'El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.'
Joan Fuster
Un 23 de novembre de 1922 naixia i un 21 de juny de 1992 moria el més gran assagista en català del segle XX, Joan Fuster, qui va formar part del diari carlista El Correo Catalán i va explicar en els últims dies a Josep Pernau com havia adquirit l'hàbit lector en la seva joventut amb el diari carlista El Siglo Futuro. Fill del cap del Partit Carlista a Sueca, Joan Fuster Seguí (1893-1966). Ell mateix es definia com a "fill de carlista" en un article a La Vanguardia a la dècada de 1980. En aquell text explicava com el seu pare s'havia implicat en el carlisme jaumista i s'havia reunit amb el Rei Xavier, avi de l'actual Rei Carles Xavier, amb qui conservaven una fotografia de 1951. De fet Joan Fuster Seguí, pare de l'intel·lectual més gran que han donat les lletres catalanes el segle XX, fou cap del Partit Carlista a Sueca i regidor a la localitat de la Ribera Baixa.També fou escultor d'imatges religioses o laiques i corresponsal de periòdics de la Comunió Tradicionalista Carlista. L'any 1937 els republicans el van empresonar durant vuit mesos a València.
Els pares de Joan Fuster amb el Rei Xavier
El destacat escriptor valencià en llengua catalana Joan Fuster i Ortells al seu conegut assaig Nosaltres els valencians va realitzar les següents reflexions sobre el carlisme com a històric moviment popular del País Valencià:
L'insurgentisme, en tant que manifestació perifèrica de la política espanyola del XIX, hauria de ser relacionat amb una altra qüestió: la de l'anomenat anticentralisme dels sectors insurgents. Aquesta coincidència no deixa de ser curiosa. Potser també era inevitable. Enfrontats polèmicament amb l'Estat jacobí, per una o altres raons, la seva oposició s'havia de reflectir en una concepció de l'Estat des del punt de vista “regional”. Els carlistes van parlar de “furs”. La vaguetat amb què van fer servir el terme “furs” no desvirtua gens el sentit “descentralitzador” que sempre van voler donar-li: en temps de Carles VII arribaran a emprar la fórmula “monarquia federal” (…).
Però, des d'un altre angle, l'important, al XIX, no era que el carlisme reivindiqués uns “furs” que els seus militants desconeixien, ni que el republicanisme es proclamés “federal” en uns termes lamentablement indecisos: allò important era la “insurgència” que carlisme i republicanisme –i anarquisme, en un altre estadi- representaven. La revolta implicada en la seva actitud era una afirmació “localista” més neta que qualsevol declaració de principis. La terminologia –“furs”, “federació” (fins i tot l'anarquisme)– fa pensar en una “autonomia”. De fet, rebel·lar-se ja era, per si mateix, una manifestació d'“autonomia”. Era la discrepància radical amb el jacobisme: amb l'Estat unitari –amb l'Estat–. Antoni Aparisi i Guijarro (1815-1872) és el màxim definidor valencià del tradicionalisme. Home pacífic i piadós, de temperament jurídic, no va vacil·lar a escriure en algun moment: “El que tingui un fusell, que el netegi, i el que no, que el compri”. El carlisme, fins i tot quan no estava dret de guerra, era una insurgència decidida.
Les guerres i les revoltes que omplen el segle XIX, amb excuses dinàstiques o partidistes, prenen el combustible més fàcil en unes passions socials mal reprimides i sempre a punt d'esclatar. Que els alçaments carlistes es van inflamar al si del malestar rural, sembla evident. (…). El fenomen és idèntic al de les altres terres de la Monarquia on els camperols –terme mitjà– gaudien d'una relativa independència econòmica: el País Basc, el Principat, Aragó. El liberalisme, que encarnava l'altra branca de dinastes, era cosa de ciutat: de la burgesia mercantil, de les classes mitges (…). La bandera de don Carles significava, per als sectors agraris, una invitació a la revolta. La caiguda dels preus agrícoles que va seguir a la guerra napoleònica els hi empenyia. Els terratinents que es van aprofitar de la desamortització aviat es van decidir pel bàndol isabelí, i ja que alhora, afanyosos d'adinerar les seves noves propietats, van imposar als arrendataris unes condicions més dures que les que abans suportaven, van contribuir així a crear un clima d'agitació propici al carlisme. Els carlistes valencians van fer guerra de “partides”, amb capitostos rudimentaris i indisciplinats. Només Cabrera, a força de prestigi i mà dura, va aconseguir establir una mica d'ordre. En el fons era una mena de “germania” més, anàrquica i ferotge. El poble rural es desfogava. I potser no aspirava a més.
El camp valencià era carlista; però més les zones interiors, del secà, que les del regadiu litoral. En aquestes, les condicions de vida dels llauradors no eren tan negres, i, per tant, l'aventurisme de la “partida” no resultava tan suggestiu com en aquelles. Però hi havia carlistes, en armes o complicitat, a la majoria de les comarques (…).
Encara a finals del Vuit-cents és una de les dues forces polítiques populars del País Valencià –l'altra és el republicanisme-: però cada cop tindrà menys arrels i menys futur. La pagesia catòlica trobava al carlisme la seva oportunitat protestatària. Quan les coses li van bé i ja no sent tanta necessitat de protestar, ho abandonarà o ho professarà sense arriscar res. Els petits propietaris rurals (…) en arribar la segona desena del XX, es desentenen del carlisme que havien alimentat. Articulen llavors un nou partit de dreta, tímidament demòcrata-cristià, guiat per excarlistes com Manuel Simó i Lluís Lúcia (…) que acabés titulant-se Dreta Regional Valenciana.
En una entrevista l'any 1968 feta per Sergio Vilar Fuster aclaria la seva herència carlista:
"Això de les idees polítiques sempre les he viscut amb una mica de confusió en aquella època. Realment m'he educat en una família de carlistes. Sí, és clar, a la primera etapa de la vida, ets allò que t'han ensenyat els teus pares. He pres la primera comunió i tantes altres coses que passen. El procés de descarlistinització va ser gradual: van quedar coses que van durar més, però d'altres van desaparèixer de seguida, com ara la fe monàrquica. Durant la guerra vaig llegir alguns llibres que em van obrir noves perspectives.
El meu pare era un carlista d'extracció popular, que és una forma d'anarquista de dretes. Sentia molt poc respecte per la propietat privada. Així que quan li van fer cap de Falange se li va acudir fer una sèrie de maniobres. En acabar la guerra els grans propietaris rurals van recuperar de seguida totes les terres que van poder, al·legant que els arrendataris no havien pagat durant tres anys, que els arrendataris eren vermells, o acusacions així, aprofitant-se de la situació. Això va crear un gran malestar al poble. El meu pare va fer algunes denúncies al governador civil protestant contra aquests terratinents. Per exemple, una de les propietàries em sembla que era la sogra del Baró de Càrcer, que aleshores era alcalde de València. En fi, era la xicoteta oligarquia valenciana. En resum, que van fer terra a l'assumpte i al meu pare el van expulsar del càrrec.
El meu socialisme no sé ben bé què és. Realment jo m'he trobat massa bé per ser marxista. És a dir, el marxisme trobo que és tota una concepció del món tan radicalment diferent a la que estem acostumats els no-marxistes que procedim d'una altra formació, que adherir-se en bloc a Marx és com passar de la geometria euclidiana a la geometria no-euclidiana. Per tant, jo no seria mai capaç de sentir-me marxista cent per cent. Però hi ha moltes coses del pensament marxista, tan clares i tan útils sigui com a instrument de comprensió del món i de la societat, i també com a instrument d'acció política, que no diré que les hagi fet meves de manera molt ferma, però sí les he assumit força".
'M’odien, i això no té importància; però m’obliguen a odiar-los, i això sí que en té.'
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada