• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dimecres, 29 de juny de 2022

Aniversari de la mort del general carlista Joan Francesch i Serret en la conquesta de Reus

El 29 de juny de 1872, amb 400 soldats carlistes, el lleidetà Joan Francesch i Serret (1833-1872) va entrar a Reus i va sorprendre la guarnició liberal en el curs de la Tercera guerra carlina. Mentre negociava a l'Ajuntament amb l'alcalde Felip Font, el pagament d'una quantitat per evitar el saqueig, la guarnició es va reorganitzar i va foragitar els carlistes, morint el general Francesch en el combat. La seva modesta tomba era al cementiri de Reus, amb una dedicatòria que deia: "A l'heròic general Francesch", però les seves despulles van ser tretes del nínxol i la placa fou eliminada l'any 2015 per l'Ajuntament. El també militar carlista Francisco Hernando Eizaguirre va escriure sobre Francesch: «Només el pla, i la manera de prendre Reus, van ser suficients per immortalitzar Francesch, perquè l'home se'l coneix pels seus fets, i en la presa de Reus va revelar alhora enginy, audàcia, previsió i energia gens comuns, i va demostrar que posseïa moltes de les qualitats que Déu concedeix als grans capitans».

Francesch era un militar català, el 1856 va ascendir a capità. Es va distingir a l'Àfrica obtenint l'ascens a comandant. Una ferida el va fer passar al cos d'invàlids. El 1868 es va oposar a la revolució de Joan Prim i el 1869 es va posar al servei del Rei Carles VII, que el va nomenar coronel i capità general de la província de Tarragona, i pel seu càrrec, s'encarregà de reclutar tropes i comprar armes iniciant l'operació de Reus.


Read more »

dimecres, 22 de juny de 2022

Tomas de Zumalakarregui, artífex del primer exèrcit carlista i vencedor a Euskal Herria

Fou un dels herois, junt amb el català Ramon Cabrera, de les forces militars carlistes. Tomas Zumalakarregui o Zumalacárregui y de Imaz (29 de desembre de 1788 - Zegama, 24 de juny de 1835) era un militar basc antiliberal i general de l'exèrcit carlista durant la Primera Guerra Carlista.

Orígens al Goierri

Zumalakarregui va néixer a Ormaiztegi, poble situat a la comarca guipuscoana bascoparlant del Goierri, el 29 de desembre de l'any 1788. Fill de família molt humil fou el desè d'un total d'onze germans nascuts del matrimoni de Francisco Antonio Zumalacárregui Múgica i Ana María Imaz Altolaguirre. El seu pare va tenir tres fills en un matrimoni anterior.

Militar a la Guerra amb França

A l'inici de la Guerra del Francès, l'any 1808, s'allistà a Saragossa, on participà en el primer setge de la ciutat i la batalla de Tudela. En el segon setge de Saragossa fou fet presoner en una de les sortides. Va aconseguir escapar i es va unir a la guerrilla de Gaspar de Jáuregui (El Pastor). A mesura que avançava la guerra, Zumalakarregui, home seriós i de fortes conviccions religioses, se sentia incòmode en el sistema de combat de guerrilles. Així doncs, s'incorporà al primer batalló de Guipúscoa de l'exèrcit regular com a oficial. L'any 1812 fou ascendit a capità. Tomas Zumalakarregui no simpatitzava amb els principis liberals que en aquella època s'estenien per les Espanyes, sinó que se sentia més proper a la causa dels monàrquics absolutistes i la defensa dels drets forals bascos.

Perseguit pels liberals

Quan el 1820 es va tornar a promulgar la Constitució de 1812, encara era capità. Fou denunciat al nou govern per oficials liberals, que van sol·licitar la seva expulsió de l'exèrcit. Encara que la denúncia no va prosperar, va ser apartat del servei actiu. Després es va posar a les ordres de Quesada, ascendint a tinent coronel l'any 1822. Després de la restauració de Ferran VII d'Espanya i el retorn de l'absolutisme el 1823, va formar part d'una comissió militar per a la repressió de delictes polítics, arribant al grau de coronel el 1829. L'any 1832 va ser nomenat governador militar de Ferrol. En aquells dies, ja era reconegut com integrant del partit absolutista que pretenia afavorir les opcions successòries del germà del rei, el futur rei Carles V o Carles Maria Isidre de Borbó. L'abolició de la llei sàlica i la proclamació de la filla de Ferran VII, Isabel com a hereva usurpadora del tron el va enfrontar amb les autoritats navals de Ferrol, que eren partidàries de la causa constitucional. Com a conseqüència, va ser acusat de desafecte i destinat a Iruñea.



Alçament carlista a les Valls d'Amescoas

En morir Ferran VII, el 29 de setembre de 1833, residia sense comandament i sota vigilància a Iruñea, d'on va aconseguir fugir i unir-se als carlistes revoltats que es trobaven a la vall navarresa de La Berruenza, al comandament d'Iturralde i Sarrasa. Fracassat a La Rioja, a les províncies basques i en altres indrets de la resta d'Espanya, l'aixecament dels revoltats que donaven suport a l'infant Don Carlos en defensa de l'absolutisme monàrquic, va quedar reduït al petit grup que es trobava ocult a les valls de La Berruenza i Amescoas a Navarra convertides en una zona on els liberals no podien ni entrar. El 14 de novembre de 1833 els rebels van triar Zumalakarregui com a cap, aixecant acta a Lizarra. 

Zumalakarregui, artífex de l'exèrcit carlista

Immediatament va començar a organitzar des del no-res i en molt poc temps un eficaç contingent de l'exèrcit rebel, anomenat carlista, equipant-lo en molts casos amb les armes preses a l'enemic. En el marc de la reorganització va ordenar dur la boina vermella per tal de protegir-se de les inclemències del temps. Conscient de la seva inferioritat numèrica i armamentística, va reproduir la tàctica guerrillera que coneixia des de la Guerra del Francès, emparant-se en l'accidentat relleu i el suport de gran part de la població civil. El 7 de desembre de 1833, la diputació de Biscaia i la diputació d'Àlaba el van nomenar cap de les seves tropes. Molt popular entre els seus soldats (l'anomenaven "Oncle Tomás"), no va dubtar en mostrar-se cruel en la repressió dels liberals ni a emprar el terror per a mantenir controlat el territori. Un exemple, foren els afusellaments de Deredia, prop de Gasteiz, del 17 de març de 1834 on Zumalakarregui va afusellar 100 liberals.

Durant l'any 1834 es van succeir les victòries en importants accions, com l'assalt a un comboi d'armes entre Logronyo i Cenicero, les accions d'Alegria d'Àraba i Venda d'Echavarri, fins al punt de provocar la dimissió de José Ramón Rodil Campillo en el comandament de l'exèrcit enemic. Però va acabar l'any amb una amarga derrota a la batalla de Mendaza i una prudent retirada a la batalla d'Aquijas. 

Alliberament d'Euskal Herria

El març i abril de 1835, amb l'acció de Larremiar contra Francisco Espoz Mina i l'acció d'Artaza contra Gerónimo Valdés, va desfer la tropa isabelina liberal que es va veure obligada a desmantellar totes les estratègiques guarnicions (Maeztu, Altsasu, Elizondo, Doneztebe, Urdazubi, entre altres), únicament restant les de capital de les províncies basques (Iruñea/Pamplona, Donostia/Sant Sebastià, Bilbo/Bilbao i Gasteiz/Vitòria) i alguns ports de la costa. El gruix de l'exèrcit isabelí es va retirar a la riba sud de l'Ebre i Zumalakarregui va signar amb Jerónimo Valdés de Noriega el Conveni d'Elliot per respectar els presoners però els liberals el van incomplir. Controlant ja la major part de les províncies basques, animat per aquests èxits (i per la necessitat d'aconseguir diners i suport internacionals), Carles V li ordenà el 1835 prendre Bilbao, malgrat l'opinió contrària de Zumalakarregui -que hagués preferit atacar Gasteiz- i des d'allí obrir-se camí cap a Madrid.

Una maleïda bala perduda

L'operació va començar amb èxit, a l'obrir-se pas cap a Bilbao en vèncer el general Espartero en el port de Descarga, va assetjar la capital biscaïna el 10 de juny de 1835; però, en la seva obstinació per reconèixer personalment les fortificacions enemigues i les posicions dels seus homes, el dia 15 va pujar a la balconada d'un edifici per observar les operacions i va resultar ferit en una cama per una bala perduda de l'exèrcit liberal. Immediatament va ser traslladat 60 quilòmetres més enllà, al poble de Zegama assegut en una butaca requisada en una fonda i a coll dels seus voluntaris. Es va allotjar a casa d'una cosina i va morir el 24 de juny de 1835, probablement de septicèmia. Com que la ferida presentava poca importància, alguns historiadors opinen que va ser una mort molt estranya. No obstant això, no s'ha pogut aportar cap prova sòlida en aquest sentit. Altrament es coneix el seu rebuig a ser atès per un metge, pel fet que fos anglès. 


El militar navarrès Juan Antonio de Zaratiegui i gran amic seu va escriure una biografia titulada Vida y hechos de don Tomás de Zumalacárregui (Madrid i París, 1845). Avui dia encara s'hi pot visitar el Museu Zumalakarregi d'Ormaiztegi, a la masia Iriarte Erdikoa, en la que van viure Tomas i Miguel de Zumalakarregui i s'ha convertit en referent per a tot el carlisme peninsular. 

 

Read more »

dimarts, 21 de juny de 2022

La guerra de la Regència d'Urgell (1822-1823)

L'any 1820 els liberals espanyols van dur a terme un cop d'estat restablint la Constitució de 1812. Els partidaris reialistes es van començar a organitzar per oposar-s'hi. El 7 de juliol fracassava a Madrid un intent de la Guàrdia de corps i el setembre i novembre diferents aldarulls es produïren a Madrid entre partidaris i detractors del rei, i es revolta a Àlaba el comandant Juan Bautista Guergué i el capellà de Foronda.El gener de 1821 s'aixeca a La Manxa el tinent coronel Manuel Hernández, i el 29 de gener es descobrí la conspiració del capellà d'honor del Rei, Matías Vinuesa. El primer alçament organitzat per la Junta de Navarra es produí l'11 de desembre de 1821, sent aviat derrotat i els seus caps s'exiliaren a Tolosa. L'abril de 1822 s'alçaren les partides del capellà Merino a Castella la Vella. Aizquibel operava a Àlaba, Morales a Àvila, Jaime el Barbudo a Múrcia, Manuel Adame de la Pedrada a la Manxa, i Pedro Zaldívar a Andalusia.

Al nostre país va encapçalar l'oposició monàrquica el Baró d'Eroles (1784-1825), nat a Talarn, al Pallars Jussà qui fou nomenat Generalíssim dels Exèrcits Reialistes a Catalunya i estengué la revolta, prenent les ciutats de Balaguer, Puigcerdà, Castellfollit de la Roca i Mequinensa mentre Benet Tristany ocupava Solsona el 17 de maig de 1822. Després de reorganitzar-se, la Junta reialista nomenava comandant en cap de la Divisió Real de Navarra al mariscal de camp Vicente Genaro de Quesada, qui el 6 de juny de 1822 creua els Pirineus i envaeix Navarra, mentre el 21 de juny d'Antonio Marañón, el Trapense, al comandament de la seva partida, assalta i prenia la Seu d'Urgell, on s'instal·lava la Regència d'Urgell, presidida per Bernardo Mozo de Rosales, marquès de Mataflorida. L'1 juliol de 1822, es produí la Revolta de la Guàrdia Reial, sent derrotades les tropes per Francisco Ballesteros el 7 de juliol, i per contrarestar el domini reialista de l'interior de Catalunya, el Govern de Madrid nomena Francisco Espoz e Ilundain com a general dels exèrcits constitucionalistes, que ràpidament reconquestava les places perdudes. El 27 d'octubre les tropes reialistes navarreses eren derrotades a la batalla de Nazar i Quesada és destituït per la Regència, que nomenava com a substitut al tinent general Carlos O'Donnell i Anethan, amb la caiguda el novembre de Balaguer, Tremp, la Pobla de Segur i Puigcerdà la Regència abandonà la Seu d'Urgell i es refugià a França, i el general José María de Torrijos y Uriarte, al comandament de les tropes constitucionalistes, derrota a les tropes navarreses prenent el fort d'Irati el 12 de gener i finalment Francisco Espoz la Seu d'Urgell el 3 de febrer de 1823, però l'11 de febrer, els reialistes navarresos al comandament de Santos Ladron de Cegama ocupen Osca i al març assetgaren Pamplona.

Després de les derrotes a Catalunya i Navarra, els reialistes respongueren amb l'avanç de Georges Bessières en direcció a Madrid. Les forces aragoneses, després dels seus intents infructuosos de prendre Saragossa i Calataiud, es dirigiren al sud i derroten a les tropes constitucionalistes al comandament de O'Daly i Juan Martín Díez El Empecinado a la batalla de Briuhega el 24 de gener, apoderant-se de Guadalajara i amenaçant directament a Madrid. Pocs dies després, el contraatac de les tropes constitucionalistes desallotja els revoltats de Guadalajara, que han de replegar-se cap al Tajo, perseguits per El Empecinado.

L'abril les tropes franceses, en virtut del congrés de Verona entrearn a Espanya en cinc cossos, el primer, de Nicolas Charles Oudinot per la frontera de Biscaia, on s'hi uní Quesada, anant a Bilbao, Segovia i Madrid. El segon cos, de Gabriel Jean Joseph Molitor per Aragó, on s'hi va unir Santos Ladron de Cegama, el tercer cos, de Louis Aloysius de Hohenlohe per Navarra, on s'hi uní Charles d'Espagnac, el comte d'Espanya, participant en el setge de Pamplona, mentre una divisió sotmeté Cantabria i Astúries, el quart cos de Bon-Adrien Jeannot de Moncey entra per Catalunya, on s'hi uní el baró d'Eroles, i Étienne Tardif de Pommeroux de Bordesoulle comandava el cos de reserva.

Les tropes franceses van avançar ràpidament pel territori, topant amb escassa resistència organitzada per part dels liberals, amb l'única excepció de la que ofereix Ballesteros al general Gabriel Molitor a la batalla de Campillo de Arenas. La guerra finalitza alliberant al monarca, que havia estat retingut pels constitucionalistes a Cadis després de la Batalla de Trocadero. Pamplona va caure en mans absolutistes en novembre de 1823. 


 

El baró d'Eroles

La baronia d'Eroles era una de les més antigues de Catalunya. El castell d'Eroles és citat per primer cop en un document del 893, en què se'l cita per a indicar on és la vinya la venda de la qual és l'objectiu del document. La baronia prengué el nom d'aquest castell a partir de 1061 quan Dou i el seu germà Oliver d'Eroles posaren el castell i el lloc sota protecció del comte Ramon VI de Pallars Jussà. El 1404 la jurisdicció d'aquest castell fou incorporada a la Corona, juntament amb Montllobar i Sant Adrià, i la baronia passà, després del 1500, als Queralt, als Vilanova, als Borrell, als Ibáñez-Cuevas i als Oriola-Cortada.

La baronia d'Eroles fou confirmada com a títol del regne el 1761 a favor de Maria de Borrell i de Copons, que fou àvia del baró Joaquim d'Ibáñez-Cuevas i de Valonga, destacat militar i polític absolutista que emprava el lema de ”`perseguits, però no vençuts”. Nasqué a Talarn el 1784, i va morir a Daimiel (Ciudad Real) el 1825 a 41 anys. El 1808 deixà els estudis de dret per allistar-se al cos de voluntaris de Talarn, amb el qual entrà a Girona per reforçar les tropes durant el segon setge de la ciutat. Després de la rendició fou portat presoner a França, però aviat se n'escapà, i fou nomenat comandant del cos de l'exèrcit de l'Empordà. El 1811 dirigí la desgraciada fortificació de Montserrat, que acabà amb l'incendi i el saqueig del monestir per Suchet; poc temps després fou ascendit a general. El 24 de gener de 1812, manant el Primer Exèrcit, fou derrotat al combat d'Altafulla pels generals Maurice Mathieu i Lamarque. Fou nomenat capità general el 1813. El 1821, durant el Trienni Constitucional, el seu conegut absolutisme feu que encapçalés la llista de persones non gratae a Barcelona el mateix 1821. Deportat a Mallorca, n'escapà al cap de poc temps i es retirà a les seves possessions a Talarn, on l'any següent es convertí en cap de la revolta absolutista. Després de la conquesta de la Seu d'Urgell, passà a formar part de la Regència d'Urgell, juntament amb Mataflorida i el bisbe Creus. Fou nomenat comandant suprem de les forces reialistes, les quals intentà d'organitzar i de disciplinar. Actuà separat i poc d'acord amb els altres regents, fins al punt d'emetre un manifest a part, conegut com el "Manifest del baró d'Eroles", en el qual insistia en la necessitat que el monarca jurés i respectés els furs i els costums del país. Derrotat repetidament per Francisco Espoz y Mina, nou capità general de Catalunya, no pogué barrar-li el pas cap a La Seu i la Regència hagué de passar a França, on es dissolgué.

Únic membre de la Regència ben vist pel govern francès, tornà a Catalunya com a cap de l'avantguarda espanyola dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, fou nomenat membre de la regència formada a Madrid pel duc d'Angulema, però no es mogué de Catalunya, d'on fou nomenat novament capità general (1823-1824). La seva actuació de reorganització no fou ben vista pels sectors més extremistes i aviat fou cridat a Madrid per col·laborar en la reestructuració de l'exèrcit; de fet era una manera d'allunyar-lo del país. Emmalaltí i va morir lluny de la seva estimada Catalunya..

L'actualitat

Així doncs, el senyoriu continuà a mans dels barons d'Eroles fins a l'abolició de les senyories, al segle xix. Només hi hagué un breu lapse de temps, a finals del segle xvii i principis del xviii quan va ser pres el terme d'Alsamora com a penyora per la notable família dels Subirà, per manca de pagament d'un dot pels Eroles.

A principis del segle xxi el títol de baró d'Eroles és en mans d'Alfons d'Oriola-Cortada i de Salvadores, comte de la Vall de Merlès.

 

Read more »

El llegat carlista de Joan Fuster: "Realment m'he educat en una família de carlistes. Sí, és clar, a la primera etapa de la vida, ets allò que t'han ensenyat els teus pares."

                                                'El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.'

                                                                                                                                            Joan Fuster

 

Un 23 de novembre de 1922 naixia i un 21 de juny de 1992 moria el més gran assagista en català del segle XX, Joan Fuster, qui va formar part del diari carlista El Correo Catalán i va explicar en els últims dies a Josep Pernau com havia adquirit l'hàbit lector en la seva joventut amb el diari carlista El Siglo Futuro. Fill del cap del Partit Carlista a Sueca, Joan Fuster Seguí (1893-1966). Ell mateix es definia com a "fill de carlista" en un article a La Vanguardia a la dècada de 1980. En aquell text explicava com el seu pare s'havia implicat en el carlisme jaumista i s'havia reunit amb el Rei Xavier, avi de l'actual Rei Carles Xavier, amb qui conservaven una fotografia de 1951. De fet Joan Fuster Seguí, pare de l'intel·lectual més gran que han donat les lletres catalanes el segle XX, fou cap del Partit Carlista a Sueca i regidor a la localitat de la Ribera Baixa.També fou escultor d'imatges religioses o laiques i corresponsal de periòdics de la Comunió Tradicionalista Carlista. L'any 1937 els republicans el van empresonar durant vuit mesos a València. 

Els pares de Joan Fuster amb el Rei Xavier

El destacat escriptor valencià en llengua catalana Joan Fuster i Ortells al seu conegut assaig Nosaltres els valencians va realitzar les següents reflexions sobre el carlisme com a històric moviment popular del País Valencià:

L'insurgentisme, en tant que manifestació perifèrica de la política espanyola del XIX, hauria de ser relacionat amb una altra qüestió: la de l'anomenat anticentralisme dels sectors insurgents. Aquesta coincidència no deixa de ser curiosa. Potser també era inevitable. Enfrontats polèmicament amb l'Estat jacobí, per una o altres raons, la seva oposició s'havia de reflectir en una concepció de l'Estat des del punt de vista “regional”. Els carlistes van parlar de “furs”. La vaguetat amb què van fer servir el terme “furs” no desvirtua gens el sentit “descentralitzador” que sempre van voler donar-li: en temps de Carles VII arribaran a emprar la fórmula “monarquia federal” (…).

Però, des d'un altre angle, l'important, al XIX, no era que el carlisme reivindiqués uns “furs” que els seus militants desconeixien, ni que el republicanisme es proclamés “federal” en uns termes lamentablement indecisos: allò important era la “insurgència” que carlisme i republicanisme –i anarquisme, en un altre estadi- representaven. La revolta implicada en la seva actitud era una afirmació “localista” més neta que qualsevol declaració de principis. La terminologia –“furs”, “federació” (fins i tot l'anarquisme)– fa pensar en una “autonomia”. De fet, rebel·lar-se ja era, per si mateix, una manifestació d'“autonomia”. Era la discrepància radical amb el jacobisme: amb l'Estat unitari –amb l'Estat–. Antoni Aparisi i Guijarro (1815-1872) és el màxim definidor valencià del tradicionalisme. Home pacífic i piadós, de temperament jurídic, no va vacil·lar a escriure en algun moment: “El que tingui un fusell, que el netegi, i el que no, que el compri”. El carlisme, fins i tot quan no estava dret de guerra, era una insurgència decidida.

Les guerres i les revoltes que omplen el segle XIX, amb excuses dinàstiques o partidistes, prenen el combustible més fàcil en unes passions socials mal reprimides i sempre a punt d'esclatar. Que els alçaments carlistes es van inflamar al si del malestar rural, sembla evident. (…). El fenomen és idèntic al de les altres terres de la Monarquia on els camperols –terme mitjà– gaudien d'una relativa independència econòmica: el País Basc, el Principat, Aragó. El liberalisme, que encarnava l'altra branca de dinastes, era cosa de ciutat: de la burgesia mercantil, de les classes mitges (…). La bandera de don Carles significava, per als sectors agraris, una invitació a la revolta. La caiguda dels preus agrícoles que va seguir a la guerra napoleònica els hi empenyia. Els terratinents que es van aprofitar de la desamortització aviat es van decidir pel bàndol isabelí, i ja que alhora, afanyosos d'adinerar les seves noves propietats, van imposar als arrendataris unes condicions més dures que les que abans suportaven, van contribuir així a crear un clima d'agitació propici al carlisme. Els carlistes valencians van fer guerra de “partides”, amb capitostos rudimentaris i indisciplinats. Només Cabrera, a força de prestigi i mà dura, va aconseguir establir una mica d'ordre. En el fons era una mena de “germania” més, anàrquica i ferotge. El poble rural es desfogava. I potser no aspirava a més.

El camp valencià era carlista; però més les zones interiors, del secà, que les del regadiu litoral. En aquestes, les condicions de vida dels llauradors no eren tan negres, i, per tant, l'aventurisme de la “partida” no resultava tan suggestiu com en aquelles. Però hi havia carlistes, en armes o complicitat, a la majoria de les comarques (…).

Encara a finals del Vuit-cents és una de les dues forces polítiques populars del País Valencià –l'altra és el republicanisme-: però cada cop tindrà menys arrels i menys futur. La pagesia catòlica trobava al carlisme la seva oportunitat protestatària. Quan les coses li van bé i ja no sent tanta necessitat de protestar, ho abandonarà o ho professarà sense arriscar res. Els petits propietaris rurals (…) en arribar la segona desena del XX, es desentenen del carlisme que havien alimentat. Articulen llavors un nou partit de dreta, tímidament demòcrata-cristià, guiat per excarlistes com Manuel Simó i Lluís Lúcia (…) que acabés titulant-se Dreta Regional Valenciana.





En una entrevista l'any 1968 feta per Sergio Vilar Fuster aclaria la seva herència carlista:

"Això de les idees polítiques sempre les he viscut amb una mica de confusió en aquella època. Realment m'he educat en una família de carlistes. Sí, és clar, a la primera etapa de la vida, ets allò que t'han ensenyat els teus pares. He pres la primera comunió i tantes altres coses que passen. El procés de descarlistinització va ser gradual: van quedar coses que van durar més, però d'altres van desaparèixer de seguida, com ara la fe monàrquica. Durant la guerra vaig llegir alguns llibres que em van obrir noves perspectives. 

El meu pare era un carlista d'extracció popular, que és una forma d'anarquista de dretes. Sentia molt poc respecte per la propietat privada. Així que quan li van fer cap de Falange se li va acudir fer una sèrie de maniobres. En acabar la guerra els grans propietaris rurals van recuperar de seguida totes les terres que van poder, al·legant que els arrendataris no havien pagat durant tres anys, que els arrendataris eren vermells, o acusacions així, aprofitant-se de la situació. Això va crear un gran malestar al poble. El meu pare va fer algunes denúncies al governador civil protestant contra aquests terratinents. Per exemple, una de les propietàries em sembla que era la sogra del Baró de Càrcer, que aleshores era alcalde de València. En fi, era la xicoteta oligarquia valenciana. En resum, que van fer terra a l'assumpte i al meu pare el van expulsar del càrrec. 

El meu socialisme no sé ben bé què és. Realment jo m'he trobat massa bé per ser marxista. És a dir, el marxisme trobo que és tota una concepció del món tan radicalment diferent a la que estem acostumats els no-marxistes que procedim d'una altra formació, que adherir-se en bloc a Marx és com passar de la geometria euclidiana a la geometria no-euclidiana. Per tant, jo no seria mai capaç de sentir-me marxista cent per cent. Però hi ha moltes coses del pensament marxista, tan clares i tan útils sigui com a instrument de comprensió del món i de la societat, i també com a instrument d'acció política, que no diré que les hagi fet meves de manera molt ferma, però sí les he assumit força". 

 

'M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.'

Read more »

dilluns, 20 de juny de 2022

Lluís Maria Llauder: 'Si el carlisme no fos una altra cosa que la defensa d'una família destronada ...'

 

'Si el carlisme no fos una altra cosa que la defensa d'una família destronada i la lluita pels seus drets, es podria al·legar que és una causa que no té futur, l'exemple de tantes dinasties trencades violentament, de tants trons no restaurats com registra la història, però el carlisme representa la defensa d'uns principis i la lluita per una restauració social que són necessaris, indispensables, i per això acabarà la nació per aclamar-los'.

El 10 de juny de 1902 mor Lluís Maria de Llauder i Dalmases (08.05.1837-10.06.1902), cap carlista de Catalunya, director d'El Correo Catalán i diputat al Congrés escollit pel poble català per Vic (1869) i Berga (1871)


Read more »