El primer cop que en vaig sentir parlar, en boca d’el Roger Mas, em va resultar un estirabot molt atractiu. Amb el temps, vaig entenent el perquè d’aquesta atracció.
No és una proposta política. No és un acudit graciós. És una constatació. Una constatació del que som molta gent en aquest (aquell) país. Del que és la catalanitat. Sé que m’estic fotent en un terreny perillós, però també m’atreveixo a fer certes afirmacions, sense cap voluntat de provocació, gràcies als viatges als centres de la Terra que m’ofereix la meva feina.
Per exemple, la darrera actuació que hem fet amb el conjunt, a Sants, vila o barri barceloní. Era un espectacle d’anarcocarlisme espaterrant. La famosíssima calçotada de Sants, la que organitzen amb el Casal Independentista Jaume Compte.
Per si no hi veu ser: imagineu-vos més de sis-cents cinquanta comensals entaulats com uns senyors i unes senyores al mig de la Plaça de Sants (que no és cap de les que estan a tocar de l’estació), menjant calçots, botifarra, patata al caliu, pa amb tomàquet, vi i mandarines, amb el seu cigaló corresponent (en benefici dels conductors d’autobús en vaga). Unes cues llarguíssimes, una estelada gegantina a l’altra banda del carrer, una colla de bastoners, de grallers i flabiolaires, un exèrcit de pencaires alimentant a la marabunta i en acabat un conjunt més tronat que les llotges del Liceu, cantant , amb el públic, des d’Scatalà fins al Rosó. Hi podreu detectar l’individualisme, la bona vida, l’organització assembleària, l’amor per les tradicions (encara que no siguin prehistòriques) i el respecte pel proïsme.
La convicència de la reivindicaió de lo tradicional i de lo progressista alhora és un tresor de la catalanitat. Com s’entén sinó que just la nit abans haguéssim cantat a cor que vols a un altre dels centres de la Terra, l’Atzucac de Mataró (Maresme), el Virolai i la darrera versió que Dijous Paella ha fet dels Kul de Mandril? O sinó que els Obrint Pas us expliquin les cares dels teutons i les teutones quan surten a fer hardcore i música moderna amb una dolçaina i reivindiquen “el poble” i “l’antifeixisme” en un mateix discurs.
Una altra manera de mirar-s’ho seria fent una ullada a les fotos que hi ha de la colla d’en Savalls o recordant com un maqui, d’origen cenetista, en reincorporar-se a la vida normal va decidir no donar propina als taxistes que no l’atenguéssin en català.
De ben segur que en nom de les dues línies ideològiques que formen el títol s’han fet bestieses, com amb totes. Però també és cert que al nostre país, en el seu moment, han gaudit d’una expansió i d’una inserció molt notable.
Aneu mirant i potser descobrireu que no és cap animalada.
El Belda
4 de març de 2008
No és una proposta política. No és un acudit graciós. És una constatació. Una constatació del que som molta gent en aquest (aquell) país. Del que és la catalanitat. Sé que m’estic fotent en un terreny perillós, però també m’atreveixo a fer certes afirmacions, sense cap voluntat de provocació, gràcies als viatges als centres de la Terra que m’ofereix la meva feina.
Per exemple, la darrera actuació que hem fet amb el conjunt, a Sants, vila o barri barceloní. Era un espectacle d’anarcocarlisme espaterrant. La famosíssima calçotada de Sants, la que organitzen amb el Casal Independentista Jaume Compte.
Per si no hi veu ser: imagineu-vos més de sis-cents cinquanta comensals entaulats com uns senyors i unes senyores al mig de la Plaça de Sants (que no és cap de les que estan a tocar de l’estació), menjant calçots, botifarra, patata al caliu, pa amb tomàquet, vi i mandarines, amb el seu cigaló corresponent (en benefici dels conductors d’autobús en vaga). Unes cues llarguíssimes, una estelada gegantina a l’altra banda del carrer, una colla de bastoners, de grallers i flabiolaires, un exèrcit de pencaires alimentant a la marabunta i en acabat un conjunt més tronat que les llotges del Liceu, cantant , amb el públic, des d’Scatalà fins al Rosó. Hi podreu detectar l’individualisme, la bona vida, l’organització assembleària, l’amor per les tradicions (encara que no siguin prehistòriques) i el respecte pel proïsme.
La convicència de la reivindicaió de lo tradicional i de lo progressista alhora és un tresor de la catalanitat. Com s’entén sinó que just la nit abans haguéssim cantat a cor que vols a un altre dels centres de la Terra, l’Atzucac de Mataró (Maresme), el Virolai i la darrera versió que Dijous Paella ha fet dels Kul de Mandril? O sinó que els Obrint Pas us expliquin les cares dels teutons i les teutones quan surten a fer hardcore i música moderna amb una dolçaina i reivindiquen “el poble” i “l’antifeixisme” en un mateix discurs.
Una altra manera de mirar-s’ho seria fent una ullada a les fotos que hi ha de la colla d’en Savalls o recordant com un maqui, d’origen cenetista, en reincorporar-se a la vida normal va decidir no donar propina als taxistes que no l’atenguéssin en català.
De ben segur que en nom de les dues línies ideològiques que formen el títol s’han fet bestieses, com amb totes. Però també és cert que al nostre país, en el seu moment, han gaudit d’una expansió i d’una inserció molt notable.
Aneu mirant i potser descobrireu que no és cap animalada.
El Belda
4 de març de 2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada