Moren 93 treballadors en accidents laborals en dos mesos

D'acord amb l'estadística del Ministeri espanyol, fins al febrer es van comptabilitzar en total 97.823 accidents laborals amb baixa, fet que suposa un augment del 3,1% respecte al nombre de sinistres del mateix període de 2018. Un total de 93 treballadors van morir en accident laboral en els dos primers mesos de l'any. D'aquestes morts, 73 es van produir durant la jornada de treball. Els 20 accidents mortals restants registrats en els dos primers mesos de l'any van ser sinistres 'in itinere' (els que es produeixen en el trajecte de casa a la feina i viceversa).

Read more »

Comunicat de Som Alternativa

El 27 d’octubre de 201702.07.2018 Mariano Rajoy intervenia la Generalitat, dissolia el Parlament i convocava eleccions catalanes per al 21 de desembre. Davant l’excepcionalitat del moment, l’aleshores direcció de Podem Catalunya va decidir que “calia parlar amb totes les forces -independentistes i no independentistes- per fer front al cop del 155”. Una postura conseqüent amb el que aquella direcció havia defensat en tot moment: la impossibilitat de qualsevol equidistància i el recolzament ferm a la participació en el referèndum de l’1-O entenent que davant el mur del Règim del 78 la mobilització ciutadana era imprescindible.

Davant aquesta decisió de la direcció catalana -i després de diversos desencontres amb la direcció Estatal al voltant de l’1-O- Podemos, amb Pablo Iglesias al capdavant, va decidir intervenir Podem Catalunya, dissoldre la direcció i convocar unes eleccions internes. Una maniobra que -més enllà de la clau interna- intentava tancar la porta a una manera d’entendre el que està passant a Catalunya. Però malgrat la intervenció, uns quants integrants d’aquella direcció i persones de diverses parts del territori, vam creure en la necessitat de seguir aprofundint en aquesta visió política. Per això vam constituir la plataforma Som Alternativa i ens vam posar mans a l’obra.

Un cop passades les eleccions del 21D (on es van establir converses amb ERC, la CUP i Procés Constituent) vam obrir un procés de debat arreu del territori on van participar, majoritàriament, persones que fins aquell moment s’havien sentit identificades amb el projecte de Podemos. Persones, però, que veient la deriva del partit en relació al que estava passant a Catalunya, van decidir deixar l’organització. Una resposta absolutament coherent amb la realitat percebuda i viscuda al treball quotidià a peu de carrer. Mentre des de la direcció Estatal es mantenia una postura ambigua, contradictòria i, fins i tot, absolutament contrària a l’1-O, molts militants, assemblees i càrrecs s’implicaven fent costat a veïns i veïnes, activistes i organitzacions socials locals arreu del territori per fer possible l’1-O. Militants, assemblees i càrrecs que, sense identificar-se amb l’independentisme com a horitzó polític, entenien que l’1-O era una oportunitat de posar en pràctica allò pel qual Podemos deia que havia nascut: trencar amb el Règim del 78.  Aquest procés de debat -que va tenir lloc entre els mesos de febrer i març- va servir per constatar la necessitat de cercar mecanismes per continuar treballant plegats de manera coordinada per tal de seguir aprofundint en aquesta lectura del moment polític.

Una de les reflexions que més es va repetir al llarg dels debats tenia a veure amb la necessitat de contribuir a donar resposta política a allò que es va veure als carrers d’arreu de Catalunya l’1-O i el 3-O, quan milions de persones -independentistes o no- eren capaces de fer front a l’autoritarisme i, el més important, a actuar coordinadament per exercir els seus drets sense cedir als xantatges del Règim del 78. Aquesta reflexió repetida i compartida arreu del territori ens porta a seguir fent passes endavant. Creiem fermament que la radicalitat democràtica és el punt de trobada més sòlid per seguir construint grans majories per fer front a un món que pateix.

Des de Som Alternativa entenem que aquesta radicalitat democràtica, exercida pels pobles, des de baix i dempeus, és la millor resposta.

1. Radicalitat democràtica des de baix per fer front als Trump, Le Pen i Salvini del món. Milions de persones arreu del món cada dia senten que la seva opinió no importa, que les decisions ja estan preses i que res del que puguin sentir, pensar i patir importa. Un malestar profund que és aprofitat pels Trump, Le Pen i Salvini per crear un món més violent, més egoista i més dur per qui sent, pensa i pateix. Davant això creiem que la resposta ha de ser la contrària i que per construir-la cal teixir i fer forta la ciutadania a peu de carrer. Davant el vendaval que s’emporta lluny totes les sobiranies i fulmina el poder de la gent comuna, és imprescindible tibar amb els peus a terra.
2. Radicalitat democràtica des de baix per fer front als que han creat una Unió Europea d’esquena als seus pobles i als interessos de la gent. Quan ja tot està decidit als despatxos foscos dels interessos d’uns pocs, és imprescindible la rebel·lia que pren la paraula. La millor resposta pels que han convertit aquesta Unió Europea en un edifici on la democràcia no té cabuda, són els pobles valents que s’aixequen i que se seguiran aixecant. Avui, milions de persones arreu de la Unió Europea pateixen les conseqüències d’un projecte cada cop més corcat i més incapaç de donar respostes. Davant aquest escenari veiem amb preocupació com aquest malestar s’expressa en un replegament democràtic que ens recorda els temps més foscos de la nostra història. Per això, per aturar aquesta deriva, és imprescindible una contestació des dels valors democràtics, inclusius i republicans. En aquest sentit entenem el procés que es viu a Catalunya no només com una resposta a un problema puntual i propi del nostre país sinó com una expressió més del mateix malestar que s'estén per Europa. La bona notícia és que, contràriament al que veiem a altres indrets, el moviment català s’articula i cristal·litza al voltant de valors de progrés.
3. Radicalitat democràtica des de baix per superar als que a l’Estat Espanyol s’atrinxeren perquè res canviï. L’any 2011 milions de persones van fer un diagnòstic encertat i va deixar clar que el problema no és que governi el PP o governi el PSOE sinó els fonaments del que coneixem com a Règim del 78. Des de llavors hem assistit a tota mena d’intents de restauració d’un sistema qüestionat per milions: els últims compassos del PSOE de Zapatero trencant la columna vertebral de la Constitució davant la UE del capital amb un 135 intolerable, l’agressivitat d’un PP desbocat al Govern, l'enfonsament definitiu de la credibilitat del complex mediàtic-financer, el canvi de cara d’una monarquia irremeiablement corcada, la recomposició del mapa polític amb l’objectiu de “refredar els carrers”, l’escalada de repressió per aconseguir-ho i la impunitat d’un masclisme insert en tot el sistema. Al final de tot el procés, un últim intent de canviar-ho tot perquè no canviï res, amb l’arribada d’un PSOE que no ofereix res més que una rentada de cara a un Règim que, com ja vam dir a les places, “no ens representa”. I enmig de tot això, milions de persones a Catalunya, resistint-se a acceptar el tancament.
4. Radicalitat democràtica des de baix per a una Catalunya que es posa dempeus. En aquest sentit, entenem que:

            a) A Catalunya hi ha una majoria clara: la d’aquells que tenim clar que el futur del poble de Catalunya ha d’estar en mans del poble de Catalunya. Volem aportar el nostre gra de sorra per articular aquesta majoria, enfortir-la i trobar la manera de fer-la treballar coordinadament. Fa temps que observem com les forces contràries al dret a decidir han apostat per fracturar, enfrontar, polaritzar i dividir la societat catalana entre independentistes i no independentistes. Sense dubte aquestes dues postures existeixen i formen part de la nostra societat.  Però aquesta no és la veritable divisió de la societat catalana. La veritable divisió és entre aquells que entenem que l’única manera de resoldre aquest debat és donant la veu al poble de Catalunya i els que s’hi neguen (obertament o donant llargues eternes). I en aquesta divisió, els que volem que el poble català decideixi, som majoria absoluta. Ara hem de ser capaços de treballar plegats -siguem independentistes o no- per fer front als que volen fracturar la societat. En un escenari d’un referèndum d’autodeterminació sense dubte s’obriran dos fronts clars que defensaran les seves postures i arguments, tant a favor del SI a la independència com del NO. Però mentre aquest moment no arribi, els que creiem real i radicalment en el dret d’autodeterminació hem de treballar junts i ho hem de fer sent fidels a allò que la gent ja va fer als carrers l’1-O i el 3-O. Allà es va demostrar que quan aquesta unitat es transforma en acció, el Règim del 78 està en jaque. Aquest és el camí cap a un futur jaque-mate.

            b) Per a Som Alternativa aquestes dues dates tenen un valor especial perquè obren camins nous, absolutament impensats fins al dia abans. Fins aquells dies el panorama discursiu i de representació política estava dividit entre independentistes i no independentistes, amb un espai al mig (el que es coneix com ‘els Comuns’) fent canvis discursius per càlcul de conveniència demoscòpica incapaç de comprometre’s clarament amb la ruptura del Règim del 78 que deia que venia a impugnar.

L’1-O i el 3-O fan saltar pels aires aquest mapa. L’1-O vam veure la militant de la CUP, el votant del PDCat, l’alcaldessa d’ERC, la simpatitzant de Podemos i el militant anarquista fent una acció política conjunta. Això no ho havíem vist mai. Ni ho vam veure el 15M ni ho vam veure a les manifestacions de l’11S. El 3-O també vam veure coses mai vistes abans als nostres carrers: vam veure manifestacions amb estelades blaves, vermelles, ikurrinyes, banderes gallegues, andaluses, banderes republicanes espanyoles i, fins i tot, banderes espanyoles borbòniques dient “no en el meu nom”.

Va ser en aquell precís moment en què va haver de sortir Felipe de Borbón amb un discurs amenaçant que si alguna cosa deixava veure era una profunda debilitat. Va ser quan va emergir aquella nova articulació cívica i popular quan el Règim del 78 es va veure obligat a moure la peça més valuosa del seu tauler: el rei. Un rei i un règim que estaven en jaque, com probablement no ho havien estat en dècades. Com tothom sap, però, no era jaque-mate i el règim va aconseguir recompondre’s: repressió, aplicació del 155, eleccions del 21D i impossibilitat d’implantar els seus resultats.

D’aquest fet podem extreure diverses lliçons. I abans de començar cal dir clarament: l’1-O i el 3-O no es poden convertir en una efemèride més. La valentia, la determinació i el compromís de milions de persones (independentistes o no) ha de tenir continuïtat política. I perquè això sigui possible és imprescindible articular políticament allò que la gent ja ha fet als carrers. De la lectura que fem la majoria que conformem el que podríem anomenar Bloc d’Octubre depèn en gran mesura la capacitat que tinguem de construir nous horitzons.

Per això cal entendre què va passar exactament al carrer aquells dies. L’1-O i el 3-O va irrompre alguna cosa inesperada, una acció política i popular que no estava dintre de la lògica d’aquell moment. Una acció a què cal donar resposta política i continuïtat des d’una lògica fidel a allò nou.

L’1-O i el 3-O s’assembla molt a allò que el filòsof francès Alain Badiou anomena “esdeveniment” i que, malgrat estar focalitzat en un moment efímer, és capaç de fer que la societat que el protagonitza s’entengui a ella d’una manera nova. Un moment que marca un abans i un després i crea una nova subjectivitat de la qual no es pot retornar al punt anterior. Aquesta nova subjectivitat necessita que se li doni una resposta política. Si als esdeveniments que creen una nova veritat no se'ls hi dóna resposta política, es queden en anècdota. Aquesta és la gran feina que tenim al davant com a societat i és una tasca que hem de fer col·lectivament. Si l’1-O i el 3-O va estar marcat per la capacitat d’acció des d’una diversitat mai vista, la resposta política ha de ser fidel a aquesta capacitat. I des de Som Alternativa volem participar i aportar elements per construir aquesta resposta col·lectiva.

Entenem que l’1-O i el 3-O neix un nou subjecte polític que són els sobiranistes catalans que no són necessàriament independentistes però que són radicalment demòcrates i que estan disposats a treballar colze a colze amb els independentistes per assolir la capacitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Aquesta capacitat de treballar plegats és un nou “nosaltres” que neix aquell dia i sobre el qual hem de reflexionar i treballar.

Avui a Catalunya hi ha una immensa majoria social que ja estan fora del Règim del 78. Dit d’una altra manera: els defensors del Règim del 78 són una minoria al nostre país. Avui a Catalunya hi ha una majoria social que està formada per independentistes, federalistes, confederalistes o altres opcions, però que comparteixen la necessitat de trencar amb els estrets murs d’una Constitució espanyola que ha renunciat a crear consensos i que només es pot imposar per la força, la repressió i l’amenaça.

Per tot això creiem que avui, a la Catalunya post1-O i post 3-O, es donen les condicions per treballar per un gran front popular, un gran Bloc d’Octubre que integri tant sobiranistes independentistes com sobiranistes federalistes conseqüents i fidels a la radicalitat democràtica demostrada per la gent als carrers.

Entenem -i proposem- que per enfortir aquesta nova visió sorgida a l’octubre és necessari tenir-ne en compte dues qüestions importants. Per una banda, l’independentisme hauria d’entendre que no es tracta de “convertir” a la gent que malgrat no ser independentista va defensar les urnes. A tall d’exemple, fa poc, a un acte al Baix Llobregat un veí independentista coincidia amb la importància que tenia aquesta part de la societat que malgrat no ser independentista tenia un compromís radical amb l’autodeterminació del poble de Catalunya. Però es preguntava: “El que no entenc és que li falta a aquesta gent per fer-se independentista”. La resposta és molt senzilla: no li falta res. Té tot el que cal tenir per fer front al mur que tenim davant. Ja tindrem temps de convèncer-nos els uns als altres dels pros i contres de la independència. Ara aquest no és el debat, senzillament perquè no ens deixen tenir-lo. És llavors quan hem de ser conscients que tots aquells que el volem, que estem disposats a lluitar per tenir-lo, estem del mateix costat i he de treballar junts.

Per una altra banda, és precís no confondre als federalistes conseqüents amb aquells que abanderen la paraula federalisme o plurinacionalitat com a excusa dilatòria o com mer objecte discursiu que permeti posar-se de perfil davant la imposició. Quan des de Som Alternativa parlem de ser fidels a l’1-O i el 3-O estem parlant d’uns federalistes o confederalistes que saben i tenen clar que l’única manera de poder aixecar la bandera del federalisme és des d’una posició radicalment autodeterminista. Entenem que l’única manera de ser federalista és partint de què el poble de Catalunya ha de poder decidir en peu d’igualtat absolut i que la gent de Catalunya té l’última paraula. Si tots plegats tenim ben presents aquestes qüestions, podem seguir construint una majoria que no només pot fer tremolar el règim sinó que el pot fer caure. I que pot obrir molts altres cadenats.

Aquesta majoria de què parlem, per la seva pròpia naturalesa, pot tenir molta capacitat per connectar amb les reivindicacions sobiranistes de la resta de l’estat, entenent com a sobiranista la idea de decidir sobre les nostres vides en tots els àmbits. En un Estat recentralitzador, autoritari i on les estructures judicials, mediàtiques i econòmiques estan al servei de les elits que van sortir impunes del franquisme, el missatge d’aquesta nova aliança catalana pot tenir un impacte enormement poderós. Insistim: el Règim del 78 es va espantar l’1-O i es va espantar el 3-O, entre d’altres coses perquè el que s’estava veient als carrers no eren “els independentistes” o “els separatistes” (termes convenientment empleats per fer aliena a grans masses de població la lluita catalana) sinó que s’estava veient un veritable aixecament popular capaç de ressonar amb força a la resta de l’Estat. El fet que el 3-O hi haguessin als carrers milers de banderes republicanes espanyoles absolutament compromeses amb l’exercici de l’autodeterminació també feia saltar pels aires el relat confeccionat pel règim per la resta de l’Estat. Aquesta majoria de què parlem també pot tenir molta capacitat per connectar amb els pobles d’una Unió Europea que cada vegada senten amb més força el malestar de viure en un espai polític on la democràcia i la sobirania dels pobles i de les seves classes populars han estat suprimides de facto. En una Unió Europea que naufraga (i fa naufragar) les esperances d’una vida millor, l’aportació catalana és fonamental. Mentre a altres països aquest malestar cristal·litza al voltant de valors d’exclusió i retallada de drets democràtics Catalunya pot oferir un exemple de com aquesta lluita per les sobiranies pot articular-se al voltant de valor d'inclusió, fraternitat i democràcia.

c) Ni un pas enrere. Com dèiem abans, l’1-O no es pot convertir en una data a rememorar, en una efemèride més on recordar com de valents, empoderats i conseqüents vam ser com a societat. L’1-O i el 3-O va ser un missatge polític al qual cal donar continuïtat si volem seguir desafiant a un Règim del 78 que es resisteix a caure. L’1-O i el 3-O marquen un camí nou dibuixat als carrers i des de Som Alternativa volem posar el nostre gra de sorra per ajudar a articular-lo. A Catalunya hi ha milers, desenes de milers, centenars de milers de persones que no s’identifiquen necessàriament amb el projecte independentista però comparteixen amb aquest projecte la irrenunciable necessitat de donar la veu al poble català. Podem treballar plegats i plegades i fer grans majories per fer front al Règim que ho impedeix. Majories que no demanin a l’altre deixar de ser qui s’és. Aquesta gran majoria que es va demostrar al carrer només es pot construir des de la radicalitat democràtica de l’1-O i el 3-O. I demostrat va quedar que la seva força és enorme.

5) Radicalitat democràtica des de baix als ajuntaments. Els ajuntaments són espais des d’on plantar cara al món dels Trump, Le Pen i Salvini, a la UE que gira l’esquena als pobles i deixa ofegar persones i a un Estat Espanyol que es refugia en el passat. 

El 2011, la Troika va imposar el canvi de l’article 135 de la mà del PP i del PSOE, que desembocà en unes lleis en cascada contra la sobirania i l’apoderament ciutadà: la llei d’estabilitat pressupostària i la LRSAL. Tant el 135 com el recent 155 responen a clars interessos oligàrquics de l’statu quo i esdevenen un atac de dalt a baix contra les persones; ha de ser doncs de baix a dalt com haurem d’actuar per canviar-ho. L’apoderament real s’ha de construir en xarxa, establint nexes per combatre en xarxa l’adoctrinament i l’ofensiva neoliberal que es produeix arreu.

El “sí que es pot” no és cap missatge buit, que es pot etzibar per a qualsevol cosa: té un contingut revolucionari irrenunciable, vol dir que hi ha alternatives, que cal fer xarxa per construir-les, revisar-les, modificar-les, construir-ne de noves, i que el gran enemic de la justícia social és creure que no s’hi pot fer res, la desil·lusió, la resignació, el cinisme i l’enfrontament entre els de baix. La política no es basa en lleis naturals, la política és decidir i el primer àmbit que hem de poder decidir és el que ens interpel·la més directament, allà on vivim. L’1-O i el 3-O vam veure com, amb els nostres veïns i veïnes, podíem fer tremolar totes les estructures que volen fer veure que no existim. Cal tornar a trobar-se i treballar a peu de carrer i a peu d’ajuntament.

Des de Som Alternativa considerem que els municipis són espais imprescindibles per materialitzar l’anhel republicà, democràtic i apoderat expressat l’1-O i el 3-O. Les remunicipalitzacions, els mecanismes de democràcia directa vinculant, els pressupostos i les polítiques amb perspectiva de gènere, el compromís ecologista, l’obertura de les institucions a la participació efectiva, la universalització dels drets de ciutadania, la lluita contra la discriminació, la pobresa energètica, la pobresa infantil i les desigualtats, la priorització dels serveis socials i la lluita contra les violències masclistes,.... són fites i lluites que van molt més enllà dels límits de cada un dels municipis per una societat democràtica, inclusiva, acollidora i humana. Una acció política a nivell municipal per donar resposta a un món globalitzat, a una UE que es desentén de qualsevol sobirania exercida des de baix, a un sistema patriarcal i oligàrquic que asfixia i deixar ofegar-se literalment persones, i a un Estat Espanyol que intenta buidar de sobirania cada espai que no està sota el seu control. Davant tot això, els ajuntaments catalans tenen l’oportunitat d’esdevenir focus de resistència i de victòries populars.

Cal actuar localment perquè lluitem per unes idees que transcendeixen l’àmbit local, que són globals: la lluita és municipalista perquè és també radicalment feminista, inclusiva, democràtica, ecologista, animalista, social... En paraules de Galeano: molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món.

En base a aquestes idees, la proposta de Som Alternativa té com a punt de partida 5 principis:

1. Que a Catalunya ja existeix una majoria social que rebutja explícitament el marc autonòmic, el Règim del 78 i el seu autoritarisme.
2. Que a Catalunya existeix un enorme consens: que això se soluciona donant la veu a la gent i no amb els pactes de despatx propis d’aquest Règim del 78 i, per tant, qualsevol cosa que no passi per aquest exercici no és acceptable per a la societat catalana.
3. Que independentistes, federalistes conseqüents i persones radicalment compromeses amb els valors democràtics podem treballar conjuntament per forçar a un Estat que es nega a donar la paraula als catalans i catalanes i que ho hem de fer.
4. Que aquest treball conjunt ha de tenir com a punt de partida l’esperit de l’1 i el 3-O on, plegades, ja vam fer tremolar el règim. Un esperit que diu, clarament, que ja no són acceptables les imposicions i que ja no es pot acceptar la Constitució del 78 com a límit de les aspiracions populars.
5. I, per últim, que aquesta proposta no té com a objectiu competir per un espai electoral sinó al contrari: contribuir a articular un espai social compromès amb la radicalitat democràtica que pugui sumar amb totes aquelles forces que la comparteixin.

Partint d’aquests objectius,

1. Des de l’Associació Som Alternativa i des d’ara mateix, iniciarem contactes amb la resta de forces polítiques compromeses amb la radicalitat democràtica per exposar els nostres posicionaments i valorar les possibles coincidències d’anàlisi i d’acció.
2. A la vegada, convidarem a totes les persones que comparteixin els nostres objectius a que participin d’aquesta iniciativa i s’uneixin a la nostra associació.
3. Amb l’objectiu de poder articular la nostra possible participació en futurs escenaris electorals i com a objecte purament instrumental, hem registrat un partit que porta el mateix nom que la nostra associació. Actualment diverses assemblees i càrrecs ja estan treballant amb espais amplis de cara a les eleccions municipals. Figueres, Lloret de Mar, Mataró, Riba-roja d’Ebre, Sant Esteve Sesrovires, Barcelona, Olesa de Montserrat, Blanes, Girona o Tarragona són alguns d’aquests llocs.  L’eina de partit ens possibilita donar aixopluc i mantenir la coordinació a nivell territorial per tal d’encarar aquesta nova etapa. Ho dèiem al nostre manifest fundacional “En un moment en què els partits no són més que un mal encara necessari, en què les dinàmiques de despatx s’imposen a la realitat social i on les cúpules pretenen utilitzar les persones simplement per guanyar eleccions, cal que tota eina per a la conquesta institucional esdevingui no més que una plataforma per a concórrer a les eleccions i un aixopluc comú, una xarxa, en què els nuclis d’apoderament real autoorganitzats al territori, des dels municipis, puguin fer força conjunta i que puguin establir diàlegs amb d’altres forces” amb un objectiu indefugible: el marc ampli, plural, rupturista i popular que vam veure als carrers dels nostres pobles i ciutats els dies 1 i 3 d’octubre.
4. Esperant que siguin molts més els nuclis que es poden implicar en aquesta nova manera d’entendre l’escenari polític actual a Catalunya, a finals de setembre convocarem una assemblea per acabar de definir estatuts, línies de treball i estructures.

Read more »

Què ha passat amb la guardiola de les pensions?

Què ha passat amb la guardiola de les pensions?
No és absurd afirmar que no hi ha diners per a les pensions públiques i oferir desgravaments a les contribucions a les pensions privades?
La guardiola de les pensions s’ha buidat. I aprofitant l’ocasió, tornen una vegada més sobre el tema de la crisi de les pensions i, com no, sobre la recomanació que es facin pensions privades. Han observat que aquesta campanya s’intensifica sempre a cap d’any, quan les persones que tenen estalvis busquen com col·locar-los pagant el mínim d’impostos? I, clar, existeixen desgravaments fiscals per a les pensions privades. No és absurd afirmar que no hi ha diners per a les pensions públiques i oferir desgravaments a les contribucions a les pensions privades? Solament això ens havia de fer sospitar que alguna cosa estrany, per usar paraules suaus, s’oculta després del tema de les pensions.
S’està acabant la guardiola de les pensions. No era para això precisament pel que s’havia establert la guardiola? Perquè quan les cotitzacions no bastessin es poguessin pagar igualment les pensions? Per què llavors tanta alarma? Si de debò està tenint lloc una ‘recuperació’, haurien de recuperar-se les cotitzacions i la guardiola. Però clar, com la recuperació, suposant que sigui real, té lloc amb una gran precarietat laboral i salaris de misèria, no es recuperen les contribucions a la Seguretat Social. Aquí està, per tant, un primer element que cal plantejar: millorar els salaris i l’estabilitat laboral i no plorar com plañideras perquè els jubilats viuen massa anys. Encara que desaparegui la guardiola, les contribucions normals segueixen i, si els salaris fossin decents, de la mateixa forma que en molts altres anys amb les contribucions, podrien finançar-se les pensions.
Però totes les ocasions són bones per tornar una vegada més al tema de la insostenibilitat de les pensions: hi ha massa vells i viuen massa anys —no s’atreveixen a dir-ho així però és el que es trasluce del seu tractament del tema—, i no hi ha diners per mantenir-los. És un argument totalment fals en totes les seves facetes. Com es distribueix la riquesa d’un país per pagar les despeses col·lectives? Qui decideix quines despeses es financen i quins no? Qui decideix que és millor finançar l’Exèrcit, certes infraestructures, les ambaixades o el rescat bancari que mantenir als ancians?
Si tots aquests aspectes i molts uns altres es financen a través dels impostos, per què no les pensions? Si no arriba amb les cotitzacions, per què no es poden finançar les pensions amb impostos, com tots els altres despeses col·lectives d’una societat?
En un moment de la nostra història es va decidir que les pensions públiques es financessin solament amb les contribucions dels treballadors en actiu. El que fa que les pensions no siguin més que transferències entre treballadors. És una forma, però no l’única. De manera que la resta de la població, especialment aquells que obtenen beneficis de les empreses, no participa per res a mantenir a aquells que han produït la riquesa que ha fet que el país arribi on està ara.
Arguments falsos
El tema està replet d’arguments falsos. Com a mostra, un que hagués de fer sonrojar als economistes que, no obstant això, ho usen sense descans. Es refereix al tema que no hi haurà suficients treballadors per mantenir als pensionistes. En el cas de l’Estat espanyol, com s’ha decidit prèviament que les pensions públiques solament es financin amb les contribucions dels treballadors, els salaris són rellevants. Però aquesta és una opció política.
En realitat, per al finançament de les pensions, el nombre de treballadors no importa per res, la qual cosa explica és la riquesa que els treballadors produeixen. El que importa per avaluar la capacitat de finançar les pensions és la producció de riquesa i la seva distribució. I en l’Estat espanyol es produeix molta més riquesa que fa 40 anys i s’espera produir més en el futur. Per què no es considera això en lloc d’embullar amb el nombre de treballadors? No és el nombre de les persones que treballen, sinó el que aquestes produeixen i com es distribueix el que importa. Es pot creure que no ho saben els economistes, o a qui convé aquest error?
S’ha fet una gran difusió del comentari de l’OCDE que nostres pensions són massa altes. S’ha observat com viuen els pensionistes espanyols que, a més, amb freqüència mantenen als seus familiars més joves? La proporció de les pensions és més alta que en alguns altres països, però els salaris són molt més baixos, amb el que es cobra realment menys. Es poden tergiversar molt les coses amb les estadístiques quan convé. Sense oblidar que l’OCDE és una de les grans institucions internacionals amb polítiques econòmiques neoliberals.
Hi ha o no hi ha diners?
El tema de la insostenibilitat de les pensions torna cada cert temps. En part, perquè en les societats modernes s’ha assumit la idea que sostenir a la gent quan no produeix és un cost, encara que produís molt en la seva vida activa, però, sobretot, perquè el que els poders fàctics, econòmics i polítics persegueixen és que la gent que pot estalviar es faci pensions privades, que permeten sucosos beneficis al capital financer.
Però considerem el tema en la seva dimensió real: com és que en un país que no té diners per finançar les pensions públiques existeix aquests mateixos diners si les pensions són privades? Hi ha o no hi ha recursos reals per mantenir als ancians?
Les pensions privades són un estupend negoci per al capital financer. Però són un disbarat per als pensionistes. Per a aquests, és molt arriscat posar els diners en pensions privades que depenen de la Borsa, perden valor amb la inflació i són molt cares, doncs cobren comissions per gestionar-les. I en el social són enormement injustes, doncs solament els qui poden estalviar podran tenir-les. Què es farà amb els milions de persones que no poden estalviar?
L’alarma causada perquè s’acaba la guardiola té unes bases i unes raons fal·laces que es poden resoldre amb relativa facilitat si es vol realment solucionar el problema. Si no arriba amb les contribucions dels actius, que les pensions es financin com tots els altres despeses socials, amb impostos. Vivim en una societat relativament rica que, si distribueix ben el que produeix, pot permetre viure decentment a tota la seva població.
* Miren Etxezarreta és economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat a la revista El Salto.

Read more »

Les oligarquies amb Joan Carles de Borbó

En els seus viatges, assenyalava el rotatiu nord-americà New York Times, Joan Carles de Borbó "podia acceptar regals en nom de l'Estat espanyol, però no hi havia una llista pública dels mateixos. Amb els anys, ha rebut iots, una casa en una illa, automòbils de luxe ... "

En front d'aquesta indecència s'alcen les veus de les oligarquies castellano-cèntriques, liberals, centralistes, les que sempre s'han oposat al carlisme. Un exemple: César Alierta, president de Telefónica, afirmava:  "Des del punt de vista empresarial, Joan Carles I és el primer ambaixador d'Espanya", afirmava

Read more »

Un centenar de pagesos fan una tractorada per preus justos al sector de la fruita

Un centenar de pagesos de la fruita han fet avui una protesta amb els tractors, que han aparcat a l'entrada. Després, han aconseguit parlar amb la ministra espanyola García Tejerina, a qui han fet arribar un manifest amb les seves reivindicacions per aconseguir preus justos per al sector. Alguns dels manifestants han reclamat la seva dimissió.

La ministra ha dit als pagesos que s'han d'organitzar i que siguin ells els que negociïn amb les grans distribuïdores els preus de la fruita. També ha reconegut que el govern espanyol està lligat de mans per les directives de la Unió Europea.

Han intentat accedir al recinte, però un fort cordó policial dels Mossos d'Esquadra els ho han impedit. S'han viscut moments de tensió després que un grup de manifestants s'han enfrontat amb els agents antidisturbis, cridant consignes contra la policia i l'Administració. Els concentrats han llançat branques de presseguers als Mossos, com a senyal de protesta per la crisi.

Font: 3/24

Read more »

Liberals: Ana Botella tenia 216 assessors

El cost de l’equip d’assessors de la liberal Ana Botella té un cost per a l’erari públic de 10.000.000 € anuals. Segons El Plural: “Els funcionaris no els coneixen, ni saben el seu horari ni el que fan, només que són familiars o amics dels càrrecs del PP”.

Els seus sous són de mitjana de 50.000 € anuals i inclouen: la germana d’Esperanza Aguirra, el germà del ministre d’economia Luís De Guindos, el vicesecretari de les Noves Generacions de les Espanyes, el liberal Ángel Carromero. Segons un reportatge de la cadena Cuatro hi ha nombrosos familiars de diputats autonòmics.

Read more »

Taula rodona: 'Com eradicar la pobresa'

Els Frares Caputxins de Catalunya i Balears organitzen aquest acte el proper dijous 11 de juny a les vuit del vespre. Hi intervindran en David Fernàndez, periodista i diputat de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) i n'Eduard Sala, de Càritas Barcelona.

Els caputxins formen part de l’orde fundat per Sant Francesc d’Assís al segle XIII i reformat al segle XVI per mantenir la inspiració primitiva, posant l’accent en la vida de fraternitat evangèlica fonamentada en la pregària contemplativa i l’amor als més pobres. Actualment hi ha 11.000 frares a més d'un centenar d'estats del món.

Read more »

454 persones mortes sense casa a França, 15 d’ells infants

Sovint, l’hispanocentrisme, ens fa analitzar les qüestions socials en el marc fronterer espanyol o català. Aquest problema deriva d’una visió on la justícia social s’ha aplicar a les fronteres “nacionals” però poc, o res, importa que passa fora. És molt greu que hi hagi un % de persones sense casa dins de l’estat espanyol pels nacionalistes espanyols però és indiferent si això passa a Burkina Faso.

De fet no cal anar tant lluny. A l’estat francès la situació dels anomenats “sense sostre” ens mostra com el capitalisme abandona una sèrie de persones que simplement han quedat fora del sistema, no són útils i no interessen. De fet, no està tant lluny del que Marx anomenava lumpenproletariat o dels intocables del sistema de castes de l’Índia.

El grup Morts de la Rue ha fet públiques les dades dels morts sense casa a la República francesa i es tracta de 454 persones dels que ua quinzena tenia menys de 15 anys. El balanç no és exhaustiu car l’estat ni s’ocupa de comptabilitzar els paries del capitalism

Read more »

Oligarquies: les grans fortunes guanyen 6.200 milions € a Borsa en un any

Mentre la majoria de la població es veu sotmesa als patiments de les retallades, les grans oligarquies de les Espantes continuen enriquint-se de forma pornogràfica. Les grans fortunes han guanyat 6.200 milions d’€ a Borsa el darrer any.

Un cas especial és el d’Amancio Ortega, fundador d’Inditex, que ha guanyat un 53 % dels 6.200 milions d’€. A un altre nivell hi ha els Villar Mir, d’OHL, els del Pino, de Ferrovial, la faíilia Entrecanales, d’Acciona o les Koplowitz de FCC. Molts d’aquests diners fet a costa d’obra pública delegada en empresa privada i amb plusvàlues extraordinàries. En el cas de FCC, per exemple, després d’acomiadar 18.000 persones. També forma part d’aquestes oligarquies Florentino Pérez, d’ACS, que ha guanyat prop de 400 milions d’€ per pura especulació.

Read more »

Marxa contra el fracking i per la reforma agrària

La Plataforma Jaén Libre de Fracking ha endegat la Marxa contra el Fracking (o fracturació hidràulica) amb el lema 'Per l'aigua i per la terra, estem en peu de guerra!'. El fracking provoca contaminació de rius i aquífers, increment d'activitat sísima i destrucció ambiental. El moviment impulsor de la mobilització és el Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) una organització socialista de base, autogestionaria i camperola.

Les principals reivindicacions de la marxa són:
- Un medi rural viu, just i sostenible
- Sobirania alimentària
- Defensa del territori
- Reforma agrària

Aquest darrer punt ens sembla prioritari car proposa que les aigües i les terres siguin públiques, la promoció de productes locals, un banc de terres públiques explotades de forma cooperativa que, com diu el SAT, siguin una alternativa "per un país segrestat per terratinents, especuladors i capitalistes". 

Read more »

"Els espanyols són rates de laboratori: a veure quant càstig toleren sense rebel·lar-s'hi"

La filòsofa avisa que «l'important no és el cotxe oficial dels polítics, sinó que l'Estat governi per al mercat» 

Dir de Susan George que és una activista i pensadora és empetitir la figura d'aquesta combativa nord-americana de 78 anys establerta a Paris. Exerceix com a presidenta d'honor d'ATTAC, l'Associació per a la Taxació de les Transaccions Financeres i l'Ajuda a la Ciutadania. I el seu assaig L'Informe Lugano, en què imagina un terrorífic escenari ecològic, econòmic, laboral i social cap al qual abocava el capitalisme del segle XXI constitueix una Bíblia per als moviments socials i l'anticapitalisme. A l'octubre del 2012, George va inaugurar a València el IV Màster en Drets Humans, Democràcia i Justícia Internacional de la UV. Aquí començà amb un avís: «La democràcia està en perill» davant «l'atac de« la classe de Davos: una classe transnacional desvinculada de la sort de la resta de la societat i composta per les altes finances, les empreses transnacionals i alguns governs que consideren que la democràcia és massa lenta». 

Vostè denuncia l' «austericidi» d'Europa. 

És que l'actual política d'austeritat, en particular a Grècia i Espanya, és inacceptable. És inacceptable que la meitat de joves espanyols no tingui feina. Per a qui es governa? Perquè aquesta és la gran qüestió en democràcia. Les constitucions dels Estats Units, França-i m'imagino que també la d'Espanya-subratllen que el poble és sobirà. Però amb aquest principi d'austeritat aprovat per Europa, es governa per la gent o per als mercats financers? 

Creu llavors que el poble ja no és sobirà ... 

El poble està esdevenint cada vegada menys sobirà. I amb el Tractat d'Estabilitat, Coordinació i Governança de la UE s'està robant no només el poder als ciutadans, sinó també als representants dels ciutadans. Per tant, ni tenim democràcia directa, ni democràcia representativa. 

Però tot just reaccionem ... 

Hi ha el front dels indignats i alguns vaguistes. Però l'última vaga a Espanya no ha tingut èxit. I penso que és perquè la gent té por de perdre la feina. Jo comprenc aquesta por, perquè la por és la disciplina d'una societat capitalista, que utilitza la por individual per disciplinar i calmar la població amb l'objectiu que accepti el que li diguin. De fet, crec que els grecs i els espanyols són com rates de laboratori per veure quin nivell de càstig i sofriment pot ser acceptat per aquesta societat sense que la gent es rebel·li. Això pot encoratjar al feixisme. 

Considera que l'extrema dreta sortirà reforçada? 

És el paradigma clàssic que ja vam veure en els anys 20 i 30: el poder de l'extrema dreta. Penso que és normal. Cap a on es tornaran les persones sense formació? Miraran aquell veí, l'immigrant que tenen al costat ... Malauradament, és una reacció que ja hem vist i per a la qual hem d'estar preparats. 

Amb la crisi, la població espanyola ha redoblat les seves crítiques contra els sous i privilegis dels polítics. Això és desviar l'atenció de la importància? 

Però si són els banquers als quals haurien criticar! L'actual crisi és la continuació del que va passar el 2007 i 2008 per culpa dels banquers i, a Espanya, de la bombolla immobiliària, que al final també era culpa dels bancs per donar préstecs imprudents i alimentar aquesta bombolla. 

No obstant això, quan va esclatar la bombolla, va ser l'Estat el que va assumir el deute privat. El deute públic d'Espanya era molt moderat quan va esclatar la crisi. 

Sense dèficit i amb el 50% de deute públic, quan es permetia tenir fins al 60%. Estàveu perfectes, millor que Alemanya! 

Però l'Estat va carregar amb el deute dels bancs. I ha gastat moltíssims diners per capitalitzar i salvar els mateixos bancs que havien causat el problema. 

Per això el deute públic va augmentar molt ràpidament. És una resposta molt llarga a la pregunta, però no és el cotxe oficial dels polítics l'important, sinó que l'Estat governa per als mercats financers i no per al poble. 

S'ha castigat als innocents i els culpables han estat recompensats. 

I, davant d'això, què poden fer els ciutadans espanyols? 

Unir-se. Unir els estudiants, els aturats, els jubilats, els treballadors, els sindicalistes, els agricultors ... Tothom ha d'unir-se contra aquesta realitat. Perquè la classe de Davos, que és la que governa per ells, està molt unida. 

Al Pakistan, una nena que volia estudiar ha estat víctima d'un atemptat que gairebé li arrenca la vida. El món està boig? 

No, el món no està boig. El món musulmà dels talibans és sexista, masclista i té una por terrible a la dona, a la sexualitat de la dona i al poder de la dona. I quan ells tenen el poder, l'utilitzen per oprimir a les dones. Pot anomenar bogeria, però respon a l'interès dels homes per coartar la sexualitat femenina. 

Si Karl Marx rescuscités i veiés aquesta Europa, què pensaria? 

Ell pensaria que la guerra de classes està acabant i que els rics l'estan guanyant. 

D'això tracta el meu pròxim llibre, que publicarà Planeta a Espanya al febrer i que es titularà L'Informe Lugano 2. Com guanyar la guerra de classes. El subtítol procedeix d'una frase de Warren Buffet, la tercera fortuna del món, que va escriure: «Hi ha una guerra de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que està fent la guerra, i l'estem guanyant». 

És cert. 

És clar! I per això cal unir-se i no deixar-se perdre. Perquè en joc està la democràcia i tot el que hem fet des del segle XVIII. Tot allò que els europeus hem fet des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Tot el que els espanyols han fet des del final del franquisme. 

Paco Cerdà 

Font: Llevant, Octubre 2012

Read more »

El poder adquisitiu dels treballadors que menys cobren ha caigut un 17% des de 2008

El poder adquisitiu dels treballadors de les Espanyes que menys cobren ha caigut un 17% des de 2008 segons dades de l'INE. Si comparem aquestes dades amb les d'Eurostat, l'oficina estadística comunitària, només les rescatades Irlanda i Grècia han rebaixat més els costos laborals unitaris que l'Estat espanyol, mentre que a la majoria de països europeus han continuat creixent, un 10% de mitjana a la zona €. Des de l'esclat de la crisi, el 2008, fins ara (amb les últimes dades disponibles, del 2013), a l'Estat aquests costos laborals han caigut un 6,6%. Únicament superen aquest ajustament els irlandesos i els grecs, amb un retrocés d'un 13,5% i d'un 8,5%, respectivament. Segons Eurostat, una hora de treball costa 21 euros i 10 cèntims, a l'Estat. La mitjana de la zona euro és un 25,7% superior: es paga 28,4 euros per hora treballada. L'hora espanyola és fins i tot més barata que la mitjana del conjunt de la UE, dels Vint-i-vuit, que és de 23,7 €.

Tot plegat confirma la tesi que no es tracta d'una crisi sinó d'un ofegament de les capes més pobres de la nostra societat. Exactament com va passar al segle XIX amb la liberalització de les economies. Aquest fou un dels factors determinants del naixement del carlisme. A les Espanyes són els sous més baixos els que han pagat la contenció salarial: el poder adquisitiu dels treballadors que menys cobren (els que ingressen un sou que és un 10% inferior a la taula salarial) s'ha esfondrat un 17%, en canvi, el dels més ben pagats s'ha retallat només un 2%.

L'executiu del liberal centralista Partit Popular assegura que aquesta moderació salarial és un “element addicional” que ajuda a rellançar l'economia i “permet salvar llocs de feina”. La solució a aquest desgavell és aplicar un socialisme autogestionari on no només es comparteixin les pèrdues sinó també els beneficis. On els salaris més alts estiguin limitats i no es marquin les directrius econòmiques des del Bundesbank.

Read more »