Cuando el carlismo propuso que el catalán fuera la única lengua en Cataluña

Els lectors de "Las Provincias" -"el diari degà de la regió valenciana"- tenen la immensa sort de saber que llegiran quan el periòdic cau a les seus mans o accedixen a la seua edició digital. Se sap com tractaran les notícies: en primera plana o arraconades, amb un llenguatge asèptic o apassionat i si cal moralitzant, impartint benediccions d'espanyolisme o valenciania, bramant anatemes de anticatalanisme i/o radicalitat esquerrana. "Las Provincias" al llarg del seus cent cinquanta anys d'existència ha estat fidel als seus orígens: conservadorisme, moderació i ordre. Fa uns anys canvià de propietaris i, des de aleshores, forma part d'un grup mediàtic estatal: de moliner canviaràs, però de lladre no escaparàs.

A l'edició digital de hui -per ahir- hi ha un curiós article que reproduïm. Quan s'acaba de llegir l'escrit no se sap massa bé que pensar: ¿han inventat la sopa d'all?¿es tracta d'un atac contra el Carlisme?, ¿una càrrega contra el sobiranisme català?. Potser fan una oferta del 2 x 1: amb dues mereixen una comdemna: llei, ordre i moderació. La proposta d'un projecte d'estatut -conegut com l'Estatut de Núria- del carlistes catalans data de l'any 1930, a les acaballes de la Dictadura de Primo de Rivera i ostentant la representació dinàstica don Jaume III. Recorda "Las Provincias" que sis anys després d'aquest text el carlistes participaren al bàndol nacional durant la guerra civil, el carlismo se adhería al levantamiento de Franco, es llig a l'article. Es cert, en gran part gràcies al Carlisme el propietaris de "Las Provincias" pugueren recuperar el periòdic i gaudiren de quaranta anys de moderació i ordre i, excepte algun curt període, no els importava pagar el preu de llefiscosses lloances al Dictador.

A continuació el text de "LAS PROVINCIAS"





Los seguidores de Don Carlos avalaron en 1930 la creación de los 'Països Catalans' y reclamaron que la unión a España fuera una decisión libre del territorio
Aunque pueda parecer contradictorio, el carlismo es una de las corrientes políticas que alentó el mito de los Països Catalans. De hecho, en 1930 presentó un proyecto de Estatut que a su lado el aprobado en 2006 parece un manifiesto sobre la unidad de España. Recogía, entre otros aspectos, el catalán como única lengua oficial y la libre unión al Estado español.Desde sus inicios el carlismo tuvo un fuerte arraigo en Cataluña. Junto a sus principios tradicionalistas, este movimiento hizo de la restauración del sistema foral abolido por los borbones uno de sus puntos más reconocibles, propuesta que era muy bien acogida entre el naciente nacionalismo catalán.

No en vano el carlismo y el nacionalismo catalán tienen varios puntos en común. Ambos añoran y luchan por un pasado que han mitificado y que nunca existió. Los dos idealizan la España foral, que equiparan con un periodo de libertades, y demonizan el Estado borbónico.

Carlismo y nacionalismo catalán se desarrollan de forma simultánea conincidiendo con el fin del Estado dinástico y el nacimiento de los primeros estados nacionales que buscan su identidad y raíces en el pasado. El problema viene cuando cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia.

El término Països Catalans tiene su origen en la Reinaixença (segunda mitad del siglo XIX) aunque lo populariza el ensayista valenciano Joan Fuster a principios de la década de los 60 del pasado siglo con sus obras 'Nosaltres els valencians' y 'Cuestión de nombres'. Fuster identifica con el territorio aquellos lugares en los que se habla catalán de acuerdo con el concepto decimonónico. De esta forma en los Països se incluye Cataluña, la Franja Aragonesa, la Comunitat, Baleares, algunas zonas del sur de Francia y L'Alguer en Cerdeña.

El gobierno autonómico catalán le dio su mayor impulso durante la Transición y alcanzó su mayor difusión, especialmente a través del sistema educativo y de la televisión pública catalana. En cualquier caso se trata de una denominación que no tiene ninguna base histórica, política o geográfica.

Lo curioso es que fueron los carlistas quienes abrieron la puerta a la popularización de este término. En los momentos finales de la dictadura de Primo de Rivera, el movimiento presentó una propuesta de Estatuto autonómico para Cataluña (1930).

El proyecto iba mucho más allá de lo recogido en el Estatut de 2006. Así, entre otros puntos, el carlismo proponía que el catalán fuera la única lengua oficial (el castellano quedaba reservada a las relaciones con el resto de territorios de la federación) o que los distintos pueblos que constituyen el Estado español podían federarse libremente conservando siempre una plena autonomía.

Uno de los puntos clave era que el territorio estaría conformado por las provincias de Barcelona, Tarragona, Girona y Lleida, pero no renunciaba a las tierra de la antigua "Catalunya estricta", puerta abierta a la creación de los Països Catalans. Además, los posibles conflictos entre las autoridades confederales y Cataluña tendrían que ser derimidas por un tribunal arbitral.

Curiosamente en 1936, sólo seis años después, el movimiento carlista se adhería al levantamiento de Franco y su propuesta quedó en aguas de borrajas y nunca nadie parece haber pretendido recordar este proyecto.

Font: Carlistes Valencians

Read more »

Els cristians de l'Iraq: robats, abandonats i desesperats per sobreviure

La situació per als cristians de l'Iraq és cada dia que passa més desesperada. Els cristians iraquians han fugit de la seva pàtria ancestral al voltant de Mossul aquest mes després de rebre un ultimàtum amb quatre opcions desagradables: convertir-se, pagar impostos punitius, sortir o morir. No obstant això, els militants islamistes van robar als cristians els seus diners, passaports i propietats, convertint-los en un mar de refugiats que no tenen on anar i en la seva lluita per sobreviure.

L'organització de l'ajuda caritativa internacional Aid to the Church in Need ha informat que milers de refugiats estan situats entre les forces jihadistes de l'Estat Islàmic (ISIS), que ocupa Mossul i un terç de l'Iraq, i els controls de seguretat a la frontera de Kurdistan. Més de 1.500 famílies cristianes han fugit de Mossul aquests últims dies. 

Famílies d'iraquians que van fugir dels recents combats
prop de la ciutat de Mossul, es preparen per dormir a terra
en el seu intent d'entrar en un campament de desplaçats
temporals però són bloquejats per soldats kurdsel 3 de juliol
a Khazair, l'Iraq. Spencer Platt / Getty Images

Famílies d'iraquians que van fugir dels recents combats prop de la ciutat de Mossul, es preparen per dormir a terra en el seu intent d'entrar en un campament de desplaçats temporals, però són bloquejats per soldats kurds el 3 de juliol a Khazair, l'IraqSpencer Platt / Getty Images 

"Estan atrapats enmig d'una zona de foc", va dir el pare Félix Shabi un bisbe de la Chaldean Catholic Diocese of St. Peter the Apostle i natural de Mossul, que supervisa la Missió de la Sagrada Família i l'Església Abraham Mar a Phoenix. Va dir que la seva parròquia està profundament afligida pel sofriment de l'Esglèsia a la seva terra. Molts feligresos tenen amics o familiars atrapats en l'èxode de Mossul. 

"Els ho han robat tot - els cotxes, l'or, els passaports - pel que es pregunten com serà possible anar a qualsevol país veí com Turquia o Jordània", va dir. "No seran capaços sense aquests passaports." 

L'èxode és l'últim episodi de la tràgica història dels cristians a l'Iraq, la població dels quals ha caigut en picat des de la invasió dels EUA al 2003. La població abans de la guerra de més d'un milió ha passat a l'últim recompte oficial a 450.000. Si Mossul tenia 60.000 cristians abans de la invasió dels EUA; el nombre havia disminuït a menys de 35.000 abans que ISIS es fes càrrec de la ciutat. 

ISIS va advertir als cristians iraquians que tenien 24 hores, o fins al migdia el 19 de juliol, per a convertir-se a l'Islam, pagar l'impost de trituració conegut com jizya o sortir de Mossul amb res més que la roba que portaven posada. En cas contrari, s'enfrontarien a l'execució immediata. Els militars van marcar les llars cristianes per la confiscació amb la lletra "N" en àrab, que significa "Natzarè." Les cases dels musulmans xiïtes van ser marcats amb la "R" que signinfica "rebuig". 

Els cristians obligats a fugir van perdre tots els béns, qualsevol document d'identitat i han de buscar refugi en altres països. Aquells que realitzen el viatge s'han vist obligats a caminar entre el 40 i 80 milles, depenent de la ruta, per arribar Kurdistan, que és terra segura. 

Atrapats a la Frontera 

Les forces de seguretat kurdes coneguts com els peshmerga han mantingut la seva regió autònoma a l'Iraq fora de perill de les forces de ISIS, però la seva diligència en la prevenció de terroristes d'ISIS ha deixat al molts nous refugiats encallats a la frontera durant dies. "Han d'esperar fins que algú vingui des de dins del Kurdistan amb altres cristians que els coneguin, o els identifiquin,per la llengua (parlen arameu) o per algun familiar", va dir el pare Félix. "Només llavors els accepten al Kurdistan." 

Cinc famílies assíries massa fràgils per fer el viatge i massa pobres per pagar la jizya van haver de convertir-se a l'Islam, segons diu The New York Times. "Ho van fer per mantenir-se amb vida," va afirmar Younadim Kanna al Times. Els militars també han tallat el subministrament d'aigua des del riu Tigris, obligant a la ciutat kurda de Qaraqosh, un lloc on molts cristians i xiïtes s'han refugiat a trobar recursos alternatius. 

Pitjor que Genghis Khan 

ISIS (Estat Islàmic de l'Iraq i Síria), ha començat a fer valer la seva interpretació radical de la xaria (llei islàmica) a través de les seves possessions territorials a Síria i l'Iraq. El Patriarca Louis Sako Rafael va denunciar ISIS com molt pitjor que els invasors mongols al país durant el període medieval. "Això no ha passat mai abans a la història cristiana o islàmica. Ni tan sols Genghis Khan o Hulagu [el destructor mongol de Bagdad en 1258] no van fer això ", ha dit, segons Reuters, en un servei religiós a Bagdad, on 200 musulmans es van unir en solidaritat. "No tenen cap problema amb la crucifixió, i ho han fet", va dir. 

"En poques paraules, tot és cert: segresten, hi ha crucifixions, decapitacions, pallisses i conversions forçades", va dir. L'administració del president Barack Obama ha negat les peticions d'al-Maliki per al suport aeri per fer retrocedir els militants d'ISIS fins que un govern d'unitat s'ocupi de les queixes de les minories. 

Un món en silenci, s'ho mira

Mentre que l'Estat Islàmic esborra la presència cristiana de l'Iraq, el món tot just ha començat a trencar el seu silenci. El Secretari General de l'ONU Ban Ki-moon va destacar els atacs sistemàtics contra els cristians com un possible "crim contra la humanitat." El Consell de Seguretat de l'ONU dilluns va "denunciar la persecució dels cristians i altres minories al nord de l'Iraq." El Departament d'Estat dels EUA va condemnar els atacs "en els termes més enèrgics possibles", i va dir que el grup islàmic "no és només una amenaça per a l'estabilitat de l'Iraq, sinó una amenaça per a tota la regió."

per Peter S. Jesserer, 24.07.2014

Font Original

Read more »

Comunicat de Carlistes Valencians del 9 d'octubre: El naixement d'un Regne

L’entrada de Jaume I al Cap i Casal del Regne, el 9 d’octubre de 1238, més enllà de l’efemèride històrica i la seua commemoració ritual, és el punt de partida de la nostra identitat com a poble. Un poble diferenciat, lliure i sobirà, durant els primers segle al si de la Corona d’Aragó i, posteriorment, dins del conjunt de les Espanyes. Any rere any la diada dels valencians és una jornada festívola, però també deu ser una jornada de reflexió i balanç, i sobretot, una jornada reivindicativa.

Per mitjà de la festa al carrer i dels actes lúdics, celebrem la nostra data de naixement i honorem al Rei En Jaume I, el “pare fundador de la pàtria”, i a la seua Senyera, amb les quatre barres compartides. La Reial Senyera, gloriós estendard que, amb el seu estricte cerimonial, és el símbol històric d’un poble que no es doblega i que no ha acceptat mai cap altre ordenament jurídic, ni cap autoritat, que no respectara els Furs.

Les eleccions a les Corts Valencianes d’enguany han obert una nova etapa política, i amb ella es tanquen dos llargues dècades que han marcat molt negativament la vida política valenciana, i també la vida quotidiana i les esperances de les ciutadanes i ciutadans . El malbaratament i el clientelisme, fruit de la supèrbia i el menyspreu de les pràctiques democràtiques, són l’evidència mediàtica d’un govern despòtic. Hi ha, però, d’altres aspectes dels quals ens costarà refer-nos, com: la destrucció del teixit financer propi, les infraestructures faraòniques i inútils, l’urbanisme descontrolat i la destrucció del medi, l’intent de control de la societat civil, .... Esperem que aquestes pràctiques i aquestes polítiques desapareguen, per sempre més, de la nostra vida col·lectiva.

S’ha obert a la societat valenciana una nova etapa. Des de Carlistes Valencians promourem el diàleg, el respecte, el trellat i el pacte entre totes les forces polítiques per fer possible anar complint objectius: un finançament just i equilibrat de la Generalitat per millorar les infraestructures i, especialment, per recuperar el sistema públic sanitari, millorar la educació, ampliar la política social i fer un ús sostenible del territori i del medi ambient. Cal lluitar contra la plaga endèmica de la desocupació, però també contra la desigualtat i les amplies bosses de pobresa i exclusió social. Hi ha que encetar un futur esperançador per als nostres jóvens. El progrés econòmic sense solidaritat i justícia social és fictici.

També la nostra llengua i la nostra cultura, tan hipòcritament defensades com en la pràctica oblidades i marginades pels passats governs, deuen de ser objecte d’especial atenció. Potenciar una Ràdio i Televisió Valenciana, en valencià, oberta a la societat civil, plural, participativa, seriosa i sostenible, s’ha convertit en el símbol dels nous temps.

Si el Rei Jaume I es la referència que ha creat la identitat valenciana, des de Carlistes Valencians volem fer pública, una vegada més, la nostra lleialtat a En Carles Xavier de Borbó Parma i a tota la Dinastia. Com a carlistes, la Dinastia és la nostra referència ètica i moral, i com a valencians, el símbol de la nostra identitat pròpia i alhora compartida amb els altres pobles de les Espanyes.

9 d’octubre de 2015
Carlistes Valencians



El nacimiento de un Reino

La entrada de Jaime I en la Capital del Reino, el 9 de octubre de 1238, más allá de la efeméride histórica y su conmemoración ritual, es el punto de partida de nuestra identidad como pueblo. Un pueblo diferenciado, libre y soberano, durante los primeros siglos en el seno de la Corona de Aragón y, posteriormente, dentro del conjunto de las Españas.
Año tras año la diada de los valencianos es una jornada festiva, pero también debe ser una jornada de reflexión y balance, y sobre todo, una jornada reivindicativa.

Mediante la fiesta en la calle y los actos lúdicos, celebramos nuestra fecha de nacimiento y honramos al Rey Don Jaime I, el “padre fundador de la patria”, y a su Senyera, con las cuatro barras compartidas. La Real Senyera, glorioso estandarte que, con su estricto ceremonial, es el símbolo histórico de un pueblo que no se doblega y que no ha aceptado nunca ningún otro ordenamiento jurídico, ni ningúna autoridad, que no respetara los Fueros.

Las elecciones a las Cortes Valencianas de este año han abierto una nueva etapa política, y con ella se cierran dos largas décadas que han marcado muy negativamente la vida política valenciana, y también la vida cotidiana y las esperanzas de las ciudadanas y ciudadanos. El despilfarro y el clientelismo, fruto de la soberbia y el menosprecio de las prácticas democráticas, son la evidencia mediática de un gobierno despótico. Hay, sin embargo, otros aspectos de los cuales nos costará rehacernos, como: la destrucción del tejido financiero propio, las infraestructuras faraónicas e inútiles, el urbanismo descontrolado y la destrucción del medio, el intento de control de la sociedad civil, .... Esperamos que estas prácticas y estas políticas desaparezcan para siempre de nuestra vida colectiva.

Se ha abierto a la sociedad valenciana una nueva etapa. Desde Carlistas Valencianos promoveremos el diálogo, el respeto, la cordura y el pacto entre todas las fuerzas políticas para hacer posible ir cumpliendo objetivos: una financiación justa y equilibrada de la Generalitat para mejorar las infraestructuras y, especialmente, para recuperar el sistema público sanitario, mejorar la educación, ampliar la política social y hacer un uso sostenible del territorio y del medio ambiente. Hay que luchar contra la plaga endémica de la desocupación, pero también contra la desigualdad y las amplias bolsas de pobreza y exclusión social. Hay que empezar un futuro esperanzador para nuestros jóvenes. El progreso económico sin solidaridad y justicia social es ficticio.

También nuestra lengua y nuestra cultura, tan hipócritamente defendidas como en la práctica olvidadas y marginadas por los pasados gobiernos, deben de ser objeto de especial atención. Potenciar una Radio y Televisión Valenciana, en valenciano, abierta a la sociedad civil, plural, participativa, seria y sostenible, se ha convertido en el símbolo de los nuevos tiempos.

Si el Rey Jaime I es la referencia que ha creado la identidad valenciana, desde Carlistas Valencianos queremos hacer pública, una vez más, nuestra lealtad a Don Carlos Javier de Borbón Parma y a toda la Dinastía. Como carlistas, la Dinastía es nuestra referencia ética y moral, y como valencianos, el símbolo de nuestra identidad propia y al mismo tiempo compartida con los otros pueblos de las Españas.


Carlistes Valencians
9 de octubre de 2015

Read more »

L'ajuntament de Badalona retira el retrat de Felip VI

L'equip de govern de l'ajuntament de Badalona, format per Guanyem Badalona en Comú (CUP i Podem), ERC i ICV-EUiA, s'ha emparat en el reglament municipal per retirar sense previ avís el retrat del rei Felip VI del Saló de Plens del consistori. Així ho ha reiterat el tercer tinent d'alcalde i regidor de l'àmbit Badalona Democràtica, Jose Téllez, després de la polèmica generada en el ple celebrat, on el PP ha lliurat una nova fotografia del monarca a l'alcaldessa Dolors Sabater.

Téllez ha manifestat que "era una contradicció que en un saló de plens que representa la sobirania local i on estan els càrrecs electes hi hagi la figura d'un cap d'estat que no ha elegit ningú i que ho és per dret de sang". Sobre això, Téllez ha indicat que "abans de la fotografia hi havia un bust de l'anterior monarca, però, poc abans del ple d'investidura de Sabater com a alcaldessa, el PP el va canviar per la fotografia de l'actual rei".

Font

Read more »

El President imputat per demòcrata, nosaltres amb ell

El 129è president de la Generalitat haurà de declarar el dia 15 d'octubre, coincidint amb el 75è aniversari de l'afusellament de Lluís Companys, el 123è president de la Generalitat.

La querella de la Fiscalia investiga Mas, Ortega i Rigau pels delictes de prevaricació, desobediència, malversació i usurpació. El delicte de desobediència, que cometen els funcionaris i polítics "que es neguin obertament a donar compliment a resolucions judicials, decisions o ordres d'una autoritat superior", es castiga amb una multa i una inhabilitació especial per càrrec públic d'entre sis mesos i dos anys. El delicte de prevaricació el pot cometre un funcionari o autoritat que dóna una ordre administrativa "sabent de la seva injustícia" i es pot castigar amb una inhabilitació especial per feina o càrrec públic de set a deu anys. Una condemna en qualsevol dels dos delictes impediria a Mas tornar a ser president mentre durés la inhabilitació.

El President Mas va posar urnes per a poder votar. 

La xerrameca centralista pot parlar de desobediència, malversació, usurpació (aquí l'únic usurpador és Felip de Borbó i Grècia).
El poble, el demòcrata, parla de que vol votar.

Els carlistes sempre amb el poble.

Els carlistes sempre amb la democràcia.

Ara, amb el President Mas.

Read more »

La bandera confederada es mantindrà a les matrícules de Georgia

L'estat ha mantingut la bandera a petició dels Sons of Confederate Veterans i ha estat acceptada pel governador de Georgia. Al contrari de Carolina del Sud, on el governador ha iniciat una cacera de bruixes contra el símbol sudista, Georgia mantindrà el seu "respecte cap a la herència històrica" que representa la bandera de combat dels Estats Confederats.

Posicionament de Carlistes de Catalunya: 'En defensa de la Bandera Confederada: herència enlloc d'odi'

Read more »

Un centenar de pagesos fan una tractorada per preus justos al sector de la fruita

Un centenar de pagesos de la fruita han fet avui una protesta amb els tractors, que han aparcat a l'entrada. Després, han aconseguit parlar amb la ministra espanyola García Tejerina, a qui han fet arribar un manifest amb les seves reivindicacions per aconseguir preus justos per al sector. Alguns dels manifestants han reclamat la seva dimissió.

La ministra ha dit als pagesos que s'han d'organitzar i que siguin ells els que negociïn amb les grans distribuïdores els preus de la fruita. També ha reconegut que el govern espanyol està lligat de mans per les directives de la Unió Europea.

Han intentat accedir al recinte, però un fort cordó policial dels Mossos d'Esquadra els ho han impedit. S'han viscut moments de tensió després que un grup de manifestants s'han enfrontat amb els agents antidisturbis, cridant consignes contra la policia i l'Administració. Els concentrats han llançat branques de presseguers als Mossos, com a senyal de protesta per la crisi.

Font: 3/24

Read more »

A tots els catalans (Comissió gestora del Partit Carlí de Catalunya)

Per una mobilització massiva i democràtica el diumenge 27 de setembre

1. Nosaltres, carlistes catalans i de totes les Espanyes afirmem que cada elecció al Parlament és l'expressió de la sobirania nacional catalana.

Catalunya és una de les democràcies més antigues d'Europa, amb un Parlament en tots els períodes democràtics, el primer constituït en el S. XII

Des dels nostres orígens, principis del segle XIX , representem l'alternativa a l'Estat centralista i unitari que, per a benefici exclusiu de les classes dominants, ha impedit qualsevol possibilitat d'autodeterminació a les comunitats, no només a les nacions .

El nostre projecte és desenvolupat de federalisme, dissenyat i construït des del pacte entre iguals, elaborat federativament de baix cap a dalt. Llibertat i igualtat que són els requisits del Pacte, pilar fonamental i pedra angular de qualsevol sistema democràtic.

Pacte que el carlisme proposa com a mètode polític i l'ofereix com una experiència pròpia que ha acumulat durant dos segles de validesa del <Pacte Poble-Dinastia> que en tot moment han impulsat i respectat els nostres reis, especialment durant els segles XX i XXI: don Xavier, don Carles Hug i don Carles Xavier de Borbó Parma.

2. Davant d'aquesta convocatòria electoral, després de cinc anys d'absència d'acció de govern i d’acció parlamentària no és veu cap gest d’autocrítica.

Tampoc s’ofereix , ni per aquells que deixen el govern ni per aquells que pretenen aconseguir-ho, cap altre camí per la millora de la situació crítica de desfavorits, que han perdut l'esperança de treball, han estat desposseïts dels seus estalvis i privat del dret a l'habitatge.

En perjudici de les classes treballadores, primera comunitat en qualsevol estat modern, és desballesta l'estat del benestar, al mateix temps que el govern central els usurpa, de l’ estalvi col·lectiu, els fons de la seguretat social.

Estem davant de la IV Desamortització, la més greu i severa. Durant les tres primeres s’expropiaren els drets de la propietat individual i comunitària. Avui s’expropien els drets personals i els drets de la nostra condició d’espècie humana; entre els primers, el dret al treball, a la educació, al habitatge, a la salut i a l’estalvi col·lectiu; respecte als segons, la absurda explotació monopolista dels recursos naturals que posa en risc la pròpia supervivència de l'ecosistema que ens permet desenvolupar i continuar la nostra condició de criatures a la casa comuna que és la Terra.

I tot en benefici dels de sempre, que representen els grans interessos econòmics i soscaven, amb impunitat totes les sobiranies nacionals.

L'objectiu estratègic en el que, avui, tots podem coincidir, siguin quines siguin les nostres opcions, és rescat el poder, i per això trencar el monopoli de les grans corporacions empresarial i dels aparells dels partits polítics.

3. El 27 de setembre se’ns convoca a triar els membres del Parlament de Catalunya , per a la posterior formació del govern de la Generalitat.

En l'actual estat de coses és inútil qualsevol debat sobre la naturalesa plebiscitària o no d’aquestes eleccions, l'enfrontament ha estat exclusivament: independència SÍ o NO. Qualsevol altra qüestió s’ha quedat en el cel..

Pràcticament tots els partits polítics s'han organitzat en dos blocs: en el Sí o en el No a la independència. Nacionalisme espanyol contra el nacionalisme català. O separatisme contra uniformisme. És pretén presentar com a cosa normal aquest enfrontament dual, quan el que realment passa és que els dos grups s'autoalimenten, és necessiten un al altre per continuar vivint. D’aquesta manera simplista és com mantenen els seus respectius graners de vots.

La societat catalana no ha estat mai configurada amb dos blocs monolítics. Creiem que l'error fonamental del nacionalisme és la negació que l'home pertany simultàniament a diverses comunitats.

Al nostre parer, la societat catalana vol reformar l'encaix, vol unes relacions bilaterals Catalunya - Espanya més justes, més igualitàries, basades en el reconeixement mutu. El pacte entre iguals.

Enquestes solvents, publicades recentment, expressen que l'opinió pública catalana es configura en tres blocs: els dos més grans i amb significació estadística similar (un 38%) serien el de les posicions federals i les separatistes, la tercera seria la del immobilisme uniformista que representa un 18%.

El diàleg és possible i necessari, primer entre els dos principals blocs catalans per a una futura negociació amb les institucions de l'Estat, del que de moment només s’ha auto exclòs el tercer grup.

És necessària la massiva participació electoral el 27 de setembre, com únic camí per tal que el seu resultat sigui el reflex de l'opinió pública contra la bipolarització entre el reduccionista SI i el No immobilista.

                             Direcció del Partit Carlí de Catalunya

Read more »

El carlisme davant les eleccions catalanes (Comissió de militants del Partit Carlista de Catalunya)

Catalunya continua el recorregut polític que culminarà en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Entrem en una nova fase de la situació encetada amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l´Estatut del 2006.

  En aquesta etapa la reivindicació nacional ha passat de la demanda d´un marc ampli d´autogovern a una voluntat molt escampada de ruptura amb l´Estat central mitjançant la conformació d´un estat independent. 

  El gradualisme en l´assoliment d´autogovern ha estat una estratègia reiteradament fallida. La naturalesa uniformitzadora de l´estat liberal ha viscut les recuperacions parcials dels drets històrics com a concessions atorgades en moments de feblesa orgànica i ha escapçat les diverses experiències de seguida que s´ha sentit fort.

                                           

  La crisi de legitimitat ha esclatat en comprovar-se la negativa de l’estat central d’assumir una 

iniciativa col·lectiva provinent del Parlament de Catalunya i aprovada en referèndum. L’oposició de la classe dirigent al reconeixement de la pluralitat  nacional  hispànica  ha portat un gran  nombre de catalans a veure en la independència l´única sortida a l´atzucac polític.

  Tanmateix i en l’àmbit de les situacions que ens envolten, observem sortides a problemàtiques nacionals només a través del conflicte?.  D’altres casos s’han resolt pacíficament per mitjà del reconeixement de la diversitat interna i l’aplicació del principi de subsidiarietat.  L´àmbit que millor ens il·lustra és l´anglosaxó.

  El Canadà i el Regne Unit han vist plantejats en els darrers decennis situacions que s’han reconduït  en pactes estables entre entitats que es reconeixen com a sobiranes.  

  En el cas del Canadà, el moviment reivindicatiu del Quebec el portà a exercir l´autodeterminació en tres referèndums, en què ha optat per la continuïtat dins el país sobre unes noves bases de relació: el reconeixement de la sobirania d´arrel del Quebec, la consolidació de l´autogovern legislatiu i financer i la naturalització de la llengua francesa com a pròpia del Canadà al costat de l´anglesa.

  Al Regne Unit vam assistir a la celebració d´un referèndum pactat sobre la independència d´Escòcia. Després del retorn de la “Home Rule”, el Partit Nacional Escocès va posar damunt la taula l´opció independentista. El govern britànic en va pactar la celebració i la pregunta des del fonament constituent del Regne Unit: les corones d´Anglaterra i Escòcia s´uniren fa tres segles sense que això signifiqués l´absorció de l´una per l´altra ni la fusió de les tres nacions britàniques (amb Gal.les) en una de nova. El nexe d´unió en la persona d´un monarca compartit possibilità una acció mitjancera decisiva en la resolució del plet escocès.

  La continuïtat de pactes d´unió entre ens sobirans se´ns mostren preservats des de la monarquia també en altres contextos socials i polítics: són els casos de Malàisia o la Unió d´Emirats Àrabs des de la seva independència fa mig segle.

  Els exemples referits i altres com Suïssa, amb una direcció col·legial de caràcter republicà,  ens permeten veure que les articulacions duradores es construeixen de baix a dalt. L´agregació de municipis, ciutats-estat o principats dóna lloc a espais de poder compartit i acordat. El secret de la seva continuïtat radica en la sobirania de les entitats constituents i la resolució dels afers públics al nivell més proper als ciutadans. A partir d´aquí sorgeixen interessos, projectes i aspiracions comunes que donen solidesa a allò que s´edifica. És la identificació sentida per tots els que hi participen. En llenguatge polític  ho anomenem Confederació.

  La supressió del pacte confederal hispànic el 1714 significà la imposició de l´ absolutisme i la supressió de les institucions catalanes. Això s´aguditzà més tard amb l´aparició del nou estat liberal i jacobí espanyol.

  En aquest nou context sorgeix una força de resistència popular amb especial implantació als nostres territoris, el Carlisme. Aquest, defensa davant el liberalisme els béns i l´autonomia comunitaris, actua contra l´espoliació de les classes populars i reclama la restitució de les llibertats arrabassades, els Furs. 

  Paral·lelament el catalanisme polític pren consciència que la solució a l´opressió que viu Catalunya acabarà amb el retorn a la constitució original i plural de les Espanyes. Així el moviment català passa de demandes de proteccionisme a l´autonomisme i el federalisme. La crisi del 31 portà a l´exercici de la sobirania originària en la proclamació de Macià de l´Estat Català dins la Federació Ibèrica. Per primera vegada s´efectua un acte d´empoderament per concloure un nou pacte igualitari amb els altres pobles de les Espanyes.

  Passada la guerra civil i l´intent anihilador del franquisme, la Transició mirà de donar sortida als plets nacionals mitjançant estatuts de competències atorgades i revocables, l´anomenat Estat de les autonomies. S´emprèn una descentralització administrativa que deixa la problemàtica de fons irresolta: la restauració de la sobirania inherent a les nacions hispàniques. Les atribucions del magre marc autonòmic queden sempre sotmeses als atzars del bipartidisme espanyol.

                     

  El creixement i mobilització de l´independentisme té com a marc i referència la frustració per la confrontació de l´Estat a la voluntat democràtica expressada en les urnes i al Parlament de Catalunya. És el xoc d´una legalitat imposada i hostil a una legitimitat nascuda d´arrel. És per tant un independentisme reactiu que no troba la possibilitat d´un marc just en un horitzó espanyol plural.

                         

  El refús de les aspiracions catalanes se suma a un ambient general a tot l´Estat de final de cicle amb la corrupció política escampada i l´agressió als estrats populars per la destrucció de drets socials. A Catalunya l´alternativa s´ha identificat amb la construcció d´un Estat propi. Així hem arribat al moment actual.

  La convocatòria d´unes eleccions és l´única sortida que els catalans tenen de mesurar el suport a aquesta fita, davant la impossibilitat de convocar un referèndum acordat a la manera escocesa o quebequesa.

  La voluntat carlina d´articular les Espanyes(*) a partir d´estats sobirans i iguals és un sentir recollit des de fa prop de dos segles. La reivindicació foralista ha conduït amb el pas del temps a un posicionament a favor d´una Confederació espanyola en un marc de superació del sistema econòmic, polític i nacional  imperant.

  El Poble Carlí i amb ell el Partido Carlista de las Españas (**) hereu de tota la història de lluita carlina, s´expressa clarament en aquests termes i ha reiterat el seu compromís amb la Confederació i el dret a l´Autodeterminació en el seus Congressos del 2004 a Tolosa, el 2008 a Berriozar  i a Lizarra el 2012.

  El Carlisme català considera que ha arribat el moment d´assolir el nostre ideari col.lectiu. Cridem els catalans a participar en aquests comicis per bastir un Estat propi, lliure per decidir el seu futur. Només des del retorn a la sobirania arrabassada podrem construir el nostre esdevenidor. Cal un mandat majoritari a les urnes per poder construir les estructures d´un estat propi i afrontar l´oposició del Govern central amb el seu aparell.  Al llarg d´aquest recorregut i en compliment de la seva responsabilitat històrica, el Carlisme estarà en la mobilització que s´escaigui.

  Mentrestant el carlisme generarà debat al costat dels qui comparteixin la nostra postura: la Confederació del nou Estat Català amb els altres pobles hispànics. Aquesta aliança s´ha de basar en projectes i interessos comuns dins la Unió Europea. Defensarem que en la futura Carta Magna es reculli l´opció confederal.

  En paral·lel el Carlisme espanyol, fidel a la seva trajectòria i compromisos, fomentarà un debat constituent. Aquest ha de preveure l´articulació federal d´aquells territoris que ho desitgin, el pacte confederal per als qui reafirmin llur sobirania (previsiblement Catalunya i Euskal Herria) i el reconeixement al dret de secessió negociat.

  Alhora, els carlins no obviem el qüestionament social per la problemàtica nacional. El protagonisme que les mobilitzacions i les urnes donen al poble català és l´ocasió per aturar l´ofensiva neoliberal que patim.

  Recordem que els qui volen gestionar la creació d´un estat català han atacat greument els drets socials. Refusem que el nou model de partida sigui en benefici del grups oligàrquics i el sotmetiment als dictats d´austeritat. L´impuls autogestionari del procés nacional ha de traslladar-se a l´àmbit social.

  De cara doncs a la convocatòria del 27 de setembre cridem els catalans a exercir una sobirania negada durant tres segles i a començar la construcció d´un país lliure nacionalment, just socialment i preparat per agermanar-se amb els altres pobles hispànics des de fonaments d´igualtat.  L´opció triada ha de tenir en compte també els drets socials que han de ser preservats i recuperats en la Catalunya del futur.

  L´ Estat català sobirà i social ha de proposar un pacte de Confederació. Aquesta és la llibertat i la força conjunta que ens permetrà tenir veu efectiva en les decisions col.lectives, cada cop més desplaçades cap a Brussel·les i Berlín. 

  L’estructuració de Catalunya com a nació històrica ha estat principi rector per al Poble Carlí. Passades vuit dècades, les paraules del dirigent del Carlisme català Tomàs Caylà se´ns adrecen amb tota actualitat: “Catalunya serà o deixarà de ser segons vulguin els catalans. Sentim-nos doncs, en aquesta hora suprema, ben catalans” (Joventut, 22-4-1931, Valls).

 (*) i (**) - Denominacions històriques emprades fins avui pel carlisme.

Aquest comunicat compta amb l’adhesió de militants i simpatitzants del Partit Carlí de Catalunya. Per més informació poden dirigir-se a confederaciopcc@yahoo.es o atcc.pcdec@yahoo.es

                                                                                                                                                                        

Read more »

Exposició sobre carlisme al Maestrat

La Iglesuela del Cid acull des de divendres 11 de setembre l'exposició itinerant "Temps convulsos al Maestrat. Bandits, francesos, carlistes i liberals", dirigida pel professor Pedro Rújula i impulsada pel Departament de Patrimoni Cultural de la Comarca del Maestrat amb la col·laboració de l'Ajuntament de La Iglesuela del Cid.Aquest projecte es va iniciar a Fortanete el 2006 i durant aquests anys s'ha pogut veure també a Castellote, Mirambell i Tronchón, ampliant-se cada any amb noves investigacions centrades en el municipi amfitrió. L'any que ve es muntarà per última vegada a Cantavieja.La tècnic de Patrimoni de la Comarca, Sofia Sánchez, ha comentat que "l'exposició aplega un valuós conjunt d'objectes originals, gravats, il·lustracions, llibres, fotografies i documents procedents dels pobles de la comarca". Per a la mostra "s'ha comptat amb la col·laboració dels ajuntaments i de particulars que generosament han prestat les peces i en cada exposició s'enriqueix més".
La mateixa no es centra només en els fets militars "sinó del dia a dia d'una societat sotmesa a la tensió de les guerres ". Cal recordar que el català Ramon Cabrera va gestionar al Maestrat un estat carlista que proporcionava tots els serveis als seus habitants.
Recolzant-se en els objectes exposats, Rújula va explicar com els carlistes es fan forts al Maestrat i com, quan aquest es troba en el seu màxim apogeu gràcies sobretot al geni militar de Cabrera, el Rei Carles V es trasllada amb la seva Cort i un nombrós exèrcit fins al Maestrat, on va passar vuit dies a La Iglesuela, visitant Cantavieja i Mirambell, i des d'on va emprendre la marxa sobre Madrid.Com a novetat, la mostra està acompanyada per un catàleg amb la informació extreta d'arxius locals, la majoria inèdita, i que permet conèixer com va afectar als veïns d'aquests pobles, la presència dels exèrcits, trencant amb la tranquil·litat del seu dia a dia i imposant noves normes i necessitats.L'element estrella a La Iglesuela és un paravent procedent de la Casa Aliaga, un palau local del segle XVI. Està decorat a partir de gravats i litografies procedents de llibres del segle XIX que mostren partir d'imatges de ciutats europees a fragments de llibres i, al centre, la presa de Cantavieja pel general Evaristo San Miguel.

Read more »