El Partit Carlista celebrà aquest diumenge els actes polítics i festius de Montejurra 2022 sota el lema “Per un futur en pau, possible i dialogat”. La jornada començà a les 10.00 hores amb el Viacrucis fins a la gruta prèvia a la missa al Monestir d'Iratxe i a la parada al monòlit en record a Aniano Jiménez Santos i Ricardo García Pellejero, assassinats al Montejurra de 1976. Posteriorment es desenvolupà l'acte polític a la campa de la Font de la Tejería amb les intervencions del secretari general d'EKA a Navarra, Jesús María Aragón, i de José Lázaro Ibáñez Compains, secretari general federal del Partit Carlista, [article publicat explicant el lema d'enguany] seguit d'un àpat popular en aquest mateix lloc. A l'acte polític hi van intervenir representats del moviment nacional d'alliberament saharaui. En representació catalana va intervenir l'advocat lleidatà Ton Aluja i es va hissar una bandera ucraïnesa a part de les diferents banderes de nacions de Les Espanyes federals. El grup Carlistes per l'Autogestió va distribuir un manifest propi a part del del Partit.
L'Associació 16 d'Abril va estar present en el tradicional Viacrucis de Montejurra, organitzat pel Partit Carlista.
Durant el Viacrucis es va resar per tots els carlistes morts durant totes les guerres civils, així com els morts en els dos darrers anys.
Discurs íntegre del Secretari General Federal del Partit Carlista, José Lázaro Ibáñez Compains, .
Companys i companyes: un any més acudim a la nostra cita anual a Montejurra, un lloc de referència històrica del carlisme contra tota forma de liberalisme i de feixisme.
En aquesta ocasió voldria exposar unes reflexions sobre els conceptes de “socialisme” i de “democràcia”, que considero de rabiosa actualitat davant del panorama polític i ideològic actual de les diverses esquerres.
Un dels grans èxits del capitalisme al segle XX va ser fixar en l'imaginari col·lectiu una suposada equivalència entre liberalisme i democràcia, identificant en certa manera la sempre nefasta “llibertat del mercat” amb les sempre necessàries “llibertats de la ciutadania”. Aquesta fal·làcia no només perdura encara en aquest segle XXI, sinó que a més va ser assumida en major o menor mesura per gran part de les esquerres.
Ja fa un segle, després de la fi de la Primera Guerra Mundial, es va produir una de les crisis més grans del moviment obrer en particular i l'esquerra política en general: l'escissió entre els partits socialdemòcrates i els marxistes-leninistes. Curiosament, malgrat totes les seves múltiples i importants diferències, els uns i els altres, socialdemòcrates i comunistes, en el seu esdevenir històric van acabar assumint la fal·làcia de què us he parlat, associant els principis essencials del liberalisme econòmic amb els de la democràcia política, relacionant i confonent dins d'un mateix esquema la xacra de l'explotació capitalista amb el pluralisme polític i ideològic dels partits democràtics.
Així, uns, els socialdemòcrates, van renunciar a l'horitzó revolucionari del socialisme, de la construcció d'una societat sense classes, sense explotadors i sense explotats, conformant-se amb un model de gestió governamental que suavitzés i pal·liés alguns dels efectes més destructius i nocius del capitalisme ; mentre que altres, els marxistes-leninistes, creient que era possible construir una societat millor prescindint tant de les llibertats cíviques com del pluralisme polític, van transformar la utopia socialista a la distòpia estalinista, establint en aquells països on van triomfar, sistemes polítics clarament autoritaris, quan no directament totalitaris.
Per tot això, quan a la dècada de 1970 els militants carlistes reformulem la nostra tradicional ideologia conforme als paràmetres de la modernitat, optem per situar-nos al marge tant de la tradició socialdemòcrata com de la comunista. Érem coneixedors (per l'experiència transmesa pels nostres grans), de quina és la naturalesa essencialment oligàrquica i opressiva del liberalisme; però igualment aquells que vivim aquesta època érem també coneixedors (per la nostra pròpia experiència en permanent conflicte i oposició amb la dictadura franquista), que els drets i llibertats individuals, com els d'associació, expressió i manifestació, entre molts altres, són eines imprescindibles en la lluita del moviment obrer i popular per construir una societat més justa. Per això la nostra línia ideològica va ser i continua sent, congrés rere congrés, Montejurra rere Montejurra, el socialisme d'autogestió global i el federalisme.
