La I guerra carlista (1833-1840) va iniciar-se amb la crida de Carles V arran de la mort del seu germà Ferran VII l'u d'octubre de 1833. A nivell general va tenir les següents fases:
Campanya basca (1833-1835) liderada pel general Tomas Zumalakarregui, mort el 24 de juny de 1835
Campanya catalana (1834) amb les incursions de Manuel Carnicer des de l'Aragó, les de Joan Romagosa i les guerrilles de Ros d'Eroles, Benet Tristany i Llarg de Copons. Finalment amb el front obert per Ramon Cabrera i l'expedició de Guergué (1835) unificant les tropes. El 5.11.1835 Guergé, comandant general de l’exèrcit carlí català, l’estructura. Dues divisions a militars (Torres i Brujó) i 2 a caps (Maties de Vall i Tristany)
Expedicions de Gómez al Nord (1836) i la d'Antonio Tallada
Victòria d'Oriamendi (1837), Expedició reial (1837) i arribada de Carles V des de l'exili amb la purga interna
El Conveni de Vergara (1839), els afusellaments d'Estella i l'execució de Charles d'Espagnac per part dels carlistes catalans.
La reunificació del carlisme català sota Cabrera i Forcadell i el replegament de Cabrera fins a la frontera el 6 de juliol de 1840. Galceran, “el primer carlí”, es va alçar el 5 d’octubre de 1833 a Prats de Lluçanès amb 49 homes.
Garelli, moderat, afirmava (3.9.1834): “Si D. Carles regnés a Espanya, aquesta tornaria en breu als segles bàrbars. Perquè, qui eren els qui tindrien les regnes de l’Estat? Les dues classes pitjors i més perjudicials de la societat, a saber, la teocràcia ínfima, poc il·lustrada, i la proletària; les dues que tenen menys interès en la vertadera felicitat de la Nació, perquè les més cultes, les més poderoses, totes elles, amb raríssimes excepcions, s’han pronunciat per la nostra Reina i senyora Donya Isabel II”. (Federico Suárez, ‘La crisis política del antiguo régimen en España’, 1950)
Joan Romagosa i Pros (17.10.1791-18.09.1834)
En Joan Romagosa i Pros va ser un militar fill d’en Joan Romagosa i de Magina Pros, era el gran d’una família de sis fills. Abans d’agafar les armes va fer de carboner, pagès, traginer i comerciant. Als setze anys, junt amb dos amics bisbalencs (Josep Prim i Jaume Junqué), es va fer soldat voluntari i va lluitar durant la Guerra del Francès a la batalla de l’Arboç (juny 1808). A la batalla del Bruc ja ho va fer com a capità de cavalleria, i va acabar la guerra com a comandant general. Quan tan sols tenia divuit anys es va casar amb Raymunda Hilari Queralt de l’Alba amb la qual va tenir sis fills. Va participar en les quatre guerres més importants del seu temps: La del Francès abans esmentada, la Realista (1822), la dels Malcontents (1827) i la dels Set Anys (1834).
A la Realista -també coneguda com Primera Guerra Civil que va enfrontar absolutistes i lliberals- va acabar com mariscal de camp, i va ser nomenat governador del corregiment de Mataró (1825) per Ferran VII. A la guerra dels Malcontents va tenir un comportament ambigu, primer va defensar els revolucionaris anant fins i tot a Madrid per defensar-los, però finalment es va mantenir fidel al govern. El rei Ferran VII el va fer governador militar de la plaça de Ciudad Rodrigo. L’any 1831 ascendí a general. A la mort de Ferran VII fugí a França.
Durant la Primera Guerra Carlista -guerra dels Set Anys- col·laborà amb els insurrectes. La Primera Guerra Carlina fou el conflicte civil que va esclatar quan va morir el rei Ferran VII a causa de la seva successió, ja que els absolutistes no acceptaven Isabel II d’Espanya com hereva del tro, la rebel·lió va esclatar el 1833 i va afectar principalment al País Basc, Navarra i Catalunya.
El 1834, Carles V (Carles Maria Isidre de Borbó), nomenà en Romagosa cap superior de les forces carlines de Catalunya. Al capdavant d’una expedició militar eludí la vigilància dels creuers espanyols i francesos i aconseguí desembarcar a les platges de Sant Salvador (el Vendrell) i Barà. El mes de setembre del 1834 va sortir en vaixell de Gènova i va desembarcar com a comandant general de les tropes carlines del Principat en la Guerra dels Matiners. Sembla que mantenia contactes amb l'infant Sebastià, el qual ja conspirava contra Isabel II. Establí el quarter general a Selma, des d’on preparava l’alçament de la província de Tarragona, quan agents del capità general isabelí el descobriren. Fou conduit, amb el seu secretari, a Igualada on foren afusellats el 18 de setembre de 1834.
Ros d'Eroles
Bartomeu Porredon i Cirera (Castell-llebre, Oliana, 1795 - Clariana de Cardener, 1847), conegut com El Ros d'Eroles, va ser un important capitost carlí durant les primera i segona guerres carlines. Va néixer al mas Eroles del veïnat de les Anoves del municipi d'Oliana, Alt Urgell, el 4 d'abril de 1795. Va ser batejat a la parròquia de Castell-llebre (Peramola) perquè llavors el Mas d'Eroles hi pertanyia. Els seus pares, Juan i Serafina eren pagesos benestants i la mare procedia del llogaret de Santa Maria de la Cluella, sufragània de la Sant Iscle i Santa Victòria de la Torre de Rialb, al bisbat d'Urgell.
De ben jove es va traslladar a la vila d'Oliana on exercí l'ofici de carreter. A causa del color del seu cabell i tal com era habitual als pobles, va ser conegut, més que pel seu autèntic nom, com a Ros d'Eroles. L'any 1822 va participar en l'aixecament reialista contra el govern liberal que va encapçalar la Regència d'Urgell i que més tard, el 1823, va acabar amb l'entrada dels Cent mil fills de Sant Lluís, que propiciaren la instauració de Ferran VII com a rei absolut. En acabar el conflicte es quedà a Oliana com a tinent graduat, de capità dels voluntaris reialistes. El 1827 participà activament a la Guerra dels Malcontents, tot i que va deixar les armes quan el rei va venir a Catalunya al front de l'exèrcit, igual que els altres caps de la rebel·lió. En la repressió posterior, dirigida pel comte d'Espanya, va ser enviat al presidi d'El Hacho (Ceuta).
El mes d'abril de 1834, durant la Primera Guerra Carlina ja havia tornat a agafar les armes i encapçalava una partida de 200 homes, per defensar els drets a la successió dels tron de l'infant Carles Maria Isidre, Carles V, davant de la pretenent Isabel II, filla de Ferran VII. Durant tota la guerra, el Ros d'Eroles va participar en nombrosos combats amb sort diversa. Podríem destacar la seva participació, amb Torres, en la batalla del Perotillo, una masia avui desapareguda sota les aigües del pantà de Rialb, situada prop de la confluència entre la Ribera de Madrona o Riu de Pinell i el Segre. En aquest fet es causà una important desfeta en les forces isabelines que, a les ordres d'Azpiroz, havien sortit en columna del poble ocupat de Peramola. El seu marc d'actuació van ser principalment les comarques de l'Alt Urgell, la Noguera i el Pallars, lloc d'origen d'ell mateix i de la gran majoria dels seus homes. Sempre va emprar el sistema de lluita de guerrilla, utilitzant el factor sorpresa i fugint ràpidament.
L'estiu de 1836 ja constava com a cap de la Divisió de Lleida de l'exèrcit carlí amb el grau de coronel. Aquesta divisió es componia de dues brigades, compostes cadascuna d'elles per dos batallons d'infanteria. La primera brigada també disposava de vint cavalls. El 29 de maig de 1837, al davant d'un petit escamot va anar a sol·licitar a l'expedició reial a Barbastre el seu pas a Catalunya. Participà en la batalla de Gra en comandar l'ala dreta de l'exèrcit carlista. Fou acusat d'haver propiciat la derrota carlista en aquella batalla a causa del fet que els seus homes, acostumats a la lluita de guerrilles en terrenys aspres, no aguantaren l'envestida de la cavalleria isabelina en camp obert.
El dia 30 d'octubre de 1839, era a Organyà com a comandant de la plaça amb el grau de brigadier. Fou aquest dia que arribà al mas de Caselles el seu antic enemic el comte d'Espanya, que acabava de ser destituït com a cap de l'exèrcit carlí. Tots els indicis indiquen que Bartomeu Porredon estava al corrent dels fets que la nit del 2 al 3 de novembre mataren el comte. Com la resta de l'exèrcit carlí passà a França en acabar la primera guerra carlista. El 1846 es produeix un nou aixecament carlí, la Segona Guerra Carlina, que dirigeix a les comarques de Lleida Benet Tristany. El Ros d'Eroles torna a l'activitat i el 16 de febrer de 1847 participa en l'assalt a la ciutat de Cervera. El 16 de maig de 1847, Bartomeu Porredon havia emmalaltit i s'havia refugiat a can Borrelles de Clariana de Cardener, al Solsonès. Allà, per la confidència d'un delator, el localitzaren les forces isabelines que el perseguien i, estant al llit malalt, l'assassinaren a cops de baioneta sense deixar-lo aixecar del terra. L'endemà, tot i mort, assegueren el seu cadàver en un banc al firal de Solsona i l'afusellaren per l'esquena amb els seus companys de revolta: mossèn Benet Tristany, capturat, per traïció, el mateix dia a Llanera i mossèn Josep Rosell d'Àger i Valeri Roca de l'Aranyó, ajudant de camp i gendre del Ros d'Eroles, respectivament, que havien estat capturats en l'acció de Clariana de Cardener.
Benet Tristany
(Ardèvol, Solsonès, 1794 — Solsona, Solsonès, 17.05.1847)
Descendia d’una família pagesa, la pairalia de la qual era can Tristany, a Ardèvol. Fou conegut com a Mossèn Tristany, perquè era prevere —havia estudiat a Solsona— i fou canonge de la col·legiata de Guissona, primerament, i més tard de la catedral de Girona (1826). Durant el Trienni Constitucional havia actuat al capdavant d’una partida reialista, amb la qual havia ocupat Solsona (17 de maig de 1822). Fou germà de reialistes i carlins i, també, oncle d'un altre dirigent carlí, Rafael Tristany i Parera, que arribà a ser el cap de l'exèrcit carlí en la tercera. Durant la Guerra de la Regència d'Urgell fou un dels principals dirigents del Solsonès i del Berguedà, actuant al capdavant d'una partida reialista, amb la qual havia ocupat Solsona el 17 de maig de 1822.
Quan va esclatar la Primera guerra carlina l'any 1833, es declarà partidari de Carles Maria Isidre de Borbó i alçà una partida que el 1836 era de 1500 homes i era una de les més actives de Catalunya. Derrotà una columna de la legió belga al Bruc el març del 1836 i la columna de Francisco Antonio de Oliver, coronel de la segona brigada de tiradors de Màlaga, francs i nacionals, a la batalla de la Panadella entre la Panadella i els Hostalets, prop de Cervera, el 18 de febrer de 1837. Hi morí el cap i la batalla va acabar amb la captura de més de 700 homes, dels quals mossèn Benet en feu afusellar entre 280 i 300. Aquest acte va ser reprovat pel comandament carlí, que havia iniciat els contactes amb el cap cristí Ramon Meer, baró de Meer, per aplicar el conveni d'Elliot a Catalunya. El 1837 assetjà Solsona, on hi penetrà la nit del 21 al 22 d'abril amb ajut de l'interior. La ciutat es convertiria en la capital del carlisme català fins que la Junta passà a Berga el mes de juliol del 1837. Les tropes isabelines del general Ramon de Meer aconseguiren alliberar els assetjats liberals, però no van mantenir la ciutat. Els isabelins no pogueren recuperar la ciutat fins gairebé un any més tard, i encara en estranyes circumstàncies, per tal com la coordinació interna carlina va ser manipulada per derrotar el nou cap militar carlí, el comte d'Espanya. Mentre l'Expedició Reial entrava al Principat el 29 de juny del 1837, Mossèn Benet, al capdavant de 3.500 infants i 100 cavalls, feu una incursió pel Baix Llobregat. Poc després fou ascendit al grau de mariscal de camp i pel setembre fou nomenat segon cap carlí de Catalunya, a les ordres del capità general Antonio Urbiztondo. Tot seguit dirigí una incursió per l'Empordà que alguns historiadors liberals han qualificat de vandàlica. Quan va ser destituït Urbiztondo, Tristany deixà el comandament directe de tropes. Va ser agregat al quarter general del pretendent (1838). Tornà a Catalunya cap a la fi del 1839 i passà al Maestrat, on s'uní a Cabrera. Quan aquest passà a França, intentà endebades de prolongar la guerra. Finalment, també marxà a l'exili.
El 1846 tornà de l'exili, aplegà gent i reprengué la lluita. El seu aixecament a Solsona el setembre de 1846, al capdavant de 300 homes, va marcar l'inici de la Segona Guerra Carlina segons alguns historiadors, mentre que altres refereixen l'inici al 16 de febrer del 1847, quan va entrar a Cervera per a aconseguir fons i munició. Ocupà Guissona, Vicfred i Calaf i parà una emboscada al coronel Manzano a l'interior de Terrassa. Mossèn Benet va ser derrotat pel coronel Antoni Baixeras a Santpedor i Súria i fet presoner, per traïció, prop de Llanera, a la Segarra. Va ser afusellat pels Mossos d'Esquadra el 17 de maig del 1847 al firal de Solsona, d'esquena i juntament amb els seus companys de revolta: mossèn Josep Rossell d'Àger i Valeri Roca de l'Aranyó, gendre i ajudant de camp del Ros d'Eroles, el qual havia estat assassinat a la baioneta, estant malalt i ferit, el dia abans.
Llarg de Copons
El brigadier Manuel Ibáñez Ubach (1800-1839) passà a la història amb el sobrenom del “Llarg de Copons”. “Llarg” perquè, com diuen les cròniques, tenia una alçada d’uns set peus (aproximadament 2,10 m) i “de Copons” perquè estava molt vinculat a aquesta vila de l’Alta Segarra, lloc on havia conviscut en companyia del seu germà Josep i que, en la maduresa i al capdavant de la tropa, assaltà i incendià la tardor de 1839. I és que el Llarg fou un dels principals cabdills del bàndol legitimista durant la primera guerra carlina. De fet, el seu currículum bèl·lic va començar de ben jove, participant en la guerra del francès, i continuà al bàndol dels reialistes purs durant el trienni liberal. Poc després, enrolat amb els “malcontents” en el fracassat alçament, va acabar detingut per ordre del sanguinari capità Charles d’Espagnac i exiliat als presidis de Ceuta.
L’estada a l’Àfrica no va refredar el seu esperit tradicionalista i guerrejador i, de retorn a Catalunya, fou un dels primers a allistar-se a l’exèrcit de Carles Maria Isidre de Borbó en la guerra pel tron de les Espanyes. Els girs de la història faran que esdevingui un dels més fidels soldats a les ordres de qui l’havia enviat al presidi, aquell Espagnac, ara anomenat capità general de les tropes carlistes amb el títol de Comte d’Espanya i conegut popularment com “l’assassí de Catalunya”. “Orgull de Catalunya, el millor servidor del Rey, el meu millor amic”, en digué el Comte en designar-lo brigadier. Explica el príncep Lichnowsky a les seves memòries que, en l’acte de condecoració d’Ibáñez, el sinistre capità general arengà en perfecte català als soldats, que fins aleshores s’havien abastit a base del pillatges, alçant la mà ben oberta i bellugant els dits com qui manlleva el que no és seu i dient-los que els gratificava amb la paga d’una setmana “perquè serviu a Carlos quint i no a Carlos cinch”.
D’entre les facècies bèl·liques del nostre heroi figuren l’assalt al monestir de Poblet i la presa de Calaf (l’any 1835), el setge de Torà (1837), la direcció de les forces carlines en la batalla de Vilallonga del Camp, on van perdre la vida 133 homes (l’any 1838), l’enfrontament amb les tropes del futur general Joan Prim a Guissona (1839) i el ja dit incendi de Copons. L’any 1840, poc abans del final de la guerra, rebé el comandament de les tropes carlistes al Principat, però el càrrec li va durar poc temps, ja que, estant a la comandància general de les tropes a Berga, un tret accidental al cap el deixà estès i ben mort.
Les reiterades derrotes carlines han condemnat els seus guerrillers a l’oblit i, com en tants d’altres companys de boina, cap presència al nomenclàtor ens recorda la figura del brigadier. Però, no obstant, a Sitges roman una placa en testimoni d’una de les seves facècies més sonades: el mundialment conegut com a “carrer del Pecat” es diu oficialment “carrer de l’1 de maig”, en record de l’assalt que a aquesta vila marinera el Llarg, al costat de mossèn Benet Tristany, cèlebre canonge trabucaire, va perpetrar l’any 1838. Però això no és tot: ben segur que al nostre protagonisme, ardit i viril guerrer, se li entelarien els ulls en llàgrimes d’emoció si avui tornés a Vilagrasseta (municipi de Montoliu de Segarra), poble que l’any 1800 el va veure néixer, i constatés com han dedicat una plaça a l’1 d’octubre, data en la qual, l’any 1833, començà la primera guerra carlina.
Antoni Tallada i Romeu
(Ulldecona, 1799 - Chinchilla de Monte-Aragón, Albacete, 13 de març de 1838) va ser un militar català i un dels principals caps carlins. Fou pare del també militar carlí Francesc Tallada i Forcadell (13.11.1824-8.3.1873) [retrat]. El 1824, només sortir de l'Escola Militar, s'allistà en les files de l'exèrcit reialista i es distingí en la presa d'Ulldecona. Nomenat tinent el 1823 i el 1824 capità, va ser destinat de guarnició a Alacant. El 1833 s'incorporà a l'exèrcit carlista de Morella, i posteriorment assistí als combats de Calanda, Daroca, Batea, Maials i Avinyó, on fou ascendit a comandant. Va estar a accions a Sorita, Beseit, Alcorisa, La Portellada, Mosquerola, Soneixa, Alcanar, La Sénia, Roquetes, Llíria i Xiva. Derrotà el coronel liberal Iriarte, entre les poblacions d'Amposta i Ulldecona, amb els 850 voluntaris que el seguien.
