La batalla de Codo (Aragó)
Iniciada l'ofensiva republicana en el seu avenç cap a Saragossa, els 182 components del Terç de Requetès van rebre l'ordre de defensar tant sí com no les posicions que envoltaven el poble de Codo, que la matinada del 24 d'agost de 1937 van ser atacades per forces enemigues compostes per uns vuit a deu mil homes, dues bateries d'artilleria i un gran nombre de morters i metralladores. Resultant molt difícil la resistència per falta de mitjans, llavors es va acordar enviar un enllaç al cap del sector per comunicar-li la situació crítica en què es trobaven, així com l'escassetat de municions i personal, presentant-se voluntari per a tan difícil i arriscada missió el requetè Bofill, que no va dubtar a sortir sense armament, per evitar que caigués aquest en poder de l'enemic en tractar de travessar les seves línies. Es va proveir després d'armes conquerides en lluita cos a cos amb l'enemic, desviant-se del seu camí i internant-se en uns oliverars, a través dels quals va aconseguir arribar a Belchite, després de nombrosos incidents. Ja en aquest darrer poble, es va unir a les seves forces defensores, prenent part molt activa i destacada en les lluites mantingudes amb els assetjadors, resultant ferit tres vegades i no consentint la seva evacuació. Fet presoner, va ser condemnat a mort, però, commutada la pena, en alliberar-se Catalunya va passar a un camp de concentració a França, d'on es va escapolir i va tornar a Les Espanyes, fent la seva presentació a la unitat a què pertanyia. La majoria de les posicions de Codo van aconseguir resistir fins a les dotze del matí del dia 25, iniciant-se llavors el replegament a través de les cases del poble, fins que la manca de municions els va obligar a tractar de trencar les línies enemigues per arribar a Belchite. El terç tenia desplegast 182 efectiu s a Codo i va patir un total de 136 (146) morts .
Sotmesa a judici contradictori l'actuació del requetè Bofill, per ordre de 16 de juliol de 1943 va ser recompensat amb la Creu Llorejada de Sant Ferran, mentre el terç va rebre la Llorejada Col·lectiva per ordre de 12 de novembre del mateix any. Amb motiu de la celebració del V aniversari de la conquesta de Barcelona, el 26 de gener de 1944 va tenir lloc a la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia la cerimònia d'imposició de la Creu Llorejada, sent el general Moscardó l'encarregat de prendre tal condecoració a la camisa de l'heroi. Al mateix acte es va imposar la Corbata de Sant Ferran a la bandera del Terç de Montserrat. Es va reintegrar a la vida civil i va ser un pilot d'Iberia. Un requetè, Cavaller Jaume Bofill Gasset Amell, espigat, amb botes de mitja canya, es passeja per Estella. Sobre el pit, la llorejada individual. Segons un article de l'època va ser entrevistat per José Luís Larrion:
"- Vostè és carlista?
- De sempre. El meu pare, també.
- Quan i com va conquistar aquesta Llorejada?
- A l'acció de Codo, el 27 d'agost de 1937. Estava amb el Terç de Nostra Senyora de Montserrat quan els rojos van avançar per prendre Saragossa. Nosaltres, una mica escampats per una sèrie de poblets, els vam donar la batalla. Ens van tancar i va ser precisament per aquell voler prendre les nostres places insignificants i fluixes, per la qual cosa no van aconseguir el seu propòsit. Al dia i mig, no teníem municions. Van demanar un voluntari de portar un missatge a Belchite i vaig sortir jo. Malament que bé, després de travessar la seva pròpia zona, vaig tornar amb la resposta, encara que havia rebut dues ferides a l'anada i tres al retorn. Vaig invertir quatre hores per anar i de tres a quatre a la tornada.
- Quants en queden d'aquella acció, d'aquell Terç?
- Crec que dels 43 que es van salvar aleshores, viurem ara uns dotze.
- Hi va haver alguna altra condecoració?
- Sí, el Capità Sales Paniello, avui General, també va rebre la Medalla Individual.
- En quina proporció estaven?
- Uns tres mil, contra vuitanta o noranta mil.
- Li ha suposat molt la condecoració?
- Sí: en allò moral.
- Quan se la van imposar?
- El 26 de gener del 1943.
- L'ascendirien!
- Sí. Em van fer cap, doncs era boina vermella sense distintius.
- Però, segons les meves notícies, li va sorprendre la guerra en zonaroja.
- Efectivament. Me'n vaig anar a França i als set dies vaig aconseguir arribar a Espanya per Dancharinea, presentant-me al General Mola amb una carta del General dels Andes. Em vaig passar un mes de xofer, però com que jo no havia vingut per això, vaig aconseguir arribar al front.
Amb ell es troba la seva dona, Vicki Lizárraga, filla també d'un gran carlista: Tirso Lizárraga, de Bearin. Però ella havia nascut a les Filipines i no tenia cap idea de què significava la condecoració.
- Quan una amiga va anar a presentar-nos, ho va fer assenyalant això de la Llorejada individual. Jo no sabia interpretar-ne el valor.
- Aleshores què va ser el que el va atreure?
- La persona. Ell.
En sortir ens trobem, també a la casa de Martinicorena amb el senyor Lluís Costa Camps, President de la Germandat Nacional d'Antics combatents de Requetès a Catalunya. També ell va conèixer l'odissea. Eren companys d'armes. Requetès tots dos, i continuen requetès i companys.
- Afegiu alguna cosa.
- Abans que Jaume sortís voluntari per a l'empresa, ja hi havia dos enllaços més que van morir a l'afany. A ell el van fer presoner, però va poder escapar i complir la difícil missió.
- Moltes gràcies."
Bofill-Gasset no va seguir la línia majoritària del carlisme amb l'evolució doctrinal decidida per consens i va optar pel seguidisme al franquisme. Així va ser procurador a les Corts Franquistes, entre 1971-1977. Va ser un dels procuradors declarats absents durant la votació a les Corts de la Llei per a la Reforma Política que va dissoldre el règim franquista. Morí a Barcelona i està enterrat al cementiri barceloní de Sarrià.
Bofill-Gassset i Amell, el primer de la dreta
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (pati de la Casa de l'Ardiaca)
