Carles VII

Carles VII, va néixer el 30 de març de 1848, a Ljublana, sota l’imperi austrohongarès, com a Carles Maria dels Dolors de Borbó i Àustria-Este, comte de Montizón. Era fill de Joan III i l'arxiduquessa Maria Beatriu d'Àustria-Este.


L’any 1866 va casar-se amb Margarida de Borbó-Parma. L’any 1867,dirigint-se al seu pare, deia: “El partit carlista exigeix, amb justa raó, saber qui és avui el seu cap; i si vostè renunciant als seus drets, no vol ser-ho, ho sóc jo des d’aquest moment.” Joan III va optar per no respondre al seu fill. Llavors va agafar la direcció l’esposa de Carles V, la princesa de Beira, que va aconseguir l’abdicació de Joan III, el 3 d’octubre de 1868, a favor del seu fill. “Generacions de gansos havien produït a la fi un cigne” (Theo Aronson, Royal Vendetta). En el seu primer manifest polític (1868) va apostar per la defensa de la unitat religiosa, la descentralització foral i el proteccionisme econòmic.


Paral·lelament sectors integristes i conservadors arran de la revolució de 1868 van veure en el carlisme una solució. L’any 1868 el Gran Consell del Partit Carlista a Londres aclamà Carles VII com a Rei legítim. El mateix any 1868 es va iniciar una intensa acció de propaganda. Tanmateix es va adoptar la boina com a símbol carlista.


A principi de 1869 el Partit Carlista va participar per primera vegada a les eleccions estatals. L’objectiu principal de les llistes carlistes era evitar la llibertat de culte al nou text constitucional. Els furs foren el veritable leiv motiv del resultat electoral on van ser escollits 23 diputats essencialment a Euskal Herria. “Carles VII és avui l’única solució acceptable pel País Basc, car ella i només ella encarna la perpetuïtat de l’existència foral”, escrivia Arístides de Artiñano.


El 1870 se celebrava a Vevey (Suïssa) la conferència carlista convocada pel propi Carles VII on va assumir la direcció del moviment. Després de Vevey el partit va estructurar-se encara millor. El desembre de 1870 Carles VII va fer públic un manifest protestant per la usurpació del tron per Amadeu de Savoia. El partit va passar de 23 a 50 escons més 30 senadors.


El 14 d’abril de 1872 Carles VII va escriure una proclama des de Ginebra: “El moment solemne ha arribat. Els bons espanyols criden al seu rei legítim, i el rei no pot no escoltar els clamors de la pàtria. Ordeno i mani que el 21 del corrent es faci l’alçament a tota Espanya al crit de: Abaix l’estranger! Visqui Espanya!.” El 16 de juny el Rei va reconèixer els furs de Catalunya, Aragó i València. S’iniciava la Tercera Guerra Carlista (1872-1876)


El 28 de febrer de 1876 Carles VII va creuar la frontera pronunciant el seu famós “Tornaré!”. El Rei i la resta de les seves tropes van anar cap a Pau. Carles VII va marxar a Londres, d’allà als EUA i a Mèxic establint un nucli operatiu a París. Acabada la guerra Carles VII inicià una etapa de viatges. A les Índies, a l’Amèrica llavors encara sota domini espanyol, a Egipte i Palestina. Arreu fou rebut amb honors de rei. La reina Margarida de Borbó, de la casa de Parma, moria el 1893 i l’any següent es casava amb Maria Berta de Rohan. Ja el 1868 Carles VII havia afirmat: “Si Déu i les circumstàncies em col·loquen al tron de les espanyes, m’esforçaré en conciliar lleialment les institucions útils de la nostra època amb les indispensables del passat, reservant-me la gran i difícil tasca de dotar a la meva estimada pàtria, juntament amb les Corts Generals lliurement escollides, d’una llei fonamental que, segons espero, serà a la vegada espanyola i definitiva”. En la mateixa línia el manifest de Morentin (16 de juliol de 1874) on advocava per la creació de sindicats, que les collites no es poguessin embargar i “Vull, doncs, una legítima representació del país en Corts, sense que em serveixi de model el tarannà freqüent de la Revolució amb aquelles càmeres que anomena sobiranes, i que la Història anomenarà engendres monstruosos de la tirania”.


El 1876 va nomenar una Junta Carlista. El moviment estava desballestat. El 1877 Carles VII va emetre un document sobre l’abolició dels furs bascos que definia com “nou atemptat de la revolució a institucions venerables, consagrades per la llei i pels segles”. Això va provocar la seva expulsió de França i la participació a la guerra russo-turca. Es va traslladar a Venècia el 1882, al Palau de Loredan. El Rei va optar per una línia moderada i conciliadora basada en dos textos : la carta al seu germà (1869) i el manifest de Morentín (1875). El text doctrinal seria ‘El Pensament del Duc de Madrid’, publicat l’abril de 1888 i on, per sobre de l’integrisme preval el principi d’autoritat en la figura del Rei. Els integristes catòlics no van acceptar aquesta línia i el juliol de 1888 foren expulsats retornant el carlisme a les seves arrels foralistes i tradicionals.


El partit carlí va iniciar llavors la seva estructuració amb el marquès de Cerralbo, Enrique Aguilera y Llamboa , i el català Lluís Maria de Llauder. Es va retornar a la participació electoral obtenint, sempre representació a les Corts. El diari ‘El Globo’, descrivia el Partit Carlista, com una organització poderosa “quelcom del que no pot ufanar-se cap partit a l’actualitat”.


A nivell doctrinal el gener de 1897 es va fer pública l’Acta de Loredán. No va aportar grans canvis:Suport a l’exèrcit en plena guerra colonial, regionalisme, advocant pels furs “a macha martillo” i les llibertats tradicionals i .la qüestió social en base a l’encíclica ‘Rerum Novarum’. D’aquí es va derivar el mutualisme implantat pels carlistes a les Espanyes i en la caritat. Cap a 1900 els cercles carlistes es presentaven clarament com a populars i obrers començant a entrar-hi dones. També s’hi van afegir gimnasos i pràctiques de tir (Batallons de la Joventut) amb seccions esportives. A Catalunya es va promoure el moviment Solidaritat Catalana i el Partit Carlista s’hi va adherir. D’aquesta manera el carlisme començava la seva bona relació amb el nacionalisme, en aquest cas català. Les eleccions de 1907 van significar un bon resultat pel carlisme.


Carles VII va finir a Varese el 18 de juliol de 1909. Com els seus predecessors fou enterrat a Trieste. El seu testament polític, redactat el gener de 1897 a Loredan tenia 24 planes amb recomanacions pels carlistes amb una retòrica romàntica. En el text es nomenava successor el seu fill Jaume que va ser reconegut com a Jaume III.