari i defensor dels drets humans i de l'autodeterminació dels pobles i de les persones. Un socialisme que encara no s'ha plasmat en cap projecte concret i tangible, com ella reconeixia freqüentment, però plena d'esperança en fer-ho realitat en un futur no molt llunyà.

Sempre que es trobava a Madrid solia acompanyar-la a conferències, presentacions de llibres, actes de solidaritat, congressos o exposicions. Fa uns anys vam anar a la presentació d'una biografia sobre el president xilè Salvador Allende i vaig poder escoltar la lliçó magistral que va donar a tots els allà presents, entre ells l'ambaixador cubà, comparant la teoria guevarista del focus guerriller amb la lluita de masses en la construcció del socialisme, que devia realitzar-se sempre des de la base, amb la necessària i imprescindible participació popular. En aquesta intervenció, espontània, feta a el fil del que afirmen els participants a l'acte, va posar de manifest la seva enorme cultura política i el gran coneixement que tenia de la realitat social llatinoamericana. Li van marcar molt profundament els viatges que va fer a El Salvador i Veneçuela, on es va submergir en la religiositat de la vila pobre i oprimit, va admirar les formes d'auto organització popular i es va commoure davant les enormes i escandaloses desigualtats socials que va veure en aquests dos països .

Ella fou l'encarregada d'anunciar a París, al juliol de 1974, la constitució de la Junta Democràtica, un front polític d'oposició a la dictadura de què va formar part el Partit Carlista. Des d'aquest moment va ser coneguda com la princesa roja i va passar a ser una de les cares més reconeixibles dels qui lluitaven contra el règim franquista. Per aquest fet se li va prohibir tornar a Espanya, i cada vegada que ho feia, passava la frontera de manera clandestina.

Dona d'enorme cultura, viatgera impenitent i amena conversadora, va romandre fidel a les seves idees fins a l'últim sospir, però sent conscient que la realitat canvia constantment i cal tenir sempre respostes als nous problemes que se'ns presenten.

Autora de mitja dotzena de llibres i multitud de monografies sobre el Carlisme i la seva família els Borbó Parma, les diverses experiències històriques de construcció del socialisme, l'acollida als immigrants, el federalisme i la configuració territorial de les Espanyes o l'islam. La seva gran curiositat per aquesta religió la va portar a estudiar àrab per a poder llegir l'Alcorà en la seva llengua original i a visitar països com el Marroc, Jordània, Algèria o Tunísia. Sempre va denunciar el terrorisme que s'amaga darrere del rètol islàmic com un dels grans enemics de l'islam. En els últims vint anys he editat diverses de les seves obres i he estat testimoni directe de com, en les presentacions de les mateixes, s'acostaven a ella persones de molt diferents opcions ideològiques i la reconeixien per la seva trajectòria política, encara que discrepessin d'alguna de les seves postures o opinions.

En el tracte proper feia gala d'un encant molt particular, sempre atenta i amb un somriure per a totes les persones que es dirigien a ella. Cal destacar especialment la seva passió per la vida i l'obra del senyor Ramon Maria de la Valle-Inclán, de qui va pronunciar a l'Ateneu de Madrid una recordada conferència, en la qual reivindicava el genuí carlisme i el mestratge literària del genial autor gallec. No només don Ramón se sentia atret estèticament pel Carlisme, també li atreia ideològicament, com va demostrar Maria Teresa al llarg de tota la seva documentada, rigorosa i divertida conferència.

El paper de les religions en les nostres societats va ser una altra de les causes a què va dedicar una gran part del seu temps, denunciant l'ús polític que històricament havien fet les elits polítiques, econòmiques i socials de el fet religiós. Posava com a exemple el nacionalcatolicisme que es va viure al nostre país durant gairebé quaranta anys o el fonamentalisme islàmic.

El record de Maria Teresa segueix molt viu. La seva coherència, lleialtat, simpatia i exemple de quefer polític honest seran sempre una referència, i molt més, en aquests temps en què es fomenta el transfuguisme, es juga de manera tan obscena amb les fidelitats polítiques i s'abandonen velles banderes per ocupar un escó o una butaca ministerial.




Read more »