Catalunya continua el recorregut polític que culminarà en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Entrem en una nova fase de la situació encetada amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l´Estatut del 2006.
En aquesta etapa la reivindicació
nacional ha passat de la demanda d´un marc ampli d´autogovern a una voluntat
molt escampada de ruptura amb l´Estat central mitjançant la conformació d´un
estat independent.
El gradualisme en l´assoliment d´autogovern ha
estat una estratègia reiteradament fallida. La naturalesa uniformitzadora de
l´estat liberal ha viscut les recuperacions parcials dels drets històrics com a
concessions atorgades en moments de feblesa orgànica i ha escapçat les diverses
experiències de seguida que s´ha sentit fort.
La crisi de legitimitat ha esclatat en comprovar-se
la negativa de l’estat central d’assumir una
iniciativa
col·lectiva provinent del Parlament de Catalunya i aprovada en referèndum.
L’oposició de la classe dirigent al reconeixement de la pluralitat
nacional hispànica ha portat un gran nombre de catalans a veure en la independència l´única sortida a l´atzucac polític.
Tanmateix i en l’àmbit de les situacions que
ens envolten, observem sortides a problemàtiques nacionals només a través del
conflicte?. D’altres casos s’han resolt pacíficament per mitjà del
reconeixement de la diversitat interna i l’aplicació del principi de subsidiarietat.
L´àmbit que millor ens il·lustra és l´anglosaxó.
El Canadà i el Regne Unit han vist plantejats en els darrers decennis
situacions que s’han reconduït en pactes estables entre entitats que es
reconeixen com a sobiranes.
En el cas del Canadà, el
moviment reivindicatiu del Quebec el portà a exercir l´autodeterminació en tres
referèndums, en què ha optat per la continuïtat dins el país sobre unes noves
bases de relació: el reconeixement de la sobirania d´arrel del Quebec, la
consolidació de l´autogovern legislatiu i financer i la naturalització de la
llengua francesa com a pròpia del Canadà al costat de l´anglesa.
Al Regne Unit vam assistir a la celebració
d´un referèndum pactat sobre la independència d´Escòcia. Després del retorn de
la “Home Rule”, el Partit Nacional Escocès va posar damunt la taula l´opció
independentista. El govern britànic en va pactar la celebració i la pregunta
des del fonament constituent del Regne Unit: les corones d´Anglaterra i Escòcia
s´uniren fa tres segles sense que això signifiqués l´absorció de l´una per
l´altra ni la fusió de les tres nacions britàniques (amb Gal.les) en una de
nova. El nexe d´unió en la persona d´un monarca compartit possibilità una acció
mitjancera decisiva en la resolució del plet escocès.
La
continuïtat de pactes d´unió entre ens sobirans se´ns mostren preservats des de
la monarquia també en altres contextos socials i polítics: són els casos de
Malàisia o la Unió d´Emirats Àrabs des de la seva independència fa mig segle.
Els
exemples referits i altres com Suïssa, amb una direcció col·legial de caràcter
republicà, ens permeten veure que les
articulacions duradores es construeixen de baix a dalt. L´agregació de municipis,
ciutats-estat o principats dóna lloc a espais de poder compartit i acordat. El
secret de la seva continuïtat radica en la sobirania de les entitats
constituents i la resolució dels afers públics al nivell més proper als
ciutadans. A partir d´aquí sorgeixen interessos, projectes i aspiracions
comunes que donen solidesa a allò que s´edifica. És la identificació sentida
per tots els que hi participen. En llenguatge polític ho anomenem Confederació.
La
supressió del pacte confederal hispànic el 1714 significà la imposició de l´ absolutisme
i la supressió de les institucions catalanes. Això s´aguditzà més tard amb
l´aparició del nou estat liberal i jacobí espanyol.
En aquest nou context sorgeix una força de
resistència popular amb especial implantació als nostres territoris, el
Carlisme. Aquest, defensa davant el liberalisme els béns i l´autonomia comunitaris,
actua contra l´espoliació de les classes populars i reclama la restitució de
les llibertats arrabassades, els Furs.
Paral·lelament
el catalanisme polític pren consciència que la solució a l´opressió que viu Catalunya
acabarà amb el retorn a la constitució original i plural de les Espanyes. Així
el moviment català passa de demandes de proteccionisme a l´autonomisme i el
federalisme. La crisi del 31 portà a l´exercici de la sobirania originària en
la proclamació de Macià de l´Estat Català dins la Federació Ibèrica. Per
primera vegada s´efectua un acte d´empoderament per concloure un nou pacte
igualitari amb els altres pobles de les Espanyes.
Passada
la guerra civil i l´intent anihilador del franquisme, la Transició mirà de
donar sortida als plets nacionals mitjançant estatuts de competències atorgades
i revocables, l´anomenat Estat de les autonomies. S´emprèn una
descentralització administrativa que deixa la problemàtica de fons irresolta:
la restauració de la sobirania inherent a les nacions hispàniques. Les
atribucions del magre marc autonòmic queden sempre sotmeses als atzars del
bipartidisme espanyol.
El
creixement i mobilització de l´independentisme té com a marc i referència la
frustració per la confrontació de l´Estat a la voluntat democràtica expressada
en les urnes i al Parlament de Catalunya. És el xoc d´una legalitat imposada i
hostil a una legitimitat nascuda d´arrel. És per tant un independentisme
reactiu que no troba la possibilitat d´un marc just en un horitzó espanyol
plural.
El
refús de les aspiracions catalanes se suma a un ambient general a tot l´Estat
de final de cicle amb la corrupció política escampada i l´agressió als estrats
populars per la destrucció de drets socials. A Catalunya l´alternativa s´ha
identificat amb la construcció d´un Estat propi. Així hem arribat al moment
actual.
La convocatòria d´unes eleccions és l´única
sortida que els catalans tenen de mesurar el suport a aquesta fita, davant la impossibilitat
de convocar un referèndum acordat a la manera escocesa o quebequesa.
La voluntat carlina d´articular les Espanyes(*) a partir d´estats sobirans i
iguals és un sentir recollit des de fa prop de dos segles. La reivindicació
foralista ha conduït amb el pas del temps a un posicionament a favor d´una
Confederació espanyola en un marc de superació del sistema econòmic, polític i
nacional imperant.
El Poble
Carlí i amb ell el Partido Carlista de
las Españas (**) hereu de tota la història de lluita carlina, s´expressa clarament
en aquests termes i ha reiterat el seu compromís amb la Confederació i el dret
a l´Autodeterminació en el seus Congressos del 2004 a Tolosa, el 2008 a
Berriozar i a Lizarra el 2012.
El Carlisme
català considera que ha arribat el moment d´assolir el nostre ideari
col.lectiu. Cridem els catalans a participar en aquests comicis per bastir un
Estat propi, lliure per decidir el seu futur. Només des del retorn a la
sobirania arrabassada podrem construir el nostre esdevenidor. Cal un mandat
majoritari a les urnes per poder construir les estructures d´un estat propi i
afrontar l´oposició del Govern central amb el seu aparell. Al llarg d´aquest recorregut i en compliment
de la seva responsabilitat històrica, el Carlisme estarà en la mobilització que
s´escaigui.
Mentrestant
el carlisme generarà debat al costat dels qui comparteixin la nostra postura: la
Confederació del nou Estat Català amb els altres pobles hispànics. Aquesta
aliança s´ha de basar en projectes i interessos comuns dins la Unió Europea. Defensarem
que en la futura Carta Magna es reculli l´opció confederal.
En paral·lel el Carlisme espanyol, fidel a la
seva trajectòria i compromisos, fomentarà un debat constituent. Aquest ha de
preveure l´articulació federal d´aquells territoris que ho desitgin, el pacte
confederal per als qui reafirmin llur sobirania (previsiblement Catalunya i
Euskal Herria) i el reconeixement al dret de secessió negociat.
Alhora,
els carlins no obviem el qüestionament social per la problemàtica nacional. El
protagonisme que les mobilitzacions i les urnes donen al poble català és
l´ocasió per aturar l´ofensiva neoliberal que patim.
Recordem que els qui volen gestionar
la creació d´un estat català han atacat greument els drets socials. Refusem que
el nou model de partida sigui en benefici del grups oligàrquics i el
sotmetiment als dictats d´austeritat. L´impuls autogestionari del procés
nacional ha de traslladar-se a l´àmbit social.
De cara doncs a la convocatòria del 27 de
setembre cridem els catalans a exercir una sobirania negada durant tres segles
i a començar la construcció d´un país lliure nacionalment, just socialment i
preparat per agermanar-se amb els altres pobles hispànics des de fonaments
d´igualtat. L´opció triada ha de tenir
en compte també els drets socials que han de ser preservats i recuperats en la
Catalunya del futur.
L´ Estat català sobirà i social ha de proposar
un pacte de Confederació. Aquesta és la llibertat i la força conjunta que ens
permetrà tenir veu efectiva en les decisions col.lectives, cada cop més desplaçades
cap a Brussel·les i Berlín.
L’estructuració
de Catalunya com a nació històrica ha estat principi rector per al Poble Carlí.
Passades vuit dècades, les paraules del dirigent del Carlisme català Tomàs
Caylà se´ns adrecen amb tota actualitat: “Catalunya serà o deixarà de ser
segons vulguin els catalans. Sentim-nos doncs, en aquesta hora suprema, ben
catalans” (Joventut, 22-4-1931, Valls).
(*) i (**) - Denominacions històriques emprades
fins avui pel carlisme.
Aquest comunicat compta amb l’adhesió de
militants i simpatitzants del Partit Carlí de Catalunya. Per més informació
poden dirigir-se a confederaciopcc@yahoo.es
o atcc.pcdec@yahoo.es
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada