El propassat 24 de
desembre de 2012 Artur Mas era investit novament com a president de la
Generalitat de Catalunya en el que serà el seu segon (i darrer?) mandat
al capdavant del govern català. La premsa del dia de Nadal destacava la
investidura del 129è president de la Generalitat…. Evidentment, això
només seria possible en el cas d’existir una continuïtat entre aquella
Diputació del General d’origen medieval que va abolir Felip V i la
Generalitat nascuda de la instauració de l’autonomia el 1931. Realment
existeix aquesta continuïtat?
La Diputació del General
o Generalitat va néixer durant el regnat de Pere el Gran (1289) com una
delegació dels estaments reunits a les Corts, amb caràcter permanent i
ordinari, per tal de recaptar les contribucions que aquelles havien
aprovat. D’aquesta manera, per Generalitat, en el context històric
medieval, cal entendre la universitat o comunitat dels súbdits del
monarca catalano-aragonès en els territoris del Principat de Catalunya i
els comtats del Rosselló i la Cerdanya. És a dir, era la representació
dels braços i tenia l’encàrrec de portar a terme el cobrament del
donatiu reial.
Emanada de les Corts,
que aplegaven el rei i la representació estamental de la societat, la
Diputació del General tenia la missió de portar a bon fi determinades
decisions, bàsicament de caràcter fiscal, que exigien més temps que el
breu lapse de la reunió parlamentària on s’havien acordat i que requeien
en l’àmbit de les responsabilitats dels estaments o braços segons
l’esperit pactista del règim feudal. Així, amb la concessió del
cobrament d’impostos (1363) la Generalitat va esdevenir una institució
financera clau en l’entramat institucional català.
La Diputació del General
estava formada per tres representants o diputats de les Corts, un de
cada braç, i tres oïdors de comptes encarregats de controlar
l’administració dels diputats. El diputat eclesiàstic esdevenia el
predient. Tenia la seva seu a la ciutat de Barcelona i la residència a
les cases del carrer de Sant Honorat que formen el nucli inicial de
l’actual Palau de la Generalitat de Catalunya.
Aquesta institució va
evolucionar ràpidament i ben aviat va convertir-se en el principal
organisme del Principat, esdevenint, a partir del 1359 sota el regnat de
Pere el Cerimoniós, una institució realment estable encarregada de
l’administració financera. Si bé les seves funcions eren originàriament
econòmiques, paulatinament van anar afegint-se de polítiques i militars,
esdevenint defensora del compliment de les lleis, constitucions i
privilegis de Catalunya des de 1422.
 |
| Pau Claris |
Abolida per Felip V
mitjançant un decret del duc de Berwick immediatament després de la
derrota de l’Onze de setembre de 1714, la Generalitat va desaparèixer de
la història de Catalunya fins 1931, tot i que els carlins havien
intentat de ressuscitar les velles institucions medievals en el context
de les diferents guerres civils que van protagonitzar en el segle XIX.
Per tant, no seria fins a la instauració de la Segona República i la
victòria de les forces republicanes i autonomistes d’esquerra que
Catalunya assoliria l’autonomia política mitjançant la creació del
govern de la Generalitat, una denominació, en aquell context,
suficientment ambigua com per no crear més malestar dels existents en
els sectors nacionalistes i unitaristes espanyols.
La història és
suficientment coneguda: el 14 d’abril, Lluís Companys, cap de llista
d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i Joan
Lluhí i Vallescà van presentar-se a l’Ajuntament per fer-se càrrec. Cap
quarts de dues a la Plaça Sant Jaume ja onejava la bandera republicana i
els dirigents d’ERC van sortir al balcó de l’ajuntament des d’on
Companys va proclamar la República. Poques hores després, Francesc
Macià, el màxim dirigent d’ERC, va proclamar la República Catalana
integrada en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Macià
s’avançava així als esdeveniments que es succeïen a Madrid, potser per
poder negociar amb més força, i constituïa, el 15 d’abril, el seu primer
govern integrat per totes les formacions polítiques catalanes de
caràcter progressista.
 |
| Francesc Macià (1931-1933) |
 |
| Lluís Companys (1933-1940) |
La iniciativa dels
dirigents catalans, però, va provocar un conflicte amb el govern
provisional de la República perquè, segons la seva interpretació, els
acords del Pacte de Sant Sebastià fixaven que la descentralització de
l’Estat i la manera d’articular les diferents nacionalitats havien de
ser establerts per la futura Constitució. El 17 d’abril arribava a
Barcelona una comissió del govern integrada per tres ministres (Nicolau
d’Olwer, Marcel·lí Domino i Fernando de los Ríos) que serien els
encarregats de negociar amb el president Macià. D’aquests contactes van
sortir la substitució de la República Catalana per la concessió
immediata d’un règim d’autonomia concretat en el naixent govern de
laGeneralitat i el compromís de l’elaboració d’un Estatut d’Autonomia
que seria aprovat pel govern espanyol després de ser referendat pel
poble català. És a dir, no es restaurava cap institució medieval,
quelcom impensable en el context republicà, sinó que es creava una de
nova sota la denominació de Generalitat.
És a dir, la Generalitat
de Catalunya nascuda el 1931 era la institució plenament democràtica i
encarregada d’exercir el govern autònom català mitjançant les
competències atribuïdes en l’Estatut d’Autonomia de 1932. Una institució
nova i creada expressament per a donar resposta a un nou context
polític. Res a veure, doncs, amb la Generalitat medieval. Abolida el
1939 després de la victòria franquista en la Guerra Civil, la institució
va sobreviure des de l’exili fins a la seva reinstauració el 1977 en el
context de la Transició democràtica. Els Estatuts d’Autonomia de 1979 i
2006 serien els encarregats de regular les seves competències
polítiques, econòmiques, socials i culturals.
 |
| Josep Irla (1940-1954) |
 |
| Josep Tarradellas (1954-1980) |
Per tant, podem establir
una línea que uneixi la vella Diputació del General medieval i moderna
de base estamental amb la Generalitat contemporània de caràcter
democràtic? Malgrat el simbolisme que vulguem atribuir al nom de la
cosa, la resposta és rotundament no. És cert que la Generalitat medieval
no només va exercir funcions de caràcter econòmic i fiscal, sinó que va
gaudir d’atribucions polítiques. Ara bé, en un context feudalitzant
propi de l’Antic Règim i mai com a òrgan de govern, atribució
restringida al monarca (i al virrei de torn). Res a veure amb una
institució democràtica i que sí és un veritable òrgan de govern com és
el cas de l’actual Generalitat. Si estiguéssim parlant de caps d’Estat
sí que es podria dibuixar una línea entre monarques i caps de República,
però entre institucions no, perquè aquestes només suposen una
continuïtat nominal que res té a veure amb funcions, atribucions i
legitimitat.
Així, de la mateixa
manera que no es pot establir una continuïtat entre les corts medievals i
els parlaments democràtics contemporanis, la continuïtat entre els
presidents de la vella Generalitat medieval i la Generalitat democràtica
no té sentit. En canvi, sí és coherent entendre la existència d’una
continuïtat entre la Generalitat republicana i l’actual govern de la
Generalitat, reconeguda a través de la figura de Josep Tarradellas com a
dipositari de la legitimitat institucional i democràtica catalana en el
context de la Transició. En conclusió, la del 24 de desembre de 2012 va
ser la investidura del vuitè president de la Generalitat de Catalunya,
en una llista integrada per Francesc Macià (1931-1933), Lluís Companys
(1933-1940), Josep Irla (1940-1954), Josep Tarradellas (1954-1980),
Jordi Pujol (1980-2003), Pasqual Maragall (2003-2006), José Montilla
(2006-2010) i el mateix Artur Mas (2010-????).
 |
| Jordi Pujol (1980 - 2003) |
 |
| Pasqual Maragall (2003-2006) |
 |
| José Montilla (2006-2010) |
 |
| Artur Mas (2010- ???) |