Perquè no estem disposats a renunciar a res; ni a la transformació revolucionària de la societat ni als valors del pluralisme democràtic. Si el socialisme és la gestió social i política de la riquesa existent en funció de criteris solidaris, tots els membres de la comunitat han de poder participar com a subjectes actius a la vida social i política de la seva comunitat. Si la democràcia és la participació lliure de la ciutadania en els afers polítics, tots els ciutadans han de poder disposar d'unes condicions de vida dignes per ser realment “lliures”.
Aquí i ara, els avatars de la política internacional han posat en relleu, una vegada més, les contradiccions de diversos sectors vinculats en uns casos a la tradició comunista i en altres a la socialdemocràcia. Els primers, incapaços de superar la inèrcia prosoviètica malgrat els trenta anys transcorreguts des de la caiguda del Mur de Berlín, han estat incapaços de condemnar la invasió russa del territori d'Ucraïna. I aquesta incapacitat política és conseqüència inevitable de la seva incapacitat al terreny ideològic per percebre i assumir coherentment quin és el paper agressiu i de l'agressor de la Rússia de Putin. Els segons, en el cas espanyol, han avalat i legitimat l'ocupació del Sàhara Occidental pel règim dictatorial vigent al Marroc.
I ho han fet a causa de la seva actitud servil cap a l'imperialisme nord-americà, baluard mundial del liberalisme anglosaxó. La mateixa actitud servil que condiciona i determina la subalternitat acrítica de l'Estat espanyol pel que fa al militarisme de l'OTAN. Per oposició al liberalisme al que identifiquen erròniament amb la democràcia, no pocs antics comunistes han esdevingut satèl·lits d'una potència imperialista i militarista com és Rússia; mentre que per adhesió al liberalisme a què els altres associen equivocadament a la democràcia, molts dels antics socialdemòcrates operen igualment com a comparses d'una altra potència imperialista i militarista com són els Estats Units.
Mentrestant a les Espanyes, als pobles que conformen l'Estat espanyol, avança lenta però inexorablement un nou tipus d'extrema dreta. L'escassa capacitat per transformar la societat espanyola que ha mostrat el Govern central més a l'esquerra de la nostra història recent, d'una banda, i la complicitat del Partit Popular trencant els cordons democràtics, de l'altra, són algunes de les causes que expliquen creixement de Vox. Estàvem acostumats a una ultradreta marginal que no anava més enllà de les concentracions nostàlgiques del règim franquista a la Vall dels Caiguts, o de les mai degudament perseguides agressions a immigrants, indigents o joves militants d'organitzacions esquerranes. Però les coses han canviat radicalment en molt poc temps i potser, en el seu moment, es va menysvalorar el paper de certs mitjans de comunicació i de certs lobbies pseudoreligiosos a l'hora d'anar difonent a poc a poc i des de fa molts anys determinats discursos d'odi “al diferent”.
Avui la nova ultradreta, present a les institucions públiques a través de Vox, ha estat capaç de superar el folklore nostàlgic del 20-N per desenvolupar una autèntica ofensiva ideològica i política: minimitzant el perill que implica la realitat del canvi climàtic, negant que existeixi una violència estructural contra les dones, atacant un dia sí i un altre també el papa Francesc, denigrant els homosexuals, proposant la dissolució de les comunitats autònomes per reforçar novament el jou del centralisme madrileny, i reivindicant la privatització dels serveis socials públics més bàsics com són la Sanitat i l'Educació; plantejant en resum un programa que combina a parts iguals un liberalisme econòmic sense frens juntament amb un feixisme cultural igualment desvergonyit.
Davant d'aquesta amenaça cada vegada més preocupant, al Partit Carlista considerem que l'únic camí possible és l'articulació i la difusió de nous discursos i noves pràctiques des de l'esquerra i en la societat, revertir en allò econòmic els mals ocasionats per tants anys acumulats de polítiques neoliberals i deslegitimar en allò cultural les noves formes de neofeixisme, en definitiva, la fermesa i la coherència en els principis de convivència, socialistes i democràtics, que per a nosaltres són fonamentals i que entenem que es pot i s'han de reconduir.
Bukatu nahi dut, best behin ere, Montejurra 76ko gertaerak argitzea eta desklasifikatzea eskatuz. Espainiako gobernuko instantziarik gorenek exekutatu eta antolatutako lehen hilketa izan zen hau, nazioarteko faxismoaren zuzeneko part-hartzearekin.
Companys i companyes: un any més acudim a la nostra cita anual a Montejurra, un lloc de referència històrica del carlisme contra tota forma de liberalisme i de feixisme.
En aquesta ocasió voldria exposar unes reflexions sobre els conceptes de “socialisme” i de “democràcia”, que considero de rabiosa actualitat davant del panorama polític i ideològic actual de les diverses esquerres.
Un dels grans èxits del capitalisme al segle XX va ser fixar en l'imaginari col·lectiu una suposada equivalència entre liberalisme i democràcia, identificant en certa manera la sempre nefasta “llibertat del mercat” amb les sempre necessàries “llibertats de la ciutadania”. Aquesta fal·làcia no només perdura encara en aquest segle XXI, sinó que a més va ser assumida en major o menor mesura per gran part de les esquerres.
Ja fa un segle, després de la fi de la Primera Guerra Mundial, es va produir una de les crisis més grans del moviment obrer en particular i l'esquerra política en general: l'escissió entre els partits socialdemòcrates i els marxistes-leninistes. Curiosament, malgrat totes les seves múltiples i importants diferències, els uns i els altres, socialdemòcrates i comunistes, en el seu esdevenir històric van acabar assumint la fal·làcia de què us he parlat, associant els principis essencials del liberalisme econòmic amb els de la democràcia política, relacionant i confonent dins d'un mateix esquema la xacra de l'explotació capitalista amb el pluralisme polític i ideològic dels partits democràtics.
Així, uns, els socialdemòcrates, van renunciar a l'horitzó revolucionari del socialisme, de la construcció d'una societat sense classes, sense explotadors i sense explotats, conformant-se amb un model de gestió governamental que suavitzés i pal·liés alguns dels efectes més destructius i nocius del capitalisme ; mentre que altres, els marxistes-leninistes, creient que era possible construir una societat millor prescindint tant de les llibertats cíviques com del pluralisme polític, van transformar la utopia socialista a la distòpia estalinista, establint en aquells països on van triomfar, sistemes polítics clarament autoritaris, quan no directament totalitaris.
Per tot això, quan a la dècada de 1970 els militants carlistes reformulem la nostra tradicional ideologia conforme als paràmetres de la modernitat, optem per situar-nos al marge tant de la tradició socialdemòcrata com de la comunista. Érem coneixedors (per l'experiència transmesa pels nostres grans), de quina és la naturalesa essencialment oligàrquica i opressiva del liberalisme; però igualment aquells que vivim aquesta època érem també coneixedors (per la nostra pròpia experiència en permanent conflicte i oposició amb la dictadura franquista), que els drets i llibertats individuals, com els d'associació, expressió i manifestació, entre molts altres, són eines imprescindibles en la lluita del moviment obrer i popular per construir una societat més justa. Per això la nostra línia ideològica va ser i continua sent, congrés rere congrés, Montejurra rere Montejurra, el socialisme d'autogestió global i el federalisme.
Perquè no estem disposats a renunciar a res; ni a la transformació revolucionària de la societat ni als valors del pluralisme democràtic. Si el socialisme és la gestió social i política de la riquesa existent en funció de criteris solidaris, tots els membres de la comunitat han de poder participar com a subjectes actius a la vida social i política de la seva comunitat. Si la democràcia és la participació lliure de la ciutadania en els afers polítics, tots els ciutadans han de poder disposar d'unes condicions de vida dignes per ser realment “lliures”.
Aquí i ara, els avatars de la política internacional han posat en relleu, una vegada més, les contradiccions de diversos sectors vinculats en uns casos a la tradició comunista i en altres a la socialdemocràcia. Els primers, incapaços de superar la inèrcia prosoviètica malgrat els trenta anys transcorreguts des de la caiguda del Mur de Berlín, han estat incapaços de condemnar la invasió russa del territori d'Ucraïna. I aquesta incapacitat política és conseqüència inevitable de la seva incapacitat al terreny ideològic per percebre i assumir coherentment quin és el paper agressiu i de l'agressor de la Rússia de Putin. Els segons, en el cas espanyol, han avalat i legitimat l'ocupació del Sàhara Occidental pel règim dictatorial vigent al Marroc.
I ho han fet a causa de la seva actitud servil cap a l'imperialisme nord-americà, baluard mundial del liberalisme anglosaxó. La mateixa actitud servil que condiciona i determina la subalternitat acrítica de l'Estat espanyol pel que fa al militarisme de l'OTAN. Per oposició al liberalisme al que identifiquen erròniament amb la democràcia, no pocs antics comunistes han esdevingut satèl·lits d'una potència imperialista i militarista com és Rússia; mentre que per adhesió al liberalisme a què els altres associen equivocadament a la democràcia, molts dels antics socialdemòcrates operen igualment com a comparses d'una altra potència imperialista i militarista com són els Estats Units.
Mentrestant a les Espanyes, als pobles que conformen l'Estat espanyol, avança lenta però inexorablement un nou tipus d'extrema dreta. L'escassa capacitat per transformar la societat espanyola que ha mostrat el Govern central més a l'esquerra de la nostra història recent, d'una banda, i la complicitat del Partit Popular trencant els cordons democràtics, de l'altra, són algunes de les causes que expliquen creixement de Vox. Estàvem acostumats a una ultradreta marginal que no anava més enllà de les concentracions nostàlgiques del règim franquista a la Vall dels Caiguts, o de les mai degudament perseguides agressions a immigrants, indigents o joves militants d'organitzacions esquerranes. Però les coses han canviat radicalment en molt poc temps i potser, en el seu moment, es va menysvalorar el paper de certs mitjans de comunicació i de certs lobbies pseudoreligiosos a l'hora d'anar difonent a poc a poc i des de fa molts anys determinats discursos d'odi “al diferent”.
Avui la nova ultradreta, present a les institucions públiques a través de Vox, ha estat capaç de superar el folklore nostàlgic del 20-N per desenvolupar una autèntica ofensiva ideològica i política: minimitzant el perill que implica la realitat del canvi climàtic, negant que existeixi una violència estructural contra les dones, atacant un dia sí i un altre també el papa Francesc, denigrant els homosexuals, proposant la dissolució de les comunitats autònomes per reforçar novament el jou del centralisme madrileny, i reivindicant la privatització dels serveis socials públics més bàsics com són la Sanitat i l'Educació; plantejant en resum un programa que combina a parts iguals un liberalisme econòmic sense frens juntament amb un feixisme cultural igualment desvergonyit.
Davant d'aquesta amenaça cada vegada més preocupant, al Partit Carlista considerem que l'únic camí possible és l'articulació i la difusió de nous discursos i noves pràctiques des de l'esquerra i en la societat, revertir en allò econòmic els mals ocasionats per tants anys acumulats de polítiques neoliberals i deslegitimar en allò cultural les noves formes de neofeixisme, en definitiva, la fermesa i la coherència en els principis de convivència, socialistes i democràtics, que per a nosaltres són fonamentals i que entenem que es pot i s'han de reconduir.
Bukatu nahi dut, best behin ere, Montejurra 76ko gertaerak argitzea eta desklasifikatzea eskatuz. Espainiako gobernuko instantziarik gorenek exekutatu eta antolatutako lehen hilketa izan zen hau, nazioarteko faxismoaren zuzeneko part-hartzearekin.
[Acabo exigint una vegada més l'esclariment i la desclassificació dels successos de Montejurra 76, primer assassinat executat i organitzat per les instàncies més altes del Govern espanyol, amb la participació directa de la internacional feixista.]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada