Robert Vallverdú i Martí, neix a la Masó
(Alt Camp). És doctor en Història Contemporània i llicenciat en
Filologia Romànica, membre corresponent de la Reial Acadèmia de la
Història, investigador actiu del Centre d’Història Contemporània de
Catalunya, catedràtic d’Història a l’Institut d’Ensenyament Secundari
Pons d’Icart de Tarragona i professor associat de la URV, on ha impartit
cursos de doctorat. També ha dirigit la revista local Sis Focs
(1982-1997). Vallverdú alterna la docència amb la recerca històrica,
fruit dels seus treballs és la participació com a ponent en nombrosos
congressos i seminaris. Ha publicat una vintena de llibres i una
cinquantena d’articles d’investigació centrats, bàsicament, en el segle
XIX i el carlisme, el darrer dels quals és “La metamorfosi del carlisme
català: del ‘Déu, Pàtria i Rei’ a l’Assemblea de Catalunya”, (Barcelona, 2015).
Quan i per què es desperta el teu interès pel carlisme?
Els estudis moderns de carlisme s’iniciaren quan Josep Benet, en un article a la revista Serra d’Or, recollia
les paraules de Pere Coromines —escriptor, polític, republicà i
catalanista— referent als anys vint, quan demanava la creació d’un
Institut d’Història del Carlisme als Països Catalans i subratllava que
el carlisme no era només un moviment dinàstic i regressiu, sinó un
autèntic moviment popular, defensor de la tradicions més liberals i
nacionalistes. A parer meu, els estudis sobre el carlisme foren més
tardans. Després de presentar la meva tesi doctoral centrada en la
Milícia Nacional, vaig comprovar, un cop més, que la història l’escriuen
els vencedors i, en general, està falsejada. Fou a partir d’aquí quan
vaig començar a interessar-me pels moviments carlins a fi d’ intentar
comprendre la història des del punt de vista dels perdedors.
Al llarg del segle XIX hi ha tres guerres carlines, després del tema successori, quines altres causes trobem de l’existència del moviment?
Són moltes i variades, intentaré
resumir-les: entre els factors que influïren cal tenir present la
consolidació de les regles de la propietat burgesa del camp a costa —en
bona mesura— de la propietat comunal camperola; la desamortització
eclesiàstica que va llançar a milers de pagesos jornalers a una brutal
proletarització i a la fam; la imposició de “les quintes” als catalans;
els impostos dels “consums” i en especial la forma més esfereïdora, que
era la dels drets cobrats a les ciutats; la desintegració dels gremis;
l’actitud de l’Església a favor del carlisme, motivada per determinats
actes anticlericals dels liberals com la persecució del clergat i els
incendis d’algunes esglésies; les crisis econòmiques que provocaren
escassetat de gra i, en conseqüència, l’augment del preu del pa;
l’anunci de mesures liberalitzadores de la circulació de productes
estrangers que perjudicaren, greument, la indústria catalana; la
il·lusió dels catalans per recuperar les institucions perdudes d’ençà de
la guerra de Successió i que els reis carlins prometien de restituir.
Per què l’aixecament de partides
armades el trobem bàsicament en els territoris de Navarra, el País Basc,
Catalunya i el País Valencià?
En totes les nacions i regions d’Espanya
s’aixecaren partides carlines; en algunes, com Aragó i Galícia, amb
força intensitat. És cert que en aquests territoris foren més importants
a causa dels drets històrics i de les característiques culturals,
socials i econòmiques que facilitaren l’aixecament de grans masses de
població.
No és un fracàs de la modernització de l’Estat, un enfrontament estricte d’ideologies entre conservadors i liberals?
Les guerres carlines són complexes i les
ideologies, un xic confuses. Allò que bellugava la gent no era sempre el
pensament polític, hi havia també interessos diversos i hom s’apuntava
en un partit o en el contrari segons convenia. És molt aclaridora la
proclama dels propietaris de la Garriga, que al final de la guerra del
Matiners manifestaren que tant els importava Isabel com Carles VI,
perquè al cap i a la fi els canvis serien escassos. Allò que els
preocupava era conservar l’statu quo davant l’aparició de les idees socialistes que ells anomenaven “lo fatal comunisme”.
En l’actualitat ets un dels
millors especialistes en el carlisme a Catalunya, quins trets
diferenciadors hi veus amb altres territoris?
La segona guerra, coneguda com la dels
Matiners, explica la diferència entre el carlisme català i el de la
resta de l’Estat. Catalunya era l’únic territori on hi havia hagut un
desenvolupament de la indústria, l’únic que la tendència lliurecanvista
del govern espanyol perjudicava més notablement i provocava una reducció
de la producció amb la consegüent destrucció de llocs de treball. Les
altres causes, com les lleves militars o els impostos, contribuïren a
l’èxit de l’aixecament carlí a la nostra terra i al seu fracàs a la
resta d’Espanya. Cal apuntar que els carlins catalans no havien quedat
compresos en l’indult de Bergara, ni els seus oficials van poder
incorporar-se a l’exèrcit regular, com ho feren els carlins bascos i
castellans.
Per què, passades tantes dècades, el carlisme desperta tant d’interès entre els historiadors?
Perquè el carlisme ha incidit en molts
aspectes de la nostra vida social, política i cultural; a més, al llarg
dels anys ha contribuït a formar la mentalitat de determinades persones.
Sense l’estudi del carlisme ens seria molt difícil entendre molts
passatges de la història contemporània de Catalunya.
Quines línies de recerca aconsellaries als investigadors en el tema del carlisme?
Potser la línia menys estudiada és la
comprovació de les connexions o punts de contacte del moviment carlí amb
altres aixecaments conservadors europeus. Amb tot, el carlisme cal
investigar-lo a cada ciutat i a cada poble, perquè la seva actuació al
llarg de les guerres no resulta comprensible sense una anàlisi
aprofundida de l’estructura específica dels diferents nuclis de població
del territori on es lliuraren els combats. Cal seguir les implicacions
dels individus en aquests fenòmens i els diversos nivells antagònics de
la societat, per comprovar com es donaren aspectes que s’entrecreuen i
realitats a les quals ens hem d’apropar encara que sigui parcialment. No
podem oblidar que el carlisme ha estat un moviment interclassista
complex al llarg de la seva història, en una contradictòria coalició de
forces, interessos i opinions.
A quines dificultats s’ha d’enfrontar un historiador en la recerca històrica al nostre país?
Fins a les dues últimes dècades, el
principal problema de l’historiador del carlisme al nostre país era que
el seu estudi resultava incòmode, que costava d’encaixar en una història
de la Catalunya contemporània; la qual, gairebé s’identificava amb la
industrialització i la Renaixença, entesa, a més, aquesta, en un sentit
progressista, per defensar-la dels que pretenien interpretar el
desvetllament del nacionalisme català com un fenomen arcaïtzant i
negatiu, davant de la lògica modernitzadora de la construcció de la
nacionalitat espanyola. Als historiadors actuals els ha calgut superar
aquestes reticències i integrar el carlisme a la nostra història i
donar-li el paper que li correspon, que no pot pas reduir-se a una
narració dels fets armats de quatre trabucaires.
Se celebren Jornades sobre l’estudi del carlisme de manera periòdica?
Sí, jo en conec dues. Cada dos anys a
Solsona se celebra un seminari sobre el carlisme, organitzat pe la
Fundació Francesc Ribalta, i els dos últims anys ha tingut molt d’èxit
un simposi sobre la història del carlisme a Avià i Berga, organitzat pel
Centre d’Estudis d’Avià, on es presenten i discuteixen un important
nombre de ponències i comunicacions.
El teu darrer llibre versa sobre el carlisme a Catalunya al segle XX, quines conclusions en treus?
Moltes i variades, però crec que la
principal és el gran esforç del príncep Carles Hug per modernitzar el
carlisme. Cal tenir present que des de l’octubre de 1833, quan es varen
aixecar les primeres partides carlines fins avui, han passat més de 180
anys i això vol dir dues coses: que el carlisme és el partit més antic
d’Espanya i que durant aquests anys les persones han evolucionat i han
canviat els costums , la vida, el pensament i l’economia. Però el
carlisme cap als anys seixanta del segle anterior continuava unit al
quatrilema del segle XIX (“Déu, Pàtria, Rei i Furs”), mentre que la
societat avançava i evolucionava cap a formes més modernes. La seva
incapacitat d’adaptació als nous temps el condemnaven a desaparèixer,
perquè fer tirar la història enrere és una tasca impossible. Els
Borbó-Parma s’adonaren que el carlisme no podia mantenir-se ancorat en
el passat i decidiren transformar-lo, actualitzar-lo i adequar-lo als
temps moderns, sense renunciar a res del passat. Carles Hug va promoure
una espectacular democratització interna i una evolució lògica que el va
portar a adoptar el socialisme autogestionari i la participació activa a
l’Assemblea de Catalunya i en les plataformes d’oposició al franquisme.
Desgraciadament, no tots els carlins van entendre aquests canvis i
alguns fugiren del debat polític i restaren al marge de qualsevol
novetat.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada