Guifré
I de Barcelona, dit “el Pilós” o “el Pelós” (c. 840 - 897) fou comte de
Barcelona, comte d'Osona i comte de Girona (878 - 897); comte d'Urgell, de
Cerdanya (870 - 897) i també comte de Conflent (896 - 897).
Fou
el dotzè i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el primer a
donar en herència els seus dominis territorials, iniciant així laDinastia
comtal de Barcelona (Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el
jurament de fidelitat als reis de França.
Com
a fundador de la dinastia comtal de Barcelona, ja des de l'edat mitjana
els antics reis d'Aragó i comtes de Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne
la memòria, i el seu llinatge es mantingué per descendència directa de pare a
fill durant cinc segles.
Va
morir a mans musulmanes durant la Ràtzia islàmica del 897 i fou enterrat al
Monestir de Santa Maria de Ripoll.
Els
fets històrics i la llegenda es barregen en la seva biografia, recollida pels
monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll en la saga catalana Gesta Comitum
Barchinonensium.
Al
llarg dels segles i seguint les antigues cròniques medievals dels reis d'Aragó,
se n'ha glorificat la memòria servant el seu record i considerant-lo el
fundador de Catalunya, perquè ja des del 1380 fou anomenat “Pare de la
Pàtria”.
El
nom i raó del malnom
Guifré
és un nom d'origen germànic, «Wigfred», que etimològicament significa:
"Pau Victoriosa".
En
català s'accepten les variants: Guifre, Guifré, Grifé, Jofre i Jofré.
En
els documents coetanis al comte Guifré el Pilós, escrits en llatí, el seu nom
apareix escrit «Guifredus» i «Wifredus».
En
la Gesta Comitum Barchinonensium escrita en llatí, apareix escrit: «De
Guiffredo pilose» i «Guifredo, qui cognomitamus est Pilosus».
En
la Crònica de Bernat Desclot escrita en català, apareix escrit: «Guifre».
En
la Crònica dels Reis d'Aragó i Comtes de Barcelona escrita en català, apareix
escrit: «Guiffre».
En
la Genealogia regum Navarrae et Aragoniae et comitum Barchinonae escrita en
llatí, apreix escrit: «Guiffredus».
En
la Histories e conquestes dels Reys de Arago e Comtes de Barcelona escrita en
català, apareix escrit: «Grifa».
La
Gesta Comitum i la Llegenda de Guifré
«Guiffredo
pilose»
El
malnom de «Pelós» apareix per primera vegada a la Brevis historia monasterii
Rivipullensis,[4] una crònica catalana[5] escrita en llatí el segle XII que
recopil·la la història del Monestir de Santa Maria de Ripoll des de la seva
fundació pel comte Guifré el 888 fins al 1147. Aquesta crònica va ser font de
la Gesta Comitum Barchinonensium «Gesta dels comtes de Barcelona», que comença
amb laLlegenda de Guifré el Pilós. Aquesta llegenda recollida en la Gesta
explica que la raó d'aquest malnom era que tenia pèl allí on els homes no
acostumaven a tenir-ne, sense concretar on, de manera que, segons la llegenda,
en retornar Guifré de Flandes a Barcelona disfressat de pelegrí, la seva mare
el va reconèixer immediatament.
«
I quan sa mare el veié, fou molt pagada i alegre i conegué que era el seu fill.
Perquè
pèl tenia en llocs on els homes no acostumen a tenir
i
per això fou anomenat el Pelós. »
—
Gesta Comitum Barchinonensium
Una
redacció tardana de la Gesta en català traduí «Pilosus» per «Pelós», i així es
recollí posteriorment en la historiografia catalana medieval. Durant l'edat
moderna, la historiografia catalana escrita en castellà féu servir la forma
«Velloso», i durant la renaixença es féu servir la forma «Pilós», derivada
directament del llatí original «Pilosus».
