El 1872 els carlistes catalans van ser els primers de llençar-se
al carrer per defensar la causa de Carles VII. Joan Castells,
que havia estat detingut després del destronament d'Isabel II
d'Espanya i empresonat al castell de Montjuïc, fou alliberat el 6
d'abril de 1872, aixecant-se immediatament i formant una partida de 70 membres que va arribar als 500 homes fou nomenat capità general dels carlistes a la
província de Barcelona. Tot i que la guerra va començar el 21 d'abril a Catalunya els carlistes ja eren al front des del dia 6 amb Castells al capdavant.
Fracàs a EuskalHerria
A Euskal Herria el 21 d'abril del 1872 es va produir l'aixecament que donaria lloc a la tercera guerra carlista. Al País Basc i Navarra l'aixecament va atreure la majoria de la població, però els militars carlistes, en comptes d'agrupar els voluntaris que es presentaven, van deixar que aquests recorreguessin la regió sense cap ordre i en grups de més de mil persones (homes i també dones), que estaven majorment desarmats. El pretendent va creuar el 2 de maig de 1872 la frontera, abans d'haver donat temps al creixent exèrcit a augmentar i expandir-se pel territori basc-navarrès, quedant doncs molt insegur.
El general Serrano, veient que Carles VII marxava al costat de la seva exigua tropa en complet desordre, va enviar a Domingo Moriones l'atac. Tot i que el seu exèrcit era numèricament inferior, estava ben armat i proveït d'artilleria. El 3 de maig es va aproximar a Oroquieta, on irresponsablement s'havia concentrat el gruix de l'exèrcit carlista, i l'endemà va atacar la localitat navarresa. La batalla va passar a la història com el desastre d'Oroquieta (4.5.1872). La batalla d'Oroquieta va ser un enfrontament entre carlistes i liberals
durant la Tercera Guerra Carlina on van morir desenes de rebels i centenars van ser capturats. El Rei Carles VII va ser derrotat i a
punt va estar de ser capturat, havent de fugir del país, donant així
temps per créixer a la nova insurrecció, ja que aquesta havia quedat
pràcticament desmantellada després de la batalla. Després del desastre d'Oroquieta, els
carlistes basco-navarresos es van rendir i el pretendent va haver de
tornar a fugir a França. Per tant, després
d'això els únics que
mantenien la causa carlista a armada a les Espanyes eren els catalans.Aleshores hi havia una 14.000 carlistes en armes.
Joan Castells i Rafael Tristany, èxits a Catalunya
A Catalunya, com hem vist, l'aixecament es va realitzar fins i tot abans de la
data que havia designat el pretendent. Joan Castells, al capdavant de
70 homes, es va revoltar uns dies abans. Castells va encapçalar la resistència a la província de Barcelona, Josep Estartús [veure la 2ª guerra carlista] a la de Girona (essent substituït ben aviat per Francesc Savalls), Maties del Vall [veure la 1ª guerra carlista]era comandant general de Tarragona (era un veterà al qui substituiria ben aviat Joan Francesch, conqueridor de Reus) i Andreu Torres a la de Lleida. El pretendent va nomenar al seu germà Alfons Carles com a capità
general de Catalunya, encara que fins a cap d'any no va travessar la
frontera i va ser Rafael Tristany qui va assumir transitòriament el
càrrec. Encara que es van formar partides guerrilleres en gairebé
totes les comarques catalanes, no es va arribar a organitzar una
estructura militar comuna. Els objectius
dels carlistes eren hostilitzar les forces de l'ordre i les
poblacions fidels al govern, dificultar les comunicacions i imposar
la seva legalitat, recaptar fons per al seu manteniment, amb dos
tipus de partides, les de reduït nombre i que es dedicaven a
hostilitzar les petites poblacions, efectuant baixades al pla i
evitant l'enfrontament directe amb l'exèrcit o milícies, i les de
contingents més nombrosos que, al comandament de personatges com
Martí Miret, Joan Castells o Francesc Savalls, recorrien el
Principat i eren reforçades ocasionalment per les partides «locals»
citades anteriorment, de fins a dos mil, però el més freqüent era
que les partides fossin d'alguns centenars d'homes."Les marxes i les contramarxes es van imposar. Així, posem pel cas, Savalls i els seus homes van recórrer entre maig i desembre centenars de quilòmetres, sempre a cavall entre les províncies de Girona i Barcelona, a l'àrea que els contemporanis denominaven la Muntanya Catalana." Com explicava un periòdic de Reus(La Redempció del Poble) la partida de Francesc Tallada: "es passeja per aquests pobles a plaer, entrant per la nit a Riudoms, menjant a l'Alforja, dormint la migdiada a Vilaplana i apareixent a trenc d'alba a la Selva". Un exemple de relleu fou la partida de Josep Agramunt, el cura de Flix. De fet Carles VII va posar com a exemple a les Espanyes el model català: "imitant als valents i entesos catalans, sostenir-se sempre i anar formant-se pel dia en que la guerra pugui adquirir un caràcter violent". Els pocs exemples similars al de les exitoses partides catalanes fou el de Pasqual Cucala Mir al País Valencià o el de Manuel Ignacio Santa Cruz Loidi, cura Santa Cruz (1842-1926) a Gipúscoa.
Després de la campanya de recaptació de l'estiu el 1872, que inclogué el fracàs de l'assalt de Terrassa, Carles VII impulsà la lluita a Catalunya enviant-hi el seu germà Alfons Carles de Borbó provinent del Vallespir, Catalunya Nord, que va entrar a Catalunya el 30 de desembre, per trobar-se amb Francesc Savalls al santuari de Finestres, el 8 de gener de 1873. Un cop al país va destituir el general Joan Castells, comandant general de la província de Barcelona, nomenant Jeroni Galceran [veure la 2ª guerra carlista] com a comandant en cap de la província de Barcelona, i que havia estat ferit a Santa Pau el 10 de gener. El 27 de gener tot l'exèrcit carlista de la província de Barcelona es reuní a Moià des del Penedès, a les ordres de Jeroni Galceran, juntament amb altres cabdills com Vila de Prat, Masachs, Camps o el mateix Miret. En total sumaven 1.000 homes i 50 cavalls.
Els carlistes catalans van seguir alçant partides i fent accions i van continuar amb la seva gesta de defensar-se gairebé sols contra els exèrcits d'Amadeu I de Savoia, que va abdicar en 10 de febrer de 1873, establint-se la Primera República Espanyola. El 19 de febrer Galceran passà per Carme i feu nit a Capellades. A la fi de febrer els carlistes van endegar una campanya per conquerir Berga, però les tropes del General Castells es van retirar, i les tropes de reforç de Galceran canviaren d'objectiu i es dirigiren cap a Conanglell, i el 2 de març, en arribar a la Serra del Grau, foren sorpresos per un grup d'homes que van disparar les seves armes contra la infanta, que va sortir il·lesa de l'atac. Francesc Savalls es va retirar de l'avanç en el darrer moment quan s'assabentà que Arsenio Martínez-Campos s'acostava amb una columna des d'Olot, de manera que Jeroni Galceran anà cap a La Gleva i els infants cap a Ribes de Freser, que s'havia convertit en el quarter general dels carlistes i on s'havia de reunir amb un contingent d'homes que sota el comandament del capità Ribas havien lluitat al costat de l'infant a Roma durant la Unificació italiana.Alliberament de Ripoll i Berga
El general republicà Contreras va sortir de Barcelona el 15 de març en direcció a Esparraguera amb sis companyies del regiment d'infanteria d'Amèrica, una secció del regiment de cavallería d'Alcantara, una altra d'Almansa, i una altra de Tetuan, i una bateria d'artilleria de muntanya, dirigint-se a continuació a Manresa i Moià. Savalls va emprendre un atac contra Ripoll, que va caure el 23 de març i Rafael Tristany conqueria La Pobla de Segur i Gerri de la Sal. mentre Galceran i Miret s'enfrontaven a la columna liberal del nou capità general de Catalunya Juan Contreras a La Gleva, on tot i morir Galceran, els liberals van abandonar Conanglell i els liberals van haver de tornar a Vic, i Berga va caure en 27 de març, i finalment Contreras va dimitir el 31 de març.
El general Francesc Vallès Roselló fou ferit en l'acció de la Pobla de Granadella i Francesc Tallada i Forcadell prengué el comandament de les seves forces, combatent contra els republicans a Margalef, Cardó i la Palma; feu una incursió a la província de Lleida, i malgrat veure's perseguit per quatre columnes enemigues, el 6 de desembre de 1872 a Móra d'Ebre i el 8 del mateix mes es presentà a l'Ermita de la Providència, entrant després a Montblanc i la Selva del Camp. Desarmà els voluntaris republicans de Riudecols i d'El Perelló. En la batalla de la Pileta, el 8 de març de 1873, fou mort d'un tret de bala.
Nou alçament basc
Victòries carlistes catalanes d'Alpens, l'Albiol, Oristà, el Toix...
Després de fracassar al setge de Puigcerdà, en la batalla
d'Alpens (9-10-.7.1872), les forces de l'Infant Alfons i de Francesc Savalls
derrotaren una columna liberal comandada pel brigadier
Cabrinetty, que disposava de 1.500 homes, 70 cavalls i dues
peces d'artilleria.A finals de 1872 es calcula que hi havia a Catalunya dos batallons carlistes de 400 homes cada un encapçalats per Rafael Tristany i Francesc Vallès i integrats per diverses partides actives. A partir de la caiguda d'Amadeu i la proclamació de la república aquestes es van multiplicar.
El
16 de juliol de 1873 Carles VII torna a Navarra, i es va reactivar la
revolta al País Basc i Navarra. Carles VII establí la capital a
Estella-Lizarra i iniciant un nou Setge de Bilbao. L'estiu
de 1873, Isidre Pàmies, Cercós amb la seva partida va
recórrer el camp de Tarragona i el Priorat cobrant contribucions i
enderrocant les fortificacions de Marçà, i després de derrotar
els liberals a la batalla de l'Albiol el 2 de setembre de 1873, i la batalla de
Prades (22.10.1873), on Cercós morí en combat. Abans els carlistes havien pes Berga (març 1873), Igualada (juliol 1873) i cremat la molt liberal localitat de Tortellà (21-23.8.1873)
Les tropes dels carlistes catalans comandades per Rafael Tristany prengueren Castellciutat, Vic, Manresa i Olot davant la impotència i desesperació dels govern de Madrid. Aquestes conquestes oferiren als carlistes el domini d'una gran part de tota la Catalunya interior mentre les forces lleials al govern de Madrid amb prou feines tenien capacitat per assegurar les ciutats costaneres. El 12 de juny de 1873 es va produir la victòria carlista a la batalla d'Oristà (Osona) on 1500 carlistes catalans, liderats per Alfons Carles de Borbó i Martí Miret van topar a les envistes d'Oristà amb les tropes isabelines del general Álvarez i van aconseguir guanyar la batalla. Els carlins comandats pel general Vilageliu van aconseguir de capturar un canó, i 10 mules, al qual es van unir tres peces més capturades en les batalles d'Alpens i Caserras, constituint així la dotació artillera carlista a Catalunya. A inicis de l'any 1874, les tropes carlistes dirigides per Rafael Tristany van iniciar una ofensiva a la Catalunya interior i van conquerir successivament Vic i Manresa. Això va suposar controlar una extensa i rica zona de l'interior del país que permetia el manteniment de la tropa. Després de la caiguda d'aquestes ciutats, els carlins van fixar-se com a objectiu la conquesta d'Olot. Els carlins, sota el comandament de Francesc Savalls, assetjaven Olot des del mes de desembre de 1873 i en ser una vila prou important i prop de la frontera, les tropes governamentals van intentar realitzar algun moviment per mantenir-la. Per aquesta raó, el general Nouvilas fa formar una columna per auxiliar aquesta ciutat i lliurar-la del setge. La columna que va sortir de Girona pel pont de l'Onyar estava formada per 2500 homes; repartits en dos batallons de caçadors Arapiles i Barcelona; dos batallons del Regiment de Cadis i de Navarra, un esquadró de cavalleria d'Alcantara i tres companyies de carrabiners. La columna va fer nit a la població d'Argelaguer el dia 13 de març. Aquell vespre, el general Nouvilas va saber que els carlistes havien fortificat el pas de Castellfollit de la Roca i per tal d'evitar la topada va decidir fer marrada per Tortellà per anar tot seguit cap al pont del Llierca, la muntanya de Santa Bàrbara i la serra del Toix i arribar a Olot per Sant Joan les Fonts. Quan la columna va passar per Tortellà se li van afegir 120 voluntaris de la Llibertat d'aquesta vila, ja que tenien comptes pendents amb Savalls que, un any abans, havia atacat el poble i intentat incendiar-lo.
El carlistes però van saber de l'arribada de la columna i la seva ruta i van preparar una emboscada agafant posicions a la serra del Toix, Montpetit, Montmajor, les serres de la Creu, Puig de Vivers, Canadell i les altures del Cos. Savalls va enviar Galceran de Sadernes arreplegar totes les seves forces de la zona de Castellfollit amb alguns reforços de partides de Mieres i de Santa Pau. També van recórrer les cases de pagès de la zona per avisar-los que tanquessin el bestiar i s'estiguessin dins de les cases. Quan a mitja tarda la columna liberal, cansada del camí va arribar al Toix i va començar a baixar per la falda de la muntanya, els carlistes que els envoltaven van començar a disparar iniciant la batalla del Toix (14.3.1874). Es van veure sorpresos per un foc enemic molt intens en una zona que aleshores estava sense la protecció del bosc. Algunes forces governamentals van aconseguir arribar un altre cop al cim del Toix i carregar els quatre moderns canons Krupp que duien però van ser reduïts després d'una càrrega de baioneta. Quan va saber del combat, l'alcalde d'Olot va sortir de la ciutat amb dos-cents voluntaris per afegir-se a la lluita, però a la serra de Vivers va trobar-se amb una gran quantitat de carlistes i va haver de tornar a la ciutat. Prop d'allí, des de la torre de Canadell el general Savalls va assegurar que aquella nit soparia amb el general Nouvilas. La lluita fou acarnissada i va durar fins a la nit, moment en què el gruix de les tropes, uns 1000 soldats, junt amb el seu general i el seu fill es van rendir. Alguns soldats van poder fugir camí de França o van poder arribar a Olot. Van morir-hi 200 soldats i els carlins van aconseguir un botí de 4 canons, 150 cavalls, 2000 fusells, munició i una caixa de 70.000 duros. Van acabar fent 1800 presoners. Els 33 voluntaris de la Llibertat de Tortellà capturats foren afusellats al camp del Candell, prop de Besalú. Els soldats morts i nus foren carregats amb carretes i traslladats al cementiri de Montagut, on varen sepultar-los en una fossa comuna. Quan a Olot van arribar les notícies de la batalla, van oferir la capitulació i els carlistes van entrar a la ciutat sense resistència. Posteriorment, el mes de juliol, va executar 196 militars entre caps, oficials, suboficials, soldats i membres del cos de carrabiners.
Restauració de les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714
El primer acte de la restauració de les institucions constitucionals pròpies de Catalunya pels carlistes fou la jura dels furs. Seguidament i a fe de restaurar les institucions constitucionals de Catalunya abolides després del 1714, els carlistes restauraren oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874. En fou declarat President el general Rafael Tristany i Parera, que jurà els furs a Olot, i aquest seria seguit després per Francesc Savalls. La restitució de la Diputació General de Catalunya es va aconseguir gràcies al decret que el pretendent carlista Carles VII havia signat el 26 de juliol de 1874 on confirmava la promesa de restauració de les antigues llibertats de Catalunya. La seu de la Diputació va quedar establerta provisionalment a Sant Joan de les Abadesses, des d'on es publicà el Boletín Oficial del Principado de Cataluña des del desembre de 1874 al març de 1875.
A nivell militar Tristany va mantenir la comandancia catalana amb dues divisions: la de Savalls i la de Francesc Tristany . La primera comptava amb dues brigades: la de Barcelona amb Martí Miret i la de Girona de Francesc Auget, la segona era dividida entre la de Ramon Tristany (Lleida) i la de José B. Moore (Tarragona). El 17.2.1875 Savalls va substituir Rafael Tristany. Sota la seva direcció es van atacar Vic, Berga, Manresa, El Vendrell, es va posar setge i conquesta d'Olot (Savalls, Auguet i Miret) aconseguint la victòria de Toix contra els liberals que auxiliaven la capital de la Garrotxa convertida en capital del carlisme català durant un any fins la caiguda el març de 1875. L'agost de 1875 seria conquerida La Seu d'Urgell. L'abril de 1876 va morir en combat Pere Balcells 'el nen de Prades' i La Seu va ser víctima d'un terrible setge caient finalment l'agost de 1875 essent fet pres Caixal. Per la manca de capacitat de Savalls en auxiliar la ciutat va ser cessat i substituït per Castells qui va replegar el carlisme català fins la retirada final del novembre de 1875. A partir d'aleshores, tot i restar algunes partides catalanes i al Maestrat, la guerra es va concentrar a Euskal Herria.
Fora de Catalunya
A primers de 1874 Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este, germà de Carles VII es traslladà a la zona de València i Aragó, creant la divisió del Maestrat i nomenat comandant general de la mateixa al Brigadier Francesc Vallès Roselló, i integrant en la mateixa a la brigada Castelló, comandada per Pasqual Cucala Mir. La mala relació amb Tristany va tenir molt a veure amb la marxa del germà del Rei de catalunya. La revitalització de la insurrecció en el front nord i l'arribada d'Alfons Carles el desembre de 1872 van reactivar les partides carlistes a Catalunya, al mateix temps que la partida de Pasqual Cucala Mir aconseguia el suport popular en el Maestrat i es formaven unes altres fins a totalitzar uns 3.000 homes. A la província de València, els carlistes mantenien 2.000 homes armats en diverses partides i a la província d'Alacant uns 850. El general Marco de Bello havia organitzat la divisió aragonesa i l'administració civil i militar de la regió. Malgrat aquesta organització tenien seriosos problemes per pagar als soldats i armar-los, ja que s'armaven amb el robat a l'enemic o comprades a l'estranger. Va organitzar diversos batallons carlistes i les companyies del Pilar que eren soldats de preferència dins de l'exèrcit carlista del Centre. Va perdre alguns combats com a Casp, però va poder rebutjar un atac dels republicans a Cantavella. Les partides en el Maestrat van anar augmentant i barrejant-se amb les d'Aragó, Catalunya, Conca i Albacete. Així per exemple, la partida de Cucala entrava i sortia de Catalunya. L'any 1874, l'infant Alfons va enviar els homes de Vallès (carlistes de Tarragona) a reforçar els homes del Maestrat. Els carlistes van poder arribar a crear un miniestat amb centre a Cantavella que, després de ser assetjada, va haver de capitular el 6 de juliol del 1875. El general Montenegro, cap de les forces liberals que operaven a la província de Castelló, va detectar que les forces carlistes al Maestrat es dirigien al sud, cap a la província de València i es va posicionar a l'Alcora, ocupant el 13 de juliol l'ermita de Sant Cristòfol, i a la nit forces carlistes es van situar per l'antic camí de Lucena. Al matí del 14.7.1874 té lloc la batalla d'Alcora, amb la retirada carlista, però Alfons va creuar la serra Espadà fins a Segorb, sense trobar resistència, assetjant Terol, que no va arribar a prendre i ocupant Conca el 15 de juliol.
La mobilització carlista es va reduir en altres zones a petites partides aïllades; destacaven uns 400 homes a Extremadura i les partides de Castella la Nova, sobretot a la província de Ciudad Real.També cal destacar la conquesta de la ciutat de Conca l'any 1874 per tropes carlistes al comandament d'Alfons Carles i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança. El març d'aquest any, les forces carlistes, dirigides per Francesc Savalls, van posar setge a Olot i, després de conquerir-la, la van convertir en la seva capital. El mes de juliol s'estableix a Sant Joan de les Abadesses la Diputació de Catalunya, que presidia Tristany, i que intentava dotar d'una organització político-administrativa als territoris controlats pels carlistes catalans.
El front basc
Carles VII, en un dibuix de la revista Vanity Fair de 1876
Els Borbons italians durant la tercera guerra carlista: assegut, Carles VII. Dempeus, d'esquerra a dreta: el duc de Parma, el duc de Bardi i el comte de Caserta.
El pretendent va travessar la frontera francesa a Navarra el 2 de maig de 1872 i es va posar al capdavant de l'alçament, però el 4 de maig el general governamental Domingo Moriones va entrar per sorpresa en el campament carlista a Oroquieta, i el pretendent va haver de creuar precipitadament la frontera francesa, posant fi, momentàniament, a la insurrecció al País Basc i Navarra després de la signatura del Conveni d'Amorebieta el 24 de maig entre el president del govern d'Amadeu I, Francisco Serrano, i els líders carlistes de Biscaia. No obstant això, el conveni va ser mal rebut per les Corts i Serrano va haver de dimitir. Tampoc es va acceptar el conveni des del bàndol carlista i el pretendent va considerar als signants com a traïdors.
Després del fracàs del primer aixecament al País Basc i Navarra, el pretendent va destituir a la majoria dels caps militars i va establir el 18 de desembre com a data per a la nova revolta. Entre les nombroses partides que es van aixecar va destacar la del Capellà Santa Cruz. Durant el desembre i els primers mesos de 1873 els carlistes van tornar a aixecar nombroses partides a la regió. El 5 de maig de 1873 es va produir una important victòria a Eraul, Navarra, quan les forces de Dorregaray, Rada i altres líders carlistes van vèncer a les tropes de Navarro, a les quals van produir nombroses baixes i presoners. Aquesta victòria al costat d'altres com la de Belabieta o Mañeru va donar ales al carlisme al País Basc.
El pretendent va tornar a entrar al juliol de 1873 a Espanya, i a
l'agost els carlistes van conquerir Estella, que van convertir en la
seva capital, però van fracassar en els dos intents de conquerir Bilbao (març 1873, febrer-maig 1874).
Al setembre de 1874, els carlistes mantenien 24.000 homes armats
i ocupaven gairebé per complet el País Basc i Navarra, excepte les
capitals. Es va establir així un veritable Estat carlista que tenia
la seva base en les diputacions forals i en el qual Carles VII era el
cap d'Estat i estava al capdavant d'un Govern compost per tres
secretaries d'Estat: Guerra, Negocis Estrangers i Estat, i, Gràcia,
Justícia i Hisenda. El nombre de carteres augmentaria posteriorment
fins a cinc. Existia també un Codi Penal, Tribunal Suprem de
Justícia, Duanes, servei de correus, i el 1874 es va establir una
universitat a Oñati. Després de ser aixecat el setge a Bilbo els centralistes van llençar un furibund atac contra Lizarra essent derrotats a la batalla d'Abarzuza (25-27.7.1874) i fins i tot els carlistes van posar sota setge Irun (novembre 1874)
Després de la fi de la guerra a Catalunya al novembre de 1875, l'exèrcit governamental es va concentrar en el front del nord i el gener de 1876 va començar una gran ofensiva que va portar a conquerir Estella-Lizarra al febrer, sent forçat el pretendent a travessar la frontera el 28 de febrer de 1876, el dia que Alfons XII entrava a Pamplona.
La fi de la guerra
Durant el 1875 la guerra la dominaren els liberals, i els carlistes s'anaren rendint o travessant la frontera, resistint en progressiva decadència i abandonant el País Valencià en direcció a Catalunya després de la derrota de l'Exèrcit carlista del Centre d'Antonio Dorregaray a la batalla d'Alcora contra el general Montenegro el 27 de maig, fins que el 28 febrer de 1876 es dona la guerra per acabada i Carles VII travessà la frontera. El pronunciament d'Arsenio Martínez Campos el 1874 restablí la monarquia i la dinastia borbònica en el fill d'Isabel II, el rei Alfons XII d'Espanya.
El gener de 1875 la columna de Martí Miret va assaltar Granollers, i finalment la guerra a Catalunya acabà l'estiu de 1875 quan Olot i La Seu d'Urgell van caure en mans de les tropes isabelines d'Arsenio Martínez-Campos i Joaquim Jovellar i Soler, i a Navarra i al País Basc l'ofensiva s'inicià l'hivern de 1875, i s'acabà quan Arsenio Martínez-Campos va entrar a la vall del Bidasoa, i Fernando Primo de Rivera y Sobremonte a Estella-Lizarra, la capital del carlisme, que va caure el 19 de febrer de 1876. El mateix Alfons XII d'Espanya va posar-se al capdavant dels dos exèrcits, que prengueren Donostia i Pamplona, i Ramon Cabrera i Grinyó va reconèixer com a rei a Alfons XII.
Al març de 1875, Martínez-Campos va ocupar Olot i va sotmetre a setge la Seu d'Urgell. La seva conquesta per les tropes governamentals a l'agost va fer que el 19 de novembre de 1875 finalitzés la lluita a Catalunya.
Causes de voluntaris carlistes a la tercera guerra
Malgrat que moltes partides no tenien armes, anaven mal vestits i descalços. Una partida de setembre de 1835 era un grup de 18 homes “casi todos sin armes, no más que garrotes y puntales (...) y como no avia dinero para sostenerse tuvieron que acer alún hurto para alimentarse”; i el 1837 d’un escamot de 25 només 5 anaven armats i la resta duia “cuchillos, puntales, garrotes con puntes de Hierro y algunos la hoz de segadores”. F. Torné Domingo ‘Los veinte años de inscripción’ ; també J. Corberó ‘Les guerres carlines a Torà’ (1988)
1) Carta del capità general de Catalunya, Ramon Nouvilas, al ministre de la Guerra Joan Prim: “Comprenc com tu, que la misèria en que es troba el país, serà una causa molt principal per a que augmentin les partides carlistes”.
2)‘El carlisme i la seva base social’ Lluís Ferran Toledano (1992, plana 189): “Són nombrosíssims els comentaris que al llarg de la Tercera Guerra fan els cònsols espanyols a Perpinyà, explicant com el gros principal de reclutament carlí als Pirineus Orientals es comú de desertors i pròfugs de les successives quintes” (Arxiu del ministeri d’afers exteriors d’espanya, consolat de Perpinyà, 28.07.1874, lligall 2014).
3) Disciplina menys rigorosa: el voluntary “va a casa seva dos o tres vegades al mes, es muda de camisa, pren els estalvis, Saluda a la família” (La Convicción, 27.10.1892; publicació carlista)
4) Ideologia
a) Foralisme. Josep Narcís Roca i Farreres en una sèrie d’articles a ‘La Independencia’ de 1872 afirma que hi ha carlistes “veritablement preocupats pel tema, i una base social a la muntanya sincerament identificada amb ‘l’esperit’ del foralisme’. Cal citar ‘Fueros de Cataluña. Resumen histórico-legal de los principals usatges, constituciones, derechos’ de Narcís Blanch I Illa, secretari de la Junta Catòlico-Monàrquica de Girona o el full carlista ‘Los Catalans y sos furs. Llibre dictat per un fill de la terra’ (1872). La proposta decentralitzadora de Carles VII la recollia la carta al seu germà de 30.06.1869 defensada per Lluís Maria Llauder, dirigent carlista català, a ‘La Convicción’ de Barcelona entre 1870 I 1872.
Als centres carlistes s’ensenyaven les victories dels almogàvers. El 16 de juny de 1872 es va fer la proclama de devolució dels furs de la Corona d’Aragó, que va reiterar Alfons Carles el desembre I l’us de la proclama DPFR entre 1872-3.
La carta del 15.5.1874 d’Alfons Carles, des de Solsona, al seu germà és ben clara: “Te prevengo de una cosa que puede tener grande transcedencia. Varios propietarios catalanes querían que se formase una especie de Junta para la recaudación de fondos, nombramientos de Ayuntamientos y Justicias… Otros quisieran una Junta de gobierno y todo no es más que para trabajar para la Independencia de Cataluña. Lo que los catalanes desean es, bajo la palabra de Fueros, declararse independientes de España. Esto me consta por varios conductos, y esto es lo que siempre yo preveía y de lo cual no dude nunca”. (Reial Acadèmia de la Història, Fons Antonio Prala, ligall 9/6869).