El 1837 fou ascendit a coronel, i es distingí a la Ribera del Xúquer i en la victòria carlista de Xerta, en què guanyà la Creu de Sant Ferran. Acredità el seu valor en els combats de Catí i Vilar de Canes.El 16 de gener de 1838 comandà l'expedició a Andalusia al front de quatre batallons, tres esquadrons de cavalleria i una secció d'artilleria, amb un total de 2.300 homes d'infanteria i 280 de cavalleria.[1] A Conca sorprengué una força de 250 cristins que defensaven Iniesta i als quals vencé i n'afusellà els oficials malgrat haver capitulat abans. A Alcaraz, se li uní el brigadier Basilio García, el qual fou sorprès pel general isabelí Sanz a Baeza i desfeta la seva força.
La matinada del 27 de febrer el general Pardiñas el va vèncer a Castril, fent-li de 1.800 a 2.000 presoners, que s'emportaren a Granada. Tallada fugí bo i ferit i perseguit per les províncies de Múrcia i Albacete, fins a ser desfeta el mes de març de 1838 pel brigadier Amor, fou conduït a Chinchilla de Monte-Aragón, on fou afusellat el 13 de març del 1838 com a càstig pels afusellaments dels oficials d'Iniesta.
Francesc Tallada i Forcadell (Alacant, País Valencià, 13 de novembre de 1824 - La Pileta, Margalef, 8 de març de 1873) fou un militar carlí català fill d'una família oriünda d'Ulldecona molt lligada amb el carlisme. Era fill del general carlí Antonio Tallada i Romeu. Als dotze anys ingressà en el batalló carlí 1r de València, com a caporal segon, sent promogut a alferes l'any següent. Seguí Ramon Cabrera i acompanyà amb ell l'expedició de Carles Maria Isidre de Borbó per Aragó, Catalunya, Maestrat i Castella, fins a arribar a les portes de Madrid. Derrotà en 1837 als liberals a les batalles de Torreblanca[1] i Bunyol, i participà a principis de març de 1838 en el Setge de Llucena[3] i la seva partida fou perseguida per les províncies de Múrcia i Albacete, fins a ser desfeta el mes de març de 1838 pel brigadier Amor, i fou derrotat de nou per Emilio Borso di Carminati en la batalla de Xèrica el 15 d'octubre de 1838. El 1838 fou afusellat el seu pare a Chinchilla.
Tornà a servir a los ordres de Cabrera durant la Segona guerra carlina, distingint-se en els combats de Tales i Carboneras. En acabar aquella campanya, emigrà a França, tornant a prendre les armes el 1848, i al front de 40 homes sorprengué la guarnició de Salines d'Amposta, i amb les armes d'aquells soldats equipà fins a 100 voluntaris. Passà l'Ebre per unir-se a les forces de Tristany, ascendint a capità el 1849 pels mèrits contrets en les accions d'Avinyó i Les Planes. Fou ferit greument a Sant Llorenç dels Piteus i acabada aquella campanya es retirà a Tortosa.
El 1872 sortí a guerrejar de bell nou en favor de Carles VII. Unit a les forces del coronel Francesc Vallès Roselló, va prendre part en l'acció de Pobleta de la Granadella (avui Bellaguarda) en què Vallès fou ferit, prenent llavors Tallada el comandament de les tropes. Va combatre contra els republicans a Margalef, Cardó i la Palma; feu una incursió a la província de Lleida, i malgrat veure's perseguit per quatre columnes enemigues el 6 de desembre de 1872 a Móra d'Ebre, el 8 del mateix mes es presentà a l'Ermita de la Providència, entrant després a Montblanc i la Selva del Camp. Desarmà als voluntaris republicans de Riudecols i d'el Perelló. En la batalla de la Pileta, el 8 de març de 1873, fou ferit d'un tret de bala i morí, quan Carles VII acabava d'atorgar-li el grau de general de brigada.
Domènec Forcadell i Mitjavila
Domènec Forcadell i Mitjavila, conegut amb el sobrenom de Domingo del Pebre-roig (Ulldecona, Montsià, 20 de gener del 1800 -Ulldecona, Montsià, 1866) va ser un destacat capitost carlí, lloctinent del general Cabrera durant la primera guerra carlina. Quart fill de Joaquim Forcadell i d'Anna Maria Mitjavila, va néixer al si d'una família de petits propietaris rurals molt arrelats a Ulldecona i que va donar nombrosos noms als rengles de la facció.[1]
Domènec Forcadell va iniciar la seva carrera militar com a sergent amb els voluntaris reialistes a les ordres de Romà Chambó, que el va treure de la presó d'Ulldecona, on havia de ser afusellat, el mes de juliol de l'any 1822. Quan es va crear l'exèrcit reialista ascendí a capità i quan va caure Tortosa assolí el grau de tinent coronel.Tot i que no consten les seves activitats durant la revolta dels Malcontents, sembla que va ser empresonat a Tortosa durant un temps, acusat de còmplice dels revoltats.
Durant la guerra dels set anys, va ser dels primers a alçar-se en armes i acudir a la crida de Morella. Participà en la desfeta de Calanda i hagué de retornar al seu poble, presentat-se a indult. Tanmateix, davant les confidències rebudes del fet que anaven a detenir-lo, l'estiu del 1834 se'n tornà a la facció, on aviat es va guanyar la confiança de Cabrera, de qui n'esdevingué la mà dreta i a qui acompanyà a rebre i reunir-se amb l'Expedició Reial que, seguint el Pretendent, arribà a les envistes de Madrid i ocupà breument Guadalajara.
Mariscal de camp, va comandar la Divisió de València i el març del 1837 feu una expedició per terres de Múrcia que el portà a ocupar Oriola el 27 de març i Elx l'1 d'abril, obtenint-ne abundants contribucions de guerra. Durant les acaballes de la guerra, quan Cabrera caigué malalt, el substituí provisionalment en la direcció de les forces carlines.
Exiliat a la fi de la primera guerra carlina, reprengué les armes en la segona, i intentà de revoltar el Maestrat, sense èxit. Pel maig del 1848 assolí la victòria de Sant Jaume de Frontanyà (Berguedà). Hagué d'exiliar-se una altra vegada a la fi de la guerra. Home respectat pels seus i criticat pels seus adversaris, sembla que tornà a Ulldecona, on va morir.
Ramon Cabrera i Grinyó
Ramon Cabrera i Grinyó (Tortosa, 27 de desembre de 1806 – Wentworth, Virginia Water, Surrey, Regne Unit, 24 de maig de 1877) fou el comandant en cap de les forces carlines a la zona del Maestrat durant la primera guerra carlina i de Catalunya durant la segona. Gran figura del moviment insurreccional carlí, destacà per la seva gosadia i dots de comandament al camp de batalla. Ideològicament, evolucionà al final de la seva vida cap a posicions més tolerants i acabà reconeixent el rei Alfons XII, cosa que li valgué ser repudiat pel moviment carlí més tradicional.
A la mort de Ferran VII l'any 1833, el seu germà Carles s'autoproclamà rei d'Espanya amb el nom de Carles V. Immediatament, el 6 d'octubre, el general Santos Ladron de Cegama va proclamar Carles V rei d'Espanya a la localitat de Tricio (La Rioja). Aquest fet marca la data d'inici de la Primera Guerra Carlina. Ramon Cabrera deixà els seus estudis al seminari per incorporar-se als partidaris de Carles V, que s'aplegaven a Morella al voltant del baró d'Herbers el novembre de 1833. El baró d'Herbers, Rafael Ram de Viu Pueyo, va ser derrotat prop de Morella i a Calanda va ser capturat i afusellat i la rebel·lió esclafada.
L'exèrcit liberal va creure al principi que podrien acabar amb les partides carlines aplicant polítiques de molta duresa, com la d'afusellar sistemàticament tots els oficials carlins que eren fets presoners, i en moltes ocasions també els soldats i fins-i-tot els ferits. Per contra, durant més d'un any Manuel Carnicer i Cabrera deixava en llibertat tots els presos que feia. Al cap d'un temps, tots els superiors de Cabrera havien estat afusellats, com Covarsi, Marcoval i finalment, poc després de la derrota a l'Acció de Maials, l'abril del 1835 el mateix Carnicer, el líder de les forces carlines d'Aragó i del País Valencià. Cabrera el substituí i donà un gran impuls a la guerra, sobretot per la seva extraordinària mobilitat.
A la mort de Carnicer, el coronel Cabrera és confirmat com a cap de les forces legitimistes al Baix Aragó, amb l'objectiu d'aconseguir formar un autèntic exèrcit a partir de la munió de partides disperses i mal organitzades que hi havia en aquell moment. Al cap de més d'un any de guerra, els carlins van començar a adoptar també mesures de duresa amb l'intent de fer-se respectar, com la de pena de mort a qui donés avís als liberals del moviment de les seves tropes. Aquest va ser el cas de la mort dels alcaldes de Valdealgorfa i la Torrocella d'Alcanyís, a la comarca d'Alcanyís. Com a represàlia, el general Agustín Nogueras, amb el vistiplau del capità general de Catalunya, Francisco Espoz y Mina, feu afusellar la mare de Cabrera a Tortosa, el 16 de febrer de 1836.[2] Això va endurir Cabrera, que va respondre ell també amb una guerra sense quarter, vencent Martín José Iriarte el 18 de juny a la batalla d'Ulldecona, i posant setge a Gandesa. Els liberals, que tan sols es feien ressò de les atrocitats de Cabrera i no de les seves, van començar la llegenda difamatòria sobre la seva crueltat denominant-lo el Tigre del Maestrat.
Entre setembre i novembre de 1836 acompanyà el general Miguel Gómez Damas en la seva expedició per La Manxa i Andalusia on, en una acció d'audàcia dirigida per Cabrera, es conquerí la ciutat de Còrdova. Arribats a Càceres, les diferències amb Gómez i les notícies sobre l'amenaça de les forces liberals a la plaça fortificada de Cantavella, impulsen Cabrera a abandonar l'expedició amb una petita escorta i els homes d'El Serrador, que decideixen seguir-lo.
Cabrera es dirigí primer a Cantavella, però en saber que havia caigut en mans dels liberals, decidí anar a la cort de Navarra per entrevistar-se amb el Pretendent. Tanmateix, fou derrotat a Rincón de Soto l'1 de desembre per les tropes del general Irribaren i, ferit a la cama i l'esquena a Arévalo de la Sierra en la coneguda a la historiografia carlina com "la nit trista", va córrer greu perill de ser capturat pels seus enemics fins a poder refugiar-se, sol, a Almazán.
El 9 de gener de 1837 Cabrera, encara recuperant-se de les ferides, es presentà a Rubielos de Mora, recompongué les tropes i la moral i atacà Torreblanca, on fou ferit un altre cop. Per la seva part, Llangostera derrotava els liberals el mes de febrer a Bunyol i el març a Burjassot, on feu afusellar al Mas del Rosari, al terme de Paterna, prop de Burjassot, 37 oficials liberals que havien estat capturats en l'acció del Pla del Pou.Poc després, Forcadell feia una incursió per terres murcianes arribant fins a Oriola i obtenint un gran botí i l'allistament de noves columnes de voluntaris. Tot plegat acabà causant la substitució de San Miguel per Marcelino de Oraá Lecumberri com a comandant de l'exèrcit del Centre. La situació es restablí al Maestrat quan Cantavella fou recuperada per Juan Cabañero y Esponera en 24 d'abril de 1837, i guanyant Sant Mateu.
El 29 de juny protegí el pas de l'Ebre de l'Expedició Reial, un exèrcit de gairebé una vintena de batallons i tres regiments encapçalats pel mateix Pretendent, que volia arribar a Madrid i forçar la victòria final i l'acabament de la guerra. Va fer portar les barques necessàries des del delta de l'Ebre fins a Xerta per les muntanyes, ja que la guarnició de Tortosa impossibilitava fer-ho pel riu.
Comandant l'avantguarda carlina va arribar a les portes de Madrid, que restava indefensa, però la indecisió del pretendent Carles V, que esperava el compliment del pacte secret fet amb la reina Maria Cristina de reconèixer-lo com a rei, provocà la inacció durant més de 2 dies que va desesperar Cabrera i va impedir l'assalt, i potser la victòria, l'entronització de la dinastia carlina i la fi de la guerra. L'arribada dels reforços del general Espartero, però, va provocar la retirada i posterior derrota i retorn de l'expedició a Navarra.
Cabrera, en saber-se aïllat, va intentar infructuosament connectar-se amb Navarra intentant prendre Terol i Saragossa. El gener de 1838 prengué Morella gràcies a un audaç cop de mà del tinent Pau Alió Anguera, i feu fracassar l'agost del mateix any els intents del general Oráa de recobrar aquesta plaça forta. La victòria li valgué el títol de comte de Morella i el grau de tinent general, al mateix temps que provocava una tempesta política al govern de Madrid.
Cabrera va tornar a intentar connectar-se infructuosament amb Catalunya atacant Gandesa, A l'octubre va obtenir una nova victòria als camps propers a Maella sobre el general Ramón Pardiñas i la seva divisió, anomenada del "ramillete" perquè hi havia la flor i nata de l'oficialitat de l'exèrcit liberal. La batalla fou molt cruenta per als dos exèrcits, fins al punt que Pardiñas hi morí i Cabrera en resultà ferit en un braç.
Cabrera organitzà llavors un petit estat amb capital a Morella, que fou el centre de l'activitat carlina del 1838 al 1840, amb serveis a Cantavella, Mirambell i Beseit. Cabrera no acceptà el Conveni de Bergara (1839) i, malalt i atacat per tot l'exèrcit de Leopoldo O'Donnell vingut del nord, es retirà cap a la Catalunya Vella el 1840.[18] Després de fer una darrera resistència a Berga, passà a França el juliol del 1840, fet que marca el final de la guerra.
Cabrera restà 8 anys a França, a l'espera que les condicions internes i els suports externs del carlisme li permetessin de tornar. Hom creu però, que fou en aquesta etapa que Cabrera inicià una evolució del seu pensament cap a posicions menys dogmàtiques i més favorables a explorar vies d'entesa amb els partidaris del liberalisme. El projecte de Jaume Balmes i Antoni Aparici proposava per posar fi a la discòrdia civil el casament d'Isabel II amb Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín, (fill i successor de Carles, el pretendent carlí); però el projecte va fracassar i Isabel es va casar l'octubre del 1846 amb el seu cosí Francesc d'Assís de Borbó i això provoca la rebel·lió iniciada el setembre del 1846 amb l'aixecament de Benet Tristany a Solsona (un mes abans de l'enllaç d'Isabel II), i que va durar fins al 1849. De fet fou una revolta catalana contra el govern de Madrid. Tristany fou afusellat el 1847. Cabrera, que per la seva experiència no veia possibilitats de guanyar aquella guerra, es resistí a participar-hi perquè preveia "l'esterilitat de l'empresa", però finalment per lleialtat al pretendent Carles VI, el 1848 entrà novament al Principat per Osseja (Alta Cerdanya) com a cap suprem de les forces montemolinistes de Catalunya, d'Aragó i del País Valencià, i organitzà un exèrcit de deu mil homes que operà en combinació amb els republicans del brigadier Victorià Ametller. Guanyà, temps després, el títol de marquès del Ter per la batalla del Pasteral el gener del 1849, on fou ferit.
En els vuit anys d'exili a França havia iniciat la seva evolució. En aquesta Guerra dels Matiners o Segona Guerra Carlina, els manifestos, com el publicat al diari francès L'Unión, eren moderats, i hi adoptà una actitud dúctil. Condemnà la guerra civil, les divisions i els odis i afirmà que sostindria les noves institucions promeses pel comte de Montemolín. La gran superioritat de les forces governamentals i el fet que la guerra no arrelés fora de Catalunya l'obligaren a refugiar-se a França l'abril del 1849 i, més tard, al Regne Unit. Al seu segon exili, aquest cop al Regne Unit, Cabrera va contraure matrimoni el 1850 amb Marianne Catherine Richards, una dama anglesa molt rica, de l'alta societat i de religió anglicana. Fixà la seva residència primer a Londres i després a l'extensa propietat de Wentworth, a Virginia Water, al comtat de Surrey, en la zona rural del sud de Londres a Anglaterra.
Cabrera no va voler participar en l'intent de Sant Carles de la Ràpita del mes d'abril del 1860. En un escrit adreçat a Carles VI ja li deia que no era amb "quatre o cinc mil homes, la meitat reclutes, als quals se'ls porta, per dir-ho així, sense que sàpiguen on van", que es podia arribar a Madrid. Pronosticà el fracàs de l'empresa i tingué raó. Tot i així, la seva dona va haver de fer un "avançament" de 60.000 francs-or per finançar els vaixells que portaren les tropes des de les Balears.
Les relacions amb el nou pretendent Carles VII, foren sempre difícils. Segons Garrabou: «La inestabilitat emocional del Pretendent es fa palesa en el testimoni presencial del seu secretari Arjona. Un dia li digué a Cabrera, amb increïble lleugeresa, que "separado tú, con gran sentimiento mio, brotarán héroes iguales o mayores...". Quanta profecia als vint anys! comenta irònicament Arjona.» Al cap de poc, però, tot canviava. Com diu Oyarzun, comentant aquestes oscil·lacions sens dubte neuròtiques del Pretendent: «Cuando se piensa que a los pocos meses Don Carlos iba a abrumar de elogios y de adulaciones y a cubrir de cargos, condecoraciones y gracias al insultado conde de Morella, para, al poco tiempo, volver a insultarlo y calumniarlo, uno queda aterrado».
És famós també «l'incident del gronxador» a Baden-Baden, balneari alemany on Cabrera tractava d'alleujar les seves xacres, resultat, en bona part, de les moltes nafres de guerra. Carles VII, assegut en un gronxador, molest per les moltes objeccions del general a una nova aventura guerrera, li digué: «Si no amas a España como yo la amo, pobre de ti; si no sirves a la patria como puedes, te fusilo, lleno de tristeza, pero te fusilo». I afegeix Garrabou: «Encara avui sembla impossible que un "rei" adolescent o quasi, que no dominava ni un sol pam de territori, inexpert i no havent sentit xiular les bales, s'atrevís a parlar d'aquesta manera a un general de seixanta-tres anys, del geni guerrer del qual ningú honestament no dubtava i les campanyes del qual s'estudiaven ja a diverses escoles militars d'Europa». Altres historiadors refereixen que la frase de Carles VII, pronunciada quan Cabrera havia sortit del jardí on es trobaven, fou: El día que triunfe la causa, mi primer cuidado será fusilar a Cabrera. Les paraules haurien arribat a coneixement de la comtessa, la qual feu tallar una branca de l'arbre amb el gronxador i la feu penjar a la paret del despatx del seu marit a Wentworth, potser per recordar-li l'amenaça proferida. Malgrat tot, Cabrera acceptà entre novembre de 1869 i març de 1870 el comandament militar i polític del carlisme. Creà una nova organització basada en les noves Juntes provincials, de districte i locals en substitució dels anacrònics «comissaris reials», feu notables esforços per trobar finançament que van fer que Carles VII li oferís el Toisó d'Or del seu avi, que Cabrera no acceptà. Però el Pretendent continuava actuant pel seu compte, fet que va provocar la dimissió irrevocable de Cabrera, definitivament presentada en una carta datada a Wentworth el 31 de març del 1870. La dimissió del general va merèixer la condemna de l'Assemblea carlina a Vevey el 18 d'abril i en la qual Cabrera va ser declarat oficialment rebel i apartat, però no expulsat, de la direcció del partit. En el fons de la renúncia a la direcció del moviment carlí s'hi trobava el fet que Cabrera volia transformar el carlisme en una força política que defensés les seves idees en el Parlament, feia ja molt de temps que creia que no es donaven les «condicions racionals de triomf» per mitjà de les armes.
La tercera guerra esclatà el 1872 i tal com havia predit Cabrera, mai va tenir cap possibilitat real d'èxit. El 1875, totalment decebut amb Carles VII, reconegué per rei legítim Alfons XII, pensant que aquest portaria la pau, i publicà un Manifest a la Nació i un Manifest al Partit Carlista*, on explicava els motius de la seva decisió. Alfons XII el confirmà en el càrrec de capità general i en els seus títols nobiliaris, mentre que el 20 de març del 1875 Carles de Borbó li llevava graus, títols i honors. La resposta de Cabrera no va tardar, el 26 de març redactava una carta definitiva a Biarritz que acabava així: «[...] Emporti's V.A. les creus i títols que vaig guanyar amb la meva sang; jo conservo les cicatrius que els representen i que Déu i la Història jutgin la conducta de V.A. i la meva. Per la pau, dono de gust el que vaig guanyar a la guerra. Déu ajudi a V.A. i l'inspiri l'únic mitjà que li queda per complir un deure que pot anticipar la salvació d'Espanya.» Amb Marianne va estar casat durant 27 anys (del 1850 fins al 1877) amb una vida plena de comoditats al sud d'Anglaterra. Feren així mateix nombrosos viatges per Europa, bé de plaer, bé per contactar amb l'alta diplomàcia carlina abans del trencament. Tingueren cinc fills (tres homes i dues dones), els quals tingueren sorts diverses, però cap heretà el geni i el caràcter indòmit del seu pare.
Ramon Cabrera va morir uns mesos després de la tercera capitulació carlina a la seva mansió de Wentworth, on la seva vídua molts anys després encara batejava avingudes, carrers i cases amb els noms llegendaris per a la historiografia carlina de Cabrera, Morella, El Ter, Cantavieja i Tortosa, alguns dels quals encara avui perduren. Marianne Catherine Richards morí el 16 d'abril de 1915. Les seves tombes es poden visitar encara prop de l'església de Crist a Virginia Water, als antics terrenys de la propietat.
* Dec i desitjo explicar al meu partit l’acte voluntari, espontani i patriòtic que he dut a terme, reconeixent a Alfons XII com a Rei d'Espanya, i com a soldat que té acreditada la seva lleialtat, vaig a fer-ho amb tota franquesa.
Ofendria als meus amics de sempre, als meus companys, als meus germans, i m’ofendria a mi mateix, si protestés de la rectitud de les meves intencions i de la noblesa dels meus sentiments.
DÉU, PÀTRIA i REI, diu la nostra bandera: DÉU primer, després la PÀTRIA, després el REI. Oblidar a Déu i destruir la Pàtria per un Rei, és estripar la nostra bandera. No faré jo tal: com a catòlic, com a espanyol, no puc fer-ho. I perquè la Religió i la Pàtria reclamen imperiosament la pau, i perquè la Providència en els seus alts designis així ho vol; sobre el deure d’una conseqüència estèril, hi ha el deure d'una abnegació fecunda.
Jo compleixo aquest deure amb profunda convicció; i a l'acceptar un fet, al reconèixer com Rei a Alfons XII, poso en les seves mans perquè la guardi i l’honori la bandera que sempre he defensat, on estan inscrits els sants principis de la nostra causa.
No formularé aquí un capítol de culpes; no respondré als insults, a les calúmnies i a les indignitats de què he estat objecte, amb censures acerbes i ni tan sols amb acusacions raonades: veig en tot el que passa una gran dissort, i el meu cor és massa noble per a no respectar la desgràcia del meu partit.
Les mateixes causes que el 1839 i el 1848 van destruir els nostres esforços, han retornat el 1875. Hem de sostenir sempre aquesta lluita sorda, aquest germen de discòrdia, que condemna a un etern martiri a la nostra pàtria? Hem de predicar sobre cadàvers la caritat, hem d’aixecar l’ordre sobre la pertorbació, hem de practicar els nostres principis sobre les ruïnes d’un poble?
La nostra causa ha tingut sempre soldats heroics, màrtirs sublims, sacrificis admirables. Per què no hem triomfat?
Permeteu-me que guardi respectuós silenci; però creieu-me sota la meva paraula de cavaller i de soldat, jo conec els motius; i perquè els conec i estimo a la meva pàtria, dono aquest pas amb l'intent de salvar els principis que sempre he defensat, que seguiré defensant i que espero m’ajudeu a defensar, en un terreny noble, generós, fecund; on jo estaré al vostre costat, i on moriré, si Déu escolta els meus precs, havent assolit per a vosaltres l’admiració dels vostres mateixos enemics.
És necessari per a saber el que valeu, haver viscut entre vosaltres, conèixer les vostres necessitats, les vostres aspiracions; en una paraula, saber que allò que defenseu són els principis fonamentals de tota societat honrada. Doncs bé, jo vull consagrar la resta de la meva vida a influir amb la energia pròpia del meu caràcter, perquè el sobirà a qui desitjo confiar la nostra causa, faci justícia a les vostres aspiracions; perquè els governs facin menys política i més administració, pensin menys en la ciutat i més en el camp; perquè atenguin els vostres sentiments, la vostra educació, el vostre benestar; i vosaltres podeu ajudar-me en aquesta empresa, amb la qual vull acabar la meva vida, enrobustint el principi d’autoritat i estimulant-lo amb la vostra força i el vostre exemple a fer justícia a tots.
Si jo cregués que pel camí que seguiu, podíeu obtenir el triomf, la meva sang regaria aquest camí. Per a vosaltres vaig néixer, amb vosaltres he viscut; quina major glòria que morir per vosaltres!
Sempre he estat amatent a acudir al vostre costat i a donar-vos quant sóc: no han volgut ni els meus consells ni la meva persona. Lluny de vosaltres, en el meu retir, us he seguit pas a pas, us he vist sacrificar, i l’ànima se n’anava darrere vostre. Acatant la voluntat de Déu, lamentava la ceguesa que malmetia els vostres esforços.
Jo hagués desitjat que la Providència ens hagués afavorit. Per la meva banda he complert el meu deure en tot temps, anunciant els perills, donant els consells que la meva edat i la meva història m’obligaven a donar.
La sang generosa dels soldats, es malgasta en gloriosos però estèrils combats; el país ha vist el seu valor i perícia, però espera en va conèixer la política dels seus homes de govern. Tenim a l'Europa liberal davant, i res s’ha fet per associar a la nostra causa els elements afins que en ella comptem; som catòlics, i no obstant això, no hem assolit que el Cap de l’Església ens beneeixi si més no. En aquesta situació, la guerra podrà perllongar-se molts anys, però al cap i a la fi, àdhuc donat el triomf, col•locaríem la nostra bandera sobre un munt de ruïnes.
És dolorosa aquesta veritat; però és una veritat.
En Alfons, que per circumstàncies Providencials, i sense ser responsable per la seva edat, d’errors funests, ha estat col•locat en el tron, ha sentit un desig que l’engrandeix: la Pau! Els seus partidaris l’han secundat. Un i altres, admirant les vostres virtuts, reconeixent la vostra voluntat, han cregut que calia acabar la lluita amb una gran abnegació i un gran esperit de justícia. M’han fet saber aquests nobles propòsits; i jo que podia haver abandonat als que en l’abandó m’han tingut, he volgut, amb un gran sacrifici, donar a tots exemple.
Crec que després d’escoltar-me, hi haurà en el partit carlista la discreció i el respecte deguts per a jutjar la meva conducta; perquè si fins avui he sabut sofrir atacs i calúmnies, exercitant la meva abnegació, deures més imperiosos que els de la prudència, m’obligarien a fer manifestacions, que és millor per al bé de la història que es perdin en un oblit generós.
Parlo a la vostra raó i al vostre sentiment, us esposo lleialment la meva resolució. Si la imiteu, fareu una gran cosa obeint a la veu del patriotisme, que demana sobretot la pau. Si no, quedarà trencada la nostra bandera: vosaltres us quedareu amb el REI, jo me n’enduré amb mi DÉU i PÀTRIA!
Paris 11 de març de 1875
El 1846, el 1860, el 1869 i el 1872, el carlisme català serà
l’avantguarda del carlisme armat de tot Espanya, mentre que el 1840 o el
1875 la guerra s’esgotà al Principat català seguint uns ritmes propis
als viscuts al Maestrat i al nord basconavarrès. La separació rotunda
entre liberalisme econòmic i polític mai no és fàcil, encara que els
carlins seran sempre enemics del parlamentarisme liberal. En canvi,
respecte del liberalisme econòmic, seran contraris a la primera onada de
desamortitzacions i al trastorn de l’abolició del règim senyorial. Uns
anys més tard, allò fonamental serà la defensa de la propietat burgesa.
L’acceptació tàcita del Concordat de 1851, que sancionava la pau entre
l’Església i l’Estat liberal, arranjarà aquest canvi. A finals del segle
xix, el polític republicà federal Valentí Almirall va qualificar
metafòricament la direcció social del carlisme d’«aristòcrates
d’espardenya».
Les primeres manifestacions armades antiliberals, com
la revolta reialista de 1822-1823, l’aixecament malcontent de 1827 o la
Primera Guerra Carlina entre 1833 i 1840, s’han entès més en clau del
malestar econòmic i de la coerció, i menys des de la cosmovisió política
i ideològica dels protagonistes. El nostre dèficit acadèmic en història
política i cultural ens ha dut a ser incapaços de trobar les
motivacions ideològiques, la religiositat, la identitat política, el
monarquisme i la visió del món que podien compartir o no les bases i la
direcció carlistes. La supervivència econòmica era motiu suficient per a
explicar una reiterada adhesió a la causa? Com fou possible que
Catalunya, paradigma de la modernitat, manifestés tan d’hora un suport
social apreciable a l’absolutisme?
Durant els anys setanta del segle
xx, els historiadors Josep Fontana i Jaume Torras van situar la conducta
de les classes benestants en la lògica de les transformacions
capitalistes. La comprensió del reialisme i del carlisme depenia d’un
model interpretatiu de la revolució liberal que tenia com a víctimes els
sectors populars pagesos i artesans i que fugia dels antics discursos
liberals sobre un
El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans Cat. Hist. Rev. 14, 2021 181
món
prepolític, fanàtic i manipulat per l’Església. Eren uns historiadors
influïts pel Primitive Rebels d’Eric J. Hobsbawm i en part per això
l’estudi dels moviments reialistes va patir un tomb apreciable.
Les
dades que Josep Fontana trobà en estudiar la hisenda en la crisi de
l’Antic Règim el van dur a pensar en l’impacte negatiu que la política
fiscal liberal havia tingut en comarques de conreu especialitzat i
abocades al mercat. Pel que fa a les recerques de Jaume Torras sobre els
malcontents i la revolta reialista de 1822 i 1823, la conducta dels
sectors populars no s’explicava pel suport al vell ordre feudal, sinó
pel fet de canalitzar la frustració contra una modalitat concreta de
canvi: una experiència que accentuà el deteriorament de les condicions
de vida per culpa de l’agressiva política fiscal, els preus agraris
baixos i la crisi de la indústria domèstica, i un daltabaix que feia
entenedora la percepció social dels antagonismes més enllà de la
dicotomia absolutisme i liberalisme, i que permeté establir la hipòtesi,
encara avui no explicada, que l’aspiració a establir una monarquia
paternal pogués aplegar suports significatius.
Al seu torn, Josep
Fontana plantejà dues hipòtesis importants. La primera partia de la
distinció entre els sectors dirigents i les bases camperoles,
arrenglerades contra un enemic comú, mentre que la segona identificava
el territori carlista amb un país en fallida, empobrit respecte de la
prosperitat general del Set-cents. Aquestes tesis van tenir continuïtat
amb Ramon Arnabat, en un estudi sobre el moviment reialista durant el
Trienni Liberal (1820-1823), alhora que Pere Anguera situà el suport
popular al primer carlisme en el desgast social de pagesos i artesans:
la població passava gana i fer-se guerriller era una manera de
guanyar-se la vida, en un medi en què el malestar contra el clergat
s’havia escampat molt.
Als darrers anys s’han definit dues línies
interpretatives més. La defensada per Manuel Santirso ha posat l’accent
en la dimensió política i els interessos econòmics de l’absolutisme,
sense perdre de vista la connexió íntima entre guerra i revolució.
L’enquadrament violent i vertical en partides i batallons li va permetre
qüestionar el suport sincer al carlisme. Una altra línia és la de la
historiadora Núria Sauch sobre el carlisme sud-català. Aquesta autora es
va centrar en un teatre d’operacions particular, el de les terres de
l’Ebre i el Maestrat, en una recerca que abraçava quasi quaranta anys i
que recomponia la lògica dels conflictes senyorials i l’impacte dels
canvis institucionals en els poders locals. Un estudi inspirat en els
plantejaments del seu mestre, l’historiador Jesús Millán. Per a ells,
l’èxit de les carlinades no es podria sostenir sense el suport de les
clienteles a les iniciatives de les elits locals.5
D’altra banda,
l’escriptor carlí més prolífic, que publicà el 1843 l’obra més reeixida
del primer tradicionalisme carlista, Las leyes fundamentales de la
monarquía española, va ser el frare mercedari barceloní Magí Ferrer
(1792-1853). L’autor va defensar una arquitectura política estamental en
què tinguessin cabuda els propietaris privilegiats que no fossin
nobles. Es tractava de donar respectabilitat política als hisendats i
que tinguessin representació en les futures Corts, que poguessin
conservar l’ascendent en el poder local i reduïssin al mínim els efectes
negatius dels trastorns polítics.6 Una posició que no estava gaire
allunyada de les respostes catalanes a la Consulta al País del 1809 ni
de les idees del principal teòric carlista de la segona meitat de segle
xix, el valencià Antoni Aparisi i Guijarro. Aquesta classe es definirà
ben aviat en termes econòmics com a «hisendats» —fossin antics nobles
vinguts a menys o «aristocràcia d’espardenya»—, sense caure en els
perills de la sobirania nacional i la participació popular.
Desconeixem
els trets ideològics de la contrarevolució catalana més enllà de la
reivindicació clàssica del tron i de l’altar. Erròniament, la
historiografia ha pensat que l’ambigüitat de l’ideari carlista era
volgudament poc explícit. El problema sempre ha estat saber què hi ha al
darrere de la trilogia «Déu, Pàtria i Rei», amb l’afegitó de «Furs». No
s’ha fet una anàlisi sistemàtica dels textos ni dels autors, ni dels
agitadors i propagandistes. Malgrat que molts eren deutors dels esquemes
elaborats a França i Itàlia, caldria explorar la lògica de les cultures
nacionals contrarevolucionàries, inclosa la catalana.
La més llarga guerra civil europea i la cultura insurreccional carlista catalana
La
narrativa carlista ens dona una llarga successió d’episodis que
inclouen la Guerra del Francès (1808-1814), l’aixecament reialista de
1822 i 1823, la Revolta dels Malcontents el 1827, la Primera Guerra
Carlista (1833-1840), la Guerra dels Matiners —considerada la segona—
entre 1846 i 1849, el tímid aixecament de partides de 1855, el frustrat
cop d’estat a Sant Carles de la Ràpita el 1860, al costat d’un nou, però
més ferm aixecament l’estiu el 1869 i la Tercera Guerra Carlina entre
1872 i 1875. Així es configura una cultura partisana de la violència que
hauria d’incorporar el suport de cabdills exiliats el 1861 a Francesc
II de les Dues Sicílies, i la intervenció com a zuaus en la defensa de
Roma el 1870, en un dels cicles de guerres civils més llargs d’Europa,
comparable al de Colòmbia i el Riu de la Plata. Tot plegat en un clima
d’excepcionalitat política, de rebuig a l’autoritat, de revoltes contra
les quintes i reclutament obligatori amb possibilitat de redempció amb
diners.7
Un testimoni de les tensions entre autoritats militars i
població va ser el del general liberal Antonio Seoane. Capità general
interí de Catalunya entre 1841 i 1842 i senador per Múrcia el 1843,
llançà una catilinària contra la revolta de Barcelona de novembre de
1842. En el seu discurs com a senador uní el caràcter rebel dels
catalans amb l’existència de centres manufacturers en el si dels quals
havien prosperat idees radicals. Afirmà que calia «sagnar» Barcelona,
com si fos un malalt, traslladar la seva indústria
fora de la ciutat i localitzar les duanes a l’Ebre. A parer seu,
sentir parlar d’independència era molt pitjor que si s’hagués proclamat
Don Carles i l’absolutisme. Vet aquí, doncs, un prohom del partit
progressista que s’anticiparà quasi un segle a aquella altra frase
pronunciada el 1935 pel polític dretà José Calvo Sotelo, de preferir
abans una Espanya «roja que rota».
L’exèrcit liberal serà el
portaveu de l’Estat en un moment de col·lapse institucional i de crisi
de legitimitat. Les guerres civils no van fer més que eixamplar la
malfiança entre les tropes regulars i les milícies liberals locals. En
un context de manca de llibertat d’impremta, de suspensió de les
garanties constitucionals i de fallida de la hisenda, l’exèrcit aparegué
com la cara més lletja de la nació, el darrer baluard de
l’Administració per a cobrar impostos o per a forçar el reclutament. Amb
una manca autèntica de divisió de poders, un estat i una administració a
la defensiva, quin va ser l’impacte, en termes de nacionalització
política, de les guerres civils?
A Catalunya i el País Valencià, el
cabdillatge formava part d’una rica cultura insurreccional. Com passà a
l’Amèrica Llatina,9 la figura del cabdill forjat en la guerra contra
Napoleó va persistir com a part del mite del poble aixecat en armes que
reforçava els discursos d’unanimitat. En canvi, a posteriori, els
caudillos van ser objecte de la crítica respectable que els imputava el
retard en la modernització i la manca d’estabilitat institucional, quan
no el foment de l’anarquia popular i la tirania. A Catalunya, la
idealització no durà gaire, sobretot quan, durant la Guerra dels
Matiners, la premsa liberal va estigmatitzar els excessos del
cabdillatge.
L’assumpte del crani de Charles d’Espagnac, conegut com a
Comte d’Espanya, és indicatiu dels estereotips sobre els cabdills. No
es tractava d’un cap popular, sinó de la màxima autoritat militar
carlina que acabà essent assassinada el 1839 pels seus companys amb
l’excusa del seu cesarisme. L’opinió pública liberal el descriví com un
dèspota que afusellava presoners i cremava poblacions. Amb aquests
precedents, el crani podia servir d’estudi als frenòlegs per a definir
el tipus de salvatge meridional. Un cop trobada la calavera pels metges
Josep Soler i Marià Cubí, fou relacionada amb la dels araucans. El
trabucaire català muntanyès quedava homologat al criminal brigant italià
i als indis salvatges americans. Una psicopatologia social del
reaccionari enemic del progrés i unes imatges que més tard foren
utilitzades contra Francesc Savalls, un altre cabdill carlí, denominat
«el terror de la muntanya».10
El 1808 va néixer una cultura
insurreccional que tenia com a epicentre la partida guerrillera conduïda
per cabdills. Els caps de bandes foren vehicles de politització i de
modernització política, i de cap manera se’ls pot considerar una
anomalia. Els pretendents carlistes al tron espanyol van haver de
mobilitzar recursos humans contra el règim liberal, amb un tipus de
combatents que en nom del rei exercien el poder com a xarxa
descentralitzada. Els historiadors no han analitzat a fons les
repercussions d’aquesta arquitectura de poder i de lleialtats. Les
direccions legitimistes conspiraren a través del pronunciament militar,
esperant el suport d’alguna caserna i deixant a les partides la funció
auxiliar de control de la ruralia. El seu fracàs i la conversió en
guerra civil han eclipsat el propòsit original. Les partides aixecades i
disperses, una vegada exhaurits els diners, van començar a coaccionar
els contribuents. Unes pràctiques que els feien posar en entredit com a
garantia d’ordre i que havien de ser determinants en l’obtenció de
suports.
Una mirada acurada al que va passar entre 1846 i 1875, inici
i final de les guerres segona i tercera, serveix per a copsar el sentit
d’aquesta cultura insurreccional. El primer que sorprèn és que la
Guerra dels Matiners va ser un parèntesi en la memòria carlina. Pocs
autors en van parlar durant els anys daurats de la publicitat
tradicionalista, ni tan sols el 1933, quan se’n commemorà el centenari.
El que hi predominava era un discurs de tall liberal que definia els
matiners com un grapat de trabucaires. Aquesta guerra presentà notes
singulars. Va tenir un menor suport de l’Església i dels grans
propietaris, tal vegada per la participació d’artesans, treballadors del
tèxtil i de la petita pagesia, afectats per la crisi econòmica i per
les mesures del Govern central en matèria de reclutament i
contribucions.11 Els darrers mesos de guerra, el gener de 1849, aparegué
un manifest signat per un grup de pagesos de
la Garriga que
denunciava la disbauxa de les partides, la qual afavoria l’amenaça
«comunista» al camp. Qualificatiu fals, però que identificava el
carlisme amb el bandolerisme polític.12
La violència comesa durant la
tercera carlinada serà objecte de denúncia per part de l’opinió pública
liberal. La ridiculització del capellà trabucaire, les notícies de
destrucció de vies del ferrocarril i de línies del telègraf, la crema de
registres civils o la tala d’arbres de la llibertat servien per a
evitar que la radicalització de la Primera República dugués al camp de
la reacció les classes catòliques i conservadores. L’èxit del bàndol
liberal en aquesta guerra d’imatges va ser total. Arribats aquí, fins a
quin punt la construcció de l’Estat liberal quedà condicionada per les
guerres civils? Les partides obriren experiències de sobirania que
posaren a prova la fortalesa o la feblesa
de l’Estat, en la mesura
que la sobirania, el poder, no és un únic atribut de l’Estat, sinó una
qualitat existent en diversos grups i instàncies de la societat. Si
convenim que les partides i els cabdills suplantaren l’autoritat
política i posaren en dificultat l’obra de la unitat nacional
fragmentant el poder, l’impacte sobre els processos de nacionalització
resta fora de dubte.
Contra un model massa lineal d’uns cabdills i
llurs clienteles que entorpien la inevitable centralització de l’Estat,
les guerres civils van ser processos inherents a la construcció dels
estats nació. Arreu, el monopoli legítim de la força i del poder fiscal
va ser qüestionat. Si concebem les partides com a dispositius de poder,
útils per a orientar, modelar i controlar les conductes, conclourem que
els cabdills intervingueren com a agents nacionalitzadors en múltiples
direccions. Cabdills com ara Joan Castells, Benet Tristany, Ramon
Cabrera o Francesc Savalls represenCatalan
El tradicionalisme polític antiliberal: els carlins catalans Cat. Hist. Rev. 14, 2021 183
taren
un tipus d’autoritat tradicional i carismàtica que canalitzava la
protesta armada dels hisendats i la base social popular catòlica.
Representava un model de relacions socials vertical empeltat en el
territori, que complementava altres formes d’enquadrament militar
regular. Els bons caps de bandes formaven part d’una estructura
d’intercanvis. Oferien una ràpida promoció social perquè sense
compensació era difícil imposar deferència i obediència a l’autoritat.
Maldaven per disputar a l’Administració liberal l’exercici del monopoli
de la violència, practicant el segrest d’alcaldes i de primers
contribuents, bloquejant
el comerç de les poblacions i afusellant, si
calia, l’autoritat adversària. Les partides posseïen un contingut
fortament identitari, perquè s’era d’un cabdill i no d’un altre. En
resum, un tipus de cultura que creà una fossa amb l’Estat, percebuda
negativament per sectors de la població no necessàriament carlins.13
El
1875 es visqué la crisi definitiva d’aquesta cultura insurreccional, en
un país cansat i desencisat. El monarquisme carlista va acabar afeblit
per la pèrdua de sacralitat del seu pretendent en veure’s danyada la
seva imatge pública i privada, talment com li havia passat a la reina
Isabel II. Aquest fet enfortirà una imatge cesarista allunyada dels
sectors catòlics intransigents i durà finalment a l’escissió integrista
del 1888.14 El rei carlista fou incapaç d’administrar l’exercici del
poder i la fragmentació de la sobirania.
L’univers carlí no solament
estava conformat pels grans teatres d’operacions —el català, el
valencià, el basconavarrès— i pels subjectius espais bèl·lics que
permetien reconèixer la guerra viscuda de cadascú, sinó que ho estava
per dos espais més. D’una banda, el paper de la frontera nord-catalana, i
de l’altra, l’espai cortesà carlista, ja fos a l’exili o com a cort
itinerant, un paper que no hauria estat possible sense el suport dels
legitimistes locals o sense els interessos dels grangers de proveir-se
de mà d’obra barata, tant se valia si eren carlins o joves pròfugs i
desertors de l’exèrcit. La protecció de les Valls d’Andorra jugarà un
paper preeminent durant la primera meitat de segle xix, mentre que en la
tercera guerra romandrà com un símbol tradicionalista, una mena de
santuari incontaminat sota la sobirania del bisbe d’Urgell Josep Caixal.
L’estudi d’aquests espais revela que van tenir un paper important
durant la preparació i en el decurs dels conflictes, més que no pas en
la posterior experiència d’exili. Els carlins nord-catalans predominaven
a la Salanca, el Vallespir, l’Alta Cerdanya i al llarg del riu Tec. En
canvi, la ciutat de Perpinyà fou majoritàriament republicana tot i ser
el centre conspiratiu principal. Prop de la frontera es reclutaren
partides, es negociaren emprèstits, es compraren armes i equipaments,
s’habilitaren hospitals i impremtes i es formaren colònies catalanes del
sud a Perpinyà i a Ceret.
Un altre problema el constituiran
l’emigració i el refugi carlista per tot França. El nombre d’exiliats no
té una relació directa amb el gruix dels contingents perquè les
circumstàncies militars, el grau de violència i el desànim van dur a
l’indult milers d’homes abans d’internar-se al país veí. El còmput de
combatents tampoc no quantifica tot el personal que va passar per les
partides i els batallons. El nombre de refugiats registrats per Ramon
Arnabat pertanyents a la revolta reialista va ser de 2.200 homes el
1823, d’una força total de 13.000; amb l’entrada de Ramon Cabrera el
juliol de 1840 es registra la xifra de 12.000 homes internats, respecte
d’una força màxima de 20.000; el 1849, en acabar la Guerra dels
Matiners, 2.500 es van poder acollir a l’indult, una part notable en
relació amb els 8.000 totals que reuní. Finalment, segons les xifres que
he recollit de la darrera carlinada, el 1876 vivien internats a França
3.000 homes d’un gruix de 12.000 combatents, el màxim que sostenia la
logística carlista. El carlí va viure permanentment un doble exili, tant
si vivia al seu domicili com si estava patint privacions a l’estranger.
En la mesura que la seva visió del món s’alimentava de la lluita
escatològica entre el bé i el mal, el carlista fou víctima de la devaluació de la seva pròpia societat i patí com ningú la death catholic nation.15
La
cort carlina ocupà un lloc estimable en la cultura carlista gràcies al
fet de poder compartir un vincle emocional amb les vicissituds de la
família proscrita; un tipus d’informacions periodístiques nodrides per
les visites d’exiliats i conspiradors al nucli dur de la causa. La cort
carlina era un dispositiu de poder itinerant, integrat per un nombre
reduït de membres en comparació amb les dinasties regnants. Agrupava la
família reial, la Casa i el Govern, format al seu temps pels secretaris
polític i militar i l’ajudant de camp, i auxiliat de vegades per algun
consell extraordinari. L’imaginari carlista al llarg del segle xix i xx
reunirà les grans capitals europees, les residències ocasionals de París
i Londres i els palaus i castells de les famílies legitimistes que
practicaven una solidaritat monàrquica transnacional. La geografia
carlina es va repartir per Bourges, Viareggio, Graz, Trieste i Frohsdorf
i el famós palau de Loredan a Venècia, on s’exhibien els salons de
banderes i les estances privades en magnífics reportatges a la revista
El Estandarte Real, entre 1890 i 1891, i en l’àlbum monogràfic editat
pel Fomento de la Prensa Tradicionalista el 1907, ambdós impresos a
Barcelona. Al seu costat, el daurat exili londinenc del general carlista
tortosí Ramon Cabrera va centrar l’atenció del públic durant uns anys
en la mesura que havia arribat a ser el símbol petri de la fe popular
carlina, poc subordinada a les giragonses i les intrigues cortesanes.
La guerra com a croada. La relació entre política i religió en el carlisme
Catalunya fou un camp de proves dels conflictes entre el projecte liberal i l’eclesial, sotmesa a la revolució liberal, el
pontificat de Pius IX i el procés de reconquesta catòlica. Una societat
fracturada per les desigualtats socials, tot i que esdevindrà un
«taller de sants» i un laboratori confessional del nou catolicisme
espanyol. No obstant això, ens equivoquem si apliquem un model rígid de
canvi social segons
el qual, a més modernitat, més secularització, o a major racionalitat,
menor presència del sagrat. El carlisme no plantejava un retorn al
passat, sinó una apropiació de la modernitat. No era tant una reacció
com un producte d’una modernitat que es vivia aliena. No era tant un
procés de secularització com d’afebliment del paper de la religió com a
vincle social.
A finals del segle xviii, a diferència del discurs
espanyol de defensa estricta de la monarquia catòlica, els grups
dirigents catalans miraren d’articular l’ideal d’imperi comercial amb el
catòlic. Ara bé, davant les amenaces a l’ordre conservador de famílies i
propietats, la resposta de l’Església va ser molt reactiva. La
jerarquia catalana va ser més sensible que la resta de l’episcopat
durant la vigència del Tribunal de la Inquisició com a eina de control
ideològic, en la instrucció de 12 de desembre de 1812. L’Església va
sortir molt perjudicada per les mesures governamentals destinades a
eixugar el crònic dèficit públic i a obtenir ingressos per pagar les
guerres en els territoris peninsulars i d’ultramar. En resultà afectada
no solament pel que fa al senyoriu jurisdiccional, sinó també socialment
i econòmicament. Entre 1820 i 1840, el clergat secular va ser menys
absolutista que el regular, el de les ciutats menys que el del camp, i
el parroquial menys que el patrimonial. L’adscripció majoritària de
l’Església catalana va ser reialista, primer, i carlista, després.16 Pel
que fa a la segona meitat del segle, la major part de la jerarquia
restà a l’expectativa, mentre que el clergat parroquial s’adherí al bloc
carlí i es polititzà en sentit ultramuntà.
L’Església va ser la
institució que més malparada en va quedar. Va perdre tres quartes parts
dels ingressos amb la supressió de delmes, primícies, lluïsmes i
censals, un complet daltabaix provocat per les desamortitzacions dels
béns religiosos i la supressió de monestirs i corporacions, que va dur
al camp de la reacció la major part dels bisbes catalans. En efecte, sí
que hi havia una minoria d’eclesiàstics que eren liberals, però en les
conjuntures revolucionàries l’Església catalana s’inclinà del costat
absolutista i carlista. Durant la revolta reialista de 1822, només els
bisbes de Barcelona i de Girona no van ser absolutistes, però a partir
de 1837, durant la primera guerra, tan sols el de la capital catalana
restà fidel als liberals. Fins i tot el papa Gregori XVI nomenà
subdelegat apostòlic a Catalunya Bartomeu Torrabadella, que havia estat
canonge de Barcelona, canceller de la Universitat de Cervera i deixeble
de Ramon Llàtzer de Dou, un dirigent molt destacat i baula de la trama
existent entre el rei de Sardenya, Carles Albert I, i el carlisme català
en la compra d’armes i el finançament de la guerra.
Amb la
consolidació de la societat burgesa es modelà la relació entre política i
religió. Els eclesiàstics no tan sols es van dedicar a impedir l’avenç
de la cultura liberal, sinó que es van lliurar a la rectificació de la
governança, de manera que la societat civil catòlica determinés les
decisions d’ordre polític i moral. Amb aquest propòsit, un dels
escriptors de més renom, Jaume Balmes, apostà pel matrimoni entre el
pretendent carlí comte de Montemolín i la reina liberal Isabel II.
L’operació havia de permetre el marginament del joc polític de l’ala
progressista del liberalisme, deixar enrere les divisions de la guerra
civil, acceptar que era impossible la restauració de l’ordre anterior i
transigir amb l’esperit de l’època. Una carta de navegació adreçada no
solament a la burgesia moderada catalana, sinó també als carlins
d’ordre.
Maties del Vall Llaberia
Les Borges del Camp (Tarragona), 11.7.1802 – Igualada, 27.5.1874. Mariscal de Camp de l'exèrcit carlista i ciutadà honrat de Barcelona. Fill de Francesc de Vall Cabrer, propietari, ciutadà honrat de Barcelona i de Rosa Llaberia Gassó, de Mont-roig del Camp. Era una família acomodada, amos de diverses hisendes en diferents termes municipals que encara conserven aquest llinatge com a topònim.
Maties de Vall va ser un absolutista convençut durant tota la vida. Es va aixecar en armes cada cop que es produïa una revolta contra un govern considerat tebi a la fidelitat dels paràmetres ideològics de l'Antic Règim. Ho va fer des que va tenir ús de raó fins a la seva mort, deixant al camí totes les seves propietats i la seva riquesa. Va iniciar la seva activitat durant el Trienni Liberal com a combatent realista i en arribar la Dècada Ominosa va ser comandant de Voluntaris Realistes. Participà en la Guerra dels Agreujats o Malcontents i fou empresonat per ordre del general Llauder, capità general de Catalunya, el 1833. Alliberat, el 1835 s'enrolà a les partides carlines amb el grau de tinent-coronel, liderant un aixecament prop de Reus amb 500 homes. Juan Antonio Guergué, comandant general de l'exèrcit carlí a Catalunya, a l'octubre del mateix any, el va nomenar comandant general del corregiment de Tarragona. Va emigrar el 1840 amb la graduació de general de brigada. Va tornar a Espanya el 1849, per tant no va participar a la Guerra dels Matiners o segona guerra carlina. El 1868 va ser ascendit a mariscal de camp. El 1871 va ser elegit diputat a les Corts espanyoles i president del Congrés per raó d'edat. Pròxim als 70 anys i malalt, encara es va aixecar en armes el 1872 i es va incorporar al tercer aixecament carlí on va ocupar un paper rellevant en la seva preparació. Va ser nomenat comandant general de la província de Tarragona. Uns mesos després, a causa de la mala salut, va ser substituït al càrrec pel coronel Francesch. A primers de maig de 1874 va fugir a Igualada, encara plaça carlistaa, on va trobar la mort a l'hospital general, sol i en la misèria més absoluta. Maties de Vall va ser el prototip d'aquell sector de la societat catalana del vuit-cents, que es van adherir al carlisme en comprovar que el seu món s'ensorrava irremissiblement.
Miquel Tristany
Va morir a prop de Lloberola a principis de 1834 manant 40 homes. El va succeir el seu germà Benet.Batalla de Lloberola
Benet de Pladolit s’alià el desembre a Llanera i a la tardor de 1834 era cap de l’exèrcit carlista a Catalunya.
Charles d'Espagne
La substitució dels caps catalans per estrangers: “No foren reemplaçats molt abans del comandament del Comte d’Espanya, i en ocasions fins amb poca política, la major part o gairebé tots els caps que havien creat les forces...? Es treia als catalans que havien creat les forces, i es col·locava en el seu lloc a d’altres vinguts de diferents províncies (Guergué, Torres, Maroto, Royo) (...) La classe de propietaris no comptava entre els caps militars als Orteu, Vall, Masgoret, Galcerán i d’altres més que després d’haver creat la major part de les forces, consumint els seus patrimonis, es van resignar a veure-les comandades per altres, que no havien exposat ni compromès el que aquests, sense que se’ls hi veiés ni tant sols produir la menor queixa”. Charles d'Espagne de Cousserans de Cominges fou executat el 2.11.1839 per membres de la Junta Superior de Berga davant la seva brutalitat.
La primavera de 1835 els carlins eren 3000 homes dividits en 20 partides:
- Germans Pons
- Llarg de Copons
- Ros d’Eroles
- Tristany
- Estudiant Grau
- Cavalelria
- Ecònom de Sant Salvador de Bianya
- Rector d’Oix
- Cames Crues
- Pujol i Mallorca
- Saura
- Maties de Vall
- Masgoret
- Gravat de Guissona
- Zorrilla
- orteu
- El Muchacho
- Roset
- Els Borges
- Cortázar
- Pitxot
- Masroig
- Vidal
- Forner
- Boquica
- Mañà
.jpg)
