L'arximandrita i monjo de Montserrat Manuel Nin denuncia el genocidi dels cristians d'Orient

Sobre el genocidi dels cristians a l'Orient Mitjà, el monjo de Montserrat i arximandrita Manuel Nin denuncia el martiri dels cristians per part de l'Estat Islàmic (IS) i la indiferència amb què es viu a Occident. En un reportatge a la revista 'Presència', dominical d'El Punt-Avui, Nin afirma:
“Estem davant un drama humà dels més greus dels darrers segles: la destrucció física d'una realitat humana, cristiana i cultural de dos mil anys d'història”. El pare Manuel Nin dirigeix el Col·legi Grec de Roma i és consultor del papa Francesc. Monjo de Montserrat, aquest religiós del Vendrell lamenta la indiferència sobre la situació dels cristians a Orient. Manuel Nin és arximandrita, o superior d'una comunitat monàstica, de les diòcesis d'Akka, Haifa, Natzaret i Galilea

Quina és la situació dels cristians al Pròxim Orient?

A Síria o l’Iraq, la situació és de diàspora, de persecució, de fugida cap a zones on es puguin trobar una mica més protegits. Aquesta fugida vol dir anar a camps de refugiats on van sobrevivint, alguns amb l’esperança de trobar un camí cap a Europa o els Estats Units, i d’altres amb la voluntat de tornar a casa seva.

A Síria o l’Iraq, ¿el cristianisme corre perill de desaparèixer?

Crec que sí. A l’Iraq i a Síria, el cristianisme pot arribar a desaparèixer o a quedar reduït a petits nuclis perduts entre les muntanyes, oblidats. De la gran església del nord d’Àfrica, de la de sant Cebrià al segle III i la de sant Agustí als segles IV i V, no en queda res, ni les ruïnes. I d’aquestes esglésies que són a Síria i a l’Iraq des de finals del segle I i inicis del segle II, hi ha el perill que tampoc no en quedi res. Per què? Pel moment actual de persecució.

Vostè ha afirmat: “A Mossul no hi queda cap cristià”.

És possible. Les veus d’alguns patriarques diuen això de Mossul o Tikrit. La part del patiment humà és la més greu, però també hi ha una altra part que no hem d’oblidar, una altra realitat, a nivell literari, arqueològic i artístic. A Mossul hi ha biblioteques senceres de textos inèdits, textos datats dels segles IV i V, que s’han cremat i destruït. Si les haguessin robades, potser d’aquí 30 anys aquest patrimoni s’hauria pogut recuperar, però amb el que ha passat segur que no.

Descriu un drama humà i un drama patrimonial. ¿És una realitat desconeguda a Occident?

Sí. De fet, l’article que vaig publicar el 30 de juliol a L’Osservatore Romano el volia titular El martiri de la indiferència. I el director em va proposar que el titulés El martiri en la indiferència, és a dir, el martiri d’aquests cristians en la indiferència general d’Occident. Sap molt de greu que Occident només es desperti i es mogui quan per internet ha vist degollar quatre periodistes. És un drama, però fa mesos i mesos que maten dones i criatures o que venen les dones o adoctrinen les criatures per convertir-los en eventuals terroristes. Què vol dir això? Vol dir que hem necessitat veure un drama per internet per quedar colpits. Occident no ha donat prou importància al drama humà i patrimonial que estem descrivint.

¿En som prou conscients, del patrimoni desaparegut?

Fa més d’una dècada es van destruir aquells budes a l’Afganistan. Occident es va posar les mans al cap durant quatre dies per l’acció dels talibans. Ara hi ha un patrimoni immens que s’està destruint, de biblioteques, d’arxius, d’esglésies i mesquites, i no està passant res. No ens posem les mans al cap.

Vostè ha verbalitzat aquesta petició de les Esglésies orientals que reclamen que les ajudin a sobreviure.

Ens diuen: “Ajudeu-nos a sobreviure aquí”. L’única Església cristiana que ha sobreviscut a l’exili en la pròpia identitat són els armenis. Al Líban, abans de la guerra civil del 1975 al 1980, el 75% de libanesos eren cristians i el 25% restant eren musulmans, xiïtes o sunnites. Actualment, al Líban, un 75% són musulmans i la resta cristians. Per què? Perquè han marxat. A Síria i l’Iraq la pressió s’ha accentuat. Hi ha un problema de fons. Quan es diu que es vol portar la democràcia a Síria o l’Iraq, ningú pensa en la mentalitat àrab. La visió que tenim des d’Occident de democràcia ells no la tenen, ni l’han tingut mai. Quin model polític intentem imposar-los? A Occident sorprèn que els patriarques orientals de Síria defensin Al-Assad malgrat els seus mètodes de tirà. Per què ho fan? Perquè per als cristians de Síria és la supervivència. Ara estem bombardejant l’Estat Islàmic, que no sé si és la solució. Però ells tenen armes d’últim model. Qui els hi ha venut, les armes?

És crític amb l’actitud d’Occident.

De vegades em fa la impressió que Occident és ingenu. Quan parlem de diàleg amb el món islàmic, on hi ha diferents sensibilitats, penso que mai serà un diàleg com l’entenem des d’Occident. El problema no és crear estructures a Europa per acollir els libanesos, sirians o iraquians que fugen, la qüestió és aconseguir que es puguin quedar on viuen.

¿El papa Francesc se’n sortirà en aquest objectiu d’avançar en la unió d’ortodoxos i catòlics? Ha protagonitzat gestos importants.

El del Papa és un objectiu molt ambiciós. Cal no oblidar que les divisions entre les diverses Esglésies cristianes, com la dels siríacs o coptes, vénen del segle V. Altres, amb el món bizantí grec, comencen el 1054. Per tant, han passat quasi mil anys de separació. I les divisions no se superen d’un dia per l’altre. Potser l’estil molt lliure del papa Francesc pot ajudar a superar algunes situacions. Però hem de tenir en compte que, per l’Orient ortodox, el patriarca ecumènic de Constantinoble no és el Papa d’Orient,