• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dimecres, 20 de març de 2019

Postura de Carlistes de Catalunya envers els Pretendents al Tron de França i els moviments polítics monàrquics francesos

La qüestió del legítim Rei de França és cabdal per als monàrquics catalans que, conscients de la nostra història, sabem que la monarquia catalana té més a veure amb la franca, ergo la francesa, que amb la hispana, o hispano-portuguesa. Fou dels comtes francs d'on va sorgir Catalunya que va viure durant segles més lligada al nord, com a mínim fins Muret, que al sud. El carlisme català ha tingut sovint llacunes sobre l'actual situació a la monarquia francesa donada la complexitat d'unes aspiracions dividides arran de l'existència de diverses branques, concurrents, però no totes amb les mateixes legitimitats. Per tot plegat per a Carlistes de Catalunya, al recent consell nacional de Manresa (Bages), el 19 de maig vam aprovar el posicionament oficial del moviment.

Banderes monàrquiques franceses usades contra la república. La segona de l'Exèrcit Catòlic i Reial.

Postura de Carlistes de Catalunya envers els Pretendents al Tron de França i els moviments polítics monàrquics francesos

El  Pretenent dels Legitimistes

Els Reis carlistes espanyols foren reconeguts com a reis de França pels monàrquics legitimistes. Aquesta branca l'any 1830 es va desviar de la línia principal i va reconèixer els Borbons com a família reial. El darrer Rei Borbó de França fou Carles X, cap del partit ultraconservador i destronat el 2 d'agost de 1830 va abdicar dels seus drets aquell mateix any en favor del seu net: Enric d'Artois. Malgrat això un grup radical conservador, no ho va acceptar i el van continuar anomenant rei. Al morir, el seu fill de Carles X, Lluís XIX, o Lluís Antoni, Comte de Chambord, qui també havia abdicat va ser considerat pretenent pels legitimistes però de forma no efectiva doncs no va actuar en política. En morir aquest, sense descendència, els legitimistes van decidir, el 1844, reconèixer Enric d'Artois, o Enric V, net de Carles X. D'aquesta manera les dues branques del legitimisme es van reunificar. Enric V, de fet, va estar a punt de ser restaurat però la seva insistència en substituir l'odiada bandera tricolor republicana pel drapeaux blanc monàrquic, amb les flors de lis, va evitar-ho. La seva mort el 1883 sense fills va deixar orfe aquesta via.

Sense pretenent legitimista els partidaris d'aquesta branca van reconèixer la branca carlista com a pròpia. Per què? Simplement van considerar nul·la la renúncia de Felip V sobre la corona francesa de 1713 i, per tant, van assumir com a pretendents els hereus directes de Felip V per la línia carlista i en concret Joan de Borbó i Bragança, el qui llavors era Rei de les Espanyes com a Joan III qui va morir el 1887. A Joan III el va succeir Carles Maria de Borbó com a Carles XI de França. Els legitimistes van reconèixer al fill de Carles Maria de Borbó, Jaume de Borbó i Borbó-Parma, pels catalans Rei carlista com a Jaume III (d'Aragó), oficial de l'exèrcit tsarista i renovador del carlisme, en el que es va anomenar "jaumisme". En finir Jaume III fou succeït pel seu oncle el Rei Alfons Carles de Borbó, reconegut com a tal per tot el carlisme. L'any 1936 aquest va morir, i va cedir els seus drets a la corona espanyola a Xavier de Borbó Parma com a regent. Però als legitimistes francesos els calia un "pretendent efectiu". Per tan van decidir que els de la corona francesa passessin a Alfons XIII, llavors a l'exili, que fou reconegut pels legitimistes francesos com a Alfons I. Quan aquest va morir l'any 1941, els legitimistes van escollir Jaume de Borbó, fill de l'usurpador Alfons XIII com a Rei Enric VI de França.

Alfons XIII havia tingut 7 fills "legítims" (més cinc amb amants donat que era un malalt sexual): cinc nois i dues filles. Les dones foren descartades (tot i que els isabelins acusin els carlistes d'aplicar la llei sàlica ells la van aplicar quan els va interessar). Sorprenentment els tres primers van morir o foren descartats. Jaume de Borbó era sord i mut i, per això, el seu pare el va eliminar de la línia successòria trencant amb la línia "legítima" i cedint-la a Joan, l'actual avi de l'usurpador Felip VI. En canvi els legitimistes francesos no van reconèixer la decisió d'Alfons XIII i van mantenir Jaume de Borbó, el seu fill Alfons i el seu net Lluís Alfons com a legítims. Per tant, avui, reconeixen a Lluís Alfons de Borbó, Lluís XX pels monàrquics legitimistes, besnét de Franco. El seu pare, Alfons de Borbó i Dampiere (cosí de l'usurpador Joan Carles I i mort en estranyes circumstàncies el 1989) era fill de Jaume de Borbó i, per tant net de l'usurpador Alfons XIII que va ser expulsat de l'estat espanyol el 1931. S'havia casat amb la neta de Franco i des de 1989 va ser considerat rei per la petita branca legitimista. Lluís Alfons, considerat Lluís XX pels seus seguidors, dirigeix l'Institut de la Maison de Bourbon, fundada el 1973 per Jaume de Borbó, el seu avi.

El pretenent napoleònic
El darrer Rei de França no fou Borbó ni Orleans sinó Bonaparte. Napoleo III, nebot de Napoleó I, va regnar de 1852 a 1870. A la seva mort va ser succeït per Napoleó Eugeni Lluís Bonaparte, Napoleó IV, fill de l'anterior, qui va morir sense fills lluitant contra els zulús el 1879. Havia designat com a hereu el seu cosí Napoleó Víctor. Va ser reconegut pels bonapartistes com a Napoleó V fins la seva mort el 1926 i des de llavors ho va ser el seu fill Lluís Napoleó 'Napoleó VI' que va finir el 1997 i havia lluitat a la resistència contra l'ocupació alemanya.
Napoleó VI va crear un cisma en l'anomenada "casa imperial". Va desheretar el seu fill Carles Napoleó (nascut el 1950) qui no va acceptar la decisió. Els arguments per ser desheretat foren el seu divorci i les idees polítiques que defensava, ben lluny de les del seu pare. Carles Napoléo, o Carles Bonaparte, va donar suport als autonomistes corsos a les eleccions europees (1994) encapçalats per Max Simeoni que havia arribat a lluitar amb armes contra la gendarmeria francesa. Ell mateix es va presentar a les llistes d'esquerra essent escollit regidor a la capital de Còrsega el 2001, en contra dels propis bonapartistes del Comitè Central Bonapartista. A l'illa existeix un potent moviment monàrquic francès lleial als Bonaparte des de 1908.
Carles Napoleó va ser escollit novament regidor el 2008 però a Nemours amb el centrista Moviment Demòcrata. Posteriorment es va apropar al Partit Socialista francès i va donar suport a F. Hollande com a president l'any 2012.

El seu fill, Joan-Cristòfol Napoleó, és el titular oficial per decisió del seu avi, com a Napoleó VII, però manté un perfil baix i, de fet, viu al Regne Unit i no a l'estat francès.

Escut d'armes de la monarquia francesa, avui usada pel Rei Enric V

El Rei Orleanista
La revolució de 1830 va deposar Carles X i va coronar Lluís Felip I d'Orléans qui va regnar entre 1830 i 1848 i era cosí segon del Rei Lluís XVI, monarca de 1774 a 1792. Certament Lluís Felip I fou destronat per la revolució de 1848 i va morir dos anys després. La majoria de monàrquics van continuar considerant Rei de França al Comte de París, Lluís Felip II d'Orléans, nét de Lluís Felip I. Va combatre al bàndol federal a la guerra civil americana. La mort del pretendent legitimista, Enric V, va deixar els borbònics sense hereu. La majoria, doncs, van reconèixer Lluís Felip com a Rei unificant els monàrquics a excepcions de les corrents menors legitimista (que va optar pels carlistes espanyols) i els bonapartistes. Aquest fou conegut com a Lluís Felip II fins 1883 i com a Felip VII després de la reunificació amb els legitimistes d'aquell any. A la mort de Lluís Felip II (1894) fou reconegut com a monarca Felip VIII, el fill de l'anterior i que va regnar fins el 1926. Felip VIII d'Orleans fou un naturalista, explorador i escriptor de renom i com a cap de la Casa d'Orléans, va impulsar un moviment polític monàrquic amb l'Action Française i la Jeunesse Royaliste (1888-1901). La primera creada per Charles Maurras, teòric del nacionalisme integral, el 1898. Maurras, un dels grans pensadors francesos, va proposar un moviment monàrquic nacionalista, antisemita i catòlic, defensor de les regions franceses essent el mateix defensor de la llengua occitana, que havien estat unificades a la força pel centralisme republicà. Amb el moviment activista monàrquic Camelots du Roi (1908) els activistes reialistes van tenir un paper principal en la política francesa no exempt de violències. Felip VIII, però, es va allunyar de la deriva dretana d'aquests moviments que van acabar defensant una proposta monàrquica sense monarca.

A la mort de Felip III, sense descendència, va ser reconegut com a pretendent Joan III, besnét de Lluís Felip I, casat amb la filla de Lluís Felip II. Per tant els seus drets venien per dues parts. Va haver d'afrontar la prohibició del Papa de ser seguidor de l'Action Française que, fins a la data, donava suport als Orléans. Això va separar, encara més, el moviment polític de la família reial fins a la ruptura, definitiva, el 1937 en considerar la Casa d'Orléans d'extrema dreta a l'AF. Des de llavors els Orléans van trencar amb la visió conservadora del moviment monàrquic i van iniciar una renovació. Mort Joan III el 1940 va ser succeït per Enric VI 'Comte de París' (1908-1999). Malgrat que va donar suport a Pétain, a partir de 1946 defensa una posició demòcrata cristiana a favor d'una monarquia constitucional de primum inter pares i jutge entre partits i els referèndums com a eina per aprofundir la democràcia. Amb un grup de demòcrates monàrquics inicia un activisme polític que aconsegueix, el 1950, eliminar la llei de l'exili contra els Orléans i retornar a França. A partir de llavors defensarà la solució monàrquica front el desgavell republicà i defensa de les independències de les colònies negres africanes (no així Algèria on mor combatent el seu fill). A partir de 1954 es converteix en un conseller de facto de De Gaulle. El 1967 va abandonar l'activisme polític i passà a treballar en àmbits de beneficència.

En morir Joan III, l'any 1999, el seu fill Enric VII (nascut el 1933) 'Comte de París' fou reconegut com a pretenent orleanista. En aquest sentit va fundar l'Institut de la Casa Reial de França amb diverses seccions polítiques i humanitàries que actua tant a nivell de recursos energètics com jurídics, comunicatius o de beneficència. És una eina útil de com funcionar una monarquia al servei del poble. També intervé en política i a les presidencials de 2017 va demanar el vot per F. Fillon, paradoxalment, de Les Républicains. L'any 1987 va iniciar un procés contra els legitimistes d'Alfons de Borbó per evitar que fessin servir l'escut reial, sense èxit.

A nivell successori havia anunciat que el seu Delfí seria el seu fill Francesc amb disminució fet que va provocar la revolta del seu fill menor. La mort de Francesc, el 2017, va reconciliar el Comte de París i el seu fill que va ser reconegut com a futur Rei de França, Joan d'Orléans (1965), descendent directe de Lluís XIII i de Lluís Felip I. Joan ha creat diverses entitats per internacionalitzar França, de gestió de boscos o de col·laboració humanitària (Gens de France), l'any 2009 va publicar 'Un Prince Français' i s'alinea políticament amb Les Républicains com el seu pare defensant la Doctrina Social de l'Església i s'ha oposat als matrimonis del mateix sexe i a considerar totes les religions iguals a França sense reconèixer el profunda bagatge del cristianisme catòlic sobre la societat francesa. També ha demanat més cura en l'aprenentatge de la llengua francesa.

 SAR Enric VII d'Orléans, finit el 21 de gener de 2019

L'anàlisi de les tres branques de pretendents ofereix una sola opció als monàrquics catalans: la legitimitat de la Casa d'Orléans es basa en criteris clars:

- Els Orléans són descendents directes de Lluís XVI, horriblement executat el 21 de gener de 1793 i que va ser succeït pel malaguanyat Delfí Lluís XVII, mort en captiveri amb 10 anys el 8 de juny de 1795; mentre el pretendent legitimista ho és de forma col·lateral

- La línia descendent de Carles X va ser destronada per voluntat popular el 1830, una voluntat popular que no va ser republicana doncs, immediatament va donar el tron a la Casa d'Orléans mitjançant Lluís Felip I qui manté una línia directa amb l'actual Comte de París, Enric VII i el seu fill

- La legitimitat, indubtable, de Carles X, va quedar anul·lada en abdicar per ell i el seu fill i passar els drets a Enric d'Artois qui va morir sense descendència ni hereu. Aquesta línia va quedar esgotada el 1883 passant la majoria de legitimistes a donar suport a la Casa d'Orléans; per tant avui es pot dir clarament que el legitimisme francès dona suport als Orléans a excepció d'un nucli menor

- El nucli minoritari que avui s'ha apropiat del segell legitimista francès va començar una deriva a partir de 1883 inventant-se uns drets de la família carlista de les Espanyes. I ho van fer negant un fet històric: Felip V va renunciar al tron de França el 1712 pel que els seus descendents no en tenien cap dret. A aquesta deriva cal afegir que, en finir el rei carlista Alfons Carles que, com els seus predecessors poc interès va mostrar a les pretensions dels legitimistes francesos, van desobeir el seu criteri (nomenant regent al Rei Xavier) i van optar per una branca lateral, dels Borbons espanyols que aquests mateixos ja havien eliminat del dret al tron al ser Jaume de Borbó, desheretat pel seu pare

- Sobre els pretendents bonapartistes és obvi que no tenen legitimitat d'origen i, a més, reconèixer la seva pretensió seria fer-ho de la revolució republicana de 1789 que cap monàrquic pot considerar legítima.

Per tot plegat, Carlistes de Catalunya, com a moviment monàrquic català reconeix la Casa d'Orléans com la legítima al tron de França, com a Rei a SAR Enric VII, Comte de París, i com al seu Delfí a Joan d'Orléans. Això no significa que es consideri totes les seves accions com a identificades amb la nostra corrent de pensament, com és lògic, tot i haver fortes afinitats. Ser monàrquic no significa deixar de ser crític amb el Rei.

Escut dels monàrquics nord-catalans

Els deu moviments polítics monàrquics actuals a l'estat francès, amb poques excepcions, defensen una Corona amb pretendent orleanista. Actualment hi ha els següents partits monàrquics francesos:

Orleanistes
 
- Nouvelle Action Royaliste (NAR) és una escissió de l'ala esquerra de l'Action Française fundada el 1978 però que té l'origen en la ruptura entre l'ala dreta de l'AF i l'esquerra que va fundar Nouvelle Action Française el 1971. NAF va néixer profundament influenciada pel maig de 1968 i va defensar una monarquia constitucional, idees anarquistes i d'esquerra social i defensar la legitimitat del Rei orleanista, en aquell moment Joan III i actualment Enric VII tot i que ha anat allunyant-se d'aquesta via. Va ser aquest partit el qui va fundar la revista monàrquica d'esquerra 'Lys Rouge'.  Anti liberal, amb bones relacions amb el partit socialista, NAR s'ha oposat a l'ascens de la xenofòbia i ha col·laborat amb els gaullistes, socialistes o el Pol Republicà d'esquerra en diversos camps. 


- Action Française (AF), oficialment Centre Royaliste d'Action Française. Hereva del gran moviment fundat el 1898 i dirigit per Charles Maurras, defensora del nacionalisme integral i la monarquia amb el pretendent orleanista. Més de 2.600 dels seus membres van morir en combat a la primera guerra mundial i va fundar els Camelots du Roi com a grup de xoc. Durant els anys trenta va arribar a mobilitzar 60.000 persones en els seus actes però la deriva a la dreta va dur a la ruptura amb el pretendent orleanista el 1937. Malgrat això l'AF es considera orleanista. Des de llavors no té un pretendent clar. A la segona guerra mundial Maurras va donar suport a Pétain però l'AF es va dividir en tres sectors doncs part de l'AF va passar a la resistència contra els alemanys i un altre sector va donar suport a De Gaulle.

Prohibida després de la guerra va reactivar-se amb la publicació d'Aspects de la France encapçalada pel veterà Maurice Pujo. Al voltant de la revista es va crear, l'any 1955, Restauration Nationale - Centre de Propagande Royaliste d'Action Française. Un sector, però, va crear La Nation Française i, liderat pel filòsof Pierre Boutang, va reconèixer altra vegada els drets dels Orléans. Un tercer nucli va escindir-se en la citada NAF i l'any següent els regionalistes van crear la Fédération des Unions Royalistes de France (FURF) i el Mouvement Royaliste Français escindit de la NAF el 1974. 
RN creixerà notablement a finals dels anys vuitanta i durant els noranta, reprenent la publicació de l'Action Française amb Pierre Pujo, creant seccions universitàries que arriben a obtenir un 25 % dels vots a les eleccions claustrals i grups d'autodefensa hereus dels Camelots du Roi. L'any 1998 s'hi va escindir Hillaire de Crémiers, oposat a Pujo, i va quedar-se amb el nom de RN. Pujo adopta llavors els nom de Centre Royaliste d'Action Française i publica Action Française 2000 com a setmanari. Amb la mort del veterà Pujo, l'any 2007, CRAF es divideix en un sector que manté el nom i un altre que crea Dextra. Actualment CRAF és el partit monàrquic més potent amb 3.000 militants i un creixement constant car ha doblat la militància des de 2003. Actualment defensa un nacionalisme oposat a la UE, es declara contra revolucionària i ha reconegut a la família Orleans tot i que tampoc en fa bandera i les relacions són difícils des de 1937. L'AF vol "una monarquia adaptada als nous temps" on refusa el sistema de partits. Va donar suport al FN i també al candidat d'esquerra nacionalista Jean-P. Chevènement, crític del Partit Socialista i refusa ser considerada d'extrema dreta que, afirma, és només una etiqueta per a desacreditar-la però la seva oposició al matrimoni homosexual, la defensa del 'Frexit' o la defensa catòlica aferrissada l'han situat prop de posicions ultres. Sixte de Borbó Parma va cedir durant anys el seu castell per a realitzar els camps d'estiu de l'AF. El partit ha estat objecte de diversos atemptats violents contra les seves seus. 

- Restauration Nationale va néixer el 1955 però l'actual és l'escissió de 1998 d'Hillaire de Crémiers que va denunciar la mala gestió personalista de Pujo. Des de 2010 torna a mantenir una col·laboració amb l'AF. És el sector més fidel al pensament de Maurras oposada a l'individualisme liberal. Defensa una monarquia parlamentària i reconeix com a Rei a Joan d'Orléans enlloc del seu pare. 


- Dextra va escindir-se de l'AF el 2009 i representa un sector de "dreta autèntica" nacionalista i oposada a la UE i seguidora de la doctrina catòlica tradicionalista. 

- Groupe d’Action Royaliste, oposat a la mercantilització de la vida social, ja sigui pel liberalisme o pel comunisme, fou creat per dos ex militants de l'AF i els Camelots du Roi, l'any 2008 :  Antoine Murat (1908-2008) et Guy Steinbach (1918-2013). Actualment és proper a Alliance Royale i es centra en fer activisme monàrquic.

- Parti Royaliste Français fundat el 2010 és l'hereu del FURF i el Mouvement Royaliste Français escindit el 1972 de l'AF i dissolt com a tal el 1984. Defensa les regions franceses i l'accés a la independència de les colònies com Guadalupe o Martinica i fins i tot de Còrsega. S'oposa a la criminalitat que vincula a la immigració massiva. 

- Ligue Contre-Réforme Catholique, fundada el 1967 per l'abat de Nantes, Bretanya, escindida de l'AF i centrada en l'aspecte religiós seguidora de les tesis de Pius X i oposada al Concili Vaticà II i a la llibertat religiosa. 




 
Bandera coneguda com a ESF usada pels tradicionalistes catòlics, molts d'ells monàrquics





Legitimistes
Union des Cercles Légitimistes de France defensa la monarquia "tradicional" anterior a 1789 i considera com a seu al pretenent legitimista Lluís Alfons de Borbó (Lluís XX). Des de 1979 defensa el cristianisme catòlic, s'oposa al liberalisme. Col·labora amb l' l'Institut de la Maison de Bourbon.
A la seva revista 'La Gazette Royale", prova de mantenir el record dels monàrquics assassinats pels republicans a partir de 1789 així com a la plana web 'Vive Le roi'. Aplega diversos grups regionalistes com la Fédération Bretonne Légitimiste essent la Bretanya un dels seus feus,  el Cercle de Lorena o a la Catalunya Nord (Cercle Hyacinthe Rigaud). Defensa l'autonomia de les províncies front el centralisme jacobí de la república.


- Democratie Royale és un moviment polític de propaganda i agitació contra revolucionària, d'inspiració cristiana catòlica i vinculat a l'UCLF. Va fundar-se el 2011.


Bonapartistes

- France Bonapartiste, partit fundat l'any 2000 pels bonapartistes de Fédération Bonapartiste de Franche-Comté i els hereus del Rassemblement Bonapartiste, que va aconseguir tenir regidors a Còrsega

No alineats

 - Alliance Royale (AR) va néixer l'any 2001 i no es reconeix ni orleanista ni legitimista. Es considera de centre dreta i critica els partits que actuen en el marc de la república només pels seus interessos. S'ha presentat a les eleccions i compta amb 4 regidors però mai ha superat els 6.000 vots. Ha signat coalicions amb la dreta (UMP) i amb RMB. Arran de la crisi catalana de l'octubre de 2017 va emetre un comunicat a favor de la posició de l'usurpador Felip de Borbó de mà dura contra els demòcrates catalans. 



Com a punt de partida, Carlistes de Catalunya dona suport a tots els moviments polítics que volen restaurar la monarquia a l'estat francès, per què per a nosaltres la monarquia és l'essència del projecte que defensem i, per principis, serem més a prop d'un reialista que d'un republicà. Dit això Carlistes de Catalunya es reconeix hereu d'un carlisme d'esquerra i base autogestionària que topa amb moviments integristes, cesaristes, xenòfobs o d'extrema dreta. L'afinitat doncs, acaba aquí si la monarquia inclou posicionaments d'extrema dreta autoritària. Des del diàleg monàrquic es poden obrir vies de comprensió però les diferències poden ser abismals. Serem al costat de l'AF quan homenatgi a Lluís XVII i parli d'"una monarquia adaptada als nous temps" i oposats quan lluiti contra el matrimoni homosexual. Serem al costat del PRF quan defensi la monarquia i la independència de Còrsega i en contra quan dugui a terme posicions xenòfobes. I serem al costat de la proposta realista de l'AR però en contra de la seva posició l'u d'octubre a Catalunya. Fins i tot podem estar al costat dels legitimistes de l'UCLF quan reivindiquen una França monàrquica i l'autonomia de les regions de l'hexàgon, inclosa la Catalunya Nord, però totalment oposats al seu pretenent il·legítim i, a més, amb propostes que considerem desfasades i perjudicials. La tradició és la transmissió del foc, no l'adoració de les cendres, com deia G.K. Chesterton. I això és vàlid per molts dels moviments monàrquics francesos. Simpatia, doncs, des de la discrepància política.

Carlistes de Catalunya considera que només la NAR encarna avui el projecte més similar al nostre i del que ens considerem germans per articular, a l'Europa llatina, un model monàrquic similar al que triomfa avui a l'Europa escandinava, un model d'esquerra monàrquica
.



Read more »

dissabte, 2 de març de 2019

La Comunió Tradicionalista Carlista cedeix i es planteja estudiar de nou la qüestió dinàstica

La facció conservadora del carlisme, agrupada en la Comunió Tradicionalista Carlista, va celebrar els dies 12, 13 i 14 d'octubre la seva XIII congrés des de la "reconstitució" de 1986. Aquest any diverses organitzacions carlistes que rebutjaven la línia socialista i d'esquerres del pretendent Carles Hug de Borbó-Parma es van unir en la Comunió Tradicionalista Carlista. Aquesta força política carlista -diferent dels "esquerrans" Partit Carlista o Carlistes de Catalunya- va aconseguir només 218 vots al Congrés en les eleccions generals de 218, encara que va tenir diversos milers de vots al Senat, sense arribar a aconseguir representació. A més, en les europees de 2014 es va presentar amb diversos partits d'extrema dreta a la coalició Impuls Social, que va obtenir 17.774 vots.

Els carlistes de la Comunió Tradicionalista renovaren els òrgans de govern del seu partit i també votaran tres ponències ideològiques sobre tres temes: "La família", "La societat" i "La Hispanitat" cridant l'atenció que aquesta branca del carlisme es planteja de nou la seva posició davant la monarquia.

Quan Carles Hug de Borbó-Parma va donar el gir a l'esquerra, els militants més conservadors no van seguir en Partit Carlista i van formar altres organitzacions que van convergir el 1986 a l'actual Comunió Tradicionalista Carlista. D'aquesta manera, encara que òbviament segueixen sent monàrquics, aquests carlistes no tenen des de llavors a un pretendent al tron, ja que no segueixen tampoc a l'actual Rei i fill de Carles Hug, Carles Xavier de Borbó-Parma. En les ponències per a aquest congrés, diversos ideòlegs d'aquesta branca del carlisme aposten per estudiar i replantejar-se la posició sobre la monarquia i la corona. Però no per apostar per Carlos Javier de Borbó-Parma (almenys no per ara), i menys per virar cap al republicanisme.

Javier Barraycoa, escriptor i professor universitari català, ha elaborat la ponència sobre la Hispanitat. Barrayoca considera que "pensar el la Hispanitat inevitablement ens porta a pensar en la Monarquia espanyola segons el model tradicional i no el liberal", és a dir, no en l'actual monarquia de Felip VI. I és aquí on aquest conseller nacional de la Comunió Tradicionalista Carlista introdueix la seva proposta sobre la posició davant la monarquia: "Si aspirem a restaurar una monarquia tradicional i legítima, encara que sigui a molt llarg termini, no pot delimitar el contingut d'aquesta institució amb la dinastia que l'ha d'encarnar ". D'aquí que proposi que es porti a terme" un estudi jurídic sobre la successió legítima ". Els carlistes basen el seu nom en la disputa dinàstica per la successió de Ferran VII, que va acabar amb la llei sàlica que hauria impedit regnar a la seva filla Isabel II, que s'hauria vist desplaçada pel germà del rei, Carles Maria Isidre, primer pretendent carlista .

La successió d'aquesta línia dinàstica va acabar amb Alfons Carles de Borbó-Àustria Est. A partir d'aquí, el carlisme es va escindir en diverses branques amb diferents pretendents, sense dubte essent la principal de les quals és el citat Rei Carles Xavier de Borbó-Parma. D'aquí que ara els carlistes de la Comunió Tradicionalista Carlista es plantegin un estudi sobre la "successió legítima". "Aquest estudi és merament teòric sense ànim de confrontar al carlisme sinó per tenir un plantejament seriós del que partir a l'hora de concretar -si Déu permet- la personificació de la dinastia legítima ", precisa Javier Barraycoa.

Aquesta proposta no és aïllada en el marc d'aquest congrés. L'autor de la ponència sobre "La família", l'advocat Javier María Pérez-Roldán, introdueix un punt "Sobre la Família Reial". D'una banda, afirma que "l'absència de reconeixement del Rei Legítim no és tan urgent com podria semblar, per de sempre els carlistes hem considerat la monarquia com la cúspide del nostre sistema polític" .Però a continuació afegeix que "tot i això, si convindria estudiar detingudament la qüestió dinàstica ". "Si després del seu estudi existís una conclusió segura i indubtable, des de la perspectiva jurídica (única vàlida en aquest tema)", assegura l'autor d'aquesta ponència de la Comunió Tradicionalista Carlista, "s'hauria obrar en conseqüència".

Continua proposant que "de la mateixa manera, si no pogués haver una conclusió segura i indubtable jurídicament caldria obrar en conseqüència en el sentit de no reconèixer a cap dels actuals pretendents i arbitrar un sistema (un Consell) que en el futur pugui donar conclusió al debat jurídic sobre el legítim titular de la Corona ".

Read more »