La Llegenda de Guifré el Pilós és una llegenda que fou recopil·lada per primera vegada en la Gesta Comitum Barchinonensium, crònica catalana escrita en llatí vers el 1180 d.C pels monjos del Monestir de Santa Maria de Ripoll durant el regnat d'Alfons II d'Aragó «el Cast». La llegenda medieval exalça la memòria mítica del comte Guifré I de Barcelona, per tal de glorificar els orígens del Casal d'Aragó i legitimar tant la potestas (poder) sobre el Comtat de Barcelona, així com la seva heretabilitat. La llegenda catalana medieval de Guifré el Pilós no s'ha de confondre amb la Llegenda de les quatre barres de sang, compil·lada a València durant el segle XVI.
El Comte Guifré I de Barcelona, anomenat el Pilós, (v. 840 - 897) fou Comte de Barcelona, Comte d'Osona i comte de Girona; també comte d'Urgell, comte de Cerdanya i comte de Conflent.
Fou el 12è i darrer comte de Barcelona nomenat pels reis francs, i el
1r a donar en herència els seus domins territorials, iniciant així la Dinastia comtal de Barcelona
(Guiffredus primus comes Barchinone), tot i mantenir el jurament de
fidelitat als reis de França; com a fundador de la dinastia comtal de
Barcelona, ja des de l'edat mitjana els antics reis d'Aragó i comtes de
Barcelona varen glorificar-ne i exaltar-ne la memòria, i el seu llinatge
es mantingué per descendència directa de pare a fill durant cinc
segles. Va morir durant la ràtzia musulmana del 897 lluitant contra
l'Islam i fou enterrat al Monestir de Santa Maria de Ripoll.
La glorificació de la
memòria del comte Guifré va començar ja durant l'alta edat mitjana; el
977, durant l'acte de dedicació de l'església del Monestir de Santa Maria de Ripoll, es recordà la seva memòria amb les següents paraules: «Subditorum carus, vir nobilitatis titulo pollens, virtutum vigoren immarcescibiliter vernans» I també l'Abat Oliba (971-1046) el qualificà de «Marchio celsus, qui comes atque potens fulsit in orbe manens. Hancque domum struxit et structam sumptibus auxit»
La llegenda
Els orígens. El got Guifré d'Arrià
Les primeres paraules de la «Gesta Comitum Barchinonensium» són les següents:
« Pels relats dels antics, sabem que en un temps llunyà hi hagué un cavaller de nom Guifré,
oriünd de la vila anomenada Arrià, que és en territori del Conflent, tocant al riu Tet,
prop del monestir de Sant Miquel de Cuixà. »
Els antecessors de
Guifré I de Barcelona eren desconeguts durant l'alta edat mitjana. La
memòria històrica començava a partir d'ell, i la llegenda es barrejà en
seva biografia per tal de traçar-ne els orígens i legitimar la Potestas
(poder) sobre el Comtat de Barcelona;
comença la llegenda narrant els fets del seu pare, un cavaller que
també s'anomenava Guifré i originari de la vila de Rià (o d'Arrià).
Aquestes primeres
paraules de la llegenda situen el lloc d'origen del cavaller Guifré
d'Arrià, pare de Guifré el Pilós, a la vila Rià, situada prop del riu
Tet i del monestir de Sant Miquel de Cuixà, a l'antic Comtat de Conflent (el mil·lenari Comtat del Conflent fou amputat de Catalunya i annexionat a França pel Tractat dels Pirineus l'any 1659).
Continua explicant que
per la seva noblesa i les seves proeses, fou nomenat comte de Barcelona
pel rei de França. Temps després el comte Guifré d'Arrià i el seu fill
Guifré el Pilós anaren a Narbona per tal de parlamentar amb els
emissaris del rei de França; un d'aquests es mostrà insolent i posà les
mans sobre la barba, irant a Guifré d'Arrià qui el matà allí mateix. En
veient que havia matat a un franc, fou fet pres i mentre el portaven de
camí per presentar-lo davant del rei de França, provà de moure batalla
contra els francs, que l'acabaren matant prop d'una la vila anomenada
Santa Maria del Puig.
Havent assassinat al
comte Guifré d'Arrià, els francs portaren al seu fill davant el rei de
França; el rei es mostrarà molt contrariat per com havia succeït la mort
de Guifré d'Arrià i encomenà el seu fill al Comte de Flandes.
Passats els temps Guifré
el Pilós s'enamorà de la filla del comte de Flandes i la deixà
embarassada; aquest fet li explicaren a la muller del comte, qui ho
mantingué en secret per tal de protegir l'honor de la seva filla. Però
li féu fer a Guifré el Pilós sagrament que si mai recobrava el comtat de
Barcelona, es casaria amb la seva filla. Guifré el Pilós acceptà el
sagrament i es disposà a retornar a la seva terra.
Vestit de peregrí i
acompanyat d'una vella, el jove comte retornà a Barcelona per trobar-se
amb la seva mare. I quan aquesta el veié fou molt alegre i el reconegué
immediatament, doncs tenia pèl en llocs on els homes no acostumen a
tenir-ne, raó per la qual era anomenat el Pilós.
Passats un dies la seva
mare féu crida a tots els barons i nobles gots de la terra que havien
estat fidels al comte Guifré d'Arrià, pare del Pilós, i els mostrà al
seu jove fill, a qui juraren fidelitat i servir-lo com a senyor.
Temps després tots els
gots del comtat s'aplegaren on hi havia el comte de Barcelona, el franc
Salomó. I davant d'ell s'alçà Guifré el Pilós i assassinà el comte
franc.
A partir d'aleshores
Guifré el Pilós fou el nou comte de Barcelona i governà la Gòtia fins a
Narbona. Però recordant el deshonor que havia comès al llinatge del
comte de Flandes, qui l'havia nodrit en la seva infantesa, i el
sagrament que havia fet a la muller del comte de Flandes, envià solemnes
missatgers a Flandes per demanar a la seva filla com a muller seva a
Barcelona.
La filla del comte de
Flandes arribà a Barcelona poc després i fou rebuda honradament i
meravellosa. Els amics de la muller del comte volien que Guifré el Pilós
rebés la gràcia i l'amistat del rei de França, així que el comte es
presentà davant del rei francès, i d'aquest rebé el comtat de Barcelona.
Després de llarg temps a
la cort del rei de França, Guifré el Pilós sabé de l'ardit dels
sarraïns, que maldaven per conquerir la seva terra. Li féu saber al rei
de França i li demanà consell i ajut. Més el rei de França li respongué
que no el podia ajudar en res a recobrar la seva terra, però li atorgà
que si podia defensar la terra que ell li havia atorgat i conquerir la
terra que ell pogués, que aquelles terres serien seves perpètuament i
dels seus.
I així, malgrat que fins
aleshores els comtes de Barcelona havien estat nomenats pels reis
francs per governar durant un cert temps al comtat de Barcelona, a
partir d'aquella gràcia rebuda del rei de França, la terra fou del seu
llinatge.
I Guifré reuní una gran
multitud de gents de la terra del rei de França amb les quals foragità
els sarraïns del seu comtat, arribant fins a Lleida. I totes aquelles
terres que conquerí foren seves a la voluntat, sense estar subjecte a la
senyoria dels francs.
Després de fer fora els
sarraïns de la terra, el comte Guifré el Pilós edificà el monestir en
l'any de nostre Senyor DCCCLXXXVIII, i l'ennoblí de grans donacions i
riqueses. I procreà de la seva muller 4 fills; l'ún fou Raolf, qui fou
monjo de Ripoll i després bisbe d'Urgell, l'altre fou Guifré, l'altre
fou Miró qui fou successor al comtat de Barcelona, i l'altre fou Sunyer,
qui fou comte d'Urgell després del seu pare.
El valerós comte Guifré
governà la terra amb bon estament i morí a l'edat de XL anys, en l'any
del senyor del DCCCCXII, i fou sebollit al monestir de Ripoll amb grans
honors.
La llegenda llatina
original fou recollida per altres cròniques medievals, i cada volta li
eren afegits nous detalls i ampliacions. La versió més ampliada i plena
de detalls de la llegenda apareix en la crònica catalana Flos mundi, una crònica universal escrita vers el 1407.
Entrada l'edat moderna diversos historiadors la publicaren en les seves obres d'història; així, mentre l'historiador aragonès Jerónimo Zurita encara la inclogué en la seva obra Anales de la Corona de Aragón(1562-1580) ja l'historiador occità Pèire de Marca la definí com una «faula» en la seva obra Marca hispanica; sive, Limes hispanicvs (1688).
 |
|
comença amb la Llegenda de Guifré el Pilós
(«De Guiffredo pilose»)
|
