Sobre el genocidi dels cristians a l'Orient Mitjà, el monjo de
Montserrat i arximandrita Manuel Nin denuncia el martiri dels cristians
per part de l'Estat Islàmic (IS) i la indiferència amb què es viu a
Occident. En un reportatge a la revista
'Presència', dominical d'El Punt-Avui, Nin afirma:
“Estem davant un drama humà dels més greus dels darrers segles: la
destrucció física d'una realitat humana, cristiana i cultural de dos mil
anys d'història”. El pare Manuel Nin dirigeix el Col·legi Grec de Roma i
és consultor del
papa Francesc. Monjo de Montserrat, aquest religiós del Vendrell lamenta
la indiferència sobre la situació dels cristians a Orient.
Manuel Nin és arximandrita, o superior d'una comunitat monàstica, de les diòcesis d'Akka, Haifa, Natzaret i Galilea
Quina és la situació dels cristians al Pròxim Orient?
A Síria o l’Iraq, la situació és de
diàspora, de persecució, de fugida cap a zones on es puguin trobar una
mica més protegits. Aquesta fugida vol dir anar a camps de refugiats on
van sobrevivint, alguns amb l’esperança de trobar un camí cap a Europa o
els Estats Units, i d’altres amb la voluntat de tornar a casa seva.
A Síria o l’Iraq, ¿el cristianisme corre perill de desaparèixer?
Crec que sí. A l’Iraq i a Síria, el
cristianisme pot arribar a desaparèixer o a quedar reduït a petits
nuclis perduts entre les muntanyes, oblidats. De la gran església del
nord d’Àfrica, de la de sant Cebrià al segle III i la de sant Agustí als
segles IV i V, no en queda res, ni les ruïnes. I d’aquestes esglésies
que són a Síria i a l’Iraq des de finals del segle I i inicis del segle
II, hi ha el perill que tampoc no en quedi res. Per què? Pel moment
actual de persecució.
Vostè ha afirmat: “A Mossul no hi queda cap cristià”.
És possible. Les veus d’alguns patriarques
diuen això de Mossul o Tikrit. La part del patiment humà és la més
greu, però també hi ha una altra part que no hem d’oblidar, una altra
realitat, a nivell literari, arqueològic i artístic. A Mossul hi ha
biblioteques senceres de textos inèdits, textos datats dels segles IV i
V, que s’han cremat i destruït. Si les haguessin robades, potser d’aquí
30 anys aquest patrimoni s’hauria pogut recuperar, però amb el que ha
passat segur que no.
Descriu un drama humà i un drama patrimonial. ¿És una realitat desconeguda a Occident?
Sí. De fet, l’article que vaig publicar el 30 de juliol a L’Osservatore Romano el volia titular El martiri de la indiferència. I el director em va proposar que el titulés El martiri en la indiferència,
és a dir, el martiri d’aquests cristians en la indiferència general
d’Occident. Sap molt de greu que Occident només es desperti i es mogui
quan per internet ha vist degollar quatre periodistes. És un drama, però
fa mesos i mesos que maten dones i criatures o que venen les dones o
adoctrinen les criatures per convertir-los en eventuals terroristes. Què
vol dir això? Vol dir que hem necessitat veure un drama per internet
per quedar colpits. Occident no ha donat prou importància al drama humà i
patrimonial que estem descrivint.
¿En som prou conscients, del patrimoni desaparegut?
Fa més d’una dècada es van destruir
aquells budes a l’Afganistan. Occident es va posar les mans al cap
durant quatre dies per l’acció dels talibans. Ara hi ha un patrimoni
immens que s’està destruint, de biblioteques, d’arxius, d’esglésies i
mesquites, i no està passant res. No ens posem les mans al cap.
Vostè ha verbalitzat aquesta petició de les Esglésies orientals que reclamen que les ajudin a sobreviure.
Ens diuen: “Ajudeu-nos a sobreviure aquí”.
L’única Església cristiana que ha sobreviscut a l’exili en la pròpia
identitat són els armenis. Al Líban, abans de la guerra civil del 1975
al 1980, el 75% de libanesos eren cristians i el 25% restant eren
musulmans, xiïtes o sunnites. Actualment, al Líban, un 75% són musulmans
i la resta cristians. Per què? Perquè han marxat. A Síria i l’Iraq la
pressió s’ha accentuat. Hi ha un problema de fons. Quan es diu que es
vol portar la democràcia a Síria o l’Iraq, ningú pensa en la mentalitat
àrab. La visió que tenim des d’Occident de democràcia ells no la tenen,
ni l’han tingut mai. Quin model polític intentem imposar-los? A Occident
sorprèn que els patriarques orientals de Síria defensin Al-Assad
malgrat els seus mètodes de tirà. Per què ho fan? Perquè per als
cristians de Síria és la supervivència. Ara estem bombardejant l’Estat
Islàmic, que no sé si és la solució. Però ells tenen armes d’últim
model. Qui els hi ha venut, les armes?
És crític amb l’actitud d’Occident.
De vegades em fa la impressió que Occident
és ingenu. Quan parlem de diàleg amb el món islàmic, on hi ha diferents
sensibilitats, penso que mai serà un diàleg com l’entenem des
d’Occident. El problema no és crear estructures a Europa per acollir els
libanesos, sirians o iraquians que fugen, la qüestió és aconseguir que
es puguin quedar on viuen.
¿El papa Francesc se’n sortirà
en aquest objectiu d’avançar en la unió d’ortodoxos i catòlics? Ha
protagonitzat gestos importants.
El del Papa és un objectiu molt ambiciós.
Cal no oblidar que les divisions entre les diverses Esglésies
cristianes, com la dels siríacs o coptes, vénen del segle V. Altres, amb
el món bizantí grec, comencen el 1054. Per tant, han passat quasi mil
anys de separació. I les divisions no se superen d’un dia per l’altre.
Potser l’estil molt lliure del papa Francesc pot ajudar a superar
algunes situacions. Però hem de tenir en compte que, per l’Orient
ortodox, el patriarca ecumènic de Constantinoble no és el Papa d’Orient,
