• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

dissabte, 17 de gener de 2015

Crònica de l'acte sobre el dirigent carlista català Josep Badia




A l’auditori del Museu d’Història de Catalunya el proppassat 15 de gener, organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya, la Societat Catalana d’Estudis Històrics (filial de l’Institut d’Estudis Catalans) i la Càtedra Josep Termes de la Universitat de Barcelona, va tenir lloc la quarta sessió del cicle “Els invisibles. Intel·lectuals i polítics catalans recuperats de l’oblit”.

La sessió de dijous era dedicada a bagenc Josep Badia i Torras i al dirigent del Front Nacional de Catalunya, Antoni Andreu i Abelló, a cura respectivament dels historiadors Lluís Duran i Fermí Rubiralta.

Josep Badia (1926-2013) era fill de Callús, com va destacar Duran, s’havia integrat a les files del carlisme el 1942, de la mà del mestre instal·lat a Súria Salvador Campàs. Pagès fins al 25 anys, posteriorment carnisser, va desenvolupar tota la seva activitat professional al voltant de la pagesia i la ramaderia. Casat amb Maria Pujol, va ser pare de set fills, la qual cosa no l’impedí vincular-se a moviments cristians com la Joventut Obrera Catòlica i a la parròquia de Sant Sadurní.

Badia reflecteix el camí de la majoria dels carlins catalans durant el Franquisme. Perseguits per motius polítics i religiosos durant el període 1936-1939. Molts d’ells moriren assassinats en llocs inhòspits de Catalunya, els qui pogueren, s’integraren als terços de requetès dins de les tropes sublevades. El resultat va ser per Badia un conflicte que no va generar res de bo: repressió, odi entre germans i enriquiment dels addictes al Règim. Molts combatents carlins van patir aquestes circumstàncies: vencedors de la guerra no podien associar-se ni defensar les idees carlines tradicionals: anticomunisme, defensa del catolicisme, un missatge social cristià, de la tradició catalana i de la monarquia propera al poble. Van patir molts als camps de batalla per ajudar a consolidar un règim que no consideraven propi i anirien considerant cada cop més com adversari als seus ideals. No era només, en el cas de Badia i els seus amics, una divergència per no participar del Règim (ni molt menys) era una desacord amb els seus objectius i amb la rancúnia permanent del franquisme contra els opositors “rojos y separatistas” que va generar fins a la seva fi.

 Aspecte de l'Auditori del MHC on es va celebrar l'acte que va aplegar nombrosos carlistes catalans




 Sala gairebé plena. Amb la presència de l'historiador Agustí Colomines, un dels promotors de l'acte

 Entre els assistents els alcaldes de Montblanc i el de Vic, Josep Maria Vila d'Abadal

Lluís Duran, esquerra i Fermí Rubiralta, dreta, van fer una explicació docta de les dues figures
El professor Duran va fer una gran exposició d'un Badia proper com a persona

Els carlistes, incòmodes amb el Règim (cada cop més), van veure com les noves generacions no entenien res del llenguatge de la Guerra Civil, ja no havien viscut el conflicte, ni els seus patiments. També patien la lògica de la repressió del franquisme cada cop que una manifestació carlina subratllava l’oposició a Franco, feia propostes de democràcia, d’un sistema social més just o feia una proclama per als drets dels pobles de les Espanyes. No era només el fet d’un règim cada cop, superat el trauma de la Guerra, esdevingués cada cop més sobrer, els debats i els documents del Concili Vaticà II, com destacà Duran, oferien al carlisme que es volia renovar un aval valuós al nou enfocament que volia emprendre: posar fi a l’integrisme dins del catolicisme, que el vinculava a un sol règim polític oficialment catòlic, valorar els règims que des de la democràcia oferien garanties als drets de la persona, denunciar un sistema econòmic voraç sense principis morals i plantejar un sistema universal que garantís els drets de tots els pobles, lliures o no.

Badia va accedir a la direcció del Partit Carlí de Catalunya el 1973. Va ser-ne el secretari general fins a 1978, o sigui el període que va de la fi del franquisme a l’inici de la Transició. És el període en què els carlins catalans s’integren plenament a l’oposició antifranquista. Formen part, aleshores, de l’Assemblea de Catalunya, de la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques de Catalunya. Badia va ser detingut repetidament per les autoritats franquistes (1972, 1974 i 1976), es va implicar en la fundació a la comarca del Bages de la Unió de Pagesos.

El Partit Carlí de Catalunya es definí en aquest període com una força d’esquerres, no estatalista, partidària d’un sistema que donés el poder als treballadors, als ajuntaments i a les nacionalitats, inspirada en els principis de l’humanisme cristià i monàrquic. El que en deia, en diem, un Socialisme d’Autogestió Global. Conseqüentment amb això, un règim que establís un pacte federal entre els pobles de l’estat des de la garantia del respecte al dret de l’autodeterminació. El federalisme que proposava Badia havia de garantir els drets inalienables i previs a qualsevol negociació de Catalunya. L’estat espanyol futur que es constituís n’havia de potenciar (no només reconèixer) les seves característiques: era un pacte lliure entre nacions lliures.

Un cop mort Franco, va intentar confluir amb diferents aliances amb les diferents organitzacions socialistes (PSC-Congrés, Federació Catalana del PSOE, PSC-Reagrupament) i els partits nacionalistes d’esquerra (ERC, Estat Català, Front Nacional de Catalunya): no reeixí. Es mantingué crític amb el sistema polític que s’anava implantant, amb la UCD i el PSOE, perquè creien que feien una democràcia poc participativa i mantingué l’objectiu de la Ruptura democràtica.

També defensà la continuïtat de l’Assemblea de Catalunya, quan aquesta plataforma unitària ja no era considerada vàlida pels principals partits de l’oposició. El PCC va patir diferents urpades per part dels carlistes ultres que no acceptaven l’orientació d’esquerra i plurinacional d’aquest. Per això els Fets de Montejurra de 1976 van manifestar aquest animadversió, segons Badia, amb el suport dels aparells de l’estat, amb el resultat de dos militants del Partit Carlista assassinats.

Una altra característica dels objectius polítics de Badia en el Partit Carlí de Catalunya van ser el suport sense fissures al retorn del president Josep Tarradellas i a la seva línia política. Per això Badia va ser membre de l’Organisme Consultiu de la Generalitat i de la seva Permanent. Per la Catalunya que preparava el seu autogovern, plantejava una Generalitat forta i eficaç, que ajudés a recuperar la personalitat col·lectiva, greument malmesa per 40 anys de règim anticatalà, una administració pública austera i neta de corrupció (tan freqüent sota el règim de Franco) i un govern que protegís el medi ambient i la societat civil.

Els reptes que va haver d’afrontar el Partit Carlí van ser superiors a les migrades forces de què disposava. En el moment de la consolidació del regnat de Joan Carles I, tot i que els carlins socialistes i autogestionaris no feien qüestió dinàstica en la persona del president estatal del PC Carles Hug de Borbó-Parma, els entrebancs van ser constants. Tampoc va trobar una aliat o un pool de forces adients. Vells carlins no entenien l’orientació que prenien ara i les forces d’esquerra ja tenien ocupat el terreny de feia temps, com perquè una força que trencava molts esquemes de l’esquerres del moment els fes competència: no marxisme, no estatisme, progressisme cristià, plurinacionalitat.


Els díptics del cicle amb el detall de Josep Badia i Torras

Badia es donà de baixa del PCC el 1980: no li veia futur com a partit efectiu. Ingressà tot seguit al PSC, on tingué diferents càrrecs a nivell local i comarcal, com a regidor o conseller comarcal.

Com destacà Lluís Duran, un cop tornat a Callús i deixades les responsabilitats a nivell nacional català, els articles, publicats normalment a Regió 7, ens assenyalen una preocupació moral per la relació, des de la fe cristiana, de l’home amb la comunitat, sobre la necessitats de viure proper a la natura i als coneixements i formes de viure de la pagesia i a les garanties de fer una societat catalana plural i per això digne, justa i travada. Badia va finir el 19 de juny de 2013.

En Josep Badia és el primer per l'esquerra dels de sota

Josep Badia. Arxiu de Regió 7.
En acabar l'acte diversos carlistes catalans vam fer una trobada informal aplegant generacions diverses. Fou un orgull compartir una estona amb sergents dels Pelais i les seves experiències amb la senyera a l'Aplec de Montserrat així com explicacions i anècdotes de militància carlista o d'altres actualment actuant a l'ANC de forma capdavantera.

Per ells, nosaltres, hem reprès el fil roig del combat. Amb el roig de la Creu de Borgonya.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada