Sota la direcció de Jaume III el carlisme va ser conegut com a jaumisme o jaimismo. Jaume de Borbó i Borbó-Parma (Vevey, 27.6.1870 - París, 2.10.1931) va ser anomenat pels seus seguidors a l'antiga corona d'Aragó, especialment a Catalunya, com Jaume III. Igual que el seu pare, Carles VII, va ser cap de la Casa de Borbó i pretendent legitimista al tron de França, utilitzant en aquest sentit els títols de duc d'Anjou i de Chalvet. Era fill de Carles de Borbó i Àustria-Est i Margarida de Borbó-Parma. Durant la Tercera Guerra Carlista va estar diverses vegades a les Espanyes amb el seu pare. Després va estudiar als Col·legis de Jesuïtes de Vaugirard (París) i de Beaumont (Anglaterra) i va cursar estudis militars Acadèmia militar teresiana de Wiener Neustadt (Àustria), obtenint el títol d'oficial el 1893. El mateix any va emprendre un llarg viatge a l'Índia, visitant les Filipines al seu retorn. Al juliol de 1894 va realitzar un viatge d'incògnit per les Espanyes. Regressaria novament en diverses ocasions, especialment a Barcelona, aleshores capital del carlisme, fent-se passar per un més en els actes i concentracions carlistes. En 1896 el Tsar Nicolau II el va nomenar alferes de l'Exèrcit Imperial Rus amb destinació al Regiment de Dracs de Loubuy, n.° 24. Al desembre de 1897 va ser traslladat al Regiment de la Guàrdia Imperial d'Hússars de Grodno; i a l'estiu de 1899 va formar part d'una comissió militar russa enviada a les fronteres de l'Afganistan, Turquestan i Pèrsia, passant després de guarnició a Varsòvia. L'any 1900 va participar en l'expedició contra els bòxers a la Xina com a agregat de l'Estat Major de l'exèrcit rus, distingint-se en l'atac als forts de Peitang, per l'acció del qual va ser condecorat. Va intervenir així mateix el 1904 en la guerra russojaponesa. D'acord amb el Baró d'Artagan, a la batalla de Liaoyang Jaume va romandre tres dies seguits a cavall sota el foc enemic; i en el sagnant combat de Vafangó el veterà general rus Samsònov, va voler obligar-lo a retirar-se d'un punt on la metralla japonesa escombrava les files russes, dient-li: «Capità Borbó! la vostra existència no us pertany, pot ser necessària a Espanya!», a la qual cosa Jaume III hauria contestat: «General, si jo fos covard no seria digne de la meva Pàtria!», esperonant el cavall fins arribar a les trinxeres japoneses a mig d'una pluja de foc. A causa dels seus mèrits en aquesta guerra, va ser ascendit a comandant de Cavalleria.
Direcció de Bartolomé Feliú (1909-1912)
A la mort del seu pare Carles VII el 1909, va presentar la renúncia del seu càrrec a l'Exèrcit rus, però aquesta no va ser acceptada pel Tsar, que li va concedir el nomenament de coronel d'hússars de la Guàrdia Imperial, encara que el va autoritzar per sortir de Rússia. Nomenat successor de Don Carlos, va confirmar com a cap delegat, màxima responsabilitat del carlisme a l'interior, Bartolomé Feliú, nomenat pel seu pare uns dies abans de morir, i va encarregar inicialment a Juan Vázquez de Mella la seva secretaria política particular, que es va traslladar al seu pare residència, el castell de Frohsdorf, per tal de redactar el que hauria de ser el primer manifest del Reu. Aquest manifest havia de donar resposta a les qüestions que havien sorgit a Espanya amb posterioritat a l'Acta de Loredan, especialment pel que fa a la qüestió social, que havia pres importància des del 1897, i la irrupció, a la vida política, dels regionalismes. No obstant això, aquest manifest es va endarrerir i Mella va tornar a Madrid, deixant un malestar a Jaume III. Finalment el 4 de novembre de 1909, mentre tenia lloc la Guerra de Melilla, Jaume III va dirigir un manifest als seus partidaris, en què deia recollir l'herència del seu pare i afirmava que només quan Espanya hagués vençut a l'altra banda de l'Estret, acordaria de «complir altres deures ineludibles» que li imposava el seu naixement, a més de denunciar el terrorisme anarquista. Els tradicionalistes li van regalar llavors una espasa d'honor. El temps que va durar la seva prefectura de la Comunió Tradicionalista, el carlisme es coneixeria com a jaumisme.
Els jaumistes es trobaven en aquella època fortament enemistats amb els lerrouxistes (centralistes) i els bizkaitarres (Partit Nacionalista Basc), amb qui els enfrontaments violents eren freqüents, especialment a Catalunya i Biscaia. Segons relata Ferrer, Bartolomé Feliú no era «persona que entusiasmés els carlistes en aquesta època d'ebullició i combativitat», a més d'estar sostingut per un grup que tenia en contra el que envoltava Vázquez de Mella. Malgrat això Bartolomé Feliú va fer una darrera aportació al jaumisme (carlisme) amb la creació del Requetè, una formació paramilitar urbana. Havia nascut el 1907 sota impuls de Joan Maria Roma del setmanari Lo Mestre Tites de Manresa per aplegar el jovent entre 12 i 17 anys. S'inspirava en els Camelots du Roi dels monàrquics francesos. Jaume III va encarregar al general carlista valencià i ex diputat Joaquim Llorens que el va batejar com a Grups de Defensa amb estructura militar.
Des d'un inici el Requetè, que fou la primera milícia política europea, va actuar al carrer. Els seus adversaris principals foren els republicans, en especial els lerrouxistes amb qui ja van topar a la Setmana Tràgica de Barcelona el juliol de 1909 en defensa d'espais religiosos. A Euskal herria van topar amb els primers grups nacionalistes bascos que volien prendre'ls-hi el terreny. La posició de Víctor Pradera, diputat a Navarra, va marcar un abisme amb el nacionalisme basc que tardaria anys en salvar-se. En canvi a Catalunya la majoria del carlisme (Miquel Junyent, Duc de Solferino) ss va alinear amb la Lliga Regionalista amb l'excepció del grup de 'La Trinchera', un periòdic que va ser a l'inici dels Sindicats Lliures el 1919.
Requetès catalans el 1912
Direcció Vázquez de Mella i escissió (1912-1919)
El novembre de 1912 Jaume III va decidir destituir com a cap delegat Feliu, a qui va agrair la creació de nombrosos Requetès i Joventuts Jaumistes a les Espanyes, i va disposar la creació d'una Junta Central composta pels senadors i diputats jaumistes i tots els caps regionals, que estaria presidida pel marquès de Cerralbo i de fet dirigida per Vázquez de Mella. Jaume III va destacar pel seu afecte cap als veterans de la Tercera Guerra Carlista i el 1913 va presidir un aplec tradicionalista a Lourdes amb motiu de la repatriació de les restes mortals de Rafael Tristany, que va resultar en un multitudinari acte d'afirmació carlina, especialment per a els jaumistes catalans (veure fotografies).
Sota Jaume III el carlisme va esdevenir una potent força electoral. Ja
el 1907 el partit va obtenir 6 actes només a Catalunya (Miquel Junyent,
Pere Llosas, Marià Bordas, Manuel de Bofarull, el Marquès de Tamarit i
Llorenç Maria Alier per Vic, Olot, Berga, Vilademuls, Tarragona i
Cervera) i 8 més a la resta de l'estat sumant-ne 14. El 1910, desfeta ja
Solidaritat Catalana, va obtenir 10 sota la direcció de Vázquez de
Mella (el Partit Integrista va aconseguir-ne 2) i el 1914 7 dins la
Coalició Tradicionalista Integrista. El 1916 ja en solitari com a
Comunió Tradicionalista foren 9 escons (per 2 dels integristes) sota la
direcció del Marquès de Cerralbo qui abandonaria la política el 1918
essent substituït pel veterà general carlista Romualdo Cesáreo Sanz. A les eleccions d'aquell any la Comunió Tradicionalista va aconeguir 8 escons i el Partit Integrista nomes 1.
Durant la Primera Guerra Mundial Jaume va viure sota arrest domiciliari a Àustria, gairebé sense comunicació amb la direcció política carlista a les Espanyes. Vázquez de Mella, amb l'ajuda del Marquès de Cerralbo i de Llorens va voler presentar el carlisme com a aliat d'Alemanya i Àustria-Hongria malgrat que Jaume III no ho compartís o carlistes com Melchor Ferrer o Francisco Martín Melgar arribessin a lluitar o defensar amb la ploma a França.
Direcció personal del moviment político-militar (1919-1931)
Alliberat Jaume III es va desplaçar a París on, amb Melgar, va
desautoritzar la línia "carlo-luterana" de Mella i el30 de gener de 1919 va
fer públic un manifest on explicava la seva incomunicació i l'aposta per
la neutralitat malgrat que "equivocadament i contra la meva voluntat,
la premsa ha dut a terme una maldestre campanya a favor d'un dels
bàndols en combat basada en mentides i falsedats". També desautoritzava la Junta Central per la seva campanya germanòfila,
acusant la premsa jaumista de mentir sobre les seves «simpaties
prussianes». Per tot plegat va
dissoldre la junta directiva establerta el 1912 i dirigida de fet per
Mella i va nomenar Pascual Comín com al seu únic representant. El document va ser replicat per Vázquez de Mella, principal dirigent de la campanya a favor dels Imperis Centrals, que va encapçalar una escissió en el partit. Els mellistes van acusar Jaume de la seva conducta anterior amb relació a la Gran Guerra, de no haver volgut sentir la Junta nacional suprema del partit i de no haver contret matrimoni. Des de França, el Rei va assumir personalment la direcció del seu partit, dissolent la seva junta de govern i provocant la sortida de Vázquez de Mella i els mellistes del partit i del principal diari jaimista, El Correo Español. A les eleccions de juny de 1919 la Comunió Tradicionalista (JAumista) va obtenir 4 actes, inclosa la de Comín, mentre el Partit Integrista es quedava en 1 i el nou Partit Catòlic Tradicionalista de Mella amb 3.
L'agost de 1919 va nomenar com a seu secretari polític Luis Hernando de Larramendi en substitució de Pascual Comín, que havia exercit el càrrec per un breu període. Els Comín foren una família carlista aragonesa. Pascual (1855-1928) era fill de Bienvenido Comín, un dels lloctinents de Carles VII i, com el seu pare, va dirigir la CT d'Aragó. El seu nebot Jesús Comín (19.4.1889-4.3.1939, fill del rector de la universitat de Saragossa, Francisco Javier Comín) va encapçalar el carlisme aragonès essent diputat de 1933 a 1936. El seu fill, Alfons Carles Comín (9.8.1933-23.7.1980) es va traslladar a Barcelona de ben petit unint-se al Front d'Alliberament Popular (FeLiPe) antifranquista i el Front Obrer de Catalunya tot fundant Cristians pel Socialisme (1973), Bandera Roja (1974) i passant al PSUC i el PCE essent diputat al Parlament de Catalunya. El seu fill, Toni Comín (1971) seria conseller de la Generalitat marxant a l'exili després del Referèndum de 2017 i essent escollit eurodiputat per Junts per Catalunya (2019).
El 30 de novembre de 1919 va presidir la Junta Magna legitimista de Biarritz, en què es van establir les bases de la reorganització del partit després del cisma mellista, que havia provocat la separació de la majoria dels tradicionalistes a totes les regions excepte Navarra i Catalunya, gràcies als diaris El Pensamiento Navarro i El Correo Catalán, que es van mantenir lleials al Rei. A les eleccions de 1920 la CT va perdre la representació mentre el PCT va obtenir un escó com el Partit Integrista. Mentre a les de 1923 carlistes i integristes van presentar-se plegats amb un sol escó i el PCT va desaparèixer integrant-se al Partit Social Popular el 1922. La prioritat després de Biarritz va ser reforçar el Requetè. Per fer-ho es va nomenat, el febrer de 1920 al veterà de la 3ª guerra carlista Juan Pérez Nájera.
El 17 de setembre de 1921 va nomenar com el seu secretari polític al valencià Josep de Selva i Margelina, el marquès de Villores, que va haver de fer front a un període difícil per al carlisme, especialment després de la desaparició del seu principal diari, El Correo Español, el novembre de 1922. Entre els dies 13 i 16 d'octubre del 1921 els seus partidaris van celebrar una Assemblea General a la ciutat de Saragossa. El 1923 va crear l'Ordre de la Legitimitat Proscrita per premiar els lleials pels seus patiments o serveis a la causa legitimista i va destacar l'Aplec dels Tres Roures, a Manresa, que va demostrar la vitalitat del carlisme català.
Els Sindicats Lliures foren una iniciativa de carlistes catalans creada el 10 d'octubre de 1919 a l'Ateneu Obrer Legitimista de Barcelona suposava una resposta d'autodefensa als anarcosindicalistes dels Sindicats Únics. El va dirigir l'obrer lleidetà Ramon Sales, del Requetè i del Sindicat Únic Mercantil. En paraules de 'Unió Obrera': "un crit de protesta contra el terrorisme infame del sindicat roig". Va captar nombrosos membres de la CNT i va renunciar al confesionalisme apostant per les vagues, boicots i la negociació amb la patronal. Ben aviat van superar els 15.000 membres. El 1924 es van fusionar amb els sindicats catòlics de Navarra i van assolir els 200.000 afiliats essent la primera força sindicat a Catalunya seguida de la UGT.
Igual que la resta dels tradicionalistes espanyols, el setembre de 1923
Jaume III va acollir al principi amb simpatia el Directori militar de
Primo de Rivera, en la implantació del qual havien col·laborat alguns
jaumistes de Barcelona afiliats als Sindicats Lliures.Va distanciar-se, però de la col·laboració estreta del PSP, el Partit Integrista i les restes del mellisme del PCT. Tanmateix, quan van ser rellevats els regidors i diputats provincials, els jaumistes van ser tractats de la mateixa manera que els partits liberals, i la premsa jaumista va patir els mateixos rigors de la censura per part del nou règim, que va suspendre també alguns actes d'homenatge als veterans de la Tercera Guerra Carlista. Jaume III estava profundament interessat en les noves propostes socials. El carlisme finisecular bebia del mutualisme, la caritat i l'escolarització però el monarca va apostar per noves teories socials i l'obrerisme popular.
Menys de dos anys després, el 6 de març de 1925, Jaume III publicaria un manifest als espanyols en què constatava el fracàs del Directori militar, que no havia posat fi a la Guerra del Rif i havia ofès els sentiments catalanistes dissolent la Mancomunitat de Catalunya, i assenyalava el perill que amenaçaria el dia que acabés la Dictadura. Aquest document va motivar una forta reacció per part del règim, que va clausurar alguns cercles jaumistes. Des d'aleshores, el jaumisme va estar contra la Dictadura, fins al punt que la policia va vigilar i fins i tot va empresonar alguns dels seus militants, cosa que va causar una gran sorpresa i molèstia d'altres elements dretans, que no concebien aquesta conducta oposada al dictador, segons sembla, inspirada per el mateix Rei.
El 1925 el Rei va rebre a Niça els jaimistes participants d'un pelegrinatge a Roma organitzat pel Correu Català, als quals va mostrar el seu afecte, expressant-los com estimava Catalunya i concretament Barcelona. Va destacar per la seva defensa del regionalisme i la seva voluntat de restaurar una monarquia espanyola federativa segons els principis del tradicionalisme, reconeixent les aspiracions i la personalitat nacional de Catalunya i la implantació d'Estatuts d'autonomia com la solució al problema regionalista. Fou a barcelona on els grups d'acció carlista van ser més actius destacant La Protesta liderada per Melchos Ferrer, Pere Roma i Joan Baptista Roca Caball.
Després de la proclamació de la Segona República Espanyola el 1931, va publicar un manifest el 23 d'abril exposant els seus criteris polítics davant de la nova situació, sol·licitant als jaumistes que recolzessin l'actuació del Govern provisional republicà en tot allò que no fos contrari a les seves tradicionals doctrines per a evitar desordres. Al mateix manifest deplorava la pèrdua de la bandera bicolor com a bandera nacional d'Espanya, afirmava la seva voluntat d'unir tots els tradicionalistes i monàrquics en un únic «gran partit monàrquic», defensava el federalisme per a Espanya i demanava unes eleccions constituents plebiscitàries, a més d'advertir del perill comunista i declarar-se contrari al separatisme.
La crida del Rei va ser escoltada especialment pels integristes i mellistes. Els darrers arribarien a reunificar-se al carlisme mitjanjant la Comunió Tradicionalista i, segons Miguel Batllori i Víctor Manuel Arbeloa, els integristes també s'unirien als carlistes abans fins i tot de morir el Rei. A les eleccions de 1931 la Comunió Tradicionalista va obtenir 4 escons mentre el PCT un (Marcelino Oreja) i el jaumisme va ratificar una coalició amb nacionalistes bascos i catòlics independents. Carlistes i nacionalistes van formar un front comú en defensa d'un Estatut d'Autonomia. El mateix va passar a Catalunya, sota la direcció de Miquel Junyent, on el carlisme va ser abanderat de l'autonomia. Fins i tot s'hi va escindir l'ala més nacionalista catalana del carlisme català amb Joan Baptista Roca Caball que va fundar Unió Democràtica de Catalunya amb catòlics independents.
Poc després, el tradicionalisme experimentaria un gran creixement, engrossint les seves files amb nous adeptes procedents del dretisme alfonsí. Jaume III va mantenir converses amb l'usurpador, Alfons XIII, per unificar les dues branques de la dinastia borbònica, però la seva mort va impedir que prosperessin. Fou succeït com a Rei pel seu oncle, Alfons Carles, al morir el 2 d'octubre de 1931.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada