• Facebook Twitter

Carlistes de Catalunya

Carlistes de Catalunya és un moviment nacional català a favor del carlisme legítim representat políticament de forma principal pel Partit Carlista.

Com a tal té un projecte socialment basat en el socialisme autogestionari.

Com a tal té un projecte nacionalment basat en el dret a l'autodeterminació per a Catalunya i la resta de pobles de les Espanyes; així com pel federalisme.

Com a tal reconeix com a legítimes les aspiracions de Carles Xavier I de Borbó Parma al tron.

divendres, 20 de juny del 2014

Franco va voler esborrar el carlisme de la faç de la terra

El periodista i historiador navarrès Manuel Martorell, autor de "Retorno a la lealtad" ha investigat un moment poc conegut de la història del carlisme, els anys 40 i 50, quan aquest moviment polític es va oposar al franquisme i es va postular com a alternativa al règim 
Manuel Martorell presentant el seu llibre
Manuel Martorell Pérez (Elizondo, 1953) és un periodista que col·labora, entre altres mitjans, amb Diari de Navarra. Però també és un historiador que durant deu anys ha investigat el carlisme en els anys 40 i 50. "Vaig començar a treballar en una revista anomenada Montejurra que va iniciar el meu pare. Però hi havia tanta informació que el que anava a ser una tesi de periodisme va acabar sent d'història". 

Enriquida per informes policials i testimonis directes, la tesi va ser premiada per la Fundació Luis Hernando de Larramendi, que ha publicat la primera part de la investigació (fins a mitjans dels anys 50) sota el títol "Retorno a la lealtad", El desafiament carlista al franquisme (Actes Editorial, 26 euros). Ahir es va presentar a Pamplona. 

Llibres com el seu i Requetés, de Larraz i Serra-Sesúmaga semblen reivindicar el carlisme. 
El carlisme és un tema recurrent. És un moviment polític molt complex, de longevitat impressionant, el partit polític més antic d'Europa. Però no es tracta que el carlisme estigui de moda, sinó que una part de la seva història, la de la Guerra Civil i el franquisme, no havia estat explicada. Només coneixíem la història oficial, des del punt de vista franquista. Però un gran sector del carlisme no va acceptar el decret d'unificació (el que els va fusionar amb Falange el 1937) i després de la guerra es va enfrontar a la dictadura. Aquest període dels anys 40 i 50 era una llacuna històrica. Aquest treball intenta recuperar les actituds, els sentiments, les posicions polítiques d'aquests carlins que no van acceptar el règim franquista com una cosa que s'identifiqués amb la seva forma de pensar. 
Van ser majoria? 
La immensa majoria. Els cridaven javieristas o falcondistas, per Javier de Borbó-Parma o pel seu delegat nacional, Manuel Fal Conde. De fet, els que es van integrar en el règim quedar marginats en la reconstrucció del partit després de la Guerra Civil. 
Diu en el llibre que van ser perdedors en el bàndol de la victòria. 
Els testimonis deixen entreveure un sentiment d'amargor, de frustració. Fins i tot hi ha qui renega d'haver participat en la guerra. Molts altres requetés consideraven que havien complert amb el seu deure, però creien que el resultat polític de la guerra no tenia a veure amb els seus principis. Els qui van acceptar el decret i van ocupar càrrecs públics van quedar al marge de la nova Comunió Tradicionalista Carlista. 

No podia ser fàcil la unificació amb Falange. 
Objectivament, no era possible. La ideologia feixista és incompatible amb el pensament tradicionalista. Pel feixisme el centre del poder és l'estat; per a un sistema tradicionalista són els drets històrics, els furs que fan que cada regió es governi segons tradicions antigues. Però a més no es produeix aquesta unificació, sinó que alguns sectors del carlisme accepten un decret d'una Junta Militar en una circumstància tan extraordinària com una guerra. I ho fan violentant les normes de funcionament del partit i sobretot d'esquena a la majoria dels militants carlistes, que estaven en els fronts. 
Quan va acabar la guerra, quina va ser la seva estratègia? 
El carlisme va fer una anàlisi del franquisme molt semblant al de l'oposició republicana: era un règim aïllat, que en aliar-se amb Hitler i Mussolini s'havia posat al davant del món. Acabada la Guerra Mundial, el carlisme creia que Franco cauria com fruita madura. En aquest sentit, la Comunió Tradicionalista es postulà com a alternativa perquè, a través d'un sistema monàrquic de caràcter catòlic i representatiu, amb similituds a la monarquia anglesa, Espanya es reconciliés amb l'Europa que va vèncer al feixisme. 
No obstant això, Franco no cau. 
No, i el carlisme entra en una depressió política, queda paralitzat. Només la Guerra Freda explica que un règim aïllat en 1946 i 1947 sigui recolzat pocs anys després per les majors potències, pel Regne Unit i EUA. Aquesta reconciliació amb les grans potències consolida Franco i l'estratègia d'enfrontament del carlisme deixa de tenir sentit. Debatre quina estratègia seguir i una de les línies és la dels partidaris de acostar-se al règim, que ja no tenia la duresa d'anys enrere. 
No obstant això, el carlisme va pagar aquest enfrontament amb Franco. Cita historiadors que diuen que ho va passar pitjor que a la República. 
A la República, tot i multes i persecució, sempre es va mantenir com a organització legal. Però Franco va voler fer desaparèixer de la faç de la terra el carlisme com a moviment polític. Va adaptar elements de caràcter simbòlic, com l'himne, la bandera o la guàrdia personal però el sistema polític franquista no tenia res a veure amb el carlisme. 
Quines eines van usar els carlins en la seva oposició? 
Obrien cercles carlins amb tapadores legals, feien pamflets, organitzaven manifestacions. Van arribar a tenir força activitat, encara que eren franctiradors. No tenien existència legal, ni seus de partit ni coordinació. Funcionaven de manera autònoma. Aquestes activitats unes vegades eren prohibides i altres tolerades per circumstàncies especials, ja que el carlisme va gaudir de la protecció d'alguns generals que havien guanyat les seves batalles gràcies en part als requetés. Per això es van arxivar situacions que haguessin acabat amb condemnes a mort, com l'enfrontament a trets de 1945 a la Plaça del Castell. 

Què va passar? 
Ja el 21 d'octubre de 1939, quan es van traslladar les restes mortals del general Sanjurjo des de Lisboa fins a Pamplona es va produir un moment de gran tensió. Quan van sortir les autoritats al balcó de la Diputació, van començar a reclamar la presència de Fal Conde, que va ser rebut amb crits de "Visca El Rei". Un informe d'una dirigent de la Secció Femenina, Amor Valladares, descriu una ciutat on no hi havia camises blaves, en la qual tot eren boines vermelles i crits de "Visca el Rei". Fins i tot assenyala que un tinent de regulars al qual se li va ocórrer cridar "Viva Franco" va ser apallissat per diversos requetés. Acaba el seu informe dient que "vulgui Déu que no lamentem el que ha passat avui". 

Es va lamentar el 1945, entenc. 
Des de 1939 fins al 3 desembre 1945 hi ha un enfrontament ascendent entre el carlisme i la dictadura. Va ser una estratègia per fer caure Franco i substituir-lo per una monarquia tradicional, que va tenir el seu punt culminant en una manifestació a la Plaça del Castell, paral·lela a una altra que es va celebrar a València en què també hi va haver incidents i trets a l'aire. 
A Pamplona el governador civil va bloquejar les carreteres, va fer que els trens passessin de llarg, distribuir policies secretes per tota Navarra i fins i tot es van apagar els llums perquè no es pogués fer servir la megafonia. 
En el míting va aparèixer la Policia Armada, que va demanar a la gent que es dissolgués. Va sonar un tret, la policia va carregar i els carlins van disparar. Hi va haver quatre policies ferits de gravetat i quatre o cinc ferits pels cops. La ciutat va quedar acordonada i es va detenir 200 persones. Es diu que la gent fugia del Cercle Carlista, en la pròpia Plaça del Castell, per les teulades. Allà es van trobar armes de tot tipus, fins i tot cartutxos de dinamita. Es van obrir dos consells de guerra però al final no va passar res. 
Hagués estat un escàndol que el franquisme fes un consell de guerra als que l'havien ajudat a guanyar la guerra.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada