Felip de Sabater i de Prat (1885-1888)
Felip de Sabater i de Prat, marquès de Campmany i baró de Montesquiu (Girona, 1 de maig de 1844-Barcelona, 1 de juliol de 1918) era el fill menor dels Marquesos de Capmany, Comtes de Vallcabra, Barons de Montesquiu. Als 18 anys va ingressar com a Cavaller Cadet d'Artilleria a l'Alcàsser de Segòvia. Va ascendir a Subtinent el 1867 i va ser destinat al Batalló de Caçadors d'Alba de Tormes, amb el qual va sortir a l'estiu d'aquell mateix any a operacions contra les tropes revoltades pel General Pierrad a Aragó. El 1868 Felip de Sabater va passar al Batalló de Caçadors de Barcelona, amb el qual es va batre a la batalla d'Alcolea en defensa d'Isabel II. En 1869 va oferir la seva espasa a don Carlos, qui el va nomenar Ajudant de Camp del General Díaz de Cevallos.El 6 d'abril de 1872 va sortir Sabater de Girona amb set homes i es va dirigir al poble de Taialà on va donar el crit de «Visca Carles VII!», i havent aconseguit reunir 70 voluntaris a primers de maig, va atacar la vila de Santa Coloma de Farners. A mitjan dit mes va ser nomenat Cap d'Estat Major dels carlins de Girona el Tinent Sabater, que va assistir, amb tal motiu, als combats de Segaró, Llorá, Riudarenas, Sant Pere d'Osor, Sellera d'Anglès, Tabertet, Sant Pere de Torelló (en l'acció del qual va ascendir a Capità), Sant Quirico de Besora, Ruprit, Pla de la Calma i Vidrà, on va guanyar l'ocupació de Comandant amb la defensa de la casa anomenada Caballé grand i l'heroisme amb què (en unió del General Savalls) va rebutjar els repetits assalts del Regiment d'Infanteria de Navarra, que formava part de la Divisió del General republicà Hidalgo. Es va distingir després el Comandant Sabater en les accions de Castelltersol, Anglès, Campdevánol (on va guanyar la Creu de la Reial i Militar Ordre de Sant Ferran), Vinyoles, Montesquiu, Sant Feliu de Guíxols, Sant Hilari de Sacalm, Vidrà, Beuda, Olot i Viladrau. Durant l'any de 1873 Sabater es va batre en l'acció de Sallent, a l'atac de Ripoll, a la retirada de Campdevánol, a Santa Pau, a Vidrà, a la retirada d'Alpens i a Sant Pere d'Osor. El dia 21 de febrer va ser comissionat per protegir l'entrada i rebre Alfons de Borbó i d'Àustria-Est i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança. Els dies 7, 8 i 9 de març li va confiar Alfons la direcció del setge de Conanglell, on tenia el Govern republicà la Remunta d'Artilleria; però va haver d'aixecar-lo el dia 10 per l'aproximació de molt superiors forces enemigues.
El dia 22 de març de 1873 es va conferir al Comandant Sabater el comandament dels Batallons 1r, 3r i 4t de Girona i el de Zuaus, amb les forces del qual va atacar i va rendir la vila de Ripoll, pel fet del qual de armes va ser promogut a l'ocupació de Tinent Coronel. Va assistir després Sabater al combat sostingut victoriosament contra el General Martínez Campos a Campdevánol; a l'atac i presa de Berga pels carlins (sent agraciat, amb la Medalla commemorativa d'aquesta victòria); a l'infructuós atac de Puigcerdà, a l'acció de Viladrau, a la retirada de casa Jarrés d'Arbúcies, a la retirada d'Alpens a Borredà (en la qual va ser ferit) ia la de Santa Maria d'Oló.
Felip de Sabater (assegut a la dreta) amb Francisco Savalls i la resta dels seus oficials.
El dia 31 de maig de 1873 es va conferir al Tinent Coronel Sabater el comandament d'una columna composta dels Batallons 1r, 3r i 4t de Girona i l'Esquadró de la mateixa província, amb les forces dels quals va assistir a les accions de Sellent i de Santa Pau. El mes de juliol va prendre activa part en l'atac i presa de Sant Quirze de Besora, en la victòria d'Alpens (amb la Medalla del qual va ser agraciat) a la presa de Bagà, a la d'Igualada i a l'acció de Vilanovera. L'agost següent es va trobar a l'atac de Berga, a la sorpresa de Balsareny a l'acció de Caserres, a l'atac de Tortellà i a l'acció d'Argelaguer. Després de l'acció de Vic va ser enverinat , cosa que el va tenir malalt tres mesos. El dia 20 de novembre del 1873 va tornar a operacions amb el càrrec de Cap d'Estat Major de la primera Divisió de Catalunya. Va assistir a la presa de Banyoles ia les operacions sobre Olot, manant les forces que van assetjar aquesta vila des de mitjans de desembre fins a la seva rendició, que va tenir lloc el dia 16 de març de 1874.
Durant el setge d'Olot el Tinent Coronel Sabater es va veure obligat a lluitar amb amics i adversaris polítics, ja que havent emprès el setge amb tres batallons, va haver-hi ocasió que el van deixar sol amb dues o tres Companyies, i fins i tot va arribar a donar-se el cas de retirar-li un Batalló sense previ avís, per la qual cosa, i en vista de la inutilitat de les reclamacions i queixes que va formular, va organitzar el paisanatge del partit d'Olot, formant amb ell Companyies soltes de primera, segona i tercera Reserva.
Amb aquestes Companyies, admirablement secundat pel Tinent Coronel Jaime Casademunt, va sostenir Sabater el lloc i va donar diverses accions a les columnes liberals que van intentar protegir els assetjats, els quals, per fi, es van rendir després de la victòria carlina de la serra de Toix. Els fets principals d'armes que van tenir lloc durant el setge d'Olot van ser: l'assalt del dia 19 de gener de 1874; l'acció de Castellfullit de la Roca, el 3 de febrer; les accions de Ridaura, Sant Joan les Fonts, Riudellots de la Creu i els combats del mateix Olot, lliurats els dies 9, 10 i 11 de març de 1874.
El dia 16 d'aquell mateix mes el Tinent Coronel Sabater va ser un dels comissionats pel General Savalls per acordar les bases de la capitulació de la guarnició d'Olot, i pels mèrits que va contreure durant el lloc d'aquesta plaça va ser premiat amb la Creu Vermella de segona classe de la Reial Ordre del Mèrit Militar. El Tinent Coronel Sabater que a més dels fets d'armes ja citats, va assistir al desarmament de moltes poblacions que van rendir les seves armes als carlistes (entre elles Sant Feliu de Pallarols, Sellera d'Anglès, Sant Hilari de Sacalm, Arbúcies, Breda, Darnius i Sant Joan les Fonts) es va batre de nou a l'acció de Tordera, ia causa dels disgustos que va patir durant el setge d'Olot, i d'altres disgustos que va experimentar després de l'acció de Tordera, va sol·licitar i va obtenir passar a l'Exèrcit carlista del Nord. A mitjan agost de 1874 va ser destinat a les ordres del Comandant General carlí de Biscaia Elido de Berriz, qui li va conferir el comandament del Batalló de Bilbao, amb el qual va operar per l'esquerra del Nervión, per les Encartaciones i per les valls de Carranza i de Mena, assistint a l'acció de Bortedo ia l'atac de Ramales. L'octubre de 1874 el Marquès de Capmany va cedir els seus drets al títol de Baró de Montesquiu a favor del seu fill menor el Tinent Coronel carlí Felip de Sabater, que a finals de gener de 1875 va sostenir l'acció de Meagas i Indamendi, amb el Batalló de el comandament! dues Companyies del Batalló 2n de Guipúscoa i els obrers de la Mestrança d'Artilleria.
Pocs dies després va ser ascendit a Coronelva sostenir a mitjans de febrer una altra acció als alts d'Orio, tornant després a Biscaia, on amb el Batalló del seu comandament, 8è de Biscaia, va cobrir la línia d'Alonsótegui per Santa Àgueda i Regata al fort de Gallarta, i havent estat destinat després a la línia de Balmaseda va sostenir l'acció de Celadilla, per la qual se li va concedir l'Encomana de la Reial i Distingida Ordre de Carles III. El dia 15 de setembre de 1875 va ser nomenat cap interí de la mitjana Brigada biscaïna formada pels Batallons de Durango i d'Orduña. El 6 de novembre del mateix any va ser agraciat amb la Medalla de Plata de Carles VII i el dia 4 del següent desembre li va ser concedida a la seva ocupació de Coronel l'antiguitat del dia 28 de maig de 1873, en recompensa de la ferida que va rebre a la retirada d'Alpens a Borredà. A principis de gener de 1876 es va conferir al Coronel Sabater el comandament del Batalló 1r d'Àlaba, al capdavant del qual es va batre a l'acció de Villatuerta. Va formar, després, part de la Divisió que va operar a les ordres del General Lizárraga, fins que es van dissoldre les forces carlines de Navarra, Guipúscoa, Biscaia i Àlaba. Aleshores va passar a les ordres del Comte de Caserta i va emigrar a França amb Don Carles, que li va concedir la faixa de Brigadier el 28 de febrer de 1876.
Delegació de Carles VII a Catalunya
A finals de 1878 el General Felip de Sabater va tornar a les Espanyes i el desembre de 1885 Carles VII el va nomenar delegat general seu a Catalunya, amb la missió de sol·licitar instruccions seves per a tot el que passés a la seva circumscripció, transmetre les seves ordres i assabentar-lo del que succeís a la regió que pogués interessar a la causa. En l'exercici del seu càrrec, el gener de 1888 va animar els carlistes que anessin a participar en el pelegrinatge a Roma projectat pel bisbe de Barcelona, que s'hi abstinguessin d'intervenir-hi amb el caràcter de carlistes, declarant que es tractava d'un pelegrinatge purament religiós.
Durant el setge d'Olot el Tinent Coronel Sabater es va veure obligat a lluitar amb amics i adversaris polítics, ja que havent emprès el setge amb tres batallons, va haver-hi ocasió que el van deixar sol amb dues o tres Companyies, i fins i tot va arribar a donar-se el cas de retirar-li un Batalló sense previ avís, per la qual cosa, i en vista de la inutilitat de les reclamacions i queixes que va formular, va organitzar el paisanatge del partit d'Olot, formant amb ell Companyies soltes de primera, segona i tercera Reserva.
Amb aquestes Companyies, admirablement secundat pel Tinent Coronel Jaime Casademunt, va sostenir Sabater el lloc i va donar diverses accions a les columnes liberals que van intentar protegir els assetjats, els quals, per fi, es van rendir després de la victòria carlina de la serra de Toix. Els fets principals d'armes que van tenir lloc durant el setge d'Olot van ser: l'assalt del dia 19 de gener de 1874; l'acció de Castellfullit de la Roca, el 3 de febrer; les accions de Ridaura, Sant Joan les Fonts, Riudellots de la Creu i els combats del mateix Olot, lliurats els dies 9, 10 i 11 de març de 1874.
El dia 16 d'aquell mateix mes el Tinent Coronel Sabater va ser un dels comissionats pel General Savalls per acordar les bases de la capitulació de la guarnició d'Olot, i pels mèrits que va contreure durant el lloc d'aquesta plaça va ser premiat amb la Creu Vermella de segona classe de la Reial Ordre del Mèrit Militar. El Tinent Coronel Sabater que a més dels fets d'armes ja citats, va assistir al desarmament de moltes poblacions que van rendir les seves armes als carlistes (entre elles Sant Feliu de Pallarols, Sellera d'Anglès, Sant Hilari de Sacalm, Arbúcies, Breda, Darnius i Sant Joan les Fonts) es va batre de nou a l'acció de Tordera, ia causa dels disgustos que va patir durant el setge d'Olot, i d'altres disgustos que va experimentar després de l'acció de Tordera, va sol·licitar i va obtenir passar a l'Exèrcit carlista del Nord. A mitjan agost de 1874 va ser destinat a les ordres del Comandant General carlí de Biscaia Elido de Berriz, qui li va conferir el comandament del Batalló de Bilbao, amb el qual va operar per l'esquerra del Nervión, per les Encartaciones i per les valls de Carranza i de Mena, assistint a l'acció de Bortedo ia l'atac de Ramales. L'octubre de 1874 el Marquès de Capmany va cedir els seus drets al títol de Baró de Montesquiu a favor del seu fill menor el Tinent Coronel carlí Felip de Sabater, que a finals de gener de 1875 va sostenir l'acció de Meagas i Indamendi, amb el Batalló de el comandament! dues Companyies del Batalló 2n de Guipúscoa i els obrers de la Mestrança d'Artilleria.
Pocs dies després va ser ascendit a Coronelva sostenir a mitjans de febrer una altra acció als alts d'Orio, tornant després a Biscaia, on amb el Batalló del seu comandament, 8è de Biscaia, va cobrir la línia d'Alonsótegui per Santa Àgueda i Regata al fort de Gallarta, i havent estat destinat després a la línia de Balmaseda va sostenir l'acció de Celadilla, per la qual se li va concedir l'Encomana de la Reial i Distingida Ordre de Carles III. El dia 15 de setembre de 1875 va ser nomenat cap interí de la mitjana Brigada biscaïna formada pels Batallons de Durango i d'Orduña. El 6 de novembre del mateix any va ser agraciat amb la Medalla de Plata de Carles VII i el dia 4 del següent desembre li va ser concedida a la seva ocupació de Coronel l'antiguitat del dia 28 de maig de 1873, en recompensa de la ferida que va rebre a la retirada d'Alpens a Borredà. A principis de gener de 1876 es va conferir al Coronel Sabater el comandament del Batalló 1r d'Àlaba, al capdavant del qual es va batre a l'acció de Villatuerta. Va formar, després, part de la Divisió que va operar a les ordres del General Lizárraga, fins que es van dissoldre les forces carlines de Navarra, Guipúscoa, Biscaia i Àlaba. Aleshores va passar a les ordres del Comte de Caserta i va emigrar a França amb Don Carles, que li va concedir la faixa de Brigadier el 28 de febrer de 1876.
Delegació de Carles VII a Catalunya
A finals de 1878 el General Felip de Sabater va tornar a les Espanyes i el desembre de 1885 Carles VII el va nomenar delegat general seu a Catalunya, amb la missió de sol·licitar instruccions seves per a tot el que passés a la seva circumscripció, transmetre les seves ordres i assabentar-lo del que succeís a la regió que pogués interessar a la causa. En l'exercici del seu càrrec, el gener de 1888 va animar els carlistes que anessin a participar en el pelegrinatge a Roma projectat pel bisbe de Barcelona, que s'hi abstinguessin d'intervenir-hi amb el caràcter de carlistes, declarant que es tractava d'un pelegrinatge purament religiós.
L'any 1888 va tenir un desacord amb Luis María de Llauder, director d'El Correo Catalán, que es va negar a inserir al seu diari una nota seva que incloïa una carta del marquès de Valde-Espina i en què Sabater prohibia els subdelegats, comissionats, etc., fer manifestacions públiques a la premsa sense prèvia autorització per part seva. Al juliol va haver de fer front a la rebel·lió nocedalista i va desautoritzar alguns periòdics tradicionalistes que no seguien la política de Don Carlos, com el Diari de Lleida, els redactors dels quals va titllar de liberals. Finalment va expulsar del partit carlista a vuit d'ells, mitjançant trasllat d'un ofici de Melgar (secretari de Carles VII) que declarava aquestes publicacions excloses com a «indignes de servir a la nostra santa causa, com a pertorbadores, rebels i excitadores, amb males arts, a la desobediència». Va exercir la representació del Rei a Catalunya fins que a finals de novembre de 1888 va passar a viure a la província de Toledo. El 1905 va ser elegit President del Cercle Tradicionalista de Madrid i l'any següent va tornar a fixar la seva residència a Barcelona. Va estar casat amb Jesusa Gaytan d'Ayala i Jusué, amb qui va tenir 5 fills.
Lluís Maria Llauder i Dalmases (1888-1902) 'Tanyeman'(8.5.1837-10.6.1902). Nat a Madrid i mort a Barcelona. De ben petit s'establí a Barcelona primer i a Mataró després. Periodista des de 1870, diputat carlista per Vic i Berga (1869, 1871). En esclatar la tercera guerra carlina, va visitar diverses vegades a Carles VII i al seu germà Alfons; va estar a Villafranca de Ordicia quan va ser proclamat Carles VII com a Senyor de Guipúscoa; i en 1876, conclosa ja la guerra, va ser nomenat secretari de la Junta de generals que va nomenar Carles per a la direcció dels assumptes carlins, abans d'emprendre un viatge a Amèrica.
Tornat de Roma, on va estar fins a l'any 1878 treballant per als interessos de l'Església —pel que va rebre del papa Pius IX mostres de distinció i afecte—2 va continuar la seva tasca com a periodista i va auxiliar primer en les seves funcions de director d'El Correu Català (successor de La Convicció) a Manuel Milà de la Roca i, quan aquest es va posar greument malalt, el va substituir en el càrrec. editorial.
Després de la Tercera Guerra Carlina continuà la seva tasca com a periodista i com a dirigent de l'Associació de Catòlics. Juntament amb Fèlix Sardà i Salvany fou un dels principals publicistes del catolicisme carlista. El 1878 fou nomenat director d'El Correo Catalán i el 1884 fundà la revista La Hormiga de Oro, que el 1887 esdevingué impremta i editorial. Després de l'escissió del Partit Integrista el 1888 fou nomenat cap dels carlistes de Catalunya. El 1888 va publicar el document titulat El pensament del Duc de Madrid, en què aclaria la posició de Don Carlos davant els plantejaments defensats pels diaris El Siglo Futuro i La Fé. Després de l'escissió integrista de Ramón Nocedal aquest mateix any, se li va encarregar la fundació i direcció d'El Correo Español, nou òrgan de la Comunió Tradicionalista editat a Madrid, encara que tornaria a Barcelona al cap de poc temps, sent nomenat cap regional carlista de Catalunya.
En les eleccions generals de 1891 va ser elegit diputat pel districte de Berga i el 1896 va ser elegit senador per la província de Girona, però no va jurar el càrrec. El 1898 el Rei li va concedir el títol de marquès de Valldeix.
Va dirigir a Barcelona l'Associació de Catòlics. Juntament amb Félix Sardà i Salvany, va ser un dels principals publicistes catòlics intransigents del segle XIX.. Va gaudir de gran estima entre el clergat de Catalunya, que el va obsequiar amb una ploma d'or acompanyada d'un àlbum de 800 signatures de sacerdots de la Diòcesi de Barcelona i una escrivania de plata i un altre àlbum amb més de 600 signatures de sacerdots de Girona. Enemic de la maçoneria i el judaisme, pròpies de la seva època, a la seva revista La Formiga d'Or va difondre l'obra d'autors antisemites com Drumont i Casabó, que el mateix Llauder es va proposar completar al llibre L'Europa jueva (publicat sota el pseudònim de «Tanyeman»). En aquesta obra va combinar el pensament antisemita modern amb l'antijudaisme catòlic tradicional, basat en la Bíblia, els pares de l'Església, els pontífexs i clàssics com Silíceo i Torrejoncillo.
Partidari més aviat de canalitzar les tendències nacionalistes catalanistes cap al tradicionalisme dins de la unitat nacional, el 1895 va escriure: 'Nosaltres, que som tan catalanistes, si més no, com el que més, a qui ningú ens pot guanyar en amor a Catalunya i en el desig del seu enaltiment, que no hem estat mai amics ni còmplices dels que van incendiar els seus monuments, van destrossar els seus arxius i van reduir Catalunya a la servitud liberal, abans els hem combatut sempre, nosaltres no hem fet ostentació de catalanisme, ni ens hem associat a aquest moviment, algunes vegades febril i per tant atropellat, de les seves propagandes ni organismes, perquè no hem volgut baixar de les nostres posicions ni ser arrossegats pel moviment d'aigües en què s'ofegaran tantes il·lusions.'
Lluís Maria Llauder i Dalmases (1888-1902) 'Tanyeman'(8.5.1837-10.6.1902). Nat a Madrid i mort a Barcelona. De ben petit s'establí a Barcelona primer i a Mataró després. Periodista des de 1870, diputat carlista per Vic i Berga (1869, 1871). En esclatar la tercera guerra carlina, va visitar diverses vegades a Carles VII i al seu germà Alfons; va estar a Villafranca de Ordicia quan va ser proclamat Carles VII com a Senyor de Guipúscoa; i en 1876, conclosa ja la guerra, va ser nomenat secretari de la Junta de generals que va nomenar Carles per a la direcció dels assumptes carlins, abans d'emprendre un viatge a Amèrica.
Tornat de Roma, on va estar fins a l'any 1878 treballant per als interessos de l'Església —pel que va rebre del papa Pius IX mostres de distinció i afecte—2 va continuar la seva tasca com a periodista i va auxiliar primer en les seves funcions de director d'El Correu Català (successor de La Convicció) a Manuel Milà de la Roca i, quan aquest es va posar greument malalt, el va substituir en el càrrec. editorial.
Després de la Tercera Guerra Carlina continuà la seva tasca com a periodista i com a dirigent de l'Associació de Catòlics. Juntament amb Fèlix Sardà i Salvany fou un dels principals publicistes del catolicisme carlista. El 1878 fou nomenat director d'El Correo Catalán i el 1884 fundà la revista La Hormiga de Oro, que el 1887 esdevingué impremta i editorial. Després de l'escissió del Partit Integrista el 1888 fou nomenat cap dels carlistes de Catalunya. El 1888 va publicar el document titulat El pensament del Duc de Madrid, en què aclaria la posició de Don Carlos davant els plantejaments defensats pels diaris El Siglo Futuro i La Fé. Després de l'escissió integrista de Ramón Nocedal aquest mateix any, se li va encarregar la fundació i direcció d'El Correo Español, nou òrgan de la Comunió Tradicionalista editat a Madrid, encara que tornaria a Barcelona al cap de poc temps, sent nomenat cap regional carlista de Catalunya.
En les eleccions generals de 1891 va ser elegit diputat pel districte de Berga i el 1896 va ser elegit senador per la província de Girona, però no va jurar el càrrec. El 1898 el Rei li va concedir el títol de marquès de Valldeix.
Va dirigir a Barcelona l'Associació de Catòlics. Juntament amb Félix Sardà i Salvany, va ser un dels principals publicistes catòlics intransigents del segle XIX.. Va gaudir de gran estima entre el clergat de Catalunya, que el va obsequiar amb una ploma d'or acompanyada d'un àlbum de 800 signatures de sacerdots de la Diòcesi de Barcelona i una escrivania de plata i un altre àlbum amb més de 600 signatures de sacerdots de Girona. Enemic de la maçoneria i el judaisme, pròpies de la seva època, a la seva revista La Formiga d'Or va difondre l'obra d'autors antisemites com Drumont i Casabó, que el mateix Llauder es va proposar completar al llibre L'Europa jueva (publicat sota el pseudònim de «Tanyeman»). En aquesta obra va combinar el pensament antisemita modern amb l'antijudaisme catòlic tradicional, basat en la Bíblia, els pares de l'Església, els pontífexs i clàssics com Silíceo i Torrejoncillo.
Partidari més aviat de canalitzar les tendències nacionalistes catalanistes cap al tradicionalisme dins de la unitat nacional, el 1895 va escriure: 'Nosaltres, que som tan catalanistes, si més no, com el que més, a qui ningú ens pot guanyar en amor a Catalunya i en el desig del seu enaltiment, que no hem estat mai amics ni còmplices dels que van incendiar els seus monuments, van destrossar els seus arxius i van reduir Catalunya a la servitud liberal, abans els hem combatut sempre, nosaltres no hem fet ostentació de catalanisme, ni ens hem associat a aquest moviment, algunes vegades febril i per tant atropellat, de les seves propagandes ni organismes, perquè no hem volgut baixar de les nostres posicions ni ser arrossegats pel moviment d'aigües en què s'ofegaran tantes il·lusions.'
Josep Janer i Gironella (1902-1910)
Josep Erasme de Janer i de Gironella (Barcelona, 17 de juny de 1833 – 16 de març de 1911) va ser un empresari i polític. Era fill de l'industrial Erasme de Janer i de Gònima, alcalde de Barcelona el 1846. Tenia importants possessions al barri del Raval de Barcelona i a l'actual barri d'Horta. Es va llicenciar en Dret per la Universitat de Barcelona i va contreure matrimoni amb Maria Dolores Milà de la Roca, amb qui va tenir per fills Ignasi de Janer i Milà de la Roca i Maria dels Àngels de Janer i Milà de la Roca. A finals del regnat d'Isabel II va ser nomenat regidor de l'Ajuntament de Barcelona organitzat pel capità general Comte de Cheste3 Després de la revolució de 1868 va ingressar al carlisme com un dels "próceres de la rancia nobleza catalana» adherits a aquesta causa després del destronament d'Isabel II, juntament amb altres com el baró de Vilagayà, Emili de Sicars, el baró d'Esponellà, Ramon de Valls, el marquès de Dou, el duc de Solferino, etc
A les eleccions constituents de 1869 va presentar la seva candidatura a diputat a Corts per Sant Feliu de Llobregat, obtenint una nodrida votació. Poc després va ser nomenat president del Cercle catòlic-monàrquic de Barcelona. En iniciar-se la tercera guerra carlista es va refugiar a França, establint-se a Sant Joan de Llum, des d'on va contribuir al bàndol carlista. Acabada la guerra, el 1876 va participar decididament juntament amb Luis María de Llauder i Manuel María Milá de la Roca a la fundació del diari carlista de Barcelona El Correo Catalán, del consell d'administració del qual formaria part fins a la seva mort. de la Junta de Govern de la Caixa d'Estalvis i Muntanya de Pietat de Barcelona i novament regidor de l'ajuntament de Barcelona el 1879. No va mostrar gaire interès pels assumptes de la fàbrica familiar i va dedicar la major part de la seva fortuna a la causa del carlisme, la qual cosa li va provocar nombroses persecucions.
El 1902 va ser nomenat cap regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, succeint a Luis María de Llauder, càrrec que mantindria fins a principis de 1910. Com a cap regional, va defensar que els jaimistes catalans se sumessin al moviment de la Solidaritat Catalana,, i, a dir de les memòries de Francisco Cambó, el paper que tenia Janer seria de poca importància en comparació amb el de Miguel Junyent. Segons Cambó, el veritable interlocutor dels jaumistes a la coalició seria Juan Vázquez de Mella. Va presidir el 1894 l'Associació de Catòlics, recolzant la pastoral del cardenal Salvador Casanyes i Pagés contra el Pressupost Extraordinari de Cultura de 1908.. Va vendre la casa familiar a Juan i José Bertrand Salsas. En premi pels seus serveis, Carles VII li va atorgar la Creu i banda d'Isabel la Catòlica6. Va formar part de nombroses associacions benèfiques a Barcelona. Va ser sogre del també polític tradicionalista Dalmacio Iglesias.
Manuel de Llanza y Pignatelli (1910-1914; 1917-1919)
Duc de Solferino (1857-1927). Nat i mort a Barcelona. Manuel de Llanza de Pignatelli d'Aragó, Hurtado de Mendoza Esquivel era cap de la Casa de Llança —rival de la de Moncada—, una de les més antigues de Catalunya l'origen de la qual es remunta al segle XII, havent intervingut en grans gestes com un de els puntals més ferms de la Corona d´Aragó. Manuel de Llanza va quedar orfe a edat primerenca, sent educat pel seu oncle, Rafael de Llanza i Esquivel, carlista entusiasta, amb ideals dels quals es va identificar des de molt jove. Es va llicenciar en dret per la Universitat de Barcelona, estant exiliat durant la tercera guerra carlista. Des de molt aviat es va implicar plenament a la causa tradicionalista. Va acompanyar el Marquès de Cerralbo en els seus viatges de propaganda i va presidir el Cercle Tradicionalista de Barcelona. Fou elegit diputat de la Comunió Tradicionalista pel districte de Vic a les eleccions generals espanyoles de 1891.El 1893-1894 fou nomenat senador per dret propi i vitalici fins a la seva mort.
Com a catòlic va formar part de moltes associacions, tant religioses com benèfiques, sent president efectiu de la Joventut Catòlica de les Conferències de Sant Vicent de Paül i honorari de la Pla Unió de Sant Miquel Arcàngel, demostrant zel i veritable interès en benefici de les entitats a les que pertanyia i representava. Gran amic del seu coreligionari Luis María de Llauder, director d'El Correo Catalán i fundador de la revista La Formiga d'Or, el va encoratjar a l'empresa i va contribuir poderosament a impulsar la revista. El duc de Solferino va ser un dels homes de confiança de Carles VII, que en diverses ocasions li va fer encàrrecs de gran importància, com el d'erigir un monument a la memòria del Bisbe de la Seu d'Urgell, Josep Caixal el 1895. la coalició Solidaritat Catalana el 1906. Més tard va merèixer també la confiança de Jaume III, que per dues vegades el va nomenar cap regional del partit tradicionalista a Catalunya. El 15 de gener de 1911 va ser membre de la comissió que va lliurar al fill de Don Carlos una espasa comprada per subscripció popular, com a homenatge a l'elevada significació política de Don Jaime i als seus prestigis militars tan heroicament conquerits als camps de batalla. Va presidir la Junta Tradicionalista de Catalunya i, segons César Alcalá, en produir-se l'escissió a la Comunió Tradicionalista de 1919, hauria seguit Vázquez de Mella. En 1924 va ser nomenat cavaller de l'Ordre de la Legitimitat Proscrita per Jaume III.
Miquel Junyent i Rovira (1914-1917; 1919-1933)
(21.12.1871-16.8.1936). Nat a Piera, Anoia. Advocat. El seu pare, Salvador Juñent Bovés,1 havia nascut el 1836 a Piera, on era propietari, mentre que la seva mare, Prudència Rovira Ollé (1837-1914), era natural de Cornellà. El director d'El Correo Catalán, Lluís Maria de Llauder, es va fixar a Junyent quan aquest era estudiant de Dret, i va reproduir al seu diari un discurs seu pronunciat en una vetllada literario-musical de la Joventut Catòlica de Barcelona. El 1903 Junyent va succeir Salvador Morales Marcén com a director d'El Correo Catalán, càrrec que mantindria fins al 1933, presidint a més l'empresa editora del diari, Foment de la Premsa Tradicionalista, S.A.. A causa dels projectes de legislació anticlericals del Partit Liberal que promovien mesures com la llibertat de culte, l'ampliació del matrimoni civil i la secularització de l'ensenyament i els cementiris, el 1906 els carlistes es van reconciliar amb els integristes per fer front al govern de manera conjunta. Exemplificant aquesta aliança a Catalunya, en què també van participar els catalanistes, Miquel Junyent i l'integrista Marià de Rocafiguera es van abraçar a Vic com havien fet Nocedal i Mella a Tafalla.
Oposat al centralisme i a la llei de Jurisdiccions, el 1906 es va adherir també a la Solidaritat Catalana, del consell directiu del qual va formar part, i va sortir elegit diputat per Vic a les eleccions generals de 1907. Els insults a Carles VII abocats per alguns diaris catalanistes després de la mort del pretendent el 1909 (que van ser replicats amb contundència per El Correo Catalán) i la Setmana Tràgica de Barcelona poc després, van allunyar Junyent dels seus socis de coalició. No obstant això, va tornar a presentar-se com a solidari pel mateix districte el 1910, però va ser derrotat pel liberal Ròmul Bosch. Encara que ja era de facto un dels dirigents tradicionalistes de major influència a Catalunya, el 1914 seria oficialment nomenat cap regional, succeint el duc de Solferino. Solferino recuperaria la prefectura jaimista regional el 1917,11 si bé el 1919 Junyent tornaria a succeir-lo, en seguir Solferino l'escissió mellista. A les eleccions generals del 1918 va ser elegit senador i, el 1922, regidor de l'Ajuntament de Barcelona, exercint el càrrec de tinent d'alcalde. Pels seus serveis a la causa tradicionalista i romandre lleial al Rei Jaume III en produir-se l'escissió de Vázquez de Mella, Miquel Junyent va ser condecorat amb la Creu de la Legitimitat Proscrita.
Va ser director del Banc Català Hipotecari (conegut popularment com el banc dels carlistes). Durant la Segona República Junyent va ser membre del Consell de Cultura de la Comunió Tradicionalista presidit per Víctor Pradera. En presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 a la candidatura monàrquica Dreta de Catalunya, Junyent va signar un manifest en què afirmava: 'El nostre amor a les llibertats regionals, el nostre amor profund a Catalunya, no necessita ser afirmat ni renovat; si cal però, en aquest moment de confusionisme, fer constar que quan molts partits dels que avui semblan voler tenir-ne l'exclusiva encara havien d'aparèixer, nosaltres ja havíem vessat la nostra sang per la defensa d'aquestes llibertats, per ara ni remotament assolides. I d'aquest mateix amor a les llibertats regionals neix en nosaltres un profund amor a Espanya, ja que creiem que la personalitat de les regions afirma i sosté la personalitat de la nació espanyola.'
El 8 de desembre de 1932 va ser detingut i tancat al vapor Dèdal durant diversos dies per intervenir en la defensa d'uns carlistes agredits a la Rambla, després de celebrar la missa de la Immaculada Concepció a l'església de Sant Agustí. Va morir el 16 d'agost del 1936 poc abans que milicians armats d'Esquerra Republicana i la FAI irrompessin al seu domicili. Des de l'esclat de la Guerra civil espanyola, l'antic cap tradicionalista de Catalunya estava amagat, però, greument malalt, va decidir tornar a casa seva, sent vist pels milicians que prestaven vigilància als voltants. Segons testimonis de l'època, els milicians van blasfemar en comunicar-los la filla de Junyent que el seu pare acabava de morir abans que aquests entressin, arribant un d'ells a proposar donar-li «el tir de gràcia».Va morir d'infart a les 24 hores de saber l'assassinat de Caylà.
Llorenç Maria Alier (1934-1936)
Llorenç Maria Alier i Cassi (Barcelona, 12.6.1878- 14.1.1942). Va ser un advocat de renom, fill de Lorenzo Alier Sala, natural de Vic, i de Maria Gràcia Cassi, de Puigcerdà. El seu pare havia estat secretari de la Intendència general carlista de Catalunya durant la Tercera Guerra Carlista i posteriorment president del Cercle Tradicionalista de Barcelona i membre de la Junta regional. Doctor en dret i degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona. A les eleccions generals de 1907 va ser elegit diputat pel districte electoral de Cervera a la candidatura de Solidaritat Catalana. El 1908 va ser autor d'un Manual juridicocanònic, politicoadministratiu, civil i penal per a ús del clergat espanyol, i el 1910 va participar en la redacció de l'Enciclopèdia Jurídica Espanyola.Com a orador eloqüent, va prendre part en actes d'afirmació carlista, entre ells els aplecs de Butsenit i Balaguer, el banquet dels Vivers de Madrid i el gran míting de Zumárraga on el Rei Jaume III, que assistia d'incògnit, el va confondre amb un detectiu, però aclarit l'error, es va fer acompanyar per ell fins a França i el cabdill legitimista li va donar mostres d'afecte. Va ser íntim amic dels caps delegats carlistes Matías Barrio i Mier i Bartolomé Feliú, a les ordres del qual va exercir elevats càrrecs dins de la Comunió Tradicionalista. També va comptar amb l'amistat i confiança de Juan Vázquez de Mella.
Sent membre de la Junta regional de Catalunya de la Comunió Tradicionalista, a l'abril de 1934 va ser nomenat cap regional, càrrec que va mantenir fins a març de 1936 7 Dos dels seus fills van morir a conseqüència de la repressió a la zona republicana durant la Guerra Civil Espanyola. Va estar casat amb Rosa Espada.
Amb el suport del setmanari Joventut, el 1920 Caylà va presentar la seva candidatura a les eleccions municipals de Valls pel primer districte, però va ser desautoritzat pel cap provincial de la Comunió Tradicionalista, Joaquim Avellà, que va fer públic un comunicat als tradicionalistes de Valls a el que manifestava que Caylà no havia estat designat pel partit. Joventut respondria acusant Avellà d'avantposar els seus interessos personals als del partit, tractant d'afavorir la candidatura del seu propi germà, membre del Partit Conservador. En aquesta ocasió, Caylà no aconseguiria ser elegit. No obstant, el 1922 va presentar de nou a regidor, sent un dels candidats més populars, i va resultar elegit. La seva carrera al consistori municipal no duraria gaire; amb l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, les corporacions locals van ser dissoltes i substituïdes per vocals associats, designats per sorteig. Des de Joventut es criticarien les pràctiques del nou règim. Les coses empitjorarien encara més el 1924, quan Caylà i els joves jaumistes van voler commemorar el 50è aniversari de la presa carlista de Valls i organitzar la Festa dels Veterans, instituïda per Jaume III per al 27 de juny d'aquell any. El directori militar va reaccionar clausurant cercles i suspenent els diaris jaimistes. Joventut va ser suspesa durant dues setmanes i Caylà detingut, patint cinc dies de tancament al castell de Pilats de Tarragona i un mes de desterrament a Lleida. Durant els anys següents, Joventut es negaria a recolzar els intents d'institucionalitzar el règim , criticant la seva ineficàcia i el seu menyspreu per una representació autèntica, per la qual cosa patiria cinc multes, dues suspensions i dues detencions.
Tomàs Caylà i Grau ( 1936) 'Almogàver'
(2.2.1895-14.8.1936). Nat i mort a Valls. Escriptor. El seu avi, Tomàs Caylà i Sardà (1810-1888), pertanyent a l'emergent burgesia de Tarragona, havia lluitat a la Primera Guerra Carlista al costat liberal i participat després a la revolta de Reus del 1843 amb el General Prim, de qui era amic. Posteriorment seria batlle constitucional de Reus. El seu pare, Josep Caylà Miracle (1856-1919), va fixar la seva residència a Valls després de llicenciar-se en Dret per la Universitat de Barcelona el 1881. En aquesta localitat va ser jutge municipal i secretari del Banc de Valls, del qual seria després copropietari i director el 1914. Josep Caylà també es va dedicar a l'administració de finques rurals de la zona pertanyents a les famílies Vaciana i Miguel, destacant a més per la seva activitat empresarial; va cofundar el Sindicat Agrícola de Valls, del qual actuaria com a representant, i va arribar a presidir la Mútua de Propietaris de Valls.9 En 1894 va contreure matrimoni amb Teresa Grau Torner (1865-1943),10 amb qui en va tenir tres fills, dos dels quals van morir a la seva infància.
Tomàs es va criar en un ambient ferventment religiós a causa de les profundes creences catòliques dels seus pares. El seu pare presidia l'Ateneu Catòlic de Valls i va ser secretari de la Germandat de Cristaires de la parròquia. No se sap res de les seves idees polítiques, a banda que defensava els principis cristians. D'acord amb el biògraf Guinovart, Josep Caylà creia que «només en una societat justa i fraterna es podien resoldre els problemes que la convivència humana implicava». El seu gran interès per la qüestió social el va portar a decantar-se sovint pels més desafavorits com a president de la mútua de propietaris. Se li atribueix haver dispensat alguns arrendataris necessitats quan el 1915 la plaga del míldiu va assolar les vinyes de la comarca. Va ser assassinat als carrers de Valls durant els disturbis provocats per la vaga massiva del sector elèctric català el 1919, probablement a mans d'anarquistes en una emboscada.
Tomàs Caylà va estudiar al col·legi de Sant Gabriel de Valls, graduant-se de Batxiller el 1911 amb excel·lent en lletres. El 1916 es va llicenciar en Dret i Ciències Socials a la Universitat de Barcelona i va començar a exercir a la seva Valls natal, guanyant reputació per l'honradesa i competència amb què assumia la defensa dels seus clients. Degut al seu fervor religiós, va ser catequista des de jove, a més de cofundador i membre actiu de la Congregació Mariana de la Verge de la Candela, la publicació del diari mensual Estel Marià, portaveu de la Congregació Mariana, i en altres associacions d'apostolat catòlic. Caylà no va contraure matrimoni perquè —segons explicaria a la seva mare— tenia la intenció de lliurar-se totalment a Déu, servint-lo a través del tradicionalisme.
El 1919 la joventut jaumista de Valls va fundar un setmanari en català a quatre pàgines titulat Joventut, Per la Fe i per la Pàtria, sota la direcció de Caylà. El diari, de circulació local, es publicaria a Valls i en algunes comarques de la província de Tarragona. En el primer número, el setmanari saludava amb un Deu vos guard les autoritats de l'Església i de la Comunió Tradicionalista, així com la resta de la premsa tradicionalista tots els vallencs. Un autor contemporani ha definit la línia política del setmanari com a conservadora, mentre que un altre afirma que sostenia les idees de l'humanisme cristià. Els fundadors manifestarien la seva identitat política, declarant-se primer catòlics, després espanyols, catalans, tradicionalistes i, finalment, legitimistes. Com a director del setmanari, Caylà s'implicaria intensament en la redacció i organització del mateix, que es convertiria en una mena de tribuna personal durant els seus disset anys d'existència. Molts dels seus articles no anaven signats; en altres casos Caylà empraria diversos pseudònims, principalment C.V. i Almogàver. Els seus contemporanis ho admiraven pel seu talent periodístic.
Caylà, amb bigoti, a la benedicció de la redació de Joventut, Per la Fe i per la Pàtria a Valls
Amb el suport del setmanari Joventut, el 1920 Caylà va presentar la seva candidatura a les eleccions municipals de Valls pel primer districte, però va ser desautoritzat pel cap provincial de la Comunió Tradicionalista, Joaquim Avellà, que va fer públic un comunicat als tradicionalistes de Valls a el que manifestava que Caylà no havia estat designat pel partit. Joventut respondria acusant Avellà d'avantposar els seus interessos personals als del partit, tractant d'afavorir la candidatura del seu propi germà, membre del Partit Conservador. En aquesta ocasió, Caylà no aconseguiria ser elegit. No obstant, el 1922 va presentar de nou a regidor, sent un dels candidats més populars, i va resultar elegit. La seva carrera al consistori municipal no duraria gaire; amb l'adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, les corporacions locals van ser dissoltes i substituïdes per vocals associats, designats per sorteig. Des de Joventut es criticarien les pràctiques del nou règim. Les coses empitjorarien encara més el 1924, quan Caylà i els joves jaumistes van voler commemorar el 50è aniversari de la presa carlista de Valls i organitzar la Festa dels Veterans, instituïda per Jaume III per al 27 de juny d'aquell any. El directori militar va reaccionar clausurant cercles i suspenent els diaris jaimistes. Joventut va ser suspesa durant dues setmanes i Caylà detingut, patint cinc dies de tancament al castell de Pilats de Tarragona i un mes de desterrament a Lleida. Durant els anys següents, Joventut es negaria a recolzar els intents d'institucionalitzar el règim , criticant la seva ineficàcia i el seu menyspreu per una representació autèntica, per la qual cosa patiria cinc multes, dues suspensions i dues detencions.
Convé reproduir algunes opinions del Secretari General del partit, Tomàs Caylà, l'any 1930, detenint el poder un “directori militar”:
“La qüestió catalana –i de les demés nacionalitats- ha de ser afrontada i solucionada si el govern actual i els que vinguin desitgen pau i tranquil·litat. Acabar d’una vegada amb aquesta paròdia que s’anomena ‘unitat espanyola’ i anar cap a una confederació en la que les diferents nacionalitats puguin en ella estar ‘lliurement per via de pacte’ és l’únic que pot portar a la pacificació dels esperits. Ha estat pretensió tonta i absurda d’un centralisme enfonsat i desacreditat el pretendre unificar per la força i en un sol cos parts heterogènies i diferents entre si com són els pobles que poblen Espanya. Després de dos segles d’esclavatge l’ànima del poble català reclama la seva llibertat. Catalunya vol governar-se amb Corts pròpies i coneixedores dels seus problemes i de les seves necessitats, desitja parlar la seva llengua, regir-se amb el seu dret i onejar a tots els vents la bandera de les quatre barres”.
Tomàs Caylà (Article "L´única solució", publicat ¨Joventut" 12 –abril-1930)
"S'ha fet públic i aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat el projecte d'Estatut de Catalunya. En breus dies serà aprovat pels Ajuntaments i pels ciutadans de casa nostra. "No seríem sincers si afirméssim que el nou estatut ens ha satisfet. Aquest estatut igual que el de l'any 1919, que no té amb el d'ara diferències essencials, són l'obra, no pas d'un poble lliure que es redacta la seva llei, sinó de un poble esclavitzat que no ha perdut encara l'habitualitat d'acontentar el seu dominador.L'Estatut d'ara més que a satisfer les necessitats del sentiment català, mira la viabilitat a través de les Corts espanyoles de majoria castellana, encara no hem arribat al temps d'imposar la nostra voluntat, sinó que hem d'esperar que els altres ens concedeixin allò que és nostre.
"No vol dir això que el projecte dʻEstatut no tingui punts acceptables i que constitueixi un pas cap al total reconeixement dels drets de Catalunya. En aquest sentit i com a tàctica de procediment, marcada per la majoria que regenta les destinacions de Catlunya, pot acceptar-se i votar-ho.
"El que no s'ha de consentir és que es prengui com a finalitat última el que només és un pas. Si ho fem enganyaríem els catalans i enganyaríem els ciutadans de les altres terres ibèriques.
"L'Estatut serà segurament aprovat, però el plet de Catalunya quedarà dret."
(De l'article "L´Estatut de Catalunya", publicat a "Joventut", 15 de juliol de 1931)
"Sí, el nostre poble desitja el reconeixement de la seva personalitat i aquest desig ho imposarà per sobre de totes les traves que se li puguin oposar.
"Vegeu la lliçó de diumenge passat, Catalunya, malgrat els anys de dominació, sent encara la impaciència per la seva llibertat."
(de l'article "Després de la votació", publicat a "Joventut" el 5 d'agost de 1931)
I ara que tant es parla de la superioritat i l'inexcusable compliment de la Constitució respecte a les aspiracions de més autogovern de Catalunya, és també bo recordar allò que el mateix Caylà escrivia en la mateixa publicació el 15 de juny de 1932:
"Els parlamentaris catalans, sense una sola excepció, inclòs Carrasco, han enganyat el nostre poble en prometre defensar l'Estatut aprovat per plebiscit i acceptar després el principi que la llei catalana havia de sotmetre's a la Constitució espanyola."
Apreciació que tan sols ratificava el que ja havia escrit (18 de maig de 1932, en la mateixa publicació) respecte al posicionament de la majoria dels parlamentaris catalans quan es va aprovar la Constitució espanyola i que no van defensar els drets de Catalunya:
"Ha faltat la veu que proclamés ben clar que ELS DRETS DE CATALUNYA SÓN SUPERIORS ALS DE L'ESTAT INTEGRAL" (les majúscules són les nostres).
“La qüestió catalana –i de les demés nacionalitats- ha de ser afrontada i solucionada si el govern actual i els que vinguin desitgen pau i tranquil·litat. Acabar d’una vegada amb aquesta paròdia que s’anomena ‘unitat espanyola’ i anar cap a una confederació en la que les diferents nacionalitats puguin en ella estar ‘lliurement per via de pacte’ és l’únic que pot portar a la pacificació dels esperits. Ha estat pretensió tonta i absurda d’un centralisme enfonsat i desacreditat el pretendre unificar per la força i en un sol cos parts heterogènies i diferents entre si com són els pobles que poblen Espanya. Després de dos segles d’esclavatge l’ànima del poble català reclama la seva llibertat. Catalunya vol governar-se amb Corts pròpies i coneixedores dels seus problemes i de les seves necessitats, desitja parlar la seva llengua, regir-se amb el seu dret i onejar a tots els vents la bandera de les quatre barres”.
Tomàs Caylà (Article "L´única solució", publicat ¨Joventut" 12 –abril-1930)
"S'ha fet públic i aprovat per la Diputació provisional de la Generalitat el projecte d'Estatut de Catalunya. En breus dies serà aprovat pels Ajuntaments i pels ciutadans de casa nostra. "No seríem sincers si afirméssim que el nou estatut ens ha satisfet. Aquest estatut igual que el de l'any 1919, que no té amb el d'ara diferències essencials, són l'obra, no pas d'un poble lliure que es redacta la seva llei, sinó de un poble esclavitzat que no ha perdut encara l'habitualitat d'acontentar el seu dominador.L'Estatut d'ara més que a satisfer les necessitats del sentiment català, mira la viabilitat a través de les Corts espanyoles de majoria castellana, encara no hem arribat al temps d'imposar la nostra voluntat, sinó que hem d'esperar que els altres ens concedeixin allò que és nostre.
"No vol dir això que el projecte dʻEstatut no tingui punts acceptables i que constitueixi un pas cap al total reconeixement dels drets de Catalunya. En aquest sentit i com a tàctica de procediment, marcada per la majoria que regenta les destinacions de Catlunya, pot acceptar-se i votar-ho.
"El que no s'ha de consentir és que es prengui com a finalitat última el que només és un pas. Si ho fem enganyaríem els catalans i enganyaríem els ciutadans de les altres terres ibèriques.
"L'Estatut serà segurament aprovat, però el plet de Catalunya quedarà dret."
(De l'article "L´Estatut de Catalunya", publicat a "Joventut", 15 de juliol de 1931)
"Sí, el nostre poble desitja el reconeixement de la seva personalitat i aquest desig ho imposarà per sobre de totes les traves que se li puguin oposar.
"Vegeu la lliçó de diumenge passat, Catalunya, malgrat els anys de dominació, sent encara la impaciència per la seva llibertat."
(de l'article "Després de la votació", publicat a "Joventut" el 5 d'agost de 1931)
I ara que tant es parla de la superioritat i l'inexcusable compliment de la Constitució respecte a les aspiracions de més autogovern de Catalunya, és també bo recordar allò que el mateix Caylà escrivia en la mateixa publicació el 15 de juny de 1932:
"Els parlamentaris catalans, sense una sola excepció, inclòs Carrasco, han enganyat el nostre poble en prometre defensar l'Estatut aprovat per plebiscit i acceptar després el principi que la llei catalana havia de sotmetre's a la Constitució espanyola."
Apreciació que tan sols ratificava el que ja havia escrit (18 de maig de 1932, en la mateixa publicació) respecte al posicionament de la majoria dels parlamentaris catalans quan es va aprovar la Constitució espanyola i que no van defensar els drets de Catalunya:
"Ha faltat la veu que proclamés ben clar que ELS DRETS DE CATALUNYA SÓN SUPERIORS ALS DE L'ESTAT INTEGRAL" (les majúscules són les nostres).
Joventut va celebrar la caiguda de Primo de Rivera. Durant la Dictablanda, Caylà va recuperar el seu lloc a la corporació municipal i va reprendre les seves activitats de militància, com l'escenificació de la festa carlista dels Màrtirs de la Tradició el 1930. Degut a la desorientació de la política espanyola, Caylà va advocar pels principis catòlics com a guia general i per la necessitat de l'oració, els sagraments i la missa diàries. Com a solucions polítiques, defensava el paper espiritual del Vaticà i els ensenyaments del Papa, que es traduïen en la seva postura hostil cap al liberalisme. Encara que fidel al pretendent carlista, Jaume III, a diferència de la majoria dels carlista no donava prioritat a la qüestió dinàstica. Amb un cert accidentalisme i un to més conciliador i menys bel·ligerant, advocava per la necessitat d'implantar una constitució tradicional i lògica per a Espanya abans que treballar per una monarquia o una república, amb el reconeixement de les nacionalitats com a qüestió prioritària.
Com molts carlistes, Caylà va celebrar la caiguda de la monarquia alfonsina, encara que a diferència de la majoria, no es mostrava hostil a la instauració d'una república d'ordre i esperava que produís una veritable democràcia que posés remei a alguns mals del país, sense renunciar per això a l'ideari tradicionalista. En les seves editorials de Joventut, Caylà es va decantar per la prudència i va preferir no treure conclusions anticipades sobre el nou règim. Com a monàrquic lleial a Jaume III, no mostrava entusiasme amb el fet que la majoria d'espanyols haguessin optat per la solució republicana, encara que semblava respectar l'elecció. Va instar els seus coreligionaris carlistes a no renunciar a les seves idees, esperant veure si la República es convertiria en un règim d'ordre o si el projecte fracassava. En el seu habitual estil, va advertir que l'extremisme podia ser el principal enemic del nou règim.
El laïcisme militant de la República va començar a fer de Caylà un enemic declarat de la mateixa. Aviat es va mostrar així mateix disgustat amb el que percebia com un arrogant domini republicanosocialista a l'Ajuntament de Valls. Va formar candidatura a diputat per al recent creat Parlament català a la llista Unió Ciutadana. Després del triomf de l'Esquerra, es va veure obligat a abandonar l'Ajuntament i va continuar denunciant la descomposició de les autoritats locals i el creixent caos a Valls. Davant el temor d'una imminent revolució, Caylá va començar a presentar el tradicionalisme com l'únic baluard que podria aturar-la, afirmant que el govern estava controlat per la maçoneria i servia a interessos estrangers. A mesura que la línia de Joventut s'enduria, es va convertir en objecte de sancions administratives; el diari va ser suspès entre agost i novembre de 1932 pel seu suposat suport a la Sanjurjada. Posteriorment se succeirien noves multes, suspensions i detencions.
Poc a poc, Caylà va començar a destacar com un dels polítics més dinàmics del carlisme català. A finals de 1931, produïda la reunificació de les tres branques del tradicionalisme, va ser nomenat cap provincial de Tarragona, i va participar en la reorganització de la Comunió Tradicionalista dirigida pel seu nou líder, Manuel Fal Conde va ser decisiva per impedir els rebels prendre el poder a Tarragona el 1934; altres suggereixen que el seu paper va ser menor. Posteriorment va fustigar la Generalitat per haver fomentat una revolució que podria haver causat «l'espectacle més inhumà i incivilitzat» de la història de Catalunya. Quan les autoritats republicanes el van felicitar per aquells successos, Caylà contestaria dient que ho havien fet per Espanya i que només lamentaven «que hagués servit per mantenir la seva República bruta». Un dels seus articles explicava: "Catalanisme, l'única solució"
També va escriure: “Catalunya serà o deixarà de ser segons vulguin els catalans. Sentim-nos doncs, en aquesta hora suprema, ben catalans” (Joventut, 22-4-1931, Valls).
L'Estat espanyol travessa un període crític agut. L'ànima de les diferents nacionalitats que formen l'Estat espanyol s'enlaira fort i valent i exigeix dels poders centrals el reconeixement de les seves personalitats. És avantguarda d'aquest ressorgiment la que ha estat més oprimida i la que ha estat durant més temps i especialment durant el període dictatorial el blanc de les ires dels governs centralistes, Catalunya.
La qüestió catalana, i la de les altres nacionalitats, ha de ser afrontada i solucionada si el govern actual i els futurs volen pau i tranquil·litat. Acabar d'una vegada amb aquesta "paròdia" que s'anomena "unitat espanyola" i anar cap a una confederació on les diferents nacionalitats puguin entrar lliurement i per via de pacte, és l'únic que pot portar la pacificació dels esperits.
Ha estat pretensió ximple i absurda d'un centralisme caigut i desacreditat, pretendre unificar per la força i en un sol cos parts heterogènies i diferents entre elles, com són els pobles que formen Espanya. Però ara el problema s'ha de solucionar i aquesta solució l'ha encegat, sens dubte, la mala política del Directori i encara més els pitjors procediments emprats per ofegar aquesta qüestió.
Després de dos segles d'esclavatge, l'ànima del poble català en reclama la llibertat. Catalunya vol governar-se amb Corts pròpies i coneixedores dels seus problemes i de les seves necessitats, vol parlar-ne la llengua, regir-se amb el seu Dret i afonar a tots els vents la bandera de les quatre barres. Tota solució que no sigui aquesta serà motiu de discòrdia i malestar per a l'Estat espanyol.” (Traduït de l'original en català)
Font: Revista Joventut, de Valls (Tarragona), el 12 d'abril de 1930
També va escriure: “Catalunya serà o deixarà de ser segons vulguin els catalans. Sentim-nos doncs, en aquesta hora suprema, ben catalans” (Joventut, 22-4-1931, Valls).
En un altre articletirulat 'Separatistes, NO' signat com C.V. (Carlí Vallenc), 15 de febrer de 1919 en Joventut núm. 6, Tomàs Caylà Grau:
“En els actuals i difícils moments polítics en que es troba Espanya, amb el gran nombre de problemes que la post-guerra va plantejant i sobre tot amb el greu conflicte català, ens cal a tots els espanyols i especialment als catalans conservar la serenitat, per no portar les discussions i els idealismes per terrenys escabrosos amb equivocades actuacions i amb perilloses estridències.
Es per això que nosaltres, pertanyents a un partit polític en qual programa hi va compresa l’obtenció d’una autonomia política plena per nostra catalana terra i quals treballs a son favor no poden negar-se, perquè per tan nobles ideals ha donat la sang de sos partidaris en els camps de batalla, hem de fer notar la improcedència de certes afirmacions separatistes que en un entrefilet de son últim número fa el setmanari nacionalista de nostra ciutat.
No és pas el partidisme, sinó nostre gran amor a Catalunya, el que ens mou a fer tals afirmacions, perquè ens dol en l’ànima el veure que la gran i noble causa de Catalunya, què és la d’Espanya, és convertida en una culpable campanya separatista que de tenir realitat sols serviria per a entregar a nostra tan volguda terra en mans de l’Estat més centralista d’Europa.
Cal que els que tal campanya emprenguin es capacitin de la greu responsabilitat que contreuen, doncs a més de contribuir al desviament de les masses catalanistes, omplen de recel i , allunyen de son costat als mateixos catalans, a la vegada que fan odiosa la causa de Catalunya als habitants de les demés regions espanyoles.
Nosaltres creiem que l’entrefilet de Pàtria no obeeix al modo de pensar del confrare, i que ha estat escrit en uns moments de patriòtica exaltació, que de tots modos és sempre culpable, quan, com en el cas present, pot causar greus perjudicis a la causa que es defensa, i ho creiem encara més després de les terminants afirmacions del senyor Cambó declarant separats espiritualment del partit nacionalista als que donesin cabuda a sentiments separatistes, doncs no volem creure que dit partit fes unes afirmacions i una campanya contraposada a Catalunya.
Si així no fos, si la campanya iniciada per Pàtria continua, nosaltres considerarem al mentat setmanari com a enemic de Catalunya, i no podrem col.laborar amb sos elements per la causa de nostra pàtria perquè hi ha punts, i un dels tals és el del separatisme, en que no és possible la transacció.
Enfront del “Visca Catalunya independent” símbol del separatisme, hi posarem sempre el de “Visca Catalunya espanyola”, disposats a defensar-lo en lo que necessari sigui en tots els terrenys, perquè no volem que els centralistes adquireixin el més mínim dret per a intervenir en sa defença dintre casa nostra”.
Caylà va organitzar i va participar com a orador en nombrosos mítings carlistes el 1934 i 1935; sent el més impressionant d'ells l'aplec de Poblet, el juny de 1935, que va comptar amb l'assistència de 40.000 persones. puixança del carlisme a la província de Tarragona quedava demostrada amb trenta cercles, quatre diaris i 400 regidors. Després de la dimissió del cap tradicionalista de Catalunya, Llorenç Maria Alier, després de les eleccions de febrer de 1936, i malgrat al fet que alguns autors afirmen que a causa del seu catalanisme Caylà es va distanciar de l'executiva nacional de la Comunió Tradicionalista, al març va ser nomenat nou dirigent regional, assumint la prefectura d'una de les regions més importants per al carlisme. Donat el seu perfil atípic de carlista no bel·ligerant, no estan clares les raons que van portar al seu nomenament. Probablement la seva fervent religiositat i el seu propi catalanisme fossin factors importants. Caylà va acceptar el lloc sabent el que s'arriscava per evitar que el nomenament de cap regional de la Comunió Tradicionalista recaigués en una altra persona, possiblement Maurici de Sivatte.
La qüestió nacional catalana va continuar sent un dels temes recurrents en els escrits de Caylà, només superada potser per la seva ardent defensa de la fe catòlica. Al llarg de la seva vida pública, va recolzar insistentment les ambicions culturals i polítiques de Catalunya, sense deixar de defensar alhora els interessos del conjunt d'Espanya. Caylà i Joventut eren promotors actius de la Renaixença castellera, la popular tradició catalana de construir torres humanes; un dels grups que recolzaven, la Colla Vella, era coneguda com la colla dels carlistes, [Josep Miralles Climent, Aspectes de la Cultura Política del carlisme al segle XX, Espai, Temps i Forma 17 (2005)] Caylá i Joventut defensaven que el català fos declarat l'única llengua oficial de Catalunya [Vallverdú 2010, p. 101]. Al manifest fundacional de Joventut de 1919, la seva identitat catalana apareixia en tercer lloc, després de la catòlica i l'espanyola, donant a entendre que eren complementàries. Solien fer referència al jurament, pres a Olot en nom del reclamant carlí Carles VII, pel general carlí Rafael Tristany l'u d'octubre del 1874, i es comprometien a defensar i respectar els furs de Catalunya. A més de donar suport a diverses iniciatives culturals, també va donar suport a un projecte d'autonomia per a Catalunya. Caylà considerava que el regionalisme autonomista enfonsava les seves arrels en el foralisme carlista. En la seva visió d'una Catalunya federada a Castella, el rei havia de governar des de Madrid com a comte de Barcelona, sempre que jurés els furs catalans. Les corts regionals haurien de tenir un poder decisiu en qüestions administratives, fiscals i econòmiques. El poder executiu català estaria representat per la Diputació General i els municipis haurien de regir-se de manera independent.
La qüestió nacional catalana va continuar sent un dels temes recurrents en els escrits de Caylà, només superada potser per la seva ardent defensa de la fe catòlica. Al llarg de la seva vida pública, va recolzar insistentment les ambicions culturals i polítiques de Catalunya, sense deixar de defensar alhora els interessos del conjunt d'Espanya. Caylà i Joventut eren promotors actius de la Renaixença castellera, la popular tradició catalana de construir torres humanes; un dels grups que recolzaven, la Colla Vella, era coneguda com la colla dels carlistes, [Josep Miralles Climent, Aspectes de la Cultura Política del carlisme al segle XX, Espai, Temps i Forma 17 (2005)] Caylá i Joventut defensaven que el català fos declarat l'única llengua oficial de Catalunya [Vallverdú 2010, p. 101]. Al manifest fundacional de Joventut de 1919, la seva identitat catalana apareixia en tercer lloc, després de la catòlica i l'espanyola, donant a entendre que eren complementàries. Solien fer referència al jurament, pres a Olot en nom del reclamant carlí Carles VII, pel general carlí Rafael Tristany l'u d'octubre del 1874, i es comprometien a defensar i respectar els furs de Catalunya. A més de donar suport a diverses iniciatives culturals, també va donar suport a un projecte d'autonomia per a Catalunya. Caylà considerava que el regionalisme autonomista enfonsava les seves arrels en el foralisme carlista. En la seva visió d'una Catalunya federada a Castella, el rei havia de governar des de Madrid com a comte de Barcelona, sempre que jurés els furs catalans. Les corts regionals haurien de tenir un poder decisiu en qüestions administratives, fiscals i econòmiques. El poder executiu català estaria representat per la Diputació General i els municipis haurien de regir-se de manera independent.
Instaurar un concert econòmic, fer del català l'únic idioma oficial o establir una confederació dels anomenats Països Catalans són reivindicacions –o somnis– de sectors amplis del catalanisme. Però amb prou feines se sap que els qui les van posar amb més rotunditat sobre paper el 1930 no van ser nacionalistes radicals, sinó integrants d'un moviment exaltador de la unitat d'Espanya: els carlistes.
A mitjan 1930, el carlisme o tradicionalisme estava aglutinat al voltant de Jaume de Borbó i Parma (Jaume III) i estava desorganitzat després de la dictadura de Miguel Primo de Rivera, finalitzada el gener d'aquell any. Al fluid marc polític que es va configurar fins a l'adveniment de la Segona República l'abril de 1931, els tradicionalistes van redactar una proposta d'estatut català per donar a conèixer el que el seu eventual triomf implicaria a Catalunya, indica Robert Vallverdú a El carlisme català durant la Segona República Espanyola (1931-1936) (2008).
Aquest estatut, estructurat en 14 capítols, va afirmar que els pobles de “l'actual Espanya” es federarien lliurement i conservarien “plena i absoluta autonomia”. Sostenia que el territori català el formaven les quatre províncies, “sense renunciar a la revisió de les fronteres que tancaven l'antiga Catalunya estricta”, obrint la porta al pancatalanisme. El govern ho exercirien les seves Corts mitjançant ministres que nomenarien. Els drets i les llibertats inalienables dels catalans incloïen la llibertat de culte (encara que no es podria escarnir o menysprear la fe catòlica); de pensament, manifestació i impremta (amb la mateixa excepció davant del catolicisme); d'ensenyament; d'associació i reunió segons el principi d'“associació obligatòria i corporació lliure”; el dret de propietat; la inviolabilitat de correspondència i de domicili. Suprimia la detenció i la presó governatives i concloïa el capítol sobre aquest tema afirmant que “la Generalitat de Catalunya respectarà i defensarà els drets dels catalans”.
Els seguidors de Don Carles van avalar el 1930 la creació dels 'Països Catalans' i van reclamar que la unió a Espanya fos una decisió lliure del territori
Encara que pugui semblar contradictori, el carlisme és un dels corrents polítics que va encoratjar el mite dels Països Catalans. De fet, el 1930 va presentar un projecte d'Estatut que al seu costat l'aprovat el 2006 sembla un manifest sobre la unitat d'Espanya. Recollia, entre altres aspectes, el català com a única llengua oficial i la lliure unió a l'Estat espanyol. Des dels seus inicis el carlisme va tenir un fort arrelament a Catalunya. Al costat dels seus principis tradicionalistes, aquest moviment va fer de la restauració del sistema foral abolit pels borbons un dels seus punts més reconeixibles, proposta que era molt ben acollida entre el naixent nacionalisme català.
No en va el carlisme i el nacionalisme català tenen diversos punts en comú. Tots dos enyoren i lluiten per un passat que han mitificat i que mai no va existir. Tots dos idealitzen l'Espanya foral, que equiparen amb un període de llibertats, i demonitzen l'Estat borbònic.
Carlisme i nacionalisme català es desenvolupen de manera simultània coincidint amb la finalitat de l'Estat dinàstic i el naixement dels primers estats nacionals que busquen la identitat i les arrels en el passat. El problema ve quan qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència.
El terme Països Catalans té el seu origen a la Reinaixença (segona meitat del segle XIX) encara que el popularitza l'assagista valencià Joan Fuster a principis de la dècada dels 60 del segle passat amb les seues obres 'Nosaltres els valencians' i 'Qüestió de noms' . Fuster identifica amb el territori aquells llocs on es parla català d'acord amb el concepte vuitcentista. D'aquesta manera als Països s'hi inclou Catalunya, la Franja Aragonesa, la Comunitat, les Balears, algunes zones del sud de França i l'Alguer a Sardenya.
El govern autonòmic català li va donar el seu impuls més gran durant la Transició i va aconseguir la seva major difusió, especialment a través del sistema educatiu i de la televisió pública catalana. En qualsevol cas, es tracta d'una denominació que no té cap base històrica, política o geogràfica.
El més curiós és que van ser els carlins els que van obrir la porta a la popularització d'aquest terme. En els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera, el moviment va presentar una proposta d'Estatut autonòmic per a Catalunya (1930). El projecte anava molt més enllà del que recull l'Estatut del 2006. Així, entre altres punts, el carlisme proposava que el català fos l'única llengua oficial (el castellà quedava reservada a les relacions amb la resta de territoris de la federació) o que els diferents pobles que constitueixen l'Estat espanyol podien federar-se lliurement conservant sempre una autonomia plena.
Un dels punts clau era que el territori estaria conformat per les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida, però no renunciava a les terres de l'antiga "Catalunya estricta", porta oberta a la creació dels Països Catalans. A més, els possibles conflictes entre les autoritats confederals i Catalunya haurien de ser derimides per un tribunal arbitral.
Atorgava al català rang d'única llengua oficial, ja que el castellà era la llengua de comunicació amb Poders Confederals i Interfederals “mentre voluntàriament no se'n pacti cap altra”. Així mateix, advertia que “contra els acords i les resolucions del Poder de Catalunya en les matèries que li siguin privatives, no serà possible cap recurs davant les autoritats del Poder Confederal”. En cap cas aquest últim no podria privar-lo d'importants facultats com l'ensenyament o l'administració de justícia. Entre els serveis mínims que pertanyien a Catalunya s'hi incloïen obres públiques, comunicacions, sanitat, policia i ordre interior. El servei militar seria voluntari i Catalunya aportaria a l'Estat Confederal una quota de reclutes fixada per llei o en pagaria la quantitat equivalent al cost.
En finances, la Generalitat fixaria les contribucions directes i la quantia, amb les limitacions que s'assenyalen “per evitar tipus diferencials tributaris en la producció federativa”, mentre l'Estat Confederal no podria imposar als catalans contribucions de cap mena. Un concert econòmic regularia la proporció amb què Catalunya contribuiria “a les despeses generals de la confederació”. Finalment, establia que les Corts catalanes es triarien “mitjançant sufragi universal orgànic” (és a dir, amb mecanismes corporatius i sense sufragi directe) i els municipis i comarques triarien els seus representants. Els seus diputats enviats a les Corts confederals, en la proporció fixada per un Estatut Confederal, “no podrien representar-hi cap partit ni fracció polític, ni altres interessos que els de Catalunya”. Concloïa el seu darrer capítol afirmant que els contenciosos entre Catalunya i el poder confederal els resoldria un “Tribunal Arbitral o Suprem” determinat pel citat Estatut de la Confederació. S'ha d'assenyalar que els tradicionalistes van manifestar reserves i poc entusiasme per l'estatut català del 1932, encara que el van recolzar. Això va generar descontent i l'abandonament de les seves files de figures destacades, algunes de les quals es van incorporar a la nova ió Democràtica de Catalunya (com Joan Baptista Roca Caball, pare de Miquel Roca). A més, a les files carlistes s'alçaren veus com la de Tomàs Caylà, que va lamentar que després d'aprovar l'estatut “la qüestió catalana quedaria dempeus”, ja que “no satisfeia tots els anhels de Catalunya perquè no era prou ampli per formar els pobles lliures que haurien d'integrar la Confederació Ibèrica” i va denunciar la manca d'exèrcit propi, ja que “el dia que el poble castellà vulgui ens tornarà a arrabassar tot allò que sempre ha estat bé nostre”. Al cap dels anys trenta, doncs, el carlisme va ser sensible als discursos d'afirmació catalana, encara que aviat se'n va distanciar i va acabar lluitant a les files de Franco a la Guerra Civil. a finals del franquisme el carlisme va considerar el seu estatut del 1930 la plasmació de la seva concepció de l'Estat. Així, Evarist Olcina, a El carlisme i les autonomies regionals (1974), va manifestar que “en el carlisme, allò autonòmic no és un mitjà, o una excusa propagandística, sinó un fi indefugible”.
Durant la dictadura, Caylà va continuar defensant les ambicions autonomistes catalanes, i va criticar durament les mesures aplicades pel govern contra Francesc Macià després del complot de Prats de Molló. En una sèrie d'articles publicats a Joventut el 1930,91 advocava per un front autonomista català i presentava el seu projecte regionalista. Un autor contemporani l'ha comparat a l'assemblea separatista de l'Havana, [José Carlos Clemente Muñoz, El carlismo en el novecientos español (1876-1936, 1999] mentre que d'altres afirmen que no estava lluny de defensar la independència política [Fermín Pérez-Nievas Borderas, Contra viento y marea. Historia de la evolución ideologica del carlismo a través de dos siglos de lucha, Estella, 1999; Josep Carlos Clemente Muñoz, Historia general del carlismo, 1992]. En publicacions nacionalistes catalanes actuals se sol citar un dels seus articles d'aquest període en què fa referència a la unitat d'Espanya com "una paròdia". No és clar en quina mesura Caylà va contribuir al projecte autonomista carlista de 1930, si bé es basava en un concepte federatiu molt similar, encara que més elaborat, proposant eleccions orgàniques per a les corts regionals. Després de l'adveniment de la Segona República, el carlisme va fer marxa enrere, fet que va provocar la deserció d'alguns dels seus membres més procatalanistes, els quals fundarien Unió Democràtica de Catalunya, entre els quals no hi havia Caylà. "No vol dir això que el projecte d'Estatut no tingui punts acceptables i que constitueixi un pas cap al reconeixement total dels drets de Catalunya. En aquest sentit i com a tàctica de procediment, marcada per la majoria que regenta les destinacions de Catalunya, pot acceptar-se i votar-se El que no s'ha de consentir és que es prengui com a finalitat última el que només és un pas. plet de Catalunya quedarà dret".
L'evolució de la qüestió catalana durant la República va decebre profundament Caylà. Després de recolzar amb entusiasme les negociacions sobre l'estatut autonòmic, es va negar a unir-se al corrent catalanista antiespanyol i es va oposar al separatisme, manifestant un creixent escepticisme cap a la República. Considerava que en l'acord autònom els drets de Catalunya havien d'haver tingut prioritat sobre els de l'Estat. Caylà, però, va quedar profundament insatisfet amb el caràcter laic de l'autonomia i va acceptar l'Estatut no com a solució definitiva, sinó com un pas endavant cap a la seva idea regionalista. Decebut per la forma final assumida per l'estatut aprovat, a Caylà li va preocupar la seva aplicació a la pràctica i la postura política assumida per la Generalitat. Pròxim a la Lliga Regionalista, de tendència conservadora, l'alarmava el sectarisme de Companys i de l'esquerra catalana, denunciant el que anomenava el feixisme esquerrà i els fets d'octubre del 1934, encara que es va oposar a la suspensió de l'autonomia .
Caylà havia heretat la consciència social del seu pare, possiblement reforçada en lloc de debilitada quan aquest va ser assassinat a conseqüència de l'odi de classes. Durant l'última etapa parlamentària de la monarquia alfonsina ja havia abordat el tema a les conferències tradicionalistes de Valls. Reconeixent que «el problema social [...] és el primer problema de l'Estat espanyol», va abordar la qüestió principalment des de un punt de vista religiós, percebent-la com a conseqüència de la descristianització o indiferentisme religiós de les societats modernes, que tractaven de substituir Déu per falsos ídols. En el típic to carlista, veia en el liberalisme anticristià, antiforal i antisocial , la font primordial del mal que portava a l'alienació de les masses de proletaris esclavitzats. Per a Caylà, els moviments esquerrans, que definia de manera conjunta com a "sindicalisme vermell" (englobant l'anarquisme, el socialisme i el comunisme) pretenien enganyar a les masses amb visions utòpiques d'una llibertat fictícia i convertir Catalunya en una "segona Rússia". Segons Caylà, la qüestió social es podia abordar des de dues concepcions diferents: la socialista i la cristiana, aquesta última presentada als ensenyaments pontifícies de les encícliques Rerum novarum i Quadragesimo anno. En comptes de la lluita de classes, oferia una visió harmònica de la societat, derivada de la doctrina social de l'Església i organitzada mitjançant diversos cossos reguladors cristians típics de l'època, com l'Associació Catòlica de Propagandistes i la Joventut Catòlica, o les diverses encarnacions polítiques del catolicisme social. La seva crítica del capitalisme ferotge no va desembocar en un atac general al principi de propietat privada, que considerava una de les bases d'una societat civilitzada. En la línia vaticanista, va continuar condemnant el "capitalisme liberal" i l'acumulació il·limitada de riquesa. El conjunt d'organismes polítics i socials destinats a relaxar la conflictivitat social depenien fonamentalment dels sindicats cristians i diverses associacions de treballadors i patrons. Tot i no ser empresari, Caylá va intentar predicar amb l'exemple i va fundar a Valls l'Agrupació Social Tradicionalista, de la junta de la qual formaria part com a comptador, organitzant activitats a la seva Casa Social. Seguiria fomentant iniciatives de cooperació com la Cooperativa Elèctrica de Valls, percebuda com una alternativa a les societats anònimes. També va donar suport als nous sindicats catòlics de la província de Tarragona: el 1935 els Gremis Obrers i Gremis Patronals, confederats a l'Agrupació Gremial de Treballadors. En 1932 va presentar la seva candidatura al parlament regional de Catalunya per Tarragona a les llistes de la coalició dretana Unió Ciutadana, mentre que els tradicionalistes de Barcelona ho van fer a les de Dreta de Catalunya que recolzava el llavors cap regional Junyent; i va concloure després que una de les raons de la derrota era que el carlisme "s'havia allunyat del poble treballador".
Caylà es va oposar a la línia colpista promoguda pel comte de Rodezno i Fal Conde i va expressar el seu desacord amb el pacte amb l'exèrcit, però va ser desautoritzat per la cúpula de la Comunió. Considerava que l'aixecament era prematur i va instar els conspiradors a intervenir només com a reacció a un possible cop d'Estat perpetrat per l'esquerra. a principis de l'estiu de 1936 Caylà estava horroritzat per l'evolució revolucionària de la República, però no va voler participar en un alçament contra el govern per consideració rar-ho una equivocació tàctica. Els dies previs a la sublevació, el Requeté català va preparar el desplegament de 3.100 voluntaris de primera línia i més de 15.000 auxiliars. La mobilització dels boines vermelles a Catalunya va ser dirigida pel cap regional de la milícia, José María Cunill. Tot i la seva disconformitat amb l'aixecament, Caylà va aprovar el procés. En esclatar la guerra es trobava realitzant tasques de partit a Barcelona. Tot i dirigir el carlisme a la seva tercera regió més important, alguns autors afirmen que es va assabentar de l'aixecament per la ràdio, cosa que podria ser deguda a la confusió dels dies immediatament previs provocada per les discrepàncies entre Fal Conde i els carlistes navarresos. Va cedir el comandament del Requeté a Cunill i va ser testimoni del fracàs de l'alçament a Barcelona. Després de dos dies d'intens combats, els requetès catalans es van dispersar; alguns van morir, altres van ser capturats i els que van poder es van amagar o van abandonar Catalunya.
Caylà va romandre al principi a l'hotel on s'allotjava, però en rebre la notícia que Cunill i altres líders requetès havien estat capturats, es va adonar del perill que corria i al cap d'uns dies va ser amagat a Barcelona pels seus familiars. Segons Guinovart, es va negar a fugir de la zona republicana per considerar que hauria estat una traïció als seus companys. Enfrontat a una elecció tràgica entre dues males opcions, es va resignar a encarar el que el futur li deparés. L'agost el comitè de Valls de les Milícies Antifeixistes va ordenar la seva recerca i captura. Després d'interceptar la seva correspondència, van esbrinar el seu parador i un destacament de milicians va ser enviat a Barcelona per capturar-lo. El 14 d'agost, Caylà va ser arrestat, conduït amb automòbil a Valls i assassinat a la Plaça de la República just després de la seva arribada. Segons diverses fonts, els republicans van celebrar una mena de festa; van fer tocar les campanes de l'església en senyal de joia, van organitzar un banquet i van obligar els nens del poble a desfilar davant del seu cadàver. També van avisar la mare de Caylà que el seu fill era mort a la plaça i, segons expliquen, va anar-hi, el va fer un petó i després de comprovar que portava el crucifix i l'escapulari, va dir «ara ja estic tranquil·la».
“A LA MEVA MARE
Tinc el present que no sortiré amb vida d'aquests dies de revolució. Qualsevol dia, una acusació, una delació, uns trets i un altre mort anònim trobat a qualsevol lloc de Barcelona poden ser la meva fi. Possiblement mai se sàpiga què ha estat la meva fi. Consti que no em vindrà de nou i que és per mi un cas previst. Tant si és aquesta la meva fi com si ha de ser altra més dolorosa, com sigui la que sigui la mort que m'esperi o la mort que la Providència em tingui reservada, des d'ara l'accepto amb plena conformitat repetint-los paraules que sempre he desitjat tenir per lema “faci's Senyor, la vostra voluntat”. Oidà que la mort pugui servir-me d'expiació de les meves grans culpes i que Déu nostre Senyor volen perdonar-me, com jo he perdonat sempre, perquè mai he cregut tenir-los, a tots els que es creguin deutors meus. Especialment si he de morir de forma violenta, Déu faci que la meva sang serveixi per a la conversió dels ofuscats que m'occessin.
Mare meva estimadíssima, molt més estimada del que sempre ha aparentat el meu caràcter fred, a qui dec alguna cosa que val més que la vida, o sigui les creences i la fe, si jo manco, si pierde la vida, accepti amb resignació cristiana la meva pèrdua, com va saber acceptar la del meu pare (AC). Jo ja sé que tal cosa serà per vostè un martiri, més si el mateix Déu i la seva santíssima Mare ens donessin l´exemple no podem ni devem nosaltres queixar-nos.
Quan jo tenia 14 o 15 anys després de la meva primera victòria moral sobre les passions que de joventut s'havien apoderat de mi, acostumava a rezar diàriament una oració, que jo mateix m'havia compost i en què hi havia una petició a Nostre Senyor la gràcia de morir màrtir. Després han passat els anys i he deixat de fer aquella petició perquè m'he convençut que els meus culps eren un obstacle perquè Déu em concediu una gràcia com aquella. No podia demanar allò que positivament sàvia no mereixia.
Ara moriré tal volta, víctima d´una passió política, d´un rabiós ofuscament de la fira humana. És una mort allunyada del martiri, però reconec que és l´única que mereixo (alabat sigui Déu si així m´envia).
Almenys la meva sang, si és vessada, juntament amb la de tants innocents com aquests dies han caigut, serviu per salvar Espanya.
Van molt equivocats els qui creuen que la salvació de la Pàtria és trobaria en un govern de força que permetés continuar els poderosos gaudint amb quietud de les avantatges que la seva posició els dóna en una societat envejada, luxuriosa i egoista, materialista fins a l'extrem , que s'ha allunyat de Déu, encara que externament acudiu als temples.
Beneïda sigui la Providència que permet que la mà revolucionària derroqui tota l’organització actual, com a merescut càstig i com a medi perquè en unes noves catacumbes és pasti una nova generació veritablement formada a les doctrines que sempre subsistissin del Cristianisme.
L’actual moviment, sigui quin sigui el resultat final que sembla decantar-se a favor dels revolucionaris, ha estat una equivocació, especialment de tàctica.
Déu sap que per la meva part havia fet el possible per convèncer els que hi intervenien que no era aquest el moment oportú ja que s'havia d'esperar que prenguessin la iniciativa els extremistes de l'esquerra, que a mi no hauria trigat a més que dos o tres mesos. No ha estat aquest el procediment i estic plenament convençut que tots els que ho han acordat ho han fet amb rectitud de consciència i creient que era el moment propici.
Confesso que em remordeix un xic la consciència no haver en el moment de perill agafar un fusell i mort juntament amb tants amics que han donat la vida. Em semblava, i em sembla encara, que aquesta era la meva obligació, però va tenir la debilitat d'escortar el consell de diferents persones que em deien que el càrrec em privava la intervenció personal en una lluita que no és preveia és presentés a mort com ha succeït. Tingueu, però, la seguretat que el vostre fill no és un covard i que no tem, amb la gràcia de Déu, mirar la mort cara a cara.
Jo no sé quin serà l’esdevenidor que Déu te reservat a Espanya. Seguiu el que sigui no cal perdre l'optimisme, perquè per sobre de tot sabem que els poders i les potestats de l'infern podran en definitiva contra l'Església de Crist i pel que fa a Espanya, mai com ara n'hem de posar tanta confiança en el compliment de la promesa que el Sagrat Cor regnarà Espanya.
Quan aquests dies, en moments d'aplanament, humanament inevitables, em sento inclinat a sumar-me al clam dels cristians semblant al dels apòstols a la barca enmig de la tempesta - “Senyor, salveu-nos que anem a morir” – em temo sentir l'hora menys pensada la veu reptora del Diví Mestre amb la gran acusació: “Homes de poca fe”. És ben cert que aquest mar tempestuós d´Espanya que sembla que ens volem engolir, es pot calmar instantàniament amb un simple gest del bon Jesús.
Un encarrec vull fer-li, mare meva estimada, per tots i cadascun d'aquests nombrosos amics (a la plenitud d'edat alguns, joves i joves altres, infants encara uns pocs) que jo tinc a Valls, a tots i cadascun dels quals estimo més que a mi mateix. A tots aquests que han format la Congregació i l'Agrupació i han estat amics meus tramete-lis l'encàrrec meu que, per damunt de tot, passi el que passi, vingui el que vingui i costi el que costi no abandonin mai les creences del Catolicisme i no facin traïció a la fe.
I vosté, mare meva estimada, per al cas que es compleixin els pressentiments que va tenir l'ultima i estreta abraçada del seu fill que es despedeix amb la nostra cristiana i catalana frase d'“Al Cel ens puguem veure.”
Tomàs Caylà.”
Caylà, va exercir l'advocacia a Valls i va ser l'impulsor de les publicacions Joventut i La Crònica de Valls. La seva producció periodística va ser intensa i extensa des del 1919 fins al 1936, en què moriria assassinat. Caylà defensava que el foralisme carlí es contraposava al despotisme liberal dels nacionalismes, les doctrines autoritàries dels quals eren semblants a les soviètiques i a les pràctiques clarament feixistes. Per això, reafirma la defensa de l'autonomia sense perjudici de la unitat espanyola, d'acord amb els principis tradicionals d'una Espanya regida per una monarquia federativa integradora de tots els pobles, als quals uneixen interessos d'ordre històric, econòmic, cultural, etc. , per configurar un estat federal. Caylà va ser assassinat, no se sap perquè facció del Front Popular, al cap de pocs dies d'iniciar-se el cop militar del 1936, contra el qual el mateix Caylà havia mostrat la seva clara oposició. El seu pare també havia estat assassinat molts anys abans.
Durant la mateixa Guerra Civil, Caylà va ser exalçat com a màrtir del bàndol nacional en un fullet hagiogràfic publicat el 1938. Després de la conquesta de Catalunya per part dels revoltats el 1939, Caylà i altres vallencs caiguts o executats van ser enterrats al nou Panteó dels Màrtirs del cementiri de Valls. Se li va posar el seu nom a un carrer del nucli antic, que encara conserva. A la dècada de 1940, Caylà era considerat un heroi pels carlistes de Tarragona, tant pels oposats al franquisme com pels que van optar per aliar-se amb el règim donant suport a l'autoproclamat pretendent Carles VIII. El 1943 es va fundar a Valls el setmanari Joventut, dissenyat com a continuació de Joventut, publicat en castellà i subtitulat Setmanari nacional sindicalista. Tenia poc en comú amb la publicació original de Caylà.
Caylà va ser objecte d'homenatges per part de la facció antifranquista intransigent dels sivattistes, la figura de Caylà va caure en l'oblit. Joan Guinovart i Escarré, va ser secretari personal de Caylà de mitjans de la dècada de 1930 i posterior membre del Partit Carlista de Carles Hug als 70. Va presentar el Reit Jaume III, disposat abans a la tolerància que a la intransigència secretari personal de Caylà, Guinovart es va presentar a les eleccions municipals de 1948 contra el candidat falangista i va guanyar.
El 1961 es va descobrir una placa commemorativa a Valls; podia llegir-se "Tomás Caylá exemple viu. Amb fermesa mai vençuda, el fill il·lustre de Valls, D. Tomàs Caylà i Grau, Cap dels Carlistes de Catalunya, aquí va donar valerosament la sang i la vida pels ideals de Déu, Furs, Pàtria i Rei". El succés va venir acompanyat de la construcció d'un castell i la divulgació de pamflets. La seva memòria començaria a ocupar un lloc destacat en el discurs polític carlista a finals dels 60, quan els partidaris del socialisme autogestionari, agrupats al voltant del jove príncep carlí, Carles Hugo, van intentar prendre el control del moviment. Per recolzar la seva visió política, van voler recuperar la història del carlisme, presentant-la com una lluita popular i social dels carlistes veritables enfrontats als aristòcrates, clericals i reaccionaris que s'haurien infiltrat al partit. Caylà va començar a ser presentat com un cas paradigmàtic d'autèntic carlí, tolerant, humanista, progressista, protosocialista, anticapitalista i democràtic. La seva segona biografia, escrita per Joan Guinovart, també exalçaria la seva figura, encara que buscant la visió oposada a l'anterior; va ser publicada el 1997 i encaixa en aquesta perspectiva progressista.
Joan Guinovart i Escarré, Tomàs Caylà, un home de la terra, Valls, 1997
Maurici de Sivatte (1933-1934; 1939-1949)
(1.8.1901-28.2.1980). Advocat. Maurici de Sivatte havia nascut a Arenys de Mar l'u d'agost de 1901. La seva família, provençal, s'havia instal·lat a Catalunya a principi del segle XIX però bàsicament procedia per part femenina de Calonge i Barcelona. El seu pare seria president del Cercle Tradicionalista de Barcelona, a més de membre de la Junta Provincial de Barcelona i de la Junta Regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, va participar en l'alçament d'octubre de 1900 a Badalona tot marxant a l'exili. En tornar fou fundador del Foment de Premsa Tradicionalista i va reactivar El Correo Catalán. En morir ben aviat la seva mare va ser educat per la seva àvia, Maria Mercè de Llopart i Xiqués. Tenien força propietats a l'actual Nou Barris destacant la Torre del Baró (comprada el 1873, la casa familiar va ser enderrocada posteriorment durant la construcció de l'autopista i la via del ferrocarril. Es trobava al lloc que ocupa actualment l'estació de tren de Barcelona Torre del Baró) on es va instal·lar Maurici en casar-se amb Assumpció Algueró, de Tarragona el 1924. Van tenir 13 fills. El 1922 el pare de Maurici va signar un manifest on reconeixia a Alfons com a monarca i va presentar-se com diputat per la Lliga Regionalista catalana a la Diputació de Barcelona. Maurici va combinar la militància carlista dins el jaumisme amb la nacionalista catalana a la Lliga.
El juny de 1931 va ser cofundador de Reacció, un setmanari que deia combatre l'"acció demagògica, dissolvent i corrosiva" del "liberalisme ateu" mitjançant la recuperació dels valors tradicionals. L'abril de 1932 es va presentar com a candidat per Girona al recentment creat Parlament de Catalunya dins de la Coalició Catòlica gironina, però no va aconseguir acta de diputat. En reunir-se les tres branques del tradicionalisme a la Comunió Tradicionalista, Sivatte es va dedicar a tasques de propaganda. El maig de 1932 va formar part de la comissió que proporcionava suport financer a la Setmana Tradicionalista, encara que ell mateix no fos un dels oradors. Al juny va contribuir a l'obertura del Cercle Central Tradicionalista a Barcelona, del qual seria primer vicepresident i després president. En una ocasió va arribar a ser detingut breument per les autoritats després d'una manifestació carlista. Tot i haver participat a la Lliga, Sivatte formava part de la facció del carlisme català que advocava per una postura radical d'intransigència doctrinal, davant del grup de dirigents de més edat acostumats als pactes. Quan al maig de 1933 Miguel Junyent va renunciar a la prefectura regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, Sivatte va ser nomenat el seu successor. El Rei Alfons Carles, coincidia que el nou format de militància requeria nous dirigents dinàmics; segons un historiador progressista, en canvi, va ser el sector dels reaccionaris integristes el que va aconseguir que s'imposés la decisió. El canvi va provocar una amenaça de fractura en el carlisme català que va debilitar la seva cohesió interna. La designació de Sivatte va durar menys d'un any i va estar marcada principalment pels seus esforços a construir les estructures regionals paramilitars del Requetè. Malgrat el seu condició de cap regional, Sivatte no va presentar candidatura a les eleccions generals de 1933. Al març de 1934 els polítics més veterans van contraatacar i van aconseguir una ordre de l'abanderat Alfons Carles que va posar Llorenç Maria Alier al capdavant de la Comunió Tradicionalista a Catalunya, quedant Sivatte relegat al lloc de subcap regional.
Com a líder provincial del Tradicionalisme, Sivatte es va centrar en la formació del Requetè i en activitats de propaganda, actuant de vegades com a representant d'Alier en mítings carlistes. A nivell nacional, es va mostrar contrari a les aliances amb alfonsins que defensaven altres tradicionalistes com el comte de Rodezno i Víctor Pradera. Després del triomf del Front Popular el febrer de 1936, va actuar com a representant del carlisme català en les converses amb els dirigents locals de la UME (Unió Monàrquica Espanyola) i va traçar els primers plans d'insurrecció antirepublicana. Un d'ells va estar a punt de posar-se en marxa la primavera del 1936. Quan l'operació va ser avortada a l'últim minut, Sivatte formava part del comando català del Requetè. D'acord amb l'historiador César Alcalá, va ser Sivatte qui va proposar Tomàs Caylà com a substitut d'Alier, que havia presentat la seva renúncia com a cap regional a principis d'aquell any. El nou dirigent català va encomanar a Sivatte la tasca de recaptar fons per a l'acció militar prevista. Sivatte va prosseguir així mateix les negociacions amb la UME, quedant insatisfet amb el plantejament dels generals: aquests pretenien que el cop d'estat enderroqués el govern del Front Popular, mentre que la intenció de Sivatte i els tradicionalistes era enderrocar la República.
Sivatte es va implicar profundament en la preparació de la rebel·lió tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya, procurant una estreta col·laboració entre la UME i els requetès catalans pel que fa a les disposicions militars. Després de rebre de Pamplona la notícia de l'acord final aconseguit amb l'exèrcit, el 18 de juliol Sivatte i Caylà es van reunir per donar l'ordre d'alçament als seus efectius per al dia següent. Des d'aquell moment, uns 3.000 voluntaris de primera línia i 15.000 auxiliars van quedar sota el comandament del cap català del Requetè, Josep Maria Cunill Postius, terrassenc nomenat per Sivatte. Degut al fracàs de la insurrecció a Barcelona, després de dos dies de combats els requetès catalans es van dispersar; alguns van morir, altres van ser capturats i els que van poder es van amagar o van abandonar la regió. No és clar quin va ser el parador exacte de Sivatte, que es va amagar quan els republicans van recuperar el control total de Barcelona. A principis d'agost de 1936 va aconseguir embarcar cap a Marsella amb un passaport polonès fals. Des de França va passar a la zona sublevada i després de la presa de Guipúscoa pels nacionals, es va instal·lar a Sant Sebastià. A la capital guipuscoana va cofundar la Comissió Carlista per a Afers de Catalunya, un organisme creat principalment per ajudar els exiliats catalans, encara que també va participar en activitats d'espionatge. Posteriorment es va traslladar a Saragossa a mesura que els refugiats carlistes creuaven el front o arribaven a Aragó a través de França. Juntament amb Cunill, que havia aconseguit arribar a la zona rebel escapant per poc de la seva execució, va concebre la idea d'organitzar un batalló requetè compost íntegrament per catalans, que el desembre de 1936 naixeria amb el nom de Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. Sivatte es va encarregar de la seva formació, col·laborant també en Fronts i Hospitals, una organització dirigida per tradicionalistes que atenia els ferits de guerra i els combatents del front, encara que difereixen els relats sobre el paper exacte de Sivatte.
Encara que alguns autors afirmen que el 1949 Sivatte també va ser expulsat del carlisme, altres sostenen que es va separar voluntàriament de la Comunió. El cisma va quedar demostrat en dos aplecs de Montserrat, organitzats des de 1949 de manera separada per xavieristes i sivattistes. Els últims no van constituir en un principi un organisme formal; es van organitzar al voltant del Centre Familiar Montserrat, que actuava més com a cercle social que com a organització política. Políticament Sivatte va mantenir la seva postura anterior: reconeixia Don Xavier com a legítim cabdill carlista, oposant-se a la fórmula de regència, al compromís dinàstic i a l'entesa amb el franquisme. A excepció de Catalunya i part de Navarra, no va aconseguir gaire suport entre les masses carlistes. Aquesta situació va canviar quan a principis dels 50 es van generalitzar les veus a favor de la fi de la regència, amb el suport del propi Fal Conde. D'aquesta manera, la proclamació de Don Xavier el 1952 com a successor legítim de la Corona durant el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona podria considerar-se un triomf personal de Sivatte. No obstant, l'anomenada Acta de Barcelona va venir immediatament acompanyada d'una sèrie de declaracions que semblaven restar importància a la proclamació, que va començar a erosionar el reconeixement de Sivatte a Don Xavier.
La postura de Sivatte cap al franquisme va continuar sent hostil. Quan el 1952 va avançar el projecte de construir a Montserrat un mausoleu dedicat als requetès morts en campanya, Sivatte s'hi va oposar per formar part de la propaganda franquista. Per aquesta raó va ser detingut i multat juntament amb altres dels seus partidaris, mesures que van evitar la seva participació en posteriors aplecs de Montserrat, com el de 1954. Quan a mitjans dels 50 el carlisme va aparcar la seva estratègia d'oposició i va intentar buscar un acostament al franquisme, els sivattistes van respondre amb fortes crítiques. En una nota del 1955 preguntaven: S'ha resignat el senyor Xavier la seva Missió al general Franco? Sivatte. Aquell any els dos grups acordarien organitzar la concentració de Montserrat de manera conjunta. Els falangistes preferien sabotejar els aplecs sivattistes abans que els javieristes; després dels violents enfrontaments del 1954, Sivatte es va veure obligat fins i tot a tancar temporalment la seva oficina d'advocat. A mitjans de la dècada de 1940, abans del cessament de Sivatte com a cap català, l'aplec de Montserrat congregava 30.000 persones; a principis dels 50 solia reunir 4.000 participants, al començament dels 60 només assistien unes 500 persones; les forces de seguretat van estimar l'assistència al voltant del 200. El principal acte xavierista era el Via Crucis de Montejurra, que reunia uns 50.000 assistents; posteriorment la xifra va augmentar fins a 100.000.
L'abril de 1956 els sivattistes es van reunir a Perpinyà (Catalunya Nord) amb el ja Rei Xavier, que acceptaria signar un document rebutjant qualsevol compromís dinàstic amb els alfonsins i amb Franco; Sivatte, tement un nou pas enrere, es va negar. Va presentar a més la declaració a la Junta Suprema de les Regions, un organisme carlí acabat d'establir i rebel, entestat a evitar un gir projoanista i profranquista. La Junta pretenia mantenir el Rei Xavier en una caixa de vidre i separar-lo de la política diària. El nou cap delegat tradicionalista, José María Valiente, va reaccionar forçant la dissolució de la Junta, al que Sivatte va respondre amb la publicació del document de Perpinyà sota el títol de Manifest dels espanyols. Per aleshores ja s'havia convençut que la lleialtat al Rei Xavier era en un atzucac i que calia una solució alternativa.
Com a líder provincial del Tradicionalisme, Sivatte es va centrar en la formació del Requetè i en activitats de propaganda, actuant de vegades com a representant d'Alier en mítings carlistes. A nivell nacional, es va mostrar contrari a les aliances amb alfonsins que defensaven altres tradicionalistes com el comte de Rodezno i Víctor Pradera. Després del triomf del Front Popular el febrer de 1936, va actuar com a representant del carlisme català en les converses amb els dirigents locals de la UME (Unió Monàrquica Espanyola) i va traçar els primers plans d'insurrecció antirepublicana. Un d'ells va estar a punt de posar-se en marxa la primavera del 1936. Quan l'operació va ser avortada a l'últim minut, Sivatte formava part del comando català del Requetè. D'acord amb l'historiador César Alcalá, va ser Sivatte qui va proposar Tomàs Caylà com a substitut d'Alier, que havia presentat la seva renúncia com a cap regional a principis d'aquell any. El nou dirigent català va encomanar a Sivatte la tasca de recaptar fons per a l'acció militar prevista. Sivatte va prosseguir així mateix les negociacions amb la UME, quedant insatisfet amb el plantejament dels generals: aquests pretenien que el cop d'estat enderroqués el govern del Front Popular, mentre que la intenció de Sivatte i els tradicionalistes era enderrocar la República.
Sivatte es va implicar profundament en la preparació de la rebel·lió tant a Barcelona com al conjunt de Catalunya, procurant una estreta col·laboració entre la UME i els requetès catalans pel que fa a les disposicions militars. Després de rebre de Pamplona la notícia de l'acord final aconseguit amb l'exèrcit, el 18 de juliol Sivatte i Caylà es van reunir per donar l'ordre d'alçament als seus efectius per al dia següent. Des d'aquell moment, uns 3.000 voluntaris de primera línia i 15.000 auxiliars van quedar sota el comandament del cap català del Requetè, Josep Maria Cunill Postius, terrassenc nomenat per Sivatte. Degut al fracàs de la insurrecció a Barcelona, després de dos dies de combats els requetès catalans es van dispersar; alguns van morir, altres van ser capturats i els que van poder es van amagar o van abandonar la regió. No és clar quin va ser el parador exacte de Sivatte, que es va amagar quan els republicans van recuperar el control total de Barcelona. A principis d'agost de 1936 va aconseguir embarcar cap a Marsella amb un passaport polonès fals. Des de França va passar a la zona sublevada i després de la presa de Guipúscoa pels nacionals, es va instal·lar a Sant Sebastià. A la capital guipuscoana va cofundar la Comissió Carlista per a Afers de Catalunya, un organisme creat principalment per ajudar els exiliats catalans, encara que també va participar en activitats d'espionatge. Posteriorment es va traslladar a Saragossa a mesura que els refugiats carlistes creuaven el front o arribaven a Aragó a través de França. Juntament amb Cunill, que havia aconseguit arribar a la zona rebel escapant per poc de la seva execució, va concebre la idea d'organitzar un batalló requetè compost íntegrament per catalans, que el desembre de 1936 naixeria amb el nom de Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. Sivatte es va encarregar de la seva formació, col·laborant també en Fronts i Hospitals, una organització dirigida per tradicionalistes que atenia els ferits de guerra i els combatents del front, encara que difereixen els relats sobre el paper exacte de Sivatte.
Maurici de Sivatte no va ingressar a la Junta Nacional Carlista de Guerra i no va participar en les crucials reunions de la Comunió de principis de 1937 que van tractar la imminent amenaça d'unificació forçosa en un partit oficial de l'Estat. Tanmateix, se sap que va formar part de la facció intransigent que s'oposava feroçment a la unitat dissenyada per Franco. Quan va ser promulgat el Decret d'unificació, va intentar eludir-lo. Al llarg de 1938 la Comissió per a Afers de Catalunya, constantment atacada per la secció catalana de FETJONS, va passar a denominar-se Prefectura Regional de la Comunió. Probablement fos en aquell moment quan Sivatte va assumir per segona vegada la prefectura del carlisme català. A mesura que el tradicionalisme anava sent cada vegada més marginat en el nou entramat polític franquista, Sivatte va instar el nou regent de la Comunió a adoptar una postura decidida. Al seu parer, la fórmula de regència era desafortunada i contribuïa al desarmament moral del carlisme; en les seves cartes a Don Xavier, li recomanava cortesament encara que amb fermesa que posés fi a la regència i es declarés rei legítim d'Espanya.
Després de la conquesta de Catalunya per les tropes revoltades, Sivatte va tornar a la seva Barcelona i va posar tot el seu afany a tractar de reconstruir les estructures del carlisme a la regió. Els seus primers esforços van resultar avortats; la comandància militar va clausurar tots els cercles que acabaven de reobrir-se i va ordenar l'expulsió de Sivatte de Catalunya. El seu exili, que duraria uns mesos, va convèncer Sivatte que no era possible un modus vivendi en el nou sistema imperant. Dins del carlisme va formar part de la facció intransigent encapçalada per Manuel Fal Conde que tractava de preservar la identitat tradicionalista i es negava a integrar-se a les estructures franquistes. La resposta de les noves autoritats no es faria esperar. El 1940, durant el primer aniversari de la conquesta nacional de Barcelona, Sivatte va estar detingut a la Presó Model; general Alfredo Kindelán. Les relacions entre carlistes i falangistes catalans van continuar sent extremadament tenses, arribant a produir avalots en no poques ocasions. Finalment, el règim va reconèixer cert potencial carlista a la regió i es va permetre als tradicionalistes una llibertat desconeguda per a altres col·lectius. El carlisme català emergiria com el més dinàmic i més ben organitzat de tot el país i el 1939 va reactivar l'Aplec de Montserrat.
El 1943 Sivatte va ser un dels signants del document Reclamació de Poder, que exigia al General Franco el desmantellament del règim nacional-sindicalista i la restauració de la monarquia tradicional. Aquesta seria la seva última actuació dins de l'executiva de la Comunió. Com a mostra del seu desencís amb els creixents contactes amb alfonsins i tement algun tipus de compromís dinàstic, el 1944 Sivatte va renunciar al seu lloc de vocal de la Junta Nacional Carlista, encara que va conservar el seu lloc de cap regional de Catalunya. També el preocupava el que percebia com a falta de direcció a la Comunió Tradicionalista, el desconcert polític i especialment la regència inactiva de Don Xavier. En un document de finals de 1945 negava rotundament drets dinàstics a Don Juan i Don Carles Pius i recomanava una postura valenta i decidida per part del regent; aviat seguirien altres documents igualment crítics. Com a part de la seva estratègia, Sivatte va idear una gran manifestació carlista a Pamplona el desembre de 1945 que va acabar en disturbis i detencions.
Entre 1947 i 1949 les relacions de Sivatte amb Fal Conde i Don Xavier es van deteriorar. El cap català insistia que la Junta de Caps Regionals i Provincials havia d'exigir formalment a Don Xavier, mitjançant una gran assemblea carlista, posar fi a la confusió originada per una regència que feia onze anys que s'allargava: "el carlisme, sense Rei o sense Regent efectiu, no pot existir ni molt menys lluitar amb Franco, ni amb D. Joan, ni potser sobretot amb don Carles" (1948). Fal Conde frustraria aquest intent diluint el missatge final. També va resistir a la pressió preparada per Sivatte durant l'Aplec de Montserrat de 1947. La nova Llei de Successió, que va comptar amb el suport de Fal al referèndum, va portar Sivatte a creure que Franco obria el camí per a una futura restauració alfonsina, cosa que va refermar el seu to peremptori dels dirigents tradicionalistes. En un últim intent de posar ordre després de la publicació d'una nova carta pels carlistes catalans, el febrer de 1949 Fal Conde va viatjar a Barcelona, només per ser informat que «per aquell camí el carlisme no podia caminar». El març de 1949 Don Xavier va cessar Sivatte com a cap regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya.
La postura de Sivatte cap al franquisme va continuar sent hostil. Quan el 1952 va avançar el projecte de construir a Montserrat un mausoleu dedicat als requetès morts en campanya, Sivatte s'hi va oposar per formar part de la propaganda franquista. Per aquesta raó va ser detingut i multat juntament amb altres dels seus partidaris, mesures que van evitar la seva participació en posteriors aplecs de Montserrat, com el de 1954. Quan a mitjans dels 50 el carlisme va aparcar la seva estratègia d'oposició i va intentar buscar un acostament al franquisme, els sivattistes van respondre amb fortes crítiques. En una nota del 1955 preguntaven: S'ha resignat el senyor Xavier la seva Missió al general Franco? Sivatte. Aquell any els dos grups acordarien organitzar la concentració de Montserrat de manera conjunta. Els falangistes preferien sabotejar els aplecs sivattistes abans que els javieristes; després dels violents enfrontaments del 1954, Sivatte es va veure obligat fins i tot a tancar temporalment la seva oficina d'advocat. A mitjans de la dècada de 1940, abans del cessament de Sivatte com a cap català, l'aplec de Montserrat congregava 30.000 persones; a principis dels 50 solia reunir 4.000 participants, al començament dels 60 només assistien unes 500 persones; les forces de seguretat van estimar l'assistència al voltant del 200. El principal acte xavierista era el Via Crucis de Montejurra, que reunia uns 50.000 assistents; posteriorment la xifra va augmentar fins a 100.000.
L'abril de 1956 els sivattistes es van reunir a Perpinyà (Catalunya Nord) amb el ja Rei Xavier, que acceptaria signar un document rebutjant qualsevol compromís dinàstic amb els alfonsins i amb Franco; Sivatte, tement un nou pas enrere, es va negar. Va presentar a més la declaració a la Junta Suprema de les Regions, un organisme carlí acabat d'establir i rebel, entestat a evitar un gir projoanista i profranquista. La Junta pretenia mantenir el Rei Xavier en una caixa de vidre i separar-lo de la política diària. El nou cap delegat tradicionalista, José María Valiente, va reaccionar forçant la dissolució de la Junta, al que Sivatte va respondre amb la publicació del document de Perpinyà sota el títol de Manifest dels espanyols. Per aleshores ja s'havia convençut que la lleialtat al Rei Xavier era en un atzucac i que calia una solució alternativa.
Després de decidir abandonar al Rei Xavier, a qui considerava un príncep dubitatiu i poc fiable, Sivatte va començar a buscar alternatives. El 1957 va mantenir contactes amb Don Antoni, representant de l'altra branca borbònica que segons la facció carloctavista ostentava els drets a la corona. Tot i això, les converses no van donar cap resultat. El maig de 1957 Carles Hug, el fill gran de Xavier I, va fer una entrada fulminant a l'escenari polític espanyol i va ser rebut amb enorme entusiasme per la multitud congregada en la concentració anual de Montejurra. Molts sivattistes van considerar llavors que els anys d'apatia havien acabat i alguns d'ells van tornar a unir-se als xavieristes. No és clar fins a quin punt el mateix Sivatte va arribar a considerar Carles Hug com a alternativa a Xavier I, si bé recelava del to profranquista dels seus discursos. Quan a finals de 1957 els tradicionalistes partidaris de la successió alfonsina van proclamar a Don Juan rei legítim, Sivatte va sentir la necessitat de donar un nou impuls al "carlisme autèntic". A l'aplec de Montserrat del 20 d'abril de 1958 Sivatte va proclamar la Regència Nacional i Carlista d'Estella (RENACE), un organisme que diria ser dipositari dels autèntics principis carliste i s'auto proclamaria l'"autoritat suprema de la Comunió Carlista. La regència no va reconèixer cap pretendent o dinastia i el seu manifest fundacional afirmava de manera contundent: «no tenim Rei legítim». El mateix manifest deia salvaguardar l'esperit carlista contra les creixents distorsions, especialment contra les falsificacions forçades per el franquisme, un sistema que consideraven que «ha faltat essencialment» i que segons ells, Xavier I, en el seu doble joc, no s'oposava sinó que de fet recolzava. Sivatte no proporcionaria cap informació sobre els objectius finals de RENACE ni sobre la seva composició i modus operandi.
RENACE, que no va aconseguir reunir un suport considerable entre els carlistes, va veure la seva base política reduïda principalment a Catalunya, encara que va rebre declaracions d'adhesió de grups tradicionalistes d'altres regions com Navarra, País Basc i Andalusia. Cap dirigent carlista destacat a nivell estatal es va adherir a Sivatte, encara que alguns com Joaquín Baleztena li van manifestar el seu suport. A principis de la dècada de 1960 es va fer evident que RENACE, lluny de ser una força dinàmica i renovadora, era una altra facció carlista més, encara que la seva puresa doctrinal i antifranquisme la va convertir en un punt de referència en l'àmbit tradicionalista. Encara que Sivatte pogués imaginar al principi que la iniciativa es materialitzaria en una formació política, el seu limitat èxit va fer que RENACE acabés sent més aviat un símbol, un grup de pressió i de teorització doctrinal. La seva activitat pública va consistir en la publicació de la revista Tiempos Críticos, la divulgació de diversos manifestos i especialment l'organització d'actes públics, generalment definits com a festes catòliques, que van comptar amb una assistència cada vegada menor. A part de la formació de la seva Junta Suprema, el grup no va adquirir una estructura formal. Els historiadors difereixen respecte a la relació entre RENACE i les anomenades Juntes de Defensa del Carlisme, iniciatives locals que van sorgir a totes les Espanyes entre 1962 i 1963.
A la dècada de 1960 Sivatte i RENACE van mantenir la seva línia tradicionalista i intransigent. Un dels seus temes recurrents era la negativa a la restauració alfonsina en general, així com a qualsevol acord dinàstic carlista amb els juanistes en particular oposició a la col·laboració amb el franquisme, que s'expressava de manera cada cop més contundent i desafiant a mesura que el règim es liberalitzava i s'anava relaxant la censura a la vida pública. A poc a poc, el grup va començar a destacar-se per el seu catolicisme ultraconservador, oposat a l'esperit del Concili Vaticà II i les seves repercussions a Espanya, com la Llei de Llibertat Religiosa. RENACE també continuaria sent feroçment hostil a tota manifestació de liberalisme; i molt més a les ideologies d'esquerres, amb freqüents al·lusions a una "revolució mundial". Fins i tot el 1964 Sivatte va tractar de mantenir relacions cordials amb Carles Hug però l'intent va resultar contraproduent per als seus interessos quan un nombre significatiu de sivattistes, incloent Carles Feliu de Travy, van abandonar RENACE i es van reintegrar al xavierisme. La conversió va suposar un cop dur per a Sivatte, que va assegurar que el príncep era un "traïdor" i un "revolucionari esquerrà" i es va oposar amb vehemència al seu intent de liderar el carlisme, postura que l'aproparia en certa manera a Fal Conde. Amb el temps, RENACE va anar quedant cada vegada més marginat. Per la seva incapacitat d'atreure joves militants, es va anar convertint en un grup d'opositors d'edat avançada. El 1970 representants de les Juntes de Defensa i de RENACE es van reunir a Estella per coordinar les seves activitats; la reunió només produiria alguns documents, que van quedar eclipsats per la dinàmica socialista del nou Partit Carlista. A l'aplec anual sivattista de Montserrat de 1973 només es van presentar 150 persones. L'any següent Sivatte seria detingut i multat a Montserrat, potser l'últim signe de reconeixement polític que va rebre a la seva vida.
Després de la mort de Franco i durant la Transició, RENACE es va oposar fermament al procés de democratització i va continuar defensant la idea d'un règim catòlic, tradicionalista i antidemocràtic. Alguns autors assenyalen que els sivattistes, sempre hostils al franquisme, es van acostar paradoxalment durant el seu desmantellament a l'anomenat búnquer postfranquista. El 1978 RENACE donaria vida a un partit polític anomenat Unión Carlista, que tindria escassa rellevància. Malgrat la diabetis i la immobilitat que patia, fins a la seva mort Sivatte no va deixar d'anar a cap aplec de Montserrat. Va morir a Barcelona el 28 de febrer de 1980.
Josep Maria Puig Pellicer (1949-1960)
José María Puig Pellicer (Barcelona, 12.6.19131-11.1.1980) va ser un empresari. El 1949 va ser nomenat per Manuel Fal Conde Cap Regional de la Comunió Tradicionalista lleial a la regència de Xavier de Borbó Parma, en substitució de Maurici de Sivatte, octavistes i sivattistes, eren molt nombrosos a la regió, si bé després de la mort de l'arxiduc Carles Pius d'Habsburg-Lorena Borbó, els octavistes anirien tornant de mica en mica al xavierisme. En l'exercici del seu lloc, Puig Pellicer va organitzar multitudinaris aplecs carlins a Montserrat on es va exaltar el 18 de juliol i va definir la Guerra Civil Espanyola com a «Croada». En cessar Manuel Fal Conde com a Cap Delegat de la Comunió Tradicionalista el 1955, molts carlistes temien que Don Javier realitzaria una política de cessions al règim de Franco que conclouria amb una possible acceptació de la successió a la corona de Don Juan, a qui algunes personalitats tradicionalistes van arribar a reconèixer com a rei legítim d'Espanya el 1957. Després de la concentració carlistaa de Montejurra del 1956, Puig Pellicer va participar en una junta organitzada per Maurici de Sivatte que va actuar al marge de la Secretaria General presidida per José María Valiente. L'anomenada Junta Suprema de les Regions, en què van participar els representants carlistes de Catalunya, Aragó, Guipúscoa, Navarra i València, va fer públic un document confidencial en què Xavier reclamava els seus drets a la corona d'Espanya, i va emetre el 3 de juny des de Pamplona un manifest que criticava durament el règim franquista com a «estatista, dictatorial, totalitari, capitalista i socialitzant». A mitjans de desembre de 1960 Puig Pellicer va dimitir com a Cap Regional de Catalunya, sent succeït per Juan Sáenz-Díez, resident a Madrid. En una Junta Regional celebrada el setembre de 1961, es va constatar la desorganització, abandó i profunda divisió de la Catalunya carlistaa, així com l'entrada a les Agrupacions d'Estudiants Tradicionalistes per «elements procedents del socialisme i del separatisme català». Posteriorment va ser nomenat cap Regional Josep Prat Piera, però, després de l'ascens de Carles Hug a la direcció de la Comunió l'abril de 1965, el 28 d'octubre d'aquell any Puig Pellicer era nomenat Delegat Regi per a l'antiga Corona d'Aragó. Després de la dimissió de Valiente com a Cap Delegat, el 1968 Pellicer va formar part d'una Junta Suprema Carlista, presidida per Juan José Palomino Jiménez, de la qual també van formar part Ricardo Ruiz de Gauna i Lascurain, Manuel Piorno i Martín de los Ríos, Ignacio Romero Osborne (marquès de Marchelina) i José María Zavala Castella.El 1971 José Puig Pellicer va presidir la citada Junta Suprema Carlista, que un col·laborador del setmanari Què passa? va acusar d'«una confabulació sense precedents, traint la fe catòlica, el patriotisme nacional, el fuerisme genuí, i només al servei del senyor Javier de Borbó-Parma i del senyor Hugo-Carlos de Borbó, posats en una actuació política que només serveix a la subversió més negra». No obstant això, la mateixa Junta Suprema es va veure desbordada pels «edecans» del príncep Carles Hug i Puig Pellicer no exerciria posteriorment cap càrrec directiu en l'anomenat Partit Carlista, creat per aquestes mateixes dates.
Gallec, nat a Santiago de Compostel·la. (1904-12.10.1990) La família de Juan Sáenz-Díez García era propietària del Banc Simeón, del qual aviat ocuparia un lloc directiu. 1929, que el va afectar a ell ia la seva família amb la pèrdua d'un milió de dòlars. No obstant això, als Estats Units va poder conèixer també el funcionament de la premsa nord-americana i així va concebre la idea de fundar un diari a Espanya. A Padrón (La Corunya) va participar l'any 1929 a la fundació d'Iría S.A., empresa dedicada a la fabricació de bombetes. Posteriorment, el 1936 va ser nomenat president de Colonials Sáenz-Diez S.A., societat dedicada a articles colonials i ultramarins a la qual va estar al càrrec fins a la seva dissolució el 1965. Sáenz-Díez va ser cofundador el 1951 d'Acció Social Patronal, organització sindical catòlica aliena al Sindicat Vertical i predecessora d'Acció Social Empresarial. El 1953 va comprar a títol personal el diari madrileny Informaciones, encara que el va posar a disposició de la Comunió Tradicionalista. Després de l'adquisició, segons Manuel de Santa Cruz, «el diari —sense ser portaveu oficial de la Comunió Tradicionalista— defensava i propugnava en la mesura legalment possible les orientacions carlines». Sáenz-Díez seria secretari del seu Consell d'Administració.
Militant tradicionalista, durant la Guerra Civil Espanyola Juan Sáenz-Díez va formar part de la Junta Nacional Carlista de Guerra, essent el seu delegat d'Intendència del carlisme pels militars insurrectes, va acordar que calia «afirmar la nostra personalitat davant del Poder Públic, amb tot el nostre contingut i amb l'acord que així hem vingut a la campanya». L'assemblea va acordar així mateix fer-ho present al General Franco, amb la finalitat de defensar la causa i els principis tradicionalistes dins del bàndol revoltat «contra tot atropellament i injustícia». A finals de 1936 Sáenz-Díez va adquirir El Correo Gallego. Després de la victòria franquista, Sáenz-Díez va ser un dels signants de la Manifestació dels Ideals Tradicionalistes, que reclamava la instauració de la monarquia tradicional. Després va formar part de la Junta Auxiliar del tradicionalisme amb personalitats carlistes com Joaquín Baleztena o el marquès de Mendiri.[cita requerida] Aquesta organització es va constituir com a substituta de la Junta de Guerra, fidel al cap delegat Fal Conde i contrària al Decret de Unificació, que el 1942 va arribar a qualificar el règim franquista d'«intrús i usurpador», acusant-lo d'haver «portat el desgovern i el malestar a tots els ordres de l'Administració pública i de la vida nacional». Coincidint amb el declivi del feixisme a Europa, la Junta reivindicava l'autoria de l'anomenat Alçament Nacional davant un règim que, «contra tota raó i tot dret, s'ha imposat bastant i contrariant els mòbils que van portar a vessar la sang i patir sacrificis de tota classe a tants i tants espanyols». L'estiu de 1943 Sáenz-Díez va ser un dels signants del manifest carlsita Reclamació de poder, que reclamava la restauració de la monarquia tradicional i va ser lliurat pel General Vigón a Franco, qui faria cas omís del document.
Després del cessament de Manuel Fal Conde com a cap delegat de la Comunió Tradicionalista el 1955, Sáenz-Díez va ser nomenat perXJavier de Borbó Parma membre de la nova Secretaria Nacional de la Comunió juntament amb José María Valiente, José Luis Zamanillo i Ignacio Hernando de Larramendi. Després de dimitir a mitjans de desembre de 1960 Josep Puig Pellicer com a Cap Regional de Catalunya, Juan Sáenz-Díez el va succeir en el càrrec amb caràcter de Delegat Regi. En una Junta Regional celebrada el setembre de 1961, va constatar la desorganització, abandonament i profunda divisió de la Catalunya carlista, així com la invasió de les Agrupacions d'Estudiants Tradicionalistes per «elements procedents del socialisme i del separatisme català». Sáenz-Díez va estar també al capdavant de la comissió econòmica de la Comunió Tradicionalista fins a ser destituït en el càrrec el 1963 per Xavier I, després d'oposar-se, juntament amb altres dirigents carlins, a la nova estratègia del príncep Carles Hug.
Juan Sáenz-Díez va ser nomenat president del Banc Simeón el 1965. Va cedir després el càrrec, encara que romandria a la junta directiva. El 1966 passaria a dirigir l'empresa Almacenes Simeón i el 1968 va ser vicepresident de Federació Financera, també del grup Simeón. Com a part de la política col·laboracionista del carlisme en aquells anys, el 1967 es va presentar sense èxit a La Corunya com a candidat a procurador a Corts en representació del terç familiar, amb una campanya que demanava el vot amb l'eslògan: «Vota a Juan Sáenz-Díez: Portaveu a Corts de l'Economia gallega. Defensor en elles dels valors permanents de la Pàtria. Servidor sempre dels principis espirituals». A més de la seva tasca política i empresarial, Sáenz-Díez va ser un dels redactors de la revista Missió, en què també escrivien altres escriptors carlistes com Juan Peña Ibáñez, Máximo Palomar, Fernando Polo, Rafael Gambra, Francisco Elías de Tejada, Agustín González d'Amezúa i Manuel Senante.
Després de l'expulsió de la família Borbó Parma el 1968 per part del govern, Sáenz-Díez va manifestar el seu desacord amb la mesura, així com amb la designació de Joan Carles de Borbó com a successor de Franco a títol de rei. En una carta de deu folis escrita a Laureano López Rodó, datada el 2 de maig de 1969, afirmava que Don Javier de Borbó Parma s'havia sumat, encara abans del seu inici, a l'Alçament del 18 de juliol i això el legitimava per aspirar a la Corona.
En produir-se la divisió al si del carlisme arran de l'expulsió de la família Borbó Parma i els anomenats Congressos del Poble Carlista (1970-1972), se li va proposar el 1971 formar part de la Germandat d'Antics Combatents de Terços de Requeté, organització oposada als Borbó-Parma, però va refusar. Tot i això, el 1972 va escriure una carta a Xavier, repudiant el programa revolucionari del recent creat Partit Carlista que liderava el príncep Carles Hug i afirmant que «no hi cap un carlisme socialista, ni un carlisme arreligiós ni un carlisme contrari al 18 de juliol». No obstant això, a la missiva deixava constància de la seva lleialtat a Xavier I, a qui considerava aliè a aquesta deriva i als textos que es feien circular en nom seu.
El 1975 va ser un dels signants d'unes cartes com a ultimàtum dirigides a Xavier i després a Carles Hug, en qui el pretendent acabava d'abdicar. En no rebre resposta, va participar en la reorganització de la Comunió Tradicionalista (1975) sota el lideratge de Sixt Enric de Borbó Parma que s'oposava als canvis ideològics del nou Partit Carlista. Sixt va nomenar Sáenz-Díez cap delegat de l'organització. Com a tal, va ser un dels signants que la van legalitzar com a partit polític el 1977 juntament amb Antonio María de Oriol, José Luis Zamanillo i José Arturo Márquez de Prado. El 1975 va formar part també de la directiva de la Germandat Nacional d'Antics Combatents de Requetés presidida pel general Luis Ruiz Hernández, amb el càrrec de tresorer. Com a nou dirigent tradicionalista, Juan Sáenz-Díez va ser col·laborador de l'històric diari El Pensamiento Navarro. En ell va publicar el 7 de gener de 1978 un article titulat Amb escarni per al poble navarrès, en què criticava la decisió del Consell de Ministres d'acceptar un text "preautonòmic" per a les tres províncies basques i Navarra, afirmant:
Navarra i les seves institucions tenen un historial noble i continuat. Navarra ha conservat Furs propis al llarg de la seva història, si bé retallats a la Llei Paccionada de 1841. Però encara després d'aquesta última data ha mantingut la seva pròpia personalitat, encara que no independent o separatista. Aquesta personalitat navarresa està representada per la seva Diputació Foral. Durant la Transició, els tradicionalistes sixtins es van aliar amb Fuerza Nueva i la Falange a la coalició Unió Nacional, obtenint a les eleccions generals de 1979 un escó per Madrid que va ocupar Blas Piñar. En el marc d'aquesta aliança, el 23 de novembre de 1980 Sáenz-Díez va ser un dels oradors a la Plaça d'Orient de Madrid, actuant en representació de la Comunió Tradicionalista amb motiu de la concentració organitzada per la Confederació Nacional de Combatents sota el lema «Per la unitat d'Espanya i l'esperança en el seu futur». El 1984 Sáenz-Díez va ser substituït com a cap delegat de la Comunió Tradicionalista per Carlos Cort y Pérez Caballero.
Josep Prat Piera (1961-1965)
(1898-1987). Nat a Sarrià. Va estudiar dret a la Universitat de Barcelona. El 1924 es va establir a Manresa per exercir d'advocat. Durant vint-i-tres tres anys va presidir el Cercle Tradicionalista manresà. Com a periodista va ser redactor del setmanari Seny i del diari Pàtria, tots dos tradicionalistes. Va ser president de l'Associació de la Premsa de Manresa i Comarca durant vuit anys. Va presidir la Lliga de la Perseverança. A més, va fundar l'Associació de Xòfers i la Mútua de Propietaris de Finques Rústiques. Durant tot el període de la República va mantenir una gran activitat política. Va ser regidor a l'Ajuntament de Manresa1. Arran dels fets del sis d'octubre del 1934 va ser segon tinent alcalde i regidor de Governació. A les eleccions de febrer de 1936, va ser candidat a Corts pel Front Català d'Ordre.Va fugir de Manresa a finals de 1937 incorporant-se al Terç de requetès Nostra Senyora de Montserrat, del que va ser un dels fundadors. Durant el franquisme es va dedicar a la professió d'advocat. L'any 1961 va ser nomenat cap regional de la Comunió Tradicionalista a Catalunya per José María Valiente, que considerava Prat un home molt conciliador, capaç de suavitzar les diferències internes del carlisme català. Malgrat això, durant la visita de Carles Hug a Catalunya el 1964 Prat Piera va destacar per fer un discurs, en català, violentment anticentralista.Va ser destituït per Carles Hug de Borbó Parma en la direcció de la Comunió Tradicionalista catalana i va morir a Manresa.
Antoni Domingo Francàs (1965-1968)
Carles Feliu de Travy (1968-1970)
Carles Feliu de Travy (Barcelona, 1923 – 5 de novembre de 2008) fou un advocat i polític carlista català. Des de molt jove va militar en les files aleshores clandestines de la Comunió Tradicionalista, fet que el va posar en oberta oposició al règim franquista, el qual el va perseguir, el va detenir i el va multar unes quantes vegades. De fet va formar part de la primera junta d'universitaris carlins (AET) que es va organitzar a Catalunya després de la guerra civil. Va ser detingut al maig de 1954, juntament amb un grup de carlins que havien acudit a l'Aplec de Montserrat. Va ser empresonat durant 5 dies i incomunicat. Durant les dècades de 1950 i 1960 va col·laborar amb les revistes catòliques integristes de Barcelona Cristiandad i El Cruzado Español, de la qual fou redactor. En 1958 un sector del carlisme català, dirigit per Maurici de Sivatte, del qual formava part Feliu de Travy, disgustat amb la política de José María Valiente, se separà de Xavier de Borbó i Parma, i amb motiu de l'Aplec de Montserrat proclamà la Regència Nacional i Carlista d'Estella (RENACE). No obstant això, en 1964, a través de gestions entre Feliu de Travy i Carles Hug de Borbó i Parma, es resoldria aquesta escissió, amb la reintegració de la major part dels antics «sivattistes» a la Comunió Tradicionalista.El 20 de març de 1966 va pronunciar un discurs a Saragossa sobre «Els Màrtirs de la Tradició i el futur polític». Va ser un dels oradors que van dissertar en els actes de Montejurra de 1966, reivindicant el concepte de «llibertat cristiana» com a participació en la vida pública de la comunitat.Fou també un dels oradors de la concentració del 12 de juny de 1966 a Montserrat, afirmant que els màrtirs del Terç de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat «No van morir ni pel centralisme administratiu, ni pel caciquisme evilecedor dels pobles d'Espanya al servei de les oligarquies que controlaven el Poder. Van morir per una Espanya, justa i lliure, i per això estem aquí». Estava anunciat com un dels oradors de la concentració de Vila-real, però un dia abans l'acte va ser prohibit pel govern. L'1 d'abril de 1967 seria entrevistat per la revista Montejurra, declarant contundentment que «els carlistes són catalanistes». El 17 de febrer de 1968 va substituir Antonio Domingo Francás com a Cap regional de la Comunió Tradicionalista del Principat de Catalunya, responsabilitat que va exercir fins a 1970. Com a advocat va defensar represaliats polítics del franquisme, així com de nombrosos carlistes davant del Tribunal d'Ordre Públic els anys 60-70. Autor de diversos treballs sobre dret polític, especialitat de la qual va ser professor a la facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona.Va ser entrevistat el 1968 per al llibre La otra cara de Cataluña, i el 1971 per al llibre Conversaciones con las corrientes políticas de España, en el qual va afirmar que «descentralitzar no és regionalitzar, ni tan sols municipalitzar: és simplement delegar funcions en els organismes inferiors. La realitat viva del nostre país, la seva història demana una altra cosa».Fou membre de l´Assemblea de Catalunya durant els anys 70. L'any 1999 Carles Hug de Borbó Parma li va impossr la creu de la Legitimitat Proscripta en un acte legitimista celebrat al cercle carlista de Vila-real. Carles Feliu va ser un gran teoritzador del sobiranisme i el confederalisme, insistint sempre en que «El mateix que entre els homes, l'entesa entre els pobles només es pot donar si aquests són lliures». En tal concepte, va ser un dels redactors del projecte d'Estatut (el de Sarrià) que el Partit Carlí de Catalunya va presentar a la comissió estatutària del Parlament de Catalunya. Va ser autor de l'obra Drets històrics, Constitució i llibertats (2006), prologada per Carles Hug de Borbó Parma i editada per l'associació Amics de la Història del Carlisme de Catalunya, de la qual n'era vicepresident. Aquest fullet va ser posteriorment traduït al castellà i publicat a la revista El Federal (nº 26, abril de 2006) del Partit Carlí. Va ser el pare de Carles Feliu Vives. És autor de l'obra inèdita Els Travy, cinc-cents anys d'història (Barcelona, 1992).
Gómez Bahillo el definia així: "Carles Feliu de Travy va estar sempre un home obert i dialogant, una persona antisectària en qualsevol de les facetes de la seva vida, que tractava de veure sempre el positiu de les coses; com obert, dialogant, antisectari i positiu és el carlisme català, és el Partit Carlí de Catalunya. Professor de Dret Polític en els inicis de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, exercí d’advocat fins al darrer moment, doncs, el dia el 5 de novembre de 2008 en que morí, al matí tenia un judici a Barcelona, i per la tarda tenia programada una conferència sobre carlisme en el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el marc del 175 aniversari del Carlisme. Fou persona d’una intensa activitat, i d’una educació exquisida en el tracte personal i en el debat polític. En mostrar el seu agraïment per qualsevol detall o atenció de la que fos objecte manifestava llur condició de barceloní amb el seu famós “gràcies, macos”. Amb el seu pletòric verb, mesurat per la prudència del jurista, en plena dictadura explicava que “democràcia s’oposa a oligarquia, i les oligarquies tracten llavors de passar per democràcies i recorren a l’expedient de confondre el poble amb el partit” i que democràcia “és la participació responsable dels ciutadans en la gestió pública”. En denunciar el projecte franquista d’associacionisme polític com subespècie de partit supeditat a la decisió del Comandament Superior del Partit únic, definia, ben al contrari, l’associació política com a “tota agrupació humana que persegueix un fi polític, que no necessariament ha de ser aconseguir que les persones que la composen assoleixen el poder polític”, i malgrat la seva prohibició, definia els partits com “agrupació de persones que promouen un programa de govern i que aspiren portar-ho a terme per si mateixos des del Poder”. Explicitava, també, que “el jovent adopta una actitud diferent a la dels seus majors, sense que hagi de ser-hi una actitud diametralment oposada, ja que existeix un evident xoc generacional. Però, aquest xoc és lògic i s’haguera donat igualment quaranta anys enrere d’haver-hi ocorregut aleshores el que succeeix ara” A la dècada dels cinquanta defensava que “per a l’exercici digne de l’advocacia era condició prèvia la vigència real de l’Estat de Dret”, que definí com “aquell en el qual l’exercici dels drets de la persona humana està perfectament garantit per a tot ciutadà d’acord a lleis, la interpretació de les quals i el seu abastament corresponen al poder judicial amb entera independència del poder executiu i de les conveniències de partit a que aquest pot mostrar-se sensible. Aquests drets neixen no de la voluntat del legislador, sinó de la naturalesa de l’home”. “La llei els ha de reconèixer en tota llur extensió –escriví Carles Feliu- i l’Autoritat s’ha de convertir en tot moment en la seva màxima valedora, sense accepció de persones”. En els seixanta sol•licitava l’abolició de la pluralitat de jurisdiccions “pels danys que pot ocasionar a la seguretat jurídica del país l’aplicació de determinades lleis especials (…) que sostreuen al coneixement dels jutges i tribunals ordinaris determinats delictes. Una sola llei i uns mateixos jutges per a tots, són la millor garantia de justícia per a tots”.De 1966 a 1970 va estar Cap regional dels carlistes catalans, essent un profund coneixedor del carlisme, al que prestava la seva capacitat oratòria, plena de correcció, disposició i saber fer. En aquest període quan alguns procuradors en Corts propugnaren una Llei Regional que articulés d’una manera més racional i justa el territori -justificació idèntica a la que utilitzaren els liberals del segle dinou per imposar la distribució en províncies-, Carles Feliu recordà que “Espanya no és uniforme, sinó varia, i precisament per què es va formar amb el conjunt de varis pobles dotats de pròpia personalitat – per quelcom es parlava abans de les Espanyes-. Està clar que una llei regional merament descentralitzadora no resol el problema. Menys ha de resoldre’l, ans al contrari, complicar-lo, una Llei regional que modifiqui la situació geogràfica de les regions en funció d’exigències econòmiques de les quals els racionalistes moderns fan el sant i senyal de la seva actuació”. “Com ningú ignora –deia Feliu-, descentralitzar no és regionalitzar, ni tan sols municipalitzar, és simplement delegar funcions en els organismes inferiors. La realitat viva del nostre país, la seva Història demanen altre cosa”.
Entre ell i Artur Juncosa Carbonell posaren la lletra que definia l’esperit i les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya. La seva personalitat fou determinant perquè el Partit Carlí de Catalunya estigués present als organismes d’oposició a la dictadura. Per què ell sí va estar un clar i destacat opositor a aquell règim, donant la cara sempre, signant totes les protestes possibles en favor dels drets humans i de la lluites populars. Els treballadors, els estudiants, els militants del front de lluita de barris i pobles del partit, i qualsevol carlí confiava en ell per la seva claredat d’idees i la seva bonhomia, fins al punt de que els militants del Partit teníem memoritzat el seu número de telèfon per si ens agafaven.
Era una persona molt volguda per tots els que li van tractar. Fa menys d’un any, un Magistrat em comentava com va conèixer en Carles Feliu i la impressió que li causà l’advocat carlí que defensava persones de qualsevol ideologia i que, molt sovint, era multat, perseguit, detingut, empresonat i a qui la dictadura el va privat del dret de viatjar a l’estranger durant una pila d’anys. Aquest jutge comentà que, a vegades, quan la policia aparcava aquells Seat 1500 grisos al carrer Diputació, prop de casa de Feliu, n’hi havia veïns que el trucaven perquè s’amagués, coneixedors de la seva activitat antifranquista. Altres advocats referiren al jutge com en Carles s’escapolí, en una ocasió, de la policia franquista quan anaren a casa seva a detenir-lo, o la sang freda mostrada en Santa Maria Mitjancera quan entraren els grisos a detenir els membres de l’ Assemblea de Catalunya allí presents.
De personalitat ben definida, es va diferenciar clarament d’aquells que, en la negra nit franquista, feren mutis pel fòrum i dels quals no varem tenir cap noticia fins ben avançat l’any 1977. Precisament, tots aquells que se l’adonaren de més revolucionaris que ningú quan el dictador estava ja ben mort.
Deixà ben reflectida la seva capacitat d’estimació durant la llarga malaltia que patí la seva dona, a la qual es va dedicar en cos i ànima, i en la transmissió de valors cap els seus fills. No obstant això, quan ens calia el seu assessorament sempre el tinguérem al nostre costat. Manolo Zabala, Ángel Cuadrado, altres militants i jo mateix varem recórrer a ell en busca de solucions per a múltiples qüestions de caire laboral, civil o penal que la lluita política i sindical del partit ens plantejava. Sense perdre mai la relació, d’ençà el moment en el qual les circumstàncies familiars li van permetre es dedicà, amb renovat vigor, a expressar llurs conviccions carlines en qualsevol indret de la geografia catalana on se li demanés la seva presència. Nomenat cavaller de la Legitimitat proscripta per en Carles Hug de Borbó-Parma, va estar un exemple de lleialtat a la dinastia legítima.
Fou un dels oradors en la diada del Partit en el 2007, i, per suposat que va estar present en la del 2008, a Santa Margarida de Bianya. En el dinar posterior a l’acte polític, vaig seure al seu costat i durant gairebé tres hores varem parlar del present i dels projectes de futur. Com a persona gran i sàvia, sabia que, com a treballadors, teníem de viure de realitats, tractant sempre de sumar i no pas de dividir la nostra gent, sense donar patents de carlisme, sense ofendre a ningú, sense insultar, sense difamar, sense mentir, sense amenaçar, sense caure en la marginalitat per la marginalitat. En el record que es mantindrà en el nostre cor i en la nostra lluita, li retrem aquest homenatge. Carles fins sempre."
Un dels dirigents del PPC, Xavier Carbonell, explicava: "Carles Feliu de Travy va néixer el 1923 a Barcelona, i va estar sempre un home obert i dialogant, una persona antisectària en qualsevol de les facetes de la seva vida, que tractava de veure sempre el positiu de les coses; com obert, dialogant, antisectari i positiu és el seu carlisme català, el Partit Carlí de Catalunya. Professor de Dret Polític en els inicis de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, exercí d’advocat fins al darrer moment, doncs, el dia 5 de novembre de 2008 en que morí, al matí tenia un judici a Barcelona, i per la tarda tenia programada una conferència sobre carlisme en el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el marc del 175 aniversari del Carlisme.
Per a tots els que li varem tractar, Carles Feliu era una persona molt volguda per la seva intensa activitat, i per llur exquisida educació en el tracte personal i en el debat polític. Agraïa qualsevol detall o atenció de la que fos objecte manifestant llur condició de barceloní amb el seu famós “gràcies, macos”. De pletòric verb, mesurat per la prudència del jurista, en plena dictadura explicava que “democràcia s’oposa a oligarquia, i les oligarquies tracten llavors de passar per democràcies i recorren a l’expedient de confondre el poble amb el partit” i que democràcia “és la participació responsable dels ciutadans en la gestió pública”. Explicitava, també, que “el jovent adopta una actitud diferent a la dels seus majors, sense que hagi de ser-hi una actitud diametralment oposada, ja que existeix un evident xoc generacional. Però, aquest xoc és lògic i s’haguera donat igualment quaranta anys enrere d’haver-hi ocorregut aleshores el que succeeix ara”.
Als anys cinquanta defensava “que l’exercici digne de l’advocacia era condició prèvia la vigència real de l’Estat de Dret”, que definí com “aquell en el qual l’exercici dels drets de la persona humana està perfectament garantit per a tot ciutadà d’acord a lleis, la interpretació de les quals i el seu abastament corresponen al poder judicial amb entera independència del poder executiu i de les conveniències de partit a que aquest pot mostrar-se sensible. Aquests drets neixen no de la voluntat del legislador, sinó de la naturalesa de l’home”. En els seixanta sol•licitava l’abolició de la pluralitat de jurisdiccions “pels danys que pot ocasionar a la seguretat jurídica del país l’aplicació de determinades lleis especials (...) que sostreuen al coneixement dels jutges i tribunals ordinaris determinats delictes. Una sola llei i uns mateixos jutges per a tots, són la millor garantia de justícia per a tots”.
De 1966 a 1970 va estar Cap regional dels carlistes catalans, essent un profund coneixedor del carlisme, al que prestava la seva capacitat oratòria, plena de correcció, disposició i saber fer. Per ell, “La defensa dels furs, entesos tal com són; es a dir, la llei històrica que dona vida a un poble, fent-lo senyor del seu destí, ha estat una de les raons de ser del carlisme”(...) “La història del carlisme roman inseparable de la defensa dels furs o drets històrics; es a dir, de la personalitat política dels pobles d’Espanya que els hi va estar arrabassada pel Constitucionalisme basat en l’existència de la nació única espanyola” (...) “Els reis carlins no juraren a mitges els furs, sinó en llur integral plenitud de la llei del poble que es regeix a si mateix per si mateix”
Entre ell i Artur Juncosa Carbonell posaren la lletra que definia l’esperit i les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya. Representà el Partit Carlí de Catalunya en diversos organismes d’oposició a la dictadura. Per què ell sí va estar un clar i destacat opositor a aquell règim, donant la cara sempre, signant totes les protestes possibles en favor dels drets humans i de les lluites populars. Qualsevol persona que necessità el seu assessorament per qüestions de caire laboral, civil o penal per qüestió de la lluita política i sindical va trobar en ell suport i solucions. Carles Feliu defensà persones de qualsevol ideologia i, molt sovint, ell mateix era multat, perseguit, detingut, empresonat i va estar privat del dret de viatjar a l’estranger durant una pila d’anys. A vegades, quan la policia aparcava aquells Seat 1500 grisos al carrer Diputació, prop de casa de Feliu, n’hi havia veïns que el trucaven perquè s’amagués, coneixedors de la seva activitat antifranquista. Mostrà una gran sang freda mostrada en Santa Maria Mitjancera quan entraren els grisos a detenir els membres de l’Assemblea de Catalunya allí presents.
En 1999 fou nomenat cavaller de la Legitimitat proscripta per En Carles Hug de Borbó-Parma, va estar un exemple de lleialtat a la dinastia legítima. Fins al seu darrer moment sempre parlava del present i dels projectes de futur, tractant sempre de sumar i no pas de dividir, sense ofendre a ningú. "
Entre ell i Artur Juncosa Carbonell posaren la lletra que definia l’esperit i les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya. La seva personalitat fou determinant perquè el Partit Carlí de Catalunya estigués present als organismes d’oposició a la dictadura. Per què ell sí va estar un clar i destacat opositor a aquell règim, donant la cara sempre, signant totes les protestes possibles en favor dels drets humans i de la lluites populars. Els treballadors, els estudiants, els militants del front de lluita de barris i pobles del partit, i qualsevol carlí confiava en ell per la seva claredat d’idees i la seva bonhomia, fins al punt de que els militants del Partit teníem memoritzat el seu número de telèfon per si ens agafaven.
Era una persona molt volguda per tots els que li van tractar. Fa menys d’un any, un Magistrat em comentava com va conèixer en Carles Feliu i la impressió que li causà l’advocat carlí que defensava persones de qualsevol ideologia i que, molt sovint, era multat, perseguit, detingut, empresonat i a qui la dictadura el va privat del dret de viatjar a l’estranger durant una pila d’anys. Aquest jutge comentà que, a vegades, quan la policia aparcava aquells Seat 1500 grisos al carrer Diputació, prop de casa de Feliu, n’hi havia veïns que el trucaven perquè s’amagués, coneixedors de la seva activitat antifranquista. Altres advocats referiren al jutge com en Carles s’escapolí, en una ocasió, de la policia franquista quan anaren a casa seva a detenir-lo, o la sang freda mostrada en Santa Maria Mitjancera quan entraren els grisos a detenir els membres de l’ Assemblea de Catalunya allí presents.
De personalitat ben definida, es va diferenciar clarament d’aquells que, en la negra nit franquista, feren mutis pel fòrum i dels quals no varem tenir cap noticia fins ben avançat l’any 1977. Precisament, tots aquells que se l’adonaren de més revolucionaris que ningú quan el dictador estava ja ben mort.
Deixà ben reflectida la seva capacitat d’estimació durant la llarga malaltia que patí la seva dona, a la qual es va dedicar en cos i ànima, i en la transmissió de valors cap els seus fills. No obstant això, quan ens calia el seu assessorament sempre el tinguérem al nostre costat. Manolo Zabala, Ángel Cuadrado, altres militants i jo mateix varem recórrer a ell en busca de solucions per a múltiples qüestions de caire laboral, civil o penal que la lluita política i sindical del partit ens plantejava. Sense perdre mai la relació, d’ençà el moment en el qual les circumstàncies familiars li van permetre es dedicà, amb renovat vigor, a expressar llurs conviccions carlines en qualsevol indret de la geografia catalana on se li demanés la seva presència. Nomenat cavaller de la Legitimitat proscripta per en Carles Hug de Borbó-Parma, va estar un exemple de lleialtat a la dinastia legítima.
Fou un dels oradors en la diada del Partit en el 2007, i, per suposat que va estar present en la del 2008, a Santa Margarida de Bianya. En el dinar posterior a l’acte polític, vaig seure al seu costat i durant gairebé tres hores varem parlar del present i dels projectes de futur. Com a persona gran i sàvia, sabia que, com a treballadors, teníem de viure de realitats, tractant sempre de sumar i no pas de dividir la nostra gent, sense donar patents de carlisme, sense ofendre a ningú, sense insultar, sense difamar, sense mentir, sense amenaçar, sense caure en la marginalitat per la marginalitat. En el record que es mantindrà en el nostre cor i en la nostra lluita, li retrem aquest homenatge. Carles fins sempre."
Un dels dirigents del PPC, Xavier Carbonell, explicava: "Carles Feliu de Travy va néixer el 1923 a Barcelona, i va estar sempre un home obert i dialogant, una persona antisectària en qualsevol de les facetes de la seva vida, que tractava de veure sempre el positiu de les coses; com obert, dialogant, antisectari i positiu és el seu carlisme català, el Partit Carlí de Catalunya. Professor de Dret Polític en els inicis de la Facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, exercí d’advocat fins al darrer moment, doncs, el dia 5 de novembre de 2008 en que morí, al matí tenia un judici a Barcelona, i per la tarda tenia programada una conferència sobre carlisme en el Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, en el marc del 175 aniversari del Carlisme.
Per a tots els que li varem tractar, Carles Feliu era una persona molt volguda per la seva intensa activitat, i per llur exquisida educació en el tracte personal i en el debat polític. Agraïa qualsevol detall o atenció de la que fos objecte manifestant llur condició de barceloní amb el seu famós “gràcies, macos”. De pletòric verb, mesurat per la prudència del jurista, en plena dictadura explicava que “democràcia s’oposa a oligarquia, i les oligarquies tracten llavors de passar per democràcies i recorren a l’expedient de confondre el poble amb el partit” i que democràcia “és la participació responsable dels ciutadans en la gestió pública”. Explicitava, també, que “el jovent adopta una actitud diferent a la dels seus majors, sense que hagi de ser-hi una actitud diametralment oposada, ja que existeix un evident xoc generacional. Però, aquest xoc és lògic i s’haguera donat igualment quaranta anys enrere d’haver-hi ocorregut aleshores el que succeeix ara”.
Als anys cinquanta defensava “que l’exercici digne de l’advocacia era condició prèvia la vigència real de l’Estat de Dret”, que definí com “aquell en el qual l’exercici dels drets de la persona humana està perfectament garantit per a tot ciutadà d’acord a lleis, la interpretació de les quals i el seu abastament corresponen al poder judicial amb entera independència del poder executiu i de les conveniències de partit a que aquest pot mostrar-se sensible. Aquests drets neixen no de la voluntat del legislador, sinó de la naturalesa de l’home”. En els seixanta sol•licitava l’abolició de la pluralitat de jurisdiccions “pels danys que pot ocasionar a la seguretat jurídica del país l’aplicació de determinades lleis especials (...) que sostreuen al coneixement dels jutges i tribunals ordinaris determinats delictes. Una sola llei i uns mateixos jutges per a tots, són la millor garantia de justícia per a tots”.
De 1966 a 1970 va estar Cap regional dels carlistes catalans, essent un profund coneixedor del carlisme, al que prestava la seva capacitat oratòria, plena de correcció, disposició i saber fer. Per ell, “La defensa dels furs, entesos tal com són; es a dir, la llei històrica que dona vida a un poble, fent-lo senyor del seu destí, ha estat una de les raons de ser del carlisme”(...) “La història del carlisme roman inseparable de la defensa dels furs o drets històrics; es a dir, de la personalitat política dels pobles d’Espanya que els hi va estar arrabassada pel Constitucionalisme basat en l’existència de la nació única espanyola” (...) “Els reis carlins no juraren a mitges els furs, sinó en llur integral plenitud de la llei del poble que es regeix a si mateix per si mateix”
Entre ell i Artur Juncosa Carbonell posaren la lletra que definia l’esperit i les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya. Representà el Partit Carlí de Catalunya en diversos organismes d’oposició a la dictadura. Per què ell sí va estar un clar i destacat opositor a aquell règim, donant la cara sempre, signant totes les protestes possibles en favor dels drets humans i de les lluites populars. Qualsevol persona que necessità el seu assessorament per qüestions de caire laboral, civil o penal per qüestió de la lluita política i sindical va trobar en ell suport i solucions. Carles Feliu defensà persones de qualsevol ideologia i, molt sovint, ell mateix era multat, perseguit, detingut, empresonat i va estar privat del dret de viatjar a l’estranger durant una pila d’anys. A vegades, quan la policia aparcava aquells Seat 1500 grisos al carrer Diputació, prop de casa de Feliu, n’hi havia veïns que el trucaven perquè s’amagués, coneixedors de la seva activitat antifranquista. Mostrà una gran sang freda mostrada en Santa Maria Mitjancera quan entraren els grisos a detenir els membres de l’Assemblea de Catalunya allí presents.
En 1999 fou nomenat cavaller de la Legitimitat proscripta per En Carles Hug de Borbó-Parma, va estar un exemple de lleialtat a la dinastia legítima. Fins al seu darrer moment sempre parlava del present i dels projectes de futur, tractant sempre de sumar i no pas de dividir, sense ofendre a ningú. "
Josep Badia i Torras (1973-1978)
(1926-18.6.2013). De Callús on va néixer i morir. Federalista convençut va ser secretari del partit Carlí de Catalunya rellevant a Travy. el període en què «els carlins catalans s’integren plenament a l’oposició antifranquista». En aquests any, va destacar el seu glossador, el Partit Carlí de Catalunya «es definí com una força d’esquerres, no estatalista, partidària d’un sistema que donés el poder als treballadors, als ajuntaments i a les nacionalitats, inspirada en els principis de l’humanisme cristià i monàrquica», i que propugnava «un règim que establís un pacte federal entre els pobles de l’estat des de la garantia del respecte al dret de l’autodeterminació». Segons Duran, el federalisme que proposava Badia «havia de garantir els drets inalienables i previs a qualsevol negociació de Catalunya. L’estat espanyol futur que es constituís n’havia de potenciar, no només reconèixer, les característiques: era un pacte lliure entre nacions lliures». Seva és la frase «Ningú no ens havia fet retret de la participació del requetè en el bàndol nacional, perquè creien sincer el nostre desig de reconciliació (...) Les jerarquies de l'Església, per la qual la majoria de carlins sentien un temor reverencial, i els cacics integristes, juntament amb el fet real del sectarisme religiós i el menyspreu d'algunes tradicions, família, estructura agrària, etc., que alguns partits d'esquerres van fer gala van inclinar la balança cap a un moviment que no es perfilava tampoc per aquell temps [...] com la dictadura que va iniciar el general Franco.Una altra característica dels objectius polítics de Badia en el Partit Carlí de Catalunya, segons va destacar l’historiador, va ser «el suport sense fissures al retorn del president Josep Tarradellas i a la seva línia política. Per això Badia va ser membre de l’Organisme Consultiu de la Generalitat i de la seva Permanent. Per a la Catalunya que preparava el seu autogovern, plantejava una Generalitat forta i eficaç, que ajudés a recuperar la personalitat col·lectiva, greument malmesa per 40 anys de règim anticatalà, una administració pública austera i neta de corrupció, i un govern que protegís el medi ambient i la societat civil».
Badia va ser detingut repetidament per les autoritats franquistes (1972, 1974 i 1976) i es va implicar en la fundació a la comarca del Bages de la Unió de Pagesos. El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Badia, que llavors era secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi féu un discurs. Al final va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament»: Companys, l’Assemblea del Bages, òrgan unitari de l’oposició democràtica a la nostra comarca… m’ha encarregat de fer la presentació d’aquest acte que celebrem avui, aquí, en record i en commemoració de l’Onze de Setembre aquesta diada que el poble ha convertit espontàniament i contundentment en la Diada Nacional de Catalunya!
És evident, companys, que aquest no és solament un acte commemoratiu i de record dels herois de les nostres llibertats, sinó que és, a més, un acte polític en el sentit més ampli i el més noble d’aquest món. En el sentit de preocupació ciutadana, de responsabilitat col·lectiva del que us indico de paraula, i del que amb la vostra presència i amb el vostre entusiasme afirmem junts el nostre compromís en la defensa de Catalunya.
En una situació política, social i econòmica, per a Catalunya i per a la resta de l’estat espanyol, molt greu, conseqüència inevitable de 40 anys de dictadura, de corrupció, d’irresponsabilitat dels poders públics; 40 anys d’amagar i de posposar els vertaders problemes, de buscar solucions per als interessos d’uns quants i no pas per als interessos del poble; de pretendre enlluernar-nos amb un fals progrés a costa d’endeutar el país fins a extrems gairebé insostenibles; d’alienar-nos amb eslògans i amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, per reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!
El poble s’aixeca per reclamar el que és nostre i no ens ha d’atorgar per gràcia ningú: la nostra llibertat. Fa anys que Catalunya ha creat un organisme de lluita i l’ha sostingut a costa de molts sacrificis: de multes, d’empresonaments, de tortures, d’hores, de diners, d’innombrables renúncies personals. Un organisme que cada vegada es mostra més ampli, més unitari, més eficaç: l’Assemblea de Catalunya.
Aquest és, primordialment, l’instrument de la nostra lluita. Aquesta és la veu del poble sense mistificacions, on obrers, polítics, intel·lectuals, professionals, representants de totes les comarques de la nostra terra, formem un organisme unitari per a despertar la consciència col·lectiva del nostre país i per a reclamar i aconseguir fer una realitat viva els nostres quatre punts programàtics essencials. Primer: l’amnistia sense exclusions dels presos i exiliats polítics.
Segon: El ple exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i el dret de vaga.
Tercer: el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l’Estatut de 1932 com una expressió concreta d’aquestes llibertats de Catalunya i com una via per arribar al ple exercici del nostre dret d’autodeterminació.
I quart: La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.
És evident, amics, que Catalunya viu encara una situació d’esclavitud oficial en molts aspectes essencials, i jo diria vitals, per al seu desenvolupament i per a la seva personalitat com a poble, com a col·lectivitat humana. Una situació que no es resoldrà fins que s’acompleixin les condicions que, any rere any, l’Assemblea de Catalunya ve reclamant per a tots els que vivim en aquesta terra (avui, com diu salvador Espriu: «Pobra, bruta i dissortada terra»), i que amb l’esforç de tots hem de fer rica i plena com proclama el nostre himne.
Per això lluitarem sense deixar-nos enganyar per «leyes de régimenes especiales», per reformismes, per indults disfressats, per llibertats només per a uns quants polítics i partits domesticats, per toleràncies que s’acaben quan el poder reial vol, per un despotisme il·lustrat amb aparences de democràcia. El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.
Amics, aquesta setmana hi ha hagut un nou mort a causa de la repressió. Jesús Maria Zabala, de Fuenterrabía, ha sigut assassinat mentre es manifestava pacíficament. Us prego, per ell i per tots els que han caigut en la lluita per la llibertat, que ens posem drets i guardem un minut de silenci amb tot el respecte que mereixen aquests herois.
El propi Badia escrivia: "Les jerarquies de l'Església, per la qual la majoria de carlistes sentien un temor reverencial, i els cacics integristes, juntament amb el fet real del sectarisme religiós i el menyspreu d'algunes tradicions, família, estructura agrària, etc., que alguns partits d'esquerres van fer gala van inclinar la balança cap a un moviment que no es perfilava tampoc per aquell temps [...] com
la dictadura que va iniciar el general Franco. (...)
el desig del sa poble carlí de sacsejar-se de sobre tant el llast d'una Guerra Civil que no van guanyar, com el domini doctrinal i orgànic de «jerarquies i santons» que havien desvirtuat el caràcter popular i socialista del veritable carlisme, així com la consciència del buit doctrinal que es pretenia amagar darrere d'ampulosos slogans i frases que no concretaven res [...]
va portar la base i la Dinastia del Carlisme a la necessitat de plantejar-se una seriosa revisió de tots els textos ideològics, històrics i contemporanis i la necessitat de reestructurar el partit amb unes bases doctrinals i dactuació que feren sortir al Carlisme de les condicions que el tenien bloquejat, a saber:
la seva participació a la Guerra Civil, la seva confessionalitat religiosa, la submissió de la base als anomenats «caps naturals» [...], el romanticisme inoperant que es imposava per sobre de la necessitat d'actuar en política amb sentit realista, el anticomunisme visceral […]. El nom de ComunióTradicionalista responia efectivament, a la concepció que, del col·lectiu humà que la formava, se'n tenia; els dirigents que eren a la majoria integristes, repudiaven els partits, que creien disgregadors i nefastos."
Badia va formar part del PCC en la seva lluita contra Franco com explica Lluís Duran: "Els primers passos ja s'anaven fent territorialment. El 1970 Salvador Campàs era membre, en representació del PCC, de la Taula Rodona d’Osona i el 1971 una publicació carlina ja feia una crida a la unitat de l’oposició. El maig de 1972 el PCC i els Grups d'Acció Carlina s'integraven a l'Assemblea de Catalunya, que havia estat creada mig any abans.85 Els carlins entraren ben aviat a la gran plataforma unitària de l’oposició i també a l’organisme que agrupava específicament els partits opositors, la Comissió Coordinadora de Forces Politiques de Catalunya. Hi coincideixen amb ERC, sector Andreu i Abelló; Partit Popular de Catalunya, de Joan Colomines; Unió Democràtica; Front Nacional de Catalunya; i Moviment Socialista de Catalunya, el sector afi a Joan Reventós, i la força amb més pes, el PSUC. Badia, després que als anys cinquanta fos el cap comarcal carlí, el 1973 vaig accedir a la direcció del PCC. El novembre de 1972, quan es va dur a terme al Bages l'Aplec dels Tres Roures, un líder criticà Joan Carles com a continuador de Franco i de l’oligarquia, i aparegueren fulls volants dels GAC a Manresa. Amb un esforç de superar l’esperit guerracivilista, els carlins a Catalunya i a l’Estat, fent un exercici de reconciliació nacional, treballaven braç a braç amb els comunistes per derrocar la dictadura. A l’Estat s’integraven a la Junta Democràtica, el 1974, i, tot dissentint pel seu caràcter centralista, entraven després a la Plataforma de Convergència Democràtica."
"Després dels assassinats de Montejurra, un dels primers esdeveniments importants en què van participar els carlistes va ser a Sant Miquel de Cuixà (Catalunya del Nord), el 27 de de juny de 1976, en aquest cas procedents d’arreu dels PPCC, amb intervencions de Badia, L. Pastor i J. M. Biarnés i Carles Hug, qui va demanar estatuts d’autonomia per a Catalunya, les Illes i el País Valencià, com també per a les altres nacionalitats. A la trobada a Sant Miquel de Cuixà van ser-hi 600 persones procedents de tots els PPCC, en una circumstància especial de poder compartir la diada amb el líder del partit Carles Hug de Borbó, segons Campàs, a Miscel·lània carlina: VIII Seminari d’història del carlisme (2006). La crònica de l'acte, Alfons Quintà, a El País (29.06.1976), deia: "Diumenge passat es va celebrar al monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, al sud de França, a dos quilòmetres de la localitat de Prada del Conflent, una concentració de diversos centenars de carlistes que representaven els tres partits del mateix nom de Catalunya , Balears i País Valencià. Van estar presents a l'acte Carlos Hugo de Borbó-Parma, la seva esposa, la princesa Irene d'Holanda, i les infantes Maria Teresa i Maria de les Neus. Després d'una missa pels carlistes morts a Montejurra, a l'interior del monestir, va tenir efecte un acte d'afirmació política, presidit per Carlos Hugo de Borbó-Parma, que va abordar temes d'actualitat política general. Va afirmar que la darrera concentració de Montejurra, «tot i els luctuosos fets, ha demostrat que només hi ha un carlisme i que aquest se situa al costat del poble».
Segons es va informar a EL PAIS, aquest acte era el primer d'una sèrie de caràcter semblant que es duran a terme, a nivell de regió o nacionalitat, en un futur immediat, els diferents partits carlins de l'Estat espanyol. Finalment, va ser elaborat un document conjunt dels tres partits, organitzadors de la concentració, els principals punts dels quals són els següents:
-Reafirmar la seva postura de defensa del dret a l'autodeterminació dels seus pobles respectius, una vegada aconseguida la «ruptura democràtica»; Reafirmació de la línia ideològica del carlisme.
Arran de l'acte es va publicar l'article «La opción nacionalista de los carlistas catalanes», Destino, 1 de juliol de 1976. Per aquestes dates causava sorpresa a l’Assemblea Democràtica de Mallorca la proposta que hi feia el Partit Carlí de les Illes: «Creïm que els pobles, les regions i les nacionalitats tenen dret a decidir si volen seguir units i quin és el grau d’unió que es desitja» (28 de juliol de 1976).
Els carlistes catalans estaven a favor del concepte de Països Catalans tan debatut aleshores. En el comunicat conjunt s’establia l’objectiu establert pels carlins dels Països Catalans: «Es reafirma la postura de defensa del dret a l’autodeterminació dels seus respectius pobles basat en el principi de la sobirania dels mateixos» i per establir lligams entre Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears proposava un «federalisme d’unitat pactada entre els autogoverns dels pobles lliurament constituïts». Per tant, s’establia un federalisme estatal i un altre d’intern, que es detallaria més en el Debat sobre els Països Catalans que se celebrà del 10 al 12 d’octubre de 1976. El comunicat dels tres partits carlistes encaixava amb el projecte d’autogestió global que proposaven, i que havia de ser respectuós tant amb les peculiaritats de cada país com amb el grau de consciència nacional de cadascun.
Els punts esquemàtics de l’acord entre els tres partits carlins, dels quals Badia en va ser signant, permetien extreure l’alternativa nacional que ell proposava des del PCC, que fóra del tot inacceptable per als oberturistes del règim, però també per a la part més influent de l’oposició catalana i espanyola. Per Badia no es tractava de resoldre el plet autonòmic: "es tracta d'aconseguir per a Catalunya més o menys autonomia política, econòmica o administrativa, sinó d'aconseguir per al nostre país i per a totes les terres de l'Estat espanyol aquella llibertat que els és imprescindible per consolidar la seva veritable personalitat."Per tant, el poder propi calia per no dissoldre’s com a col·lectivitat. Des de la llibertat garantida, s’havia de constituir un Estat, «no fruto de una imposición extraña y superpuesta a todos ellos, sino fruto de un pacto libre entre naciones libres». Evidentment, segons Badia «és tot un concepte diferent de Catalunya i d'Espanya, al qual fins ara ens ha estat inculcat i imposat». Caldrien pactes mutus entre les nacionalitats per «resoldre el vell i enverinat problema que manté a totes elles en continu malestar i esclavitud», sense oblidar els pactes entre els diferents Països Catalans. Dins del Consell de Forces Polítiques, Badia acceptava l’Estatut del 32, però segons Clemente "era per a nosaltres insuficient, atès que això no contemplava l'autèntica personalitat catalana, sinó que era una mera concessió d'un Estat la constitució era centralista."
El setembre de l’any 1976 dos guàrdies civils van anar a casa seva i se'l van van endur. Va passar-hi una nit a la caserna de Manresa i després el dugueren a la Model. Dos dies abans havia parlat en un míting al Congost i algun infiltrat va voler entendre que havia dit «assassinat». No ho havia dit. El van deixar anar al cap de pocs dies.
Va ser present als fets de Montejurra el 1976 que el 2004 explicava així: Ponència pronunciada a les Jornades sobre el carlisme (Pinós, juny de 2004)
Companys, amics i amigues:
M’han demanat que faci una aportació a aquestes jornades, amb unes reflexions sobre un tema de la història tan rica i tan variada, tan extensa i tan humana del carlisme. Jo no sóc historiador, ni de professió ni per capacitats; per tant, he acceptat l’encàrrec amb la condició de parlar sobre un fet important del qual tingués una vivència directa.
He escollit els fets de Montejurra de 1976, que representaren per a mi una experiència humana, sociològica i política molt i molt especial en la meva singladura vital, avui ja molt dilatada.
Tots els carlins un xic grans saben què representava per a tots nosaltres la Diada de Montejurra. Ja la preparació dels actes comportava la mobilització dels militants, la dinàmica organitzativa dels dirigents i la vivificació dels ideals i de les il·lusions de tots plegats. Montejurra significava, any rere any, moltes coses per als carlins. Records, trobades, espiritualitat, reforçament dels ideals polítics i socials, contrast d’experiències, sectorials i territorials, i sobretot la visualització de la germanor de la gent de totes les nacions i regions de l’Estat espanyol, que es feia més forta i més perceptible cada any. I també l’esperança col·lectiva, que tanta falta ens feia als qui ens tocà de viure aquells temps aclaparadorament grisos i mancats d’horitzons per als homes honestos com érem, en general, els carlins.
Els carlins més grans varen sofrir molt a la guerra i després van veure com Franco i els seus allunyaven cada any la pau, només per satisfer l’afany de venjança, de poder i de riquesa.
Per als catalans, Montserrat i Montejurra s’agermanaven cada any en un renovat compromís col·lectiu de lluita permanent pels nostres ideals.
El risc que comportava la semiclandestinitat, la prohibició (sempre intentada però mai reeixida), eren desafiaments que encara ens esperonaven. Els veterans responien amb una ferma dignitat a les males maneres d’algun control de la policia i, amb més o menys entrebancs, sempre s’arribava. La sensació d’alliberament quan entràvem a Navarra, encara avui m’estremeix de recordar-la. Navarra, juntament amb Àlaba, tenia certs furs, que permetien a la Diputació foral de gestionar l’administració del territori, i això es notava.
Les carreteres, ben conservades, eren guardades pels miquelets forals uniformats, amb la mateixa boina vermella que portàvem nosaltres (a voltes amagada fins arribar allà, perquè la Guàrdia Civil no ens obligués a girar).
Normalment ja fèiem nit a Pamplona, per poder ésser l’endemà a primera hora a Estella-Lizarra. Al vespre a Pamplona les tertúlies eren animades, i ja es podien saludar vells amics d’altres anys, o bé els veterans del temps de la guerra.
Jo havia pujat moltes vegades a Montejurra abans de 1976, i em semblava que n’havia vist moltes versions i hi havia corregut moltes aventures.
Però el Montejurra de 1976 tenia un caràcter especial. Feia gairebé mig any que Franco havia mort i, això no obstant, érem conscients que, per al carlisme, el franquisme era igual de perillós, en mans d’homes com Arias Navarro com a president del govern i Fraga com a ministre de la Governació, que encara ens mantenien a la clandestinitat.
A la reunió de la Junta de Govern a Madrid, el 19 de març, els comentaris no eren pas més optimistes que en anys anteriors pel que fa a la “tolerància del règim”. Es varen aprovar un seguit d’orientacions, es féu la convocatòria de l’Aplec i es donà una idea comuna, però adaptada a cada territori pel que fa al lema que acompanyava, com sempre, la convocatòria.
A Catalunya vàrem escollir “Montejurra 1976. Una cita per al poble”. A Euskadi, per exemple: “El grito de los pueblos. ¡Por la libertad!”
També en la mateixa reunió del 19 de març s’acordaren els oradors de la Diada. Aquell any serien Laura Pastor, del Partit Carlí del País Valencià; jo mateix, pel Partit Carlí de Catalunya; i José María Etxevarria, per EKA (Partit Carlí d’Euskadi). Tancaria l’acte José María Zavala, secretari general. Oficialment, Carles-Hug de Borbó tenia prohibida l’entrada a Espanya, i sembla que el govern havia advertit a la família reial holandesa que no podia garantir la seguretat de Donya Irene, l’esposa de Carles-Hug, filla dels reis d’Holanda. Tot i que comptàvem que tots dos assistirien a l’acte, oficialment no podíem fer constar que hi foren.
Vaig preparar un parlament breu, amb una gran il·lusió de poder portar la veu de Catalunya als milers de carlins que es preveia que assistirien a Montejurra, i comptant també que els diaris –que ja s’atrevien una mica més a publicar notícies polítiques– se’n farien ressò. El parlament començava amb una salutació:
«Carlistas:
Os traigo el saludo de Catalunya, del Partit Carlí de Catalunya, y de todas las fuerzas democráticas de mi pueblo. Y mis palabras quieren expresar el sentir de las gentes de esta noble nación y sobretodo de los carlistas que en ella y por ella luchamos por nuestra libertad, por nuestra dignidad, como pueblo democrático, hermano de los otros pueblos y respetuoso con la libertad y personalidad de todos ellos…»
I acabava saludant els amics meus en català:
«… Y permitidme que termine dirigiéndome a mis amigos catalanes en mi lengua vernácula, porque ya la añoro:
“Carlistes de Catalunya:
No sé si les meves pobres paraules han expressat prou bé el sentiment del nostre poble. En tot cas, l’intent podeu creure que hi és amb tota l’ànima.
No voldria que ningú ens tingués enveja ni recel. Sabeu que els catalans no volem privilegis, sinó que som amants de la llibertat per a tothom, i que, juntament amb els nostres germans de València i de les Illes, volem fer del nostre poble el capdavanter de la llibertat i el socialisme; i del carlisme, l’esperó per a aquesta conquesta. Amb tot el cor, doncs: Visca Catalunya!”»
Vàrem aconseguir, malgrat la por, una notable inscripció d’assistents de Catalunya. Tanmateix, a mesura que anaven passant els dies, es varen detectar moviments dels ultres, emparats i protegits des de les àrees governamentals, amb ordres als governs civils que feien témer una prohibició especial. A mitjan abril, els rumors i els informes ja amenaçaven d’un complot organitzat i impulsat pel govern mateix. Ens costava de creure, però, que, mort el dictador, s’ataqués el carlisme amb la crueltat i traïdoria amb què es va atacar. I encara menys en la muntanya de Montejurra, un santuari tradicionalment respectat.
Per resguardar més el lloc de la muntanya i separar tant com fos possible l’acte religiós del polític, José Ángel Pérez Nievas i José María Zavala havien demanat al governador civil de Navarra autorització per celebrar un acte públic a la plaça de toros d’Estella, el dia 9 de maig a les cinc de la tarda. La petició fou denegada per aquests motius: «que por el carácter de los organizadores y oradores… se trata de un acto político», «que los organizadores no acreditan… representación política alguna», «que no ofrecen garantías… de que transcurra dentro de los cauces establecidos»; i, finalment, «que el Orden Público podría verse afectado si se autorizase dicho acto». Es presentà un recurs contra aquesta resolució al ministre de la Governació, senyor Fraga, que no fou contestat.
Des de Barcelona vàrem organitzar l’acompanyament d’amics de diversos partits democràtics, solidaris del Partit Carlí, que no entenien per què encara no estava legalitzat. I sobretot vàrem tenir cura de la cobertura periodística de la Diada amb la col·laboració especial de Carles S. Costa, un periodista del Diario de Barcelona amb qui teníem una relació molt cordial.
I amb aquest ambient s’arriba al 9 de maig de 1976 a Montejurra. Hi havia una gran afluència de carlins lleials i gent dels altres partits democràtics, però també un gran nombre d’assassins i pistolers destacats, i ultres i traïdors a disposició del complot organitzat per Fraga i secundat per Sixto de Borbó, germà de Carles-Hug. Els nombrosos efectius de la guàrdia civil tenien órdenes estrictas de no intervenir sota cap concepte. El drama era inevitable.
Jo havia fet el viatge dos dies abans per assistir a una reunió a Pamplona de la Junta de Govern, per raó del meu càrrec. Intentàvem preveure, tant com fos possible, quins passos calia fer per defensar-nos de les amenaces que cada vegada es feien més palpables, però que no acabàvem de creure. Amb parers matisats, s’acordà no respondre la provocació, per no donar peu a la suspensió de l’acte per part de la força pública, que crèiem, la majoria, que era allò que es pretenia.
Amb alguns companys de junta, vàrem pujar d’hora al monestir d’Iratxe, el dia 9 de maig. Vaig anar a l’església en primer lloc, com tenia per costum cada any. A la sortida veig arribar el cotxe que duia donya Irene i María de las Nieves, la germana de Carles-Hug. Al portal de l’hostatgeria conversaven, envoltades –com es pot suposar– de molts carlins que venien a saludar-les, quan una cridòria exterior i un so de tambors ens advertí de l’arribada de la comitiva de Sixto, precedida de tota la faramalla militar i feixista. Protegim donya Irene i María de las Nieves, portant-les a l’interior, i sortim ràpidament a fora. La topada ja ha començat, malgrat les consignes llançades pels altaveus, que han aturat la música popular i recomanen no caure en la provocació. Els més veterans no en fan cas, assenyadament. i, amb pedres i amb els bastons que porten per a la caminada, aturen la “tropa” de mercenaris. Veiem treure’s la pistola a l’home de la gavardina, i disparar contra el pobre Aniano Giménez, santanderí de l’HOAC (amb qui feia uns moments havíem conversat) i correm a recollir-lo. Guio els companys que el porten a l’interior, on hi havia el lloc d’auxilis. Torno a sortir ràpidament, a temps de ser testimoni de la valenta actitud del company Aluja, de Lleida, que increpa un comandament de la guàrdia civil per demanar-li que s’interposi entre nosaltres i els agressors, que havien quedat momentàniament parats davant la contundència de la resposta. Amb llàgrimes als ulls, el guàrdia diu que «tienen órdenes de no intervenir», però finalment s’hi interposa i, acte seguit, ordena als seus subordinats de girar els fusells en direcció als guerrillers. Després d’uns moments de vacil·lació, aquests donen la volta i comencen a retirar-se en direcció als Land Rovers que els havien seguit, i que els pugen per l’altra banda al cim de la muntanya, on volen continuar la seva tasca assassina.
El gest valent de l’Aluja de Lleida i la resposta del comandament de la guàrdia civil ens van salvar segurament d’una massacre. Recollim una senyora navarresa ferida i el company Ferran Lucas, que tenia una important ferida al cap. Vaig retrobar en Zavala i ja quasi no ens vàrem separar. Vaig ésser testimoni de la crema d’un pilot d’exemplars d’El Alcázar, el diari franquista per excel·lència, i vàrem començar a pujar la muntanya. A l’altura de la tercera estació vàrem esperar Carles-Hug. Minuts després d’arribar, vam veure baixar els infermers, corrent, amb perill d’estimbar-se, portant el pobre Ricardo García Pellejero, ja amb la pal·lidesa de la mort. La imatge no se m’esborrarà mai més. Un jove a la flor de la vida, mort per uns assassins en un dia de festa i llibertat, a sang freda, amb els ulls oberts encara, com si volgués acomiadar-se de tots nosaltres i de la seva muntanya estimada.
Aconsellem a Carles-Hug, visiblement commogut, que marxi. I, juntament amb donya Irene i María de las Nieves, tornen a desfer el camí després de donar ordres que no pugin a la muntanya i, amb els megàfons, convocar la missa a l’altura del repetidor de televisió, al peu de la muntanya. Parlen, abans de començar la missa, donya Irene i José María Zavala.
A la tarda, emprenem el camí cap a Pamplona, per interessar-nos pels ferits, i organitzar la roda de premsa, que fou extraordinàriament concorreguda.
L’endemà al matí vàrem acompanyar donya Irene a l’hospital de Pamplona a visitar els ferits. I després vàrem marxar amb en Zavala cap a Estella per assistir al funeral per Ricardo García Pellejero, que estava convocat a les 8 del vespre del dia 10. De les peripècies per poder entrar a Estella us en faig estalvi. Només us diré que ho vàrem intentar per sis o set controls de la guàrdia civil que tenia completament rodejat el poble. Finalment, vàrem entrar gràcies a uns joves del país, que ens varen guiar per un barranc que tenia un senderol que entrava al poble, i la guàrdia civil no tenia vigilat.
Tinc a la memòria i a l’ànima la visió de la multitud i el dol i la ràbia de tots nosaltres a la plaça dels Furs de Lizarra, en un funeral, com pocs, esfereïdor. La missa concelebrada, l’homilia subscrita per més de cent sacerdots de Navarra, el poema llegit amb llàgrimes als ulls de tots abans de l’evangeli, l’escrit dirigit al poble, el ball d’homenatge (l’Aurresku) i el cant de l’Agur Januak (“Adéu, amic”) abans de la marxa a peu cap al cementiri enmig d’un silenci impressionant.
Encara que per a molts de vosaltres ja és coneguda, permeteu-me que us llegeixi l’homilia d’aquest funeral, com un document que resumeix i manifesta els sentiments comuns en aquells moments tràgics i dramàticament intensos:
«Cuanto vamos a decir, lo decimos en nombre de todos estos hermanos en el sacerdocio que hacen suyas nuestras palabras, y que han querido venir a esta Misa desde todos los rincones de Navarra para rezar por el muerto y por los vivos, para solidarizarse con todos y reclamar con fuerza para todos, paz, paz verdadera y libertad sin falsedad. Creemos que expresamos también el sentir de todos vosotros, estelleses, navarros y los venidos de otras regiones y otros muchos sacerdotes y fieles que no han podido llegar porque se les interceptó el paso. Vuestra presencia masiva es una oracioón a gritos y un clamor insobornable de libertad y de paz.
» El marco de esta celebración es esta plaza de Estella, testigo ejemplar de tantos anhelos populares, de tantas luchas heroicas, es esta familia ejemplar de trabajadores sencillos que lloran inconsolables la muerte de Ricardo, el ramillete de este pueblo entristecido e insobornablemente decidido.
» Sobre la noble tierra de Estella, en la Navarra señora y tenaz, indomable, sobre la cumbre del histórico Montejurra, se ha derramado la sangre inocente y generosa de Ricardo García Pellejero, en este asesinato abominable y absurdo. Más allá de todo partido y de todo grupo concreto, nos creemos con derecho y obligados a hablar y desahogarnos con la mayor sencillez:
» – No venimos a traer rencores ni a atizar deseos de venganza. Pedimos para todos la paz y la concordia basadas en la justicia, la libertad, en la honradez y la veracidad. Si no hay justicia estricta, verdadera e igual para todos; si no existe la libertad verdadera para todos sin exclusiones ni favoritismos, nacida de la entraña del pueblo soberano; si la traición, los sucios manejos, los interesados entuertos, son norma de vida y del actuar sobre todo político; si la mentira, la tergiversación, el silencio, las medias verdades, el manejo de la opinión de las masas, imperan como norma, la paz no será posible entre nosotros y sólo tendremos la paz de la fuerza y de la muerte que ahora lamentamos y sufrimos. Porque si ni la justicia, ni la honradez, ni la veracidad imperan entre nosotros, no vivimos en paz y se producen estos asesinatos abominables y lamentables, minuciosamente preparados.
» – Las cosas no suceden porque sí, ni son puras casualidades, ni inevitables fatalidades. Hay unas causas concretas de todo lo que sucede; en este caso concreto, hay unas responsabilidades precisas y así, por poner ejemplos, en la cima de la misma montaña había un grupo preciso, a las órdenes precisas de alguien, con las armas en la mano, sin disimulo alguno, con el ánimo ostensible y públicamente manifestado de disparar, anunciándolo, incluso. Así, era la voz común en las calles de Estella y Pamplona estos días, rostros conocidos, responsabilidades concretas, invitación abierta en algunos órganos de prensa, sólo en algunos, muy pocos gracias a Dios, de aquí y de otras partes. Alguno había advertido públicamente de los propósitos y del evidente peligro que se preparaba a las claras.
» – Entre las responsabilidades concretas no podemos silenciar a quienes en la cumbre dirigían el comando asesino, a las altas responsabilidades que se reunieron frecuentemente en los días anteriores al domingo, a algunos hermanos en el sacerdocio que alentabas una causa que sabían que no es seria y sabían que sólo abrigaba intentos de enfrentamientos, a lo que en concreto se fue fraguando en Estella, en conciliábulos conocidos por todos, Eso sí, siempre en nombre de Dios, bajo la bandera de un Cristo Rey, que no ampara a bandera alguna.»
Després de l’enterrament de Ricardo Garcia Pellejero vàrem tornar a Pamplona. L’endemà el matrimoni Alonso (de Madrid) i jo vam ser els encarregats d’anar a un “caserío” de prop de Lizarra a buscar don Carles-Hug i acompanyar-lo a Barcelona. Com que Carles-Hug estava il·legalment a Espanya –tenia prohibida expressament l’entrada a l’Estat espanyol– calia posar la màxima discreció en aquell viatge, que tenia un cert risc. Gràcies a Déu es va fer sense incidents. “Oficialment”, però, l’havíem acompanyat a l’aeroport i havia sortit del país. Els dies següents, ja a Catalunya, vàrem atendre les sol·licituds d’informació i opinió dels fets als periodistes, que foren nombroses i constants. Vàrem informar-ne també tots els partits democràtics i el Consell de Forces Polítiques, i vàrem organitzar –tots els dirigents nacionals i comarcals– actes de protesta i misses en record dels companys assassinats, Ricardo García i Aniano Giménez, que havia mort a l’hospital de Pamplona el dia 13. Hi hagué actes a diversos pobles i ciutats, com ara Barcelona, Manresa, Valls, Lleida, Tarragona i Igualada.Des de Madrid coordinaven els tràmits de denúncia als jutjats, com també la presència de testimonis i les interpel·lacions al govern, que van servir de ben poc. Les escasses persones detingudes foren indultades pocs mesos més tard. El cinisme i la prepotència del senyor Fraga i la connivència del govern amb els criminals més destacats de l’antic règim es van fer ben palesos.
El franquisme encara era ben viu malgrat la mort de Franco. El setembre d’aquell mateix any ho vaig tornar a comprovar personalment, sortosament sense conseqüències greus.
Però voldria acabar aquest relat dels fets dramàtics del Montejurra 76 (del qual espero que em perdonareu l’excessiva durada) fent-vos confessió dels sentiments, les impressions i les reflexions que em va suscitar el fet de viure’ls directament. Avui, vint-i-vuit anys després, encara tinc tots aquests sentiments ben vius i, en consciència, no crec haver-los de rectificar.Vaig tenir la sensació d’haver topat per primera vegada amb la cara ferotge de la degradació humana. Dels qui agredeixen i maten per plaer, perquè se senten –miserables com són– uns superhomes, una raça superior, amb una eina de fer mal a les mans, l’uniforme de guerra i el concepte purament feixista de la superioritat, usurpada pel poder i alimentada per l’odi. En contemplar Sixto envoltat d’aquells energúmens vaig pensar amb tristesa infinita en el venerable don Javier i en Carles-Hug i les seves germanes… en donya Irene… Una família que tantes coses havia sacrificat i a qui la guerra d’Espanya i la guerra mundial havien obligat a la dispersió i a l’èxode constants, en la lluita per la llibertat i els drets humans. Només cal pensar en el llarg calvari de don Javier, primer en mans de la Gestapo i després al camp de Dachau. Que trist per a aquesta família haver de suportar que un fill i germà ajuntés a una vida dissoluta i aventurera el més estúpid fanatisme criminal, i cerqués aixopluc en un escamot de mercenaris per consumar la seva traïció!
Vaig recordar les paraules que el meu pare (al cel sigui) em va dir al cap de pocs dies de l’entrada dels nacionals al meu poble. Després d’una conversa amb la gent que tornaven de l’Espanya de Franco, en comprovar el seu afany de venjança, la seva prepotència, el seu materialisme per recobrar posicions econòmiques enmig de la misèria general, va pronunciar un presagi ben pessimista: «Malaguanyada tanta sang vessada en la guerra: No hem après res.» Trenta-set anys després, encara molta gent mantenia l’odi, el maniqueisme, l’heretgia de prendre el sant nom de Déu en va –guerrilleros de Cristo Rey– i la idolatria del concepte super-racista del feixisme. No havien après res.
Vaig comprovar el respecte que tota l’oposició democràtica tenia pels carlins. Fins aleshores ningú no ens havia fet retret de la participació del requetè al bàndol nacional, perquè creien sincer el nostre desig de reconciliació, autèntic el nostre federalisme i lleial l’opció a favor dels humils amb la nostra proposta socialista. Tanmateix, ara encara s’hi afegia l’aval que ens aportava la sang heroica dels nostres amics vessada pels ultres franquistes. Veritablement, el règim ens odiava a mort.
Però a mesura que passaven els dies, i apaivagat el frenesí que els dramàtics fets del Montejurra del 76 ens obligaren a viure, em vaig adonar de com havia estat de maquiavèlicament ben planejat el cop que el règim havia infligit al carlisme. La divisió entre la família Borbó-Parma, els nostres líders, encara que fos obra d’un sol dels seus membres, era tan brutal que esdevenia motiu d’escàndol i de retraïment per a molts carlins, sobretot gent gran. Per una altra banda, hi va haver un factor que va crear un gran neguit en els veterans honestos: que participessin en els fets alguns fills d’ex-dirigents carlins, com els de Fal Conde i altres, al costat d’assassins de Fuerza Nueva i Guerrilleros de Cristo Rey i gent del feixisme internacional. I vaig creure que el Partit Carlí, encara no legalitzat, no tenia futur en el panorama polític immediat ni a mitjà termini. Dissortadament, així fou. Però dintre meu em va quedar un convenciment: que la utopia del federalisme, i àdhuc de l’autogestió, és prou atractiva i prou humanament completa perquè des de la vessant cristiana i social avançada pugui servir de guia cardinal per a futures generacions de ciutadans que hagin sobreviscut a l’epidèmia del materialisme consumista i de depredació capitalista actual. Com tantes vegades ha passat, espero que algú redescobreixi aquesta utopia, l’actualitzi i la faci activa. Encara que no ho sembli, és una espècie d’aquelles llavors antigues que s’han conservat bé i encara tenen poder de germinar… O, si ho voleu, una «bella dorment» que espera l’enamorat prou poderós que la desperti. Encara que jo hagi passat a l’eternitat, en sentiré goig. Que Déu ho faci!
Durant la transició el PCC va entrar en un conflicte intern. Quin era el posicionament del PCC entre el primer Govern Suárez i les primeres eleccions? Amb posterioritat a la detenció, el Consell del partit ratificava la línia estratègica proposada per Badia, perquè semblava que la seva línia generava dissensions internes: «Un sector del partit defensava la prioritat del socialisme davant la questió nacional, això va provocar disconformitat entre els militants». Per tant, el secretari general rebia el suport «de les bases». En aquest sentit, «convocat el Consell Intern, la majoria es pronuncià a favor de la necessaria simultaneïtat de tots dos objectius. Badia conserva la representació de els carlins catalans, però es crearan tres vicepresidències al Consell del partit, la qual cosa imposarà sens dubte una coordinació ideològica». La línia del PCC quedava emmarcada així: Socialisme autogestionari i la reivindicació nacional, conjuntament, sense que una cosa postergui l'altra». Coincidia la ratificació de la confiança en Badia en la defensa que feia el PCC de la participació en una trobada d’instàncies d’oposició a Madrid, davant de l’oposició dels partits nacionalistes de centreesquerra.
A les eleccions va promoure la Candidatura d’Unitat Popular pel Socialisme (CUPS), amb el suport del MCC, dissidents del PSC-C i el PCC i s’apuntava la possibilitat que un dels candidats fos Badia. La
CUPS havia de ser l’expressió política del Bloc Català Popular d’Esquerres pel Socialisme. EL 10 de juliol el partit fou legalitzat.
El febrer de 1978 Badia era reelegit al capdavant del Partit Carlí, però cinc mesos després dimitia del càrrec.A l’elecció de Badia com a secretari general el 1978 hi van assistir 213 compromissaris.
Feia una valoració de la situació en què deixava el partit. Després de deixar la direcció del PCC, Badia era elegit president de l’entitat Casal Familiar Recreatiu Els Carlins, amb la intenció d’obrir l’entitat a la ciutat. Poc després, Josep Badia signava un manifest per la unitat de les candidatures del
Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional i Nacionalistes d’Esquerra. L’endemà de Sant Jordi de 1980 comunicava que creia que el PCC «no tenia futur». Ingressava al PSC (PSC-PSOE). El dirigent del PCC que l’havia representat en diferents instàncies antifranquistes, Joan Cabré, contestava l’orientació de Badia. Diferenciava la gestió dels directors de partits de la continuació dels ideals: Però la seva filosofia política i l’espai humà que defensen amb els seus valors permanents no moriran mai mentre hi hagi algú [...] que senti la necessitat d’independència catalana alhora que la de la confederació amb tota la Península. Mentre hi hagi algú [...], i cada volta n’hi haurà més, que desitgi la justícia social, però mitjançant el cooperativisme, i no la confiscació, ni la violència, ni les purgues. Aquests que ara perden la fe van crear una utopia en comptes de fer-se servidors d’uns ideals existents»
Badia es va donar de baixa del PCC el 1980 perquè «ja no li veia futur com a partit efectiu», i ingressà a les files del PSOE. Va ser cap de llista del PSC a Callús en cinc ocasions. Va rebre la Creu de la Legitimitat Proscripta l’any 2006 a Barcelona. El 2015 se li va realitzar un homenatge a Barcelona amb l'assistència de Carlistes de Catalunya.
Des del Partit Carlí de Catalunya a Josep Badia i Torres va ser un dels artífexs del socialisme autogestionari a l'etapa de la Transició Democràtica. Els qui el van conèixer i tractar a fons, en sabien de la seva valua. No tan sols com l'home polític que era, sinó des de la vessant cristiana d'home compromès. Destacà a la lluita antifranquista, fou membre actiu de l'Assemblea de Catalunya i de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya per defensar les llibertats dels pobles, entre aquests el de Catalunya. Fou encarcelat per la policia franquista. Vaig viure a primera línia els atacs terroristes de l'extrema dreta al Montejurra 76. Tan els seus escrits com els seus discursos ens recorden la lluita per la justícia social i pels drets legítims dels pobles. Va rebre la Creu de la Legitimitat Proscripta l'any 2006 a Barcelona. Va ser Secretari Genaral del Partit Carlí de Catalunya entre els anys 1973 i 1980. Descansi en pau.
Partit Carlí de Catalunya, 25.06.2013
Josep Lluís Herrera (1978-...)
Va assumir la direcció del Partit en marxar Badia i va mantenir-lo amb respiració assistida. la seva presència social va restar molt minsa. Del 5 al 7 d’octubre de 1990 a Solsona es va celebrar el Seminari sobre el carlisme i la seva base social, a càrrec de la Fundació Francesc Ribalta que va fer un esforç per estudiar el carlisme català. També es va publicar ‘El carlisme i la seva base social’ Llibres de l’Índex, 1992. Dirigit per Josep Maria Solé i Sabaté.
El catedràtic Julio Aróstegui va denunciar la instrumentalització que el franquisme va fer del carlisme per dotar d’arrels intel·lectuals i espirituals el règim. Volia “presentar el carlisme com un tipus de pensament I tradició ideològica molt arrelada en lo espanyol, molt d’acord amb velles tradicions que s’oposaven a invasions estrangeres (...) Durant molt temps s’ha pensat que el carlisme era un moviment camperol, que significava especialment una protesta de la pagesia, emmarcat dins aquest món complex que els historiadors, hem anomenat durant molt de temps revolució burgesa, o revolució liberal burgesa o transformacions capitalistes. (...) Crec que aquest problema de l’Estat espanyol arriba fins avui en dia i estem construint l’Estat des d’aleshores fins ara. El problema de l’Estat a Espanya és un problema permanent”. Jaume Torrasa afegia: “Una massa de població que s’oposi a la creació d’un nou Estat i d’un ordre social nou, que semblen dur en si mateixos el curs del progrés, no vol dir que l’oposició a allò hagi de ser qualificada, necessàriament, de reaccionària, hi pot haver alternatives, al que sembla ser el progrés, que siguin menys reaccionàries del que semblen”. 
Ferran Lucas Zaragoza (1980-2006)
Ferran Lucas Zaragoza (Barcelona, 1940), va ser una de les víctimes de la ultradreta a Montejurra. Sota la seva direcció el PCC va reclamar el"Pacte que permeti obrir el procés democràtic a nivell de l´Estat Espanyol i que condueixi PARTINT DEL PRINCIPI D´AUTODETERMINACIÓ, a buscar fórmules d´unitat federal basades en la llibertat. Carles Hug de Borbó Parma". Lucas considerava 'totalment absurd' l'independentisme perquè 'no es tracta de dividir l'estat espanyol en nacions sinó fer un estat de nacions tots units'. Lucas va explicar que el seu partit respectava la monarquia i no renunciava als seus principis dinàstics 'de tota la vida, som de la monarquia de Carles I i no volem saber res de la de Joan Carles que ens va imposar Francisco Franco'. Són molt crítics amb la monarquia actual, de la qual defensen que 'no té cap sentit ni per a nosaltres ni per a ningú, i a més no governin'. Pel PC és 'més important' la seva lluita pels 'ideals socialistes' que la monarquia, que ha passat a un 'segon terme'. S'autodesignen 'socialistes socialdemòcrates' que volen 'un estat democràtic en tots els sentits, on cadascú digui com pensa'.
Defensaven la celebració de referèndums per a cada una de les lleis, ja que considerin que 'el poble no està d'acord en moltes lleis'. Per aquest motiu si arriben a formar part del Parlament de Catalunya portaran a referèndum modificacions de lleis com la de l'avortament, de l'eutanya, les parelles del mateix sexe, les adopcions o fins i tot la pena de mort ', que són lleis que 'el poble ha de decidir si els vol o no', va dir Lucas.El Partit Carlí de Catalunya esdefinia d'ideologia d'esquerra, federalista i socialista autogestionari.
L'Agència Catalana de Notícies va realitzar una entrevista al Partit Carlí, que tornava a presentar-se a les quatre circumscripcions del Principat de Catalunya el 2004 i 2008 encapçalat per Lucas. En el primer cas va obtenir 1.575 vots a Barcelona (on la CTC va treure 1.319 amb Josep Ram Viu Sivatte), 140 vots a Tarragona amb Gomez Bahillo, 675 amb Francesc Ventura Sanjuan i 113 amb Josep Lluís Herrera Garcia. El 2008 es van presentar Feran Lucas Zaragoza, i el professor de la Complutense, Salvador Gómez de Arteche, la del Senat. Per Girona, Vicenç Roda i Beltran, al Congrés de Diputats, i Joan Abelló, al Senat. Per Lleida, l’universitari Joan Ramon Nova Creus, encapçala la del Congrés de Diputats i Domingo Civit Cañellas, la del Senat. A Tarragona, l’arqueòleg i arxiver Hèctor Mir Llorente al Congrés de Diputats, i el tortosí Víctor Manuel Cervera Queral, la del Senat. Lucas va ser número 3 a la llista del PC federal a les europees de 2004. El Partit Carlista va obtenir 1.956 vots a tot l'estat d'ells 496 a Catalunya. El 2016 seria entrevistat a La Vanguardia, El Temps i va ser un dels ponents de l'Aplec de Montejurra.
El catedràtic Julio Aróstegui va denunciar la instrumentalització que el franquisme va fer del carlisme per dotar d’arrels intel·lectuals i espirituals el règim. Volia “presentar el carlisme com un tipus de pensament I tradició ideològica molt arrelada en lo espanyol, molt d’acord amb velles tradicions que s’oposaven a invasions estrangeres (...) Durant molt temps s’ha pensat que el carlisme era un moviment camperol, que significava especialment una protesta de la pagesia, emmarcat dins aquest món complex que els historiadors, hem anomenat durant molt de temps revolució burgesa, o revolució liberal burgesa o transformacions capitalistes. (...) Crec que aquest problema de l’Estat espanyol arriba fins avui en dia i estem construint l’Estat des d’aleshores fins ara. El problema de l’Estat a Espanya és un problema permanent”. Jaume Torrasa afegia: “Una massa de població que s’oposi a la creació d’un nou Estat i d’un ordre social nou, que semblen dur en si mateixos el curs del progrés, no vol dir que l’oposició a allò hagi de ser qualificada, necessàriament, de reaccionària, hi pot haver alternatives, al que sembla ser el progrés, que siguin menys reaccionàries del que semblen”.
Ferran Lucas Zaragoza (1980-2006)
Defensaven la celebració de referèndums per a cada una de les lleis, ja que considerin que 'el poble no està d'acord en moltes lleis'. Per aquest motiu si arriben a formar part del Parlament de Catalunya portaran a referèndum modificacions de lleis com la de l'avortament, de l'eutanya, les parelles del mateix sexe, les adopcions o fins i tot la pena de mort ', que són lleis que 'el poble ha de decidir si els vol o no', va dir Lucas.El Partit Carlí de Catalunya esdefinia d'ideologia d'esquerra, federalista i socialista autogestionari.
L'Agència Catalana de Notícies va realitzar una entrevista al Partit Carlí, que tornava a presentar-se a les quatre circumscripcions del Principat de Catalunya el 2004 i 2008 encapçalat per Lucas. En el primer cas va obtenir 1.575 vots a Barcelona (on la CTC va treure 1.319 amb Josep Ram Viu Sivatte), 140 vots a Tarragona amb Gomez Bahillo, 675 amb Francesc Ventura Sanjuan i 113 amb Josep Lluís Herrera Garcia. El 2008 es van presentar Feran Lucas Zaragoza, i el professor de la Complutense, Salvador Gómez de Arteche, la del Senat. Per Girona, Vicenç Roda i Beltran, al Congrés de Diputats, i Joan Abelló, al Senat. Per Lleida, l’universitari Joan Ramon Nova Creus, encapçala la del Congrés de Diputats i Domingo Civit Cañellas, la del Senat. A Tarragona, l’arqueòleg i arxiver Hèctor Mir Llorente al Congrés de Diputats, i el tortosí Víctor Manuel Cervera Queral, la del Senat. Lucas va ser número 3 a la llista del PC federal a les europees de 2004. El Partit Carlista va obtenir 1.956 vots a tot l'estat d'ells 496 a Catalunya. El 2016 seria entrevistat a La Vanguardia, El Temps i va ser un dels ponents de l'Aplec de Montejurra.
Julio Gómez Bahillo (2007-2009)
Assumí el Carlisme, i, des de la seva experiència de gestió privada i pública essent funcionari de la Generalitat, mostrà llur preocupació per la sensació de corrupció i de desprestigi institucional que envaeix el país. Va entrar al Partit en el IX congrés (1996, Iruñea) i va ser candidat del Partit a les llistes de 2008. Sota la seva direcció es van organitzar els Aplecs de Bianya el 2008 i 2009 essent Francesc Xavier Carbonell Mergenat, secretari d’organització del Partit Carlí de Catalunya. Va publicar L'Explotació agrària familiar i el cultiu avellaner (1985) i amb Jaume Camàs i Fornols La lucha silenciada del carlismo catalán, sota l'epígrafe de Una presencia permanente. VIII.- Un país en decadencia y una sociedad envilecida (Biblioteca Popular Carlista, núm. 17 , Ediciones Arcos, 2007). Va protagonitzar amb Hèctor Mir dels joves carlistes la portada del setmanari 'El Temps'. A partir del 2012 faria un gir de 180 graus, confirmant-se que s'havia infiltrat al partit, passant-se a l'espanyolisme més ultra i integrista amb el grup Somatemps i publicant un blog fins el 2017.
Xavier Carbonell (2010-...) / Víctor Cervera / Antoni Aluja
El 2010 assumiria la secretaria general del PCC Francesc Xavier Carbonell Mergenat: Aleshores tenia uns 300 militants. Aleshores declarava que "grups de joves provinents de sectors independentistes s'han apuntat al carlisme. Carbonell confia que les noves generacions en el període de 15 anys tornaran a posar el carlisme dins un espai petit però sòlid de la partitocràcia catalana. Carbonell comenta que el partit reconeix el fill de Carles Hug, Carles Xavier de Borbó-Parma com a hereu de la dinastia i com a pretendent legal de la corona d'Espanya. Segons ell, fins ara Carles Xavier segueix la mateixa línia de la darrera època del seu pare. És a dir, no renunciar als drets dinàstics i deixar de banda les reivindicacions." Sota la seva direcció elPartit Carlí de Catalunya va participar a la manifestació en Barcelona el 10 de Julio de 2010 en protesta per la retallada de l'Estatut pel Tribunal Constitucional. Carbonell es va centrar en dinamitzar els Amics de la Història del Carlisme de Catalunya (2005) presidida per Xavier Lubelza, delegat regi de Carles Xavier I.
El PCC va emetre diversos comunicats:
Davant la pròxima celebració de les eleccions catalanes el 25 de Novembre d’enguany, el Partit Carlí de Catalunya desitja fer arribar la seva veu i reflexió, conscient del llegat històric de què és dipositari
Després de més de 30 anys de construcció i desenvolupament dels organismes autonòmics, la capacitat d'autogovern ha quedat estancada en el si de l'actual marc estatal. Tres han estat les fites que indiquen que som al cap del camí
1-La sentència del 2010 contra el nou Estatut, que barra el pas a una adaptació de la legalitat a la voluntat col.lectiva dels catalans. La Constitució del 78 esdevé una frontera fossilitzadora i negadora quan es planteigen millores pel govern propi. Cal recordar que el Partit Carlí de Catalunya va esser l’únic extraparlamentari que va col•laborar amb el Parlament per tal de presentar a tots els catalans una progressiva proposta per l’Estatut 2006, que entre els carlins es conegut com “l’Estatut de Sarrià” i en el que varen col•laborar militants catalans, valencians i mallorquins.
2-L´extensió d'una ofensiva administrativa, mediàtica i política de caire re-centralitzador i uniformista que exposa com a privilegis inacceptables els trets distintius de la nació catalana. Destaquen en aquest terreny les sentències contra la normalització lingüística en tot el nostre àmbit idiomàtic.
3-Un drenatge dels recursos econòmics propis que agreuja els efectes de la crisi sobre les classes populars i que estudis diversos quantifiquen en 16.000 milions d’euros anuals
L'Estat dissenyat en el post-franquisme per mantenir l'estructura de poder existent, ha emprès un camí d'involució en totes aquelles concessions que hagué de fer els anys de la Transició a les nacions històriques.
Això és així perquè davant l'Estat espanyol hi ha plantejat un conflicte, no de caire competencial, sinó de sobirania. La qüestió d'arrel és on radica el subjecte de sobirania: en l'Estat com a mecanisme global, o en cadascun dels països a partir dels quals aquest aparegué i que compten amb lleis, institucions, llengua i voluntat propis.
Per al Carlisme la resposta sempre ha estat òbvia: la sobirania radica en les comunitats històriques d'on pot sorgir el desig lliure de compartir interessos i vida comuna amb d'altres. El combat del Foralisme Carlí ha tingut i té aquesta significació.
La sobirania originària de Catalunya, arrabassada des de la derrota del 1714 i en l’edificació de L'Estat liberal i centralista a partir del segle XIX, només es recuperarà a través de l’exercici del dret imprescriptible a l’autodeterminació.
En aquestes eleccions catalanes la qüestió central per a la resolució del nostre conflicte nacional es posa damunt la taula de manera clara després que centenars de milers de catalans hagin dut la seva reclamació al carrer.
El Carlisme anima els catalans a aprofitar aquesta conjuntura històrica en les pròximes eleccions per donar suport a la recuperació d'un autogovern sobirà que dirigeixi l'exercici democràtic i pacífic del dret a l'Autodeterminació. Això significa la superació de l'actual marc constitucional i l'establiment de les bases per a la proposta que el Carlisme aporta a Catalunya i al conjunt de les Espanyes: l'establiment d'un pacte lliure i igualitari entre les diverses nacions peninsulars que doni lloc a una Confederació Hispànica.
En l'exercici del nostre vot el 25 de novembre, hem de tenir en compte alhora la greu situació social a què ens ha abocat la present crisi econòmica. El drama de l'atur, els desnonaments, la precarietat laboral o la retallada de drets socials, atempten contra la dignitat humana més elemental.
La situació a què ens ha portat l'especulació financera i les pràctiques de bancs i corporacions no es resoldrà seguint els seus dictats.
Els diners públics no han de salvar les pèrdues de la Banca sinó garantir els dipòsits dels estalviadors. Aquelles entitats que s'hagin nacionalitzat han de constituir una Banca pública que faci circular el crèdit al món cooperativista, o a la petita i mitjana empresa per activar l’economia i crear llocs de treball.
La reducció del dèficit públic passa per la restitució d'impostos sobre grans fortunes, el de successió i la persecució del frau fiscal i la fuga de capitals, en una decidida lluita contra la corrupció i la superposició d'organismes que ens són aliens com ara les Diputacions. Cal reconèixer com a legítima només la part del deute originada en inversions públiques, no en assumpcions de pèrdues privades.
En tot cas, mai el pagament del deute pot estar per davant de les necessitats sanitàries o educatives de la població o les pensions. Hem de dir no a les retallades de drets socials i a la precarització que miren d'imposar-nos els lobbys locals, centrals o de Brussel•les.
Amb el drama de l'atur, vivim l'expulsió de milers de famílies de les seves llars com l'altra xacra del nostre temps. Al costat dels desnonaments veiem la gran quantitat d'habitatges que resten buits perquè no en baixi el preu.
El Parlament de Catalunya ha d'establir fórmules per portar aquests pisos tancats a lloguer social i la cancel.lació d'hipoteques per mitjà de la dació.
A més dels eixos nacional i social, el Carlisme crida a una regeneració democràtica de la vida pública. Les lleis electorals han d'observar la proporcionalitat de la representació en lloc del sistema d’Hont, les llistes obertes, la limitació de mandats i l'accés de les opcions minoritàries al debat polític. El Carlisme, seguint un camí molt peculiar seu, demana que els mandats siguin imperatius, es a dir, que lliguin la voluntat dels representants a la voluntat dels representats. També la persecució de la corrupció i l'auditoria constant sobre les finances dels partits han de ser permanents.
Les iniciatives populars han de veure la seva vehiculació a través de la societat civil, des d'associacions professionals, de veïns, sindicats etc… Aquesta és la via per sentir-nos representats en el món polític de forma continuada.
Tenint en compte aquestes grans qüestions, el Carlisme català crida a reflexionar davant dels comicis del 25 de novembre. La cruïlla en què ens trobem ens obliga a estar amatents a les conseqüències que els resultats electorals tindran en el futur col•lectiu.
El nostre és un compromís històric amb les generacions que han de venir. D'aquí que no puguem eludir la responsabilitat que ens arriba. Constitueix el nostre dret i alhora el nostre deure.
Comissió Gestora del Partit Carlí de Catalunya, Novembre del 2012
El Partit Carlí davant el nou escenari polític català
Les eleccions del 25 de novembre han significat l´aparició d´un nou escenari polític caracteritzat per la seva complexitat.
La majoria absoluta pretesa per CiU en convocar els comicis s´ha traduït finalment en un descens en vots i diputats de la federació. Aquesta dada, al costat de la forta davallada electoral del PSC ens mostra el perfil dels derrotats polítics de la contesa.
De seguida observem que tant una força com l´altra, fins ara les dues principals de l´escenari al Principat, tenen dos aspectes en comú:
1- Simbolitzen l´establishment que amb la seva gestió ha portat el país a l´actual crisi social.
Les polítiques d´atac als drets socials i als serveis públics començaren amb els uns i han continuat amb els altres. Els mandats d´austeritat que les grans finances imposen, han estat aplicats des de la Plaça de Sant Jaume pel govern Montilla primer i per l´Artur Mas després, encara amb mes duresa que el seu predecessor.
2- Representen la tebior i la dimissió en les legítimes aspiracions nacionals del poble català. El PSC ha acabat de reforçar el seu front mes jacobí, fent fora de la direcció els més proclius als drets nacionals i recuperant un inconcret federalisme retòric. El tomb sobiranista de CiU no ha merescut credibilitat després de tres dècades de pactisme i “peix al cove”. Fins i tot ara, la reconversió discursiva ha estat farcida d´ambigüitats i contradiccions.
L´hora ha estat doncs per a les forces que no han estat implicades de manera destacada en la direcció de Catalunya i que han presentat plantejaments clars i concrets en temes socials, nacionals o en ambdós alhora.
En el camp independentista, ERC recull el vot del compromís continuat i la renovació de lideratge. El seu tambe ha estat un vot d´oposició a les retallades de CiU. En un terreny encara més radical observem l´aparició de la CUP en l´escena parlamentària.
Amb un plantejament de defensa social, movent-se en una volguda indefinició nacional, Iniciativa ha captat el desencís de molts votants del PSC.
En el camp del nacionalisme espanyol, observem una tímida pujada del PP superada de llarg per l´eclosió de Ciutadans. Aquests darrers s´han beneficiat d´aparèixer deslligats de les àrees de poder i d´haver incorporat un discurs social oportunista a l´exercici d´un lerrouxisme desacomplexat.
Un cop passat el brogit dels comicis i les interpretacions interessades, observem que la correlació de forces sobiranisme-espanyolisme ha quedat quasi intacta respecte de l´anterior composició parlamentària, amb la doble novetat d´una CiU apostant per l´Estat propi i una participació de nivells històrics.
74 escons reclamen l´Estat català (CiU + ERC + CUP) i 13 més l´ Autodeterminació (ICV). L´estatus quo actual o amb involucions, el defensen 48 escons (PSC + PP + C´s). Tambe veiem un decantament del nou Parlament cap a posicions més socials, malgrat que l´ultraliberalisme (CiU + PP) continua amb majoria a la Cambra.
La percepció d´una victòria sobiranista ha estat clarament copsada des del Govern espanyol, que s´ha llençat a l´ofensiva contra el nostre element més definidor, el català, amb la Llei Wert i una campanya d´unitarisme constitucional en col•laboració amb el PSOE.
A Catalunya, els resultats han abocat a un pacte d´estabilitat difícil i feble entre CiU i ERC. El pacte es pot resumir en la investidura d´Artur Mas a canvi d´una reducció de les polítiques socials més regressives i el compromís d´una consulta nacional per al 2014.
Com a Carlins cridem la societat civil catalana a estar amatent a les conseqüències que pot suposar aquest acord o el seu eventual incompliment. Les directrius del gran capital, amb la privatització i el desmantellament de serveis públics no es qüestionen, nomes se n´alenteix l´aplicació.
Els drames de l´atur, l´habitatge o la precarietat laboral no s´aborden i es posposen per a un futur independent com si els actors polítics catalans no en tinguessin ara cap responsabilitat. En definitiva, l´agressió a les capes populars s´aplica amb l´excusa que els dictats provenen de Brussel•les i no de Madrid i que aquest és el preu per esdevenir un nou estat d´Europa.
La defensa dels drets socials ha d´implicar el món del treball, els sindicats i els autònoms, la petita empresa i la coordinacio mobilitzada de sectors marginalitzats com els aturats o els pensionistes. Només una activitat participativa i des de la base de la societat pot oposar-se amb èxit a allò que determinin les cúpules financeres, polítiques o burocràtiques. La nostra sobirania com a poble no només s´exerceix i afirma davant l´Estat unitari, sinó també davant la dictadura de la troika comunitària (Banc Central, Comissió Europea i FMI).
El mateix podem concloure pel que fa a la construcció del futur nacional, tantes vegades frustrat per transaccions vergonyoses i interessos mesquins. L´Autodeterminació del poble de Catalunya ha d´anar acompanyada d´un ampli debat col•lectiu sobre les perspectives que s´obren davant nostre. La construcció de l´Estat propi ha de cercar col•laboracions i suports més enllà del marc català.
Ha arribat el moment que els que apostem per la configuració d´un gran pacte hispànic de pobles sobirans i iguals, mobilitzem aquelles personalitats i sectors que en les Espanyes tambe apunten vers una Confederació. La crisi de l´Estat liberal i centralista té una darrera possibilitat de reconducció en aquesta conjuntura. Som conscients que l’estès estat d´opinió a favor de la independència es més aviat una resposta reactiva a tota mena d´atacs rebuts, que no pas una actitud afirmativa. La naturalesa hispànica de la nació catalana s´expressarà en el futur com ho va fer en el passat si troba el marc de cooperació per superar els esquemes en que es fonamenta l´actual estat espanyol.
Cal buscar les veus i les complicitats que arreu de Castella, Andalusia, Galícia, Euskal Herria etc. es donaren fa quatre dècades per empènyer una nova edificació de la possible i desitjable convivència hispànica. El Carlisme ha de ser en el present un motor d´aquesta alternativa com ho fou en el combat foral del seu passat. Aquesta és la drecera natural i històrica amb què Catalunya pot construir el seu esdevenidor de plenitud en companyia de les altres terres de les Espanyes. Assumim doncs en l’hora present la responsabilitat històrica que ens pertoca i encarem la missió que ens correspon.
Partit Carli de Catalunya. Comissió Gestora
Desembre de 2012
A la defensa de la llengua catalana.
Una llarga tradició li precedeix el Partit Carlí a la defensa de les legítimes llibertats dels pobles, la historiografia ho constata de manera sobrada. És molt el fons documental de què disposa. Grans prohoms de la història en confirmin la seva existència. Quan el carlisme parla de drets històrics i de les legítimes llibertats, és indiscutible que parla de la llengua catalana com a legítima llibertat a respectar. En l’actualitat no es comprèn com va néixer que som, encara que no reconeguda, que el català i la nostra identitat siguin temes de discussió.
Pel Partit Carlí, el català i l’aranès són les llengües oficials de Catalunya. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha posat en dubte que el català s'imparteixi a l'escola com a llengua vehicular, és una sentència més de les moltes que fan que a les Espanyes no ens entenguin. Per altra banda nega el plurilingüisme en què està configurat l’Estat espanyol.
L'intent homogenitzador dels governs centrals espanyols, copiant l'estat francès, que volen imposar han fracassat, doncs en ple inici del s.XXI, es troben que continua tenint una diversitat lingüística poderosa, i que el català entre aquesta no s' ha deixat assimilar. Catalunya continua sent un poble on la majoria no accepta la gestació d'una idea uniformadora. Per això hi ha un fet diferencial que no vol perdre, que ens fa ser com som tant amb la història com amb la nostra cultura, i sobretot amb la llengua com a mitjà d’expressió vehicular d’aprenentatge de relació i de comunicació.
El poble de Catalunya ha de poder reafirmar la seva voluntat democràtica de viure en pau, defensant els valors polítics, socials, ètics i morals, evidentment conformats al parla que li ha donat la seva personalitat. Són les nacions soberanes les que han de determinar en un futur, si no triga, els mecanismes constitucionals de tipus confederatiu que els permetin en bé de totes les nacions que configurin l'actual marc polític de l'Estat espanyol, conservant llur soberania amb la seva manera de ser.
El gran repte històric de Catalunya sota concepció carlina seria liderar l'empresa d'un nou model d'estat d'estats, per la via del pacte. Un pacte confederal, que inclogui clarament el caràcter plurinacional; plurilingüístic, reconeixent el caràcter oficial de totes les llengües. Un acord on els fets diferencials com són les llengües pròpies, dret civil, foralitat, insularitat, permetin vetar les disposicions que els afectin. Per tant la introducció del pluralisme seria la implantació als poders d'institucions com el Tribunal Confederal de Garanties.
Quan el Partit Carlí va participar amb una aportació a la reforma de l'Estatut el 2003, va crear a priori un document amb cara i ulls, conegut com a “Estatut de Sarrià” pels carlins, on a la seva introducció posava de relleu el següent: Els Ciutadans i les Ciutadans de Catalunya constituïts a Municipis i Vegueries es declaren units a la República Catalana Democràtica Federativa i d'autogestió social i política per un Pacte d'Unió lliure i perpètua que volen estendre a Confederació amb altres pobles de les Espanyes, i que formulin a les següents clàusules:
Article 1r: Catalunya és una Nació. Catalunya es vincula voluntàriament per un acte lliure i propi d’autodeterminació i de lleialtat recíproca, als altres pobles de les Espanyes amb un Pacte de Confederació.
Article 2n.: Les llengües nacionals de Catalunya són el català i l’aranès. Aquest és l’únic oficial a la Val d’Aran. El català és l’únic oficial a la resta del territori. Tots dos són admesos com a llengua de comunicació entre les autoritats d’una i altra part.
Article 3r.: Per assolir la nacionalitat catalana com a única o en concurrència amb una altra cal posseir la llengua catalana o l’aranès, de manera activa, de paraula i per escrit.
Article 4t.: La informació de tota mena i els mitjans de comunicació de les institucions públiques catalans seran exclusivament en català (o aranès a la Val d’Aran).
Article 5è.: El govern de Catalunya vetllarà per l’ensenyament en català o en aranès fora de Catalunya. Prestarà especial atenció a les colònies d’immigrants catalans establerts fora de Catalunya.
Jaume Campàs i Fornols
Escritor i historiador
A la defensa de la llengua catalana
Al Partit Carlí de Catalunya li precedeix una llarga tradició a la defensa de les legítimes llibertats dels pobles, així com a la defensa de la llengua catalana, la historiografia ho constata de forma sobrada. És important el fons documental disponible. Grans prohoms de la història confirmen la seva existència. Quan el carlisme parla de drets històrics i de les legítimes llibertats, és indiscutible que parla de la llengua catalana com a legítima llibertat a respectar. Actualment no s'entén com sent la nació que som, encara que no reconeguda, que el català i la nostra identitat siguin temes de discussió.
Pel Partit Carlí el català i el aranès són les llengües oficials de Catalunya. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha posat en dubte que el català s'imparteixi a l'escola com a llengua vehicular, és una sentència més de les moltes, que demostren que a les Espanyes no ens entenen. D'altra banda, es nega el plurilingüisme en què està configurat l'Estat espanyol.
L'intent homogeneïtzador dels governs centrals espanyols, copiant a l'estat francès que van voler imposar ha fracassat, ja que en ple inici del s.XXI, es troben que continua existint una diversitat lingüística poderosa, i que el català entre aquests no s'ha deixat assimilar. Catalunya continua sent un poble on la majoria no accepta la gestació d'una idea uniformadora. És per això que hi ha un fet diferencial que no es vol perdre, que ens fa ser com som tant amb la història com amb la nostra cultura, i sobretot amb la llengua com a mitjà dexpressió vehicular daprenentatge de relació i de comunicació.
El poble de Catalunya ha de poder reafirmar la seva voluntat democràtica de viure en pau, defensant els valors polítics, socials, ètics i morals, evidentment conformats a la parla que li ha donat la seva personalitat. Són les nacions sobiranes les que han de determinar en un futur, si no triga, els mecanismes constitucionals de tipus confederatiu que els permetin, en benefici de totes les nacions que configuren l'actual marc polític de l'Estat espanyol, conservar la seva sobirania amb la seva forma de ser.
El gran repte històric de Catalunya, sota la noció carlina, seria liderar el projecte d‟un nou model d‟estat d‟estats, per la via del pacte. Un pacte confederal, que inclogui manifestament el caràcter plurinacional i plurilingüístic, reconeixent el caràcter oficial de totes les llengües, un acord on els fets diferencials com són les llengües pròpies, dret civil, foralitat, insularitat, permetin vetar les disposicions que els afectin. Per tant, la introducció del pluralisme revertiria en la composició en els poders d'institucions com el Tribunal Confederal de Garanties.
Quan el Partit Carlí va participar amb una aportació a la reforma de l'Estatut del 2003, va crear a priori un document molt ben presentat, on en la seva introducció posava de relleu el següent: Els Ciutadans i les Ciutadanes de Catalunya constituïts a Municipis i Vegueries es declaren units a la República Catalana Democràtica Federativa i d'autogestió Social i política per un Pacte d'Unió lliure i perpètua que volen estendre a Confederació amb altres pobles de les Espanyes, i que formulen a
les següents clausules:
Article 1r: Catalunya és una Nació. Catalunya es vincula voluntàriament a un acte lliure i propi d'autodeterminació i de lleialtat recíproca, als altres pobles de les Espanyes amb un Pacte de Confederació.
Article 2n: Les llengües nacionals de Catalunya són el català i l'aranès. Aquest és l'únic oficial a la Val d'Aran. El català és l'únic oficial a la resta del territori. Tots dos són admesos com a llengua de comunicació entre les autoritats d'una i altra part.
Article 3r: Per aconseguir la nacionalitat catalana com a única o en concurrència amb una altra cal posseir la llengua catalana o l'aranès de manera activa, de paraula i per escrit.
Article 4t: La informació de tota mena i els mitjans de comunicació de les institucions públiques catalanes seran exclusivament en català (o aranès a la Val d’Aran)
Article 5è: El govern de Catalunya vetllarà per l'ensenyament en català o en aranès fora de Catalunya. Prestarà una atenció especial a les colònies d'immigrants catalans establertes fora de Catalunya.
Jaume Campàs i Fornols 2013
Escriptor i historiador
L'Agrupació Territorial Comarques Centrals del Partit Carlí de Catalunya ha emès un extens comunicat, amb data 22 de març de 2014, en què en vuit punts:
-Continuïtat històrica,
-Carlisme i el dret a decidir,
-La confederació,
-La llengua i la cultura catalanes,
-El Partit Carlí contra el neoloberalisme,
-Construir la societat de l'autogestió,
-Especificitat de la posició carlina i
-Europa
manifesten clara i nítidament la postura dels carlins catalans sobre el dret a decidir a Catalunya a la llum de la doctrina tradicional carlina. Excel·lent feina, seriós i molt ben documentat. Sense cap dubte un dels millors treballs teòrics elaborats al Carlisme en els darrers anys.
el comunicat que l'Agrupació Territorial de les Comarques Centrals (ATCC) del Partit Carlí de Catalunya (PCdeC) ha realitzat des de primers del mes d'abril, s'han rebut al nostre correu moltes respostes que agraïm sincerament.
Per poder donar opinions correctes i ajustades, a parer nostre, és imprescindible tenir presents els Estatuts i la línia ideològica del Partit Carlista. Tots dos documents són recents, del 2012. Se suggereix que els que els desconeixen els llegeixin i analitzin a consciència.
En aquests, el Partit es declara defensor de la Confederació hispànica i del dret d'autodeterminació exercit de manera continuada, autogestionada i participativa. Entenem, d'acord amb el comunicat de l'ATCC remès dies enrere, que no se'ns podrà jutjar de “desviacionistes” de la línia oficial del Partit; més aviat alguns hauran de reconsiderar si estan o no a la línia que el Partit Carlista postula per al futur de les Espanyes.
Hem posat l'accent davant carlins i no carlins en el fet que si estem a favor de la consulta i del dret a decidir amb un Sí, Sí, no és per ambició secessionista o independentista si no perquè refusem l'estructura unitarista, excloent i oligàrquica del actual estat espanyol. El desig de ruptura amb aquest jou constrenyidor és per establir una nova relació harmònica entre Catalunya i els pobles hispànics. Això, que anomenem Confederació, representa la revitalització de la Tradició amb què comencem a caminar junts per la pell de toro des de fa uns quants segles.
És per això que es proposa un ampli debat sobre tots els temes exposats que provoquin una sana controvèrsia que com a revulsiu necessita qualsevol societat (i la petita societat política del carlisme també).
Hem considerat, basant-nos en la nostra història, en la nostra ideologia i en la perspectiva que ens donen 180 anys de permanent servei, que calia poder manifestar-nos àmpliament sobre la situació de Catalunya, proposant una sèrie de solucions en els àmbits socials, polítics i culturals, per informar l'opinió pública de la nostra preocupació pels profunds desacords i la manca de diàleg real entre les autoritats polítiques d'Espanya i Catalunya. La nostra participació en els assumptes polítics actuals podrà ser modesta, però sempre ha estat, és i serà ferma i generosa. Serveixi com a exemple la rellevant participació carlista juntament amb altres partits a la Solidaritat Catalana del 1906, després del menyspreu de les autoritats centrals a Catalunya. També va ser una advertència segons sembla oblidada.
Seguirem des de la nostra ATCC en la mateixa línia de treball i difusió dels temes que considerem importants. Sempre amb el benefici de la convivència, basada en el diàleg, entre tots els militants i els simpatitzants del Partit Carlista.
Agrupació Territorial Comarques Centrals del Partit Carlí de Catalunya
Barcelona, 17 d'abril de 2014Fa un parell de dies vaig rebre un correu, signat per un legitimista amic i company del PC català, demanant la inserció del Comunicat ATCC 22/3/14, en haver perdut la clau d'entrada al Fòrum Juan Francisco Martín d'Aguilera de Bases Carlistes .
Vaig accedir-hi, si bé li vaig comunicar, en la irrenunciable creença que comunicar i debatre és el mitjà amb què les persones comptem per solucionar les possibles diferències:
“Sobre el comunicat, t'he de dir que encara que representa un gran treball documental, molts apunts són qüestionables. Sumar-vos a les forces que busquen la solució als problemes d'una part de les Espanyes des de la independència mereix per part meva tot el respecte, però ni ratificació ni comparteixo el que considero un gran error.”
a allò que em va respondre, a més de l'agraïment per la inserció:
“Pel que fa a la independència et faig un comentari. En aquest comunicat no es parla de cap independència, es parla de confederació. Al nostre criteri se'n va molt més enllà i es prescindeix de qualsevol solució independentista estricta. En el comunicat, aquesta qüestió l'hem elaborat de manera molt subtil i en definitiva hem intentat "liquidar" l'independentisme curt de mira.”
En primer lloc, vull puntualitzar que parteixo de la premissa que el Comunicat és una declaració que no representa el Partit Carlista de Catalunya en el seu conjunt, ni la resta dels Partits Federats de les Espanyes, ja que s'esmenta al final d'aquest comunicat que ha estat elaborat per catorze militants de l'Agrupació Territorial de les Comarques Centrals del Partit Carlí de Catalunya, amb la col·laboració d'onze carlins de totes les Espanyes.
D'altra banda, qüestionar el comunicat comporta el perill d'utilitzar-lo com a arma llancívola per tergiversar aquest al·legat i el seu contingut, i voler donar-li el sentit d'una postura anticatalanista. Res més lluny de la realitat.
Sempre he cregut en la idea que els carlins assumim com a meta inqüestionable el compliment ple dels Furs, i, en el cas de Catalunya, la reintegració i la Sobirania. Fer comentaris o crítiques al comunicat no significa, per tant, ni defensar ni acceptar el marc polític actual.
Un cop aclarit aquest aspecte, l'escrit de l'ATCC representa un gran esforç de documentació en la seva argumentació, amb el qual es pot estar d'acord gairebé tot, encara que sempre depenent de les perspectives, cites, dades, personatges i dates, i que per descomptat, no està exempt de diferents interpretacions.
Però no és l'aportació documental el que em causa preocupació, igual que, imagino, molts altres carlins també. No és el debat argumental sobre si Macià va lliurar el sabre al senyor Jaume, o si el senyor Carlos Hugo va ser secessionista, que no ho va ser, ni l'inqüestionable grau d'injustícia que el Govern central exerceix sobre Catalunya.
El que em preocupa molt és el missatge d'acceptació de la via independentista, clarament explicitat en el comunicat, com a solució al contenciós que els carlins mantenim amb els successius Governs Liberals d'Espanya en la consecució de l'Estat Federal o Confederal, de les Espanyes.
Assumir els pressupostos independentistes en l'aspecte de trobar el nostre entendre sobre la Sobirania d'un poble de les Espanyes amb la seva Independència, és un fet que podríem definir com de contra natura. El carlisme ha respectat sempre la unió de les Espanyes sense demanar la secessió, ni durant les guerres ni després durant la pau. La nostra estratègia sempre ha estat lluitar contra l'opressió sense trencar els marcs de relacions territorials.
Des de l'Espanya dels Reis Catòlics, un exemple clar de monarquia federal, els diferents regnes peninsulars es van anar unint, conservant les seves institucions polítiques i legals pròpies.
Aquesta unió no era nova. Ja als diferents regnes medievals hi havia la idea que formaven part d'una Espanya unida sota el ceptre dels reis visigots per pertànyer a una comunitat, a una cultura, a una mateixa fe religiosa, juntament amb l'empresa d'expulsió de l'enemic que ocupava la Península representava la idea del “Ser” comú. I des de llavors, al llarg del recorregut de la nostra història, s'ha mantingut aquesta idea, si bé mantenir aquesta unió ha comportat, segons els moments, els encerts, els triomfs, les derrotes i els fracassos.
El que el comunicat de l'ATCC demana és un parèntesi, un lapse de temps en les relacions amb la història comuna de les Espanyes. Sortir d'aquesta història unint-se als qui pretenen no ja un parèntesi, sinó la ruptura definitiva, tal com explicita el comunicat declarant complert el temps de la unió:
“Pel dret que ens correspon com a nació, encara més, pel mai decaigut dret de resistència i d'insurrecció, ha arribat el moment de decidir mitjançant una acció col·lectiva i democràtica la constitució de Catalunya com a Estat. Aquest Estat a més, ha de declarar-se independent per poder començar la seva via de a Europa, al concert dels pobles del món.
Cal tenir en compte que l?única possibilitat que Catalunya pugui establir un pacte entre iguals amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania. L'ideal doncs d'una Confederació només es pot construir a partir de la nostra independència. Aquesta és un component perdurable juntament amb l'anhel de concertar-se amb les nacions germanes. Totes dues no caben a la camisa de força de la Constitució, i dibuixen el veritable subjecte de tot pacte de Confederació, ja que són la garantia mancomunada de la pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlistes aspirem.”
Amb tot això exposat espero haver deixat ben clara la meva irrenunciable posició en contra de la secessió d'una part de l'Espanya plural. Així mateix, espero que aquestes reflexions serveixin com a aportació per al debat d'aquest Comunicat.
Considero que cap carlí no hauria de guardar silenci i que tots haurien d'opinar, ja que s'ha exposat davant l'opinió pública, de manera unilateral, un tema que s'hauria d'haver tractat, per la seva rellevància transcendental, en un Congrés Federal.
Publicacions d'ampli abast informatiu nacional s'estan fent ressò del Comunicat de l'ATCC i aquest es considera representatiu del conjunt del Partit Carlista, quan no és el cas de cap de les maneres.
Crec necessari establir de manera urgent un diàleg per debatre i tractar aquest contenciós, creat de manera sorprenent pels companys de l'ATCC, la convocatòria d'un Congrés Extraordinari per debatre aquest tema de gran rellevància.
A partir de 2015 el partit entraria en una crisi interna esent dirigit per una Comissió Gestora del PCC. El motiu era la divisió entre el sector de Carbonell, que actuaria com a Xavier Carbonell, responsable de l'Agrupació Territorial Comarques Centrals de Catalunya (2014) i la Comissió de militants del Partit Carlista de Catalunya (2015) i el del tortosí Víctor Cervera Queral (1937) membre del Comitè Federal del Partit Carlista i de l'Associació 16 d'Abril. El primer defensava una línia accidentalista i a favor de l'autodeterminació i la confederació i el segon més monàrquica i federalista. L'ATCC del PCC va fer pública la declaració del 22.3.2014 a favor del 9N de 2014. Cervera era enginyer tècnic industrial i empresari del sector ceràmic (l'Aldea). Va ser regidor de l'Ajuntament de Tortosa durant el Franquisme. Va ser fundador i president de l'entitat Amics dels Castells. Durant anys va editar els calendaris carlistes.
Entre mig de les dues tendències l'advocat lleidatà Ton Aluja Farré (1952), també de l'Associació 16 d'Abril de la que el 2019 era president, ha representat al Partit Carlí de Catalunya intervenint en el seu nom a l'Aplec de Montejurra de 2015, 2018 o 2022.
El PCC va emetre diversos comunicats:
Davant la pròxima celebració de les eleccions catalanes el 25 de Novembre d’enguany, el Partit Carlí de Catalunya desitja fer arribar la seva veu i reflexió, conscient del llegat històric de què és dipositari
Després de més de 30 anys de construcció i desenvolupament dels organismes autonòmics, la capacitat d'autogovern ha quedat estancada en el si de l'actual marc estatal. Tres han estat les fites que indiquen que som al cap del camí
1-La sentència del 2010 contra el nou Estatut, que barra el pas a una adaptació de la legalitat a la voluntat col.lectiva dels catalans. La Constitució del 78 esdevé una frontera fossilitzadora i negadora quan es planteigen millores pel govern propi. Cal recordar que el Partit Carlí de Catalunya va esser l’únic extraparlamentari que va col•laborar amb el Parlament per tal de presentar a tots els catalans una progressiva proposta per l’Estatut 2006, que entre els carlins es conegut com “l’Estatut de Sarrià” i en el que varen col•laborar militants catalans, valencians i mallorquins.
2-L´extensió d'una ofensiva administrativa, mediàtica i política de caire re-centralitzador i uniformista que exposa com a privilegis inacceptables els trets distintius de la nació catalana. Destaquen en aquest terreny les sentències contra la normalització lingüística en tot el nostre àmbit idiomàtic.
3-Un drenatge dels recursos econòmics propis que agreuja els efectes de la crisi sobre les classes populars i que estudis diversos quantifiquen en 16.000 milions d’euros anuals
L'Estat dissenyat en el post-franquisme per mantenir l'estructura de poder existent, ha emprès un camí d'involució en totes aquelles concessions que hagué de fer els anys de la Transició a les nacions històriques.
Això és així perquè davant l'Estat espanyol hi ha plantejat un conflicte, no de caire competencial, sinó de sobirania. La qüestió d'arrel és on radica el subjecte de sobirania: en l'Estat com a mecanisme global, o en cadascun dels països a partir dels quals aquest aparegué i que compten amb lleis, institucions, llengua i voluntat propis.
Per al Carlisme la resposta sempre ha estat òbvia: la sobirania radica en les comunitats històriques d'on pot sorgir el desig lliure de compartir interessos i vida comuna amb d'altres. El combat del Foralisme Carlí ha tingut i té aquesta significació.
La sobirania originària de Catalunya, arrabassada des de la derrota del 1714 i en l’edificació de L'Estat liberal i centralista a partir del segle XIX, només es recuperarà a través de l’exercici del dret imprescriptible a l’autodeterminació.
En aquestes eleccions catalanes la qüestió central per a la resolució del nostre conflicte nacional es posa damunt la taula de manera clara després que centenars de milers de catalans hagin dut la seva reclamació al carrer.
El Carlisme anima els catalans a aprofitar aquesta conjuntura històrica en les pròximes eleccions per donar suport a la recuperació d'un autogovern sobirà que dirigeixi l'exercici democràtic i pacífic del dret a l'Autodeterminació. Això significa la superació de l'actual marc constitucional i l'establiment de les bases per a la proposta que el Carlisme aporta a Catalunya i al conjunt de les Espanyes: l'establiment d'un pacte lliure i igualitari entre les diverses nacions peninsulars que doni lloc a una Confederació Hispànica.
En l'exercici del nostre vot el 25 de novembre, hem de tenir en compte alhora la greu situació social a què ens ha abocat la present crisi econòmica. El drama de l'atur, els desnonaments, la precarietat laboral o la retallada de drets socials, atempten contra la dignitat humana més elemental.
La situació a què ens ha portat l'especulació financera i les pràctiques de bancs i corporacions no es resoldrà seguint els seus dictats.
Els diners públics no han de salvar les pèrdues de la Banca sinó garantir els dipòsits dels estalviadors. Aquelles entitats que s'hagin nacionalitzat han de constituir una Banca pública que faci circular el crèdit al món cooperativista, o a la petita i mitjana empresa per activar l’economia i crear llocs de treball.
La reducció del dèficit públic passa per la restitució d'impostos sobre grans fortunes, el de successió i la persecució del frau fiscal i la fuga de capitals, en una decidida lluita contra la corrupció i la superposició d'organismes que ens són aliens com ara les Diputacions. Cal reconèixer com a legítima només la part del deute originada en inversions públiques, no en assumpcions de pèrdues privades.
En tot cas, mai el pagament del deute pot estar per davant de les necessitats sanitàries o educatives de la població o les pensions. Hem de dir no a les retallades de drets socials i a la precarització que miren d'imposar-nos els lobbys locals, centrals o de Brussel•les.
Amb el drama de l'atur, vivim l'expulsió de milers de famílies de les seves llars com l'altra xacra del nostre temps. Al costat dels desnonaments veiem la gran quantitat d'habitatges que resten buits perquè no en baixi el preu.
El Parlament de Catalunya ha d'establir fórmules per portar aquests pisos tancats a lloguer social i la cancel.lació d'hipoteques per mitjà de la dació.
A més dels eixos nacional i social, el Carlisme crida a una regeneració democràtica de la vida pública. Les lleis electorals han d'observar la proporcionalitat de la representació en lloc del sistema d’Hont, les llistes obertes, la limitació de mandats i l'accés de les opcions minoritàries al debat polític. El Carlisme, seguint un camí molt peculiar seu, demana que els mandats siguin imperatius, es a dir, que lliguin la voluntat dels representants a la voluntat dels representats. També la persecució de la corrupció i l'auditoria constant sobre les finances dels partits han de ser permanents.
Les iniciatives populars han de veure la seva vehiculació a través de la societat civil, des d'associacions professionals, de veïns, sindicats etc… Aquesta és la via per sentir-nos representats en el món polític de forma continuada.
Tenint en compte aquestes grans qüestions, el Carlisme català crida a reflexionar davant dels comicis del 25 de novembre. La cruïlla en què ens trobem ens obliga a estar amatents a les conseqüències que els resultats electorals tindran en el futur col•lectiu.
El nostre és un compromís històric amb les generacions que han de venir. D'aquí que no puguem eludir la responsabilitat que ens arriba. Constitueix el nostre dret i alhora el nostre deure.
Comissió Gestora del Partit Carlí de Catalunya, Novembre del 2012
El Partit Carlí davant el nou escenari polític català
Les eleccions del 25 de novembre han significat l´aparició d´un nou escenari polític caracteritzat per la seva complexitat.
La majoria absoluta pretesa per CiU en convocar els comicis s´ha traduït finalment en un descens en vots i diputats de la federació. Aquesta dada, al costat de la forta davallada electoral del PSC ens mostra el perfil dels derrotats polítics de la contesa.
De seguida observem que tant una força com l´altra, fins ara les dues principals de l´escenari al Principat, tenen dos aspectes en comú:
1- Simbolitzen l´establishment que amb la seva gestió ha portat el país a l´actual crisi social.
Les polítiques d´atac als drets socials i als serveis públics començaren amb els uns i han continuat amb els altres. Els mandats d´austeritat que les grans finances imposen, han estat aplicats des de la Plaça de Sant Jaume pel govern Montilla primer i per l´Artur Mas després, encara amb mes duresa que el seu predecessor.
2- Representen la tebior i la dimissió en les legítimes aspiracions nacionals del poble català. El PSC ha acabat de reforçar el seu front mes jacobí, fent fora de la direcció els més proclius als drets nacionals i recuperant un inconcret federalisme retòric. El tomb sobiranista de CiU no ha merescut credibilitat després de tres dècades de pactisme i “peix al cove”. Fins i tot ara, la reconversió discursiva ha estat farcida d´ambigüitats i contradiccions.
L´hora ha estat doncs per a les forces que no han estat implicades de manera destacada en la direcció de Catalunya i que han presentat plantejaments clars i concrets en temes socials, nacionals o en ambdós alhora.
En el camp independentista, ERC recull el vot del compromís continuat i la renovació de lideratge. El seu tambe ha estat un vot d´oposició a les retallades de CiU. En un terreny encara més radical observem l´aparició de la CUP en l´escena parlamentària.
Amb un plantejament de defensa social, movent-se en una volguda indefinició nacional, Iniciativa ha captat el desencís de molts votants del PSC.
En el camp del nacionalisme espanyol, observem una tímida pujada del PP superada de llarg per l´eclosió de Ciutadans. Aquests darrers s´han beneficiat d´aparèixer deslligats de les àrees de poder i d´haver incorporat un discurs social oportunista a l´exercici d´un lerrouxisme desacomplexat.
Un cop passat el brogit dels comicis i les interpretacions interessades, observem que la correlació de forces sobiranisme-espanyolisme ha quedat quasi intacta respecte de l´anterior composició parlamentària, amb la doble novetat d´una CiU apostant per l´Estat propi i una participació de nivells històrics.
74 escons reclamen l´Estat català (CiU + ERC + CUP) i 13 més l´ Autodeterminació (ICV). L´estatus quo actual o amb involucions, el defensen 48 escons (PSC + PP + C´s). Tambe veiem un decantament del nou Parlament cap a posicions més socials, malgrat que l´ultraliberalisme (CiU + PP) continua amb majoria a la Cambra.
La percepció d´una victòria sobiranista ha estat clarament copsada des del Govern espanyol, que s´ha llençat a l´ofensiva contra el nostre element més definidor, el català, amb la Llei Wert i una campanya d´unitarisme constitucional en col•laboració amb el PSOE.
A Catalunya, els resultats han abocat a un pacte d´estabilitat difícil i feble entre CiU i ERC. El pacte es pot resumir en la investidura d´Artur Mas a canvi d´una reducció de les polítiques socials més regressives i el compromís d´una consulta nacional per al 2014.
Com a Carlins cridem la societat civil catalana a estar amatent a les conseqüències que pot suposar aquest acord o el seu eventual incompliment. Les directrius del gran capital, amb la privatització i el desmantellament de serveis públics no es qüestionen, nomes se n´alenteix l´aplicació.
Els drames de l´atur, l´habitatge o la precarietat laboral no s´aborden i es posposen per a un futur independent com si els actors polítics catalans no en tinguessin ara cap responsabilitat. En definitiva, l´agressió a les capes populars s´aplica amb l´excusa que els dictats provenen de Brussel•les i no de Madrid i que aquest és el preu per esdevenir un nou estat d´Europa.
La defensa dels drets socials ha d´implicar el món del treball, els sindicats i els autònoms, la petita empresa i la coordinacio mobilitzada de sectors marginalitzats com els aturats o els pensionistes. Només una activitat participativa i des de la base de la societat pot oposar-se amb èxit a allò que determinin les cúpules financeres, polítiques o burocràtiques. La nostra sobirania com a poble no només s´exerceix i afirma davant l´Estat unitari, sinó també davant la dictadura de la troika comunitària (Banc Central, Comissió Europea i FMI).
El mateix podem concloure pel que fa a la construcció del futur nacional, tantes vegades frustrat per transaccions vergonyoses i interessos mesquins. L´Autodeterminació del poble de Catalunya ha d´anar acompanyada d´un ampli debat col•lectiu sobre les perspectives que s´obren davant nostre. La construcció de l´Estat propi ha de cercar col•laboracions i suports més enllà del marc català.
Ha arribat el moment que els que apostem per la configuració d´un gran pacte hispànic de pobles sobirans i iguals, mobilitzem aquelles personalitats i sectors que en les Espanyes tambe apunten vers una Confederació. La crisi de l´Estat liberal i centralista té una darrera possibilitat de reconducció en aquesta conjuntura. Som conscients que l’estès estat d´opinió a favor de la independència es més aviat una resposta reactiva a tota mena d´atacs rebuts, que no pas una actitud afirmativa. La naturalesa hispànica de la nació catalana s´expressarà en el futur com ho va fer en el passat si troba el marc de cooperació per superar els esquemes en que es fonamenta l´actual estat espanyol.
Cal buscar les veus i les complicitats que arreu de Castella, Andalusia, Galícia, Euskal Herria etc. es donaren fa quatre dècades per empènyer una nova edificació de la possible i desitjable convivència hispànica. El Carlisme ha de ser en el present un motor d´aquesta alternativa com ho fou en el combat foral del seu passat. Aquesta és la drecera natural i històrica amb què Catalunya pot construir el seu esdevenidor de plenitud en companyia de les altres terres de les Espanyes. Assumim doncs en l’hora present la responsabilitat històrica que ens pertoca i encarem la missió que ens correspon.
Partit Carli de Catalunya. Comissió Gestora
Desembre de 2012
A la defensa de la llengua catalana.
Una llarga tradició li precedeix el Partit Carlí a la defensa de les legítimes llibertats dels pobles, la historiografia ho constata de manera sobrada. És molt el fons documental de què disposa. Grans prohoms de la història en confirmin la seva existència. Quan el carlisme parla de drets històrics i de les legítimes llibertats, és indiscutible que parla de la llengua catalana com a legítima llibertat a respectar. En l’actualitat no es comprèn com va néixer que som, encara que no reconeguda, que el català i la nostra identitat siguin temes de discussió.
Pel Partit Carlí, el català i l’aranès són les llengües oficials de Catalunya. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha posat en dubte que el català s'imparteixi a l'escola com a llengua vehicular, és una sentència més de les moltes que fan que a les Espanyes no ens entenguin. Per altra banda nega el plurilingüisme en què està configurat l’Estat espanyol.
L'intent homogenitzador dels governs centrals espanyols, copiant l'estat francès, que volen imposar han fracassat, doncs en ple inici del s.XXI, es troben que continua tenint una diversitat lingüística poderosa, i que el català entre aquesta no s' ha deixat assimilar. Catalunya continua sent un poble on la majoria no accepta la gestació d'una idea uniformadora. Per això hi ha un fet diferencial que no vol perdre, que ens fa ser com som tant amb la història com amb la nostra cultura, i sobretot amb la llengua com a mitjà d’expressió vehicular d’aprenentatge de relació i de comunicació.
El poble de Catalunya ha de poder reafirmar la seva voluntat democràtica de viure en pau, defensant els valors polítics, socials, ètics i morals, evidentment conformats al parla que li ha donat la seva personalitat. Són les nacions soberanes les que han de determinar en un futur, si no triga, els mecanismes constitucionals de tipus confederatiu que els permetin en bé de totes les nacions que configurin l'actual marc polític de l'Estat espanyol, conservant llur soberania amb la seva manera de ser.
El gran repte històric de Catalunya sota concepció carlina seria liderar l'empresa d'un nou model d'estat d'estats, per la via del pacte. Un pacte confederal, que inclogui clarament el caràcter plurinacional; plurilingüístic, reconeixent el caràcter oficial de totes les llengües. Un acord on els fets diferencials com són les llengües pròpies, dret civil, foralitat, insularitat, permetin vetar les disposicions que els afectin. Per tant la introducció del pluralisme seria la implantació als poders d'institucions com el Tribunal Confederal de Garanties.
Quan el Partit Carlí va participar amb una aportació a la reforma de l'Estatut el 2003, va crear a priori un document amb cara i ulls, conegut com a “Estatut de Sarrià” pels carlins, on a la seva introducció posava de relleu el següent: Els Ciutadans i les Ciutadans de Catalunya constituïts a Municipis i Vegueries es declaren units a la República Catalana Democràtica Federativa i d'autogestió social i política per un Pacte d'Unió lliure i perpètua que volen estendre a Confederació amb altres pobles de les Espanyes, i que formulin a les següents clàusules:
Article 1r: Catalunya és una Nació. Catalunya es vincula voluntàriament per un acte lliure i propi d’autodeterminació i de lleialtat recíproca, als altres pobles de les Espanyes amb un Pacte de Confederació.
Article 2n.: Les llengües nacionals de Catalunya són el català i l’aranès. Aquest és l’únic oficial a la Val d’Aran. El català és l’únic oficial a la resta del territori. Tots dos són admesos com a llengua de comunicació entre les autoritats d’una i altra part.
Article 3r.: Per assolir la nacionalitat catalana com a única o en concurrència amb una altra cal posseir la llengua catalana o l’aranès, de manera activa, de paraula i per escrit.
Article 4t.: La informació de tota mena i els mitjans de comunicació de les institucions públiques catalans seran exclusivament en català (o aranès a la Val d’Aran).
Article 5è.: El govern de Catalunya vetllarà per l’ensenyament en català o en aranès fora de Catalunya. Prestarà especial atenció a les colònies d’immigrants catalans establerts fora de Catalunya.
Jaume Campàs i Fornols
Escritor i historiador
A la defensa de la llengua catalana
Al Partit Carlí de Catalunya li precedeix una llarga tradició a la defensa de les legítimes llibertats dels pobles, així com a la defensa de la llengua catalana, la historiografia ho constata de forma sobrada. És important el fons documental disponible. Grans prohoms de la història confirmen la seva existència. Quan el carlisme parla de drets històrics i de les legítimes llibertats, és indiscutible que parla de la llengua catalana com a legítima llibertat a respectar. Actualment no s'entén com sent la nació que som, encara que no reconeguda, que el català i la nostra identitat siguin temes de discussió.
Pel Partit Carlí el català i el aranès són les llengües oficials de Catalunya. La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha posat en dubte que el català s'imparteixi a l'escola com a llengua vehicular, és una sentència més de les moltes, que demostren que a les Espanyes no ens entenen. D'altra banda, es nega el plurilingüisme en què està configurat l'Estat espanyol.
L'intent homogeneïtzador dels governs centrals espanyols, copiant a l'estat francès que van voler imposar ha fracassat, ja que en ple inici del s.XXI, es troben que continua existint una diversitat lingüística poderosa, i que el català entre aquests no s'ha deixat assimilar. Catalunya continua sent un poble on la majoria no accepta la gestació d'una idea uniformadora. És per això que hi ha un fet diferencial que no es vol perdre, que ens fa ser com som tant amb la història com amb la nostra cultura, i sobretot amb la llengua com a mitjà dexpressió vehicular daprenentatge de relació i de comunicació.
El poble de Catalunya ha de poder reafirmar la seva voluntat democràtica de viure en pau, defensant els valors polítics, socials, ètics i morals, evidentment conformats a la parla que li ha donat la seva personalitat. Són les nacions sobiranes les que han de determinar en un futur, si no triga, els mecanismes constitucionals de tipus confederatiu que els permetin, en benefici de totes les nacions que configuren l'actual marc polític de l'Estat espanyol, conservar la seva sobirania amb la seva forma de ser.
El gran repte històric de Catalunya, sota la noció carlina, seria liderar el projecte d‟un nou model d‟estat d‟estats, per la via del pacte. Un pacte confederal, que inclogui manifestament el caràcter plurinacional i plurilingüístic, reconeixent el caràcter oficial de totes les llengües, un acord on els fets diferencials com són les llengües pròpies, dret civil, foralitat, insularitat, permetin vetar les disposicions que els afectin. Per tant, la introducció del pluralisme revertiria en la composició en els poders d'institucions com el Tribunal Confederal de Garanties.
Quan el Partit Carlí va participar amb una aportació a la reforma de l'Estatut del 2003, va crear a priori un document molt ben presentat, on en la seva introducció posava de relleu el següent: Els Ciutadans i les Ciutadanes de Catalunya constituïts a Municipis i Vegueries es declaren units a la República Catalana Democràtica Federativa i d'autogestió Social i política per un Pacte d'Unió lliure i perpètua que volen estendre a Confederació amb altres pobles de les Espanyes, i que formulen a
les següents clausules:
Article 1r: Catalunya és una Nació. Catalunya es vincula voluntàriament a un acte lliure i propi d'autodeterminació i de lleialtat recíproca, als altres pobles de les Espanyes amb un Pacte de Confederació.
Article 2n: Les llengües nacionals de Catalunya són el català i l'aranès. Aquest és l'únic oficial a la Val d'Aran. El català és l'únic oficial a la resta del territori. Tots dos són admesos com a llengua de comunicació entre les autoritats d'una i altra part.
Article 3r: Per aconseguir la nacionalitat catalana com a única o en concurrència amb una altra cal posseir la llengua catalana o l'aranès de manera activa, de paraula i per escrit.
Article 4t: La informació de tota mena i els mitjans de comunicació de les institucions públiques catalanes seran exclusivament en català (o aranès a la Val d’Aran)
Article 5è: El govern de Catalunya vetllarà per l'ensenyament en català o en aranès fora de Catalunya. Prestarà una atenció especial a les colònies d'immigrants catalans establertes fora de Catalunya.
Jaume Campàs i Fornols 2013
Escriptor i historiador
L'Agrupació Territorial Comarques Centrals del Partit Carlí de Catalunya ha emès un extens comunicat, amb data 22 de març de 2014, en què en vuit punts:
-Continuïtat històrica,
-Carlisme i el dret a decidir,
-La confederació,
-La llengua i la cultura catalanes,
-El Partit Carlí contra el neoloberalisme,
-Construir la societat de l'autogestió,
-Especificitat de la posició carlina i
-Europa
manifesten clara i nítidament la postura dels carlins catalans sobre el dret a decidir a Catalunya a la llum de la doctrina tradicional carlina. Excel·lent feina, seriós i molt ben documentat. Sense cap dubte un dels millors treballs teòrics elaborats al Carlisme en els darrers anys.
el comunicat que l'Agrupació Territorial de les Comarques Centrals (ATCC) del Partit Carlí de Catalunya (PCdeC) ha realitzat des de primers del mes d'abril, s'han rebut al nostre correu moltes respostes que agraïm sincerament.
Per poder donar opinions correctes i ajustades, a parer nostre, és imprescindible tenir presents els Estatuts i la línia ideològica del Partit Carlista. Tots dos documents són recents, del 2012. Se suggereix que els que els desconeixen els llegeixin i analitzin a consciència.
En aquests, el Partit es declara defensor de la Confederació hispànica i del dret d'autodeterminació exercit de manera continuada, autogestionada i participativa. Entenem, d'acord amb el comunicat de l'ATCC remès dies enrere, que no se'ns podrà jutjar de “desviacionistes” de la línia oficial del Partit; més aviat alguns hauran de reconsiderar si estan o no a la línia que el Partit Carlista postula per al futur de les Espanyes.
Hem posat l'accent davant carlins i no carlins en el fet que si estem a favor de la consulta i del dret a decidir amb un Sí, Sí, no és per ambició secessionista o independentista si no perquè refusem l'estructura unitarista, excloent i oligàrquica del actual estat espanyol. El desig de ruptura amb aquest jou constrenyidor és per establir una nova relació harmònica entre Catalunya i els pobles hispànics. Això, que anomenem Confederació, representa la revitalització de la Tradició amb què comencem a caminar junts per la pell de toro des de fa uns quants segles.
És per això que es proposa un ampli debat sobre tots els temes exposats que provoquin una sana controvèrsia que com a revulsiu necessita qualsevol societat (i la petita societat política del carlisme també).
Hem considerat, basant-nos en la nostra història, en la nostra ideologia i en la perspectiva que ens donen 180 anys de permanent servei, que calia poder manifestar-nos àmpliament sobre la situació de Catalunya, proposant una sèrie de solucions en els àmbits socials, polítics i culturals, per informar l'opinió pública de la nostra preocupació pels profunds desacords i la manca de diàleg real entre les autoritats polítiques d'Espanya i Catalunya. La nostra participació en els assumptes polítics actuals podrà ser modesta, però sempre ha estat, és i serà ferma i generosa. Serveixi com a exemple la rellevant participació carlista juntament amb altres partits a la Solidaritat Catalana del 1906, després del menyspreu de les autoritats centrals a Catalunya. També va ser una advertència segons sembla oblidada.
Seguirem des de la nostra ATCC en la mateixa línia de treball i difusió dels temes que considerem importants. Sempre amb el benefici de la convivència, basada en el diàleg, entre tots els militants i els simpatitzants del Partit Carlista.
Agrupació Territorial Comarques Centrals del Partit Carlí de Catalunya
Barcelona, 17 d'abril de 2014Fa un parell de dies vaig rebre un correu, signat per un legitimista amic i company del PC català, demanant la inserció del Comunicat ATCC 22/3/14, en haver perdut la clau d'entrada al Fòrum Juan Francisco Martín d'Aguilera de Bases Carlistes .
Vaig accedir-hi, si bé li vaig comunicar, en la irrenunciable creença que comunicar i debatre és el mitjà amb què les persones comptem per solucionar les possibles diferències:
“Sobre el comunicat, t'he de dir que encara que representa un gran treball documental, molts apunts són qüestionables. Sumar-vos a les forces que busquen la solució als problemes d'una part de les Espanyes des de la independència mereix per part meva tot el respecte, però ni ratificació ni comparteixo el que considero un gran error.”
a allò que em va respondre, a més de l'agraïment per la inserció:
“Pel que fa a la independència et faig un comentari. En aquest comunicat no es parla de cap independència, es parla de confederació. Al nostre criteri se'n va molt més enllà i es prescindeix de qualsevol solució independentista estricta. En el comunicat, aquesta qüestió l'hem elaborat de manera molt subtil i en definitiva hem intentat "liquidar" l'independentisme curt de mira.”
En primer lloc, vull puntualitzar que parteixo de la premissa que el Comunicat és una declaració que no representa el Partit Carlista de Catalunya en el seu conjunt, ni la resta dels Partits Federats de les Espanyes, ja que s'esmenta al final d'aquest comunicat que ha estat elaborat per catorze militants de l'Agrupació Territorial de les Comarques Centrals del Partit Carlí de Catalunya, amb la col·laboració d'onze carlins de totes les Espanyes.
D'altra banda, qüestionar el comunicat comporta el perill d'utilitzar-lo com a arma llancívola per tergiversar aquest al·legat i el seu contingut, i voler donar-li el sentit d'una postura anticatalanista. Res més lluny de la realitat.
Sempre he cregut en la idea que els carlins assumim com a meta inqüestionable el compliment ple dels Furs, i, en el cas de Catalunya, la reintegració i la Sobirania. Fer comentaris o crítiques al comunicat no significa, per tant, ni defensar ni acceptar el marc polític actual.
Un cop aclarit aquest aspecte, l'escrit de l'ATCC representa un gran esforç de documentació en la seva argumentació, amb el qual es pot estar d'acord gairebé tot, encara que sempre depenent de les perspectives, cites, dades, personatges i dates, i que per descomptat, no està exempt de diferents interpretacions.
Però no és l'aportació documental el que em causa preocupació, igual que, imagino, molts altres carlins també. No és el debat argumental sobre si Macià va lliurar el sabre al senyor Jaume, o si el senyor Carlos Hugo va ser secessionista, que no ho va ser, ni l'inqüestionable grau d'injustícia que el Govern central exerceix sobre Catalunya.
El que em preocupa molt és el missatge d'acceptació de la via independentista, clarament explicitat en el comunicat, com a solució al contenciós que els carlins mantenim amb els successius Governs Liberals d'Espanya en la consecució de l'Estat Federal o Confederal, de les Espanyes.
Assumir els pressupostos independentistes en l'aspecte de trobar el nostre entendre sobre la Sobirania d'un poble de les Espanyes amb la seva Independència, és un fet que podríem definir com de contra natura. El carlisme ha respectat sempre la unió de les Espanyes sense demanar la secessió, ni durant les guerres ni després durant la pau. La nostra estratègia sempre ha estat lluitar contra l'opressió sense trencar els marcs de relacions territorials.
Des de l'Espanya dels Reis Catòlics, un exemple clar de monarquia federal, els diferents regnes peninsulars es van anar unint, conservant les seves institucions polítiques i legals pròpies.
Aquesta unió no era nova. Ja als diferents regnes medievals hi havia la idea que formaven part d'una Espanya unida sota el ceptre dels reis visigots per pertànyer a una comunitat, a una cultura, a una mateixa fe religiosa, juntament amb l'empresa d'expulsió de l'enemic que ocupava la Península representava la idea del “Ser” comú. I des de llavors, al llarg del recorregut de la nostra història, s'ha mantingut aquesta idea, si bé mantenir aquesta unió ha comportat, segons els moments, els encerts, els triomfs, les derrotes i els fracassos.
El que el comunicat de l'ATCC demana és un parèntesi, un lapse de temps en les relacions amb la història comuna de les Espanyes. Sortir d'aquesta història unint-se als qui pretenen no ja un parèntesi, sinó la ruptura definitiva, tal com explicita el comunicat declarant complert el temps de la unió:
“Pel dret que ens correspon com a nació, encara més, pel mai decaigut dret de resistència i d'insurrecció, ha arribat el moment de decidir mitjançant una acció col·lectiva i democràtica la constitució de Catalunya com a Estat. Aquest Estat a més, ha de declarar-se independent per poder començar la seva via de a Europa, al concert dels pobles del món.
Cal tenir en compte que l?única possibilitat que Catalunya pugui establir un pacte entre iguals amb els altres pobles hispànics és des de la plena sobirania. L'ideal doncs d'una Confederació només es pot construir a partir de la nostra independència. Aquesta és un component perdurable juntament amb l'anhel de concertar-se amb les nacions germanes. Totes dues no caben a la camisa de força de la Constitució, i dibuixen el veritable subjecte de tot pacte de Confederació, ja que són la garantia mancomunada de la pròpia independència. I és aquest el propòsit a què els Carlistes aspirem.”
Amb tot això exposat espero haver deixat ben clara la meva irrenunciable posició en contra de la secessió d'una part de l'Espanya plural. Així mateix, espero que aquestes reflexions serveixin com a aportació per al debat d'aquest Comunicat.
Considero que cap carlí no hauria de guardar silenci i que tots haurien d'opinar, ja que s'ha exposat davant l'opinió pública, de manera unilateral, un tema que s'hauria d'haver tractat, per la seva rellevància transcendental, en un Congrés Federal.
Publicacions d'ampli abast informatiu nacional s'estan fent ressò del Comunicat de l'ATCC i aquest es considera representatiu del conjunt del Partit Carlista, quan no és el cas de cap de les maneres.
Crec necessari establir de manera urgent un diàleg per debatre i tractar aquest contenciós, creat de manera sorprenent pels companys de l'ATCC, la convocatòria d'un Congrés Extraordinari per debatre aquest tema de gran rellevància.
A partir de 2015 el partit entraria en una crisi interna esent dirigit per una Comissió Gestora del PCC. El motiu era la divisió entre el sector de Carbonell, que actuaria com a Xavier Carbonell, responsable de l'Agrupació Territorial Comarques Centrals de Catalunya (2014) i la Comissió de militants del Partit Carlista de Catalunya (2015) i el del tortosí Víctor Cervera Queral (1937) membre del Comitè Federal del Partit Carlista i de l'Associació 16 d'Abril. El primer defensava una línia accidentalista i a favor de l'autodeterminació i la confederació i el segon més monàrquica i federalista. L'ATCC del PCC va fer pública la declaració del 22.3.2014 a favor del 9N de 2014. Cervera era enginyer tècnic industrial i empresari del sector ceràmic (l'Aldea). Va ser regidor de l'Ajuntament de Tortosa durant el Franquisme. Va ser fundador i president de l'entitat Amics dels Castells. Durant anys va editar els calendaris carlistes.
Entre mig de les dues tendències l'advocat lleidatà Ton Aluja Farré (1952), també de l'Associació 16 d'Abril de la que el 2019 era president, ha representat al Partit Carlí de Catalunya intervenint en el seu nom a l'Aplec de Montejurra de 2015, 2018 o 2022.
Durant el funeral de Carles Hug a Barcelona, la seva germana Maria Teresa de Borbó-Parma va afirmar que el carlisme és una realitat viva. "El partit carlista ha renascut moltes vegades de les seves cendres i veurem com al llarg i ample d'Espanya i aquí a Catalunya el nucli carlista està molt viu", va dir.
El cap del carlisme gironí, l'historiador i mestre Jaume Campàs, detalla que la presència del partit a les comarques gironines es vertebra a la trobada anual de Sant Salvador de Bianya. Es tracta d'una reunió de militants i simpatitzants a l'entorn d'un petit cementiri, on reposen les restes de voluntaris carlins de la III Guerra (1872-1876). A la trobada, els responsables polítics del partit exposen les seves teories de futur. Ha concretat que la seva idea de promoció del partit a Girona passa per la configuració de llistes a les eleccions municipals i per la formació de seccions locals. Campàs apunta que Carles Hug va crear l'actual ideari del partit confederalista i socialista autogestionari a partir de la tradició foralista i l'antiga força social camperola. Al seu parer, una aposta per la dinastia carlista en la persona de Carles Hug de Borbó i Parma al final del franquisme, hauria deixat solucionat el tema dels nacionalismes. "Perquè el carlisme fa segles que té resolt l'encaix de les nacions catalana i basca a Espanya", ha dit. Segons ell, el carlisme proposa un regne confederal format pels estats sobirans de Catalunya (Països Catalans), Castella (Andalusia, Castella, Extremadura) i el País Basc-Navarra. Campàs diu que quan Carles Hug de Borbó va deixar el partit i va considerar que el carlisme quedava per a la història, les bases del partit van mantenir l'estructura a tot l'Estat. Llavors va agafar força la frase del pretendent Carles VII, que a principis del segle XX va dir que volia ser rei de les repúbliques d'Espanya. Així, segons Campàs, dins el partit es va formar la voluntat de mantenir-se encara que el cim de la piràmide del projecte en comptes d'un rei fos una república. També es va decidir que el partit tingués llibertat de culte, per la qual cosa, segons ell, ara existeixen carlins musulmans.Campàs assenyala que l'altre punt de diferència entre Carles Hug i les bases va ser la recent donació dels arxius del carlisme a l'Arxiu Històric Nacional: "Hi ha la història de molts voluntaris que van sacrificar la vida pel partit, per tant no era propietat única de la dinastia", sostè. A partir de l'abandonament de la militància de Carles Hug.
Campàs especifica que la ideologia actual del partit està basada en el model de socialisme autogestionari proposat per Carles Hug a les dècades dels seixanta i del setanta, pel principi de subsidiarietat (on no arriba un estament petit hi arriba el gran) i en la confederació de nacions sobiranes. Campàs defineix el socialisme autogestionari a partir de la base d'una solidaritat concretada en la corresponsabilitat activa dels treballadors en la gestió de les empreses. També precisa que dins del respecte per l'església catòlica el carlisme ara té llibertat de confesió. "Tenim militants musulmans", revela. Pel que fa a la confedaració, afegeix que es tracta que els Països catalans i basco-navarresos decideixin lliurament on arriben els seus vincles amb Espanya i formin un estat confederal."
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada