• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

diumenge, 1 de març del 2015

Robert Vallverdú: “El carlisme ha incidit en molts aspectes de la nostra vida”


Robert Vallverdú i Martí, neix a la Masó (Alt Camp). És doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filologia Romànica, membre corresponent de la Reial Acadèmia de la Història, investigador actiu del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, catedràtic d’Història a l’Institut d’Ensenyament Secundari Pons d’Icart de Tarragona i professor associat de la URV, on ha impartit cursos de doctorat. També ha dirigit la revista local Sis Focs (1982-1997). Vallverdú alterna la docència amb la recerca històrica, fruit dels seus treballs és la participació com a ponent en nombrosos congressos i seminaris. Ha publicat una vintena de llibres i una cinquantena d’articles d’investigació centrats, bàsicament, en el segle XIX i el carlisme, el darrer dels quals és “La metamorfosi del carlisme català: del ‘Déu, Pàtria i Rei’ a l’Assemblea de Catalunya”, (Barcelona, 2015).
Quan i per què es desperta el teu interès pel carlisme?
Els estudis moderns de carlisme s’iniciaren quan Josep Benet, en un article a la revista Serra d’Or, recollia les paraules de Pere Coromines —escriptor, polític, republicà i catalanista— referent als anys vint, quan demanava la creació d’un Institut d’Història del Carlisme als Països Catalans i subratllava que el carlisme no era només un moviment dinàstic i regressiu, sinó un autèntic moviment popular, defensor de la tradicions més liberals i nacionalistes. A parer meu, els estudis sobre el carlisme foren més tardans. Després de presentar la meva tesi doctoral centrada en la Milícia Nacional, vaig comprovar, un cop més, que la història l’escriuen els vencedors i, en general, està falsejada. Fou a partir d’aquí quan vaig començar a interessar-me pels moviments carlins a fi d’ intentar comprendre la història des del punt de vista dels perdedors.
Al llarg del segle XIX hi ha tres guerres carlines, després del tema successori, quines altres causes trobem de l’existència del moviment?
Són moltes i variades, intentaré resumir-les: entre els factors que influïren cal tenir present la consolidació de les regles de la propietat burgesa del camp a costa —en bona mesura— de la propietat comunal camperola; la desamortització eclesiàstica que va llançar a milers de pagesos jornalers a una brutal proletarització i a la fam; la imposició de “les quintes” als catalans; els impostos dels “consums” i en especial la forma més esfereïdora, que era la dels drets cobrats a les ciutats; la desintegració dels gremis; l’actitud de l’Església a favor del carlisme, motivada per determinats actes anticlericals dels liberals com la persecució del clergat i els incendis d’algunes esglésies; les crisis econòmiques que provocaren escassetat de gra i, en conseqüència, l’augment del preu del pa; l’anunci de mesures liberalitzadores de la circulació de productes estrangers que perjudicaren, greument, la indústria catalana; la il·lusió dels catalans per recuperar les institucions perdudes d’ençà de la guerra de Successió i que els reis carlins prometien de restituir.
Per què l’aixecament de partides armades el trobem bàsicament en els territoris de Navarra, el País Basc, Catalunya i el País Valencià?
En totes les nacions i regions d’Espanya s’aixecaren partides carlines; en algunes, com Aragó i Galícia, amb força intensitat. És cert que en aquests territoris foren més importants a causa dels drets històrics i de les característiques culturals, socials i econòmiques que facilitaren l’aixecament de grans masses de població.
No és un fracàs de la modernització de l’Estat, un enfrontament estricte d’ideologies entre conservadors i liberals?
Les guerres carlines són complexes i les ideologies, un xic confuses. Allò que bellugava la gent no era sempre el pensament polític, hi havia també interessos diversos i hom s’apuntava en un partit o en el contrari segons convenia. És molt aclaridora la proclama dels propietaris de la Garriga, que al final de la guerra del Matiners manifestaren que tant els importava Isabel com Carles VI, perquè al cap i a la fi els canvis serien escassos. Allò que els preocupava era conservar l’statu quo davant l’aparició de les idees socialistes que ells anomenaven “lo fatal comunisme”.
En l’actualitat ets un dels millors especialistes en el carlisme a Catalunya, quins trets diferenciadors hi veus amb altres territoris?
La segona guerra, coneguda com la dels Matiners, explica la diferència entre el carlisme català i el de la resta de l’Estat. Catalunya era l’únic territori on hi havia hagut un desenvolupament de la indústria, l’únic que la tendència lliurecanvista del govern espanyol perjudicava més notablement i provocava una reducció de la producció amb la consegüent destrucció de llocs de treball. Les altres causes, com les lleves militars o els impostos, contribuïren a l’èxit de l’aixecament carlí a la nostra terra i al seu fracàs a la resta d’Espanya. Cal apuntar que els carlins catalans no havien quedat compresos en l’indult de Bergara, ni els seus oficials van poder incorporar-se a l’exèrcit regular, com ho feren els carlins bascos i castellans.
Per què, passades tantes dècades, el carlisme desperta tant d’interès entre els historiadors?
Perquè el carlisme ha incidit en molts aspectes de la nostra vida social, política i cultural; a més, al llarg dels anys ha contribuït a formar la mentalitat de determinades persones. Sense l’estudi del carlisme ens seria molt difícil entendre molts passatges de la història contemporània de Catalunya.
Quines línies de recerca aconsellaries als investigadors en el tema del carlisme?
Potser la línia menys estudiada és la comprovació de les connexions o punts de contacte del moviment carlí amb altres aixecaments conservadors europeus. Amb tot, el carlisme cal investigar-lo a cada ciutat i a cada poble, perquè la seva actuació al llarg de les guerres no resulta comprensible sense una anàlisi aprofundida de l’estructura específica dels diferents nuclis de població del territori on es lliuraren els combats. Cal seguir les implicacions dels individus en aquests fenòmens i els diversos nivells antagònics de la societat, per comprovar com es donaren aspectes que s’entrecreuen i realitats a les quals ens hem d’apropar encara que sigui parcialment. No podem oblidar que el carlisme ha estat un moviment interclassista complex al llarg de la seva història, en una contradictòria coalició de forces, interessos i opinions.
A quines dificultats s’ha d’enfrontar un historiador en la recerca històrica al nostre país?
Fins a les dues últimes dècades, el principal problema de l’historiador del carlisme al nostre país era que el seu estudi resultava incòmode, que costava d’encaixar en una història de la Catalunya contemporània; la qual, gairebé s’identificava amb la industrialització i la Renaixença, entesa, a més, aquesta, en un sentit progressista, per defensar-la dels que pretenien interpretar el desvetllament del nacionalisme català com un fenomen arcaïtzant i negatiu, davant de la lògica modernitzadora de la construcció de la nacionalitat espanyola. Als historiadors actuals els ha calgut superar aquestes reticències i integrar el carlisme a la nostra història i donar-li el paper que li correspon, que no pot pas reduir-se a una narració dels fets armats de quatre trabucaires.
Se celebren Jornades sobre l’estudi del carlisme de manera periòdica?
Sí, jo en conec dues. Cada dos anys a Solsona se celebra un seminari sobre el carlisme, organitzat pe la Fundació Francesc Ribalta, i els dos últims anys ha tingut molt d’èxit un simposi sobre la història del carlisme a Avià i Berga, organitzat pel Centre d’Estudis d’Avià, on es presenten i discuteixen un important nombre de ponències i comunicacions.
El teu darrer llibre versa sobre el carlisme a Catalunya al segle XX, quines conclusions en treus?
Moltes i variades, però crec que la principal és el gran esforç del príncep Carles Hug per modernitzar el carlisme. Cal tenir present que des de l’octubre de 1833, quan es varen aixecar les primeres partides carlines fins avui, han passat més de 180 anys i això vol dir dues coses: que el carlisme és el partit més antic d’Espanya i que durant aquests anys les persones han evolucionat i han canviat els costums , la vida, el pensament i l’economia. Però el carlisme cap als anys seixanta del segle anterior continuava unit al quatrilema del segle XIX (“Déu, Pàtria, Rei i Furs”), mentre que la societat avançava i evolucionava cap a formes més modernes. La seva incapacitat d’adaptació als nous temps el condemnaven a desaparèixer, perquè fer tirar la història enrere és una tasca impossible. Els Borbó-Parma s’adonaren que el carlisme no podia mantenir-se ancorat en el passat i decidiren transformar-lo, actualitzar-lo i adequar-lo als temps moderns, sense renunciar a res del passat. Carles Hug va promoure una espectacular democratització interna i una evolució lògica que el va portar a adoptar el socialisme autogestionari i la participació activa a l’Assemblea de Catalunya i en les plataformes d’oposició al franquisme. Desgraciadament, no tots els carlins van entendre aquests canvis i alguns fugiren del debat polític i restaren al marge de qualsevol novetat.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada