Què ha passat amb la guardiola de les pensions?
No és absurd afirmar que no hi ha diners per a les
pensions públiques i oferir desgravaments a les contribucions a les
pensions privades?
La guardiola de les pensions s’ha buidat. I aprofitant l’ocasió,
tornen una vegada més sobre el tema de la crisi de les pensions i, com
no, sobre la recomanació que es facin pensions privades. Han observat
que aquesta campanya s’intensifica sempre a cap d’any, quan les persones
que tenen estalvis busquen com col·locar-los pagant el mínim
d’impostos? I, clar, existeixen desgravaments fiscals per a les pensions
privades. No és absurd afirmar que no hi ha diners per a les pensions
públiques i oferir desgravaments a les contribucions a les pensions
privades? Solament això ens havia de fer sospitar que alguna cosa
estrany, per usar paraules suaus, s’oculta després del tema de les
pensions.
S’està acabant la guardiola de les pensions. No era para això
precisament pel que s’havia establert la guardiola? Perquè quan les
cotitzacions no bastessin es poguessin pagar igualment les pensions? Per
què llavors tanta alarma? Si de debò està tenint lloc una
‘recuperació’, haurien de recuperar-se les cotitzacions i la guardiola.
Però clar, com la recuperació, suposant que sigui real, té lloc amb una
gran precarietat laboral i salaris de misèria, no es recuperen les
contribucions a la Seguretat Social. Aquí està, per tant, un primer
element que cal plantejar: millorar els salaris i l’estabilitat laboral i
no plorar com plañideras perquè els jubilats viuen massa anys. Encara
que desaparegui la guardiola, les contribucions normals segueixen i, si
els salaris fossin decents, de la mateixa forma que en molts altres anys
amb les contribucions, podrien finançar-se les pensions.
Però totes les ocasions són bones per tornar una vegada més al tema
de la insostenibilitat de les pensions: hi ha massa vells i viuen massa
anys —no s’atreveixen a dir-ho així però és el que es trasluce del seu
tractament del tema—, i no hi ha diners per mantenir-los. És un argument
totalment fals en totes les seves facetes. Com es distribueix la
riquesa d’un país per pagar les despeses col·lectives? Qui decideix
quines despeses es financen i quins no? Qui decideix que és millor
finançar l’Exèrcit, certes infraestructures, les ambaixades o el rescat
bancari que mantenir als ancians?
Si tots aquests aspectes i molts uns altres es financen a través dels
impostos, per què no les pensions? Si no arriba amb les cotitzacions,
per què no es poden finançar les pensions amb impostos, com tots els
altres despeses col·lectives d’una societat?
En un moment de la nostra història es va decidir que les pensions
públiques es financessin solament amb les contribucions dels
treballadors en actiu. El que fa que les pensions no siguin més que
transferències entre treballadors. És una forma, però no l’única. De
manera que la resta de la població, especialment aquells que obtenen
beneficis de les empreses, no participa per res a mantenir a aquells que
han produït la riquesa que ha fet que el país arribi on està ara.
Arguments falsos
El tema està replet d’arguments falsos. Com a mostra, un que hagués
de fer sonrojar als economistes que, no obstant això, ho usen sense
descans. Es refereix al tema que no hi haurà suficients treballadors per
mantenir als pensionistes. En el cas de l’Estat espanyol, com s’ha
decidit prèviament que les pensions públiques solament es financin amb
les contribucions dels treballadors, els salaris són rellevants. Però
aquesta és una opció política.
En realitat, per al finançament de les pensions, el nombre de
treballadors no importa per res, la qual cosa explica és la riquesa que
els treballadors produeixen. El que importa per avaluar la capacitat de
finançar les pensions és la producció de riquesa i la seva distribució. I
en l’Estat espanyol es produeix molta més riquesa que fa 40 anys i
s’espera produir més en el futur. Per què no es considera això en lloc
d’embullar amb el nombre de treballadors? No és el nombre de les
persones que treballen, sinó el que aquestes produeixen i com es
distribueix el que importa. Es pot creure que no ho saben els
economistes, o a qui convé aquest error?
S’ha fet una gran difusió del comentari de l’OCDE que nostres
pensions són massa altes. S’ha observat com viuen els pensionistes
espanyols que, a més, amb freqüència mantenen als seus familiars més
joves? La proporció de les pensions és més alta que en alguns altres
països, però els salaris són molt més baixos, amb el que es cobra
realment menys. Es poden tergiversar molt les coses amb les
estadístiques quan convé. Sense oblidar que l’OCDE és una de les grans
institucions internacionals amb polítiques econòmiques neoliberals.
Hi ha o no hi ha diners?
El tema de la insostenibilitat de les pensions torna cada cert temps.
En part, perquè en les societats modernes s’ha assumit la idea que
sostenir a la gent quan no produeix és un cost, encara que produís molt
en la seva vida activa, però, sobretot, perquè el que els poders
fàctics, econòmics i polítics persegueixen és que la gent que pot
estalviar es faci pensions privades, que permeten sucosos beneficis al
capital financer.
Però considerem el tema en la seva dimensió real: com és que en un
país que no té diners per finançar les pensions públiques existeix
aquests mateixos diners si les pensions són privades? Hi ha o no hi ha
recursos reals per mantenir als ancians?
Les pensions privades són un estupend negoci per al capital financer.
Però són un disbarat per als pensionistes. Per a aquests, és molt
arriscat posar els diners en pensions privades que depenen de la Borsa,
perden valor amb la inflació i són molt cares, doncs cobren comissions
per gestionar-les. I en el social són enormement injustes, doncs
solament els qui poden estalviar podran tenir-les. Què es farà amb els
milions de persones que no poden estalviar?
L’alarma causada perquè s’acaba la guardiola té unes bases i unes
raons fal·laces que es poden resoldre amb relativa facilitat si es vol
realment solucionar el problema. Si no arriba amb les contribucions dels
actius, que les pensions es financin com tots els altres despeses
socials, amb impostos. Vivim en una societat relativament rica que, si
distribueix ben el que produeix, pot permetre viure decentment a tota la
seva població.
* Miren Etxezarreta és economista i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Article publicat a la revista El Salto.