Diversos autors es van expressar en el mateix sentit: Emili Sicars “el día más feliz de mi vida sería el que viera a Cataluña recobrando su fisonomía característica en la Administración, en el poder judicial, guardador de la honra, de la vida, de la familia y de la propiedad; en la caridad, en la enseñanza pública” (el dia més feliç de la meva vida seria el que veiés Catalunya recobrant la seva fesomia característica a l'Administració, al poder judicial, guardador de l'honra, de la vida, de la família i de la propietat; a la caritat, a l'ensenyament públic). (La Convicción, 22.3.1870)
Narcís Blanch Illa: “Llegará para el antiguo Principado un tiempo en que vuelva a recuperar sus Fueros, símbolo de sus numerosas glorias” (Arribarà per a l'antic Principat un temps en què torni a recuperar els seus Furs, símbol de les seves nombroses glòries). (Pròleg a l’edició dels Furs de Catalunya, de 1870).
Marià Vayreda: “La doctrina regionalista era la que em seduïa del carlisme, presentia la reconstitució de la nostra antiga nacionalitat I resurrecció d’una federació espanyola com a única reparació de punyents injustícies i desastrosos errors politics”. (Records de la darrera carlinada, 1870)
Els carlistes i els federals van col·laborar entre 1871 i 1872 electoralment. Savalls va emetre una proclama el desembre de 1872 cridant a judar a al revolta dels federals contra les quintes.‘El Rayo. Periódico carlista, dedicado a la clase obrera’ de Girona, fou publicat entre 23 de maig de 1872 i abril de 1873.
Herois catalans de la Tercera Guerra Carlista
Joan Castells, Gravat d'Àger (1802-1891)
Joan Castells i Rossell (Àger, Lleida, 1802 - Niça, França, 1891) fou un cap carlista català, conegut també com el gravat d'Àger o Mossanell. Fou home d'agresolada lleialtat a la causa carlista i de gran valor i seny i que feu la guerra amb més humanitat que altres dels seus companys d'armes i enemics.
Prengué part molt principal en les guerres civils del segle xix. En la primera, gràcies a agosarades empreses i ràpides marxes al capdavant d'uns 400 homes, contribuí a sostenir la lluita a Catalunya. En acabar la guerra, es retirà a França amb el grau de coronel per no haver volgut acceptar el Conveni de Vergara, ni reconèixer el règim liberal centralista. De 1847 a 1849 restà a Catalunya, combatent contra les forces d'Isabel II en els combats de la segona guerra carlista a les ordres de Benet Tristany, Ignasi Brujó i Ramon Cabrera. Els seus serveis els premià Carles VI amb la faixa de brigadier, veient-se obligat per segona vegada a refugiar-se a França.
Després de la revolució de 1868, per una conspiració carlista, al maig de 1869 va ser detingut a Barcelona i conduït a la Ciutadella, on hi havia uns 56 presos carlins, entre ells Joaquim de Bolòs i Saderra, Narcís de Castellví, Joan de Suelves (nebot del marquès de Tamarit), i el coronel Francesc Sagarra. Després va ser traslladat al castell de Montjuïc amb Bolòs, Castellví i el coronel Goicoechea, i, segons les memòries de Bolòs, quan sortien a prendre l'aire, s'ajuntaven 60 presos, entre ells Castells, i feien intrigues, per la qual cosa eren molt vigilats. L'agost del mateix any van ser posats en llibertat. L'any 1872 alçà a Gràcia una partida de 60 homes, amb la qual inicià l'última guerra carlista a Catalunya. Més tard, incrementant les seves forces, s'apoderà de Manresa i es distingí en diverses accions de guerra, per les que assolí l'ascens a mariscal de camp i el comandament de la segona divisió de l'exèrcit de Catalunya, amb la qual hagué de lluitar desesperadament contra forces molt superiors i fou destituït en 1873 i rellevat per Jeroni Galceran i Terrés. Finalment hagué de tornar de bell nou a França el 1875, on morí.
Martí Miret i Queraltó (13.11.1846-15.4.1896)
(La Granada, 13 de novembre de 1846 — Barcelona, 15 d'abril de 1896) va ser un militar carlista. Després d'abandonar la carrera eclesiàstica el 1872, en iniciar-se la Tercera Guerra Carlista, va prendre partit pel pretendent carlí i inicià una brillant trajectòria militar que el portà finalment a ser ascendit a general de divisió, cap de la Divisió de Barcelona de l'exèrcit carlí del Principat i intervenint en més de 20 accions militars.Participà en la majoria d'accions del capitost Savalls, algunes d'elles de gran crueltat, com l'assalt de la vila de Cardedeu el 6 de novembre del 1873, que acabà amb l'afusellament de 19 presoners. Un cop acabada la guerra, es traslladà a França. Posteriorment, l'exèrcit espanyol li oferí el càrrec de coronel del grup de Voluntaris Catalans a la Guerra Chiquita i li fou reconegut el grau de brigadier. El 1880, ja acabada la insurrecció, s'integrà en la reserva militar i el 1888 retornà a Catalunya i es retirà a Vic, on el mes de gener del 1874 havia pres part en la presa de la ciutat a les ordres de Tristany. El 1890 fundà, amb un altre soci, la primera fàbrica de sucre de
Catalunya tot aprofitant la seva experiència adquirida a Cuba, però fou
de vida efímera i hagué de tancar el 1894. Martí Miret i Caraltó. De general carlí a coronel alfonsí. De Manuel Bofarull Terrades
Rafael Tristany i Parera (16.5.1814-17.6.1899)
Rafael Tristany i Parera, fou president de la Generalitat restaurada pels carlistes catalans durant la Tercera Guerra Carlina (1872-1875). El 26 de juliol de 1874, Carles Maria de Borbó i Àustria-Este (anomenat Dom Carles pels seus seguidors catalans) signava a Lizarra (Navarra) el decret de restitució de la Generalitat (liquidada a sang i foc el 1714), que seria emplaçada provisionalment i efímerament a la Seu d’Urgell. La Generalitat carlina va tenir una vigència de tretze mesos, fins que a principis d’agost de 1875, el general liberal Martínez Campos ocupava la capital carlina de Catalunya i la derogava.
El general Rafael Tristany havia nascut el 16 de maig de 1814 a Ardèvol (Solsonès) en una família de propietaris agraris d’ideologia conservadora. El seu oncle patern, mossèn Benet Tristany, seria un dels caps militars més destacats del carlisme català durant la Primera Guerra carlina (1833-1840). Rafael Tristany, que a l’inici del primer conflicte tenia dinou anys, hi tindria, també, una destacada participació. De fet, Tristany va ser l’únic oficial d’alt rang de l’exèrcit carlí que va participar en les tres guerres carlistes: 1833-1840, 1846-1849 i 1872-1875. També va participar en l’alçament carlista de 1855-1856 i en una expedició absolutista a la península italiana el 1860 —durant la guerra d’unificació— en defensa dels Estats Pontificis.
El comte d'Avinyó, fou un dels principals cabdills carlistes a Catalunya durant la Segona Guerra Carlina i el cap de l'exèrcit carlí del Principat durant la Tercera.Com s'ha dit nasqué el 16 de maig de 1814, fill de Joan Tristany i Teresa Parera a la masia familiar d'Ardèvol. Nebot del cèlebre capitost de la Primera Guerra Benet Tristany, participà en els tres aixecaments carlins del segle xix, assolint progressivament responsabilitats en el seu comandament fins a assolir el grau de capità general de les forces carlines al Principat. Com a militar, es distingí pel seu humanitarisme i disciplina tàctica.
Amb dinou anys s'incorporà als rengles carlins. Durant la Primera Guerra Carlina participà en un gran nombre de combats, com els del Bruc, Calaf, Tona, l'assalt a Solsona i d'altres i assolí el grau de tinent coronel. Fou ferit al combat de Biosca (abril del 1840) i, acabada la guerra, restà amagat.
Lluità novament a la Segona Guerra Carlina i arribà a comandar una brigada de 3000 homes, amb el grau de brigadier (1849); prengué Berga i Sallent, feu presonera la guarnició d'Igualada, rendí el fort de Prades i a Avinyó, juntament amb Cabrera, derrotà i feu presoner el brigadier Manzano i 700 isabelins (novembre del 1848); entrà per sorpresa a Cardona i lliurà el combat de Pinós. Però, perduda la guerra, hagué d'exiliar-se a França (maig del 1849).
El juliol del 1855 entrà novament a Catalunya i s'hi mantingué prop d'un any amb un escamot de 200 homes. El 1861 oferí els seus serveis a Francesc II de Nàpols, a favor del qual lluità; caigué presoner i fou deportat a França.
El maig del 1872 tornà a entrar al Principat, en esclatar la Tercera Guerra Carlina, i fou comandant general de Catalunya. Vencé en diversos combats, obligà les guarnicions de Sant Feliu de Pallerols, Sant Hilari Sacalm, Taradell i Salelles a rendir-se; derrotà els voluntaris liberals a la Llacuna i desfeu a Sanaüja una columna de la guàrdia civil.
Quan l'infant Alfons Carles de Borbó prengué el comandament general de Catalunya l'any 1873, Tristany fou nomenat comandant general de les províncies de Lleida i Tarragona i obtingué victòries a la Pobla de Segur, Gerri de la Sal, on obtingué la rendició de la guarnició i altre cop a Sanaüja, on feu presoner un esquadró de llancers de Calatrava i més de cent voluntaris. Participà en l'assalt i la presa d'Igualada i a la victòria de Casserres. La nit del 8 al 9 de gener de 1874 assaltà i prengué Vic, amb 70 morts entre els defensors i 10 morts entre els carlins segons el mateix Tristany. La nit de l'endemà dia 10, es produí la matança de fugitius republicans a Collformic a càrrec del coronel carlí Ramon Vila i Colomer, conegut per Vila de Viladrau. Segons el mateix Vila, foren 97 els morts i ho foren en combat, mentre que la tradició oral parla de 110 i que els homes foren afusellats a sang freda.
Tristany prengué també Castellciutat, Manresa i el Vendrell, i quan Alfons de Borbó passà al País Valencià, esdevingué cap dels carlins de Catalunya, amb 12000 infants i 500 cavalls. Jurà els furs a Olot quan es restablí oficialment la Diputació General de Catalunya l'1 d'octubre de 1874. El març del 1875 passà al nord de la Península com a cap de la casa militar del pretendent Carles de Borbó i Austria-Este i assistí al setge de Getaria. Fou nomenat capità general de Catalunya (1875) en un darrer intent de reviscolar-hi la causa carlina, però la guerra ja era perduda. Poc després passà a França, on es casà i s'establí finalment a Lorda, Gascunya, on va finir 17 de juny del 1899 i les seves restes foren traslladades al cementiri d'Ardèvol el 1913, cosa que fou acompanyada d'una notable manifestació carlista. Heretà del seu pare, Joan Tristany, el títol de baró d'Altet, Carles Lluís de Borbó li atorgà el de comte d'Avinyó i Carles Maria dels Dolors de Borbó el de marquès de Casa Tristany.
Francesc Savalls (29.1.1817-20.11.1885)
Francesc Savalls i Massot (la Pera, 29 de gener de 1817 – Niça, 20 de novembre de 1885) fou un militar carlí empordanès. Home de caràcter impetuós, participà en les tres carlinades del segle xix, arribant al rang de general. Francesc Savalls va néixer al mas familiar de La Pera (Baix Empordà) el 29 de gener de 1817, essent el cinquè fill de Joan Savalls i Barella, pagès de La Pera, i de Joaquima Massot i Vehí, natural de Darnius. Els Savalls eren una família de propietaris rurals empordanesos, mentre que per part de mare descendia d'importants cases pairals de la zona de Girona.
Als disset anys participà en la Primera Guerra Carlina, juntament amb el seu pare i dos dels seus germans, assolint el grau de capità. Joan Savalls, coronel del batalló 23, va caure en combat l'11 d'abril de 1838 a la Batalla de Sant Quirze de Besora en l'assalt a l'Escala, prop de Montesquiu, i va morir l'endemà a Vidrà. El 1840 es va exiliar a França, però en va tornar el 1842 per a unir-se a una partida de trabucaires comandada per Ramon Vicens, Felip, que pretenia continuar la guerra. Participà en el combat de l'Esparra i en l'assalt a Ripoll del 3 de juny de 1842. Pel govern d'Espanya, la guerra s'havia acabat el 1840 i considerava la de Felip com una partida de bandolers. En conseqüència, Savalls fou jutjat en absència a Puigcerdà i condemnat a deu anys de presó.
Participà a la Segona Guerra Carlina (1846-1849), també anomenada Guerra dels Matiners. Les referències que es tenen sobre el seu paper al llarg d'aquest conflicte són escasses i confuses, però se sap que participà en l'acció de Vidreres el 22 de juliol de 1847 al costat de Marcel·lí Gonfaus i en una emboscada prop de Matadepera l'octubre de l'any següent. Fou nomenat comandant del batalló de voluntaris d'Hostalric. Detingut i empresonat a Puigcerdà, d'on en va escapar, va ser detingut novament a Girona per la Guàrdia Civil el 14 de setembre de 1849. Poc després fou alliberat i marxà de Catalunya. Després de la derrota es va instal·lar a Niça (aleshores al regne de Savoia), on es va casar amb Antoniette Vivaudo el 14 de setembre de 1854. Dos anys abans havia sol·licitat a la reina Isabel II acollir-se a l'amnistia promulgada pel govern liberal a les acaballes de la guerra, així com també el reconeixement del grau de capità assolit durant la Primera Guerra Carlista, però els processos judicials que tenia oberts pels fets de l'Esparra i Ripoll l'incapacitaven per acollir-s'hi i ambdues peticions li foren denegades.
Es va allistar a l'exèrcit de Mòdena fins a la incorporació d'aquesta al regne de Sardenya l'any 1859. L'any següent, com a capità del cos de zuaus pontificis, participà a la batalla de Castelfidardo contra els exèrcits italians que pretenien la unificació d'Itàlia i en la qual va caure presoner.
Durant la Tercera guerra carlista va tenir una frenètica activitat al front d'una partida, convertint-se en una figura llegendària per les altres partides carlines catalanes. Bon coneixedor del territori per on movia les seves tropes, feu sobretot de la Garrotxa el seu amagatall i comptà amb el suport de molts propietaris rurals i amb molts confidents al territori que l'avisaven de manera permanent dels moviments de les tropes governamentals.
Ben aviat, aconseguí foragitar el seu superior Josep Estartús, i s'enfrontà a l'infant Alfons Carles, representant a Catalunya i germà del pretendent Carles VII, que el va dur davant d'un consell de guerra a Navarra, acusat, entre altres càrrecs d'haver afusellat 60 voluntaris liberals capturats en la presa de Berga que havien rebut garanties de l'infant Alfons-Carles, de negar-se a dur la seva tropa fora de les comarques gironines i d'haver-se apropiat d'una forta suma del botí de la batalla d'Alpens, però Savalls en va sortir ben parat i va aconseguir mantenir-se en el seu lloc.Savalls fou l'home de confiança dels propietaris rurals de les comarques gironines, suport del carlisme, i suplí la seva indisciplina amb la seva intel·ligència. S'envoltà també de bons i lleials ajudants que sovint foren els responsables principals d'algunes victòries, especialment Huguet i Miret.
El 1874 era mariscal de camp i fou confirmat, en la reorganització carlina d'aquell any, com a cap de la Divisió Girona-Barcelona a les ordres de Rafael Tristany i Parera. Quan Tristany fou substituït per Antonio Lizárraga (desembre del 1874), Savalls exercí, de fet, el comandament de l'exèrcit carlí de Catalunya. El 1875, Carles VII el va nomenar capità general de Catalunya. Després de la defecció de Ramon Cabrera, fou un dels signants de la següent declaració de suport als drets dinàstics de Carles VII:
Exèrcit Reial de Catalunya. L'exèrcit Reial de Catalunya ha sabut amb la indignació més viva, la rebel·lió i la traïció del senyor Ramón Cabrera, que estimulat pel despit i l'orgull, ha comès la infàmia de renegar de la seva història i posar-se al servei de la revolució coronada. El nostre amor per V.M., el nostre amor per l'Espanya, i el nostre honor, ens imposen el deure de protestar contra una conducta semblant. Cal que ningú pugui creure que Don Ramón Cabrera troba imitadors o adeptes en aquest país catòlic, que no oblidarà mai les seves tradicions de noblesa i honor. L'exèrcit català, que al primer crit de viva Carles VII es va agrupar al voltant de la santa bandera de la legitimitat, no pot acceptar que un renegat declari al món que posarà aquest gloriós estendard als peus del rei de la revolució. Abans que aquesta desgràcia sobrevingui, sabrem morir tots embolicats en els seus plecs, nosaltres tots, que fa tres anys amb tanta força ho empunyem.
Senyor: Heu promès matar la revolució, i la matareu. Confieu per això en els vostres braus catalans, i tingueu la certesa que rebran sempre a trets als que gosessin parlar-los de pau amb la revolució, de conveni amb l'enemic o de rebel·lió contra V.M., per qui avui dia mateix aboquen la seva sang.
(firmat) Francesc Savalls, Antonio Lizárraga, Albert Morer
El seu historial militar en la Tercera Guerra és dens i marca clarament les etapes que l'aixecament va seguir a Catalunya:
Any 1873
- Victòria de Mata i Borgonyà.
- Presa de Ripoll i setge de Berga (març del 1873).
- Setge fracassat de Puigcerdà (abril del 1873).
- Acció d'Alpens (9 - 10 de juliol del 1873 —en la qual fou derrotat i mort el brigadier Cabrinetty
- Presa d'Igualada (17 - 18 de juliol de 1873).
- L'assalt a Cardedeu (6 de novembre de 1873), amb l'afusellament sumari de 25 defensors capturats.
- Presa de Banyoles (novembre del 1873).
- Inici del setge d'Olot (desembre de 1873).
Any 1874
- Caiguda d'Olot, on derrotà el cèlebre general Nouvilas. Com a conseqüència, es produïren els afusellaments de la Creu del Candell, a Besalú, el 19 de març.
- Pèrdua d'Olot i batussa de Sant Julià del Mont (juliol), amb la decisió de Savalls de fer afusellar 63 homes de la columna Nouvilas a Llaés (17 de juliol).
- Sorpresa de Vidrà (juliol). Savalls i Francesc Huguet havien anat a dinar a la masia del Cavaller de Vidrà el dia de sant Joaquim, onomàstica del seu propietari. Allí foren enxampats i encerclats per tropes isabelines i es feren forts al seu interior. A la matinada Savalls orquestrà una fuga obrint les portes i provocant l'estampida de les vaques i cavalls del patí del Vidrà. Huguet i Savalls fugiren a cavall, els trabucaires de la seva guàrdia de corps a peu.
- Incendi de Tortellà i combat d'Argelaguer (agost) —dirigit per Huguet i que ha estat descrit per Marià Vayreda, que hi participà.
- Presa de Castelló d'Empúries a la batalla coneguda com el foc de Castelló el 3 de novembre del 1874, en la qual derrotà d'una manera completa el brigadier Antonio Moya.
- Expedició victoriosa per la Selva i el Baix Empordà (primavera del 1874).
- Assalt fracassat a Puigcerdà (agost del 1874).
- Foc de Prats de Lluçanès (setembre del 1874).
- Intent frustrat de recuperar Vic (octubre del 1874).
Any 1875
- Pèrdua d'Olot el març del 1875, davant l'escomesa del general Martínez de Campos, després de la qual tingué lloc l'entrevista a l'hostal de la Corda.
- El mes de juliol, nou atac fracassat a Puigcerdà i a l'agost operacions infructuoses de socors a la Seu d'Urgell assetjada.
Savalls fou destituït i es retirà a Camprodon i després a França. L'octubre del 1875 va marxar definitivament a Niça, Occitània, d'on era la seva dona Pellegrina Antoinette Vivaudo (1830-1899) i on feu de comerciant de vins i on hi va morir el 1885. Abans se sotmeté a un consell de guerra, que l'absolgué del delicte de traïció que hom li havia imputat. Savalls a Niça a principis de 1877, amb la seva esposa Antoniette Vivaudo, regentava un pròsper negoci d’exportació de vins que disposava d’una petita flota de bergantins. Aquella important inversió de cap manera podia procedir dels seus guanys com a mercenari. Però sí que podia tenir una relació directa amb el botí d’Alpens, i amb les recaptacions que havia cobrat a particulars i a ajuntaments en nom de la causa carlina. A Espanya, els partidaris d’Alfons XII —fill i hereu de la deposada Isabel II—; havien restaurat la monarquia constitucional, i el govern era en mans d’un règim d’alternança que seria anomenat caciquisme. Mai ningú va demanar l’extradició de Savalls; que moriria, tranquil·lament i discretament, al llit de casa seva a Niça el 20 de novembre de 1885. La família està enterrada a Niça al Cementiri de Caucade, sector 1, sepultura núm.362. Hi trobem enterrats quatre fills: Jean Charles Joseph, Carlos Alphonse, Ida, Thérèse Joachine Raphaelle. El seu fill Joan Savalls seguiria dirigint el carlisme català amb Martí Ferret lleials al Rei Jaume de Borbó.
L'estat major de Savalls
Jeroni Galceran
Veure la 2ª guerra carlista
Josep Vila de Prat (1813-17.1.1891)
José Vila i Crivillers més conegut com a Josep Vila de Prat (Sant Sadurní d'Osormot, c. 1813-17 de gener de 1891) va ser un guerriller espanyol que va participar en les tres guerres carlines al bàndol legitimista, destacant especialment per la seva actuació a Catalunya durant la tercera. Va servir a la primera guerra a Catalunya, on va ser capità però va tornar a Espanya un any després. A la conspiració carlina de 1869 va ser cap del districte de Vic. En produir-se l'intent d'aquell any, va aixecar una partida carlista a la zona i va marxar cap a les Guilleries, però la seva partida es va dissoldre aviat.
A la tercera guerra va ser comandant del 2n Batalló de Barcelona i després del 3r de Barcelona i finalment coronel i comandant general de la província de Barcelona. Va lluitar amb Francesc Savalls a Vidrà, prop d'Olot. Al costat de Rafael Tristany el juny de 1872 va marxar a Taradell després de vèncer a Sant Hilari Sacalm i l'abril de 1873 va participar en l'intent fracassat de conquerir Puigcerdà. Per una acció el 27 d'abril a l'oratori de Sant Miquel, a prop de Sant Segimó del Montseny, on va resultar ferit, l'infant Alfons li va atorgar la creu de Sant Ferran de 1a classe.
El Diario de Barcelona consignava així la notícia el 30 d'abril: "En referència a les persones arribades ahir de Vic, s'ha sabut que el Coronel Cabrinetty va perseguir els carlistes des de les 5 del matí fins a les 5 de la tarda; que es van veure aquests obligats a aixoplugar-se en unes cases on van tenir grans pèrdues pel nodrit i encertat tiroteig de canó que hi van haver de patir; que ja de fugida la facció, va arribar una altra columna, a la qual Cabrinetty va encomanar la custòdia dels presoners que havia fet. que els morts no van baixar de 22 a 24 i que van resultar també molts ferits, entre ells, i greument, el capitost Vila del Prat, que va rebre un tret en una cama, i que dessagnant-se i en molt mal estat se'l van emportar a les espatlles alguns trabucaires de la seva escorta."
Vila del Prat també va ser guardonat el 15 de maig de 1874 amb la creu vermella de segona classe al mèrit militar per la seva actuació a la batalla d'Alpens del 10 a l'11 de juliol de 1873. Entre les múltiples accions que va protagonitzar a la campanya, Melcior Ferrer esmenta un tiroteig amb les forces de Mola i Martínez a Hostal de Farriols durant el setge de Berga, la seva entrada a Sant Hipòlit de Voltregà per cobrar contribucions el 9 de juliol,8 la presa del fort de Bagà el 27 de març de 1873 i una acció el 26 de juliol d'aquell any per intentar evitar que la força republicana manada per Moreno alliberés els presoners de l'acció d'Alpens custodiats al santuari de la nostra Senyora d'Hort.
El 1875 estava al comandament dels batallons 3r i 6è de Barcelona i al juliol també va passar a comandar a Rubí les forces que manava Muxí, compostes pels batallons 4t i 5è de Barcelona i 40 cavalls, amb les que va marxar a Olesa de Montserrat. El 20 d'agost va obtenir una victòria contra la columna del coronel Vallejo a San Quintí de Mediona. Amb els batallons 2n i 4t de Barcelona, va lliurar un combat contra la columna de Molins el 5 d'octubre al congost de Congost, però va ser derrotat.
Vila de Prat va ser ascendit a brigadier per Rafael Tristany el 7 de març de 1875 en compliment d'ordre directa de Dom Carles. Perduda tota esperança per als carlins, es va presentar al novembre de 1875 a Sant Feliu de Saserra.14 Finalitzada la guerra, no va marxar a l'exili, sinó que va romandre una temporada amagat pels boscos d'Espinelves, aixoplugant-se a la cova de Sautó, situada sota Vernencs, a la riera d'Espinelves, dins ja del terme municipal de Sant Sadurní d'Osormot.
Segons el Diari de Catalunya, Vila del Prat es va caracteritzar per la seva compassió durant la guerra, ja que no va enviar cap afusellament injust i va lliurar moltes persones de ser arbitràriament afusellades per altres caps. D'acord amb aquest testimoni, després de la presa de Berga, es va apoderar dels voluntaris que defensaven el castell i volent-los afusellar Savalls, Vila de Prat li va dir que els presoners eren seus i que no volia que fossin passats per les armes. «Doncs guarda-te'ls», va replicar Savalls despechado. Vila de Prat els va donar llibertat l'endemà a l'Hostal del Frare, prop de Bagà, i va ser victorejat per ells.
Segons la premsa de Barcelona, durant la dècada de 1880 va realitzar viatges de propaganda a pobles i masies de les Guilleries, conferenciant amb els partidaris de la causa carlista. Afí a Nocedal, el 1888 es va adherir a l'escissió integrista del carlisme i va participar en una reunió a Madrid per acordar les bases de l'organització política d'aquell nou partit. Des de la conclusió de la darrera guerra carlista va residir a la masia de la seva propietat coneguda com a Mas Crivillers o can Crivillers, situada a la parròquia d'Osomort. Allà moriria el 1891. Segons una crònica publicada al Diari de Catalunya, poc abans de morir li va dir al sacerdot que li assistia: " Oh! si jo hagués pogut preveure que lluitaria per un rei cesarista i voluble, pitjor que Ferran VII, estigui vostè segur que ni a la primera guerra hauria acudit."
Domènech Masachs (18.01.1818-25.12.1891)
(Maians, 18 de gener de 1818- Igualada, 25 de desembre de 1891) va néixer a Maians, partit judicial de Manresa. En esclatar la primera guerra, el seu pare, Pere Masachs, va sol·licitar un lloc a les files de Carles Marea Isidre de Borbó, però, d'acord amb Francesc de Paula Oller, va ser traït pels seus companys i afusellat pels liberals a Castellfollit del Boix.
1ª guerra: La mort del seu pare pels seus ideals el va incitar a allistar-se també i va lluitar com a voluntari carlista a les ordres de Rafael Tristany fins a la conclusió de la guerra. Va prendre part en l'atac i presa de Solsona, i en els nou combats que es van lliurar al voltant d'aquesta ciutat; al Bruc, a les ordres del General Torres, contra els portuguesos; a Puiggrós de Rubió, contra els voluntaris d'Igualada i guarnició de la mateixa, que componien uns 300 infants i diversos cavalls, als quals els carlins, en nombre només de 150 i capitanejats per Llagé de Piera, van derrotar completament i van perseguir fins a les mateixes portes d'Igualada. Va combatre a l'atac de Manresa i entrada de Ripoll, a les ordres del Comte d'Espanya; al de Sampedor, dirigit per l'Infant Don Sebastián, a l'entrada de Calaf, al costat del General Tristany, i en moltes altres accions. En aquesta campanya va rebre dues ferides.
2ª guerra: El 1846, quan els caps Borges, Benet Tristany, Castells i Vilella (traït més tard per Caletrus), van enarborar a Catalunya el pendó de Carles VI, Masachs, després d'haver organitzat una regular partida a la mateixa Barcelona, va ser de els primers a secundar el moviment i l'entrada de Cervera i la d'Igualada, que va verificar amb diversos carlins d'una manera audaç i atrevida. Es va destacar en les accions de Terrassa, Guisona, Suria, Torroellas i La Bisbal i li va ser atorgat el grau de Tinent. Ferm Masachs a les seves conviccions, no es va acollir a l'indult i des del 1849, que va entrar a França, va viure a l'emigració. El 1863 va tornar de nou a Espanya amb el grau de Capità, que li va ser conferit el 20 de novembre de 1851.
3ª guerra: Nou anys després, Carles VII cridava al combat «a tots els bons espanyols», explica Oller que per «venjar els ultratges inferits a les nostres pàtries tradicions» davant «els gemecs de la nostra Religió escarnida i la pàtria deshonrada». Masachs es va posar al capdavant de 200 homes que ell mateix havia organitzat. Es va afegir a les forces de Castells i va prendre part al seu costat en diverses accions. Va lluitar heroicament el 26 de juny de 1872 en l'acció de Bancal, una de les més importants que van tenir lloc per aquell temps; en la qual, després d'estar tancat durant quatre hores amb només 32 voluntaris en una casa de camp, va sortir amb vigor inusitat, i en reunir-se amb els altres carlins dirigits per Rafael Tristany en número de 300, van atacar les forces liberals, dobles a nombre, a les quals van obligar a retirar i tancar-se a la mateixa casa desallotjada. En aquesta acció, Masachs va rebre cinc ferides.6
Reunides les forces de Masachs, Miret i Borràs per ordre de l'Infant Don Alfonso el 15 de gener de 1873, es va formar el tercer Batalló de Barcelona, anomenat Voluntaris d'Igualada, sota la immediata direcció de Domingo Masachs, la força del qual, unida a les de Camps, Vila del Prat i Galcerán, es va distingir a l'acció de La Gleva. En ella va caure ferit Galcerán, per la qual cosa va continuar Masachs dirigint l'acció, fins que, retirats els liberals que ascendien a 3000, es van dirigir els carlins a Montesquiu. A l'atac i presa de Berga, que va proporcionar als carlins molts proveïments, ia les accions de Calaf i Castellfollit, va estar Masachs a igual altura, rebent en recompensa dels seus molts serveis el nomenament de Tinent Coronel, que li va ser conferit pel Infant General en Cap l'1 de maig de 1873.7
També va prendre part a les accions de Torroella; a la sagnant que es va lliurar entre Oristà i Prats de Llussanés, el 12 de juny, en la qual van prendre a l'enemic dues peces d'artilleria; a Prats de Lluçanes, amb Cabrinetty; a l'atac i presa d'Igualada, que va durar més de 32 hores; a les de Caldes, Balsareny, Casserras, Santa Coloma de Queralt; a la de Vallbona i San Quintín, amb les forces republicanes del Xich de les Barraquetes, Guilleries i altres; a la de Capellades, a l'assalt i presa de Vich, a la de Manresa, atac i presa de Vendrell, combats de Casserras, Prats de Lluçanes, memorable del Bruc, Vendrell, i en què va tenir lloc a Aragó contra forces de Delatre, compostes de molts carrabiners i guàrdies civils, i 100 cavalls. En aquesta cèlebre acció, que tan bé va dirigir Castells, Masachs, al capdavant de dues companyies, va atacar el gruix de l'enemic, que estava parapetat a l'extrem d'una altura molt elevada, i carregant contra ell la baioneta, el va dispersar completament, perseguint-lo durant dues hores i causant-li més de 300 baixes.
Pels seus brillants serveis a la causa va ser condecorat amb la Creu de la fidelitat militar, medalla de plata de Berga, Creu de Sant Ferran de 1a classe i creu també de plata de la mateixa classe, del mèrit militar. Va residir l'últim període de la seva vida a una casa de camp propera a Igualada i va ser president del Cercle Tradicionalista de la capital de l'Anoia.
Francesc Vallès Roselló (16.12.1820-18.02.1912)
Francesc Vallés Roselló (Tortosa, 16 de desembre del 1820 - València, 18 de febrer del 1912) va ser un destacat militar carlí que va viure les tres carlinades. El seu pare, Antoni Vallès, voluntari des dels inicis de la primera guerra carlina i cap d'una partida de Ramon Cabrera, va ser afusellat a Tortosa el 1835. El 10 de setembre d'aquell any, Francesc s'incorporava amb només 14 anys, com a cadet d'infanteria al 1r Batalló de Tortosa de les forces de Cabrera.
En la Primera Guerra, Vallès participà en 69 accions i va ser ferit tres vegades, sempre a les files del 1r Batalló de Tortosa. La seva trajectòria durant el conflicte fou relatada pel mateix Vallès en el seu expedient militar. Després de l'última derrota a Berga, Vallès s'exilia a França i, després a Amèrica. El 1848 torna i s'instal·la a Alcalá de Xivert, on es casarà amb Carme Girona i tindrà almenys un fill, Lluís Vallés Girona, que seguiria els passos del seu pare en la militància carlista. Durant aquest període prendrà part activa en la política local, dirigint una de les faccions del partit carlí d'Alcalà, coneguda com la de la capa, rivalitzant amb el grup de la manta, encapçalat per Pasqual Cucala Mir. El 28 de maig del 1870 s'expedeix a Tour de Peilz el nomenament de coronel d'infanteria de l'exèrcit carlí, signat pel secretari de Carles VII, Joaquín Elío, amb efectes a partir de l'11 d'agost del 1870.Durant la Tercera guerra, Vallès, Cucala i Segarra, esdevindran els tres capitosts més destacats del moviment carlí al Maestrat. Però entre la primavera-estiu del 1872 i l'estiu del 1875, Francesc Vallès passarà de ser la màxima autoritat militar carlina del Maestrat a veure's totalment postergat dins l'estructura jeràrquica de l'exèrcit. Potser per aquest motiu, quan s'acabaria la guerra a la zona, Vallès s'acolliria a l'indult que oferiria l'anomenat Conveni de Cabrera. Amb el grau de coronel, Vallès inicia el juny del 1872 les seves activitats militars, que es desenvoluparan inicialment sobretot a les comarques del Montsià, el Baix Ebre i el Priorat. Durant el 1872 ocuparà el càrrec de comandant general de la província de Tarragona, destacant en les accions de la Bisbal de Falset el 25 d'agost contra les forces del coronel Capa, la de la Pobleta del 14 de setembre i la del 30 de setembre a la Palma i la Pobleta de Granadella, on fou ferit i per la qual el 4 de novembre del 1872 rebé el nomenament de brigadier per part de Carles VII. El 9 d'agost, amb el nomenament de l'Infant Alfons de Borbó com a comandant general del Maestrat, Vallès creuà l'Ebre cap al territori del Maestrat, amb uns centenars de voluntari i el capitost Ramon Piñol, Panera.
De seguida, s'organitza l'anomenada Divisió del Maestrat en una trobada celebrada als Ports de Beseit entre Vallés, Cucala, Segarra, Polo i altres caps. Havia d'estar composta per 5 batallons, a les ordres de Cucala, Segarra, Polo, Panera i Vallès, respectivament.
Fins a finals d'any 1873, participarà en les següents accions:
- Acció de Cantavella, el 2 d'octubre.
- Entrada a Segorb.
- Presa de Benissanet.
- Rendició de Casp, on se li afegiran més de 200 voluntaris.
- Atac al castell de Móra d'Ebre el 25 d'octubre, rebutjat per la resistència dels voluntaris liberals sota el comandament de l'alcalde de la població Salvador Algueró lo Moro.
- Setge de Morella durant el mes de novembre, fins a la derrota d'Ares i l'arribada del general Palacios.
El 15 de setembre Tomàs Segarra havia entrat a Benicarló amb ordres de Vallès de prohibir i castigar la incorporació a les files governamentals, així com les delacions a les autoritats del pas de forces carlistes. El 7 de novembre l'Infant Alfons era nomenat Comandant General de Catalunya i del Centre, i per tant màxima autoritat militar carlina al Maestrat.
El fet d'armes més destacat d'aquest any fou la presa de Vinaròs per part de les tropes de Segarra i Vallès la nit del 17 febrer. La població era defensada pel coronel Diego Navarro amb una força de 700 efectius, entre soldats de l'exèrcit regular i membres de la Milícia Nacional. Els carlins s'apoderaren de 800 fusells, set canons de gran calibre i una enorme quantitat de municions, queviures i equipaments de guerra. Quasi al mateix temps es produí la presa d'Amposta, la qual cosa va produir un gran efecte en la tropa. El 24 de febrer Vallès fou nomenat Mariscal de Camp per Carles VII.
El 24 de maig, Alfons de Borbó i Àustria-Este i la seva esposa Maria de les Neus de Bragança, creuaren l'Ebre per Flix, dirigint-se al Maestrat. Vallès rebé l'ordre de protegir la marxa del batalló de zuaus que acompanyava Alfons Carles, però tement-se una emboscada per part de les forces del general Salamanca i considerant que els zuaus venien protegits per les forces de Tristany, decidí tirar enrere. Aquesta acció va suposar que Vallès fos destituït immediatament del càrrec de Comandant General del Maestrat i se'l va voler compensar amb el comandament de les forces de Xelva, però ho refusà. Segons les memòries de l'esposa de l'Infant Alfons Carles, Maria de les Neus de Bragança, a l'enuig pel no compliment de les ordres rebudes en el trasllat cap a la zona Centre, s'hi afegia la suposada inactivitat de Vallès en el Maestrat, on no hauria sabut aprofitar la superioritat sobre les forces liberals i la situació de la Reial Hisenda carlina, amb 9 mesos de contribucions avançades malgrat importants endarreriments en la paga dels soldats. El mes d'octubre, Alfons i Maria de les Neus abandonaren Espanya, cansats de les indisciplines d'alguns caps i contrariats per la separació de l'exèrcit del Centre i el de Catalunya decidit per l'alt comandament carlí. El desembre és nomenat Antonio Lizárraga Esquiroz nou Comandant General de l'exèrcit del Centre, atorgant a Vallès la Comandància General de Conca i Guadalajara, substituint el brigadier Ángel Casimiro Villalaín. Acompanyant Lizárraga en el fracassat intent d'aïllar Madrid, Vallès aconseguiria la presa de Molina de Aragón el 13 de gener del 1875. Seria aquesta l'última acció militar destacada en la que intervindria.
La substitució de Lizárraga per Dorregaray en la Comandància General del Centre el mes de gener del 1875, assenyala el final de l'activitat de les forces carlines al Maestrat i la definitiva caiguda en desgràcia del brigadier Vallès. El dia 11 de març del 1875 es firmava a l'hotel Mirabeu de París, el conveni on Cabrera reconeixia Alfons XII com a rei a canvi del manteniment dels furs a les províncies basques i a Navarra, així com el respecte als graus dels militars carlins que s'acollissin a indult.
Vallès era novament acusat d'infidència i tancat a la presó de Beseit. Allí es trobava a primers de juliol, quan les forces carlines de Dorregaray abandonaven el Maestrat, creuant l'Ebre per Casp. Vallès, així com el seu fill Lluís, es va presentar a les autoritats liberals de Tortosa el dia 15 de juliol i el 26 realitzava per escrit el reconeixement del rei Alfons XII, adherint-se al Conveni de Cabrera. De Tortosa va passar a València i el 31 d'agost fou emesa l'ordre de ser traslladat al dipòsit de carlins presentats a indult d'Àvila. Allà, la Junta Clasificadora de Carlistas Presentados inicià els expedients destinats a comprovar la veracitat de les dades aportades per tots aquells militars carlins acollits a indult. Francesc Vallès va intentar demostrar la seva graduació de Mariscal de Camp i la possessió de la Gran Cruz de la Real Orden Americana de Isabel la Católica, però només se li reconegué el dret a indult. Acabada la guerra, se n'anà a viure a València, on moriria el 18 de febrer del 1912 amb 91 anys.
Francesc Tallada i Forcadell Veure la 1ª guerra carlista
Isidre Pàmies, Cercós (16.12.1873-22.10.1873)
Isidre Pàmies i Borràs, àlies Cercós (l'Aleixar, Baix Camp, 16 de desembre de 1843 - la Mussara, Baix Camp, 22 d'octubre de 1873), fou un general de l'exèrcit carlista durant la Tercera guerra carlina. Va néixer al mas de Cercós, de la seva família, un dels més importants del terme de l'Aleixar. Pertanyia a una família de forta tradició carlista. El seu avi, Francesc Pàmies, ja vaig prendre part a la Guerra dels Malcontents (1827). Un Isidre Pàmies, probablement germà de l'avi, fou capità carlí al Camp de Tarragona durant la Primera guerra carlina (1833-1840). Va estudiar als escolapis de Tarragona, on va completar la carrera mercantil. Més tard, es va domiciliar a Reus, on es va dedicar al comerç i ja va prendre part en algunes conspiracions, que el van portar a la presó per un temps.
Els antecedents familiars i l'amistat amb el cap carlí Josep M. Barenys, de Maspujols, van fer que quan va esclatar la Tercera guerra el 1872, s'hi implicara de ple. Se'n va anar a la muntanya com a oficial d'infanteria i va organitzar el quart batalló carlí de la província de Tarragona, sent ben ascendit a coronel per mèrits de guerra. Va fer nombroses accions militars, en grups petits o amb força importants durant tot l'any 1873. El 15 de maig va entrar a Vilaplana. El 22 de juny va atacar Margalef, on va perdre 50 homes. El 26 de juny va atacar Tivissa, i el 2, 3 i 10 de juliol la Selva del Camp. El 18 de juliol era a la Conca de Barberà i va demanar rescat per dos terratinents liberals que havia capturat. El 20 de juliol va tornar a la Selva, on finalment va entrar i va recaptar la contribució i destruir el fortí. El 23 de juliol va atacar una diligencia a les Borges del Camp. El 26 de juliol va entrar a Riudoms. El 5 d'agost era a Garcia, el 14 a Castellvell del Camp i el 15 va dormir a Maspujols. El 16 d'agost va recaptar la contribució a Montbrió del Camp i Vinyols i els Arcs. El 17 d'agost era a l'ermita del Roser, a la sortida de Reus (avui a la ciutat, a la carretera que porta a la Selva), però fou foragitat pels reusencs. El 23 d'agost era a la Masó. El 27 d'agost, amb 300 homes, va entrar a Prades, el 29 a la Selva i el 2 de setembre a Vilallonga del Camp.
El 4 de setembre va guanyar el combat de l'Albiol contra els liberals de Reus i durant aquells dies, també va entrar a Santa Coloma de Queralt. Durant el mes de setembre va visitar el senyor Alfons, germà del pretenent i cap de les forces carlines a Catalunya. El 24 de setembre era a Mont-ral i aquest mateix dia va patir un intent d'assassinat. El 2 d'octubre va entrar a Valls, on va comandar, juntament amb quatre eminents caps carlins més, uns 4000 homes, però aviat va ser desallotjat. El 18 d'octubre van començar els fets que portessin a la victòria carlina de Prades, on es creu que Cercós resultà ferit, ferida de la qual acabaria morint. La mort de Cercós, però, es va produir en circumstàncies desconegudes. Segons algunes fonts, hauria mort a la mateixa batalla de Prades; segons d'altres, fou portat a l'Aleixar, on acabaria els seus dies. A la mateixa batalla vaig morir el coronel Maturana, i es van causar 280 baixos als liberals, per 80 carlistes. La tradició oral afirma que després de ser ferit, probablement el 19 o 20 d'octubre, el 22 o 23 d'octubre fou portat al mas de Joan Pau, a la Mussara, més que te molt propera (tocant al cingle) la cova dita Hospital dels Carlins, a la qual hauria estat assistit pel rector de la Mussara i pel metge de Vilaplana, Rafael Llaberia, simpatitzant carlista. Hauria mort pocs dies després i hauria estat enterrat a la Mussara. El pretenent carlí, Carles VII, el va nomenar general a títol pòstum. Fins a la Transició democràtica espanyola la carretera de la Mussara apareixia sovint pintada amb inscripcions "Cercós" a les pedres, que feien els carlistes catalans.
Joan Francesch i Serret (1833-1872)
(Lleida, 1833 - Reus, 1872) fou un militar català de la Tercera guerra carlina.Va estudiar a l'acadèmia d'enginyers i el 1856 va ascendir a capità per haver fet costat als moderats en els disturbis de Madrid. Es va distingir a l'Àfrica obtenint dues creus de San Fernando i l'ascens a comandant. Una ferida el va deixar inútil i va passar al cos d'invàlids i com a membre d'aquest va combatre els successos de Madrid de 1866, defensant l'ordre que representava Isabel II, essent ascendit a tinent coronel. El 1868 es va oposar a la revolució de Joan Prim i el 1869 es va posar al servei del pretendent carlí Carles VII, que el va nomenar coronel i capità general de la província de Tarragona, i pel seu càrrec, s'encarregà de reclutar tropes i comprar armes.
Va participar en diverses accions i va ascendir a general. El 29 de juny de 1872, amb 400 soldats, va entrar a Reus i va sorprendre la guarnició liberal. Mentre negociava a l'Ajuntament amb l'alcalde Felip Font, el pagament d'una quantitat per evitar el saqueig, la guarnició es va reorganitzar i va foragitar els carlins, morint el general Francesch en el combat al capdamunt del carrer de Llovera, davant de l'edifici del Campanaret. La seva modesta tomba era prop de la del socialista Pere Casals i Cort al cementiri de Reus, amb una dedicatòria que deia: "Al heroico general Francesch", però les seves despulles van ser tretes del nínxol i la placa fou eliminada als primer anys del segle XXI per l'Ajuntament.
Josep Agramunt, el cura de Flix
Pasqual Cucala Mir
Pasqual Cucala Mir, conegut per "Rull de la Mira", (Alcalà de Xivert, 1816 - Portvendres, 1892), va ser un militar valencià, destacat capitost carlí durant la Tercera Guerra Carlina al Maestrat, tot i haver participat també com a simple voluntari en les dues primeres. Retirat al seu poble i fent de llaurador després de les dues primeres guerres, es va aixecar el 1872 al crit de "Visca Carles VII!" amb uns 50 homes. A través de diverses accions per sorpresa aconseguí els primers èxits que el portaren a aconseguir armes i diners. El desembre d'aquell any va crear a Sant Mateu un batalló carlí, format per cinc companyies i un Estat Major integrat pels seus fills i altres membres de la seva família. Assolí una gran popularitat entre els seus homes, essent comparat fins i tot amb el llegendari Cabrera. Home poc instruït, anàrquic i cruel, encaixa més aviat en el perfil del guerriller valent i lleial a la seva causa. Gaudí d'una gran estima, tanmateix, per part de l'Infant Alfons Carles de Borbó, Comandant General dels carlins de Catalunya i el Centre. Dirigí, al llarg de la Tercera Guerra Carlina, arriscades operacions militars amb les que aconseguí arribar a les portes de Castelló de la Plana i creuar el Xúquer diverses vegades i arribar a les envistes de València. A finals del 1873, compartí amb el coronel Santés la direcció de les forces carlines al Regne de València. Ocupà entre altres les places de Tortosa, Amposta, Sagunt, Morvedre, Borriana, Almassora, Borriol, Segorb, Xàtiva, Vila-real, Onda i Alcoi i fou ascendit per mèrits de guerra a brigadier de l'Exèrcit Reial del Centre per l'alt comandament carlí. Es distingí en l'acció d'Oristà, on impedí que l'Infant Alfons Carles de Borbó i la seva dona Maria de les Neus de Bragança caigueren presoners dels liberals. Fou ferit a Minglanilla el 1873, en un enfrontament amb el brigadier Emilio Calleja i finalment derrotat a Iecla el 1874. En acabar la guerra, s'exilià a França i feu de comerciant de vins fins a la seva mort a causa del càncer, a Portvendres, el 1892.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada