• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dilluns, 30 de juny del 2014

33è Congrès de Nouvelle Action Royaliste



El partit francès Nouvelle Action Royaliste (NAR) va celebrar els dies 5 i 6 d'abril el seu 33è congrès. NAR va aprovar una 'Declaració Política General' on el partit monàrquic va criticar durament la política exterior francesa (a Síria o Ucraïna) i la submissió a l'austeritat decretada per la Unió Europea que està destruint el teixit econòmic francès. Aquesta austeritat empitjora les condicions socials amb les mesures aprovades per Manuel Valls a les que s'hi oposa NAR.

Nouvelle Action Royaliste milita per la redefinició d’un projecte polític definit per un projecte d'ecologia política basat en una economia circular enlloc d'una economia de producció. NAR defensa:
- la sortida de l'€,
- la devaluació del franc,
- el control dels moviments de capital,
- la nacionalització dels sectors claus de l'economia
- la protecció amb aranzels de l'economia francesa.
- s'oposa al Tractat de Lliure Comerç Transtlàntic negociat entre l'UE i els EEUU que suposa la submissió europea a l'economia nord-americana

NAR aposta per una Europa confederal amb un pacte de seguretat fora de l'OTAN

Read more »

diumenge, 29 de juny del 2014

El Consell Legitimista també s'adhereix al Rei Legítim, Carles Xavier


Davant la sorprenent abdicació de Joan Carles, Cap d'Estat a títol de Rei, el dia 2 de juny de 2014, mitjançant l'escrit present, es vol fer constància del següent :

1-    Els Legitimistes Espanyols, hereus d'una Tradició plenament Monàrquica de més de dos segles, formalment erigits en el Consell Legitimista de les Espanyes, no acceptem de cap manera la validesa del regnat de Joan Carles, així doncs, tampoc la del seu hereu Felip.

2-      Refusem l'actitud de flagrant irresponsabilitat amb la que Joan Carles anuncia la seva decisió, seguint el fil dels seus avantpassats Isabel i Alfons, abandonant a la Pàtria quan aquesta passa per moments crítics pel Poble. Amb aquesta, són ja tres les vegades al llarg de la història recent que aquesta dinastia usurpadora deixa a la seva sort a Espanya. Queda per al seu fill un país desunit socialment per la crisi econòmica i política, així com per les pretensions separatistes de part dels seus territoris.

3-    Altre cop, com en els temps d'Isabel, per adoptar decisions en cas de successió, es torna a incomplir la legislació vigent en aquesta matèria, havent notificat la dimissió abans de que aquesta fos regulada per l'ordenament jurídic, actuant amb la política de fets consumats, i la complicitat dels partits del poder, que tan bé ho han sabut aprofitar en el passat, però que trenca amb la norma bàsica de que el primer obligat complir la llei és el Rei.

4-      Un Rei ha de compartir el destí del seu poble, como ja va dir Carles VII, “si el poble viu pobrement, visquin pobrement el Rei i els seus ministres". Veient el desenvolupament dels esdeveniments des de que Joan Carles fou imposat al tro dictador Francisco Franco, aquest és un clar exemple del que ha i del que no ha de ser un Rei. Aquesta és la diferència entre la pseudo monarquia que representa Joan Carles i la veritable Monarquia Legítima.

5-      Creiem que només l'avanç de la societat pel camí de la Tradició pot treure Espanya de la ruïna moral, econòmica, social i política en la que es troba. Es necessari, ara més que mai, la implantació de les institucions que ens portin a l'ésser primer de les Espanyes, en la que sobre els principis de lleialtat al Legitim Rei, Garant i Valedor de la Unió de les Espanyes; la identitat Catòlica; la Sobirania particular dels seus Regnes i Territoris; i les llibertats i drets dels ciutadans a la llum dels Furs, construïm una societat, justa i veritablement lliure.

6-      Declarem la nostra ferma adhesió al Legítim receptor dels Drets a la Corona que la Divina Providència ha fet concórrer en la persona de Carles Xavier de Borbó Parma, per a qui, per la present, formalment reclamem la restitució al Tro de les Espanyes.

Consell Legitimista d'Espanya

Read more »

dissabte, 28 de juny del 2014

El poder adquisitiu dels treballadors que menys cobren ha caigut un 17% des de 2008

El poder adquisitiu dels treballadors de les Espanyes que menys cobren ha caigut un 17% des de 2008 segons dades de l'INE. Si comparem aquestes dades amb les d'Eurostat, l'oficina estadística comunitària, només les rescatades Irlanda i Grècia han rebaixat més els costos laborals unitaris que l'Estat espanyol, mentre que a la majoria de països europeus han continuat creixent, un 10% de mitjana a la zona €. Des de l'esclat de la crisi, el 2008, fins ara (amb les últimes dades disponibles, del 2013), a l'Estat aquests costos laborals han caigut un 6,6%. Únicament superen aquest ajustament els irlandesos i els grecs, amb un retrocés d'un 13,5% i d'un 8,5%, respectivament. Segons Eurostat, una hora de treball costa 21 euros i 10 cèntims, a l'Estat. La mitjana de la zona euro és un 25,7% superior: es paga 28,4 euros per hora treballada. L'hora espanyola és fins i tot més barata que la mitjana del conjunt de la UE, dels Vint-i-vuit, que és de 23,7 €.

Tot plegat confirma la tesi que no es tracta d'una crisi sinó d'un ofegament de les capes més pobres de la nostra societat. Exactament com va passar al segle XIX amb la liberalització de les economies. Aquest fou un dels factors determinants del naixement del carlisme. A les Espanyes són els sous més baixos els que han pagat la contenció salarial: el poder adquisitiu dels treballadors que menys cobren (els que ingressen un sou que és un 10% inferior a la taula salarial) s'ha esfondrat un 17%, en canvi, el dels més ben pagats s'ha retallat només un 2%.
L'executiu del liberal centralista Partit Popular assegura que aquesta moderació salarial és un “element addicional” que ajuda a rellançar l'economia i “permet salvar llocs de feina”. La solució a aquest desgavell és aplicar un socialisme autogestionari on no només es comparteixin les pèrdues sinó també els beneficis. On els salaris més alts estiguin limitats i no es marquin les directrius econòmiques des del Bundesbank.

Read more »

Ha mort Vicenç Catalán, carlista català exemplar


Vicenç Catalan
El 16 de Juny del 2014, Vicente o Vicenç Catalán Antolín, memòria viva del Carlisme, en especial del Carlisme Català. Nascut a la nostra capital el 23 de gener de 1924, al barri de Sant Andreu, on avui Carlistes de Catalunya també és implantat. Els seus pares, Vicenç i Rosa van tenir cinc germans, tots xicots. Els seu pare era manobre.

En el moment de l'Alçament, el 18 de juliol de 1936, Catalán va entrar amb els anarquistes a les casernes de Sant Andreu, fa poc derruides. Allà va fer-se amb armament. La seva bona relació amb els anarquistes va fer que fos un dels presents a l'enterrament de Buenaventura Durruti. També que els seus pares fossin alliberats després de ser detinguts per la CNT per anar a missa. Alguns es pregunten per quin motiu el carlisme va estar al bàndol vencedor a la Guerra Civil. Doncs el principal motiu, com explica l'historiador Josep Carles Clemente, també català i també carlí d'esquerra, fou la persecució, l'oprobi cap a les persones que practicaven la fe cristiana catòlica.

Catalán fou ferit en un braç en un bombardeig franquista i va ser hospitalitzat a l'Hospital de Sant Pau. Posteriorment va entrar al seminari on va entrar a un cercle carlista. Ja en ple franquisme fou detingut al Carrer de Balmes per la policia del règim participar en un acte de l'Agrupació d'Estudiants Tradicionalistes (AET). Catalán seria detingut diverses vegades per la policia del règim. Alguns es pregunten per què tot i participar a la Guerra Civil en el bàndol guanyador el carlisme no va reeixir. Doncs el motiu principal és que mentre altres grups desapareixien de l'escena política el carlisme va plantar cara al franquisme des de dins de l'estat amb repressió directa com la dels actes de l'AET.

Catalán fou sergent del Requeté, la milícia popular carlina, i membre del Cercle Carlista de la Rambla i del Moviment Obrer Tradicionalista (MOT); casant-se amb Maria Lluïsa Oliveres, també militant carlista catalana. A nivell laboral va treballar a un magatzem primer, com a mestre de llatí després i també a la construcció. Un exemple més de l'extracció popular del carlisme. Durant la visita a Barcelona de Franco amb l'avi de l'actual Felip, l'anomenat Don Juan que de Don tenia poc, Catalán va participar en les protestes carlistes catalanes essent capturat pes la policia franquista amb els germans Lubelza de llarga trajectòria militant i d'oposició al franquisme.

Vicenç Catalan
La seva militància va fer que Correa Veglison, Governador Civil de Barcelona, provés d'avortar la seva intensa activitat carlina oferint-li un càrrec pagat al Movimiento. Catalán va refusar. El propi Rei Carles Hug va aconsellar-li deixar un temps la seva militància al MOT però va continuar formant obrers carlins des d'una perspectiva anticapitalista. Fins al darrer moment va militar, al carrer, fent propaganda del Partit Carlista i assistint a actes com la trobada de Montejurra (Navarra). Fou condecorat amb la Creu de la Legitimitat.

Vicenç Catalan, amb les germanes Oliveras i altres companys
Com diu un company del PCM: "Este era Vicente, el Vicente que celebraba las victorias de su Barça, y mucho más si eran contra el Real Madrid, contaba anécdotas de su larga vida en el Carlismo y se le iluminaban los ojos o proponía hacer “acciones espectaculares” para dar a conocer nuestra ideología. Al enterarse de la marcha de Juan Carlos lo celebró y nos animó a seguir adelante con la lucha"
Fa uns anys se li va fer un homenatge a la capital de les Espanyes i se li va dedicar el següent poema de Bertold Brecht:

'Hi ha homes que lluiten un dia i són bons,
n'hi ha d'altres que lluiten un any i són millors,
hi ha els qui lluiten molts anys i són molt bons,
però els hi ha que lluiten tota la vida:
aquests són imprescindibles'

Read more »

divendres, 27 de juny del 2014

La monarquia hisànica fou molt abans que la "nació espanyola"

Molts confonen Nació Espanyola amb Monarquia Espanyola i s'arroguen a la primera més història de la que realment té, doncs jurídicament i administrativament la "Nació Espanyola comença amb la Constitució de Cadiz, l'anomenada Pepa de 1812. 

Celebrem la Hispanitat, i molts associen aquest fet a la "Nació Espanyola" de manera errònia. 

Els professors John H. Elliott i HG Koenigsberger defineixen la Monarquia Hispànica o Espanyola d'Antic Règim, com una monarquia composta, territorial, pactista, i polisinodial. 

-Composta i territorial, perquè la mateixa estava formada per diferents estats territorials polítics independents i quasi-sobirans, ja que la sobirania era del Rei i també de les institucions d'aquells estats: Corts, Concejos, Consells, tribunals de justícia, Hisenda. 

-Pactista i polisinodial, pels nombrosos Consells i subconsells: Consell de Castella, d'Aragó, Cancelleria Reial, Generalitat Valenciana, Generalitat Catalana, ... L'existència d'allò implicava un Pacte que el Rei tenia amb cadascun dels pobles de les Espanyes, o millor dit amb els habitants de cada un dels estats, com si el Rei que els manté units, fora Rei de cadascun dels diferents estats. 

Celebrem la Hispanitat creient que es tracta de la celebració de la "Nació Espanyola" dels "patriotes jacobins". Això és un gran error, perquè la Monarquia Espanyola va ser una Monarquia Confederal, mai centralista. Perquè no existia un estat o un govern unitari, com existiria després 1812 amb la instauració burgesa capitalista de la Constitució de Cadis. 

JOHN H. ELLIOTT (Reading, 1930), mestre d'hispanistes i premi Príncep d'Astúries el 1996, ha ensenyat, al llarg de la seva dilatada carrera acadèmica, al Trinity College de Cambridge, al King 's College de la Universitat de Londres, al Institute for Advanced Study de Princeton, ia la Universitat d'Oxford, de la qual va ser Regius Professor des de 1990 fins a la seva jubilació el 1997. Entre la seva extensa bibliografia cal esmentar la revolta catalana, 1598-1640 (Crítica, 1989) , l'Espanya Imperial (Barcelona, 1969), Poder i Societat en l'Espanya dels Àustries (Crítica, 1982), Richelieu i Olivares (Crítica, 1984) o l'Europa dividida, 1559-1598 (Crítica, 2002).

Read more »

dimecres, 25 de juny del 2014

Diari Deia: El carlisme, opció d'esquerres i socialista


 
El secretari general federal del partit carlista de les Espanyes, Jesús Maria Aragón, realitza una radiografia de la situació del seu moviment polític en ple segle XXI.

No és gens fàcil escriure avui sobre el carlisme. El moviment sorgit al segle XIX ha evolucionat en els darrers temps. Va néixer com a resposta política espanyola, de caràcter conservador, tradicionalista i foralista, que en 1833 va recolzar les pretensions al tro ​​de Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII. El carlisme no acceptava a Isabel II com a reina d'Espanya. Quan Ferran va aprovar el 1830 l'anomenada Pragmàtica Sanció, que feia possible la successió femenina, els apostòlics es van declarar partidaris de Carles. Després de morir el rei va esclatar la Primera Guerra Carlista. Amb els successors de Carles, el problema va seguir plantejat i els seus partidaris van desencadenar la Segona i Tercera Guerres Carlistes.
 
El secretari general federal del Partit Carlista de les Espanyes (PC), Jesús María Aragón, assegura en declaracions a DEIA que "el carlisme és un supervivent de la Història; ha sobreviscut a tres guerres contra el liberalisme centralista, imperialista i espremedor; ha sobreviscut a una cruel, desgraciada, i fallida guerra civil; ha sobreviscut a l'assassina, repressora, i trista dictadura de Franco. I els carlins tenim tota la intenció que sobrevisqui al llegat de Franco a Cap de l'Estat, a aquesta monarquia liberal absorbent, bipartidista i degradadora de la democràcia ", valora.

Aragón és conscient que, tot i la llarga història de la seva força política, avui dia no és un partit conegut per la majoria de la societat. "Som uns desconeguts per a la gent del carrer, que ens relaciona amb el dictador Franco, fruit de la història que ell va manar escriure i que, sorprenentment, és acceptada bastant acríticament; però quan veuen que, ni de lluny, som franquistes, se sorprenen ", explica.

Sempre segons les paraules del secretari general del Partit Carlista de les Espanyes, el carlisme, a part de les "confusions interessades oficials", és actualment el continuador d'un aixecament popular, ocorregut el 1833, en defensa d'una manera de vida tradicional en el que "els comunals, administrats pels municipis o per l'església, eren bàsics per a la supervivència de la gent camperola que no tenia mitjans per viure, enfront de l'atac del liberalisme que els privava del gaudi tradicional d'aquests comunals, regits pels furs".

L'evolució ha fet que a dia d'avui es presenten com una formació alternativa de l'esquerra i socialista, com confirma Feliciano Vélez, ex alcalde de Pont la Reina. Segons Jesús María Aragón, "el lema primigeni del carlisme, Déu, Pàtria, Furs, Rei, té una adequada traducció al lema sorgit de la reflexió que sobre si mateix va fer en els anys 60 i 70 del segle passat: Llibertat per escollir, Socialisme per compartir, Federalisme per conviure, Autogestió per decidir ".

El PC no admet que se li atribueixin vocables com absolutisme, antic règim o branca alternativa de la dinastia dels Borbó. Així, quan es diu "antic règim, nosaltres diem furs; branca alternativa de la dinastia dels Borbó, diem dinastia legítima, segons les lleis en vigor en 1833. És com si titllem al liberalisme de esclavista perquè efectivament permetia el tràfic d'esclaus ".

Antiliberals. Aragón fa memòria de les escissions, expulsions i desafeccions que hi ha hagut en el Partit Carlista, però matisa que "el nucli fonamental" és el que ha seguit amb els reis al capdavant (Carles V, Carles VI, Carles VII, Jaume III, Alfonso Carlos, Javier I i Carles Hug I), amb els secretaris generals federals i els congressos federals respectius i regulars: "Aquesta legitimitat de la continuïtat històrica del carlisme li correspon al Partit Carlista de les Espanyes".

Segons la seva opinió, la comunió tradicionalista carlina és una "refundació" de 1986 composta per membres expulsats o que van marxar voluntàriament del partit, i per "gent solta que no encerta a entendre que el vocabulari carlista no és una cosa fòssil, i que el llenguatge ha de servir per a l'home del moment, així com que la tradició no és una cosa que va succeir, sinó que l'anem fent els carlins en una reflexió inacabada sobre nosaltres mateixos ".

Per això, diu que segueixen sent "anti liberals" en el seu aspecte econòmic. "Estem en contra del capitalisme salvatge, el fonamental de l'activitat econòmica no és el benefici individual sinó col·lectiu, no és l'interès, sinó el benefici social, i l'economia ha d'estar al servei de la persona, no del capital".

I. Gorriti

Font: Deia 5-05-2014

Read more »

dilluns, 23 de juny del 2014

L'elecció de Joan Carles com a rei va avortar una alternativa federal al nacionalisme

El regnat de Joan Carles ja forma part de la història però fou possible un altre tipus de monarquia? Un model en el que la figura del rei garantís un sistema territorial que hauria evitat el problema de Catalunya, del País Basc i, fins i tot, l'existència d'ETA? La resposta és que sí i no es tracta de política-ficció. Així es desprèn de documents i testimonis de finals dels 50 i començaments dels 60, especialment dels subministrats per Ramon Massó en el seu llibre Un altre rei per Espanya, editat per Astro Uno a Barcelona l'any 2008.
Ramon Massó, considerat l'introductor del màrqueting polític modern a Espanya, professor de Publicitat a la Universitat Autònoma de Barcelona i assessor de diversos polítics catalans, entre ells de Jordi Pujol, va ser també un dels principals defensors de la candidatura al Tron de Carles Hug de Borbó-Parma en oposició a la dinastia representada per Juan Carlos.
El pretendent carlí va defensar en aquesta etapa del franquisme un model monàrquic profundament anticentralista, basat en l'antiga configuració foral d'Espanya, molt semblant al sistema confederal reclamat avui per alguns sectors nacionalistes -com Duran i Lleida- per evitar el xoc frontal entre Espanya, Catalunya i el País Basc.
És cert que amb l'actual Constitució aquesta via ja resulta impossible però, per comprendre la viabilitat de la proposta, cal retrotraure a una Espanya en la qual Franco es trobava a la cúspide del poder, recolzat internacionalment per les principals potències del bloc occidental, i més en concret pels EUA i la seva àmplia xarxa de bases militars per tota la Península Ibèrica. Llavors, l'oposició política i sindical al franquisme tot just estava estructurada i en mans del règim estaven totes les possibilitats per dissenyar el sistema que succeiria al dictador, inclosa la desaparició dels Principis Fonamentals del Moviment o de qualsevol altre text constitucional.
Aquesta era la fórmula que personificava Carles Hug: una Espanya en la qual gairebé no existís Constitució ni Govern central i en la qual les regions, els antics regnes, funcionessin amb les seves pròpies lleis forals, pràcticament de forma independent, tot i que coordinades per una Prefectura federal, a semblança dels cantons de Suïssa o dels Estats Units d'Amèrica.
Portada de Montejurra proposant com
solución per Espanya "Monarquia Foral"
En aquesta època, el que formalment es denominava Comunió Tradicionalista encara era una força a tenir en compte. Havia participat en l'anomenat "bàndol nacional" durant la Guerra Civil, seguia tenint cert predicament en l'Exèrcit i un grau de mobilització popular considerable, com demostrava cada any l'acte de Montejurra, on cada primer diumenge de maig es concentraven més de 100.000 persones.

El seu òrgan oficiós d'expressió, la revista que portava el nom de aquesta muntanya pròxim a Estella, va dedicar tot un seguit de nombres a presentar la seva "solució per a Espanya", destacant aquesta forma de distribució territorial basada en els antics furs, que, si opinió, podia contrarestar el naixement dels nacionalismes radicals.
La proposta incloïa per a cada regió un Parlament, Govern i sistema judicial propis, a més d'una representació fonamentada en ajuntaments elegits democràticament. Una d'aquestes portades, la del número 19 (estiu de 1966), deixa ben clar aquest enfocament sota el títol de "Monarquia Foral" i, com a fons, l'Arbre de Gernika. El següent nombre, sota el títol "Monarquia representativa", reprodueix un mapa d'Espanya molt similar al de les actuals autonomies mentre es preguntava si el futur disseny territorial no podria quedar així.

Davant d'aquesta Espanya integrada per autogoverns regionals, hi havia el plantejament continuista de la divisió provincial amb governadors i alcaldes nomenats des de Madrid. Els que, com els tecnòcrates de l'Opus Dei o Manuel Fraga pensaven ja en una liberalització econòmica o política del règim es conformaven amb seguir la tasca de sapa contra les estructures encara falangistes del Moviment Nacional; parlar de drets forals o d'autonomia era sinònim de separatisme.
Per fer-se a una idea de la mentalitat en aquest terreny del sector "aperturista" del franquisme es pot recordar la polèmica creada quan diversos regidors tradicionalistes l'Ajuntament de Tolosa van proposar, al juny de 1966, que es derogués el decret de 23 juny 1937 pel qual es castigava la fidelitat de Guipúscoa i Biscaia a la República, i, en conseqüència, s'anul·laven els seus respectius concerts econòmics amb l'Estat. La moció municipal va ser recolzada per altres ajuntaments, diputacions i nombroses entitats, sent defensada finalment pels procuradors carlins del Terç Familiar, de forma especial per l'advocat guipuscoà Antonio Arrúe, un dels restauradors d'Euskaltzaindia (Acadèmia de la Llengua Basca), i els navarresos Auxili Goñi i José Ángel Zubiaur.

Pancarta dels anys 60 advertint el perill que suposava ETA
Revista Montejurra
El Govern va haver de sortir al pas de la polèmica i durant una conferència de premsa celebrada a Barcelona, ​​Manuel Fraga, en qualitat de ministre d'Informació i Turisme, va declarar que "de cap manera s'anava a girar la vista enrere" perquè "la Història és irreversible "i" era inqüestionable la unitat político administrativa i l'establiment d'una total igualtat dels espanyols ".
Per a aquests sectors, per tant, era preferible com a candidat al Tron un representant de la "monarquia liberal", tradicional defensora del sistema centralista. Per això, quan el 1964 Franco "picava" l'ham estesa per López-Rodó i Carrero Blanco en l'anomenada "Operació Salmó", no només era partidari d'una dinastia, la de Joan Carles, sinó que, a la vegada, rebutjava aquesta Monarquia Foral que, amb tota seguretat, hauria frenat l'ascens dels nacionalismes i el sorgiment d'ETA.
Llavors ETA no era ni l'ombra del que arribaria a ser i pràcticament no tenia delictes de sang a l'esquena. Per això resulta tan significativa la premonitòria consigna que aquests anys es podia veure a les pancartes de Montejurra advertint ja del que podria passar en el futur: "Contra ETA, furs, no força".

MANUEL MARTORELL | 2014.06.22

Read more »

diumenge, 22 de juny del 2014

Xavier I

Avui 22 de juliol de 2014 fa 70 anys que el nostre rei Xavier I, fou detingut pels nazis per liderar una columna de la resistència francesa.

Read more »

Comunicat de l'ATCC del Partit Carlí de Catalunya

 “El mateix que entre els homes, l’Entesa entre els pobles
                           només es pot donar si aquests són lliures.”             
                                            Carles Feliu de Travy (Barcelona, 1.923-2008)                        

El passat  12 de desembre de 2013 el President de la Generalitat  de Catalunya va comunicar  la seva decisió de convocar una consulta, pel 9 de Novembre de 2014, sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, després de l’acord transversal entre les forces partidàries del dret a decidir presents a l’actual Parlament.
   


El Partit Carlí de  Catalunya, membre  del  Partido  Carlista  per   un  pacte lliure  i voluntari  d’autodeterminació,  és  juntament  amb els altres partits carlins de les Espanyes l’organització política més antiga d’Europa. 
Sempre  s’ha  caracteritzat  per  la   seva  defensa   dels   drets  dels pobles, de  la  seva cultura i la seva llengua. Per tant no  pot quedar sense  expressar  el  seu  parer, com a  Partit democràtic i  progressista, i avui vol   fer  arribar  a  la  nació catalana i a les altres nacions històriques i regions de les Espanyes i de la Unió Europea el següent comunicat


1/    CONTINUÏTAT HISTÒRICA 
            Certament hi ha un fil d’or que uneix el carlisme amb altres afirmacions de la personalitat i la nació catalana.
            Hom ha assenyalat la presència de les mateixes famílies als successius aixecaments a partir  del de 1640, que amb  el primer crit:  Visca el rei, muyra lo mal govern  arbora la causa de la  Monarquia Composta (Confederal) contra la imitació gàl·lica del Comte-Duc d’Olivares. I és precisament a la manera pròpia d’aquell Àustria, Felip III (IV de Castella i Lleó i VI de Navarra)  comte de Barcelona, que acaba el conflicte: Reconeixement ple dels furs i de les llibertats de Catalunya.
           És en reconeixement d’aquesta actitud que la nació catalana prodiga les mostres d‘adhesió al rei Carles II, i s’abraça a la causa austriacista contra el francès Felip IV (V de Castella i de Lleó).  I és amb el primer Carles III, arxiduc,  que s’articula l’eix europeu Barcelona-Viena. Mentrestant han escrit les seves proeses en el llibre de la història Rafael Casanova, Antoni de Villarroel i el general Josep Moragues entre molts d’altres. L’Onze de setembre és el moment estel·lar de la història de Catalunya.
           És també el cas de la primera Guerra Carlina (1833-1839, fins el 1840 a Catalunya). Moment en que va començar la reintegració foral..
           Un  caire nou sembla mostrar  la segona, la Guerra dels Matiners,  lliurada només  a Catalunya. És el moment del manifest liberal de La Garriga (1849) que titlla als carlins de comunistes. És el moment de la germandat d’armes amb progressistes i republicans duradora més d’un segle i  mig.
             I és durant  la Tercera guerra carlina  (1872-1876) que se sent el Manifest del rei carlí  Carles VII de juliol de 1872: abolició dels Decrets de Nova Planta, i restitució dels Furs de Catalunya i dels altres regnes de la Corona aragonesa. I la restauració en la Reial Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses amb un President en funcions injustament oblidat: Joan Mestre i Tudela. 
            Eren uns instants eterns, que tindrien una digna repetició i reiteració en les jures dels furs de Catalunya al Monestir de Montserrat (1951) i poc després dels de Mallorca a l’església de Sant Francesc de Ciutat de Mallorques per En Xavier de Borbó-Parma. I molt abans a Euskal Herría, la dels Furs  de Biscaia amb el seu valor arquetípic sota l’Arbre de Gernika (1875) per Carles VII.
            Aquests fets tingueren  una  digna continuació:  la proclamació de la República Catalana dintre la Federació Ibèrica per Francesc Macià i Llussà, que havia dipositat la seva espasa de militar a l’altar de la tradició i ofert a la causa carlina durant l’aplec carlí de Butsènit (1908). Després havia rebut el suport dels carlins arran de l’intent d’alliberament de Prats de Molló (1926) contra la primera Dictadura, i havia intercanviat emissaris amb Jaume III, uns contactes que li asseguraven en el seu nom que era sempre possible l’encaix de Catalunya dins les Espanyes; i per Lluís Companys i Jover, assassinat per designi del  tirà  a Montjuïc. Un bel morir que era la llavor d’una restauració: la de la Generalitat que ell presidí amb honor fins a la mort i que se sobreposava amb el President Josep Tarradellas i Joan i com un fragment de la legítima Constitució de Catalunya i Espanya al tros de paper de l’anomenada Constitució espanyola de 1978. El seu successor Jordi Pujol i Soley continuà en circumstàncies difícils l’aportació catalana a la refundació d’Espanya. Ideal del catalanisme clàssic.
            Cal nomenar el Projecte d’Estatut de Catalunya de 1930 elaborat pel Partit Carlí i presentat com a model a la vella Societat de Nacions pel jurisconsult Francesc de Paula Maspons i Anglesell, on en el títol primer es diu, «Reconeixem la personalitat nacional de Catalunya, amb totes les característiques individualitzadores. Els pobles que constitueixen l’actual Espanya és federaran lliurement. Cal reconstituir de bell nou aquella Confederació, amb igualtat de tracte i de la personalitat per a cada un d’ells. Aquesta proposta va ser inclosa com a document bàsic en Elements per a l´estudi de l´Estatut de Catalunya editat l’any 1931 per Unió Catalana d´Estudis Polítics i Econòmic-Socials.


És obligat fer constar la iniciativa i els riscos personals que va assumir En Carles Hug de Borbó-Parma en l’impuls per la renovació ideològica del carlisme, a partir de l’acte de Montejurra de 1958, en companyia de les seves germanes, M.Teresa, Cecília i M.de les Neus i de més de 50.000 partidaris presents a la muntanya. 
El Partit Carlí de Catalunya va participar a l’Assemblea de Catalunya (7.XI.71) abraçant amb el seu compromís els tres punts programàtics com a pas previ a l’autodeterminació i al Consell de Forces Polítiques també des de la seva fundació (23.XII.75).
            El novembre del 2004 el Partit Carlí de Catalunya, d’acord amb les indicacions del Parlament, va presentar unes propostes per la reforma de l’Estatut de Catalunya. Per tal de procedir a la seva redacció el Partit va designar una comissió de carlins catalans, que va comptar amb l’estreta i fraternal col·laboració de valencians,  mallorquins i aragonesos, per respondre al qüestionari. Aquest treball va merèixer el vistiplau del Parlament de Catalunya, tal i com consta a la seva web del Novembre de 2004. El Partit Carlí de Catalunya va ser l’únic d’extraparlamentari que hi va  col·laborar. També es va confeccionar un projecte d’Estatut de Catalunya conegut com Estatut de Sarrià, ja que va ser en aquest barri barceloní on es varen efectuar les reunions.
            L’any 2006 es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès el centenari de la Solidaritat Catalana presidit per  En Carles Hug de Borbó-Parma, ocasió en la que el Príncep i Professor ratificava el reconeixement de Catalunya com a Nació efectuada temps abans pel rei carlí Jaume III.
            Més recentment, El Partit Carlí de Catalunya va acudir a la manifestació de Barcelona  del Juliol de 2010 contra la sentència del Tribunal Constitucional que havia atemptat contra la integritat del Projecte d’Estatut de Catalunya.


El Partit Carlí de Catalunya, que és una part inseparable de la nostra historia durant els últims 180 anys, forma una comunitat humana profundament democràtica i respectuosa amb tothom, i tracta d’obrir solcs cap a una societat de participació i de responsabilitat en el marc d’una confederació de persones i pobles lliures.
 

2/    CARLISME I DRET A DECIDIR
            Catalunya es troba davant d’una cruïlla històrica a què s’ha vist abocada després de quasi quatre decennis de post franquisme. La recerca d’un pacte de convivència hispànic superador de l’absolutisme monàrquic, del centralisme liberal i de l’opressió de la Dictadura va donar com a resultat l’anomenat Estat de les autonomies. Des de Catalunya es veié això com la possibilitat de construir un marc comú a partir de l’autogovern en aquelles esferes que ens fossin d’abast propi.
            Trenta-cinc anys de vigència de l’actual Constitució, l´intent fallit d’una reforma estatutària i una ofensiva política, mediàtica, judicial i fiscal d’espoli i recentralització menen el nostre país a un atzucac dins l’actual ordenament de l´Estat espanyol. La continuïtat en aquesta situació ens condueix a l’ofec i la decadència com a poble i més quan la correlació de forces ens és desfavorable com a col·lectivitat, quan la majoria preestablerta  es troba institucionalitzada al Congrés dels Diputats i al Senat
            Resta doncs per al poble de Catalunya, esgotades les vies pactistes, el retorn a la seva sobirania històrica originària, aquella amb què es confederà dins la Corona d’Aragó i s’integrà a la monarquia hispànica després.
             La ruptura de l’acord lliure entre regnes i països peninsulars a partir del 1714 ha originat tot un seguit d’intents des de Catalunya per restaurar la convivència en els seus termes primigenis. Des del segle XlX, el Carlisme ha estat un dels protagonistes més actius en aquesta lluita concretada en la proclamació i defensa dels Furs perduts primer i de la Confederació hispànica contemporàniament.
            En aquest moment històric, la impossibilitat de progressar col·lectivament i l’experiència d’un retrocés en els drets comuns assolits ens empeny al trencament amb un status quo que es mostra impossible de reformar.



Pel dret que ens correspon com a nació, encara més, pel mai no decaigut dret de resistència i d’insurrecció, ha arribat el moment de decidir mitjançant una acció col·lectiva i democràtica la constitució de Catalunya com a Estat. Aquest Estat a més, ha de declarar-se independent per poder encetar la seva via dins Europa, en el concert de pobles del món.
Cal tenir en compte que l’única possibilitat que Catalunya pugui establir un pacte entre iguals amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania. L’ideal doncs d’una Confederació només pot bastir-se a partir de la nostra independència. Aquesta n’és un component perdurable juntament amb l’anhel de concertar-se amb les nacions germanes. Ambdues no caben a la camisa de força de la Constitució. I dibuixen el subjecte de tot vertader pacte de Confederació, doncs són la garantia mancomunada de la pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlins aspirem.

 
            Malgrat que la Constitució post-franquista  no concita altre sentiment que la nostra reserva i els casos contemplats són molt diferents, no cal dir que és de cabdal importància conèixer que a la Transitòria Quarta de la Constitució Espanyola actual es permet i s’autoritza implícitament la celebració d’un referèndum a Navarra respecte a la seva incorporació al Consell General Basc, amb les previsibles conseqüències que això comportaria.


Davant la convocatòria de la consulta pel Dret a Decidir els carlins  catalans refermem  el dret de Catalunya a triar  de  manera lliure i  democràtica   el  seu futur davant les qüestions proposades. Així podrem avançar de manera definitiva vers la resolució  del  conflicte que des de fa tres segles ens tenalla.



3/   LA CONFEDERACIÓ
            La confederació demana -i és- un pacte lliure i voluntari d’autodeterminació, entre nacions constituïdes en repúbliques o estats sobirans.
            És doncs un ordre de contracte, no un ordre de poder, tot i que  el pacte, com a tractat institucional pugui engendrar un nou poder investit en un nou subjecte, hereu però dels subjectes originaris que pacten. És per això que el projecte d’Estatut Carlista (1930) parlava d’Estat confederal, terme esmentat en alguns autors. Car les repúbliques signatàries assoleixen, en fundar la condeferació, un nou  status. Dit d’una altra manera, els tots que són obren com a parts d’un conjunt que els abraça.
            És un ordre construït de baix a dalt, no de dalt a baix, o, si es vol, un ordre horitzontal, no un ordre vertical.  Reserva la figura de les constitucions per a les repúbliques signatàries. La constitució de la confederació és el Pacte. Rebutja un poder constituent del subjecte confederació, que no es pot posar, com creuen els antics constitucionalistes,  en un poble espanyol separat dels pobles d’Espanya, els únics cridats a celebrar i a reformar els pactes confederals en llurs Corts legítimes.  Rebutja una pretesa -i costosa- representació supraordinada a les repúbliques confederades i propugna, per a entendre en els afers comuns una coordinació (sempre: horitzontalisme) mitjançant unes Corts confederals (projecte de 1930) o una Conferència d’Ambaixadors (projecte carlí del 2004) i la seva Diputació Permanent, subjectes a instruccions i els acords de les quals es poden impugnar  per la via del passi foral: Un dret reservat universal. I en lloc de multiplicar els oficis confederals, per ex. tribunal constitucional o ministeris comuns, prefereix  confiar la solució dels conflictes i les matèries d’interès comú a comissions delegades de les parts.
            La confederació que  proposa el Partit Carlí de Catalunya neix de la necessitat de recuperar els drets històrics dels pobles, d’allò que foren els Estats o Nacions confederats dins la monarquia de les Espanyes i d’aquells drets que tenia cada poble quan es constituïa i que ningú no li podia arrabassar, els quals es perderen arran de la guerra de Successió (1701-1713) prolongada a Mallorca i Sardenya, i fins el 1714 a Catalunya. Amb la Constitució de 1812, i a Euskal Herria arran de les Guerres Carlines.


Avui aquesta confederació que proposa el Partit Carlí de Catalunya es manifesta i basa en els Furs, en  les Constitucions Catalanes lluny però en els detalls dels plantejaments del passat, i ofereix al poble una  solució a partir de l’autodeterminació per tornar a ser sobirà, sota el respecte d’un pacte entre iguals.



Defuig el Carlisme en conseqüència el model d’Estat federal amb les seves línies de dalt a baix, en la seva duplicació de cossos polítics, en el seu verticalisme, que acusen l’esllavissament vers l’estat unitari mostrat per l’experiència històrica.



4/   LA LLENGUA I LA CULTURA CATALANES


Els dos projectes carlins d’Estatut consagren la llengua catalana com  única oficial, el del 2004 juntament amb l’aranès, i àdhuc en les relacions amb les autoritats confederals. Se situen en la línia de les Bases de Manresa (1892), el gran monument del catalanisme polític (Base 3a.), i són la manifestació del sentiment cap a la nostra llengua i cultura sense cap menyspreu, ans al contrari, a les de totes les Espanyes.
            Avui davant la castellanització, malaurada confusió d’Espanya amb una Castella estesa, imposada per l'Estat i pel que fa a la llengua i la cultura catalanes en tot el seu àmbit -Principat, Illes Balears, País Valencià  i Franja de Ponent- ens trobem enfront d'una situació de prohibicions absurdes i lleis adverses al nostre poble. Anomenarem algunes de les mesures que els darrers mesos han vingut a empitjorar la situació del català i de la nostra cultura: a la Franja de Ponent, pel govern d'Aragó, el català desapareix de nom per convertir-se en una llengua anomenada LAPAO que serà tolerada però no pas cooficial. A Catalunya la Llei Wert vol acabar amb la immersió lingüística a les escoles, veritable eina de cohesió social. A les Illes Balears el decret del trilingüisme vol fer que el català deixi de ser la llengua de l'ensenyament. A València es tanquen els repetidors de les televisions de la CCMA, íntegrament en català i de Catalunya Ràdio, al mateix temps que s'ha posat fi a la RTVV, parcialment en la nostra llengua. Un panorama, doncs, decebedor, que diu molt sobre la ideologia centralista del govern d’ Espanya i que palesa la desmanyotada imitació de l’opressió francesa i jacobina a les terres  fraternes del Rosselló i d’Occitània.
5/   EL PARTIT CARLÍ CONTRA EL NEOLIBERALISME
            Les classes populars carlines, bandejades de la lluita política per la restricció del dret de sufragi –sufragi censitari-, hagueren de combatre  el liberalisme als camps de batalla i amb les armes a la mà. Era una forma moderna de la lluita de la Ciutat dels pobres contra la Ciutat dels rics encesa dintre la Ciutat. Però el carlisme científic  ens ha deixat proclamacions més duradores que les armes: la concepció de la societat i de l’estat o comunitat política com a treball social integral. I encara abans de fer callar les armes i per la inspiració de Carles VII (1869) l’universal principi de cooperació. Conduïen a la proclamació d’una classe única, la del treball. Si el treball és diàleg amb la Natura i amb el medi, la societat que vol el carlisme és ecològica, molt al contrari del liberalisme que des de les Corts de Cadis introduïa l’arbitri en l’explotació forestal i suprimia les lleis i ordenances i la Conservadoria General de Boscos (1813).
            Com a negació radical d’aquells principis, i situant-nos davant els darrers esdeveniments extrems, en l'àmbit social, les distàncies entre les rendes del capital i les rendes del treball s'eixamplen cada cop més des que va començar la crisi econòmica, ja sigui per via de la moderació salarial o bé pel predomini de la financerització respecte a les inversions en economia real. Aquesta diferència entre classes socials es veu reforçada per una menor inversió en l'anomenat Estat del benestar -les retallades-, de manera que els serveis públics han de funcionar més amb menys, i amb les polítiques laborals regressives dels últims governs.  El sector públic -sanitat, educació, transports, polítiques socials, i d’altres- està patint una nova desamortització. La manera de reduir el dèficit de l'Estat i de la Generalitat implica deixar de prestar serveis als ciutadans, quan una altra manera i més socialment sostenible fóra la progressivitat fiscal, que és una vella exigència del carlisme, la desaparició de l'economia submergida i la fi dels paradisos fiscals. Mala peça tenim al teler les classes populars catalanes si no s'atura aquest devessall de polítiques regressives.

L’anàlisi del Partit Carlí de Catalunya arrenca d’una realitat social evident: l’enorme esquerda que separa la societat artificial nascuda de l’exclusivitat dels polítics i  tots aquells promotors de rancúnies i revenges, que només serveixen els seus interessos i els de llurs preceptors oligàrquics, i la societat real de la majoria dels ciutadans que reben les conseqüències de les accions de tots ells.   
            Tot i que el Carlisme en armes va ser l’hereu de la universalitat de funcions  llegades per les Corts tradicionals i llurs Diputacions (la Diputació del General), que eren societat, societat representada,  a davant dels atacs del Mercat a un Estat decadent i moridor, trenca una llança per les estructures d’estat i en primer lloc per quelcom que els donà  vida  quan va néixer l’estat: la planta de funcionaris. En prendre’n la defensa, continua la lluita contra aquell primer liberalisme, amb el seu programa d’estat mínim dins la societat mínima,  que  la volia substituir pel repartiment  rera els triomfs electorals, les despulles per al vencedor (“The spoils to the victor”). I desafia a aquell  neoliberalisme sense barreres morals que les tira abaix amb les “portes giratòries”, condemnades ja en 1897 a l’Acta de Loredan confirmada pel rei Carlí Carles VII.
            En la nostra proposta d’Estat, els militants del Partit Carlí de Catalunya plantegem la reforma de l’Administració Pública de Catalunya i en quan els sigui aplicable de les repúbliques germanívoles, i proposem:
·       Desenvolupar  un procés d’austeritat de la despesa pública, llevat de les inversions rendibles i generadores de col·locació no funcionarial.
·       Evitar la duplicitat i àdhuc multiplicació dels oficis i de les oficines al servei de les assemblees: dels barris, municipals, comarcals, de les vegueries, republicanes en sentit estricte i  confederals.
·       Estendre la carrera administrativa professional fins al càrrec de Director General, acabant amb l’actual nepotisme: permanent pràctica de provisió de llocs de treball i nomenament de tot tipus de càrrecs administratius per l’únic mèrit de disposar del carnet del partit que governa. Fi de la pràctica dels assessors i dels parents col·locats.
·       Controlar els funcionaris mitjançant la purga de taula o sindicatura de les repúbliques municipals italianes més coneguda pel nom castellà de juicio de residencia.
·       Aplicar efectivament el règim de les incompatibilitats a les esferes: administrativa, legislativa i judicial.
·       Controlar de forma adequada la gestió i els pressupostos de les empreses públiques. Amb respecte al principi de cooperació.
·       Que una Comissió econòmica-social de les Corts o de llurs Diputacions,  representació real  del treball social integral, tingui una funció real en la societat, servint al diàleg obert, públic i institucionalitzat entre les organitzacions d’empresaris, de treballadors i l’Administració Pública, de forma que es garanteixi el control de treballadors i empresaris sobre les estratègies i sobre les reformes estructurals necessàries per tal d’assolir un nivell de producció competitiu i eficient, i que serveixi per proposar mesures de prevenció i superació de les crisis econòmiques amb el menor cost social. 

6/   CONSTRUIR LA SOCIETAT DE L’AUTOGESTIÓ
            Un nom nou per als vells principis: treball social integral i cooperació universal, que avui i sempre reclama el seu imperi i de manera particular al sector de l’estalvi, del crèdit i la banca.
            Una societat autogestionada no és tan sols una utopia o un projecte de futur. La coherència entre el que es proposa i l’actuació diària exigeix que sigui també una forma d’acció que es tradueixi en una mentalitat de participació, de solidaritat i de servei.
            La lluita per l’autogestió comporta uns valors de llibertat, igualtat, participació, pluralisme i solidaritat bàsics per a la nova societat que propugnem.
            El Partit Carlí de Catalunya vol proposar un canvi en les actituds de les persones envers elles mateixes i envers el seu entorn. Canvi que ha de comportar el rebuig de l’individualisme liberal i de les actuals societats competitives, consumistes i insolidàries. Per molt que es prediqui i s’imposi la globalització, s’ha de buscar la localització o municipalització a fi de facilitar que les dones i els homes ens puguem autogestionar millor. Per això cal primer descentralitzar i després deconstruir.
            És justament en el municipi on ha de regnar sobiranament el principi de la preferència per la propietat col­lectiva sobre la propietat privada individual, la que el Carlisme  va anunciar una altra vegada en una agosarada proclamació: Devolució dels béns comunals, durant la Guerra Civil de 1936-1939. I és als municipis petits i a les “entitats locals menors”, que amb els eufemismes de racionalització i de sostenibilitat  vol el Govern actual saquejar la resta d’aquells béns, els qui han impedit fins ara la completa desertització del medi rural, iniciada per les Lleis desamortitzadores. Com en ocasió d’aquelles ens preguntem: A qui aprofita el gran robatori?.


En la concepció del Partit Carlí de Catalunya, el principi de subsidiaritat, que assenyala vies al principi de solidaritat, ens ensenya que la garantia de la llibertat està en el pluralisme. Els límits del poder únicament poden estar en la sobirania de les institucions autònomes que constitueixen orgànicament la societat: sobirania social que passa davant de la sobirania política.   Quan els organismes autònoms manquen, la Societat és un conglomerat amorf regit per una burocràcia impersonal i centralista, anul·ladora de tota iniciativa, sigui aquesta pública o privada. Així, la limitació del poder de l’Estat no pot provenir, ni ha provingut mai, de fronteres artificials com les lleis constitucionals, fronteres de paper, sempre utilitzades com armes pel caprici del més fort (Montejurra, Carles Hug, 1958).




            Com a meta d’aquesta societat propugnem el socialisme d’autogestió global basat en uns principis que queden vertebrats en la Democràcia Econòmica, que permeti la gestió social de l’activitat econòmica en un doble aspecte: intern de l’empresa, mitjançant la participació dels treballadors en la seva direcció; extern a l’àmbit empresarial, mitjançant la participació, d’una forma institucionalitzada, en la planificació econòmica de les organitzacions sindicals i empresarials, de les comunitats territorials i d´altres sectors afectats.

7/   ESPECIFICITAT DE LA POSICIÓ CARLINA
            Aquest epígraf distingeix l’ideari carlí dels trets compartits per altres formacions polítiques fins i tot de les banderes ideològiques del carlisme que li foren arrabassades i que considera  positivament com a compliment d’una tasca pedagògica política.

L’ideari carlí ha passat per una desmitificació del llenguatge i de les entitats abstractes que ens ofeguen:  la Nació, la voluntat general, el poder constituent de la Revolució francesa, l’estat del pensament  germànic. Avui parlaríem de des-estructuració o de-construcció, a l’espera d’una nova construcció, d’aquestes estructures forjades per un pensament que ens és aliè i ens esclavitza.   

             Considerem aquests trets específics en tres sectors: relacions entre persones individuals, relacions entre societat i estat i relacions especials entre els estats.
             Pel que fa a les relacions entre les persones i amb el medi, i atès que el nucli de la personalitat és irrepresentable, són els interessos -les relacions inter-personals i l’entorn-  els veritables representats del que es parla tot seguit. L’interès, però, té en l’ideari carlí un major amplada:  Haurem de començar per abandonar criteris d’interés material per anar incidint més en tot allò afectiu i immaterial com l’amor,  l’espiritualitat i la fraternitat.
            Pel que fa a les relacions entre societat i estat o comunitat política el Carlisme ha elaborat una doctrina de la representació política que n’és de la societat  davant la societat constituida en estat. Amb el primer socialisme, amb la “Commune” de París, amb la Internacional  i amb l’Escolàstica socialista i avui solitari a la palestra, ha recollit de les clàssiques institucions de representació  real, el treball representat pel treball, dels cossos socials i polítics anteriors a la revolució liberal burgesa de 1789:
·       El mandat imperatiu del cos elector al diputat singular, expressat en un quadern d’Instruccions. En cas de desobediència, entrega a la justícia. Manifest de Magúncia de 1860 pel rei carlí Carles VI i acta de Loredan de 1897. I segons els dos projectes d’Estatut de Catalunya (1.930 i 2004).
·       Consulta ad referèndum, personalitzada, de l’elegit al cos elector en qüestions no previstes al quadern.
·       Formació en el si dels cossos electors de comissions de vigilància sobre l’elegit. Com a l’antiga Vintiquatrena de la Cort.
·       Dietes àdhuc generoses a càrrec del cos elector. Permís laboral. Contra la compravenda anticipada del diputat a l’aparell Estat o a qualsevol altre aparell.
·       Rendició de comptes.
·       Revocació lliure del mandat.
·       Consentiment dels impostos. (No taxation without representation). Consentiment pels qui paguen (els impostos), no pels qui els mengen (Manifest de Magúncia de 1860).
·       Indissolubilitat de les Corts  mentre no hagin estat acabats els treballs en curs.
·       Sufragi universal, proposat secularment pel Carlisme que hi comprenia el sufragi femení.
           Pel que fa a les relacions entre estats:
·       Pluralisme: D’unes parts del pacte que són en si mateixes sengles tots amb un tot o alguns tots que apareixen com a parts d’aquell pacte. En la dimensió horitzontal i  ateses la tensió vital i la dimensió temporal de les associacions, més aviat suma de dualismes. Suma de tensions.
·       Cada dualisme explica una associació, així la del Pla Ibarretxe. I postula determinar l’altra part, que pot ésser un altre  tot. I està la suma de dualismes, la suma de tensions,  darrere tota confederació,  que és una construcció racional generalitzadora dels dualismes.
·       I l’associació i la confederació, que ho són de subjectes  que aporten cadascú la pròpia perspectiva sobre el conjunt, reclamen una perspectiva més alta i un subjecte durador i responsable d’aquesta perspectiva  que ha començat per identificar i posar rostre a cada una de les parts del pacte i que n’esdevé el guardià.
·       Hem parlat més amunt (punt 3) del pacte o tractat institucionalitzat. Aquell guardià n’és una part i molt principal. Una vella doctrina el posava al mig i com a centre de la vida del Dret: la presència del rei, per ficció del Dret, en tots i en cadascun dels tribunals. Resta avui la condició ubiqüitària de l’administració de justícia, que pel liberalisme reia en la llei: Jutge, boca que pronuncia les paraules de la llei. Condició que avui es fa palesa en la indistinta numeració de sales (Cada sala és, no una part, sinó tot el tribunal). I a la que no s’oposava la reserva que feien  els dos projectes carlins d’Estatut: Que cap plet incoat a Catalunya no pogués fallar-se fora d’ella. És qualitat que continua distingint-la d’altres funcions públiques: legislativa, executiva i de govern.
8/  EUROPA


El procés de creació d’Europa corona velles aspiracions del carlisme. Des de l’any 1958 quan es va proclamar a Montejurra: “Europa serà federativa com a conseqüència de la nostra federació interior”, els carlins no som partidaris de la mentalitat pragmàtica-econòmica de l’europeisme. Per nosaltres Europa és l’únic projecte de les nostres creences.
No estem agafats pel petit nacionalisme dels que pensen, senten i diuen primer nosaltres, després Europa. No ho acceptem perquè Europa som nosaltres: els alemanys, els francesos, els neerlandesos, els italians, els austriacs i altres, que són els nostres compatriotes. Creiem que el anti-europeisme és l’últim refugi dels partidaris de l’absolutisme dels vells Estats-Nació.
Les propostes erròneas que alguns països i organismes formulen no poden ser justificació per distorsionar el projecte europeu.

 
            Aquest comunicat es fonamenta en una secular doctrina política, i més contemporàniament en les resolucions dels congressos del Partido Carlista fets a Tolosa (Novembre de 2004), Berriozar (Novembre de 2008) i Lizarra (Novembre de 2012) i en l’anàlisi i aportacions de la comissió encarregada de la seva redacció  formada per catorze militants de l’Agrupació Territorial de les Comarques Centrals  del Partit Carlí de Catalunya i també amb la col·laboració donze carlins d’arreu les Espanyes.


Barcelona, a vint-i-dos de març de 2014
 


AGRUPACIÓ TERRITORIAL DE LES COMARQUES CENTRALS
DEL PARTIT CARLÍ DE CATALUNYA (ATCC)                                                

Read more »