• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dimecres, 23 de setembre de 2015

El carlisme davant les eleccions catalanes (Comissió de militants del Partit Carlista de Catalunya)

Catalunya continua el recorregut polític que culminarà en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Entrem en una nova fase de la situació encetada amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l´Estatut del 2006.

  En aquesta etapa la reivindicació nacional ha passat de la demanda d´un marc ampli d´autogovern a una voluntat molt escampada de ruptura amb l´Estat central mitjançant la conformació d´un estat independent. 
  El gradualisme en l´assoliment d´autogovern ha estat una estratègia reiteradament fallida. La naturalesa uniformitzadora de l´estat liberal ha viscut les recuperacions parcials dels drets històrics com a concessions atorgades en moments de feblesa orgànica i ha escapçat les diverses experiències de seguida que s´ha sentit fort.
                                           
  La crisi de legitimitat ha esclatat en comprovar-se la negativa de l’estat central d’assumir una 
iniciativa col·lectiva provinent del Parlament de Catalunya i aprovada en referèndum. L’oposició de la classe dirigent al reconeixement de la pluralitat  nacional  hispànica  ha portat un gran  nombre de catalans a veure en la independència l´única sortida a l´atzucac polític.

  Tanmateix i en l’àmbit de les situacions que ens envolten, observem sortides a problemàtiques nacionals només a través del conflicte?.  D’altres casos s’han resolt pacíficament per mitjà del reconeixement de la diversitat interna i l’aplicació del principi de subsidiarietat.  L´àmbit que millor ens il·lustra és l´anglosaxó.
  El Canadà i el Regne Unit han vist plantejats en els darrers decennis situacions que s’han reconduït  en pactes estables entre entitats que es reconeixen com a sobiranes.  
  En el cas del Canadà, el moviment reivindicatiu del Quebec el portà a exercir l´autodeterminació en tres referèndums, en què ha optat per la continuïtat dins el país sobre unes noves bases de relació: el reconeixement de la sobirania d´arrel del Quebec, la consolidació de l´autogovern legislatiu i financer i la naturalització de la llengua francesa com a pròpia del Canadà al costat de l´anglesa.

  Al Regne Unit vam assistir a la celebració d´un referèndum pactat sobre la independència d´Escòcia. Després del retorn de la “Home Rule”, el Partit Nacional Escocès va posar damunt la taula l´opció independentista. El govern britànic en va pactar la celebració i la pregunta des del fonament constituent del Regne Unit: les corones d´Anglaterra i Escòcia s´uniren fa tres segles sense que això signifiqués l´absorció de l´una per l´altra ni la fusió de les tres nacions britàniques (amb Gal.les) en una de nova. El nexe d´unió en la persona d´un monarca compartit possibilità una acció mitjancera decisiva en la resolució del plet escocès.
  La continuïtat de pactes d´unió entre ens sobirans se´ns mostren preservats des de la monarquia també en altres contextos socials i polítics: són els casos de Malàisia o la Unió d´Emirats Àrabs des de la seva independència fa mig segle.

  Els exemples referits i altres com Suïssa, amb una direcció col·legial de caràcter republicà,  ens permeten veure que les articulacions duradores es construeixen de baix a dalt. L´agregació de municipis, ciutats-estat o principats dóna lloc a espais de poder compartit i acordat. El secret de la seva continuïtat radica en la sobirania de les entitats constituents i la resolució dels afers públics al nivell més proper als ciutadans. A partir d´aquí sorgeixen interessos, projectes i aspiracions comunes que donen solidesa a allò que s´edifica. És la identificació sentida per tots els que hi participen. En llenguatge polític  ho anomenem Confederació.

  La supressió del pacte confederal hispànic el 1714 significà la imposició de l´ absolutisme i la supressió de les institucions catalanes. Això s´aguditzà més tard amb l´aparició del nou estat liberal i jacobí espanyol.
  En aquest nou context sorgeix una força de resistència popular amb especial implantació als nostres territoris, el Carlisme. Aquest, defensa davant el liberalisme els béns i l´autonomia comunitaris, actua contra l´espoliació de les classes populars i reclama la restitució de les llibertats arrabassades, els Furs. 

  Paral·lelament el catalanisme polític pren consciència que la solució a l´opressió que viu Catalunya acabarà amb el retorn a la constitució original i plural de les Espanyes. Així el moviment català passa de demandes de proteccionisme a l´autonomisme i el federalisme. La crisi del 31 portà a l´exercici de la sobirania originària en la proclamació de Macià de l´Estat Català dins la Federació Ibèrica. Per primera vegada s´efectua un acte d´empoderament per concloure un nou pacte igualitari amb els altres pobles de les Espanyes.
  Passada la guerra civil i l´intent anihilador del franquisme, la Transició mirà de donar sortida als plets nacionals mitjançant estatuts de competències atorgades i revocables, l´anomenat Estat de les autonomies. S´emprèn una descentralització administrativa que deixa la problemàtica de fons irresolta: la restauració de la sobirania inherent a les nacions hispàniques. Les atribucions del magre marc autonòmic queden sempre sotmeses als atzars del bipartidisme espanyol.
                     
  El creixement i mobilització de l´independentisme té com a marc i referència la frustració per la confrontació de l´Estat a la voluntat democràtica expressada en les urnes i al Parlament de Catalunya. És el xoc d´una legalitat imposada i hostil a una legitimitat nascuda d´arrel. És per tant un independentisme reactiu que no troba la possibilitat d´un marc just en un horitzó espanyol plural.
                         
  El refús de les aspiracions catalanes se suma a un ambient general a tot l´Estat de final de cicle amb la corrupció política escampada i l´agressió als estrats populars per la destrucció de drets socials. A Catalunya l´alternativa s´ha identificat amb la construcció d´un Estat propi. Així hem arribat al moment actual.

  La convocatòria d´unes eleccions és l´única sortida que els catalans tenen de mesurar el suport a aquesta fita, davant la impossibilitat de convocar un referèndum acordat a la manera escocesa o quebequesa.
  La voluntat carlina d´articular les Espanyes(*) a partir d´estats sobirans i iguals és un sentir recollit des de fa prop de dos segles. La reivindicació foralista ha conduït amb el pas del temps a un posicionament a favor d´una Confederació espanyola en un marc de superació del sistema econòmic, polític i nacional  imperant.

  El Poble Carlí i amb ell el Partido Carlista de las Españas (**) hereu de tota la història de lluita carlina, s´expressa clarament en aquests termes i ha reiterat el seu compromís amb la Confederació i el dret a l´Autodeterminació en el seus Congressos del 2004 a Tolosa, el 2008 a Berriozar  i a Lizarra el 2012.
  El Carlisme català considera que ha arribat el moment d´assolir el nostre ideari col.lectiu. Cridem els catalans a participar en aquests comicis per bastir un Estat propi, lliure per decidir el seu futur. Només des del retorn a la sobirania arrabassada podrem construir el nostre esdevenidor. Cal un mandat majoritari a les urnes per poder construir les estructures d´un estat propi i afrontar l´oposició del Govern central amb el seu aparell.  Al llarg d´aquest recorregut i en compliment de la seva responsabilitat històrica, el Carlisme estarà en la mobilització que s´escaigui.
  Mentrestant el carlisme generarà debat al costat dels qui comparteixin la nostra postura: la Confederació del nou Estat Català amb els altres pobles hispànics. Aquesta aliança s´ha de basar en projectes i interessos comuns dins la Unió Europea. Defensarem que en la futura Carta Magna es reculli l´opció confederal.

  En paral·lel el Carlisme espanyol, fidel a la seva trajectòria i compromisos, fomentarà un debat constituent. Aquest ha de preveure l´articulació federal d´aquells territoris que ho desitgin, el pacte confederal per als qui reafirmin llur sobirania (previsiblement Catalunya i Euskal Herria) i el reconeixement al dret de secessió negociat.

  Alhora, els carlins no obviem el qüestionament social per la problemàtica nacional. El protagonisme que les mobilitzacions i les urnes donen al poble català és l´ocasió per aturar l´ofensiva neoliberal que patim.
  Recordem que els qui volen gestionar la creació d´un estat català han atacat greument els drets socials. Refusem que el nou model de partida sigui en benefici del grups oligàrquics i el sotmetiment als dictats d´austeritat. L´impuls autogestionari del procés nacional ha de traslladar-se a l´àmbit social.
  De cara doncs a la convocatòria del 27 de setembre cridem els catalans a exercir una sobirania negada durant tres segles i a començar la construcció d´un país lliure nacionalment, just socialment i preparat per agermanar-se amb els altres pobles hispànics des de fonaments d´igualtat.  L´opció triada ha de tenir en compte també els drets socials que han de ser preservats i recuperats en la Catalunya del futur.
  L´ Estat català sobirà i social ha de proposar un pacte de Confederació. Aquesta és la llibertat i la força conjunta que ens permetrà tenir veu efectiva en les decisions col.lectives, cada cop més desplaçades cap a Brussel·les i Berlín. 

  L’estructuració de Catalunya com a nació històrica ha estat principi rector per al Poble Carlí. Passades vuit dècades, les paraules del dirigent del Carlisme català Tomàs Caylà se´ns adrecen amb tota actualitat: “Catalunya serà o deixarà de ser segons vulguin els catalans. Sentim-nos doncs, en aquesta hora suprema, ben catalans” (Joventut, 22-4-1931, Valls).

 (*) i (**) - Denominacions històriques emprades fins avui pel carlisme.

Aquest comunicat compta amb l’adhesió de militants i simpatitzants del Partit Carlí de Catalunya. Per més informació poden dirigir-se a confederaciopcc@yahoo.es o atcc.pcdec@yahoo.es








                                                                                                                                                                        

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada